Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moçambic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moçambic. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre de 2013

Moçambic_7: Maputo

Vam sortir a les 7 del matí de Tofo i per arribar passades les 5 de la tarda a Maputo. Vam haver de passar altra cop per Inhambane i prop dels manglars vam veure i flamencs. La carretera va seguint més o menys la costa i hi ha força moviment de gent. Durant bona part del trajecte es veuen grans extensions de cocoters, i també arbres fruiters, com els mangos i papaies. A uns 100 Km de la capital el paisatge canvia, desapareixen les palmeres i el que es veuen son plantacions de canya de sucre i camps 
cultivats. Per tot arreu hi ha també tarongers.

A uns 40 Km de Maputo el trànsit es fa més dens, hi ha molta més gent, petits mercats a tocar de carretera... Son molt vistosos els anuncis de la cervesa 2M. En un bar on ens aturem els hi faig una fotografia i la mestressa del local està encantada. Llavors m’ensenya que té un obre ampolles amb el mateix dibuix i me’l vol vendre. 

També m'agraden els cartells de les botigues: són dibuixos del que es ven a l’interior del local. Per aquí hi ha molts cacauets (o potser eren anacards, no ho recordo) i els venen per la carretera, empaquetats en bosses de plàstic. L’estoc de bosses de cacauets les tenen penjades dels arbres. Queda molt curiós.  

Maputo la descriuen com una ciutat perillosa. Hi ha molta gent, un milió d’habitants en el que és només la ciutat. L'hotel està en el numero 1743 del carrer 25 de setembre. Em va impressionar quan vaig veure l’adreça. 

Va ser fundada en el 1782 com una seu comercial que s’anomenava Lourenço Marques. Després va anar creixent i l’any 1898 es va convertir en la capital de la colònia portuguesa. Va ser amb la independència del país, en el 1975, que va passar a anomenar-se Maputo, com el riu. La població va augmentar significativament durant els anys de guerra, ja que la gent marxava de les zones rurals.

Bar de carretera
Lourenço Marques era un navegant que havia sortit a explorar els rius que desembocaven a la badia, l’any 1544, per ordre del governador de Moçambic.
La ciutat actual data del 1850, ja que els assentaments anteriors van ser destruïts. Durant el període portuguès es va construir el fort (1787) i la ciutat va créixer al seu voltant.

Llegeixo que les descripcions de la ciutat en el 1871 no la deixen gaire be: pobre, amb carrers estrets, cases baixes, forts en procés d’ensorrament. Ara be, en desenvolupar-se la companyia del plom del Transvaal, el port de Moçambic prenia importància i es va netejar la zona, es va construir un hospital, una església i la construcció de la carretera que unia el país amb Sud-àfrica en el 1895 va afavorir el creixement.

A començaments del segle XX el port de Maputo estava ja molt ben equipat. Abans de la independència hi venien molts turistes de Sud-àfrica i de Rhodesia, l’actual Zimbabwe, per gaudir de les platges, els bons hotels, restaurants i casinos.
Anunci de cervesa
Després de la independència, tots els monuments als herois portuguesos van ser traslladats al fort. Els carrers, que abans duien el nom de personatges portuguesos o dates significatives per ells, van canviar de noms, recuperant els noms anteriors o be posant noms Africans o de personatges importants per la població local.
Durant la guerra civil la ciutat no va ser destruïda, ja que es considerava terreny neutral, però si que es va anar deteriorant per falta de manteniment. Poc a poc en els anys posteriors, s’ha anat rehabilitant i s’estan construint molts edificis nous.
A les portes de Maputo
Era dissabte a la nit i vam anar a sopar a la Feira Popular de Maputo. És un recinte amb entrada de pagament, 10 meticals, on hi ha atraccions per nens, bars i restaurants. Em va sorprendre veure-hi restaurants xinesos. Vaig menjar molt be, un parell de lulas a la planxa (calamars) amb patates i un vi sud-africà amb raïm Shiraz i cabernet, que estava boníssim.

Per aquest país les lules son boníssimes. El menjar estava molt complet, el plat valia 330 mt. Hi havia molta gent local, moltes famílies que aprofiten el cap de setmana per anar al recinte ferial a passar el dia.
Era de nit i no s’hi veia massa, però la impressió que em van fer els carrers de la ciutat, pels que vaig anar aquella primera nit, eren de molt descuidat i brut. Hi ha molts forats a les voreres, edificis en runes i contrasten amb els edificis nous, grans torres d’oficines... l’hotel estava en un carrer cèntric, ple de bancs i hotels i en cada edifici hi havia un guarda de seguretat. 


Al matí següent vam sortir a descobrir la ciutat; estava ennuvolat i feia fresca. La ciutat no és el que m'esperava, hi havia molta porqueria per tot arreu i molt descuidat. Era diumenge a primera hora i estava tot molt desert, tan sols una banda de nois que intentava robar. Em semblava tot una mica desangelat. 
Vam arribar a l’estació de tren, allà hi ha una mica més d’animació i la plaça del davant es veu més cuidada.

Estació
La construcció de l’estació es va iniciar al 1908 i es va acabar el 1910. El disseny era de l’enginyer Alfredo Augusto de Lima. La cúpula és de bronze i va ser construïda a Sud-àfrica i transportada a peces fins a Maputo on es va muntar. Aquesta era una tècnica nova en aquella època. En algun altre lloc he llegit que el seu dissenyador va ser un deixeble d’Eiffel i en altres llocs ho rebaten.
La inauguració de l’estació va ser vital pel desenvolupament de la ciutat i la regió. Hi ha algunes màquines de vapor antigues, i hi ha un museu en construcció a l’interior de l’estació. Els trens que estan en funcionament, al menys el que hi ha estacionat a l’andana, esta una mica vell. Té el seu encant. Hi ha una botiga d’artesania que està tancada però just al seu davant hi ha penjades tot de màscares i peces fent un gran mòbil.
Estació
Davant de l'estació hi ha el monument als caiguts (portuguesos i moçambiquesos) en la primera guerra mundial. A mi em va semblar una figura gegantina, estil soviètic, com algun dels edificis. Representa una dona i una serp. Segons la llegenda les serps vivien en els arbres de la plaça i mossegaven als que s’aturaven a l’ombra de les acàcies. Una dona va decidir provar de matar a la serp, per això va preparar una mena se sopa de farinetes i quan la tenia calenta, va omplir una olla que es va posar al cap i va anar cap als arbres. La serp va voler-la picar al cap i va caure a dins l’olla i va morir. L’estàtua es va construir en honor d’aquella dona, a la que es va conèixer com la senyora de la cobra. 

A prop del mar hi ha el fort portuguès, que és el símbol de la resistència a l'ocupació portuguesa. És patrimoni cultural de Moçambic. Es va construir a mitjans del segle XIX prop del lloc on hi havia hagut el primer fort. 

La historia del fort té els seus origen en el 1721, quan els holandesos van construir una fortalesa a la riba dreta del riu Espirito Santo. Aquest fort va quedar abandonat al 1730, però en el 1777 els austríacs el van utilitzar pel comerç d’esclaus. Els portuguesos el van destruir en el 1781 i per protegir el seu comerç en la regió van construir un altre fort a la riba esquerra en el 1782. Catorze anys més tard va ser atacada per pirates francesos, que tot i que no hi van poder penetrar, van afectar bastant a la seva estructura i va haver de ser reconstruïda.

El fort portuguès va patir diferents atacs per part de diferents països europeus que volien ampliar la seva àrea d’influència en la regió. Per evitar aquest atacs és quan van decidir construir el fort en pedra. 
Just a l’entrada de la fortalesa hi ha un gran arbre que, si no ho he entès malament, van utilitzar els guerrers Vatua per penjar-hi al governador de la presó quan el van capturar, en el 1883.

Fort
Un cop a l’interior, hi ha un pati central amb arbres florits, és un lloc molt tranquil, i en les habitacions laterals és on hi ha el museu. Una de les sales era la antiga capella del fort, i ara està dedicada a Ngungunyane, que va ser el quart i últim rei de Gaza (una de les províncies o regions de Moçambic), durant els anys 1884 i 1905. Va ser un dels herois de la resistència contra la colonització. Els portuguesos el van capturar en el 1895 i el van deportar primer a Lisboa i després a les Açores on va morir. Després de la independència, Samora Machel en un viatge que va fer a Portugal va sol·licitar que l’hi fossin entregades, simbòlicament les restes de Ngungunyane, i ara el seu taüt es troba en aquest museu.

A l'interior del fort
Hi ha diferents escultures i relleus representant personatges significatius de l’època colonial. En el 1895 la presó de Ngungunyane representava la conquesta del país però també la resistència del poble a ser colonitzats. Al voltant del 1945 es reconstrueix seguint el traçat de l'anterior fortalesa i es converteix en museu, naixent així el museu d'història militar. Des de la proclamació de la independència en el 1975 la universitat s'ha fet càrrec de la seva conservació.  

Pati central del fort
Continuem el nostre passeig per la ciutat i arribem al jardí botànic, que data del 1885. Va ser dissenyat per un arquitecte paisatgístic britànic, que també havia dissenyat els jardins del sultà de Turquia i del rei de Grècia. Té un arc d’entrada curiós. Hi ha plantes i arbres dels diferents continents, n’hi ha uns que em criden l’atenció per les seves branques mig entrellaçades. No està malament, però si bastant descuidat.

Al costat hi ha la casa de ferro. És molt curiosa; com el seu nom indica és feta tota en acer i va ser dissenyada per Eiffel (el de la torre de París), tot i que ell mai va visitar Moçambic. Data del 1892 i com diu en el rètol, és un edifici prefabricat, que es va portar a peces i es va muntar aquí. La idea inicial era que fos la residencia del governador general de Moçambic, però no ho va arribar a ser. En un país càlid i humit, una casa metàl·lica deu ser com una sauna. Inicialment es va utilitzar com a jutjats i després ha tingut diferents usos. Abans estava en un altre emplaçament i es va traslladar al lloc on està actualment en el 1974. És molt curiosa, ja que s’assembla una mica a les altres construccions, amb el seu balcó, l’escala per pujar al pis de dalt, però en lloc de ser d’obra és metall. Té color gris i tres plantes. I sobretot, la trobo curiosa. Contrasta amb el voltant.

A la plaça que hi ha al davant hi ha una estàtua dedicada a Samora Machel. És una figura en bronze d’ell, de peu dret amb el braç aixecat, en un gest típic de quan feia els seus discursos.
Samora Machel va néixer en el 1933 al sud de Moçambic. En el 1963 va entrar a formar part del frelimo, per poder participar en la guerra d’alliberament nacional. En el 1967 va crear el nucli femení per tal de que les dones també poguessin participar a la guerra. Amb la independència va passar a ser el primer president del país. Era un líder molt carismàtic, amb ideologia socialista. Es va enfrontar als règims racistes de Sud-àfrica i Rhodesia, i va lluitar contra la renamo durant la guerra civil. Va morir en el 1986 quan l’avió en que viatjava es va estavellar en territori sud-africà. Van córrer rumors de si havia sigut un accident premeditat i de si hi estava involucrada Sud-àfrica, però no es va poder provar. Es un heroi nacional i simbolitza l’alliberament dels homes de la discriminació i l’explotació. 

Porta d'entrada del jardí botànic
En la mateixa plaça hi ha la catedral, construïda a començaments del segle XX. És tota blanca, força estilitzada, i amb vitralls als finestrals. De dins és agradable, gens recarregada. Hi havia una parella i el capellà assajant el casament.
Després vam anar cap al museu d’història natural, que es troba en un edifici construït en el 1911. La peça estrella del museu és la col·lecció de fetus d’elefant, que diuen que és única al mon. Però abans d’arribar a aquest punt, primer trobes diferents animals dissecats i esquelets, altres espècies conservades en formol. Hi ha força gent visitant el museu. La colecció de fetus d’elefant va des del primer mes de gestació fins al part. Es veu tot el procés. És impressionant. Els primers mesos el fetus és de color blanc i després canvia a gris. També em va resultar sorprenent el creixement. El primer mes és minúscul, costa de veure de tant petit que és, i que ho tenen bastant fosc, suposo que per preservar-lo. 

Jardí botànic
També hi ha escultures i fotografies antigues, de diferents grups ètnics del país. Hi ha màscares que s’utilitzaven en certes cerimònies o rituals, com en la de iniciació dels nois. També es pintaven el cos; tant les pintures com les mascares representaven esperits dels avantpassats. M’impacten algunes fotografies, de tatuatges i una en la que mostra com es tallaven les dents en punta. 

Casa de ferro
En el passeig per la ciutat es poden trobar alguns edificis de l'època colonial, però n’hi ha molt pocs que estiguin ben conservats. El terra dels carrers està ple de forats, l’asfalt està en mal estat, i sobretot el que em sorprèn és lo brut que està. No per tot arreu, ja que davant dels hotels de luxe està net i algun barri més residencial també està força cuidat. És una ciutat que presenta moltes cares. 
En ser diumenge hi havia poca gent pels carrers. Vaig trobar un parell de llibreries, una d’elles era de llibres tècnics, i en cap de les dues vaig trobar res sobre el país que no estès en portuguès. 

Catedral
Vam dinar en un local de moda, era bastant obert, amb atraccions pels nens, per tal de que estiguessin entretinguts mentre els grans eren a taula, a més el local tenia pantalles de televisió per tot arreu, i aquell dia estaven retransmeten la formula 1. Molta gent estava pendent de les pantalles. La clientela era molt variada, hi havia alguns turistes, però molts semblaven gent de fora vivint en el país, blancs, indis, gent del sud-est asiàtic, dones tapades... Molta diversitat. 

Hi ha un centre d'artesania important; és un gran pati a l'aire lliure on tothom ven els seus productes. Moltes parades tenen coses similars. Hi ha molts batiks, que queden molt bonics penjats al sol, quan els hi dona la llum pel darrera.
Hi ha figures en fusta i en pedra, robes,... al final resulta repetitiu. Vaig comprar una figureta en pedra, un bust d’home, d’uns 15 cm; a Zimbabwe les havia vist, però no m’havia decidit a comprar-la. Vaig mirar totes les que hi havia, eren semblants, però a la majoria els hi faltava expressió, no els hi trobava encant. En vaig mirar moltes; un dels nois em preguntava què hi buscava i no sabia dir-l’hi, tan sols que l’expressió del rostre de l’home em digués alguna cosa, que l’hi trobés expressió. Al final en vaig trobar una que sí, era la més cara, el noi em deia que era tallada a ma, per ell mateix... em va agradar. 

Prop del port hi ha un gran centre comercial, modern, amb cinema, botigues, bars, restaurants, sales de jocs. Hi havia famílies i nens, joves, turistes i està a tope de cotxes que feien cua per entrar a l’aparcament.
Abans de que es fes fosc vaig tornar cap a l’hotel. Era curiós perquè el centre comercial estava atapeït de gent i els carrers en canvi, deserts. Em feia una mica de basarda. I més tard no em vaig atrevir a sortir sola a sopar, o sigui vaig anar a menjar al restaurant de l’hotel. Em va sortir car. Hi havia altra gent sopant allà, de diferents nacionalitats, dos parelles, gent sola, que aprofitaven que hi havia connexió internet, altres mirant el futbol a la televisió. 

Al matí següent, era dilluns i la ciutat em va mostrar una cara diferent. En primer lloc em va semblar més neta, o sigui que penso que potser els caps de setmana no hi ha recollida d’escombreries. En ser dia laborable hi havia molta més gent pel carrer,i es veia una ciutat més dinàmica. 
Vaig anar cap al mercat central ja que no tenia massa estona i estava prop de l’hotel. L’actual mercat va obrir les seves portes en el 1903 i substituïa un antic mercat que hi havia al mateix lloc, que era de fusta. Diuen que és una rèplica del Aster Hall, un edifici de la ciutat d’Hamburg. És un dels edificis més antics de Maputo però va patir un incendi que va fer malbé molta de la decoració que tenia.
 
A les 8 del matí no hi havia gaires parades obertes, no va ser fins a les 9 que es va començar a animar. Hi havia forces parades de fruita, de pastissos, de verdures i moltes d’espècies. 
En la zona de peixos, hi havia les de peix sec i altres de peix fresc, però que quan el posaven estava congelat. Hi havia també alguna cosa d'artesania. Hi ha forces parades que son d'asiàtics, no se si indis o pakistanesos, també n’hi ha d’orientals, potser xinesos.

Com que encara em quedava una estona vaig anar a donar una volta per l’estació, que també estava a la vora. Pels carrers hi havia molt moviment de gent, molts cotxes i la ciutat tenia millor pinta; també hi ajudava que feia sol.
I arriba l’hora d’anar cap a l’aeroport i començar el llarg viatge de tornada. L’avió cap a Addis Abeba no va ple del tot, el vol dura 8 hores i hi ha forces etíops. L’aeroport d'Addis Abeba és com un microcosmos, hi ha totes les races, colors de pell, diferents religions, diferents formes d'anar al lavabo. per exemple, les africanes es queixen que no hi ha paper, en canvi les musulmanes utilitzen les gerres d'aigua. Per primer cop em vaig trobar que en els banys dels homes hi havia més cua que en el de dones. Això era degut a que era proper a l’hora de la pregària i havien de rentar-se. Les dones també estan rentant-se els peus.

Hi ha dues sales per la pregària dels musulmans, separades homes i dones. Hi havia homes amb túnica llarga, que portaven els nens, s’ocupaven d’ells. Es veien també dones molt tapades. I alguna noia amb pantalons ajustats i samarreta, o tapades amb mocador amb el típic estil estampat africà molt acolorit. 

Teníem moltes hores per passar en aquest aeroport. És un punt d'enllaç important. Jo anava a Roma, però hi havia vols a Bombai, Frankfurt, i molts altres destins. S'hi veien europeus, famílies mixtes, orientals... tothom té cabuda en aquest aeroport. Tothom anava alternant estar assegut, passejar... calia fer torns per seure, quan un seient quedava buit no trigava ni trenta segons en tenir un nou ocupant. 

A l’avió cap a Roma me n’adono de que el color de pell dels etíops és molt diferent al del Zimbabwe o Moçambic, és molt més color xocolata. En el vol hi havia nens i joves que semblava que fos el primer cop que volaven, ho miraven tot amb curiositat, reien, estaven nerviosos i emocionats. Finalment Roma i després ja de camí a Barcelona.

dissabte, 30 de novembre de 2013

Moçambic_6: Tofo

Des de Inhambane vam continuar cap al sud, fins arribar a Tofo. El nostre allotjament estava allunyat del poble, a uns 20 o 25 minuts caminant per la platja, una massa pel meu gust, ja que si volies donar una volta pel poble tenies que fer-te tota la platja. Feia mal temps. Aquí el que hi ha per fer son activitats aquàtiques, una que ens oferien era anar amb zodiacs a buscar el tauró-balena, que diuen que és el peix més gran del mon. Jo no vaig apuntar-m’hi i els que hi van anar no van veure res. El temps no era gens bo, tot i que havia amainat el vent i van poder sortir amb les embarcacions.

El dia que tornavem de les illes de Bazaruto vam veure una balena, bastant a la vora. I aquí a Tofo, des de la terrassa del bar es poden veure, encara que més aviat lluny. Si t’estaves una estona observant el mar, de tant en quant les veies saltar, o el sortidor d’aigua; la majoria de vegades era tot tant ràpid que tan sols arribaves a veure el llom o la cua quan tornava a endinsar-se. 

El lodge és com les cases tradicionals, combinació de fusta i palla; el bany molt rudimentari, els llits equipats amb mosquitera, però no tenien mantes per tothom. L’electricitat prové d’un generador que funciona tan sols de 7 a 10 i de 4 a 10.30. Al bar hi ha wifi. El recinte és molt gran, moltes casetes escampades pel jardí, algunes amb vista al mar i d’altres més avall. Hi ha una escala que baixa directa a la platja, i a la que es fa fosc, està il·luminada, el que et permet reconèixer l’allotjament.
  
Antigament Tofo era un poble de pescadors, ara és un centre turístic dedicat a les activitats aquàtiques. I si no les fas, no hi ha gran cosa més. Quan ja havia fet un recorregut anada- tornada fins al poble per la platja, vaig decidir anar a explorar el camí del darrera. Allò era un altre mon, on viu la població local; vaig trobar casetes de canya rectangulars, camps cultivats i gent treballant-t’hi, un gran palmerar de cocoters... La gent em mirava amb curiositat, com si estes fora de lloc. 

La línia de platja sembla el mon dels blancs, amb els lodges pels turistes, els centres que ofereixen excursions, busseig, snorquel i diverses activitats d’aigua, i al camí del darrera, les casetes petites de la gent d'aquí. Molts negocis de turistes son de blancs, sud-africans. Pel que m’expliquen molts d'ells venen poc sovint a controlar com estan els allotjaments i això fa que es vagin deteriorant i els hi falti manteniment, en alguns casos.

En el meu passeig pel camí de darrera, la idea era arribar al centre del poble i veure el mercat, però em va passar per alt el trencall i em vaig desviar molt, amb el que vaig anar a parar a una zona residencial, de cases molt ben arreglades, amb jardins plens de flors i els jardiners o els guardes cuidant-los...  En aquesta zona hi havia allotjaments de luxe, res a veure amb el que estàvem nosaltres. Vaig caminar més d’una hora i al final vaig trobar el mercat i el centre del poble. Allà al centre hi ha casetes que sembla que es lloguen per vacances, ja que s’hi veien famílies amb criatures (blanques). 

En el mercat hi ha forces coses d’artesania. Hi ha força turisme i també s’hi està construint bastant, però la gent del mercat diuen que no venen res. Eren una mica pesats, insistin per que compressis. I sinó, et demanaven diners, regals... això sí, una mica tímidament.

No acabo d’entrar-hi en aquest país, sento que se m’escapa. Aquests pobles de costa, plens de turistes, amb activitats per turistes, que tot gira al voltant d’això, no són el meu estil, no m’hi sento còmode. 

La gent del país és agradable, amable i discreta, però no aconsegueixo connectar amb ells, i això que no és problema de llengua ja que amb el portuguès més o menys ens podem entendre. 

Suposo que m’ha faltat anar a visitar llocs menys turístics i més rural, ja que a mi el que m’agrada més és veure la gent, parlar amb ells, saber coses de com viuen o observar els seus costums.




Moçambic_5: Morrungulo- Inhambane

Deixem enrere Vinankulos per continuar en cotxe cap al sud, fins arribar a Morrungulo. És un poble molt petit, o això em va semblar, però no el vam veure, ja que estaven en uns lodges a prop de platja. Com per tot arreu, casetes per famílies. En la que jo vaig estar hi havia una habitació molt àmplia, i després al pis de sobre, un altra espai amb dos llits, que no tenia porta ni res. A baix , la cuina i menjador també estan oberts, com sota un porxo. No em va semblar molt acollidora, però potser és perquè vam arribar-hi ja de vespre i vam marxar al matí, amb el que no hi vaig estar gaire.

Ens van preparar el sopar, en un restaurant que crec que era del propi resort, i quan estàvem de sobretaula ens avisen que treuen la llum a les 9,30; em sembla que quedava un quart d’hora. Ens van dir que la deixarien una mica més però vam tenir el temps just de tornar a les casetes i ficar-nos al llit.

Al matí vaig poder veure el mar, la casa on jo estava quedava més enrere. Vaig anar a veure la sortida del sol, i me’n vaig adonar que a tocar de la platja la vegetació és molt frondosa. Està molt tranquil, tan sols hi ha unes nenes que estan amb la seva família de vacances, estan jugant a desfer els turosn de sorra que es formen amb els moviments de l’aigua.
Continuem cap a Inhambane, una mica més al sud. S’ha de creuar un canal per arribar-hi, però el nostres vehicle no pot passar amb el ferry, o sigui que va a donar la volta per carretera mentre nosaltres creuem amb una barca.
Aquesta ciutat és una de les mes antigues de Moçambic; va ser fundada en el segle X pels comerciants àrabs. Vasco da Gama va arribar aquí en el 1498 i com que va ser molt ben rebut va anomenar la regió Terra da Boa Gente. Els portuguesos s’hi van instal·lar de forma permanent l'any 1534 i el 1546 hi van construir un fort. Tota aquesta regió va quedar sota el seu control l'any 1728.

En el segle XVIII el comerç d’ivori i d’esclaus des d’aquest port era important. També es van instal·lar aquí molts indis.
L'any 1775 hi va haver una gran revolta dels musulmans, amb els suport de la població local vatonga, contra els portuguesos. El motiu va ser que els portuguesos volien controlar el comerç. 

Els musulmans van mantenir durant mesos l’accés a Inhambane tallat. Els portuguesos van necessitar reforços militars des de illa Moçambic i l’ajuda d’algun cap local per sufocar la revolta. Com a represàlies se’ls hi van confiscar terres i esclaus; els musulmans van tenir el suport i ajuda d’un cap vatonga.
En els anys següents, la ciutat va ser atacada un parell de cops, un d’ells per pirates de la illa de la Reunió. A mitjans del segle XIX la ciutat comença a créixer. Es construeix la catedral i una mesquita. Però al llarg del segle XX la seva importància va disminuir.
Hi ha molt moviment de barques creuant el riu per arribar i sortir de la ciutat. La gent va carregada de paquets i mercaderies. La marea està baixa, i es veuen petites barques de pesca a la platja. Pel passeig que voreja la platja no hi ha ningú, és molt tranquil; hi ha una zona residencial, amb casetes molt cuidades, amb jardins amb flors i arbres.

La ciutat conserva alguns edificis de l’època colonial, però com que son llocs oficials no es poden fotografiar. 
Prop de la costa hi ha dues esglésies, crec que una d’elles és la catedral. Una és molt moderna i l’altra, molt més antiga està tancada i descuidada. Al costat seu un munt d’ampolles de vidre, sembla un abocador. Fa pena de veure.

Hi ha dos mesquites, amb les parets molt blanques que contrasten amb el cel blau i l’entorn verd. La més petita m’agrada per la sobrietat. 
Continuo passejant i arribo al centre urbà; allà hi ha més moviment de gent, grans avingudes, moltes botigues, algun bar, algun restaurant....

Tot i que és una ciutat, amb tots els equipaments, hi ha molts edificis que necessiten pintura. Hi ha edificis moderns, però en els carrerons l’estil de les cases és més tradicional. 
La gent és amable. Jo anava buscant una casa de fotografia per comprar una tarja de memòria per la càmera i preguntava a uns i altres perque no en veia cap. Una noia va sortir de la botiga per indicar-me, un altre em volia acompanyar... 

En un quiosc del carrer on venien piles, i coses diverses me n’oferien una utilitzada que tenien tirada en un calaix. Al final la vaig trobar en el mercat, en que hi havia de tot, des de menjar, robes i estris de casa a parades d’artesania i de coses d’electrònica. Aquests mercats son com uns grans magatzems, i si dones voltes i preguntes, acabes trobant-hi gairebé de tot.