Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turkmenistan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turkmenistan. Mostrar tots els missatges

28 de maig 2016

Turkmenistan_15: Ashgabat

L’últim dia al país el passo passejant per Ashgabat. Davant de l’hotel hi ha un edifici emblemàtic que em serveix per orientar-me. És el circ, tot i que em sembla que ja no s’hi fan actuacions de circ però si altres espectacles. A la nit està il·luminat, com molts altres edificis de la ciutat. 

Vaig anar caminant fins a la plaça de la independència el que em va permetre veure altres barris de la ciutat menys grandiosos. Hi ha barris de casetes senzilles, patis plens de parabòliques, roba estesa... M’explicaven que com que les televisions locals només parlen del propi país cal tenir antenes parabòliques, i el millor és tenir-ne unes quantes orientades en diferents direccions, així accedeixes a més canals. 

Es veuen també algunes cases força descuidades, i també barris que em semblen del període soviètic. Tot això contrasta amb les grans avingudes de marbre, en les que no pots creuar fora dels passos marcats, edifics altament vigilats.... és com si convisquessin dos estils de ciutat en una. Els carrers estan molt buits de gent, en canvi en les parades d’autobús s’hi que hi ha força gent, i els busos van plens. 

Els grans parcs, bonics, amb marbre i fonts, també estan buits. Tan sols després de dinar hi vaig trobar una parella. La resta, espai bonic, agradable però desert. Hi ha un barri que és el turc, allà hi ha un altre ambient, i el parc està bastant descuidat. 

Vaig visitar un parell de mercats, però com en l’altra que havia visitat, em van prohibir fer fotografies. Un d’aquests mercats estava a tocar d’una plaça i em va fer gràcia veure que hi havia uns quants caixers automàtics, un al costat de l’altra; potser n’hi havia sis. Ho vaig fotografiar de lluny i així i tot em van venir a revisar les fotografies i me la van fer esborrar, així com una altra en la que es veia la porta del mercat. 

És una llàstima no saber rus, ja que les dones tenien ganes de parlar amb mi, però quan veien que no ens podíem comunicar marxaven decebudes. I jo també em sentia decebuda. Em va agradar poder sortir fora de la ciutat i veure Nohur, ja que dóna més sensació de caliu. La ciutat em va semblar freda. 

Els barris més antics de la ciutat estan en obres, van tirant cases a terra, tot es prepara pels jocs olímpics asiàtics del 2017. Vaig intentar trobar el jardí botànic, però no ho vaig aconseguir, em va semblar que estava en una de les zones d’obres. 

Tampoc vaig aconseguir arribar a la mesquita iraniana. Potser podia haver seguit preguntant però estava cansada, feia massa calor i estava una mica tipa de no entendre’m amb ningú. Havia intentat trobar també algun museu sense èxit. L’únic que trobava eren grans edificis en els que no veia ni la porta ni entenia els rètols. De totes formes, em va agradar deambular per la ciutat i veure l’ambient (o no ambient) dels diferents racons. 

Per tot arreu es troben estàtues del primer president, banyades en or. És sorprenent. No sembla que hi hagi pobresa, tot i que fora la ciutat les coses són diferents. Per tot arreu s’ha substituït la llenyà per gas, per tal d’aturar la desforestació. És un país sorprenent, amb moltes restes arqueològiques de les que n’hem vist tan sols una petita part. 

Una de les coses que cal remarcar es que les mesquites, noves o velles, no són gaire freqüentades. A vegades hi vèiem algú però no massa gent. Diuen que quan sí que s’omplen és per les festes especials, però en la vida diària hi van poc. Son musulmans però no massa estrictes. 

Fora de la ciutat la major part de dones vesteixen de forma tradicional. Les que van vestides a l’europea, en general són les russes, i sovint van molt extremades. Esta mal vist que les noies turcmanes vesteixin a l’occidental, especialment està mal vist una dona amb pantalons. Els nois amb conjunt d’americana i pantaló fosc i corbata, en la majoria de casos; tot i que a la ciutat les coses van canviant ràpidament i els pots veure amb texans i samarreta. 

Vaig sopar a l’hotel: sopa llenties i dumplings (una mena de ravioli o cresta) de carn, vi de Moldàvia, en total uns deu euros. 

Al matí següent em van portar a l’aeroport i em van deixar al vestíbul. No deixaven anar més enllà. Hi havia el personal però no deixaven accedir a l’interior. Els hi vaig preguntar a quina hora obririen i em van dir que no ho sabien, que havien d’esperar l’ordre que els hi permetés obrir la porta. 

Quan davant de la porta ja hi havia molta gent acumulada, van deixen passar el control d’equipatge, sabates i passaports. Després la facturació. Més enllà un nou control de passaport. Nou control d’equipatge per entrar a la sala embarcament. I finalment a l’aire cap a Istanbul. 

Mentre em duia a l’aeroport el guia em va explicar que van tenir una reunió de guies i els van renyar perquè quan la gent té dia lliure, com havia fet jo, va per on vol i fa fotos de tot. I que això no es pot permetre. Sembla que els menys disciplinats son els turcs i els iranians. Els hi deien que han d’avisar de tot el que no es pot fotografiar i tenir controlats als turistes. 

Pel que diuen hi ha una mica més d’obertura que abans; no vull ni imaginar com era amb el primer president! És com si tots els turistes fóssim espies en potencia. Control de tot i per tot arreu, aquest sembla el seu lema. A part de voler ser els primers en tot.

Turkmenistan_14: Nohur

Continuem la ruta fins a Nohur, que es troba en la serralada de Kopet Dag, a pocs quilòmetres de la frontera amb Iran. Em sembla que per accedir a aquesta zona cal un permís especial, que es demana en el moment que se sol·licita la carta d’invitació. Suposo que el permís de circulació que ens van fer incloïa ja aquesta regió.

El paisatge en aquesta zona de muntanya és molt bonic, solitari, bastant pelat... vam aturar-nos per veure la vista i em va sorprendre la roca que hi havia per allà: hi havia alguns racons on trobaves fragments de la roca, trencada de forma molt neta, però que no semblava fet artificialment sinó que em donava la impressió que es partia sola. 

La carretera per pujar fins a dalt em sembla que era plena de corbes i al final arribes a un poblet de muntanya, que no té res a veure amb les grans ciutats del país, on impera el marbre. 

El poble està a uns 1000 metres d’alçada. De fet hi ha diversos pobles enfilats per la muntanya. Aquí hi viuen els turcmans de les muntanyes, la tribu dels Nohur. Aquesta tribu han conservat la seva cultura, l’arquitectura i artesania tradicional. Diuen que aquest poble forma part dels 100 indrets més romàntics del món. És un lloc un tant remot, bastant aïllat, protegit per les muntanyes, el que ha ajudat a preservar la seva cultura. En l’època soviètica era el símbol del món rural. 

Hi ha diverses llegendes sobre els seus orígens i el seu nom. Segons una d’elles el nom de Nohur vindria de Noé i la seva arca, que diuen que va arribar aquí. Expliquen que la flora i fauna que es troba aquí té els seus orígens en la que duien a l’arca; quan van arribar aquí després del diluvi van deixar sortir els animals i van plantar les llavors que duien. 

Una altra llegenda els fa descendents dels soldats de l’exèrcit d’Alexandre Magne; es diu que els soldats ferits es van quedar aquí. També sembla que hi ha una empremta del seu cavall, però jo no vaig anar a veure-ho. Algun autor diu que la llegenda sobre Alexandre Magne va sorgir per fer que aquesta tribu se sentis integrada a la resta del poble turcman. Amb aquest origen se sentien més importants i respectats per les altres tribus. 

Encara una altra llegenda diu que el nom, vindria del persa, i voldria dir “nou burros”, en referència a nou persones que van ser expulsades del seu país per haver comes algun crim i van arribar a aquestes muntanyes muntats en burros. 

Hi ha poca documentació escrita sobre aquesta tribu, els coneixements s’han transmès, de generació en generació, per via oral. En els llibres d’història turcmans hi ha poques referències a aquest poble. Conserven la seva llengua, un dialecte del turcman i les tradicions. S’educa als joves en el coneixement de la seva història, les arrels de la tribu, els avantpassats.... Però molts dels joves han anat a viure a la ciutat, i ja no es dediquen a la ramaderia. En família parlen la llengua nohur però amb els amics, al treball o a l’escola parlen en turcman. 

Vaig llegir una entrevista que s’havia fet a alguns joves nohurs que viuen a la capital i explicaven que a casa seva parlen en el seu dialecte però que a la feina o amb els amics parlen en la llengua oficial. Quan els hi preguntaven a que volien dedicar-se, em va sorprendre que uns quants van dir que volien ser ministres; altres deien que volien treballar a la funció pública i tenir influencia en el desenvolupament del país. 

Diuen que generalment es casen entre ells, però m’imagino que això passa només entre els que viuen a la muntanya, els de ciutat suposo que és diferent. 

Segons els ancians del poble fa uns 40 anys aquesta regió era la que abastia de fruites i patates a la capital. Actualment es cultiva tomàquet i granades, es produeix formatge de cabra i llet, però és essencialment per la gent de la regió, no per la ciutat o per exportar. Un dels greus problemes que tenen pels cultius és la manca d’aigua. Malgrat les fonts i cascades no és suficient. S’han instal·lat cisternes per recollir l’aigua a l’hivern per poder mantenir el rec a l’estiu. 

Entre els anys 1990 i el 2005 va augmentar molt la ramaderia, ja que era la font principal d’ingresos de la població; això va fer que es degradés el terreny de pastura i van desapariexer moltes zones on es trobaven plantes medicinals. A més la utilització de la fusta, com a combustible i en la construcció, va fer augmentés la deforestació. Això va provocar que les pluges erosionesin el sòl i es va perdre bastant terreny fèrtil.

Actualment es dediquen també al cultiu d’arbres fruiters (pomes i peres), ametllers, carbasses... Hi ha un projecte en marxa per millorar la situació de la població i llegeixo que han visitat Israel per aprendre tècniques de cultiu per terrenys àrids. Em sembla que el sistema organitzatiu que tenen protegeix als mes desvalguts i dels guanys que obtenen una part va aquesta gent més desafavorida o sense recursos. 

Només baixar del cotxe, al costat de la carretera hi ha una font, que diuen que la seva aigua té propietats curatives. La gent ve aquí amb bidons per emportar-se’n l’aigua cap a casa. 

No gaire més enllà un arbre antic, d’uns dos mil anys d’antiguitat. No se sap com va aparèixer aquí però és molt venerat. Te el tronc buit per dins; em sembla que és el plàtan d‘orient. És el símbol de la saviesa i la prosperitat. Les seves branques molt llargues estan subjectades sobre pilons metàl·lics. 

Prop d’allà hi ha un petit mercat de plantes medicinals. Són homes grans, d’expressió amable tot i que no ens entenem de res. Venen una pasta negre, que vaig comprar, que em van dir que servia tant per afegir al te com per malalties de la pell o pel dolor. La tinc per casa però encara no l’he provat en cap de les dues aplicacions. Tenien també unes llavors, de la mida del pinyol d’un dàtil, que deien que guarien les morenes, si l’apliques directament al lloc i que no tornen a aparèixer mai més. 

A més venien bocins de fusta, crec que de l’arbre mil·lenari, com amulets per la bona sort i la prosperitat. 

Enfilant-se pel poble s’arriba al cementiri. No hi podem entrar els turistes, però com que el mur es baix es pot veure com és. Hi ha una mena d’estaques de fusta gravades, alguns amb una làpida al davant que sembla posterior, i totes elles estan decorades amb banyes de la cabra de les muntanyes, que és un símbol de protecció. A més en molts casos hi ha cintes i bocins de roba, lligats al voltant. Els seus rituals funeraris són una barreja d’animisme i zoroastrisme.

També a la porta de les cases es poden veure banyes, per protegir els seus habitants dels mals esperits. 

Des de prop del cementiri es pot pujar encara una mica més fins al lloc de pelegrinatge de Kyz Bibi. Des de dalt es veu la vall i el poble, que és més gran del que semblava. Poc abans d’arribar a la cova de Kiz Bibi hi ha un altre gran arbre on la gent es fa fotografies i també hi penja cintes de colors per demanar algun desig. Hi havia una família turcmana que visitava el lloc, anaven amb els vestits tradicionals, i les nenes molt engalanades. La família ens feia fotografies a nosaltres i nosaltres a ells. Les noies i senyores joves eren les que tenia més interès en fer-nos fotos amb el mòbil, en canvi no l’hi agradava que n’hi féssim a ella. 

Seguint escales amunt s’arriba a l’entrada de la cova de Kyz Bibi. Quan ens apropàvem vam veure que hi havia un home d’edat un tant indefinida, amb una gran barba, vestit de fosc i amb un barret negre, una parella jove i un altre home que els acompanyava. Estaven fent alguna pregària davant de la roca, el que seria la porta d’entrada d’una cova, o com diuen alguns, la porta del paradís. El que es veu és la paret rocosa de la muntanya amb una escletxa i un forat de no més de dos pams d’ampla. Diuen que entrant per allà hi ha un passadís i al fons una cova on consideren que viu Kyz Bibi. Diuen que a les nits s’hi senten sorolls o veus. 

A Turkmenistan hi ha diversos llocs dedicats a Kyz Bibi, ja que la figura d’aquesta dona ha donat lloc a diferents llegendes. Es diu que hi havia una noia en aquest poble que un dia quan la perseguien per violar-la, va fugir muntanya amunt però quan va arribar aquí dalt ja no tenia escapatòria. Llavors la roca es va obrir i va poder entrar. Va preferir viure enterrada a la roca que ser violada. 

Kyz Bibi era la patrona de les dones ja en el món pre-islàmic. A més és la deessa de la fertilitat. Les parelles venen aquí per demanar que se’ls concedeixi la fertilitat. Pengen cintes de colors a les branques de l’arbre que hi ha al davant i l’home que sembla una mena de capellà fa una pregària. 

El poble té alguns contrastos. Hi ha cases tradicionals, i també imperen les antenes parabòliques. Cases de terra cuita amb porxos, sostinguts per columnes de fusta alternen amb les cases d’obra. Moltes tenen les portes i finestres pintades de colors blau o verd. 

Una mesquita moderna però amb un minaret de l’estil propi d’Àsia central. Les vaques i cabres passegen pacifiques, pels carrerons estrets. 

Després ens van portar a casa d’una família que es dedicaven a la confecció de teixits de seda. Ens va costar una mica de trobar la casa, preguntant aquí i allà, vam arribar-hi. Hi havia una noia força jove, i un munt de criatures. La noia era la que teixia les peces i ens va ensenyar com treballava amb el telar el fil de seda. 

Després ella i les criatures van treure un gran farcell d’on van anar sorgint peces de roba de lo més divers. Vestits, jaquetes, bosses, fulards, tapetes.... de tot. 

Va ser un bon final per la nostra visita a les muntanyes. Una pinzellada de com devia ser abans la vida al país, abans de l’arribada del marbre i l’or i la gran opulència.

22 de maig 2016

Turkmenistan_13: llac subterrani Kow-Ata

Vam seguir vorejant les muntanyes fins arribar a la cova Bakharden, on hi ha un llac subterrani.

La primera referència científica a aquest llac es va fer en el 1856 però no va ser fins 40 anys més tard que la premsa local no va treure la noticia i va donar a conèixer la seva existència a la gent de la capital. Es va informar que s’havien construït unes escales de fusta per arribar al llac. Des de llavors va ser un lloc de visita pels turcmans. Actualment és una zona protegida. 

El llac es troba a uns 55 m per sota de l’entrada a la cova. L’aigua del llac es manté a 33-37 ºC tot l’any. Les anàlisis han mostrat que conté 38 elements diferents, entre ells sofre (sulfurs i sulfats), iode, magnesi, potassi, alumini, ferro i antimoni. Em va sorprendre que s’hi trobi antimoni ja que és un element poc abundant, però tampoc és estrany ja que es pot trobar combinat amb sulfur, i aquí n’hi ha. L’olor característica dels gasos de sofre t’arriba al nas tan sols fer unes passes per l’interior de la cova. 

Diuen que nedar en aquestes aigües va be per la circulació sanguínia, el reumatisme, per les malalties renals i de pell, pel sistema nerviós... Llegeixo que ja antigament la gent venia aquí a guarir-se de diferents malalties. Hi venien les famílies però també pelegrins, 

Les mides del llac són: 80 m de llarg per 30 m d’amplada i una fondària uns 16 m. És un dels llacs subterranis més grans del mon. La llum solar no arriba mai a les aigües del llac. 

Hi ha diverses llegendes al voltant de la cova i el seu llac. Una d’elles fa referencia a una vaca que durant un mes, mentre era de dia, seguia a un pastor, però a la nit desapareixia. Un bon dia dia el pastor la va seguir, pensant que el seu propietari estaria content de que l’hi tornés la vaca. L’animal el va dur fins al llac subterrani, on hi va trobar un home assegut. Aquest com agraïment (suposo que per haver-lo trobat) l’hi va donar una bossa. 

El pastor en sortir de la cova va mirar que contenia la bossa. Es va endur una bona decepció quan va veure que tan sols hi havia fulles de figuera. Una mica disgustat les va llençar i va guardar la bossa per regalar-l’hi a la seva dona. Quan l’hi va donar encara va sortir una fulla de figuera, però al seva sorpresa va ser gran quan se’n van adonar de que era d’or. El pastor va córrer cap a la cova per retrobar les fulles que havia llençat per veure si també eren d’or. Quan va arribar allà havia crescut un grup de figueres a l’entrada de la cova però no hi havia rastre ni de l’home ni de la vaca.

El nom de la cova fa referencia a aquesta historia, és una contracció de l’home vell de la cova. Altres fonts diuen que el nom vol dir pare de les coves. Cadascú que es quedi amb el que vulgui, a mi m’agrada les llegendes fantàstiques.

La llegenda que em van explicar ami parlava d’un home que tenia una malaltia de la pell i que tot el poble el rebutjava. Per això es va refugiar en aquesta cova. Llavors devia descobrir el llac i l’aigua rica en minerals l’hi va guarir la pell. Quan va tornar al poble guarit la gent va considerar que l’aigua tenia propietats beneficioses. 

A dins de la cova hi ha una colònia de rat-penats. Llegeixo que havia sigut una de les grans de les ex-repúbliques soviètiques. Ho trobo escrit en passat. No sé si és que ha disminuït la colònia o se n’ha trobat alguna de més gran. 

L’entrada a la cova es fa per l’escala de fusta, ben condicionada però està tot molt humit. L’aire és humit i la pudor arriba de seguida. Per sort la cova és molt gran i no hi ha la sensació d’espai tancat. Hi ha bancs per descansar, o per si et trobes gent de pujada o baixada. Després més al fons, una altra esplanada té una mena de cabines, amb cortines de roba on els que es volen banyar es poden canviar. Més avall, el llac. Jo no em vaig banyar i les fotografies de l’aigua no m’han sortit be. Diuen que és blava. Jo no sabria dir-ho ja que hi ha massa poca llum i ami no em resultava agradable la idea de banyar-me allà. 

L’indret és del més peculiar. Està en una zona de muntanya, hi ha un gran aparcament, algun petit xiringuito on preparen carn a la brasa i venen begudes. En algun moment aquí hi havia hagut un hotel o potser un balneari. Ara està tancat, abandonat i tot té un aire decadent.

Turkmenistan_12: Mesquita de Geokdepe

Sortim d’Ashgabat seguint la carena muntanyosa de Kopet Dag, direcció nord oest. Primer anem a visitar la mesquita que hi ha en el poble de Geokdepe. Geokdepe vol dir turó verd.

En aquest poble hi ha les restes d’una antiga fortalesa i la mesquita de Saparmyrat Hajy. El nom de la mesquita fa referencia al pelegrinatge que va fer Niyazov a la Meca, del que va tornar amb ajuda financera per part del govern d’Aràbia Saudita. 

En el segle XIX els russos anaven conquerint les diferents poblacions d’Àsia central. L’any 1879 l’exèrcit del tsar va intentar apoderar-se de la fortalesa de Geokdepe sense èxit. No sé si va ser en aquest enfrontament o en altres, els turcmans van capturar milers de soldats russos i els van vendre com esclaus, en els mercats de Khiva i Bujara. 

El gener de 1881 l’exèrcit del tsar, dirigit pel general Mijaíl Skobelev van arribar a les portes de la fortalesa i la van assetjar començant els bombardejos. Molts nòmades de la regió s’havien refugiat allà. 

En començar la batalla, el general rus que dirigia l’operació va ordenar perforar la muralla fent un túnel per poder-la minar; oferia vodka al que ho fes ràpidament. Els hi va costar lo seu però van aconseguir col·locar 2 tones d’explosius i van fer un bon forat a la muralla. Amb l’exèrcit rus a l’interior de la ciutadella la batalla va continuar. Durant tres dies van saquejar la ciutat i massacrar a tothom qui encara seguia amb vida, fos militar o civil.

El general que va dirigir l’operació era Mijaíl Skobelev; els seus soldats l’anomenaven el general blanc, ja que l’hi agradaven els uniformes blancs i també els cavalls d’aquest color. Però també era un sanguinari, diuen que considerava que com més mal fessis a l’enemic, més temps estaries tranquil. 

Amb la caiguda de Geokdepe, els hi va resultar fàcil apoderar-se també d’Akhal teke i d’Ashgabat. Amb això la tribu dels teke estava sota control rus. El tsar Alexandre III va condecorar a Skobelev amb la Creu de Sant Jordi, però les potencies estrangeres, que estaven escandalitzades amb la matança perpetrada en la captura de Geokdepe, van pressionar perquè el retiressin de qualsevol comandament. Sembla que al final va morir enverinat. 

El 12 de gener és quan es commemora a les víctimes de la batalla, a tots els que van morir defensant la llibertat de la seva terra. Em sembla que aquest dia les banderes estan a mitja asta, a les mesquites es fan pregàries i se serveix menjar gratuïtament. 

Durant el període soviètic el lloc on hi va haver la batalla i on va morir la gent era una granja col·lectiva. L’any 1996 en aquest lloc es va construir la mesquita. Aquesta batalla està considerada un dels episodis més dramàtics de la historia del poble turcman. 

Nosaltres només vam visitar la mesquita, no vam veure la fortalesa, que crec que està restaurada. Aquesta va ser la primera gran mesquita que es va construir després del període soviètic. Com totes les altres que vam anar veient, estava buida, però d’alguna forma transmet un cert caliu, que no vaig trobar en la de Dashoguz.