Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tunísia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_10: Chott el Jerid


 Arribem al Chott el Jerid. Hi ha una carretera que uneix Douz i Tozeur, creuant el llac salat Chott el Jerid. Aquest no és l’únic llac salat, de fet en aquesta zona Tunísia està dividida per una franja de llacs salats: Chott el Jerid que és el més gran i es comunica amb el Chott el Fejaj i tocant a Algèria hi ha el Chott el Rharsa.

Chott el Jerid té una superfície de 6000 Km2. Es una depressió salada molt extensa, que es troba entre les muntanyes i el desert. La regió de Jerid, que vol dir regió de palmeres és la que es troba al nord, Tozeur i voltants. La zona humida del chott es la que es creua per la carretera que té uns 80 Km entre Tozeur i Kebili.  La superfície del chott no és molt sòlida, i expliquen que ha engolit tant ramats de camells, com caravanes i exèrcits. Antigament hi havia un gran llac, però actualment la presència d’aigua al chott no és massa habitual. Al subsòl però hi ha capes d'aigües fòssil subterrànies que permeten l’existència dels oasis al seu voltant. Llegeixo que pot tenir importància també davant de la possibilitat de trobar-hi petroli.
Les muntanyes del nord del chott marquen el límit del que formava part de l’imperi romà. Aquestes muntanyes tenen una alçada mitja de 370 metres. Les aigües s’escolen per la muntanya i es filtren en la terra i els sediments s’acumulen al peu. El chott està format per sediments argilosos coberts per una crosta de sal i guix (CaSO4·2H2O). Em sorprèn llegir que no tot el chott es va formar en la mateixa època: la part nord del chott data del cretaci (146-66 milions d’anys) mentre que la part sud és del precambrià (4600-544 milions d’anys) o sigui molt més antiga. 

Fa uns 100.000 o 200.000 anys tenien períodes on era un llac permanent, en alguns llocs tenia una fondària de 25 metres. S’han trobat fòssils de petxines a les vores del llac salat. Els fòssils trobats fan pensar que en el quaternari aquests llacs salats estesin connectats amb el mar, més o menys per sota de Gabes. El fet de que els chotts es trobin a uns 15 metres per sobre del nivell del mar i els canvis climàtics que van afavorir l’evaporació de l’aigua ha fet que es convertissin en aquests llacs més o menys secs que es veuen ara. Actualment però, la teoria de l’antic mar es descarta i es creu que s’ha format per un procés geològic. La seva salinitat és de 330 g/L però de composició heterogènia, sent més ric en sulfats en una zona que en l’altra.  
Actualment la quantitat d'aigua que s’evapora és set vegades més gran que l’aigua que hi arriba amb les pluges. Quan hi ha pluges fortes si que es pot veure la part sud una mica inundada. Al subsol hi ha dues capes d'aigua  a 600m i a 2500 metres i en alguns punts del chott aquestes aigües subterrànies emergeixen a l’exterior. Quan el chott té aigua s’hi troben flamencs rosat; ja hi ha constància de la seva presència als anys 1940.
A prop dels chotts hi ha els oasis, que tenen una producció en tres nivells: les palmeres datileres i a la seva ombra, els arbres fruiters i els cultius d’horta. I en la zona que toca al desert es dediquen a la cria de camells. Del chott s’extreu sal, i els intents que s’han fet per trobar petroli no han donat resultat.

El geògraf M. Roudaire creia que la regió dels chotts podria ser el mar interior  que Heredot anomenava badia de Tritó. Va proposar d’obrir un canal que els comuniqués amb el mar, de forma que es crees un mar interior que crearia humitat ambiental i milloraria el clima de la zona. Va convèncer a Lesseps, que llavors era el vicecònsol de Tunísia, però el projecte era massa car i no es va poder dur a terme.
Diuen que el terreny dels chotts de Tunísia és el que s’assembla més a Mart. El color vermellós de l’argila és perquè és rica en ferro. Els dipòsits de clorur de sodi s’assemblen als que s’han trobat a Mart. Per preparar futures exploracions a Mart és pel que un ampli grup de científics investiguen aquest terreny i posen a prova els aparells. A part de la geologia del terreny també estudien els microorganismes que hi viuen.  S’hi han trobat uns bacteris que portaven segles sense presentar activitat biològica. Són uns bacteris que viuen en regions riques en sal i es van trobar dins de cristalls de sal. En dissoldre la sal en aigua els bacteris van recuperar la seva activitat.
El Sud de Tunísia té una xarxa hidrogràfica superficial important, to i que la major part del temps està seca. I com ja he comentat, té una reserva important d’aigües subterrànies. El fet de que en aquesta zona hi hagi bastants plegaments i falles fracturades crea unes barreres subterrànies el que genera les bosses on s’acumula l’aigua que té una salinitat molt baixa. Ara be, en el segle XX hi ha hagut una intensa explotació d’aquest recurs, el que fa que el nivell de les aigües freàtiques hagi disminuït significativament. Els aqüífers més profunds tenen una major salinitat (3 g/L) i son els que en alguns oasis es fan servir pel rec.
Per cap d’any no és bona època per gaudir de paisatges espectaculars al chott. L’altre cop que havia estat per aquí era agost i tampoc em va emocionar. M’esperava que en ser hivern veuria la crosta de sal amb una mica d’aigua... i no. El que es veu és terra, vermellosa, però terra. Només hi ha un punt en el que s’atura tothom i es veu la sal i l’aigua a sota. Aquest boci de llac si que té el seu interès. En un punt es veu com sorgeix l’aigua del fons, és molt tènue, alguna petita bombolla. La crosta salina té diferents textures, es poden veure cristallets de sals, però també uns filaments molt fins, que no es poden ni agafar.



dimecres, 13 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_9


Museu del Sàhara: destil·lador
Continuem pel desert fins a Douz on visitem el museu del Sàhara. En aquesta zona és on es van instal·lar la tribu mrazigs que era originaria del nord de Líbia, quan van deixar enrere el nomadisme. El dia de mercat és quan es troben la gent del desert i la de l’oasi. La seva ubicació és especial, a les portes del desert i també proper a la regió dels llacs salats.  El museu explica la cultura de la zona, hi ha una haima, vestits tradicionals, estris diversos... em fa gràcia un destil·lador  de terra cuita. I també un conjunt de màscares de terra cuita amb els diferents símbols amb que es decoren la cara les dones berber. Aquests símbols, a l’igual que els dibuixos i símbols dels teixits expliquen l’origen de la seva família, la seva història. També les tendes, les tires de tela cosides indiquen el nombre de persones que viu a la tenda, quants son de família, i em sembla recordar que també tenien alguna forma per indicar si en aquell moment a la tenda hi havia l’home de la família o no.

Douz
Donem una volta per Douz, pel centre, on hi ha el mercat d’artesania. Es troba en una casa porticada, plena de botigues però amb molt pocs turistes. En moltes de les botigues venen roses del desert; algunes són precioses i molt grans. La gent és amable, però estan una mica desesperats perquè el turisme no hi va i no venen gairebé res.


Marcant el camí
Instal·lacions al desert
Via Làctea: foto de Victor Gandia 
Vam continuar cap al desert però no en un campament estable sinó que el van muntar per nosaltres. Teníem una haima-menjador, que va ser d’agrair perquè a la que es va amagar el sol feia moltíssim fred. Va ser graciós perquè una mica allunyat del campament van posar dos wàters, cadascun amb una mica de biombo de canya per crear una mica d’intimitat, i per marcar el camí cap allà havien col·locat unes quantes espelmes enceses, clavades a la sorra. Tot i el fred, a la nit és interessant veure les estrelles. El cel és molt nítid i fins i tot jo que tinc mala vista en veia. A més, les constel·lacions que es veuen aquí són diferents a les que es veuen a casa.
Sortida del sol
La zona escollida per l’acampada és bonica i al matí és agradable passejar per les dunes. La sortida del sol no és molt espectacular, ja que hi ha forces núvols. Segueix fent molt de fred, i fins que no puja una mica el sol no començo a entrar en calor. 

dimarts, 12 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_8


Continuem cap al sud, cap al desert per passar-hi la nit de cap d’any. Ens aturem en un cafè en mig del no res, al desert, a tocar d’unes petites dunes; és molt agradable i amb un rètol on posa “En català”. Després parem al ksar Ghilane. És un ksar molt turístic en un oasis, amb una font d’aigües termals. Malgrat el seu nom de ksar, no té res a veure amb els ksours que hem estat veient, els ksours berbers. Era una antiga fortalesa romana, que s’anomenava Tisavar. 

Ksar Ghilane
Festa al campament Zmela

Va ser un xoc arribar allà. Fins aquell moment havíem trobat gent, aquí i allà, però molt poca. En arribar a ksar Ghilane hi havia embotellament. Ple de cotxes, jeeps, motos, gent pels carrers, per tot arreu. I enmig d’aquell bullici de gent veig un home en barnús, més enllà un altre en banyador. En baixar del cotxe ja ho vaig veure. La font d’aigua termal està en una mena de piscineta, en el que podria ser la plaça del poble. I allà dins, gent en remull, altres al voltant, mirant. No hi pot faltar un bar i algun campament. Una parada de lloguer de quads, els motars del rally o uns altres...gent i més gent, música, soroll... tots allà apinyats per la nit de cap d’any! Amb cinc minuts en vaig tenir prou, volia tornar a la calma dels dies anteriors, volia marxar ràpid cap al campament.

Vam deixar enrere aquell bullici i vam anar direcció al campament de Zmela. Ens vam aturar a un monument que commemora el pas  de l’exèrcit de Leclerc per aquest punt. La guia al·lucina de que tinguem interès en veure-ho. I quan ja s’ha post el sol arribem al campament de Zmela. Està molt ben equipat. Les tendes son grans, formen un ampli passadís, i al darrera i ha l’edifici on hi ha els lavabos.  És la nit de cap d’any i hi ha turistes però també bastantes famílies del país.

La festa comença d’hora. Els del campament han preparat un aperitiu molt complet, amb diferents coses per picar, des de patates, bocins d’una mena de pizza, pinxos, fruits secs... A nivell de begudes no està tampoc malament; a part dels refrescos i aigua hi ha vins i una mena de sangria que no m’entusiasma. Els vins molt bons i van molt be ja que fa molt de fred. Mentre estem prenent aquest aperitiu apareixen uns músics i ballarins, que fan un espectacle al voltant del foc. Hi ha una actuació també amb els dromedaris. 
Dunes al campament de Zmela 
Acabat l’aperitiu passem al menjador on ens trobem tots asseguts en una gran sala, amb taules  a banda i banda. El sopar molt ben muntat,  si no recordo malament a cada taula hi havia un full amb el menú que prendríem. Servien vins també, blancs i negres. Sembla que tingui fixació amb els vins, però és que em sorprèn per ser un país musulmà. El sopar es va allargar moltíssim, fins a la mitja nit per poder celebrar el cap d’any. Llavors van portar pastís i una mena de xampany, que no em semblava tant bo com el vi, però que feia festa i vam poder brindar. En aquest sopar hi havia bastantes famílies tunisianes, que havien anat a celebrar també el nou any. Malgrat que vaig trobar que el sopar s’eternitzava, l’ambient amb la barreja de públic era agradable.

Fortalesa romana de Tisavar
Com que havíem arribat que ja era fosc, no va ser fins al matí següent que vaig poder veure el paisatge. Em vaig aixecar d’hora, el campament estava en calma, la gent dormia després de la festa de la nit anterior. A tocar de les tendes hi ha les dunes, no son massa altes, però era agradable passejar per allà, sentir el vent fred, observar el relleu marcat en la sorra, les petjades dels petits bitxos que surten de nit.




Anem pel desert direcció Douz; pel camí ens aturem a veure una antiga fortalesa romana, l’antiga Tisavar, d ela que parlava l’altra dia. En la regió sud-est de Tunísia hi ha diferents restes romanes. Algunes eren instal·lacions agrícoles i hidràuliques (cisternes per recollir aigua de la pluja, canalitzacions d’aigua per potenciar l’agricultura), mentre que altres son fortaleses i muralles per protegir-se i controlar l’accés de les tribus berbers del sud. 
Les restes de la fortalesa es troben enmig del desert, amb una duna just a la porta. El recinte és força gran i en una paret es pot veure algun traç d’antigues inscripcions.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_7: Tataouin i voltants


És la vigília de cap d’any. A l’hotel de Tataouin hi ha força gent del país. Hi ha algun grup d’estrangers, però el que abunda més son les famílies tunisianes que suposo que han anat a celebrar el canvi d’any. Van molt ben vestits, de dinar familiar. En un altre hotel on vam dinar el que hi havia més eren homes de negocis. A l’hotel de Tataouin va arribar-hi també un grup de gent que participava en un rally de motos. Molts tunisians aprofiten aquestes festes per baixar cap al desert i passar el cap d’any, famílies i amics en el desert. En aquest hotel, el Sangho, hi ha una col·lecció de fotografies de la segona guerra mundial. Són interessants de veure. L’hotel és molt agradable. 

Ksar Ouled Soltane: porta que comunica els dos patis.

Ksar Ouled Soltane

Aquest és un ksar de la plana. Els ksours van anar evolucionant, a mida que el perill a les parts baixes de la muntanya va decréixer, i per això els ksours de les planes són els últims que es van construir. 



El protectorat francès va animar a la construcció dels ksours en les planes. Això és en el segle XIX. Per altra banda, en algun altre lloc he trobat que el ksar Ouled Soltane data del segle XV. O sigui que no sé a quina època va ser construït. Aquests ksours podien ser molt més amplis, ja que no estaven limitats per l’espai sobre l turo o el penya-segat. Generalment aquest tipus de ksours tenen tan sols la planta baixa i un pis, però no és el cas d’Ouled Soltane.
Interior d'una gorfa
Aquest ksar em va encantar. Està just al costat del poble actual i encara hi ha algunes gorfes que s’utilitzen, tot i que no per guardar-hi menjar sinó pintures. Hi ha dos xicots artistes que pinten aquarel·les del ksar i les venen als turistes que passen. Utilitzen les gorfes com a tallers i magatzem de les seves obres. 
He parlat d’aquarel·les perquè son les que em van ensenyar, però a dins de les gorfes em va semblar veure teles grans, i tenien carpetes amb diferents estils de dibuixos. El ksar té dues parts, la més externa, per la que hi accedeixes, em sembla que em van dir que va ser una ampliació i és la que s’utilitzava de magatzem, mentre que el pati interior i les gorfes que hi ha allà, servien de vivenda i és on ara hi ha els tallers dels artistes. 


És un recinte molt agradable i tranquil; les escales per accedir als pisos em van agradar molt i es poden veure detalls decoratius. Està molt cuidat i això de que estigui al mateix poble l’hi dona un aire diferent.

Parem a Tataouin i donem una volta pel mercat. Hi ha animació i molt color. Les parades de fruites i verdures i les d’espècies. També és molt bonica la ceràmica que tenen. A mi em sorprenen les petites gasolineres, o paradetes de distribució de gasolina. 












Una altra cosa que m’encanta son les parades de túniques o capes d’home. Els venedors riuen quan em paro a mirar-les, tenen diferents tonalitats des de l’ocre fins al negre, i el tacte és summament agradable. Vaig estar una mica temptada de comprar-me’n una. M’hagués anat molt be pel desert! Una altra cosa que va cridar la meva atenció van ser unes ampolles de vidre, de litre, que pels colors de les etiquetes, vist de lluny, em semblaven ampolles de licor, però quan m’hi vaig atansar me’n vaig adonar de que eren de colònia.


Bunker de Tataouin
Sortim de Tataouin anem a visitar el bunker. De lluny el que es veu és una muntanya, en que la part de dalt de tot és de roca; sembla una muntanya com tantes altres, però en aquesta part de Tunísia tot està camuflat. I aquesta muntanya està tota perforada, plena de túnels, ben reforçats i molt ben comunicats. Aquesta muntanya divideix la ciutat de Tataouin en dos i el bunker té dues obertures en sentits oposats, mirant cadascuna cap a una banda de la ciutat i així tenint-la tota controlada. A part dels diferents túnels també hi ha pous que devien portar a magatzems subterranis on devien guardar-hi armament. 

Es pot circumval·lar tota la muntanya i es van trobant diferents entrades dels túnels, algunes mig cobertes per terra, que potser és d’algun despreniment. Per alguns dels túnels es pot travessar fàcilment la muntanya. Jo, com que no portava llanterna i tinc una mica de claustrofòbia vaig preferir donar la volta per fora i ja ho vaig trobar prou impressionant. En aquesta zona es poden trobar fòssils. Des de dalt es veu la plana i la ciutat de Tataouin, que destaca per les cases blanques, en l’entorn terrós habitual del sud de Tunísia.

Vista de Tataouin des del bunker

dissabte, 9 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_6


Cheneni
Cheneni és també un ksar ciutadella, amb les cases excavades a la muntanya i diverses coves. Hi ha també una mesquita subterrània i unes tombes de 4 metres que tenen una curiosa llegenda. Segons la llegenda, en aquestes tombes hi havia enterrats uns berbers que van morir a mans dels romans i que es van despertar al cap de 4 segles, i se’n van adonar de que els seus cossos havien anat creixent durant aquest temps. En despertar-se no reconeixien res i es van acabar convertint a l’islam. Quan van morir se’ls va enterrar en aquestes tombes que estaven fetes a la seva mida.
El poble de Cheneni és molt bonic, i és el ksar on trobem més gent. Hi ha botiguetes, una cafeteria i un restaurant en una de les cases mig excavada a la muntanya. La vista des de la part alta del poble és agradable tot i que el paisatge es veu molt àrid. El curiós és que molts d’aquests ksours van enfonsar-se degut a unes riuades que hi va haver, crec que l’any 1968. Veient-ho tot tant sec costa una mica d’imaginar.
Pel que he entès, en aquests ksours ciutadella, la part alta, que és la fortalesa era la part defensiva i que s’utilitzava de graner i a la base de la muntanya és on hi havia les vivendes. 
Passegem pel poble, les cases estan a diferents nivells, hi ha una mesquita restaurada, que contrasta amb el paisatge terrós del voltant. I anem dinar al ksar o antic poble de Cheneni. Dinem al resto local que hi ha dins del poble. Aquest es el mes turístic. Les botiguetes de records venen unes roses del desert espectaculars, grandioses. M’expliquen que provenen del Chott el Djerid o en general, dels llacs salats de la zona. Em sorprenen perquè són molt més cristal·lines que les que tinc a casa i que les que havia vist altres cops. La base de les roses del desert és el guix, sulfat de calci, que en cristal·litzar lentament va agregant granets de sorra. És curiós perquè en venen de molts colors: les clàssiques de tons entre ocre, marró i vermellós, però també de tonalitats blavoses i verdoses. Sempre havia pensat que eren pintades, però em diuen que no; pot ser és degut als minerals que hi ha.  
Tataouin
Després de dinar anem cap a Tataouin, a visitar el museu de ciències. Tataouin es troba 50 Km al sud de Medenine. Antigament era una parada en la ruta de les caravanes que unia gabes amb el sud-oest de Líbia i Sudan. En el 1890 va passar a ser un centre militar i actualment té un mercat important, on es troben la gent dels ksours i els nòmades.
 El sud-est de Tunísia té la influència del Sàhara, (el gran erg oriental) i del mar (golf de Gabes).  Per això des de l’antiguitat ha sigut una porta o orient, per la gent del magreb i un lloc de pas cap al sud, entre el Sàhara i Sudan. És per això que el seu paisatge és peculiar i per les seves terres hi ha passat moltes civilitzacions diferents.

Hi ha evidencies de que a finals de l’era primària (fa uns 250 milions d’anys) en aquesta zona hi havia el mar de Tetis. Al djebel Tebaga s’hi ha trobat restes d’algues, closques i esponges. A l’era secundària en aquesta regió de Tunísia hi havia grans moviments de l’aigua del mar, envaint el territori (transgressió) per desprès retrocedir (regressió). Les transgressions van tenir lloc fa uns 150 milions d’anys, en el període juràssic i en el cretaci superior, fa uns 90 milions d’anys. Això va deixar molts sediments fòssils i actualment es veuen les capes calcàries, de guix i d’argila. En els períodes entremitjos hi va haver les regressions, i en aquella època hi havia vida en la regió, una vida típica d’un delta, amb fauna i flora. S’han trobat troncs petrificats i empremtes de plantes en l’argila. S’han trobat ossos també i s’ha pogut demostrar que en aquesta zona hi vivien els dinosaures. Va ser a finals de l’era secundària que el mar es va retirar definitivament d’aquesta zona.

Em va agradar visitar el museu. Hi ha maquetes de dinosaures i també d’un ocell prehistòric. Es poden veure ossos d’aquests dos animals. Hi ha també un fòssil de tortuga, que m’impressiona perquè té milers d’anys i la forma del cap és similar al de les tortugues actuals. M’impacta un fòssil de musclo, que trobo sorprenentment gran, fa uns 40 cm de llarg. També s’hi poden veure fragments de meteorits, un és del 2001, que té una composició de ferro i níquel. En una altra vitrina expliquen que s’ha trobat pols d’un meteorit que va caure a Mèxic.

Com que és un museu de ciències i geologia també hi ha minerals diferents, em sorprèn una làmina fina d’iridi, i grans blocs de minerals de plom i zinc, que son metalls que s’extreuen en aquesta zona. També hi ha una ampolleta amb petroli, i és que el país també en té, encara que no massa.

Sempre havia trobat sosso el paisatge sedimentari, però en aquest viatge l’hi he començat a agafar carinyo. En les parets de terra, sediments de temps passats, hi ha molta història amagada, que es pot llegir en el seus fòssils. Es poden veure els diferents tipus de “terra”, de coloració, composicions diverses. 

 Ksar Douiret

Anem a visitar el ksar Douiret. És un altre exemple de ksar ciutadella; com en els altres, la mesquita blanca contrasta amb les construccions terroses. Hi ha una part del ksar restaurada, fins i tot hi ha una cafeteria molt agradable, i una part en roines. Les cases estan a diferents nivells enfilant-se per la muntanya. Les habitacions son petitones.
Tornem cap a Tataouin. A l’hotel hi ha força gent, però no sé si es gent que està allotjada a l’hotel o tan sols han passat a prendre alguna cosa.  




Pel camí el xofer m’explicava que tots aquests poblets que anem veient tenen aigua i llum, i que molts també tenen accés a internet. En molts d’ells veiem la font i la gent amb els bidons anant a buscar aigua.
Hotel a Tataouin


M’explica que hi ha molts tunisians que han marxat a Europa a treballar i que ara el que hi ha son molts libis que han passat a Tunísia fugint de la guerra al seu país. Estan en camps de refugiats de nacions unides, i no tenen permís per treballar. Aquí també hi ha crisis econòmica, i com que l’atur és elevat ha proliferat el contraban de gasolina. Per la carretera, a un costat i l’altre, es poden veure paradetes amb bidons, que indiquen que venen gasolina. Està prohibit però més o menys tolerat degut a la situació actual. 


Sud de Tunísia_5: Guermessa



Guermessa és l’exemple de ksar ciutadella o kalâa, que vol dir fortalesa. Aquests ksours es troben sobre espadats o muntanyes, de fàcil control de les vies d’accés. Des de dalt dominen els poblats troglodites. Aquestes fortaleses han servit de refugi als habitants de la regió en cas d’atac. Aquestes fortaleses tenen també la funció de graners, com els altres ksours i per guardar els objectes de valor. 

Segons les inscripcions que s’han trobat a les portes d’algunes gorfes aquests ksours es van construir en el segle XI. La seva construcció està relacionada amb la història del sud-est de Tunísia. En aquesta època hi va haver constants invasions de tribus hilalianes que provenien de l’alt Egipte i que van crear gran inestabilitat a la regió. De totes formes, no es pot descartar que els ksours ciutadella no s’haguessin construït abans d’aquestes invasions.
Els berbers vivien a les planes fins que en el segle XI van arribar les tribus Beni Hillal, enviats pels fatimites del Caire, per castigar als Zírides, que havien rebutjat l’obediència xiïta. Van haver d’abandonar les planes per refugiar-se i amagar-se a les muntanyes. A la regió de Matmata, es van amagar en coves artificials camuflades, que son les cases troglodites d’aquesta regió. Altres es van protegir en les muntanyes, amb els ksours ciutadella, que com ja he comentat tenien la doble funció de fortalesa i de graners. 

Les tribus Beni Hillal o també anomenats hilalians eren originaris d’Aràbia i van emigrar a Egipte en el segle VIII. Eren nombrosos i es van dedicar al bandidatge i als saquejos. En el 978 els van deportar cap a l’alt Egipte on van continuar amb les seves pràctiques violentes. Se’ls hi va prohibir creuar el Nil i els van confinar a la regió de Said. En el 1050 el califa fatimita els va enviar a envair el Magreb. Van conquerir la Cirenaica, i segons algun escrit de l’època els hilalians passaven pels llocs arrasant-ho tot, com una plaga de llagostes. Al Magreb n’hi van arribar uns 200 o 250 mil. 
Nou Guermessa vist des del ksar
En el 1052 hi va haver una batalla decisiva prop de Gabes, en la que van guanyar els hilalians. El 1057 van saquejar Kairuan. Van sorgir diferents dinasties hilàlides i la seva influencia va durar tot el segle XII. Quan van arribar els otomans, els hilalians van lluitar junt amb els berbers contra l’ocupació. També van lluitar contra la colonització francesa. Actualment encara hi ha tribus hilalianes vivint en aquesta zona del sud, on es dediquen a la cria de cabres.
El paratge on es troba Guermessa m’agrada. Segueix sent de color terra, és impressionant. Està sobre la muntanya, on destaca un pitó de roca. I sobretot, ressalta la mesquita, de color blanc, al peu d’aquest bloc de roca. La mesquita que es veu ara és la reconstrucció del segle XIX d’una molt més antiga. L’assentament més antic estava a dalt de tot, a 300 metres d’alçada. 
Ja des de la basa de la muntanya es troben algunes construccions; aprofiten la paret de la muntanya i les cases estan mig excavades. Pujar fins a dalt és un agradable passeig. Les cases es confonen amb la muntanya, i només ressalta el color  blanc de la vora de les portes i finestres. El conjunt és molt bonic, i realment quedaven molt camuflats. La vista des de dalt, sobre la plana també és interessant, ja que es pot veure el que em sembla algun conreu i el nou poble, que aquest sí que està habitat. 
Vista des de l'antic ksar de Guermessa
La gent que vivia en aquests ksours ciutadella van quedar pràcticament encerclats per les tribus àrabs, que després van acabar sent els seus protectors. Poc a poc la gent va baixar a viure a la plana i s’utilitzaven aquestes construccions com a graners, i al finals ja van quedar abandonats.

divendres, 8 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_4: Ksar Hallouf



Anem a veure el ksar Hallouf. Es un ksar de muntanya. Els ksours de muntanya es troben sobre turons de fàcil accés. Al seu peu hi ha les planes fèrtils. Tenen un cert caràcter defensiu però menor que els ksours ciutadella que es troben en indrets de més difícil accés. Aquests ksours generalment van ser construïts fa uns 300 o 400 anys. 
Aquest ksar m’impressiona; les construccions es confonen amb l’entorn, tot de color terrós. Hi ha escales per accedir a les gorfes, i em sorprèn trobar una construcció cafeteria, tancada. En una altra gorfa a la que entro a tafanejar em trobo un vàter que no sembla que s’hagi utilitzat mai. En un dels recintes a la vora de la plaça central hi ha una premsa d’oli.

En tota la regió del sud era important la producció tradicional d’oli d’oliva. Les olives es poden triturar, just després de collir-les o al cap d’un temps. La conservació de les olives es fa en dues etapes: durant un mes es deixen fermentar i que perdin pes, en una gorfa o en una cova, i després es deixen durant tres setmanes esteses a l’exterior perquè s’assequin. D’aquesta forma les olives es poden conservar per extreure’n l’oli quan convingui. Tant en els ksours com els pobles troglodites es dedicaven a la fabricació d’oli. A una de les gorfes o habitacions hi ha el molí on es trituren les olives per fer la pasta, que després, a pressió se n’extreu l’oli. El molí el feia anar un animal, un burro o un camell. 


Vista des del ksar Hallouf
La gran majoria de llocs de fabricació d’olis (en francès és huilerie, però no sé com traduir-la) es troben en coves i llocs subterranis. En el subsòl o en coves la temperatura és més temperada que a l’exterior, el que conserva el producte. Generalment el procés es fa al hivern, després de la collita i a fora hi fa molt fred. 
Actualment estan totes abandonades, i se n’han construït factories modernes, però les tradicionals que hi ha pel sud de Tunísia formen part del patrimoni arquitectònic i cultural del país.