Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xipre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xipre. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de març de 2015

Xipre_23: Retorn a Làrnaca

Els dies de vacances s’acaben i retorno cap a Làrnaca. És curiós que després de recórrer la illa la ciutat em sembla diferent, sense que sàpiga dir ben be perquè. Suposo que influeix el fet de que ja em resulta familiar i m’oriento més fàcilment, i que m’he anat fent al tarannà de la gent de per aquí. Tenia un dia i mig per passejar i perdre’m per la ciutat, temps de sobre per veure tot el que hi ha, inclosos alguns museus, però va ser una mica decebedor ja que la majoria de coses estaven tancades.

Vaig començar anant a la Fundació arqueològica Pierides. Aquí vaig tenir sort, estava oberta i no massa lluny de l’hotel. Pierides en el 1839, per tal de protegir les restes arqueològiques de la zona dels lladres i saquejadors de tombes, va crear aquest museu. La col·lecció la van anar ampliant al llarg dels anys els seus descendents. L’edifici és de l’any 1825 i era la casa de la família. És petit però tenen peces molt boniques, que recorden les que es veuen al museu de Nicòsia. A més, hi ha alguns plats i bols de ceràmica que trobo sorprenents ja que recorden dissenys moderns. 
En sortir del museu vaig agafar el bus per anar cap al llac salat. Fa un bon recorregut per la part alta de la ciutat, es passa fins i tot per l’aeroport i al final arribes al llac. Aquest llac acumula aigua de la pluja i a l’estiu diuen que queda gairebé sec. Ara sí que tenia aigua i hi havia un bon grup de flamencs, encara que estaven una mica allunyats de la vora. 

He llegit que les descobertes arqueològiques indiquen que on ara hi ha el llac a l’edat del bronze hi havia un port comercial. Aquest llac està gairebé a tocar del mar, i suposo que el perfil de costa ha anat canviant al llarg dels segles. El poble que hi havia va quedar abandonat en el 1050 a. C. i segons sembla va ser a posteriori que es va convertir en el llac salat. Durant segles s’ha extret sal del llac per exportar. 

Hi ha un camí que circumval·la el llac; està ben acondicionat i en alguns trams és agradable ja que passa allunyat de la carretera però en altres trossos és una vorera al costat de la carretera, pel que el sorll dels cotxes trenca l’encant. A la primavera deu ser molt bonic i agradable; ara no estava malament, però se’m va fer una mica monòton. Des d’on ens havia deixat el bus fins a la pista que porta fins a la tekke hi ha una bona caminada.  

La Hala Sultan Tekke és un centre de culte musulmà. Tekke vol dir convent i probablement hi havia hagut un convent aquí. És un dels seus llocs sagrats ja que segons diuen aquí va caure de la mula la tia de Mahoma (en un altre lloc llegeixo que era la seva dida) i va morir. Va ser enterrada aquí i es va anar ampliant el recinte, que primer devia tenir tan sols una mesquita. Ara es veuen diferents construccions, la tomba, un mausoleu, la mesquita.... És bonica de veure i el lloc té molt encant. De totes formes no m’hi vaig entretenir gaire ja que havia vist que just al davant hi ha una parada de bus, que passa cada dues hores i faltava poc temps perque passés. O sigui que si volia estalviar-me la caminada de tornada i la pluja, ja que estava punt de descarregar un bon xàfec, em convenia agafar aquell bus. 

De retorn a Làrnaca vaig anar cap al fort seguint la platja i just al seu darrera hi ha la Gran mesquita. Aquest edifici era inicialment una església, construïda en el segle XVI, però quan Xipre va ser ocupada pels turcs van convertir-la en mesquita. Després de la invasió del nord de la illa, tot i que molts musulmans van marxar de la ciutat, la mesquita es va conservar i segueix havent-hi culte. L’edifici actual correspon a la restauració que es va fer en el segle XIX. Hi ha un petit cementiri al jardí del davant i l’edifici té dues plantes, a la planta baixa és on entren els homes i les dones pugen a la part de dalt. Hi ha un munt de sabates a la porta i les dones m’animen a que entri, però em va fer molta mandra descalçar-me, ja que plou i anava xopa de roba i de peus. O sigui que tan sols vaig donar una ullada des de la porta. 

Seguint per la platja, més enllà del fort hi ha uns quants restaurants on es menja molt be i és una zona que està plena de gavines i algun que altre local les alimenta, amb el que no tenen por de la gent. 

Diumenge al matí a primera hora la ciutat tenia un aire tranquil, circulava poca gent, tant sols es veia algú que anava o venia de comprar el pa i els que dormen al carrer es llevaven i buscaven un racó solejat on passar l’estona. La ciutat està engalanada per les festes nadalenques i de cap d’any; trobi una plaça plena de cafès amb terrassa, en la que hi ha un gran arbre, i la plaça té com una mena de tendal de llums, que a la nit fa molt bonic.

Vaig anar cap a Kition; ja sabia que estaria tancat però volia veure l’emplaçament on havia estat l’antiga ciutat: Pensava que des de fora es veuria alguna cosa, però no és així, no es veu res. 

Antigament on ara hi ha Làrnaca hi havia un assentament anomenat Kition, que es va fundar en el segle XIV a. C. i va ser un port important gràcies a les exportacions de coure. 

Tot i que no vaig poder veure res, el fet de que aquestes ruïnes estiguin una mica lluny del centre em va permetre veure altres barris de la ciutat, menys transitats pels turistes i vaig trobar alguna que altra església. Una d’elles va ser l’església ortodoxa chrysopolitissa. La vaig trobar molt bonica. En aquell moment estaven dient missa i estava plena; a fora hi havia forces homes fumant i nens, esperant que acabés la cerimònia religiosa. És una església del segle XIX que està construïda sobre una anterior,de la que em sembla que ha agafat el nom, que vol dir “torre daurada”.  

El museu d’història natural en principi estava obert en diumenge, però no va ser així. El següent intent per veure un museu va ser en el paleontològic, tampoc vaig tenir sort, ja que estava en obres. O sigui que una mica cansada de deambular sense poder visitar res vaig tornar cap al port i al passeig marítim, allà sí que hi ha animació. 

Els cafès i bars estan plens de gent. Em dóna la sensació de que a totes hores hi ha gent menjant i bevent. Els plats aquí són molt abundants, de fet amb un sol plat n’hi ha prou per un bon àpat. Un dia vaig demanar calamarsets i n’hi havia uns 18 o 20. Em va costar d’acabar-me’ls. Un altre cop vaig prendre unes boletes de formatge arrebossades que estaven molt bones i de les que també n’hi havia un munt. 

Hi ha un monument que recorda als armenis que van arribar aquí fugint del genocidi al seu país, en el 1915. Segons el rètol que hi ha representa l’agraïment del poble armeni al poble xipriota per la seva acollida i ajuda quan van desembarcar a les seves terres. A més vol recordar a les víctimes del genocidi. 

Una altra escultura que es troba a l’altre extrem del passeig marítim és un gran lleó en marbre, donat per Venècia per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. 

La visita del fort no m’atreia especialment però no hi havia gran cosa més a veure i això si que estava obert, o sigui que vaig aprofitar. Es troba al final del passeig marítim anomenant Foinikoudes.

El fort es va construir probablement durant el regnat de Jaume I de Xipre (~1385) per protegir el port, ja que era el port més important de la illa després de la caiguda de Famagusta en mans genoveses. Per les restes arqueològiques que s’han trobat es creu que aquest primer fort devia ser més gran que l’actual. 

Hi ha referències de viatgers de l’any 1625 que parlen del fort i un abat del segle XVIII que vivia a Làrnaca va deixar constància que el fort que hi havia a la ciutat havia sigut construït pels otomans, i que, tot i que estava força destruït, encara hi havia un destacament de soldats que es dedicaven a rebre amb salves d’artilleria als vaixells de guerra cristians que s’apropaven. 

Durant el període colonial britànic hi havia la presó i en una de les sales s’hi feien les execucions. En el pati central hi ha els canons alguns d’ells son de l’època medieval. Per altra banda, en un altre racó hi ha unes làpides o esteles de tombes que provenen d’esglésies de Lefkosia i que son del segle XIV. 


La vista de la badia des de la part alta del fort és bonica i el dia és agradable, ara be estic sola deambulant per allà, no abunden els visitants! Hi ha també un petit museu amb peces interessants que recorden les altres que ja havia vist. Un cop més trobo les ceràmiques esmaltades, que em recorden pintures de Picasso. 

La catacumba de Phaneromeni la veig indicada als mapes però em costa una mica de trobar, ja que està entre edificis moderns, al costat d’una església de començaments del segle XX. La catacumba és del segle VIII i està tallada a la roca. No tenia massa clar si s’hi podia baixar però en aquell moments arribaven dues dones i em van animar a seguir-les. Amb la pluja del dia abans les escales de pedra estaven relliscoses i tot el terra xop d’aigua. A l’interior una sala amb una tomba i dos icones. Llegeixo que aquí probablement hi havia hagut anteriorment una tomba fenícia. Les dones que van baixar amb mi van fer una petita pregària davant la tomba i van tornar a pujar. Sembla ser que la gent hi ve per demanar ajuda al sant quan te problemes de salut. Les dones m’indiquen que entri a l’església que hi ha adherida a la tomba i elles mateixes m’obren una porta lateral de vidre. No és massa gran i està plena d’icones, algunes modernes però d’altres em semblen força antigues. 

L’església de Sant Llàtzer no està oberta tot el dia sinó que obren una estona abans de les misses. Quan obren les portes hi ha un bon enrenou, per una banda els turistes que entrem una mica impacients per veure el seu ric iconostasi, per altra banda algunes persones que s’ocupen de netejar i organitzar les coses per la cerimònia. 

M’estic una mitja hora llarga asseguda en una de les cadires observant. Tenia ganes de veure la cerimònia religiosa, però em vaig cansar d’esperar. Mentre era allà van entrar uns etíops, un home amb la túnica blanca llarga i dues monges que l’acompanyaven. És curiós perquè aquesta església té cadires que ocupen gairebé tot l’espai, cosa que no és habitual en les esglésies ortodoxes. 

La ciutat aquell diumenge em semblava diferent, s’havien renovat els turistes; hi havia forces japonesos, un gran grup de dones indies amb els seus saris de colors vius, unes dones filipines, homes asiàtics que no sé si viuen aquí o estan de turisme. I jo passo les darreres hores abans de marxar asseguda al passeig, com fan tots ells, veient passar la gent.

diumenge, 15 de març de 2015

Xipre_22: Famagusta (Mağusa en turc)

Anem cap a Famagusta, que es troba a la costa una mica més al sud que Salamis i també està en la zona ocupada per Turquia.

Va ser fundada per Ptolomeu II d’Egipte l’any 285 a. C.; els grecs coneixien aquesta ciutat amb el nom d’Ammochostos, i també se la va conèixer com Arsinoë. Inicialment en aquest lloc hi havia un poble de pescadors que poc a poc va anar creixent, sobretot amb la gent que arribava de Salamis, que s’anava fent inhabitable pels sediments acumulats a la seva badia i pels atacs dels sarraïns. 

L’any 1300 aquesta ciutat era un dels principals mercats del mediterrani oriental, punt de trobada de mercaders i de representants de les diferents ordres religioses cristianes. Era l’època de les creuades i en el regnat dels Lusignan van fortificar la ciutat, especialment per protegir el port. 

Quan Sant Joan d’Acre a Palestina va caure en mans dels musulmans molts dels seus habitants es van refugiar a Famagusta. Entre el 1300 i el 1400 va ser l’època daurada de la ciutat. És un bon exemple d’arquitectura medieval del mediterrani oriental. 

Una part de la historia de la ciutat es coneix gracies a les narracions que en van fer els visitants i mercaders que hi van passar al llarg del temps. 

Trobo un retall de text en el que s’explica que Joan Benet, un comerciant català, va visitar Famagusta l’any 1343 per comprar diverses coses que vendria després a Barcelona. En els seus llibres de comptes hi ha la llista del que va comprar: pebre, canyella i flor de canyella, gingebre de Sri Lanka i de la Meca, laca, encens, bòrax amb finalitat medicinal, clau, sucre, cotó i Myrobalan, un fruit que té propietats astringents i antioxidants, utilitzada en medicina (segons he llegit actualment es fa servir en medicina ayurveda i medicina tradicional tibetana). 

En el segle XIV els genovesos ocupen la ciutat i comença la seva decadència; 117 anys més tard passa a mans dels venecians i en el 1489 Famagusta es converteix en la capital i la seu del govern, i va ser-ho al llarg dels 82 anys en que la illa estava sota control venecià. 

La ciutat medieval estava fortificada i en el període Lusignan es van modificar les muralles fent-les més altes i més primes. Més tard els venecians les tornen a modificar per adaptar-les a l’artilleria. A l’igual que va passar en altres ciutats de la illa, l’ús de la pólvora i els canons van fer remodelar el sistema de defensa de la ciutat. Les torres del període medieval es substitueixen per torres rodones i al llarg de la ciutadella es creen obertures per fer-ho sortir els canons. 

Es conserven dos de les portes originals. Prop d’una de les portes de la muralla hi ha un lleó, que diuen que si l’hi poses la ma a la boca et dona bona sort. Els britànics van obrir-hi dues portes més; una d’elles és la porta Canbulat. Aquest nom és el d’un dels bastions i ret homenatge a un comandant de l’exèrcit otomà que es va enfrontar als venecians. En el lloc on el van enterrar hi va créixer una figuera i es va convertir en lloc de peregrinació. 

L’any 1570 la ciutat va ser assetjada pels otomans; el setge dura un any (o potser deu mesos segons on ho llegeixis) i en el 1571 tota la illa cau en poder dels turcs otomans que governen fins al 1878. M’impressiona imaginar la situació de la ciutat tancada durant un any, sense possibilitat de contacte exterior, i m’imagino que els recursos devien anar minvant.... És molt de temps un any! 

L’any del setge turc la ciutat estava habitada especialment per grecs ortodoxes. Amb els otomans es construeix el mercat, els banys i una escola de teologia. Va canviar l’arquitectura de la ciutat, les cases es feien d’una sola planta. El port va anar en decadència i no va recuperar importància fins l’arribada dels britànics. A l’interior de les muralles hi vivien essencialment els turcs i en els barris exteriors els grecs; aquests barris exteriors es van desenvolupar molt en aquest període.

Llegeixo que la ciutat es va convertir en camp de concentració dels jueus supervivents de l’holocaust que volien instal·lar-se a Palestina. 

Entre la independència i la segona ocupació turca la ciutat (en el 1974) va prosperar molt i era un important centre turístic. Tenia més del 50% dels allotjaments de la illa i un 80% de les mercaderies passaven pel seu port. Tenia poca població i molta industria. O sigui que era un centre amb molts recursos i riquesa. 

En el 1964, a l’igual per tota la illa, els conflictes entre les dues comunitats grega i turca arriba al punt àlgid. A Famagusta els turcs es blinden en la ciutat antiga i els grecs es queden als barris de l’exterior de les muralles. 

Quan deu anys més tard hi va haver la invasió turca del nord de la illa, la població grega va fugir en veure que arribaven els tancs. Ara aquests barris abandonats es coneixen com la ciutat fantasma de Famagusta. Els seus habitants van fugir deixant-ho tot enrere, just amb el que portaven posat; pensaven que en pocs dies tornaria la calma i podrien retornar a casa seva.  Han passat 40 anys! Els edificis buits, abandonats, denoten el pas del temps. Les barricades i les reixes impedeixen en part la visió, no t’hi pots apropar a fer fotografies. En aquell barri hi havia un museu arqueològic, no se sap que ha passat amb les antiguitats que contenia. És un barri fantasma, amb carrers buits, cases amb els rètols mig penjant, cortines mig despenjades, hotels i botigues buits... Els turcs no han volgut ocupar-lo i prefereixen deixar-lo com estava en el moment en que els seus habitants van fugir. 

Passem amb el cotxe, es veu poca cosa, però m’impacta el silenci, el buit, la patina de pols, les cortines, els rètols mig penjant, algun vehicle, una mica antic ja, el temps aturat, la ciutat morta. M’encongeix el cor pensar que un dia marxes, deixes casa teva per uns moments i ja no hi tornes, tot queda com ho vas deixar, potser els plats bruts, el llit per fer....han passat 40 anys i no sembla que hi puguin tornar en un futur massa recent. La gent madura d’aquella època ja no hi és, potser un dia un jove podrà tornar a la que era la casa dels seus pares o els seus avis, i es trobarà amb el moment de la partida conservat en el temps... 

Passejo per la ciutat antiga, la que està dins la muralla; impressiona la que havia sigut la catedral de sant Nicolàs i que ara és la mesquita Lala Mustafa Pasha. La seva construcció es va iniciar l’any 1298. És d’estil gòtic i del mateix estil que les catedrals franceses; diuen que recorda la catedral de Reims. Les dos torres van quedar danyades en els bombardejos per part dels otomans; va ser llavors quan la van convertir en mesquita i l’hi van afegir un minaret. Van tallar el cap a totes les figures o els van tapar, ja que no poden representar la figura humana. 
En aquesta catedral eren coronats els reis de la dinastia Lusignan com a reis de Jerusalem. És impressionant, ja que vista de fora es reconeix perfectament l’estructura de catedral mentre que a l’interior veus totes les característiques pròpies d’una mesquita. Des de l’exterior és tant majestuosa que el minaret em passa gairebé desapercebut. 

El centre està molt arreglat amb botigues, bars i restaurants, i tan sols sobten els esquelets de les antigues esglésies i altres edificis monumentals. Ara son gairebé ruïnes, descuidats, alguns de difícil accés... Hi ha les restes de l’església de sant Francesc, i els banys del Pasha Jafar, del 1605, o les d’un palau venecià del 1550, que tenia material de construcció provinent de Salamis, com son algunes columnes. 

He llegit que hi ha un cementiri musulmà on hi ha enterrats els turco xipriotes que van morir en la neteja ètnica duta a terme en el 1963, per la guerrilla pro grega, eoka. 

Des de la muralla es veu el port comercial i alguns altres barris que en no ser tant turístics no estan en tan bon estat. I com ja he comentat, el que impressiona son les restes arquitectòniques del passat, que es retallen contra el cel.

diumenge, 8 de març de 2015

Xipre_21: Salamis

Salamis era la més important de les 10 ciutats regnes de Xipre. Segons la llegenda, la ciutat s’hauria construït en el 1180 a. C. per un fill del rei de Salamina, a Grècia. Va estar sota control assiri fet constata en una estela assíria del 709 a. C. Amb la guerra entre grecs i perses del 450 a. C. va passar a estar sota control d’aquests últims.

El rei Evagoras expulsa als perses i aconsegueix la independència; va regnar entre el 410 i el 374 a. C. i va mantenir bones relacions amb Atenes. Va promoure l’hel·lenisme, i va incentivar la cultura, la poesia i la filosofia. Molts pensadors i filòsofs grecs visitaven la ciutat. S’han trobat monedes d’or en les que apareix el nom d’aquest rei, el que posa de manifest la importància de la ciutat en aquella època. 

El seu regnat acaba quan és assassinat. Més tard passa a formar part del regne Ptolomeic i més tard a l’imperi romà. 

L’any 76 hi va haver un terratrèmol que va destruir bona part de la ciutat i també el gimnàs i la columnata de la palestra, que havien fet construir Trajà i Adrià. En el 331 hi ha un nous terratrèmol que ho malmet encara més i llavors els cristians aixequen noves columnes fent servir material del teatre romà. 

En l’època romana la ciutat torna a prosperar, es reconstrueixen edificis, se’n fan de nous... 

L’any 350 de la nostra era se l’hi canvia el nom i passa a ser Constantia, ja que havia estat destruïda per un terratrèmol i Constanci II la va fer restaurar. En els segles VII i VIII hi ha atacs per part dels sarrains, el port queda gairebé inutilitzat i la gent fuig cap a la veïna ciutat de Famagusta. 

Com ja he comentat, la ciutat pren importància amb la desaparició d’Enkomi, en certa forma com una continuació d’aquella. Tot i que les restes més antigues que s’han trobat aquí son del segle VII a. C., la major part del que es veu és del període romà. 

Els banys tenien molta importància en l’època romana i aquí tampoc hi falten. Hi ha les tres sales, amb diferents temperatures, es veu el sistema de conducció d’aigua calenta... 

Banys
No gaire més enllà hi ha les latrines. Em sorprèn que és un espai bastant ampli, amb cabuda per forces persones; tot al voltant de la paret hi ha els seients per cadascú. Sembla com si fos un lloc de trobada i tertúlia mentre feien les necessitats. Curiós.  

Latrines
Cap a l’any 400 diuen que la ciutat estava plena de vida i color, hi havia columnes de marbre recobertes d’estuc pintat, hi havia estàtues també en color, mosaics policroms... 

En l’època cristiana o bizantina, aproximadament entre els anys 400 i el 1100, és quan es construeixen les torres rectangulars, les grans esglésies i basíliques. 

Cisterna
En algun que altra racó encara es pot veure alguna resta d’aquests frescos dels que es parla. És una llàstima que no se n’hagin conservat més. 

El pas dels anys va afavorir que la sorra cobris tota la ciutat i quedés amagada i protegida. Nomes sobresortien les puntes de les columnes. 

En fer les excavacions es van trobar monedes de l’època dels Lusignan, prop de les basíliques el que fa pensar que hi devia haver gent que va viure en les ruines de la ciutat al voltant de l’any 1300. 

Després, en l’època veneciana, es feia servir el material d’aquesta ciutat per noves construccions; s’han trobat fragments de columnes i escultures, que eren d’aquí, a Famagusta.

El teatre tenia cabuda per 15.000 espectadors i evidentment té molt bona sonoritat. Segons llegeixo en el mateix teatre hi havia un temple dedicat a Dionís, no sé si fa referència a la mena d’altar que hi ha al centre o a alguna altra cosa. 

Les rajoles del paviment em sorprenen ja que em recorden les de les cases antigues de Catalunya. 

Hi ha moltes escultures decapitades i els turistes es dediquen a fer-se fotografies posant-s’hi al darrera i treien el seu cap per dalt. Quan vaig ser-hi jo, hi havia un grup i feien cua per fer-se la fotografia!

Devia ser una ciutat impressionant i amb el que ja ara només es pot intuir, però ja es detecta la seva magnificència. Intento imaginar-la amb les cases de parets pintades, segons el retall de fresc que he vist... crec que a mi que m’agraden les coloraines m’hagués encantat. 

Just des de l’aparcament en el mar es divisa un vaixell vermell i blanc, és el Barbaros, un vaixell turc que acompanyat d’una flotilla turca de tant en quant fa incursions en les aigües de la zona lliure, al sud de la illa, a la recerca de gas. 

El govern xipriota es queixa a la comunitat internacional, cada cop que passa, però sense resultat. La darrera vegada crec que va ser a l’octubre del 2014. Això ha provocat un nou trencament del diàleg per solucionar el problema de la divisió de la illa. Un dels greus problemes per resoldre el tema de la reunificació és com es fa la distribució dels terrenys, ja que les cases que eren dels greco-xipriotes ara estan ocupades per turcs.

dissabte, 7 de març de 2015

Xipre_20: Enkomi i Monestir de Sant Bernabé

Tornem a passar cap a la part ocupada per dirigir-nos cap a Salamina i Famagusta, a la costa oriental. Pel camí em vaig enterant d’algunes coses referents al país i a les diferencies entre la part lliure i ocupada. Són coses que em van anar explicant i que suposo que son certes o ho han sigut en algun moment. 

Abans de la crisis, quan hi havia un govern d’esquerres, l’hospital era molt barat i els medicaments gratuïts. Per ajudar als xipriotes que vivien en la zona ocupada a ells se’ls atenia gratuïtament. Molts del que vivien a la zona ocupada passaven a l’altra banda quan necessitaven tractament mèdic. Ara les coses han canviat i es paga tant l’atenció hospitalària com els medicaments i no es fan diferencies entre xipriotes d’un cantó o l’altre. I com que a l’altra banda la sanitat ara es gratuïta els seus habitants ja no passen al cantó lliure per ser atesos mèdicament. 

Els xipriotes vivint a la part ocupada poden passar a la zona lliure, però els turcs que s'hi han instal·lat, que venen d'Anatòlia o d’altres zones de Turquia, incentivats pel govern, com que no són xipriotes no tenen passaport de Xipre i no poden passar a la part lliure, i tampoc els seus fills. Com que son turcs han de demanar visat i han d'entrar passant per Atenes. O sigui que si viuen a la Nicòsia nord no poden passejar per la zona sud de la ciutat sense haver de fer la volta cap a Turquia i Atenes. 

Els sous més baixos ronden els 500 euros i un sou mig està al voltant dels 1000 o 1200 euros. El preu dels pisos de lloguer, com per tot arreu, depèn molt de la zona de la ciutat on el busquis. Es pot trobar un pis de tres habitacions per 400 euros al mes, ara be, la gent prefereix comprar i no llogar. En la zona tocant a la línia verda les cases son mes barates i en l'època abans de la crisi el govern donava ajudes al que es vulgues instal·lar en aquestes zones.

Per anar de Lefkosia (Nicòsia) cap a Enkomi passem per un poble totalment abandonat ja que està a tocar de la línia verda. Abans d'arribar al control de pas per creuar a la zona ocupada, hi ha una base militar britànica, per això en aquest control a la banda lliure hi ha policia britànica i a l'altra banda turca. La matrícula dels cotxes es diferent en un canto i l'altre però en ambdós bandes es veuen cotxes de gama alta i en bon estat.

Arribem al recinte arqueològic d’Enkomi. Les restes més antigues daten del segle XVII a. C. i des del segle XVI fins al XII a. C. va ser un important centre d’exportació de coure. El coure es fonia aquí mateix. En el segle XIII a. C. van començar a aparèixer altres centres comercials a la costa. L’any 1050 a. C. la ciutat queda abandonada després d’un terratrèmol. Això va donar impuls al creixement de la ciutat de Salamina que estava molt a la vora. 

Les ruïnes de la ciutat son del segle XI-XII a. C., la ciutat estava envoltada per una muralla formada per grans blocs de pedra en la seva base. Els carrers estaven en angle recte i s’observa una cruïlla de carrers. Tenien ja un sistema de clavegueram. 

Ara be, d’aquesta antiga ciutat gairebé no queda res, alguns grans blocs de pedres, enmig de l’herba i si que es veu la cruïlla de carrers, però poc més. Els objectes trobats aquí estan en bona part al British museum i altres al museu de Nicòsia. 

No massa lluny d’Enkomi hi ha la tomba de sant Bernabé, tot i que diuen que podrien ser les despulles d’algun altre ja que es van trobar sota un garrofer prop d'una necròpolis romana. 

Sant Bernabé va ser un dels fundadors de l’església independent ortodoxa grega i és el patró de Xipre. Va néixer a Salamis i era de família jueva que havia emigrat a Xipre des de Síria. Va viure a Jerusalem i va poder presenciar alguns dels miracles de Jesús, llavors es va convertir en seguidor seu i va cedir totes les seves propietats (que havia heretat quan van morir els seus pares) als pobres de Jerusalem. 

Mentre era allà el van nomenar arquebisbe de Salamis i l’any 45 va tornar a Xipre acompanyat de Pau de Tars amb l’objectiu de convertir a la comunitat jueva al cristianisme. 

Diuen que no va tenir molt èxit en les conversions però si que va aconseguir que es convertís el governador romà, amb el que va ser el primer país del mon a tenir un governador cristià. 

Ara be, en el seu segon viatge a la illa, l’any 75 és arrestat i empresonat a la sinagoga de Salamis. La mateixa nit una multitud el mata a pedrades. Uns quants cristians haurien recuperat les seves despulles i les haurien enterrat secretament sota un garrofer.

Amb l’abolició del cristianisme a la illa la tomba de sant Bernabé va quedar en l’oblit. Quan en el segle V ressorgeix el cristianisme hi ha disputes sobre quina església és més antiga, si la d’Antioquia fundada per sant Pere o la de Xipre fundada per sant Bernabé. L’any 477 un bisbe té un somni on visualitza on està enterrat aquest sant. Es troben les seves restes i es construeix una església en el mateix lloc, però en el segle VII amb els saquejos àrabs queda molt deteriorada. 
 
El que es veu actualment del mausoleu i el monestir és de ~1750. Aquest monestir és un lloc de peregrinatge i tot i estar en la zona ocupada s’hi celebren misses. El dia de sant Bernabé hi ha molta gent de la zona lliure que ve cap aquí. Ara be, cal un permís per venir i fer-hi una cerimònia religiosa i a més anar acompanyats de militars turcs i dels cascos blaus de les nacions unides.

Xipre_19: Museu de Xipre, a Nicòsia

Aquest museu be val una entrada. És el museu arqueològic més gran de l’illa. Fins a finals del segle XIX bona part del patrimoni Xipriota va anar a parar als grans museus estranger, en part perquè els patrocinadors de les excavacions tenien dret a endur-se’n part dels objectes trobats. Actualment té una quantitat de material impressionant i només poden exhibir un 20% del que tenen, per manca d’espai.

A mi em va impressionar molt favorablement. No hi ha cap sala que trobés que no valia la pena. Hi ha molta informació i es pot veure l’evolució al llarg del temps dels objectes utilitzats i l’estil artístic emprat en cada època.

De l’època del neolític hi ha diferents bols i recipients en pedra polida, molt senzills però que havien estat fabricats fa més de 7000 anys, cosa que té el seu mèrit. Una de les coses que em van cridar més l’atenció son les figuretes de pedra representant humans. Les del neolític son molt simples de línies, molt poc definides, diuen que tenen forma de violí. Potser si que hi té una retirada. Però les que em van agradar més son del següent període, el calcolític (3000-2500 a.C.). També representen figures humanes, ara ja més definides, amb els braços en creu. 

Son molt gracioses, tenen marcats els ulls el nas i la boca, algunes porten alguna decoració... són similars a la figureta trobada a Lemba, que està representada a les monedes d’un euro. Alguna porta un penjoll al coll que representa una altra figureta com ella. Curiós. 

Encara més xocant son les figuretes que estan formades per dues figures humanes creuades: Una figura femenina en vertical i en el lloc dels braços, o sigui de través, completant la creu, una figura masculina. Podria representar una divinitat amb les dos components masculina i femenina i representar o estar relacionada amb la fertilitat.

Una peculiaritat del museu és que a les vitrines hi ha les antiguitats i pel mig de la sala, entre les vitrines escultures modernes.

De principis de l’edat del bronze es troben alguns objectes en ceràmica, molt curiós és un en ceràmica de dos colors, negra i color terra, amb una decoració d’animals a la part superior i gravats en les parets. S’havia trobat en una tomba. 

El treball en ceràmica és impressionat, combinaven diferents bols o gerros per formar un tot. Una gran varietat de formes i combinacions, així com gravats i relleus en aquests recipients. 

Hi ha uns altres objectes en ceràmica que són impactants: els models de santuaris. 

S’han trobat en necròpolis i son del 2000 a. C. representen un temple, el que vaig fotografiar era circular, amb una porta d’entrada, figures assegudes i altres dretes, un espai marcat al terra on hi ha tres bous, que serien uns ídols; aquest seria l’espai sagrat... representa una cerimònia en un temple d’aquella època. El bou representa el deu de la fertilitat. És curiós tot el que pot cabre en una peça que té una base de poc menys de dos pams. 

Hi ha un recipient que em va semblar molt bonic: era una mena de vas en forma cònica, del segle XIII a. C. Està esmaltat en color blau verdós, té representades escenes de caça, els animals i algunes decoracions en groc, els homes en un altre to. 

Normalment en els museus la part dels objectes de ceràmica m’avorreix una mica, però en aquest no em va cansar, ja que van canviant les formes i decoracions. Una gran varietat al llarg dels segles. Una època fan servir molt els dibuixos geomètrics, en alguns casos hi dibuixen una quadrícula molt fina, una decoració que recorda més unes puntes brodades que una ceràmica. 

Una altra cosa que em xoca son les gerres amb “filtre”: tenen una mena de tapa amb foradets en el broc de sortida del líquid. 

Hi ha una àmfora amb figures humanes representades i unes flors, que és del segle VIII a. C. Per l’altra banda, la mateixa gerra té una dona asseguda bevent amb una llarga canyeta. 

En aquesta època predominen les figures d’animals i homes, ja no hi ha figures geomètriques ni una disposició ordenada en la superfície. Les figures s’adapten a la forma del recipient. 

Una gran sorpresa per mi va representar el conjunt de figures votives trobades en el santuari de Ayia Irini (a la costa nord occidental), que són del segle VII a. C. Aquest santuari era ovalat, amb un mur protector, sense sostre, tenia un altra triangular i una taula per les libacions. 

Al voltant de l’altar es van trobar unes dues-centes figuretes d’argila. El santuari que no estava lluny de la costa va inundar-se en el segle VI i va quedar força malmès. Ara be, gràcies a la inundació aquestes figures van quedar cobertes per una capa de sorra. 

Hi ha figures de totes mides, de persones i d’animals, algunes representen divinitats, com la de la guerra o la de la fertilitat. En una pantalla estaven passant un vídeo sobre l’excavació i la troballa d’aquestes figures. A mi em va recordar una mica lo dels guerrers de Xian. 

Hi ha algunes estàtues i bustos o caps d’homes barbuts, també d’uns 500 anys a. C. on es veu la influència grega. Més enllà es pot veure la reproducció d’una tomba trobada a Tamasos. Prop de la tomba es van trobar unes esfinxs i uns lleons que probablement tenien una finalitat protectora. 
 
Tamasos es va fundar cap al segle VIII a. C. i va ser una important ciutat egne durant el segle VII a. C. gràcies a les mines que hi havia a la region. A la segona meitat del segle IV a. C. el rei de Tamasos va vendre la ciutat al rei de Kition i la ciutat passa a estar sota el poder dels fenicis. Però no gaire més tard quan el rei Ptolomeu cedeix la ciutat i les seves mines al rei de Salamis. Això passa cap al 312 a. C. 

Un altre cosa curiosa es troba a la secció de les monedes, hi ha monedes molt antigues però el que em va cridar l’atenció son els motllos que utilitzaven en la seva fabricació. 

En resum, un museu que val molt la pena visitar i deixar-se dur pel seu recorregut per la historia de la illa.