Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges

03 de març 2013

Sud de Tunísia_16: Djerba


Tornem cap a Djerba, aquest cop hi arribem per carretera, per l’antiga calçada romana. Els que van iniciar la unió de la illa de Djerba al continent van ser els cartaginesos. Els romans van reforçar el dic i pel que he llegit hi van obrir alguns passos on van instal·lar-hi molins que aprofitaven l’energia de les marees per premsar la llana.
Calçada romana que uneix el continent i la illa
En el 1551 s’hi van obrir més passos i anys més tard va ensorrar-se i va quedar en ruïnes. Llavors calia passar amb camells i per això al pas se n’hi diu trik el jemel. Ho he llegit en una guia i em sorprèn força. La carretera que hi ha ara es va construir en el 1953 i té 7 Km de llarg i uns 12 metres d’ampla. Hi ha una gran canonada d’aigua que segueix tot el seu traç: porta l’aigua potable a la illa. La visat des de l’entrada és força interessant. Es veuen alguns flamencs roses, i en la llunyania el fort espanyol.
Homer a l’Odissea parla de la illa dels lotòfags (els que mengen flors de lotus) a la que va arribar Ulisses venint de Troia. Hi ha tres illes del mediterrani (Djerba, Mallorca i Menorca) que es disputen ser la illa dels lotòfags.  Djerba també s’identifica amb la illa Ogigia on la nimfa Calipso va tenir captiu a Ulisses. 
Djerba
Els primers habitants de la illa eren berbers i els seus descendents parlen, a més de l’àrab un dialecte anomenat shelha. A partir del segle X a. C. els fenicis instal·len emporis comercials a la zona de costa, on arribaven les caravanes amb esclaus negres i mercaderies d’Africà (metalls, ivori, pells...). Tenien el monopoli del comerç de teles tintades per les famílies nobles; el tint porpra que utilitzaven s’extreia d’un mol·lusc, el múrex.
Mercat del peix de Djerba
Amb la decadència de l’imperi romà la illa va patir la invasió dels vàndals, dels bizantins i dels àrabs. Els berbers es converteixen a l’islam. En el segle XI va ser devastada per una invasió hilaliana. Després de les lluites entre els habitants de Djerba, musulmans kharigites i els musulmans ortodoxes, venen els enfrontaments amb els que controlen el mediterrani en els diferents moments. Els ports de la illa eren molt atractius i al llarg dels anys hi va haver diferents conquestes, algunes de les que m’han cridat l’atenció són les perpetrades per Roger de Llúria en el 1284 i Raimon Muntaner en el 1331.
A mitjans del segle XV la illa era un refugi de pirates; per tal d’acabar amb ells i les seves incursions en el 1560 hi va haver una expedició de tropes espanyoles, franceses i napolitanes. La lluita era entre les tropes cristianes i les dels pirates dirigits per Dragut i recolzats per la flota turca. Van perdre els cristians.
La illa és molt plana, el punt més alt té 52 metres. No té rius i és per això que l’aigua es transporta a través de l’aqüeducte, des del continent. Hi ha cisternes on es recull aigua de pluja i també s’han construït pous però l’aigua és lleugerament salada o en algunes zones, molt salada i per tant de difícil utilització pel rec.
Les poblacions que es troben en els dos extrems de la carretera que uneix el continent amb la illa, s’anomenen al-Kantara i al-kantara continent. Així doncs, entrem a la illa pel sud, per al-kantara i creuem tota la illa ( 25 Km) per arribar a Houmt-souk, que és la capital. El seu nom vol dir el barri del mercat.
Els habitants de la illa son majoritàriament berbers que es van instal·lar aquí abans de la conquesta àrab, pel que sembla segueixen parlant el berber. Quan es van convertir a l’islam van seguir una via que no era l’ortodoxa, sinó que es van adherir a l’escissió dels kharigites. Ara be, hi ha també una petita població jueva. Abans d’arribar a Houmt-souk es troben dos poblets i un barri també a l’entrada de la ciutat. Abans havia sigut un poble apart, Hara Kbira, fundat en el segle VI d. C. però ara forma ja part de Houmt-souk. La comunitat jueva actual és molt reduïda, però no pel que em diuen no hi ha cap problema de convivència entre les dues comunitats religioses. Hi ha dues teories sobre l’arribada dels jueus a Djerba: pot ser que vinguessin en el 586 a. C. quan Nabuconodosor s’apodera de Jerusalem i destrueix el temple de Salomó o en el 70 d.C. quan és Tito, fill de Vespasià, qui conquereix Jerusalem i destrueix el segon temple de Salomó.
L’hotel està al centre. Hi ha moltes terrassetes, les cases blanques amb les portes blaves, el sol... tot plegat té un aire molt mediterrani i després de tants dies de veure les muntanyes de color terrós el canvi és molt agradable.
Com que és hora de dinar, anem al mercat del peix, escollim entre les diferents parades el peix que ens agrada i després ho portem a un restaurant a la plaça que hi ha al davant i ens el cuinen. Em compro en una de les parades unes quantes gambes i en una altra una sípia. Al restaurant m’ho preparen a la planxa acompanyat de verdures i patates fregides. L’única pega és que el restaurant no serveix vi; si n’haguessin tingut hagués sigut perfecte. En total, el peix i pagant després el cuinat i la beguda em costa 15 dinars, uns 7 euros. Hi ha bastant restaurants que no serveixen begudes alcohòliques i la cervesa que tenen és sense alcohol.
Fort espanyol
Després de dinar anem passejant cap a la costa, al fort espanyol. El seu nom és borj el-Kébir o també anomenat borj Ghazi Mustapha. En aquest lloc hi havia inicialment una fortalesa romana, sobre les seves ruïnes en el segle XIII s’hi va construir una altra fortalesa que va ser la base de la que hi ha actualment, construïda en el segle XV pel sultà Abbu Farès. En el 1560, quan hi havia les lluites entre els exèrcits cristians i musulmans, els espanyols es van refugiar en aquesta fortalesa, perseguits i assetjats pel corsari Dragut i els turcs. Els setge va durar 80 dies i quan es van fer amb el control de la fortalesa, per celebrar la seva victòria, Dragut va fer matar a 5000 presoners i va utilitzar els seus caps per construir una torre, que es va anomenar la torra dels cranis, borj er-Russ. En el 1848 el bei de Tunísia va fe enderrocar aquest monument.
No entrem a visitar la fortalesa sinó que gaudim del sol i el mar. M’agrada la vista del mar, el blau, les barquetes de pescadors i flamencs roses en petits grupets. Continuem per la costa fins arribar al port. És un passeig agradable i em sorprèn veure uns vaixells de vela, que no sé si son antics i restaurats o imiten l’antic, que els tenen pel turisme, tenen algunes excursions programades. Era ja una mica tard i estaven tots buits i no s’hi veia moviment. Suposo que surten als matins.
L’altre fet que em sorprèn és que hi ha moltíssimes àmfores apilades a tot el llarg de l’espigó, tenen un petit forat a la base i serveixen per la pesca, crec que del calamar o el pop. Estan marcades, suposo que per identificar el propietari o el pescador.
Tornem cap al centre; aquí la temperatura és agradable, deixar enrere els dies de fred és una gran cosa. Hi ha mercats i paradetes, terrasses... es veu gent però no hi ha massa moviment. No sembla que venguin gaire, i això que és un dels llocs turístics. Sap greu veure les botigues de records i d’artesania buides. A les 5 de la tarda la majoria de botigues del suk tanquen; no sé si és per ser dissabte o és l’horari habitual.
Port de Djerba
Tornem cap a l’hotel on ens han preparat la taula per sopar al jardí, però tot i que aquí fa millor temperatura, no és agradable estar assegut quiet a fora. O sigui que ens acabem enquibint en una sala petita que encara tenen lliure.

Aquests dies Tunísia torna a sortir a les noticies, dificultats per formar govern, els grups islamistes, els camps de refugiats libis que encara no s’han evacuat a altres països,... un munt de temes pendent que em temo mantindran al turisme allunyat. I sap greu ja que és una de les fons d’ingressos i el país be val una visita. Té molts racons bonics per descobrir i la gent és agradable i acollidora

02 de març 2013

Sud de Tunísia_15: Matmata



 Arribem a les muntanyes de Matmata a mitja tarda. Sobre un turó un gran rètol visible des de ben lluny indica on ets. Les muntanyes tenen uns 600 metres d’alçada. I com en tota aquesta regió del sud, el color predominant del paisatge és el terrós amb alguns punts blancs disseminats de casetes noves o mesquites.

Segons l’historiador Ibn Khaldoun la tribu dels matmata van arribar aquí perseguits per una altra tribu, els beni zid. El terreny és tou el facilita l’excavació de pous i coves. Així que quan van arribar per amagar-se van construir les cases-pou que caracteritzen la zona. Com que queden camuflades amb l’entorn els seus perseguidors no els van trobar.
Un dels avantatges de les construccions subterrànies de Matmata és que la temperatura es manté constant, tant hivern com estiu. O sigui que protegeix de la calor excessiva a l’estiu i del fred en hivern.
En la construcció d’aquests habitatges es començava excavant el pou central d’uns 10 o 15 metres de diàmetre i de 5 o 6 metres de fondària, que és el pati de la casa. La fondària depèn del terreny. Generalment la part de dalt de tot es sorra argilosa menys compacta que més avall, per això cal excavar fins que el terreny és consolidat i per tant més resistent. A vegades es fan petites parets de pedra per protegir les parets del pati i evitar que amb les pluges s'ensorri. D’es d’aquí s’escaven les habitacions i sales en aquesta planta baixa. Després s’excava més amunt les habitacions superiors, que es feien servir de graner i magatzem.

L’hotel en el que ens allotgem té tres patis units per passadissos. En dos d’aquests patis hi ha habitacions en els dos nivells, tot al voltant del pati. L’escala per accedir a les de sobre és també excavada o construïda amb la mateixa terra. Les habitacions, al menys les de dalt on estava jo, tenen el sostre corbat, son petites amb dos llits excavats a la roca, de mida justa. No hi ha finestres. El fet de que tinguin el sostre voltat i no pla és per oferir una major resistència. Les habitacions acostumen a tenir 7 x 5 metres de planta i uns 3 metres d’alçada. A més dels bancs on hi ha el matalàs hi ha altres petits prestatges excavats a la paret.

En el tercer pati hi ha la cuina, el menjador, el bar i uns banys. És acollidor i agradable i realment la temperatura allà dins és molt bona.
En aquestes construccions no sempre s’excava tot al mateix temps sinó que es van obrint habitacions segons les necessitats de la família o dels que hi habiten, ja que poden viure-hi més d’una família.
En el passat hi havia hagut uns 5000 cases troglodites i en cadascuna hi podien viure unes 30 persones.
A l’igual que en molts altres poblets del sud de Tunísia, aquí també hi ha la nova i la vella Matmata. La nova Matmata és un poblet amb construccions a la superfície, a tocar de la vella Matmata que és la que està enterrada sota terra i des de la superfície només es veuen els forats, una gran extensió de terreny ple de forats.
Un dels reclams turístics de la zona és l’hotel on es va filmar “La guerra de las galaxias”. Van fer servir una d’aquestes cases enterrades i van pintar portes i en groc brillant de manera que sembla metàl·lic. És curiosa de veure la casa.
També em va agradar molt passejar per la vella Matmata, des de dalt, o sigui a nivell de carrer i anar veient els diferents pous. Observo que moltes cases tenien les parets del pati central emblanquinades i ressalta el color d’aquesta part baixa amb la part de dalt que conserva el color terrós. Hi ha cases que es conserven més o menys be, altres estan en ruïna total; en algunes es veu que el terreny a cedit i el que eren habitacions han quedat mig enterrades.

 De camí cap a Djerba ens aturem al poble de Toujane, que es troba sobre el kef Toujane. Aquí es dediquen al tenyit de teixits. Està a uns 600 metres d’alçada i es té una bona vista sobre la plana de Gefara i fins al mar. Aquest poble també va ser destruït per la riuada. 
El paisatge és curiós, similar al que hem anat veient, terreny sedimentari combinat amb erosió eòlica.
A mida que deixem enrere la muntanya tornen a aparèixer les oliveres. 
Generalment es necessiten 5 Kg d’olives per obtenir un litre d’oli, però l’any passat, com que va ser més sec, van caldre uns 7 kg d’olives per cada litre.   

28 de febrer 2013

Sud de Tunísia_14



Aquí ens van fallar els plans. Teníem previst agafar una pista de muntanya, que ens permetria veure els chotts des de dalt, però calia un permís de la policia i tot i que pel que vaig entendre, en principi havien dit que no hi hauria problema, quan vam ser allà, no ens el van donar. Segons van dir per qüestions de seguretat. Per tant no ens va quedar més remei que agafar la carretera per anar de Gafsa a Matmata. Es veuen les muntanyes però no és el mateix. Una llàstima.

Ofrenes al turó de Oued Gorzane
Ens aturem al oued Gorzane a fer un te. Hi ha un turó al costat de la carretera des d’on hi ha bona vista. Hi ha una escala per pujar i pel camí es troben dues coves, amb la vora de l’entrada pintada de blanc i blau cel. A dalt la vista sobre la plana i el pobles de la vall està be, però el que em sobta és trobar tot d’ossos per terra, semblen de cabra i restes de teles blanques. 
Semblen ofrenes. Quan baixo em trobo una senyora gran, que camina amb certa dificultat però que puja cap a dalt. O sigui que és algun lloc sagrat per ells. Quan torno al bar pregunto que representa i un noi que estava prenent-se un te em confirma que sí, que la gent hi puja a fer ofrenes, per demanar alguna cosa, com pot ser tenir fills, una parella, o salut. 
Pel camí la vista de les muntanyes, amb el paisatge terrós habitual, i en algun punt es veuen restes de l’antiga muralla romana. 
Chott El Fejaj
Després arribem al chott El Fejaj. A l’igual que el chott El Jerid està cobert de terra i a primera vista no sembla gens un llac salat. Ara be, a la que ho mires amb detall, veus petits cristalls de sal, bruts per la sorra. La sorra també forma petites dunes al voltant de les plantes. Em sorprèn trobar-hi plantes, encara que siguin petites, ja que el sol és molt salat.  Passegem una mica per sobre el chott, és una sensació agradable i curiosa: el terreny és tou, però si no hi penses no tens la sensació d’estar sobre un llac sec. Ara be quan hi penses és una altra cosa, saps que en època de pluges l’aigua ho cobreix o sigui que saps que camines pel fons del llac. He vist fotografies per internet de gent que hi ha estat després de les pluges i és espectacular. A veure si algun any hi puc tornar quan té aigua! A part d’això caminar pe allà és agradable ja que és una extensió plana molt gran, copses la sensació d’immensitat.

Chott El Fejaj
 Arribem a Kébili per dinar en un hotel. Kébili havia sigut un gran mercat d’esclaus a l’edat mitja. Portaven els esclaus de Sudan. Per mi ha estat una sorpresa saber de l’esclavatge en aquesta zona i és que mai hi havia pensat. El primer cop que vaig llegir alguna cosa sobre el tema va ser quan estava allà, en un llibre que em vaig comprar: “Voyageurs dans la regence de Tunis. XVI-XIX siècle” de Denise Brahimi. En aquest llibre l’autora recopila i comenta fragments de llibres de diferents autors sobre la Tunísia en aquests segles. L’he trobat interessant. És en aquest llibre que he descobert Henry Dunant, el fundador de la creu roja en el 1863. En el 1856 visita Tunísia, abans havia estat a Algèria i lluita en contra l’esclavatge dels negres a Amèrica. En el seu llibre “Notices sur la régence de Tunis” parla de la situació dels esclaus a Tunísia i ho compara amb la que tenen els d’Amèrica.
Chott El Fejaj
En els segles XIII i XIV hi havia hagut moltes guerres entre Tunísia i regnes cristians, amb el que hi havia molts esclaus cristians, especialment italians. Van sorgir ordres religioses que es dedicaven a anar a Tunísia a comprar els esclaus cristians. Generalment quan el propietari moria l’esclau era alliberat. L’esclavatge dels cristians es va abolir en el 1816 mentre que el dels negres no va se fins al 1842. El propietari d’un esclau tenia que alimentar-lo i no podia donar-li una feina que no fos adequada a les seves forces. Els fills d’una esclava amb una persona lliure eren lliures, els esclaus podien heretar del seu propietari. Molts cops quan eren vells se’ls alliberava i ells mateixos podien comprar la llibertat.

Hotel on vam dinar a Kébili  
Estem a la regió de El Nefzaua. Aquest territori té al nord les muntanyes djebel Tebaga de 469 m d’alçada que la separa del chott el Fejaj. Aquesta regió ha estat habitada pels berbers ja des de l’antiguitat. Van ser els fenicis els que hi van introduir la palmera. Aquesta zona no va estar sotmesa al poder central dels vàndals ni dels bizantins. Amb l’arribada dels àrabs es van convertir a l’islam, però quan se’n van adonar de que no gaudien dels mateixos drets que els àrabs es van rebel·lar i van seguir una branca heretge de l’islam que proclamava la igualtat de tots els musulmans. Amb els turcs van gaudir d’estabilitat i prosperitat.

 A Kébili hi ha un hotel que s’anomena el fortí dels estruços, ja que es va intentar la cria d’aquests animals però sense massa èxit. Diuen que el greix d’estruç té finalitats terapèutiques. 

24 de febrer 2013

Sud de Tunísia_13: Gafsa


 Tornem cap a Gafsa i visitem algunes restes romanes però el museu ja està tancat. Després donem una volta pel centre. Segueix estant ple de cotxes. Hi ha molt moviment de gent. bars on només es veuen homes, botigues de roba, de mòbils... Contrastos curiosos. El carrer de les joieries és impressionant: els aparadors estan plens de peces brillants i pel meu gust un tant carregades.

A Gafsa s’hi ha trobat restes de la cultura capsiana. És una civilització que es va estendre pel magreb en el mesolític, entre el 8000 i el 4500 a. C. i a la que pertany l’home de Ain Dokkara, del que mai n’havia sentit a parlar. Pel que he llegit aquest home feia 1,75 metres d’alçada, era menys robust que l’home de cromanyó i la forma del seu cap era més harmònica (la relació entre el crani i la cara). Aquesta civilització es van anar estenent, començant des dels chotts i se li va donar el nom llatí de la principal ciutat de la zona, Capsa, que actualment és Gafsa. Aquesta va ser la ciutat on es van trobar els primers indicis d’aquesta cultura. Alguns lingüistes creuen que la seva llengua podria ser la precursora del berber actual. No se sap gran cosa de la seva religió però les restes trobades de cerimònies funeràries fan pensar que creien en l’existència d’una altra vida.
En aquella època la regió era sabana, pel que devia haver-hi vegetació i fauna diversa. S’han trobat fragments d’ous d’estruç però el que fascina més als arqueòlegs son el que s’anomenen “escargotiers”: una mena de túmuls de detritus diversos entre els que abunden les closques de cargols de terra. Aquests dipòsits   poden tenir entre 20 i 30 metres de diàmetre. Contenen també restes d’ossos, d’animals, eines… i en alguna de les capes s’han trobat cercles de pedra, que fan pensar que puguin ser d’alguna cerimònia funerària. L’interès dels arqueòlegs en els “escargotiers” és per trobar informació sobre aquesta cultura.

L’acumulació de closques de cargol fa pensar que tenien una dieta basada en aquest animal, però també hi ha dades que apunten a que es dedicaven a la caça, per tant a més dels cargols la proteïna animal devia venir dels animals de caça. Les closques de cargol no estan cremades i perquè s’hagin conservat en aquest estat devien ser bullides. Per tant pot ser que la base de la seva dieta fos una escudella amb cargols i altres carns juntament amb vegetals.
Pel que diuen, ja que jo no vaig poder-hi entrar doncs ja estava tancat, en el museu de Gafsa hi ha restes de l’època capsiana i també de l’època romana (joies, monedes i mosaics). En el museu de Entre els segles I i IV d. C. la supervivència de Roma depenia molt de l’oli d’oliva i el gra que venia de les províncies nord africanes. 

Així doncs, el lloc on es troba Gafsa ha estat habitat des de l’antiguitat. Va ser una ciutat númida important l’any 10 a. C. Els romans estaven interessats en aquesta ciutat ja que estava en la ruta de les caravanes que entre el nord, ric en cereals i els oasis de El Jerid. Per això van atacar per sorpresa i van empresonar a tots els habitants. Un any més tard van aconseguir capturar el rei númida Yugarta. Llavors Capsa va passar a ser un municipi i en el any 540 es va protegir amb una muralla. Els bizantins la van anomenar Justiniana i la van “evangelitzar” pel que llegeixo, diuen que de forma tant eficient que quan  en el 668 l’àrab Uqba ibn Nafi la va conquerir els seus habitants van seguir parlant llatí durant encara uns 500 anys més. De l’antiga Capsa es poden veure les restes de les piscines romanes.
L’hotel en el que ens allotgem (Jugurtha) és una passada. Les habitacions son immenses i la decoració dels sostres i els mobles és senyorial, com si es tractés d’un palau.
Al matí vaig sortir a passejar pel jardí i vaig trobar la piscina, que estava buida, però que tenia una bona vista de les muntanyes del voltant. Les muntanyes són de clor terrós i amb la llum de primera hora era molt bonic. Aquest hotel és on venen la gent que treballa en la industria dels fosfats. En principi no està destinat a turistes i si s’hi allotgen només s’hi poden quedar una nit. 

21 de febrer 2013

Sud de Tunísia_12



Mentre anem cap a Tozeur el xofer m’explica que a l’oasi de Tamerza només hi ha palmeres, mentre que al de Tozeur hi ha també arbres fruiters, com albercoquers, però que els cítrics que es venen en aquesta regió, taronges i mandarines, provenen del nord del país. Tozeur es troba en una franja de terra que separa el chott El Jerid i el chott El Gharsa. De fet aquesta regió que inclou l’oasi de Tozeur i el de Nefta és la regió anomenada Bled El Jerid, que vol dir país de les palmeres datileres. Ara be, hi ha part de les palmeres que son estèrils. 
Tozeur
El sistema de rec dels oasis d’aquesta zona està regulat per una normativa que data del segle XIII. Va ser ideada per Ibn Chabbat, un agrònom originari de Tozeur. El sistema de distribució de l’aigua per les diferents parcel·les de l’oasi es feia amb sèquies en les que s’hi col·locava un tronc de palmera travessat, i que tenia uns talls per on es filtrava l’aigua. El guardià, que havia jurat el seu càrrec sobre l’Alcorà, controlava el temps que deixava arribar aigua a cada parcel·la. Després taponava amb fang els forats per on es filtrava l’aigua. El temps que es deixava circular depenia de la grandària de la parcel·la, i es mesurava amb una mena de rellotge: una espècie de gerra de 2,5 litres amb un forat al fons i que en una hora es buida 22 vegades. El que no em queda clar és si s’omplia amb sorra i actuava com a rellotge de sorra o s’omplia d’aigua. La informació que he trobat és contradictòria.     
Tozeur
Tozeur, o antigament Thusuros, es troba on hi havia la calçada romana que unia Biskra amb Gabes i que permetia vigilar la frontera que separava el nord romà del sud desèrtic on vivien els berbers.
Tozeur
El cristianisme va arrelar fortament entre els berbers. Diuen que el mocador negre que porten les dones a la regió de El Jerid ve de l’època cristiana. Després, en el segle VII quan van arribar els àrabs hi van haver grans enfrontaments entre els berbers cristians i els àrabs musulmans. A l’edat mitja Tozeur es coneixia com Kastiliya. En el segle XVI la regió va patir una gran epidèmia de còlera que va reduir la població a la meitat.
Tozeur és agradable; les construccions son de totxos vermells que els hi permeten fer decoracions i relleus a les façanes. En algun lloc es veu enmig dels totxos un tros de fusta, que serveix per donar flexibilitat a la construcció en cas de moviments de terra. 

Tozeur
Donem una volta per la part antiga i el mercat. Al final puc fotografiar una de les gasolineres que es troben en alguns pobles, són peculiars. La decoració de les reixes de les finestres i les portes de les cases, també son molt detallistes. Hi ha edificis molt bonics i en alguns que tenen les catifes esteses penjant de la façana, contrasta els colors vius del teixit amb el terrós de la casa. No sé si son catifes per vendre o perquè les han netejat o tret a ventilar. Suposo que hi ha de tot. El mercat també té coses curioses: les carnisseries que per identificar la peça de carn deixen el cap clavat al costat, també amb els grans peixos ho fan. Totes les parades es veuen molt netes i cuidades. Passejar per la ciutat em resulta agradable. Com que és un lloc força turístic no hi falten les botiguetes d’artesania, i tenen peces boniques.  
Deixem enrere Tozeur i anem cap a Gafsa. Més o menys a mig camí hi ha el poble de Metlaui que és un centre miner on s’extreuen fosfats. El jaciment de fosfats va ser descobert en el 1886, en que es van trobar capes superposades d’entre 5 i 8 metres de gruix de fosfat de calci. Tunísia produeix uns 8 milions de tones de fosfat, el que el situa en el cinquè lloc en el mon en producció de fosfats. A partir del mineral s’obté àcid fosfòric i diversos fosfats per fertilitzants, que després s’exporten des del port de Gabes.
Per la carretera, que porta a Gafsa i enllaça amb la que va cap a Gabes, hi ha molt trànsit de camions carregats amb els sacs de fosfats. A part del moviment degut a les mines, hi ha també força moviment de cotxes. 
Dinem prop de Gafsa. Per fi una mica de varietat en el menú, ja que hi ha dies que matí i nit hem acabat menjant el mateix: cus cus i una mena de crep superfina farcida de verdures i ou. Molt bo tot, però una m ica repetitiu. Aquest cop prenc sopa de verdures i carn a la brasa (xai i pollastre) amb patates fregides. Gafsa és gran, hi ha molts embussos, molts cotxes per tot arreu. Es triga estona per creuar-la. Tant a Gafsa com a Tozeur es veuen molts nens i joves que van o surten d’escola. Les mares a la porta, esperant-los per tornar cap a casa... Un ambient molt similar  a casa nostra. Aquí van amb uniforme i es veuen sortir d’escola barrejats els nens i nenes. Ens saluden rient. La gent és amable i cordial.

Fem una travessa pel djabel Orbata. És roca sedimentària, erosionada pel vent, que en alguns casos genera formacions peculiars a la part de dalt de tot. El color de l’entorn segueix sent terrós. Arribem a Sned i El Guettar. En aquests pobles hi ha unes coves semi troglodites berbers del segle XI. Algunes son cases en que una part només és excavada a la roca i l’altra queda fora de la roca, com la façana, però d’altres son totes excavades ala roca. Des de dalt on hi ha aquests habitacles es veu, a la vall, el poble actual.
Les coves em sorprenen per lo àmplies que son. Algunes estan comunicades entre elles. Hi ha diferents espais en l’interior, separada la cuina del que devia ser sala menjador. En una hi ha una aigüera; algunes estan restaurades.

17 de febrer 2013

Sud de Tunísia_11: oasis de muntanya



De Tozeur a Tamerza
Oasi de Mides
Un cop creuat el chott continuem el camí cap a la frontera amb Algèria; el paisatge és àrid, terreny sedimentari en el que es veuen estrats de diferents tonalitats. M‘agradaria saber geologia per poder “llegir” el terreny, els diferents tipus de terra sedimentada deuen donar informació del què ha anat passant en aquesta regió al llarg dels segles. Molt a prop de la frontera amb Algèria hi ha diferents oasis de muntanya, potser els més coneguts son Chebika, Tamerza i Mides. Els pobles d’aquests oasis estan on antigament hi havia hagut fortaleses romanes. La població romana que hi havia hagut a Tamerza s’anomenava Ad Turres i en el període bizantí va ser seu episcopal. En tota aquesta regió hi ha fonts, rius i gorges espectaculars.
Canyó del riu El-Oulei
L’oasi de Chebika està abandonat actualment; llegeixo que el cap del poble repartia l’aigua a les sèquies utilitzant una espècie de gerra amb un forat i que es buidava 22 vegades en una hora.
Ens aturem a Tamerza per dinar. Hi ha força gent al restaurant. En una taula una família celebra un aniversari, amb pastis, espelmes i cançons. A la nostra taula, el Carlos també fa anys; la seva parella parla amb els del restaurant per veure si tenen algun pastis i la família l’hi dona un tall del que tenen ells perquè pugui donar-li la sorpresa.
Després de dinar ens arribem a l’oasi de muntanya de Mides. A l’època romana s’anomenava Madés. Es troba en l’antiga ruta que unia Gafsa i Tebessa i des d’aquí els romans controlaven qui s’apropava i podien fer senyals, amb l’ajuda de miralls, avisant de l’arribada d’invasors.   

Aquest és l’únic oasis del sud de Tunísia on s’hi troben cítrics. Contrasta el verd del palmeral amb el color terrós de les muntanyes. El canyó de Mides és espectacular. Aquí es van filmar algunes escenes de la pel·lícula El paciente inglés.

Mides és un poblet que es troba sobre el djebel Brikiss i als seus peus es troba el canyó que ha creat el oued El-Oulei. La gorja principal té uns 3 km. Aquí, a l’igual que en molts dels llocs que hem recorregut, les inundacions sobtades del 1969 van fer estralls, destruint moltes de les cases. El poble sobre l’espadat està en ruïnes i s’ha construït un nou poble una més enllà, en el palmeral. 

Primer caminem un tros per dalt, amb el que tenim una visió del canyó, amb els estrats ben marcats i després baixem al fons i el recorrem durant un bon tros. M’encanta i m’impressiona. Em sento petita allà dins, envoltada d’aquelles parets que et tapen la visibilitat; el llit del riu va fent corbes i tombants, en algun punt hi ha alguna via per sortir d’allà, grimpant per les roques.  El terra es de sorra, en algun tram queda encara aigua. En cas de pluges deu ser impressionant de veure i difícil d’escapar-se’n si ets a dins. En molts trams es pot veure que la base és d’un material més dur, diuen que és marbre.



Sortim del canyó i pugem cap al palmeral. Hi ha paradetes on venen minerals i fòssils i passegem per les ruïnes de l’antic poble. Son simpàtics i no es posen pesats perquè compris, i això que aquí hi arriba molt poc turisme. 
Anem a unes altres gorges, crec que estan en el oasi de Chebika però no n’estic segura. Aquí hi trobem altres turistes, sense ser excessiu, potser uns 5 o 6 cotxes més. 
És un canyó més petit, amb alguna cascada; hi ha la que anomenen “la gran cascada”. Si s’aïlla de l’entorn, no és res de l’altra mon, però se es té en compte que està en una regió desèrtica la cosa canvia. L’entorn és agradable i bonic, tot i que a mi m’ha agradat més Mides.