Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistan. Mostrar tots els missatges

05 de març 2014

Kurdistan_12: Khenis o Khans

Vam continuar ruta per anar a veure unes restes assíries, de l’època del rei Sanhareb (o Sennacherib): per aquí tot es pot trobar escrit de moltes formes diferents. Està a 14 Km de Shaikhan, a la província de Dohuk, al poble de Khenis. He trobat aquest lloc anomenat de diferents formes: Khana, Khans, Khenis i Khns.

Per arribar aquí vam trobar molts controls de policia, teníem que ensenyar el passaport cada vegada, o miraven el cotxe per totes bandes per si trobaven alguna cosa que no els hi sembles correcte... El camí era llarg i ens vam comprar alguna cosa per menjar pel cotxe; el meu menjar van ser un parell de pans com de brioix i unes galetes. 

Abans de baixar fins a l’entrada del recinte arqueològic vam poder veure la vista des de dalt; val la pena aturar-se un moment allà, ja que et permet fer-te una idea del conjunt, la vall i la paret de roca on es veuen unes coves excavades. 

Vam arribar al recinte cap a les dues de la tarda, però a l’hivern això ja és força tard. Hi ha una porta d’entrada amb uns relleus reproduccions dels relleus típicament assiris. S’ha de pagar entrada, 500 dinars iraquians. Es resistien a deixar-nos passar, no sé si per la hora que era o perquè calia anar acompanyats d’un guia i l’havien d’anar a buscar. Suposo que devia ser una mica tot. 

A dins del recinte, a la vora del riu, hi havia un grup de joves de picnic. Aquesta vall és un lloc on acostuma a venir la gent a passar el dia quan fa bo. 

Les restes arqueològiques de Khenis es troben a la vall del riu Khoser, un afluent del Tigris, que va des de Jerwan fins a Nínive, prop de Mossul. Aquestes ruïnes son de l’època del rei assiri Sanhareb, que era fill del rei Sargon II al que va succeir al trono. 

Durant el seu regnat Sanhareb va traslladar la capital de l’imperi assiri aquí, a Khenis, a la gorja de Gomel. De fet aquest emplaçament formava part d’un sistema de canalització d’aigua que s’estenia fins a Nínive, que era la capital de l’imperi assiri. El canal que passava per aquí era el canal Atruch. 

A la població de Jerwan hi ha un aqüeducte construït entre el 703 i el 690 a. C. durant el regnat de Sanhareb que portava l’aigua cap al canal Atruch i cap a Nínive. Sembla que és el canal més antic del mon que es conserva intacte. Es va trobar en les excavacions que es van fer en el 1933 i llavors ja es va conèixer la seva antiguitat pel que va ser una gran sorpresa ja que era d’abans de l’època romana i no se n’havia trobat cap altre de tant antic. 
La cultura assíria estava molt desenvolupada, com ho demostra aquest sistema de rec que permetia portar l’aigua des de les parts altes de mesopotàmia cap a les valls. Això els hi va permetre cultivar la terra malgrat que sigui una zona on hi plou poc i en que a l’estiu la temperatura és molt alta. Va convertir una terra que podia ser erma en terra fèrtil. 

En les ciutats i palaus assiris s’acostumava a posar a banda i banda de la porta d’entrada, dos figures protectores, anomenades lamasus; els lamasus son escultures colossals de toros alats amb rostre humà. 

Els arqueòlegs que van fer les excavacions en el 1933 deien que aquest emplaçament era un lloc de descans i de vacances del rei Sanhareb; però he trobat algun text en que ho qüestiona i diuen que el coneixement que es té actualment de la cultura assíria suggereix que això era una cantera. 

El rei Sennacherib (o Sanhareb) va ser un dels reis més importants de l’imperi assiri. Com ja he comentat, va fer traslladar la capital a la ciutat de Nínive i va fer construir l’aqüeducte, amb tot el sistema de canalitzacions. Va fer construir una muralla envoltant la ciutat amb 15 portes i en cada porta un parell de lamasus gegants que protegien l’entrada. Entre les seves aportacions consta també un gran parc al voltant de la ciutat, un jardí botànic i un zoo. 

Va dissenyar una construcció molt singular a la que va anomenar el palau sense rival. Per aquesta gran construcció es necessitava pedra que fos fàcil de tallar i treballar per poder fer les figures des lamasus. El lloc ideal d’on treure-la era Khenis, que està a 35 Km de Nínive, i que és un terreny de pedra calcària. D’aquí deurien tallar els blocs de roca que pulien i on hi tallaven les figures. Només les peces que quedaven be les transportaven cap a Nínive, les altres les deixaven allà tirades. Això podria explicar per què en aquestes ruïnes de Khenis només s’hi ha trobat una figura de lamasu i no dues, que seria el que es posaria a la porta d’un palau o un temple. 

Les peces es transportaven pel riu, aprofitant la corrent, fins a Jerwan (on hi havia l’aqüeducte) i d’allà cap a Nínive. Com que el palau tenia 15 portes es necessitaven 30 lamasus, que tenien que portar-se de Khenis fins a Nínive. A part d’aquestes figures dels guardianes hi havia altres figures i relleus que calia fer. O sigui que la construcció del palau i la utilització de Khenis devia durar bastants anys i devia necessitar molts treballadors. Es pensa que les coves que hi ha a la muntanya de Khenis, excavades a la roca, podrien ser les vivendes d’aquests treballadors. 

Ara be, el rei també hi venia de visita, per controlar i veure com anava el treball. Es pensa que devia ser en ocasió d’alguna de les seves visites que es devia fer el gran relleu que hi ha a la paret en el que se’l representa, així com tots els altres que hi ha. Pel que diuen devien construir-li un bany i una cadira per poder-se banyaren mig del riu. Per tant, sembla que Khenis no era tan sols el lloc de vacances del rei sinó que també podria haver sigut la cantera d’on van sortir les peces pel seu palau de Nínive. 

Em va saber greu haver arribat tard, ja que és un lloc en el que deu ser agradable poder passejar per tot arreu i explorar el que hi ha dalt de la muntanya. Sembla ser que hi ha un trono (o hi era) amb dos lleons a la base, des d’on el rei tenia una bona vista sobre la vall i tot el recinte. 

El que jo vaig veure era la paret on hi ha gravats en escriptura cuneïforme. Tot i que està força deteriorat, em va fer impressió allò de trobar aquesta escriptura arcaica allà al mig i no en un museu. Aquests escrits parlen de la construcció del canal i el sistema de rec. 

També hi ha uns nínxols on es troben els relleus de diferents figures. Es poden veure a diferents alçades en la roca. I el més espectacular és la paret on està representat el rei amb el toro alat i altres figures. 

Després dels assiris a la vall hi van venir altres poblacions i van fer servir les coves per habitatges i enterraments, i sembla ser que també en van excavar de noves. La paret on hi ha el relleu del rei també sembla que s’hagi reutilitzat amb el pas dels anys. 

Algunes roques s’han desprès de la paret i estan mig tombades gairebé a tocar de l’aigua. Es pensa que el despreniment és degut al terratrèmol que hi va haver l’any 1975. Si l’aigua del riu puja de nivell els relleus que hi ha es desgastaran. 

Pel que llegeixo, molts assiris culpen al govern regional del Kurdistan de no protegir de forma adequada aquest recinte arqueològic. Segons diuen es va deixar que els guerrillers fessin pràctiques de tir en aquestes roques. Però altres veus diuen que el govern ha intentat evitar la seva destrucció i el que feia pràctiques de tir aquí era l’exèrcit de Saddam. 

El govern ha construït una presa en el riu per tal de controlar les aigües a l’hivern i evitar la degradació de l’entorn. La idea és plantar més arbres i convertir la zona en un lloc turístic, ja que com he dit hi ve molta gent quan fa bon temps. 
 
Les famílies del poble de Khenis van patir la repressió del govern de Saddam Hussein, que a més els va desplaçar a altres pobles. Ara be, a partir del 1991 van començar a tornar altre cop al seu poble. 

Hi ha veus critiques amb el govern kurd per la destrucció i abandonament del llegat històric assiri. Des de diferents estaments internacionals s’han condemnat els actes de vandalisme que s’han realitzat a molts dels recintes arqueològics, entre ells aquest de Khemis. Es demana al govern de la regió del Kurdistan que es restaurin aquests llocs i es preservin els que estan en perill. 

Sembla ser que el govern sí que fa esforços per preservar-ho, però falta finançament i també cal que la població prengui consciencia de la importància històrica d’aquests llocs i ho respecti. Com que és un lloc de picnic, la gent es banya al riu i fins i tot hi renta el cotxe.

21 de febrer 2014

Kurdistan_12: Llac Dukan

Deixem ja la regió de Sulaimaniyah per dirigir-nos altre cop cap al nord. Tinc la sensació de que en aquesta zona del sud es veuen més dones que a Erbil i els seus voltants.

Anem cap al nord, fins al llac Dukan, que és el llac més gran del Kurdistan iraquià. Es va formar quan es va construir la presa en el riu anomenat petit Zab, entre el 1954 i el 1959. Amb la construcció de la presa es volia tenir una reserva d’aigua i a més poder generar electricitat i utilitzar l’aigua per irrigar els camps. 

Abans d’inundar la zona es van fer algunes prospeccions per veure si hi havia restes arqueològiques. Hi ha evidencies de que aquesta vall havia estat habitada al voltant del 6000 a. C. i es van trobar 40 punts d’interès arqueològic, que suposo que van quedar coberts. Amb la formació del llac van desaparèixer 50 pobles i la seva gent va haver de ser reubicada en altres llocs.
 
No ens vam acostar a la vora sinó que vam veure’l des de dalt; és molt gran i per tant, tan sols es divisa una petita part. És bonic, tot i que el temps no era fantàstic. Es podien veure molt be els diferents estrats i estava bastant buit. Suposo que a la primavera deu estar més ple d’aigua.

Kurdistan_11: Jarmo

Jarmo, també anomenat Qalat Jarmo, va ser una de les comunitats agrícoles més antigues del mon, aproximadament del 7090 a. C., es troba a les muntanyes Zagros, a uns 20 Km de Kirkuk. Tenia molta curiositat per veure què hi havia, ja que havia trobat alguna fotografia per internet, però vam estar a la zona, però no vam veure res més que el paisatge. Es troba a uns 800 m d’alçada. Pot ser que no estiguéssim al lloc on es van fer les excavacions. O que el que es va excavar en els anys 1940-1950 estigui altra cop enterrat. 

El departament d’antiguitats d’Irak va descobrir aquest assentament l’any 1940. Més tard, un arqueòleg de la universitat de Chicago, que buscava els orígens de la revolució del neolític, quan va saber de l’existència d’aquest poblat es va dedicar a excavar en aquesta zona, durant diferents períodes entre el 1948 i el 1955. Si no estic confosa, la revolució del neolític és quan hi va haver el pas del nomadisme al sedentarisme. 

L’equip d’aquest arqueòleg era molt variat, hi havia gent amb coneixements molt diversos i complementaris, el que va permetre obtenir informacions molt valuoses. Hi havia un geòleg, un paleobotànic, un expert en datació amb C-14, un especialista en ceràmiques, un zoologista i uns quants arqueòlegs. Amb el temps aquesta metodologia de treballar formant equips interdisciplinars es va fer habitual.


En aquestes excavacions es va trobar un poble en que la part més antiga és del 7090 a. C. mentre que les menys antigues són del 4950 a. C. El poble tenia unes 25 cases de fang o tova, formant un assentament permanent. De les primeres èpoques d’ocupació s’hi han trobat objectes en pedra, sílex i obsidiana. Un fet curiós és que la obsidiana provenia del llac Van, que està molt lluny d’aquí, per tant fa pensar que aquest poble mantenia relacions comercials amb altres pobles llunyans. També s’hi han trobat objectes de decoració fets amb petxines que provenen del golf pèrsic. 

Alguns objectes trobats posen de manifest que es dedicaven a l’agricultura, i tenien recipients per conservar el menjar i per cuinar-lo. També s’hi han trobat recipients de marbre gravat. Dels últims temps, que segueix sent fa molt de temps, cap al 5000 a. C., hi ha diferents peces fetes amb os, tipus agulles, botons i també culleres. 

Cultivaven, entre altres coses, blat i llenties, però la seva dieta era bastant variada; per ex. S’han trobat moltes closques de cargols. Sembla que ja havien domesticat les cabres, les ovelles i els gossos. En els nivells més recents s’hi ha trobat també coses de porc i restes d’objectes de ceràmica. 

Jarmo és un dels llocs més antics en el que s’ha trobat ceràmica, es una ceràmica feta a ma, amb disseny senzill i tractada amb productes vegetals. Es van trobar figures d’argila zoomòrfiques i antropomòrfiques; algunes figures de dones embarassades es pensa que podrien representar alguna deessa de la fertilitat. 

Després de llegir tot això esperava veure un poblat, un petit museu, alguna cosa, alguna evidencia d’aquestes excavacions. Però no va ser així. A la carretera no hi havia cap indicador, preguntant i negociant, al final vam aconseguir que ens portessin amb tot terrenys, per un camí enfangat, cap a on deien que era Qalat Jarmo. 
El camí estava en molt mal estat per les pluges recents, hi havia un camió clavat al mig, però vam aconseguir passar. Al lloc on vam arribar no es veien restes de res. Era molt bonic, es veia la vall, però res del que havia vist en fotografies. No sé si no era allà amb els anys que han passat les excavacions han quedat cobertes.

16 de febrer 2014

Kurdistan_11: Halabja

Halabja és una ciutat que ha passat a la història recent pels atacs amb armes químiques que va patir durant el règim de Saddam Hussein. Es troba propera ala frontera amb Iran.

La data de fundació de la ciutat no està clara però s’hi ha trobat unes tombes que son del segle XVII. Els kurds d’aquesta ciutat propera a la frontera amb Iran parlen només el sorani, un dialecte del kurd. En el 1924 es va construir l’edifici de correus i l’any següent va tenir la primera escola. El mercat va obrir les seves portes en el 1932 i la ciutat va disposar d’electricitat l’any 1940. 

Al llarg de la historia hi ha algunes dones kurdes que han sobresortit, una d’elles, Adela Khanum era de Halabja i va néixer en el 1847. Pel que expliquen a casa seva tots els criats eren perses, havia creat com una petita colònia de kurds perses i acollia a qualsevol viatger que anés o vingués de Pèrsia. Era una dona amb molta empenta i que va fer moltes coses per la població. 

Durant la primera guerra mundial va salvar a un grup de soldats britànics que estaven a la ciutat; aquests van quedar molt sorpresos del seu coratge i se l’hi va concedir el titol de khan Bahadur, que vol dir princesa valenta. Aquesta dona va ser la responsable de la construcció de la presó, dels jutjats, de la que va ser la primera presidenta i del nou bazar. 
En la fase final de la guerra Iran-Iraq, les guerrilles kurdes, els peshmergues, amb el suport d’Iran van alliberar la ciutat de Halabja. Però després de dos dies d’atacs amb artilleria convencional, el 16 de març del 1988, avions iraquians van bombardejar la ciutat amb armes químiques. 
Unes 5000 persones van morir immediatament i unes 7000 van quedar greument ferides o els hi ha quedat seqüeles de per vida. La majoria de víctimes eren de població civil. Es van fer servir diferents tipus de gasos, com el gas sarin, el gas mostassa i no s’ha pogut demostrar però hi ha indicis que també es va fer servir cianur d’hidrogen.

L’atac a la ciutat de Halabja i els seus voltants formava part de la campanya anomenada Anfal, dirigida per Saddam Hussein per suprimir les revoltes kurdes durant la guerra Iran-Iraq. El març del 2010 es va reconèixer que la matança perpetrada en aquesta població havia sigut un genocidi. 

Durant la guerra Iran-Iraq les dos partits kurds estaven aliats i tenien el suport d’Iran. L’atac a Halabja era una forma d’eradicar als kurds i contraatacar a les forces iranianes. 

He llegit algunes descripcions dels supervivents i son esfereïdores. L’atac va durar unes 5 hores, en les que hi va haver 14 bombardejos, en els que sortien 7 o 8 avions cada cop. La gent ho descrivia com un fum blanc, després negre i finalment groc, que s’alçava en columnes d’uns 46 metres. A la que va córrer la veu de l’atac am,b gas la gent que va poder va fugir, en cotxe o a peu, però veien pels carrers la gent que moria, els animals, els ocells que queien morts, la pudor dels gasos..… els crits de la gent....

Els periodistes iranians van ser els primers en fer fotografies després de l’atac i les van difondre en els diferents diaris d’Iran. Molts dels supervivents van ser evacuats per helicòpters iranians i a les víctimes les duien a hospitals de Teheran. 

Un d’aquests periodistes, que ja havia vist atacs amb armes quíimiques al front, va quedar impactat en arribar a la ciutat després de l’atac. Explica que semblava que la vida s’hagués aturat; alguns supervivents anaven a demanar-los ajuda per arribar a un hospital i explica que se’ls hi va apropar un grup d’uns quinze o setze nens per demanar ajuda. Algun d’aquests nens moria als seus braços mentre els evacuaven. 

El govern de Saddam va culpar a Iran de l’atac i el ministre d’asumptes exteriors iranià ho va negar rotundament. La comunitat internacional no va dir res. 

Els supervivents, ajudats per la guerrilla kurda i els iranians van començar a enterra els cossos de les víctimes, però quan encara no estaven tots enterrats les tropes iraquianes van tornar a la ciutat per veure l’efecte produït per les bombes i van acabar d’arrasar-la. 

Més tard, quan els kurds hi van tornar, va començar la reconstrucció, però el terreny estava contaminat i per tant afectava al cultiu, a l’aigua i la ramaderia. El govern japonès va fer una important aportació econòmica per un projecte de subministrament d’aigua potable. 

Deu anys després de l’atac, en el 1998 encara hi havia 500 persones en estat crític de salut i havien augmentat molt els cassos de càncers, les malalties cardíaques, els problemes respiratoris, de pell i dels ulls, de fertilitat,... 

El març del 2003 el govern regional del Kurdistan es va construir el monument als màrtirs de Halabja, en una ciutat que encara estava en ruïnes. El març del 2006 hi havia bona part de la població que estava descontenta amb la situació, ja que s’estaven dedicant els esforços a la construcció del memorial i la reconstrucció de les cases però es feia molt poc per la gent, que eren les víctimes. Enn aquestes protestes hi van participar unes 7000 persones, van cremar el monument i part dels documents de l’arxiu. En les protestes va morir un manifestant i va haver-hi diversos ferits. 

Abans d’arribar a Halabja hi ha un cementiri islàmic, al peu d’una muntanya rocosa. I després s’arriba al cementiri de les víctimes de l’atac amb armes químiques. El seu emplaçament és molt bonic, està envoltat de muntanyes, les Zagros, plenes de neu, però com que fa un dia una mica boiros no es veuen massa be. 
A l’entrada hi ha un gran rètol en el que s’indica que està prohibida l’entrada als membres del partit Baas. Ho trobo comprensible, però em sorpren trobar-hi el rètol.

Hi ha moltes foses comunes, ja que de les famílies que va morir tothom no quedava ningú per poder identificar les restes. Alguna d’aquestes foses contenen les despulles de 1500 persones! Aquest cementiri m’impressiona ja que tota aquesta gent va morir el mateix dia, pel mateix motiu. Tots de cop. No és com en un cementiri normal on van incorporant-s'hi poc a poc.

Mentre era allà no podia deixar de pensar que barbaritats com aquesta segueixen passant, que la població de Síria ha patit també atacs per armes químiques, i això ha passat ara, no en el passat, en la guerra actual! 

Al Kurdistan iraquià hi ha arribat molts siris fugint de la guerra en el seu país. Al començament tenien esperança; diuen que quan estàs vivint una guerra sempre penses que ja està a punt d’acabar, que l’esperança de que sigui així és el que et manté en peu. Però quan van veure que no hi hauria una intervenció americana van perdre les esperances de poder sortir-se’n i és quan alguns d’ells van fugir. 

Mentre era per allà vaig llegir el llibre “Mayada, hija de Iraq” de Jean Sasson. Em va impactar molt i el vaig trobar molt interessant. Entre aquest llibre i els comentaris del siris em vaig començar a qüestionar algunes coses. Quan la guerra d’Iraq jo estava en contra de la guerra, però ara... ja no ho tinc tant clar. Segueixo estan en contra de les guerres i la violència, però me n’he adonat de que a vegades des de dins, quan hi ha una situació de repressió i terror, és molt difícil canviar-ho des de dins. 

El museu del genocidi que està separat del cementiri estava en reparació (a mi em va semblar que en construcció) i no el vam poder veure. Tenen previst obrir-lo aquest més de març.

Kurdistan_10: Sulaimaniyah

És la segona ciutat més gran del Kurdistan iraquià, es troba més al sud que Erbil i més propera a la frontera amb Iran. Va ser fundada en el 1784, pel príncep kurd Ibrahim Pasha Baban; durant la primera guerra mundial era el centre del nacionalisme kurd. El UPK (unió patriòtica del Kurdistan) es va fundar en aquesta ciutat l’any 1975. Durant la guerra Iran-Irak, la població de Sulaimaniyah va patir la repressió brutal de les forces de Saddam Hussein. Aquesta repressió va durar fins la revolta dels kurds del 1991.

Museu Slemani
En el 1994 la guerra civil va separar els dos partits UPK i PDK (partit democràtic kurd). Els enfrontaments entre tots dos van durar fins al 1996, quan el PDK amb l’ajuda de les forces de Saddam va capturar Erbil i Sulaimaniyah, que eren feus del UPK i els d’aquest partit van haver de fugir cap a Iran. En aquests enfrontaments bona part de la ciutat va ser destruïda. En el 1998 els líders del dos partits Massoud Barzani (del PDK) i Jalal Talabani (del UPK) van arribar a un acord de pau, per mediació d’Estats Units.

Museu Slemani
La ciutat ha estat reconstruïda i és un important centre cultural i també econòmic. Els kurds d’aquí parlen el sorani. Des de 1992 té el títol de capital cultural del nord d’Irak. D’aquí han sorgit poetes, escriptors, historiadors, politics, musics, ….

Aquesta regió abans s’anomenava Zamwa. Durant el mandat del Pasha Baban va ser una regió de constants enfrontaments entre la dinastia safàvida i l’imperi otomà.  

Museu Slemani
Ja des de la seva fundació la ciutat ha sigut sempre el centre del nacionalisme kurd. La primera rebel·lió contra la ocupació britànica, en el 1919, va sorgir d’aquesta ciutat; després d’arrestar a uns oficials britànics volien declarar el regne independent del Kurdistan. Ho van fer en el 1921, Sulaimaniyah era la capital de Kurdistan i Mahmud Barzanji es va declarar el rei del Kurdistan. Per tal de sufocar la rebel·lió, els britànics van imposar un altre rei, el Sheikh Hama Tahmas, al que creien que podrien controlar, però aquest va acceptar el càrrec i després va fer la seva, passant dels britànics. Però no l’hi va anar be, ja que el van enviar a l’exili, durant uns quants anys. 

Museu Slemani
En el 1926 la lliga de les nacions concedeix el mandat sobre la regió a Irak i amb drets especials pels kurds, entre d’altres coses, que es pogués ensenyar en kurd. Però hi havia desconfiança entre els dirigents kurds i els àrabs iraquians.

Amb l’anunci de la retirada dels britànics del territori, l’any 1931, Mahmud Barzanji va fer un altre intent per aconseguir un Kurdistan independent, però la revolta va ser neutralitzada per l’exèrcit iraquià.  Llavors la resistència kurda va passar a la família Barzani, al nord del país, a la vall de Barzan, però també va ser aniquilada en el 1936 per l’exercit iraquià. 

El barri més antic de la ciutat és el de "Goizha" o en kurd Goyija, que pren el nom de les muntanyes, que hi ha a la vora de la ciutat. Un altre barri s’anomena "Sabûnkaran" que vol dir els que fan sabons, i evidentment hi vivien els que es dedicaven a aquesta feina. Un altre barri és el “Cûlekan", és el barri dels jueus kurds; quan es va crear l’estat d’Israel molts dels habitants d’aquest barri van marxar cap allà. 

El dia de sant Jordi de 1982, durant la guerra entre Iran i Irak, alguns joves de la ciutat de Sulaimaniyah van ser arrestats i torturats acusats de planejar una revolta contra el partit governant àrab Baaz. 

Museu Slemani
Aquesta regió té terres molt fèrtils, de les mes fèrtils de l’orient mitja (el creixent fèrtil). Històricament Sulaimaniyah era majoritàriament agrícola i era una de les fonts més importants de productes agrícoles del país, però la política de Saddam Hussein va reduir la seva importància en aquest terreny. No volia que fos una potencia econòmica ja que era el punt neuràlgic de la revolta kurda. 

Des del 2003 ha millorat la seva economia, gracies a que s’ha potenciat altre cop l’agricultura, el turisme, la petita industria, el comerç. En els darrers anys el nombre de turistes ha anat en augment; hi venen molts iranians. 

Museu Slemani
Al febrer del 2011 van haver-hi moltes protestes contra la corrupció i la manca d’equipaments. Van durar uns 40 dies hi va haver 10 morts i nombrosos ferits. 

Pel que he estat llegint, la corrupció continua sent un greu problema. A començaments de desembre de 2013, un jove periodista que estava investigant la corrupció a la regió autònoma del Kurdistan, va ser assassinat a casa seva. No és el primer cas, ja ha mort algun altre periodista i sovint reben amenaces. Aquesta regió és més segura que la resta d’Iraq, però fins i tot aquí, la feina de reporter comporta un cert risc. Hi ha veus que es queixen de que no hi ha una veritable llibertat d’expressió, i que els agressors de periodistes queden impunes. Per aquest assassinat del desembre, el govern ha rebut pressions per tal de que es creï una comissió que ho investigui. 

Museu Slemani
Quan nosaltres vam visitar la ciutat era el 31 de desembre i la ciutat es preparava per la festa. Per por a atemptats ja des de primera hora del matí s’havia restringit molt l’accés de vehicles al centre de la ciutat. O sigui que vam haver de deixar el vehicle a la perifèria i anar a peu cap al museu Slemani. 

Museu Slemani
El museu Slemani és molt complet; fas un recorregut per la historia del país, des de 15 mil anys abans de la nostra era. És el més gran després del de Bagdad. Hi ha objectes molt bonics i el que m’agrada més son les sales en les que hi ha els objectes del mon antic, de mesopotàmica, els sumeris i assiris. La part corresponent al període islàmic està be però em resulta més familiar. Hi ha diverses tauletes i altres peces amb escriptura cuneïforme, també hi ha alguns relleus sobre marfil. Hi ha una cubeta amb uns ossos, que crec que son d’una dona i tenen uns sis mil anys. 

Museu Slemani
Hi ha una bona col·lecció de segelles, de diferents material, i una fotografia on es veu el dibuix que quedava marcat quan s’aplicava. Cadascun és diferent i identificatiu del seu propietari. Algunes figures son repliques de les originals que estan en algun altre museu. S’hi poden veure diferents estatuetes i altres objectes trobats a Babilonia, Ur, Nínive,...

També em criden l’atenció uns carruatges en miniatura, com si fossin de joguina. Les rodes son discs clavats en un eix i em sembla que vaig llegir que van ser els assiris qui van canviar la roda massissa per roda amb radis, de manera que el carro fos més lleuger i resultés més manejable en els combats. 

Em meravella la bona conservació de molts d’aquests objectes, de 4 o 5 mil anys d’antiguitat, en un país amb una història tant convulsa. 

Amna Suraka
Després del passeig per la història antiga vam anar a veure la historia recent, al Amna Suraka, que era la seu dels servei d’intel·ligència iraquià, el Mukhabarat. 
Aquí empresonaven i torturaven a la població, especialment als kurds; molts d’ells entraven però d’aquí ja desapareixien. L’any 1991 els peshmergues kurds (guerrillers kurds, homes i dones) van assaltar aquest centre i van alliberar la presó. 

Aquesta presó es va acabar de construir en el 1986 i s’hi duien els presos politics. Tenia cabuda per centenars de presos i Saddam i el seu règim havien dissenyat tot tipus de sales de tortura. 

Amna Suraka
Quan la guerrilla va fer-se amb el control de la presó, es va conservar tot tal i com va quedar i l’any 1997 la dona del president Talabani va tenir la idea de convertir aquest complex en el museu dels crims de guerra. 

Quan hi vam ser nosaltres no hi havia electricitat a la zona del museu i no el vam poder visitar. A l’exterior, es poden veure els edificis tal com van quedar, els tancs i una escultura en homenatge a les víctimes. 

Amna Suraka
El que sí que vam poder veure és la sala dels miralls, que es va construir entre el 2002-2003. És un llarg passadís que antigament feien servir els oficials d’alt rang del partit Baas per anar des de les oficines i altres sales a la cantina. Ara les parets i el sostre estan coberts de miralls trencats i bombetes que donen una llum ataronjada. Cada fragment de mirall representa una vida trencada pel regim de Saddam i cada bombeta un poble destruït durant aquest període. Hi ha 4050 bombetes i 150.000 fragments de miralls. És impressionant. 

També hi ha una sala on es pot veure com és la casa tradicional kurda. 

Amna Suraka-sala dels miralls
Sulaimaniyah és una ciutat molt extensa i aquell no era el millor dia per desplaçar-se, ni en cotxe, que estava tot col·lapsat, ni a peu, com vam haver de fer nosaltres, ja que plovia molt. Vam arribar al mercat i jo ja estava xopa. Vaig demanar a un venedor una bossa de plàstic per poder protegir la càmera. Havíem deixat l’autobús convençuts que anàvem només a veure el museu arqueològic que era allà al costat, però va ser un mal entès; el cotxe no podia passar i nosaltres vam continuar a peu, sense haver agafat els impermeables ni massa roba d’abric. 

Amna Suraka-sala dels miralls
Vam anar a menjar alguna cosa en un bar petit al costat del mercat. Molts d’aquests locals petits no tenen banys, el que quan estàs tot el dia pel carrer és un inconvenient. La zona del centre, amb el mercat i la mesquita era més caòtica que la resta, suposo que pel dia que era i les restriccions de trànsit. Allà mateix hi havia uns grans magatzems molt ben condicionats. Molta gent per tot arreu i a l’hora de buscar taxi per anar cap a l’hotel va ser difícil, ja que tothom en buscava, les botigues tancaven i era hora de preparar-se per la nit de cap d’any. 

L’hotel estava prop de la plaça de l’ajuntament i hi havia molta animació. Des d’allà feien focs artificials que van passar per la televisió. Hi havia una mena d’avet molt curiós, ja que estava fabricat amb ampolles posades boca avall. Em va saber greu no poder-li fer foto, però quan el vaig veure no portava la càmera. 

Per anar del mercat a l’hotel vam trigar una hora (o una mica) més en taxi. El taxista s’ho prenia amb filosofia, tots els conductors s’ho prenien amb calma, intentaven trobar dreceres, però un i altre cop acabàvem al mateix punt. A mi em desesperava i el que em sorprenia es que ningú tocava el clàxon, semblaven resignats. 

Vam anar a sopar a un hotel prop de la plaça de l’ajuntament, que tenia el restaurant a dalt de tot i es veia la plaça i quan va ser la mitja nit vam veure els focs des d’allà. Per tot arreu, es veuen els rètols de que està prohibit entrar amb armes i en aquest hotel també. Al restaurant hi havia grups de nois, i d’homes, però tan sols en una taula hi havia una noia.

15 de febrer 2014

Kurdistan_9: Koya i Qazqapan

La carretera que uneix Erbil i Sulaimaniah, les dues ciutats més importants del Kurdistan iraquià, passa per Koya o Koia Sanjaq (es pot trobar escrit de les dues formes). 

Vam arribar-hi molt d’hora i el mercat tot just començava a posar-se en funcionament. Hi ha una part que està en restauració i en conjunt em recorda una mica el de la capital. A dins del mercat hi ha un antic caravanserrall; la porta està bastant deteriorada i si no ho saps, gairebé passa desapercebuda. 
Vam aconseguir que ens obrissin i poder entrar a dins. La porta està en bastant mal estat però l’interior encara més. Està molt malmès, bona part en ruïnes, però així i tot, val la pena visitar-lo. 

El que em sorprenia és que darrera d’aquella porta, en un dels passadissos estrets del mercat, aparegués aquella gran superfície. Tenia planta i pis, amb habitacions al voltant del pati central. I tot i el deteriorament, encara es poden observar relleus, en alguns casos pintats, en la llinda d’algunes portes i finestres. La porta d’entrada també està treballada.

En sortir altre cop al carreró ens vam trobar a molts homes mirant-se la porta del caravanserrall i a nosaltres amb curiositat. Es miraven la porta com si fos la primera vegada que s’hi fixaven. I a nosaltres perque suposo que els devia semblar estrany que féssim fotografies d'aquella construcció tant deteriorada. 

Sortint del mercat vam arribar a la part més nova. Hi havia un grip d’homes, la majoria vestits de la forma tradicional, que tenien ganes de comunicar-se amb nosaltres i de que els hi féssim fotografies. Porten el que em sembla un mono, és a dir un conjunt d’una peça de jaqueta i pantalons, o potser son dos peces del mateix teixit i color. Porten una faixa de roba enrotllada a la cintura, i molts d’ells un mocador entortolligat al cap. Com que fa fred a sobre porten un abric o jaqueta. Molts d’ells tenen bigoti i les seves cares son summament expressives. 

Aquesta ciutat està envoltada de muntanyes i és molt antiga. A l’època assíria ja era important com a centre de coneixement. Més tard, les mesquites i madrasses van ajudar a l’expansió de les arts i les ciències. 


Vam continuar la ruta fins a la vall de Qazqapan. Es una zona muntanyosa i en una paret de roca hi ha excavada l’entrada d’una cova. No està a nivell de terra pel que han muntat una estructura metàl·lic per poder accedir just al davant de l’entrada de la cova. 

Em va encantar, ja que des de baix gairebé no veus res i quan arribes allà dalt et trobes amb unes columnes jòniques i uns gravats dels segles VI o VII a. C. Hi ha dos figures que representen dos reis, un és meda i l’altre lidi i porten algun objecte que és el símbol de la pau. Aquesta és la porta de tres cambres funeràries, però no es pot entrar a l’interior. 

Aquest monument assiri és un dels millor conservats del mon antic. Em va sorprendre i alhora em va encantar ja que era com algunes de les peces que trobes als grans museus europeus, però en el seu lloc d’origen.