Kurdistan_3: Midyat

Midyat es troba a 65 Km de Mardin i a l’igual que va passar en aquesta ciutat, molts dels cristians van marxar a començaments del segle XX; així i tot, la ciutat conserva diverses esglésies ortodoxes. 

Durant bastants segles la ciutat de Midyat va ser una important seu dels cristians siríacs arameus del sud-est de Turquia. El seu nom en arameu es Tur-'Abdin, que vol dir la muntanya dels servents de Deu. La primera menció que es fa de la ciutat amb el seu nom actual és de ~870 a. C. És un text escrit per un rei neo-asiri en el que explica com les forces assíries van conquerir la ciutat aramea i els pobles del voltant. 

Al llarg de la història la ciutat ha estat sota el poder dels assiris i després dels turcs. L’altiplà de Tur-‘Abdin patir al llarg dels anys diversos assalts i saquejos realitzats per les tribus mongols, turques i kurdes. Alguns d’aquests atacs van ser veritables massacres de la població, com un que hi va haver a finals del segle XIV, i després en el segle XIX i començaments del segle XX. Això va fer que la població aramea de la ciutat de Tur-‘Abdin (l’actual Midyat) disminuís significativament. Durant el genocidi del 1915 moltes families aramees van fugir cap als països àrabs veïns, Síria i Líban. 

Malgrat tot, la ciutat ha estat sempre i de forma continua poblada per arameus. Ara be, en els anys ~1960 poc a poc els arameus van anar marxant i llavors van arribar-hi els clans kurds. 

Fins als anys ~1960 a Midyat hi vivien més de 500 famílies de les que ~90% eren cristians arameus. Actualment hi queden unes 100 famílies, mentre que hi viuen uns 70 mil kurds, que provenen d’altres regions. 

Les families de cristians son vídues o vidus i també parelles grans, i algunes son immigrants arameus de pobles i ciutats veïnes. Per tant, actualment la ciutat ja no es caracteritza per ser una ciutat aramea, tot i que conserva un bon patrimoni arquitectònic. 

La nostra parada a Midyat és sobretot una parada tècnica per fer algunes compres (per una maleta que no havia arribat). Així que aprofitem a fer una volta per la ciutat. En la part alta, el barri antic, queda molta neu i gel, en canvi a baix ja no. És agradable ja que a mida que es va baixant es pot veure el canvi de la ciutat, des de cases tradicionals, amb façanes treballades, a edificis moderns en la zona comercial de baix de tot. 

En la zona comercial hi ha bastant moviment de gent, especialment homes i nois; les dones es veuen menys i la majoria porta mocador al cap. La sensació de que hi ha més homes per tot arreu és perquè els homes i especialment els nois n’hi ha molts que estan aturats, asseguts en una plaça, un bar o on sigui, també estan a les botigues venent. En canvi les dones van per feina, van a comprar, o al que sigui, es mouen, estan al carrer perquè van a algun lloc concret. 

Em sorprèn que hi ha forces joieries i també algunes botigues de vins. Hi ha botigues molt ben arreglades, i es veuen ben abastides. La gent ens mira amb curiositat i son amables, tot i que costa trobar alguna llengua amb que comunicar-se.

Kurdistan_2: Monestir Deyrulzafaran

Sortim de Mardin per anar a visitar el monestir Deyrulzafaran. Des de la carretera la vista de la ciutat és bonica, ja que et dóna idea de la seva disposició a tocar de la muntanya i enfilant-se per una de les seves cares. Destaquen alguns dels minarets de les diferents mesquites que hi ha a la ciutat.

 

El monestir no està gaire lluny, i aquí també s’hi pot veure neu encara en els racons on no hi toca el sol. Feia uns dies que hi havia hagut una gran nevada i el gel neu que trobem és encara de llavors.

El monestir de Deyrulzafaran està molt a la vora de Mardin, en un indret molt bonic, flaquejat per una banda per muntanyes; s’hi respira tranquil·litat. També se l’anomena Mor Hananyo, que és el nom en siríac de sant Ananies. El nom de safrà ve del color de les pedres, em sembla que del color del pigment utilitzat en la seva fabricació. 

És un monestir siríac ortodoxa, que es va fundar l’any 493 i va ser la seu del patriarcat de l’església siríaca ortodoxa entre els anys 1160 i 1932. Actualment la seu està a Damasc. Hananyo (o Ananíes) va ser el metropolità de la regió (una mena d’arquebisbe) i el va fer restaurar i renovar l’any 793. I és que el monestir va patir diversos atacs i saquejos al llarg de la seva història. 

Es va construir sobre un antic temple dedicat al sol, però el primer monestir va ser destruït pels perses en el 607. Es va reconstruir i siscents anys més tard va ser saquejat per l’exèrcit de Tamerlà. De fet els mongols van atacar dos cops al monestir i va ser la segona vegada quan van arrasar-lo i es van endur tot el que van poder; fins i tot fonien l’or de que estaven recobertes les cúpules del monestir, per endur-se’l. 

Com que estava construït sobre un temple dedicat al sol, algunes de les seves sales o capelles corresponen a aquesta època. Es pot veure una de les antigues capelles on es feien les cerimònies dedicades al sol; en una de les parets hi ha una petita finestra per on a l’albada entrava el sol, en una altra banda de la sala hi ha el lloc on es feien els sacrificis. 

A sobre d’aquesta part més antiga hi ha les capelles i dependencies del monestir actual. Es conserven encara algunes de les portes que tenen uns 300 anys d’antiguitat, son les que duen a la zona on es troben les tombes dels patriarques. 

En la capella hi ha la cadira del patriarca, en la que hi ha escrit el nom de tots els patriarques que havien exercit en aquest monestir, des de l’any 792. Llegeixo a la guia que els patriarques s’enterren asseguts de cara a l’est i completament vestits, per estar ja a punt per ser rebuts per Deu. Inicialment l’altar era de fusta però es va cremar i ara es de marbre. Les cerimònies religioses es fan arameu. 

En una altra habitació hi ha les cadires de fusta amb que traslladaven als patriarques i altres dignataris; una d’aquestes cadires té uns 300 anys. També hi ha una antiga ciclostil o impremta, i restes de mosaics del terra molt antics. En el 1874 el patriarca del monestir va anar a Anglaterra i va aconseguir una impremta, que crec que és la que vaig veure; va portar-la a Deyrulzafaran i va poder imprimir en siríac diversos textos, tant litúrgics com no litúrgics. 

El monestir té una bona biblioteca, que no vaig veure, en la que es conserven llibres i manuscrits, sobre diverses temàtiques, alguns d’ells amb miniatures i il·luminacions que diuen que son molt interessants, tots ells escrits en siríac. Molts d’aquests documents s’havien escrit en el propi monestir.

Aquest monestir és una de les mes conegudes i més antigues estructures de la alta mesopotàmia. La forma actual conserva bona part de l’estil i decoració de l’original i moltes de les decoracions daten del segle VI.

Molts monjos van ser escriptors prolífics, que havien tingut accés també a bones biblioteques en les que s’havien format. 

Un d’ells va viure al monestir en els segle VIII, un altra era de començaments del 1900 i va escriure la història de la literatura siríaca. Aquest llibre va escriure’l en àrab, però un altre monjo del monestir el va traduir al siríac una mica més tard. Un altre monjo de començaments dels segle XX va esc riure diverses obres en siríac, turc i àrab.

Kurdistan_1: Mardin

Aquest és un petit recorregut pel Kurdistan, predominantment per la part iraquiana. Volem cap a Istanbul i d’allà agafem un altre vol cap a Batman, a l’altre extrem del país, al sud-est de la península d’Anatòlia. Visitem algunes ciutats i pobles del Kurdistan turc i després creuem la frontera per entrar al Kurdistan iraquià. 

A l’aeroport en facturar l’equipatge cap a Batman, el noi de la companyia aèria em pregunta què anem a veure allà. No hi van gaires turistes al Kurdistan turc i es sorprèn encara més quan l’hi dic que la idea es passar al cantó iraquià. 

A Istanbul cal canviar de terminal de la dels vols internacionals als nacionals. Aquesta part és una mica més caòtica però més gran del que m’esperava. Al control d'equipatges la dona policia em parlava en turc i com que no entenia el que em deia al final em va deixar passar sense arribar a saber què volia. 

Quan estava matant el temps en el bar de la terminal dels vols nacionals em vaig fixar en dos nois que duien unes gerres que em semblaven de cervesa, pel color, l'estil de gerra, l'escuma.... però després vaig veure que tenien una cullereta, o sigui que no era cervesa sinó te, però servit om si fos cervesa. I és que a aquesta terminal, o al menys en aquest bar, no hi servien alcohol.

No es veuen masses europeus, però sí que hi ha bastants orientals. La gent que es mou per la terminal són majoritàriament homes i les poques dones que es veuen van acompanyades.

L'arribada a Batman va ser espectacular, estava tot nevat, tan sols destacava la cinta grisa de la pista d’aterratge. El relleu molt pla. Feia molt fred, crec que estàvem a 1 o 2 sota zero. Al mateix aeroport vam agafar el cotxe per anar cap a Mardin o sigui que de Batman no vaig veure res.

Per la carretera hi havia força trànsit, però ja era fosc i no es podia veure el paisatge. A Turquia és una hora més que Barcelona, i el sol es pon a 2/4 de 5 en aquesta època de l’any. 

Vam arribar a Mardin al vespre. Aquest era el primer contacte amb la ciutat i em va encantar. En el trajecte d’anada cap a l’Iraq no hi vam estar gaire; va ser a la tornada que vam poder descobrir alguns racons més. 

L'hotel estava al centre de la ciutat, en un edifici antic. L'habitació que em van donar no tenia finestres, però així i tot tenia un cert encant. Tot l’edifici és de pedra i té terrasses amb molt bona vista sobre la plana. Quan vam arribar a les 8 del vespre, vaig sortir a passejar, però hi havia molt poc ambient, la majoria de les botigues estaven tancades, en part per l’hora i en part per ser divendres, i hi havia poca gent circulant. L’hotel està en el carrer principal, on n’hi ha d’altres, tots ells en edificis antics restaurats. 

Vam sopar en un bar popular: una sopa de llenties, entrants diversos i pinxos de carn. No servien cervesa ni vi, o sigui que vam beure aigua, tot plegat va valdre uns 5 euros. 

Al matí la ciutat cobra vida. Es troba a 1325 metres d’alçada i des de les terrasses de l’hotel es veu la plana mesopotàmica, la llum és molt bonica, sobre la pedra de color torrat. En aquesta ciutat hi ha confluït diferents cultures al llarg dels temps. Mardin era la terra dels siríacs, un antic poble descendent de l’imperi accadi, que es va establir a mesopotàmia en el 2200 a. C. El siríac és una llengua semítica que està relacionada amb l’arameu. L’església ortodoxa siríaca va sorgir de la divisió dels cristians en el 431, o sigui molt abans que la separació que hi va haver en el segle XI entre l’església de Roma i la de Constantinopla. 

La població siríaca a Mardin ha anat disminuint al llarg dels anys, degut a l’emigració. Diuen que hi ha més assiris a Suècia que a Turquia.

Entre els segles XII I XV va ser la capital d’una de les dinasties turques que van deixar un important llegat islàmic; hi ha diverses mesquites i madrases. 

A primera hora del matí fem un passeig per la ciutat. Fa molt fred i en els llocs on no hi toca el sol encara hi ha un bon gruix de neu. La ciutat m’agrada molt, i suposo que ha sigut un bon moment per visitar-la, doncs no hi ha turisme. Ara el govern vol potenciar el turisme en aquesta regió i diuen que volen convertir-ho en un lloc tant turístic com Pamukale. 

Durant anys el Kurdistan turc ha estat més o menys tancat al turisme, però ara que hi ha calma volen que la situació canviï. Econòmicament serà bo per ells, però potser perdrà l’encant que té ara. 

El passeig a primera hora va ser molt agradable tot i que hi havia poques coses obertes però em va servir per fer-me’n una primera idea i quedar encantada amb els seus edificis de color terrós i plens d’història.