Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sri Lanka. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sri Lanka. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 de novembre de 2016

Sri Lanka_21: Parc de Bundala

Aquest parc també es troba a la costa sud de l’illa. Es beneficia dels monsons i té una humitat bastant elevada, del 80%. A més, en el parc hi ha diverses llacunes. El paisatge és molt bonic. 

Aquest parc és sobretot un refugi d’ocells i punt de parada d’aus migratòries aquàtiques. 

L’any 1969 es va declarar aquesta zona protegida, l’any 1993 va classificar-se ja com a parc nacional i en el 2005 la unesco el reconeix com a reserva de la biosfera

Hi ha 197 espècies d’aus, entre ells el flamenc. També gran varietat de plantes, 383 especies vegetals, incloent un petit manglar. 

Com que és un parc eminentment aquàtic, hi ha 32 especies de peixos i 15 d’amfibis. A més, 48 especies de rèptils i 32 de mamífers. No hi falten tampoc una gran varietat de papallones. 

De les especies vegetals destaquen les plantes que es troben en les llacunes que són resistents a la sal. 

El que abunda més a part dels ocells són els micos. Tot i que trobem alguns búfals. 

Diuen que aquí es poden trobar les dues especies de cocodrils que hi ha a Sri Lanka, fet poc usual. 

Ja a la costa hi ha una zona de dunes. És un indret força tranquil i molt agradable, i és que aquest parc és poc visitat, o al menys nosaltres hi trobem poca gent.

Sri Lanka_20: Parc de Yala

A la tarda vam anar cap al parc nacional de Yala. Aquest és el parc més visitat de l’illa, i el segon més gran de Sri Lanka. El parc té diferents parts, cadascuna amb el seu nom, una d’elles es el que es coneix com parc nacional de Ruhuna.

Per visitar el parc es va amb jeeps, oberts pels costats el que et permet tenir força bona visibilitat. 

En aquesta zona hi havia viscut una gran civilització basada en l’agricultura; van construït una sèrie de pous i embassaments per recollir l’aigua. Bona part d’ells estan en mal estat, però alguns encara serveixen en l’època seca per protegir la vida en el parc. Com ja vaig comentar també hi ha algun centre religiós com el de Situlpauwa. 

Un cartògraf espanyol va ser el primer que va marcar el parc nacional de yala en un mapa, en el 1560. Però degut a la insalubritat de la zona va quedar abandonat durant uns 300 anys.

El parc té unes 130.000 hectàrees amb diferents hàbitats. Hi ha zona de bosc, una altra de prades, hi ha matolls, embassaments, pous i llacunes, rius... Alguns dels rius queden secs després del període de monsons, pel que l’aigua acumulada en els pous i embassaments permet que els animals segueixin vivint en aquest parc. 

Va ser declarat santuari de la natura en el 1900 i parc nacional en el 1938. Tot i així, els britànics el feien servir per anar-hi de cacera. Aquí hi habiten 44 varietats de mamífers i 215 espècies d’ocells. 

També diuen que aquí hi ha la major densitat de lleopards del on. És un lleopard endèmic de Sri Lanka. Però és un animal difícil de veure, suposo que en part perquè el moviment de jeeps es constant. O sigui que no el vaig veure. 

Els primers animals que vaig veure van ser els porc senglars o sigui que no era molt emocionant. També vaig veure sambars, búfals, cocodrils i evidentment, elefants. 

Una de les coses que em sorprèn en aquests parcs és trobar animals que casa nostra son de granja, com el gall o gall d’indi, en llibertat compartint espai amb elefants i cocodrils, entre d’altres. 

El parc de Yala està a tocar de la costa, pel que el tsunami que hi va haver a l’oceà índic en el 2004 el va afectar seriosament. En aquesta zona van morir 250 persones. 

Va tocar a la costa de Sri Lanka 90 minuts després del seu inici. Les onades van arribar als 6 metres d’alçada i les aigües van arribar en alguns llocs a inundar terrenys que estaven a 1500 metres de la costa.

Hi va haver un canvi significatiu en la vegetació del parc, però curiosament quan les aigües van baixar no es va trobar cap animal mort ni ferit. Es pensa que ttos van fugir just abans de l’arribada de les onades. 

En el parc hi havia dos elefants que duien un dispositiu per poder seguir els seus moviments; analitzant el seu comportament es va veure que van fugir just quan hi va haver els primers indicis o moviments i suposo que la resta d’animals del parc els van seguir.

Actualment just al costat de la costa hi ha un monument dedicat a les víctimes del tsunami. 

En aquest punt et deixen baixar del jeep i passejar una mica per allà. El monument és curiós. Son unes lamines metàl·liques ondulades, que imiten les onades que van arrasar la zona.

divendres, 25 de novembre de 2016

Sri Lanka_19: Situlpauwa

Estàvem allotjats a l’hotel Safari a Tissamaharama. Aquesta ciutat va ser la capital d’un dels regnes singalesos en el segle III a. C. Actualment serveix de punt de partida per visitar el parc Yala. L’hotel està molt ben situat, en un entorn idíl·lic, amb la piscina a tocar d’un llac que té una petita illa just davant de l’hotel.

Al matí vam sortir direcció al parc Yala, per visitar Situlpauwa. El paisatge és boscos i estava força sec. Pel camí vam trobar un grup de micos molt esbojarrats i que cridaven molt; ens van dir que podia ser que fos perquè detectaven la presència d’un lleopard. 

Situlpauwa és un complex religiós que es troba sobre un turó rocós. Se’l coneix també com el temple de la roca. Les escales per accedir-hi estan tallades a la mateixa roca. 

Antigament aquest lloc es coneixia amb el nom de Cittalpabbata, que vol dir “turó de la ment en calma”. Diuen que és el temple més ben situat en quant a tranquil·litat i per tant, el lloc més adient pels monjos que es volien dedicar a la meditació. 

Pel que sembla hi van arribar a viure 12.000 arahants en el segle I (no he aclarit si a.C. o d. C). Els arahants, són els monjos budistes que han arribat a la il·luminació. 

Aquest centre religiós es va construir durant el regnat de Kavantissa i actualment es troba dins d’un parc nacional, el Ruhuna. Tot i així és un important centre de peregrinació i han arreglat els accessos i restaurat algunes construccions. 

El complex religiós consta de moltes estructures diferents. Hi ha dàgobes, temples en coves i vatadages (estructures circulars típiques d’aquí Sri Lanka). El recinte té una superfície força àmplia. 

Aquí s’hi han trobat figures de bodisatves, una de la deessa Tara, fragments de frescos. En una de les coves temples les parets estan pintades amb frescos del període del regne d’Anuradhapura, en el segle III a. C., en les que predominen els vermellosos i ocres. 

També s’han trobat roques amb inscripcions que són les que han permès conèixer el seu nom antic. Segons les cròniques, aquí s’hi havien construït 10 dàgobes. També hi ha alguna altra crònica que explica que el rei va cedir uns terrenys al temple. 

La dàgoba més important es troba sobre la roca i al seu davant hi ha un altre turó amb una altre dàgoba. Les dues van ser construïdes abans de la nostra era. 

El dia que hi vam anar nosaltres era diumenge, pel que vam poder veure-ho en plena efervescència. El que destaca més sobre l’entorn són les dues dàgobes blanques, restaurades. 

N’hi ha d’altres que estan força fetes malbé. Hi ha també un llac i restes d’altres temples. Els dos turons estan separats per un riu. 

Jo no vaig pujar a la dàgoba del turó de davant, em vaig quedar en el primer recinte, explorant una mica la part baixa del complex, entre els dos turons i parlant amb la gent, que era molt comunicativa. 

Com en altres centres religiosos, no podia faltar l’arbre de la il·luminació, i tampoc el descalçar-se; la meva tortura particular. La gent agafava aigua d’una font allà al costat i donava voltes a l’arbre el regava. 

Tot i la quantitat de gent que hi havia, que molts feien el turista, també es respirava religiositat. Molts anaven vestits de blanc, com és habitual en aquest país en els llocs religiosos. 

Sota d’un sortint de la roca han fet un petit museu, on es poden veure algunes de les figures que s’han trobat en excavar en aquesta zona. N’hi ha de molt boniques. Un home que em vaig trobar amb ganes de parlar, em va explicar que el país havia perdut molt del seu patrimoni en l’època colonial i després amb les guerres. Restaurar tot el que ha quedat malmès costa molts diners. 

La gent per aquestes terres és entranyable. Amables, somrients i amb moltes ganes de comunicar-se. Em feia gràcia perquè volien fer-se fotografies amb mi. Em feien seure amb ells, amb la família; potser em veien cansada o patint de mal de peus. El cas és que volien compartir uns moments amb mi i jo encantada de compartir-lo amb ells.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Sri Lanka_18: Kataragama

Vam continuar ruta cap al sud, fins a Kataragama, que està ja bastant a prop de la costa. Deixem enrere la regió muntanyosa; pel camí es veia gent banyant-se en els rius i cascades que anàvem passant. 

Aquesta localitat és un important centre de peregrinació per tots els singalesos, sigui quin sigui el seu origen i religió. Pels budistes és un dels setze llocs de pelegrinatge que hi ha a Sri Lanka.

S’han trobat vestigis que indiquen que aquesta zona ja estava habitada al menys en el 700 a. C. La primera referència escrita que hi ha és de segle V de la nostra era, però en aquest text es parla d’uns fets que havien tingut lloc en el 288 a. C. 

Kataragama va ser la seu de molts dels reis singalesos. Aquí hi van venir també a refugiar-se alguns reis del nord de l’illa, quan hi va haver invasions des de l’Índia. 

Abans de l’arribada del budisme a Sri Lanka, els vedes, l’antic poble singalès, venerava a una divinitat anomenada Sama, que es creia que vivia a dalt de la muntanya. Algunes llegendes parlen del déu Kataragama que inicialment vivia al món Kailas, a l’Himàlaia, junt amb la seva parella la deessa Thevani, i es va traslladar a viure aquí, a Kataragama. Un cop es van haver instal·lat es va enamorar d’una princesa dels vedes, de nom Valli; es va convertir en la seva segona esposa i també en una divinitat. Aquesta seria la raó per la que el temple que hi ha aquí sigui venerat també pels descendents dels vedes. 

Segons els historiadors, els rituals que es fan en aquest conjunt de temples tenen els seus orígens en els rituals de la població veda.

Actualment els rituals tenen influencia també del budisme, de l’hinduisme i fins i tot de l’islam. Aquest conjunt de temples està a la vora del riu. I en algunes celebracions, abans d’entrar al temple la gent s’hi banya per purificar-se. 

La dàgoba que hi ha aquí diuen que la va fer construir el rei d’aquesta regió després de reunir-se i escoltar les prèdiques de Siddharta Gautama (Buda) quan va fer el seu tercer viatge a Sri Lanka. Els budistes consideren que Buda va beneir aquest lloc. L’arbre de la il·luminació que hi ha també és molt antic, diuen que del segle III a. C. 

La població va estar forces anys gairebé abandonada, amb molt poca població, tot i que la gent venia a rendir culte a les seves divinitats. 

Durant el segle XV venien molts hinduistes del sud de l’Índia en pelegrinatge. Hi ha llegendes, tant hinduistes com budistes, que atribueixen a aquest lloc fenòmens sobrenaturals. 

El lloc és molt curiós i està molt ple de gent, la majoria vestida de blanc. A l’estiu és quan hi ha les grans celebracions. És un gran recinte en el que hi ha a banda i banda del camí central, diversos temples dedicats a divinitats diverses. 

Hi ha alguna divinitat, com Sakanda, que té diversos noms; aquest és el seu nom hinduista i budista, però pels tàmils és Murugan i a més crec que representa a Sanat Kumara, que és el deu de la humanitat i del món. Aquí hi ha temples dedicats a Vixnu, a Ghanesa, a Thevani... Una gran varietat, de diferents religions, en perfecte harmonia. 

Com en altres llocs, per tot el recinte es tenia que anar descalç, cosa que és una petita tortura per mi. La gent portava ofrenes, entrava a les capelles de la seva preferència per dipositar-les i pregar. 

Al fons de la gran avinguda sobresurt la dàgoba blanca, cap a on, lentament, la gent s’anava dirigint. A mi em resultava curiós la mescla de divinitats, d’estils de temples. I el graciós és que allà enmig també hi havia un elefant menjant tranquil·lament. Molts singalesos (o potser eren indis) l’hi feien fotografies, com els altres turistes. O sigui que hi ha una barreja entre centre de pelegrinatge i curiositat turística. 

L’arbre de la il·luminació és molt gran i, com en altres llocs està envoltat per un mur baix. Només els homes (al menys pel que fa a estrangers) podien entrar en el recinte i tenien que posar-se una tela enrotllada a la cintura per que els deixessin passar.

Per entrar en alguns dels temples a dipositar les ofrenes es tenia que fer cua. M’intrigava saber que feien i de seguida la gent, molt amable, em va incorporar a la cua i em vaig trobar davant del sacerdot. Alguns deixaven allà l’ofrena, d’altres li donaven diners, i l’hi ensenyaven una safata amb menjar que beneïa; també els beneïa a ells, i a mi. En sortir les dones em van oferir una de les peces de fruita beneïda. He llegit que és part de la celebració compartir el menjar que han dut. 

Es veia també algun monjo budista, que ressaltava amb a seva indumentària taronja, enmig de la gent vestida de blancs. 

Hi havia també el lloc on fan la cerimònia de trencar el coco, per demanar la fertilitat. I aquí i allà se sentia música i hi havia danses també. 

Em va xocar un grup que dansava i tocava tambors; les dones anaven de vermell i eren les que ballaven i recitaven alguna cosa, incomprensible per mi. Els homes duien una peça rara vermella... vaig intentar saber què feien o que representava però no ho vaig aconseguir. No saber singalès era un problema, i hi havia poca gent que parles angles, i els que en parlaven era el primer cop que veien la celebració, o no sabien explicar-me de que anava. Algun moment em va semblar que podia ser una dansa per demanar la fertilitat. 

Va ser molt agradable; hi vam estar una hora i mitja, fins que es va fer fosc del tot, i vaig poder perdre’m aquí i allà, i estar amb la gent amb tranquil·litat.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Sri Lanka_17: Parc Nacional de Hortons Plains

El parc nacional d’Hortons Plains està a 32 Km de Nuwara Eliya, en les terres altes de sri Lanka. Està envoltat de pics de mes de dos mil metres i el parc es troba entre els 2100 i 2300 metres alçada. Aquí hi neixen tres dels rius més importants de Sri Lanka.

S’hi ha trobat estris de pedra, el que indica que ja aquesta zona estava habitada ja en temps molt remots. 

El seu nom original era Maya Eliya Thenna, que vol dir “gran plana oberta”. Van ser els britànics els que l’hi van canviar el nom i l’hi van donar el del governador dels anys 1830, Horton; així és com ara es coneix, per les planes de Horton. 

En l’època colonial els britànics venien aquí a caçar; les especies predilectes eren el cérvol sambar i elefants. El terreny de les valls, al peu de les muntanyes, és el que van dedicar al cultiu, a les plantacions de cafè i més tard de te, de patates i altres vegetals. Però en la zona que correspon al parc, les planes i boscos, que son rics en flora i fauna, els britànics van començar a protegir-ho en el 1873. No va ser fins al 1977 que es va eradicar qualsevol cultiu en aquesta zona. I en el 1988 es va declarar parc nacional. 

L’any 2010, les terres altes centrals de Sri Lanka, que inclouen aquest parc, formen part del patrimoni de la Unesco. 

És una zona muntanyosa, rica en especies endèmiques de la regió. Hi ha unes 750 especies de plantes, de 20 famílies diferents. Hi ha 24 espècies de mamífers, 87 d’ocells, 9 de rèptils i 8 d’amfibis. 

Els elefants van desaparèixer totalment d’aquesta zona cap als anys 1940. El mamífer que es veu més freqüentment per aquí és el cérvol sambar. Diuen que n’hi ha entre 1500 i 2000. Jo només en vaig veure un, crec que era aquest. Diuen que hi ha un tipus de mico, de cara blava, que m’hagués agradat molt veure, però no vaig tenir sort. 

L’any 1937 es va descobrir la presencia d’un diminut primat, tipus lèmur, que no s’havia vist abans. Més tard s’han pogut fotografiar i s’ha confirmat que és una nova espècie de lèmurs.

Actualment per entrar al parc hi ha un control estricte: no es pot arrencar cap planta. No es pot entrar cap tipus de plàstic, ni llumins o encenedors, ni tabac; no està permesa l’entrada de res que pugui generar residus. Aquesta normativa es va tornar molt estricte després que un sambar moris ofegat per empassar-se un tros de plàstic. 

Per visitar el parc recomanen anar-hi d’hora. O sigui que vam sortir abans de les 5 del matí de Nuwara Eliya. A l’hotel ens van preparar un pícnic per esmorzar que jo em vaig menjar durant el trajecte en cotxe, ja que no el pots entrar al parc. 

La carretera es plena de corbes, feia bastant fred i la boira ho cobria tot. El trajecte va ser curiós, entre la foscor perque encara no havia sortit el sol, la densa boira que no deixava gairebé ni veure les llums del cotxe... tot tenia un aire fantasmal. 

Es deixa el cotxe a prop del centre de visitants i des d’allà es comença la visita. És un circuit circular d’uns 9 o 10 km, que es pot fer en tres hores. Nosaltres vam començar la volta en sentit contrari al que feia la majoria de gent. Hi havia força gent, i així anaves més tranquil. A més, a nivell paisatgístic em va agradar aquesta forma de fer-hi. Vam començar amb la part de bosc humit i el final era les planes verdes. 

En la zona boscosa, la humitat calava una mica, però de seguida amb el ritme de caminar vaig anar entrant en calor. Diuen que es pot veure l’arbre de pebre, de canyella, de cardamom. Jo no els sé reconèixer. 

Hi ha zones de camí de roques desgastades, amb coloracions curioses, vermelloses i ocres.

En un extrem del parc, a una alçada de 2140 metres hi ha el que es coneix com “la fi del mon”. És una de les atraccions turístiques del parc. És un precipici de 900 m. Diuen que en dies clars, que no va ser el cas quan jo vaig ser-hi, es pot arribar a veure la costa.

Un dels motius d’anar-hi d’hora era no trobar massa boire aquí i tenir bona visibilitat. No vam tenir molta sort, ja que estava força tapat, però si que es veien les planes, el riu i un embassament. Tot el verd que es veu a la plana correspon a les plantacions de te. 

A mi em va decebre una mica. Pensava que la caiguda era més vertical. Potser la boira i el que no et pots apropar massa a la vora, dificulten la visió del buit. 
Hi ha un altre precipici més petit, de tan sols 270 metres de desnivell. 

L’excursió és molt bonica, ja que s’alterna planes i boscos. Les planes verdes amb rierols son molt relaxants. Tot i que a l’entrada hi havia molta gent i al mirador de la fi del mon també, al llarg del camí vaig anar sola i va ser una bona experiència. En algun punt coincidia amb algú altre que anava sol, o una estona amb un grup de japonesos. No vaig veure animals, però si que sentia els ocells. 

Un altre dels llocs estrella del parc és la cascada Baker. És una caiguda d’aigua de 20 metres de desnivell. El camí està ben condicionat, i hi ha una escala que facilita l’accés. 

Vam tenir sort perquè no ens va ploure, només quatre gotes. Diuen que habitualment plou. El més empipador era la boira, però després per les planes es va anar aixecant. 

Com que fèiem el circuit en sentit contrari anàvem creuant els que anaven en l’altre sentit. Molts eren gent del país, que anaven molt abrigats. Quan ja era prop de la sortida em sorprenia trobar famílies molt poc equipades per caminar, que es disposaven a arribar al mirador de la fi del mon. Hi havia també forces orientals. I és que Sri Lanka no els hi queda lluny.