Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistan. Mostrar tots els missatges

09 de febrer 2014

Kurdistan_8: Erbil o Arbil

Ja estem a la capital de la regió autònoma del Kurdistan iraquià. El seu nom l’he vist escrit de les dues formes: Erbil o Arbil.

Era el dia 30 de desembre i a les 9 del matí teníem una cita amb el ministre de turisme i altres personalitats lligades amb la promoció del país, crec que un era el de relacions comercials. És un edifici modern i ens van portar a una sala de reunions, tipus sala de juntes: una taula allargada, amb micròfons davant de cada seient i a l’altra banda de la sala uns sofàs, suposo que per si la reunió és més informal. Hi havia diferents personalitats, un traductor, un fotògraf i un càmera. 

Ens van servir un te mentre feien el discurs i ens van repartir un mapa del Kurdistan iraquià i informació sobre els recursos que hi ha a la web. Tal i com ens van explicar hi ha una aplicació per dispositius mòbils a google play, “kurdistan guide” i també a la web www.kurdistantour.net, que et permet anar veient en cada punt que és el més rellevant. Amb els seus parlaments el que volen és fer potenciar el turisme i les relacions comercials, posant especial èmfasi en la seguretat que hi ha i el gran desenvolupament que s’està produint, sent una regió emergent, però que necessita el turisme i inversions estrangeres. 

A mi sí que em va semblar una regió tranquil·la i que està canviant molt ràpidament. Em va sorprendre gratament, ja que m’esperava trobar més policia o militars a les ciutats i en canvi no va ser així. L’aparença era de calma i de benestar, però no hi vaig estar gaires dies i no em vaig passejar per barris marginals, o sigui que és només una impressió un tant superficial. 

M’expliquen que aquí hi ve sobretot turisme àrab, tant de la resta d’Iraq com dels països del voltant. 

Una cosa que vaig trobar curiosa és que, com en moltíssim llocs, son gran amants del futbol, però aquí son uns grans seguidors del barça i del real Madrid; una de les primeres preguntes sempre és: barça o real? I això també ho trobes en els controls de carretera. Estan força repartits recolzant a un altre equip. 

Erbil em va semblar una ciutat molt entranyable, per passar-hi uns dies; té el contrast de la part antiga i la seva història i la modernitat. Malgrat la pluja que feia bastant desagradable passejar i fer fotografies, em va encantar. 

Vam visitar el museu de les civilitzacions, que és petit però molt interessant ja que pots fer-te una mica d’idea de la història d’aquesta ciutat. I és que Erbil és una ciutat amb 8000 anys d’història i que ha estat habitada al llarg de tots aquests anys, cosa que es dona en molts llocs del planeta. 

És la tercera ciutat més gran d’Iraq, després de Bagdad i Mossul i es troba a 80 Km d’aquesta última. 

En textos cuneïformes del segle XXI a. C. es menciona ja aquesta ciutat i juntament amb anàlisis realitzades es pensa que l’origen de la ciutat pot datar del segle XXIII a. C. En aquests escrits se l’anomena Arbilum i es parla de que tenia un important temple dedicat a la deessa Istar, que és la deessa de la fertilitat. Era un dels temples més importants dedicats a aquesta divinitat que es trobava a Assíria, el temple més important es trobava a Assur, la capital.

En el mon antic la ciutat d’Erbil se la coneixia pel seu nom en arameu, Arbela. I en kurd s’anomena Hawler, que vol dir on s’adora el sol. 

En el segle XVI a. C. tant Erbil com Assur van quedar sota el domini del regne Mitanni. Més tard el control de la ciutat se’l van disputar entre el rei assiri i el babiloni, això passava al voltant del 1100 a. C. En el 614 a. C. el rei de babilònia es va aliar amb els medes i van atacar Assur i Nínive, destruint l’imperi assiri. Llavors la ciutat va quedar sota el control del medes. 

L’any 539 a. C. els perses van conquerir babilònia i Erbil va passar a formar part de l’imperi aquemènida, convertint-se en la capital de la satrapia d’assíria. 

A uns 100 Km de la ciutat Alexandre el gran va derrotar a Darius III de Pèrsia, l’any 331 a. C. Durant anys, els parts i els selèucides es van disputar la regió i Erbil era una cruïlla important entre el camí reial i la ruta armènia. 

Erbil formava part de la zona que es disputaven Roma i Pèrsia sota l’imperi sassànida. Durant el mandat de Trajà s’anomenava província romana d’assíria. Aquesta ciutat va ser també el centre del regne jueu d’adiabane. 

Aquí s’hi va establir una de les primeres comunitats cristianes i al voltant de l’any 100 d. C. ja tenien bisbe; els primers bisbes tenien nom jueu, el que fa pensar que els primers cristians de la ciutat eren jueus convertits. Sembla que la reina d’adiabane es va convertir al cristianisme i és la que el va difondre. A Erbil qui hi havia hagut la seu de l’antiga església d’orient. 

L’any 346 es van martiritzar ~ 350 cristians. En escrits del segle III es parla de la població d’Arbil i dels seus voltants com de poblacions cristianes assíries. 

Fins al segle X la ciutat estava poblada per kurds, però poc a poc van anar emigrant cap al nord. L’any 1310 els àrabs, ajudats per alguns kurds, van massacrar a la població assíria. La població assíria parlava arameu i malgrat aquesta matança va continuar tenint importància fins a l’arribada de Tamerlà.
Des de principis del segle XII i fins al 1233 era la seu dels begteginides, una dinastia turca durant la qual es va a fer construir un poble a la base i al voltant de la ciutadella, amb madrasses i hospitals. 

Els mongols van atacar Erbil per primer cop el 1237; van poder destruir la part baixa de la ciutat però no la ciutadella. Van tornar-hi en el 1258 i van assetjar la ciutadella durant 6 mesos, fins que van aconseguir entrar-hi. Del pas de l’exèrcit de Tamerlà per la ciutat només es va salvar el barri cristià. Però des d’aquell moment la població passa a ser majoritàriament musulmana. 

La ciutat es troba a 536 m d’alçada, al peu de la cadena muntanyosa Zagro, que separa Iran i Iraq. Està en la conca d’Erbil, delimitada pels dos rius, el gran Zab i el petit Zab. 

Anant des del museu cap al centre, on hi ha la ciutadella, es pot veure un minaret mig escapçat. És el minaret Muzaferiyah o minaret Choli, com l’anomena la població local (que vol dir “lluny d ela ciutat”). El nom l’hi ve del sultà que va governar Erbil entre el 1190 i 1232 i és l’únic que queda de la mesquita de la que formava part. Té una base octogonal i està construït en totxanes; és la disposició de les mateixes totxanes la que fa la decoració de la torre. 

La ciutadella es troba sobre un turó de 32 m d’alçada, provinent dels sediments de les diferents pobles que han passat per aquí al llarg dels 8000 anys d’història. Als seus peus hi ha el mercat.

Durant el segle XX la ciutadella va anar canviant. L’any 1924 s’hi va instal·lar un gran tanc d’acer per subministrar aigua a la població, però això va afectar als fonaments de moltes cases per filtracions d’aigua. 

Poc a poc la gent va anar marxant de la ciutadella per anar a viure a baix, en cases amb jardí i més confortables. L’any 1960 es van destruir unes 60 cases per obrir un carrer que connectés les portes del nord i del sud. L’any 1979 es va fer alguna reconstrucció d’una de les portes i dels banys, el hamam. 

L’any 2007 es va iniciar el projecte de revitalització de la ciutadella. Aquest projecte inclou la restauració de les cases i la instal·lació d’aigua, llum i clavegueram, entre altres millores. Per això unes 840 famílies van haver de marxar i deixar les seves cases, se’ls va indemnitzar. 

Com ja he comentat, la ciutadella està en un tell, un turó de sediments, ovalat, al que s’hi arriba per una rampa. Hi ha diferents portes, no sé si dos o quatre; la porta de l’est s’anomena porta de l’harem, ja que era la que utilitzaven les dones. 

Una de les particularitats d’aquesta ciutadella és que no vai tenir mai finalitats militars sinó que era una ciutat on vivia la població civil. Diuen que és del mateix estil que la que hi havia a Kirkuk i que va ser destruïda a finals dels anys 90. 


 A l’entrada de la ciutadella hi ha una estàtua de Mubarak Ahmad Ibn Al-Mustawfi (que va viure entre 1167 i el 1239); aquest personatge era nascut en aquesta ciutat, va ser ministre, però el que l’hi ha donat més rellevància son les cròniques que va escriure sobre la història de la ciutat. 


De les 500 cases que hi ha actualment a la ciutadella, unes 330 tenen interès cultural i arquitectònic. No se sap amb certesa quan es van construir moltes de les cases; en el 1743 la ciutat va patir un setge durant 60 dies i la muralla va ser destruïda. Una de les coses curioses és que no hi havia una muralla i les cases al seu interior, sinó que les parets de les cases eren les que formaven la muralla de la ciutat. Per això moltes d’aquelles cases van quedar malmeses i les més antigues van haver de ser reconstruïdes.

Al centre de la ciutat antiga vam esperar que ens assignessin un guia. Com que està en reconstrucció hi ha zones en les que està prohibit l’accés, i es veuen andamis per tot arreu. Una de les portes està tancada, també en obres i les piles de totxanes per col·locar es poden veure per tot arreu. Totxanes de colors diferents: unes son ocres i les altres vermelloses. 

Al centre hi ha la gran mesquita i al costat els banys construïts en el 1775. Em sembla que la mesquita segueix en funcionament. A part d’això ara com ara és una ciutat morta, en obres. Els banys son curiosos: totes les sales estan pintades de blanc i en una hi ha una llosa on estirar-se sota una cúpula amb foradets per on es cola la llum solar, però aquests forats estan tapats per vidres de dolors. Coneixien ja la cromoteràpia o era una qüestió estètica?

Hi ha panels explicant el procés de reconstrucció i fotografies antigues on es pot veure com era la ciutat en el passat. 

Vam visitar la zona dels palaus. Molt bonics, en la seva època daurada devien ser fantàstics. Hi ha diferents estils de decoració: les pròpies totxanes fent dibuixos, o be pintures. Combinacions d’alabastre i totxanes, patis, galeries, ... Veritables palaus! I des d’algun d’ells es té vista sobre la ciutat nova. N’hi ha que estan en estat molt precari i realment necessiten reparació urgent. 

El gener del 2013 la ciutadella d’Erbil va entrar a formar part del patrimoni de la Unesco. Es preveu que hi hagi museus, botigues, restaurants i cafès, centres d’artesania... No sé com quedarà quan estigui acabat. Tindrà més vida i potser si que permetrà fer-se una idea més clara de com era la ciutat en el passat. De totes formes m’ha agradat veure-ho ara amb els edificis antics, alguns molt malmesos, amb humitats i la patina dels anys. 

En sortir em vaig fixar en el dipòsit d’aigua del que n’havia llegit alguna cosa. Me l’esperava pitjor. És lleig, però el color no desentona amb l’entorn.

Al peu de la ciutadella hi ha un bar antic que vaig trobar encantador. Llibres, fotografies per les parets, miralls i els homes prenent el te, parlant o llegint la premsa. Hi vaig passar un a bona estona llegint i escrivint, refugiant-me de la pluja. 

El mercat està al peu de la ciutadella, hi havia força ambient i bullici; era la vigília de cap d’any i les llums de colors decoraven la muralla i el parc del davant del mercat. Molt moviment de cotxes, de gent, famílies... I els contrastos entre lo tradicional i lo modern.

Després vam anar cap el barri cristià o barri siríac, on vam visitar el museu de la cultura siríaca. Hi ha els diferents vestits d’aquest poble, segons les professions, alguns estris i utillatge divers. Em crida l’atenció un alambí de terrissa.

25 de gener 2014

Kurdistan_5: cap al Kurdistan iraquià. Amedi o Amadiya

Amadiya
Continuem ruta cap a la frontera. Parem a dinar pel camí, crec que era a Cizre que tot i que està a tocar de la línia fronterera, el pas està més a prop de Silopi. Amb l’autobús que anàvem no tenia permís per creuar la frontera així que a Silopi vam canviar de vehicle. Era ja fosc i per tant no se quina pinta té aquest poble, però tant en aquest poble com a l’altra banda, al poble de Zakho, hi ha vehicles que fan el pas de frontera. Puges amb el teu equipatge, el conductor t’agafa el passaport i en cada parada que es fa entre la part turca i la iraquiana el xofer fa els tràmits dels clients que porta al cotxe. En alguna de les etapes si que cal presentar-se personalment per que et vegin. Les cues de camions per creuar el pas fronterer son immenses, fa la impressió de que hagin de fer més d’un dia de cua. Molts camions estaven aparcats, a les fosques, com si els seus xofers estiguessin dormint.


Amadiya, porta de Mossul
El procés va ser llarg i laboriós, a més, en ser fosc em creava una certa inseguretat això de que un desconegut anés amunt i avall amb els passaports... En algun dels tràmits, el nostre xofer es colava, feia dreceres... amb l’estona em vaig anar confiant, el xicot semblava agradable, era la seva feina, creuar la gent d’una banda a l’altra. Un cop al cantó del Kurdistan iraquià, ens va portar a un carrer fosc, fora de la carretera principal i allà ens esperava un altre bus. No ens enteníem amb ell, o molt poc, però en deixar-nos va fer alguna expressió com dient: esteu tranquils ja? Us he portat al lloc correcte i més ràpid que els altres! I és que semblava com si fos un joc entre els dels diferents cotxes, a veure qui passa amb menys temps. 

Amadiya, porta de Mossul
A Iraq la diferencia horària amb Barcelona és de 2 h, mentre que a Turquia és només una. O sigui que com que el trajecte era llarg, amb les parades, el pas de frontera i tot, vam arribar al Dohuk amb 5 hores de retard respecte al previst, a les 11 de la nit hora iraquiana. 

Estava cansada i vaig anar a sopar just davant de l’hotel; vaig prendre un shawarma i abans de començar et porten una sopa i l’aigua, demanis el que demanis. Em va costar 2500 dinars, que és menys de 2 euros. 

Amadiya, porta de Mossul
Estem a mesopotàmia, la regió regada pels rius Tigris i Èufrates. Mesopotàmia es divideix en tres grans zones: l’alta mesopotàmia, que és la zona de muntanya, la mesopotàmia central, que és per on vaig fer el viatge i la baixa mesopotàmia, que potser és la més rica en jaciments arqueològics. 

A la baixa mesopotàmia, prop del delta on desemboquen els dos rius, hi havia els sumeris i una mica més al nord els accadis i si no estic confosa, entre tots dos van donar lloc a l’imperi babiloni. 
Amadiya, porta de Mossul

A la mesopotàmia central és on hi havia l’imperi assiri, amb al seva capital Assur. Altres ciutats importants de la zona assíria van ser Nínive i Nimrud. Ara be, aquestes ciutats queden fora de la regió autònoma del Kurdistan i no teníem visat per anar-hi; a part d’això, com que estan prop de Mossul no és una zona massa segura actualment.
Els diferents pobles i imperis que van viure a Mesopotàmia van tenir molt contacte i es van influir molts uns als altres, ja que hi ha objectes trobats en les diferents zones de  mesopotàmia que presenten moltes semblances.

Amadiya
El primer contacte amb el Kurdistan iraquà va ser al visitar la ciutat d’Amedi o Amadiya. 

Aquesta ciutat va ser durant molts anys va ser la capital de l’imperi badinan, que va existir entre el 1376 i el 1843. Es pensa que aquesta població podia ser la precursora de l’actual poble kurd.
És una població assíria i kurda, en la que conviuen cristians i musulmans sense problemes. Actualment té uns 5000 habitants. En el segle XIX a més dels assiris i els kurds hi havia també un nombre significatiu de jueus, que es dedicaven majoritàriament al comerç. 

Aquesta ciutat sembla que és més antiga que Nínive, pot tenir més de sis mil anys d’història. S’han trobat esquelets que serien del 7.500 a. C. 

Mesquita d'Amadiya, sala d'ablucions
Aquí hi vivien mags i sacerdots de l’antiga Persia i es diu que tres d’aquests homes savis o mags, van anar en peregrinació cap a Jerusalem, per l’època del naixement de crist, pel que es pensa que podrien ser els tres reis d’orient que es citen a la bíblia. El profeta Ezequiel també era originari d'aquí.

Es troba a 1500 m d’alçada, sobre un turó i s’hi pot accedir per una escala tallada a la roca, des de la vall per on flueix un dels afluents del gran Zab. Vist des de la carretera es veu que és una situació estratègica, ocupa tota la superfície de la muntanya rocosa; té forma ovalada i antigament era emmurallada, de la que es conserven dues portes. 

Mesquita d'Amadiya
És una zona muntanyosa i tot i que fa molt bon dia, encara hi queda molta neu i gel. Arribem amb cotxe fins a dalt de la ciutat. Molts carrers estan tallats (fins i tot per anar a peu) ja que hi ha gel. La neu que es fon en els llocs de sol quan lliscant arriba a les zones d’ombra es gela i de tant en quant, en carrers empinats trobes pel·lícules de gel unes mica traïdores. 

Els vestits dels homes són curiosos: és una espècie de mono amb una faixa fent de cinturó, ampla i completen la seva indumentària amb un mocador entortolligat al cap, amb un enrotllat molt elaborat.
Els homes del clan barzani porten la tela del mocador blanca i vermella. 

Anem cap a la porta de Mossul o porta badinan. Costa arribar-hi ja que hi ha carrers tallats i gelats. És una de les dues que queden de l’antiga muralla. Costa arribar-hi, però com que diuen que hi ha uns relleus em decideixo a baixar. Per aquesta porta s’accedeix a la ciutat quan es puja per l’escala tallada a la roca. En una altra època menys freda deu ser molt agradable pujar, o millor baixar per aquesta banda, ja que hi ha vistes sobre la vall.  

A la part de fora de la porta, com fora la ciutat, hi ha uns nínxols amb uns relleus de figures humanes i animals; és una llàstima que estan molt desgastats. 

Després anem cap a la mesquita, de la que destaca el seu minaret, de 30 metres d’alçada i que és més antic que la mesquita actual. Segons el que posa al rètol de la porta va ser construït en el segle XV. Diuen que s’hi veuen impactes de bala de l’època de la guerra civil kurda. Jo no m’hi vaig fixar.

El minaret es veu des de qualsevol punt de la ciutat, i la mesquita té el seu encant; és molt senzilla, sòbria, però el que em xoca més, i és el que per mi l’hi dona un encant especial, és que està plena de racons, hi ha diferents sales i passadissos i no una gran sala com en moltes altres. 

No massa lluny de la mesquita hi ha una altra de les portes, que actualement queda integrada en la ciutat, al costat d’una escola. 

Amadiya
Per aquí hi ha molt poca gent parli angles i com que jo no parlo kurd ni àrab es fa difícil comunicar-se. Jo feia servir les poques paraules que havia après i servien per rebre un somriure i que em contestessin o me n’ensenyessin una altra. Vaig arribar a saber 14 paraules. Les que feia servir més son (el so era més o menys això): txoni (hola), spas (gràcies), judahafis (adéu), bash (bo), vale (si) i na (no).

Amadiya
Em va agradar molt el passeig per aquesta ciutat, la curiositat de la gent, la seva amabilitat, i també la tranquil·litat i calma que s’hi respira.

19 de gener 2014

Kurdistan_4: Hasankeyf

Hasankeyf és un poble a la vora del Tigris, que està previst que desaparegui aquest any o el que ve, ja que està prevista la construcció d’una presa que el cobrirà. És una llàstima.

Es troba a 37 Km de Batman, a les muntanyes Raman. Hi ha milers de coves excavades en les roques, per això va rebre el nom de ciutat de les coves, o en assiri Kefave. 

A l’època medieval els àrabs l’anomenaven Hisni Keyfa que es tradueix com castell roca. El nom actual prové del final del període otomà. Les pintures que hi ha en algunes coves daten del 900 a. C. 

El poble té una situació estratègica, crec que el seu nom vol dir la roca i és que hi ha set barrancs d’uns 100 metres d’alçada que convergeixen aquí. En l’època romana havia sigut una plaça militar i es va fortificar durant el període de Constantí el gran, ja que feia frontera amb el territori persa. 

Després, en el 640 d. C. va passar a formar part del mon islàmic, sent l’època de major esplendor entre els segles XII i XV, en que era un important centre comercial i cultural. En aquests barrancs s’hi han trobat monedes de diferents pobles (parts, grecs, romans i bizantins). 

Des del punt de vista arqueològic és interessant ja que conserva l’aire de ciutat medieval d’abans del període otomà. Havia estat ocupada pels bizantins, però moltes de les coses que queden son del segle XIV, del període dels aiúbides.

Sobre la roca és on hi ha la ciutadella i les coves, hi ha també les ruïnes d’un petit palau del segle XIV. De la mateixa època és una mesquita que es va construir on abans hi havia hagut una església. 

La població actual és de majoria kurda, però cap al 1000 o 1100 la gran majoria de la població encara era cristiana. Als voltants del 1110 es va crear l’emirat de Hisn Kayfa, que va existir durant més d’un segle. 

En el 1116 es restaura el pont romà sobre el Tigris. A finals del segle XII és quan va començar a reduir-se la població cristiana. La ciutat va anar passant de ma en ma, fins al 1534 en que queda sota el poder otomà, però al importància de la ciutat va decaient. L’any 1960 tenia poc més de mil habitants. 

Des del nou pont sobre el Tigris es veu be el que queda de l’antic pont de pedra, el Eski Köprü, que vol dir pont vell i que van construir els romans. Diuen que l’estructura d’aquest pont ja demostra que la ciutat era important abans de l’arribada dels otomans. 

Aquest poble em va encantar i és una llàstima que el facin desaparèixer. Veníem de Midyat on feia un dia esplèndid i va ser arribar a Hasankeyf i trobar boira i molt fred. Feia uns dies havien estat a 7 sota zero i el poble estava tot nevat, això va impedir que poguéssim anar a veure les coves i la ciutadella; l’accés estava tancat per perillós. 

La vista des del pont era fantasmagòrica i el passeig pels seus carrers es feia delicat per la neu, el gel i l’aigua del desglaç. A més, feia moltíssim fred. No havia agafat els guants i em feien mal les puntes dels dits quan havia de disparar una foto. Era sorprenent i un entorn fantàstic. 

Vam veure l’interior d’una de les cases cova que ara és un bar i que està a l’entrada del camí. Em van sorprendre una mena de gerres de terra cuita, que servien per emmagatzemar-hi gra o altres productes. A dalt tenien un forat ampli per on s’omplia el recipient i a la part baixa un altre forat proveït d’un tap, per on s’extreia el producte. Eren recipients grans, podien fer 1,5 metres d’alçada. Excavat a la paret hi havia bancs de pedra, que els tenien coberts amb coixins i catifes. 
 
A l’altra banda del riu hi ha la tomba de Zeynel, construïda a mitjans del segle XV per Zeynel, fill del governador de l’època i és una de les poques coses que queden d’aquell temps. 

Aquesta tomba em recordava una mica les que es troben per Àsia central. És una torre circular feta amb totxana, que presenta decoracions en blau i relleus fets amb la disposició de les totxanes. L’interior és de planta octogonal. Destacava molt en aquell entorn nevat, a la vora del Tigris. Diuen que és un tipus de construcció inusual per Anatòlia i en canvi és similar a algun edifici d’Azerbaijan. 

Com ja he comentat, està prevista la construcció d’una presa i s’està construint el nou poble, el Yeni Hasankeyf. Però al gent no està contenta amb el projecte, el que els hi donen com a indemnització per perdre la casa no cobreix, ni de bon tros la meitat del que val una casa molt més petita del que tenen, en el nou poble. 

Es vol construir un pantà que servirà per irrigació i també per una central hidroelèctrica. Aquest pantà cobrirà la zona que va de Batman a Midyat, amb el que desapareixeran 37 pobles (en un altre lloc llegeixo que son més de 100 els pobles afectats) i diversos emplaçaments d’interès arqueològic. 

Hi ha diferents grups que treballen per trobar alguna solució i evitar la desaparició del poble; hi ha un gran descontent de la població que fan manifestacions i protestes diverses, recullen firmes per aturar el procés. Les veus en contra de la presa també alerten de la inestabilitat i els problemes que pot generar amb el països veïns (Síria i Iraq) amb els que comparteixen l’aigua del Tigris.