Madagascar_13: Tsingy de Bemaraha

Riu Manambolo

El parc nacional dels Tsingy de Bemaraha té més de 150 mil hectàrees i és patrimoni mundial de la humanitat. Es troba a l’altiplà de Bemaraha amb una alçada que va dels 150 als 950 metres. De fet hi ha la reserva natural integral i el parc nacional i entre tots dos fan aquesta extensió de les 150 mil hectàrees.  

La zona és tant especial que ja des de 1927 era un espai protegit, però no va ser fins al 1990 que va entrar a formar part del patrimoni de mundial de la humanitat.

Tsingy en malgaix vol dir caminar de puntetes, diuen que el nom ve de que com que la pedra, calcària, és molt tallant no s’hi pot caminar descalç. També en diuen pas de ballarina.

Les formacions rocoses s’estenen en direcció nord-est amb una amplada d’uns 8 Km, sobre l’altiplà de Bemaraha. Les punxes rocoses poden arribar a tenir uns 30 o 40 metres d’alçada. És pedra calcària d’origen coral·lí.

Textures

La reserva inclou les gorges del riu Manombolo, que en alguns punts pot tenir parets de 300 o 400 metres.  És una formació càrstica espectacular des de tots els punts de vista, de formació rocosa, de flora i fauna. Sorprèn trobar enmig de les roques o sobre d’elles, alguna planta, que contrasta amb el gris que regne per tot arreu.

Cova en el riu Manambolo

En aquesta regió hi vivien els sakalava, però a partir del 1997 es va prohibir que hi portessin els ramats i que visquessin en el parc, tot i que pel que sembla encara n’hi ha que van per allà.

Vam fer un bon recorregut per la zona. De fet es poden fer diferents circuits. Nosaltres vam començar pel riu Manambolo, després vam visitar els petits Tsingys i al dia següent els grans Tsingys. Impressionants els tres recorreguts.

Vam sortir de Bekopaka amb cotxe per arribar a la vora del riu Manambolo i allà vam agafar les piragües per fer el recorregut pel riu. Les piragües són dues barques unides de costat per uns travessers. Recorrem la zona dels petits Tsingys des del riu, que és molt ampla i l’aigua és de color terrós. 

A la vora del riu hi ha botiguetes on es pot comprar aigua, galtes, xiclets, fruits secs... o sigui una mica de tot. També algun que altre bareto local on els conductors esperen a que tornem de l’excursió amb la barca. I com per tot arreu, moltes criatures alegres, rialleres i amb molta curiositat per tot.

Textures dels petits tsingys

El passeig en barca és molt agradable, hi ha molt silenci, es veuen els penya-segats a banda i banda del riu, impressionats, alguns ocells i la vegetació que es fa lloc entre les roques per plantar les seves arrels. Els bancs de sorra han format petites platges a les vores i ales parets s’hi troben algunes coves. N’hem visitat dues. Les formacions a l’interior son curioses. Tenen una entrada estreta però després sorprèn lo ampli que és a l’interior. Hi ha algunes coves que estan més amunt, on hi ha tombes dels Vazimba, que com ja havia dit, eren els primers habitants de Madagascar.

petits tsingys

Una de les coses que em costava més era no equivocar-me quan volia assenyalar alguna cosa. No es pot apuntar amb el dit com fem nosaltres. Això és fady, està prohibit, porta mala sort. Cal apuntar amb el dit plegat. 

Un fady és un tabú o vol dir que una cosa està prohibida. Els fadys son les creences que han regit la manera de fer de la societat malgaix i de les tribus durant segles. Els van crear els ancians per educar als nens, per protegir l’entorn i per qüestions religioses també. El poble malgaix creu en un Deu creador i consideren que en algunes parts dels boscos i en alguns llacs hi viuen els esperits dels avantpassats i per tant són zones prohibides. Això ha ajudat a preservar en bona part els diferents ecosistemes.

Vam fer un recorregut de dues hores pel riu. Molt relaxant i interessant veure els Tsingys des de l’aigua. Després vam tornar cap al poble. 

En el poble tots els homes anaven armats amb fusells i llances. Han creat les milícies del poble per defensar-se dels lladres de zebús. Hi havia hagut un robatori de 450 zebús i els ànims estaven molt caldejats. Feia uns dies havien atrapat a dos robant zebús i els van matar. Pel que hem sabut, tots els joves del poble estan obligats a formar part d’aquesta milícia. Al matí, mentre nosaltres érem al riu, ells tenien reunió. Sembla ser que un no hi ha anat i llavors com advertència perquè no torni a faltar l’hi ha disparat al braç. I si falta un segon cop li tallaran la ma. Diuen que amb aquesta milícia se senten més segurs, perquè no es fien dels gendarmes, ja que hi ha molta corrupció i no son imparcials en impartir justícia.

El dia abans, quan anàvem cap a Bekopeka i ja era fosc, en un tram de la pista ens van dir que no podíem baixar del cotxe ni aturar-nos ja que hi havia el risc de que ens disparessin. I mentre esperàvem el bac per creuar també ens van indicar una zona en la que no podíem anar perquè corríem un cert risc.

El cas és que creuar el poble i veure a tots els nois a banda i banda de la pista amb fusells i llances impressiona. Pel que sembla ha augmentat molt el robatori de zebús i també l’exportació d’aquests animals. Suggereixen que hi ha algú important que està al darrera d’aquest tràfic.

A la tarda anem cap als petits Tsingys. Són interessants ja que alterna el bosc, amb els lèmurs i les roques. El circuit està molt ben dissenyat i han tallat i fixat alguns graons a les roques per facilitar la caminada. El problema és que la roca talla moltíssim i també que a vegades, la separació entre dos punts on posar el peu a mi em quedava una mica massa gran. S’alterna el camí pel bosc, les escales, els graons, la grimpada... és impressionant. Els miradors són petites plataformes amb vista sobre els tsingys, que a la que hi ha més de 5 persones ja em resulten agobiants perquè no tens massa mobilitat allà dalt. 

Fem un recorregut de dues hores. Acabo una mica cansada i saturada de pujar i baixar, però val la pena. En arribar altra cop a l’entrada esperava poder trobar algun xiringuito amb begudes, però no hi havia res. És una llàstima. Si allà tinguessin una paradeta de refrescos o d’ampolles d’aigua farien negoci, perquè arribes amb la boca seca i feia força calor tot i ser la tarda. Suposo que també era culpa de la humitat.

Al dia següent vam anar cap els grans tsingys. Aquest recorregut és una altra dimensió. Vam començar pel bosc, després es passa per la part de baix, o sigui pel peu dels pitons de pedra, i després per la part alta, pels ponts penjats i les escales. Ens hem de posar arnés i duem també la llanterna frontal.

És un circuit de tres Km que normalment es fa en 4 hores però nosaltres ens ho prenem amb calma, portem el dinar i parem a mig circuit a menjar, en un petit clar enmig de les roques, o sigui que passem gairebé 6 hores pels grans Tsingys.

Hi ha passos molt estrets, i d’altres en que t’has d’arrossegar per terra, coves en les que has de fer servir el frontal, escales de pintor per pujar o baixar per les roques, graons tallats a la pedra. En alguns trams hi ha cadenes en les que subjectar-se, però en d’altres que jo hagués agraït un punt on agafar-me no hi havia res. Vaig acabar una mica cansada de pujar i baixar per les roques, però valia la pena i me n’alegro d’haver-ho fet.

Hem vist alguns ocells molt bonics, i dos tipus de lèmurs: un de blanc amb la cara negra i un de molt petit, nocturn que viu en els forats dels arbres. També hem trobat algun camaleó, que es mimetitza tant be amb l’entorn que costa de veure. Enmig de les roques sorgeixen arbres, llargs i prims, que han d’enfilar-se molt enlaire per trobar al llum.

El pont penjat és impressionant. S’ha de passar d’un en un, cada passa que fas es belluga, està ben fixat amb cables d’acer, i jo vaig aconseguir aturar-me un moment al mig per mirar el paisatge i fer alguna foto. Mirar cap avall ho vaig fer amb precaució i només un moment, ja que fa molta impressió. El terra es troba molt avall!

 

Lèmur nocturn

Quan vam tornar a l’hotel ens van sortir a rebre amb un suc de taronja ensucrat. Genial! Arribàvem cansats i morts de set. El curiós és que després volia prendre un refresc i no tenien res de talla petita, tot era de 1 o 2 litres!

En el recorregut que hem fet ens ensenyen un arbre al que anomenen waza, que és el mateix nom que ens donen a nosaltres. Es un arbre que té una escorça que es pela fàcilment, deixant anar unes làmines molt fines. Per això, es pela igual que els blancs. També hem vist l’arbre d’eben, però no l’hi vaig veure res d’especial que em permetés diferenciar-lo dels altres. I forces lianes entortolligades als arbres.

El menjar és molt variat: zebú, peix, gambes, llagosta. L’arròs ho acompanya tot, verdures, patates i pastanagues. El que no hi ha o escasseja és la mantega, perquè no hi ha vaques.

La cerimònia de netejar els morts es fa a l’hivern que és l’època seca, entre maig i octubre. A l’època de pluges les pistes son intransitables i la major part de pobles queden incomunicats. 

Madagascar_12: Morondava-Bekopaka

Platja de Morondava

 L’hotel a Morondava està a la platja, i al matí és molt agradable passejar per allà, veure la sortida del sol, en una platja gairebé deserta. Hi ha alguna barqueta que arriba i algú passejant, també algun gos, però sobretot molta tranquil·litat.

Platja de Morondava

Ens posem en marxa ben d’hora,  a quarts de set, i ja es veu animació al poble, les paradetes del mercat ja estan posades. Anem cap a Bekopaka que és l’entrada al parc nacional dels Tsingy de Bemaraha. Aquest poble està una mica més al nord i cap a l’interior. Pel camí trobem baobabs, alguns florits, i el paisatge segueix sent àrids i sec, semblant al sahel. Passem al costat d’un baobab molt antic, crec que deien mil·lenari però no n’estic segura. 

La pista és força bona, fins al moment en que s’ha de creuar el riu Tsiribihina. Per creuar el riu, a l’igual que en altres punts, es fa servir una mena de transbordador format per dues barques unides amb planxes de fusta que anomenen bac. En tots els passos on s’ha de creuar el riu hi ha una mica de mercat, ja que t’hi pots estar força estona, esperant el transbordador i així aprofiten la clientela potencial. Hi ha gent també fent la bugada i alguns banyant-se. A la vora de l’aigua sempre hi ha vida i animació. I és que sense aigua no es pot viure. Totes les civilitzacions antigues van sorgir al voltant d’aigua.   

Bac per creuar el riu Tsiribihina

Quan arribem al pas, avisen de que el que ha intentat passar abans s’ha quedat encallat. És època seca, el riu porta poca aigua i té molts sediments, amb el que sovint aquests bacs queden encallats. Així que els xofers amb els vehicles  es queden allà, esperant que es pugui creuar i nosaltres agafem una barca per creuar a l’altra banda i després arribar caminant fins al poble de Belo sur Tsiribihina per dinar. Sap una mica de greu deixar-los allà i nosaltres creuar i començar a dinar!

Rentant roba al Tsiribihina

El riu es bastant ampla, hi ha moviment de barques de transport, carregades amb sacs i mercaderies, o amb gent. Passem a la vora del bac que està encallat. Porta tres o quatre cotxes, motos, gent... Els homes han baixat tots a l’aigua i empenyen la barcassa per poder-la apropar a terra. Realment hi ha poca aigua! Els hi arriba un pam per sobre el genoll només!

Barca amb la que creuem el riu

Nosaltres arribem sense problemes i en un quart d’hora anant a peu arribem al poble. No es gaire caminada, però fa moltíssima calor i és ple migdia. El dinar molt bo: amanida de pasta i llagosta amb patates.  

Bac encallat sobre el riu Tsiribihina

Ha passat més d’una hora i mitja abans no han arribat els xofers amb els cotxes. 

Ells també han tingut problemes per creuar. Per fi son allà i es recuperen menjant. Un cop descansat i alimentats tornem a la pista.

Un cop creuat el riu Tsiribihina

Per arribar a Bekopaka cal tornar a creuar el riu. Com que en el primer pas hem perdut molt de temps quan arribem al segon ja és fosc. En aquest segon tram de pista els xofers estan nerviosos perquè cal arribar d’hora al transbordador sinó pot ser que ja no n’hi hagi. Creuem alguns altres vehicles, hi ha competició entre ells per arribar abans al riu i poder passar a l’altra banda. Hi arribem que ja és fosc, a quarts de set de la tarda. Hi ha molta cua de cotxes per creuar i tenint en compte que només passen tres o quatre en cada bac, el temps d’espera és molt llarg.  Per fi arribem a l’altra banda i podem anar cap a Bekopaka i a l’hotel. Estem cansats, han sigut moltes hores de 4x4 i per sort l’hotel és molt agradable. 

Madagascar_11: Morondava- Avinguda dels baobabs

Vam arribar a Morondava a mitja tarda. La ciutat està a la costa, al canal de Moçambic i expliquen que hi ha una erosió important de la costa, que pot arribar a ser de més d’un metre. En cent anys han desaparegut kilòmetres de costa i algun poble.

No ens vam aturar a la ciutat sinó que vam anar directe al que s’anomena l’avinguda dels baobabs, que està a pocs kilòmetres de la ciutat. La millor hora per veure-ho és amb la posta de sol, i després d’haver-ho vist a la tarda i al matí estic d’acord. No té punt de comparació.

Com el seu nom indica, és una pista ampla i despejada que té baobabs a banda i banda. És com un passeig. Està be, és bonic, però per mi el que realment és espectacular és al costat, que hi ha un petit llac, en que en una part del seu perímetre té també baobabs que es reflexen a l’aigua. A mi m’encanten els reflexos, o sigui que em va meravellar. I si és l’hora de la posta de sol, en que el sol s’amaga darrera els baobabs... és fantàstic. També cal ser caut en fer masses lloances ja que després quan un altre hi va si n’espera massa es decep.

Allà vam trobar tots els turistes que no havíem vist fins llavors. Hi ha un pàrking al costat, i per l’avinguda, alguns nens que han atrapat camaleons i t’ofereixen que els hi facis una fotografia, pagant, naturalment. Primer tothom estava passejant aquí i allà, donant la volta al llac, però a mesura que baixava el sol ens vam anar col·locant tots els turistes cara al sol i als baobabs. Alguns asseguts, molts drets, amb les càmeres a punt...a l’espera que el sol anés baixant. Per la quantitat de gent que hi havia, el silenci era bastant marcat. I és que l’espectacle s’ho mereixia.

Una curiositat que no té res a veure amb aquest paisatge idíl·lic, però que vaig veure mentre era allà. Quan els nens fan caca els eixuguen amb un palet. Després ho vaig veure en algun altre poble, o sigui que no era un fet puntual, sinó que sembla que és bastant habitual per aquí.

En estar a prop de l’aigua, i una part estancada, hi havia mosquits, però com passa sempre, a la que el sol s’amaga surten tots disposats a atacar. Aquest és l’únic final una mica molest de la posta de sol.

Si un va per Madagascar val la pena anar a Morondava ja que tens fàcil accés a l’avinguda dels baobabs i també al parc nacional dels tsingys que també és impressionant.

Madagascar_10_De Belo-sur-mer a Morondava

Avui anem cap a Morondava. Comprem alguna cosa per menjar en el poble, abans de començar la ruta. Fa molta calor i tothom s’amaga a l’ombra, jo entro al cobert on hi ha el mercat del peix; les noies tenen ganes de parlar de saber coses del nostre país i als nens els hi encanta fer poses davant la càmera. 

La ruta és semblant a la que hem anat veient per tota aquesta banda de la illa, la costa occidental. S’assembla una mica al sahel, el terreny és sec, amb matolls espinosos baixos i baobabs. Enmig d’aquest paisatge un tant àrid, sorprèn trobar un llac, en el que hi creixen flors aquàtiques, em sembla que son nenúfars. També hi ha una xarxa posada i a la vora de la riba hi ha una família acampada allà amb els carros i els zebús. Els nois pesquen i ens ensenyen els peixos que han atrapat.

Els zebús semblen pacífics però pel que vaig veure també son tossuts; pel camí venia un noi amb una bèstia d’aquestes que estava una mica descontrolada. La duia lligada pel morro però l’hi costava portar-la pel camí. L’animal es negava a anar per allà, embestia els arbres i volia embestir també els cotxes. Van aparèixer una altres xicots a ajudar-lo a controlar-lo. Feia bastant respecte, gairebé por, veure’l tant enfurismat. Veia la força que feien els nois per mantenir-lo a ratlla i era impressionant.

Aquesta escena del zebú em va recordar una altra al Ladakh, amb un iak. Anava un senyor gran amb un iak que també sense saber massa perquè va perdre el control. Van fer allunyar a tots els que hi havia per allà, per deixar espai, si no el podien aturar, i uns quants homes joves armats amb pals van aconseguir reduir-lo i evitar que el senyor gran que el duia, no patís cap mal.

Al llac hi ha gent banyant-se i pescant o recollint flors, tenen les teles netes esteses sobre la gespa, al sol, perquè s’assequin.

Dinem a la vora del llac, i tot i que l’entorn és molt bonic, els mosquits són un incordi. Hi ha un munt de bitxos voladors que piquen i no sembla que facin massa cas dels repel·lents de mosquits de cap mena, ni dels ultrasons ni dels químics.

Continuem ruta per arribar a Morondava i veure la posta de sol a l’avinguda dels baobabs.

Morondava és la capital de la regió de Menabe. Menabe era un gran regne sakalava fundat en el segle XVI. El primer rei va ser Andriamisara però el que realment fa fer prosperar i engrandir el regne va ser el seu fill que va estendre’l fins més enllà del riu mananbolo i fins a Majunga. Va traslladar la capital que estava a Mahabo a Morondava. Ara be, a la seva mort el reialme es divideix en tres parts: la Boina que és la zona de Majunga, Menabe on hi viuen els sakalava i els vezo i el regne mahafaly que és la part del sud de Tuléar. Així doncs, Menabe és la regió entre dos rius, el mangoky al sud i el mananbolo, al nord. És una zona poc habitada, té uns 6 habitants per Km².

Un dels fets que va afavorir l’expansió i importància dels sakalava va ser que controlaven els principals centres de comerç d’esclaus de la costa oest amb l’ajut d’alguns comerciants antaloatra.

El comerç d’esclaus entre els segles XVI i XVII

No hi ha massa documentació sobre el mercat d’esclaus d’aquesta zona; la major part de la documentació prové dels escrits dels portuguesos, que no s’hi van involucrar massa. En canvi si que van participar en l’intercanvi d’ivori i d’or. El fet que no hi hagi massa documentació sobre el mercat d’esclaus en la regió de Madagascar i les Comores ha fet passar desapercebut aquest fet. Jo no hi havia pensat mai si en aquella zona també hi havia tràfic o no. I pel que se sap ara, hi va haver un tràfic d’esclaus força important per tal de cobrir les demandes que en feien a la península aràbiga i al golf pèrsic. Necessitaven esclaus com a ma d’obra, per feines molt diverses: a les cases, soldats, mariners, guardes, pescadors de perles, concubines, per treballar els camps... Eren esclaus islamitzats. Els captius que envien a Aràbia son en molts casos nens o adolescents, d’ambdós sexes i els ensenyen a les cases on els envien a treballar.

A la costa nord-oest s’hi estableix una població islàmica que s’anomena Antalaotra. Ocupen uns quants ports i tenen costums que s’assemblen als dels swahilis dels continent i de les Comores. És una societat mercantil amb establiments portuaris que es desenvolupa entre els segles XIV i XV. En el segle XVII un dels ports més importants és Boeny, i un jesuïta que la visitava en aquella època explica que sovint hi arriben vaixells àrabs i swahilis i que la gent parla el malgaix i el swahili. La riquesa de les ciutats portuàries dels anatalaotra es basa, en bona part en el comerç d’esclaus.  

En els territoris interiors, com les terres altes on hi ha els merina, devien haver-hi enfrontaments per capturar presoners i poder vendre’ls com esclaus. Per això en els enfrontaments l’objectiu no és matar als enemics sinó agafar-los vius per poder-los vendre. La major part dels esclaus que arriben a la costa provenen de les muntanyes. I després són venuts als comerciants àrabs, swahilis o de les Comores.

En algun escrit del 1640 es diu que cada any arribaven a la costa provinents de les muntanyes, caravanes amb uns 2000 o 3000 captius a més d’un important nombre d’animals. Els antaloatra tenen el monopoli d’aquest comerç a l’igual que els swahilis el tenen a la costa africana.

Les Comores juguen també un paper important en el comerç d’esclaus. És el punt on es fa la redistribució dels esclaus que provenen de Madagascar. Pel que expliquen mentre son a les Comores s’intenta que es reprodueixin abans d’enviar-los al seu destí.

Els sakalava

Els sakalava són famosos pels seus rituals funeraris; malauradament moltes tombes han sigut espoliades i moltes de les escultures que hi havia han desaparegut. Per evitar més pillatge i actes vandàlics el govern ha declarat l’art funerari sakalava patrimoni nacional.

Els fundadors del regne sakalava eren maroseranana, que vol dir els que tenen molts ports. Juntament amb els bara, son els que tenen més característiques africanes. Però com que el regne sakalava venia de la fusió d’altres regnes, hi ha una certa diversitat en aquesta ètnia. Per exemple, els makoa, descendents d’esclaus son també sakalaves i les famílies més importants són descendents d’un altre grup els antesaka.

Com ja he comentat, havien format part del regne de Menabe i després havien format confederacions entre els regnes veïns. Gracies al comerç amb els europeus, van ser els primers a tenir armes de foc, i durant un temps van ser l’exèrcit més potent del país. A finals del segle XIX l’exèrcit dels m,erina els va vèncer i van quedar ja sotmesos a l’administració merina fins que va venir l’ocupació francesa.

Viuen essencialment dels ramats, diuen que tenen més zebús que els sakalaves que són. La seva importància ha anat decaient i les seves terres van sent ocupades per altres grups.

Hi ha dues tradicions importants relacionades amb l’art funerari sakalava. Una son les tombes, de fusta, amb escultures decorant-les i un pal amb un crani a sobre. Cada deu anys es fa la cerimònia del bany de les relíquies. Una altra cerimònia és la que es fa quan l’esperit d’una persona morta fa temps posseeix a un dels vius. A través d’un mèdium es pot interrogar a l’esperit i a vegades dona consells per curar gent que han demanat la seva ajuda. El culte als difunts és molt important, i els avantpassats segueixen influint en la vida dels vius a través d’aquestes cerimònies. De fet, els avantpassats passen a convertir-se en divinitats i son els intermediaris entre el deu creador i els homes. 

Madagascar_9

Sortim d’hora de Manja per tornar cap a la costa, anem cap a Belo-sur-Mer. Son uns 120 Km de pista. Pel camí trobem famílies que van amb els carros i el zebús cap al mercat. Molts dels carros estan pintats i decorats, i encara que estan envellits per la pols dels camins queden molt be. Per la pista hi ha molt trànsit de carros i també alguns camions, quan passa algun vehicle la gent que va amb els carros s’enretira o se surten del camí per deixar pas. Vam trobar un grup de famílies, potser anaven 6 o 7 carros, s’havien aturat en un clar a la vora del camí i vam passar una estona amb ells. Les dones eren molt guapes, moltes tenien el cabell llarg, recollit en dues trenes que portaven enrotllades al cap. Anaven tota la família, homes, dones i nens. Em va sorprendre un noi que jo no l’hi hagués posat més de 18 anys, amb un parell de criatures, la gran d’uns 5 anys i la seva dona que a mi em semblava força més gran que ell. Però suposo que el clima i la vida que fan curteix de manera que es fa difícil dir l’edat d’aquelles noies.

Creuem diferents poblats, amb cases senzilles, on es fa molta vida a l’aire lliure. Les dones estan molent el gra, en els morters de fusta, i alguna nena imita a les grans amb un morter de la seva mida. Tot i l’aridesa del paisatge, seguim trobant camps d’arròs i els zebús, que es passegen pel camp per remoure la terra amb les seves potes.  Els fan donar voltes amunt i avall del camp uns quants cops.

No poden faltar al llarg del camí els baobabs, de forma diferent, mes tipus ampolla, però també bastants de caiguts, mig podrits per la base. Del baobab s’aprofita tot, el fruit és comestible, les fulles tenen aplicació medicinal i l’escorça per fer cordes. Molts boscos de baobabs han desaparegut perquè els han cremat per poder tenir terra per cultivar o pels ramats. Amb l’objectiu de protegir-los és pel que s’han creat tants parcs nacionals i reserves.

Vam parar en un restaurant pel camí vam prendre una mariscada increïble; hi havia eriçons, ostres a dojo, una amanida de cloïsses i gambes, hi havia cranc, algues, molta quantitat i molt variat. Molt fres i a cap de nosaltres l’hi va sentar malament res. Ens va costar 16000 ariarys, poc més de cinc euros.

I poc després de dinar vam arribar a Belo-sur mer, al eco-lodge de Menabe.

Belo-sur mer

Belo-sur mer és un petit poble de pescadors, que a més de dedicar-se a la pesca es dediquen a la construcció d’embarcacions. Construeixen dos tipus d’embarcacions els daus o dhows i les goletes. El dau és un vaixell de vela tradicional dels països àrabs però que també s’ha utilitzat a l’oceà índic. Per a la navegació els mariners s’orientaven amb les estrelles utilitzant un instrument anomenat kamal, que determina la latitud a partir de l’angle que formen l’estrella polar i l’horitzó. Aquestes embarcacions a vela feien les rutes comercials entre el golf pèrsic i l’Àfrica oriental. La càrrega que duien d’anada cap a Àfrica eren dàtils i peix i en el viatge cap al golf pèrsic duien fusta dels manglars. Generalment aprofitaven els monsons en el viatge cap a Àfrica. Són vaixells petits amb un buc llarg i estret.

Belo-sur mer

La goleta és un vaixell de dos o més pals, amb les veles unides als pals en la direcció proa-popa. Aquesta embarcació va aparèixer en el segle XVIII i va desaparèixer en el XIX. Son originaries de la Bretanya francesa.

La platja és fantàstica, amb sorra blanca coral·lina, i els cocoters que m’encanten per la seva silueta, amb el tronc una mica corbat, segons com bufa el vent en la zona on es troba.

Drassanes de Belo-sur mer

Vam sortir a passejar per la platja arribant fins al poble, les drassanes, on es veu un dels vaixells de fusta a mig construir. També es pot arribar al poble per l’interior però és més agradable i més curt anar per la platja. La marea està baixa i queden algunes illes a les que s’hi pot accedir fàcilment caminant; això ens va permetre arribar a un altre poblat, o millor dit, un grup de famílies que havien acampat per allà. Els nens reien en veure’ns en banyador, tenien ganes de tocar-nos, però no s’arribaven a atrevir, fins que n’hi va haver un de més decidit i ho va fer, llavors tots volien tocar la meva pell, infinitament més blanca que la seva. Quan va començar a baixar el sol vam tornar cap a l’hotel, però la marea havia pujat, i allà estàvem en aquella illa sense veure cap pas de terra per arribar a la platja. A l’anada havia vist unes dones que creuaven per l’aigua i que no els hi arribava més amunt del genoll, per tant, teníem que trobar aquell pas. Vam seguir les petjades i vam localitzar el pas. Pel que semblava en altres zones era més fons, però just aquell pas era franquejable fàcilment. O sigui amb les sandàlies a la mà i la càmera de fotos enlaire vam anar creuant poc a poc, perquè no tenia massa clar si en algun moment s’enfonsaria. Vam aconseguir arribar aterra i no ens havíem mullat més amunt de la cintura!

Belo-sur mer

La costa està plena de roques que són conglomerats de petxines. I els bungalows estan a tocar de la platja. És molt agradable sentir el soroll del mar a la nit.

Al matí em vaig aixecar d’hora i vaig sortir a passejar pel poble. Aquest cop vaig anar per l’interior enlloc de per la costa. Vaig arribar a l’església que està sobre un turó, és de ciment i no té res d’especial.  Se sentien cants i vaig acostar-m’hi. Hi havia gent a fora, i a dins, unes 30 persones, de totes edats, homes i dones, tot i que predominaven les dones. El capellà era blanc, hi havia una família que semblava francesa. L’ambient durant al missa era distès, els nens, la gent entrant i sortint. Quan he arribat era l’hora del sermó. Parlava en malgaix però després ha dit unes paraules en francès a la família estrangera que estava allà. És o menys la idea era que tinguem en compte quan fem fotos al nens, que els podem fer sentir importants i macos o al revés, de que ningú es fixa en ells, i sentir-se ignorats.

Belo-sur mer

Jo és una cosa que intento tenir en compte, fer-los-hi fotos és un joc, una forma d’establir contacte, de parlar-hi. No escullo els nens que són més guapos, sinó que en general els hi faig a tots els que volen, perquè els hi agrada posar-s’hi, mirar-se després... Això de les càmeres digitals és un gran què. Ensenyar una foto a un grup de nens, sobre tot si son petits és genial. Es poden passar estona mirant la foto, sembla que s’aprenguin fins al més mínim detall. I el curiós és que a vegades hi veuen coses que jo en fer la foto no m’havia fixat: pot ser un arbre, una persona, el que sigui. Els hi agrada veure als seus amics, algun cop fins i tot fan un petó a la pantalla.

Madagascar_8

Morombe és una petita ciutat entre Toliara i Morondava. És la capital dels vezo i el seu centre econòmic. El seu nom vol dir “la gran platja”. I realment la platja que teníem just davant l’hotel era gran i molt bonica. Però no vam visitar la ciutat ja que ben d’hora al matí vam sortir per anar cap a Manja que es troba cap a l’interior. En el segle XIX havia sigut la capital d’un petit regne.

Per arribar a Manja cal creuar el riu mangoky. Aquest riu és un dels més importants de Madagascar, amb una llargada de 564 Km. Neix a les terres altes a la ciutat de Fianarantsoa i travessa l’altiplà de bemaraha abans d’arribar al delta que dóna al canal de Moçambic.

Degut a la desforestació continuada que està patint el país la conca del riu ha patit una greu erosió que fa que hi hagi molts bancs de sorra que creen petits llacs i illetes, abans d’arribar al delta. Drena relativament poc; en el punt més alt el riu està a 1440 metres i el més baix a 240 m, amb una alçada mitja de 778 m, sent les part més elevades les de la zona est, o sigui a les terres altes. Aquesta conca és una vall al·luvial, descarrega de promig uns 526 m³/segon, però canvia molt segons si és l’època de pluges o la seca. Al gener pot abocar 1600 m³/segon mentre que al mes d’octubre només 93 m³/segon. Les illes i barreres que es formen en la conca son canviants de forma.

En deixar la costa i anar cap a l’interior sorprenen els camps d’arròs. Un 40% del cultiu de Madagascar és arròs. Ja n’havíem vist a les terres altes. En trobem que estan coberts d’aigua i d’altres on ja va creixent la planta amb el seu color verd brillant tant característic. Sempre els he trobat molt bonics els camps d’arròs i el que aquí hi dóna un toc especial és que es veuen també els baobabs, el que fa que sigui un paisatge diferent.

    

Pel camí, crec que era a Mangolovolo, hi ha un gran baobab sagrat. Hi ha un camí, desviació d ela pista principal que hi porta. La gent del poble ens van dir que els de l’altre cotxe havien passat per allà per anar a visitar-lo. O sigui que vam agafar la pista, que estava infernal. Van ser dotze kilòmetres però no veiem els altres ni trobàvem el baobab. Hi havia diverses desviacions, és un paisatge de sorra i matolls espinosos. Algun que altre baobab, però a mesura que ens allunyem del poble hi ha poca gent per preguntar. Quan ja desconfiàvem de trobar al baobab i als altres vam creuar un xicot que anava amb tots de nens. Ens va dir que estava allà mateix i va acompanyar al xofer a veure’l. Realment estàvem a tocar. 

Baobab sagrat

El gran baobab, un dels més vells que existeixen és impressionant. Sí que se’l veu vell! Està envoltat per una mena de tanca de filferro. 

En arribar-hi vam trobar a tot el poble esperant-nos per fer-nos pagar entrada. Deien que era un baobab sagrat, que hi ha les ànimes de tota la gent que mor al poblat i que cal fer un ritual quan se’l visita. Ja podíem dir que no volíem entrar ni fer cap ritual, que ens havien enganyat portant-nos cap allà. La situació es posava tensa, estaven enfadats, cridaven, tots els homes ens envoltaven. Vam haver de pagar 5000 ariarys cadascú i volíem marxar ja a buscar els altres, que no els havíem trobat allà, però no ens deixaven, deien que calia fer el ritual, entrar a tocar del baobab i oferir rom i tabac. Estaven enfadats perquè no portàvem ni una cosa ni l’altra. El xofer va acabant pagant alguna cosa més per aquestes ofrenes ja que els ànims estaven molt exaltats. 

Cerimònia demanant permís als ancestres

El baobab és curiós de veure, però tampoc val massa la pena el trajecte fins allà i tota la bronca que es va muntar. La cerimònia no tenia res d’especial. Vam entrar al tancat i el cap del poblat va recitar una mena de pregària, va tirar una mica de líquid (suposo que rom) al peu de l’arbre i en menys de 5 minuts ja s’havia acabat tot. La cerimònia és per demanar permís als avantpassat per passar per allà, per això nosaltres insistíem en que no volíem passar per allà, no volíem anar a veure el seu poble, que ens havien enredat però que anàvem cap a Manja. Però van aconseguir el que volien, i van marxar tots satisfets amb la recaptació.

Entre una cosa i l’altra se’ns havia fet molt tard, ja que teníem que refer els 12 Km de pista i continuar per la pista principal direcció al riu mangoky per agafar el transbordador. Per fi arribem a la riba el riu és força ampla i el transbordador està a l’altra banda deixant altres vehicles. És un enginy format per tres barques amb un entramat de fusta a sobre. Els nens es banyen i ens saluden divertits. Es veuen molts bancs de sorra enmig del riu. Creuem i continuem per l’altra banda. El paisatge segueix sent àrid.

Ferry per creuar el riu mangoky

Anem parant en alguns dels pobles, la gent és alegra i les diferencies en les construccions són xocants. Hi ha algunes cases de dos plantes amb una base d’obra, mentre altres són només de fusta i molt més precàries. 

En una parada que hem fet a les afores ‘un poble he vist grup de gent a l’entrada del poble, ens miraven però no s’apropaven. Jo tenia un parell d’ampolles d’aigua buides, i com que en molts altres llocs ens les demanaven m’hi vaig acostar per donar-los-hi, si les volien. M’apropava a ells, estaven expectants, em miraven com preguntant què volia d’ells, o què em passava. Quan ja estava bastant a prop els hi he ensenyat les ampolles i els hi he preguntat si les volien. Llavors s’han relaxat i han enviat un nen que em vingués trobar i les agafés.

El paisatge va canviant de forma subtil, apareixen més baobabs i més cactus pop. Anem creuant força gent, alguns van embolicats amb una tela que tant serveix per abrigar-se quan fa fred com es pot utilitzar per fer farcells i penjar-se’ls a l’espatlla.

Les dones es cobreixen la cara amb una pasta groga o ocre, per protegir-se del sol. La tenen en pols que quan la mullen se l’escampen fent una capa protectora. 

Un dels problemes del país és que es cremen els terrenys perquè sorgeixi herba fresca i son els brots nous dels que s’alimenten els zebús.

L’hotel al que arribem és molt bàsic, petits bungalows amb el llit i poc més. Hi ha llum gràcies als generadors, però no hi ha aigua calenta. I al bany tinc una granota que em fa companyia.

Els nens de per aquí són divertits, ens tenen una certa por, però també curiositat. Alguns ens veuen turistes i intenten treure’ns alguna cosa, demanen el què sigui, d’altres no, d’altres els hi agrada parlar, fer bromes, que els hi facis fotos sense demanar res.

El poble de Manja és bastant poblat; el mercat està apunt de tancar quan nosaltres hi arribem. Ha sigut un dia llarg de viatge.   

Madagascar_7

De Tulear a Andavadoaka

12 hores de ruta en 4x4 per pistes vorejant la costa per anar de Toliara a Andavadoaka. Anàvem parant en els pobles, per caminar una mica i veure’ls. El terreny és bastant àrid, i la gent encantadora. Els nens, com en molts llocs, encantats de que els hi facis fotografies, veure’s a la petita pantalla, i en molts casos els hi agrada sortir agafats, abraçats, gestos protectors dels germans o germanes grans envers dels petits. En un dels pobles hi ha discoteca.

Trobem els falsos baobabs, s’assemblen però el fruit és diferent, en lloc de ser ovalat o més o menys esfèric, són baines que pengen. És la forma de diferenciar-los ja que el tronc és enganyós. Hi ha molts tipus diferents de baobabs que difereixen especialment per la forma del tronc.

La pista en molts trams és de sorra de platja i dificulta la circulació ja que s’ensorra el cotxe. També tenim alguna que altra averia que ens retarda, però res de greu. El paisatge és àrid, amb una mica de vegetació espinosa; ens creuem amb algun pastor que porta el seu ramat de zebús. L’aire amb que caminen i la forma de tapar-se amb una tela que els hi fa mig de capa em recorda una mica la gent d’Etiòpia, prop de Lalibela.

Fa calor i quan veiem el mar és tota una sorpresa, després d’estona de sorra i polseguera, veure el mar, de color blau-verd i aigües super clares és un plaer. Les piragües que fan servir recorden de les del sud-est asiàtic. Són molt senzilles. És un tronc buidat que fa de cos de la barca i als laterals, a un costat o als dos, uns troncs prims enganxats a aproximadament mig metre del lateral, que l’hi donen estabilitat. S’anomenen piragua balancí. Es desplacen utilitzant unes pèrtigues llargues i porten veles quadrades o rectangulars que poden ser de qualsevol material.

Tota aquesta zona de costa, de Toliara fins a Morombe, és on hi viuen els Vezo, que vol dir pescadors. Viuen del mar i pel mar. Segons diuen, per un vezo el que viu a més d’un kilòmetre del mar ja no és un veritable vezo. Pel que sembla, els seus avant passats vezo devien venir des d’indonèsia amb unes embarcacions similars a les que fan servir ara. Son nòmades del mar, es poden instal·lar una temporada prop d’un poble o be només estar una nit o dos en un mateix lloc. Acampen a la platja i utilitzen la vela i les pertigues per muntar una tenda quan arriba la nit. Els pares transmeten als seus fills tots els coneixements sobre la pesca i la navegació.

Pels vezo el més important és la llibertat i s’ajuden molt entre ells. Quan una família ha de construir una piragua, els altres els ajuden. Les xarxes que fan servir per pescar tradicionalment eren de fibra de baobab, amb petxines penjant per donar pes, però poc a poc es van substituint per les de nylon.  

Per la pesca de la tortuga hi ha tot un ritual. Un cop capturada es diposita sobre una mena d’altar on es parteix i es reparteix la carn entre els homes, nois i nens. Diuen que és la voluntat dels ancestres.

Una diferencia dels vezo respecte a la majoria d’altres ètnies malgaixes és que no practiquen la circumcisió.

El fet de que sigui un poble nòmada havia preservat la riquesa de l’ecosistema ja que s’anaven desplaçant buscant llocs amb major quantitat de peix i per tant durant anys es va mantenir un bon equilibri entre la població i l’ecosistema. Ara be, l’augment de població, el canvi climàtic, l’aparició de nuclis urbans a la costa, centres turístics i indústria pesquera han canviat les coses. Per trobar peix i alimentar a les seves famílies milers de pescadors han de migrar molt més lluny, a vegades fins a 1000 Km de distancia, amb aquestes piragües que son un tant precàries. Molts cops han de desplaçar-se per mar obert, en trajectes que poden durar 8 setmanes.

En les famílies vezo tots es dediquen a la pesca, no és exclusiu del homes, les dones també s’hi dediquen i els nens ajuden i aprenen. Hi ha un proverbi vezo que diu que un vezo sense barca no existeix. Mai pesquen més del que necessiten i creuen que el fet de que la pesca sigui bona depèn de forces sobrenaturals, que poden ser esperits dels ancestres i als que no s’ha d'ofendre per evitar que et portin malastrugança. Quan han capturat peixos massa petits els tornen a l’aigua perquè diuen que sinó en poc temps no tindran peix.

Mentre els homes son a la mar pescant, les dones esperen a que baixi la marea per recollir crustacis i altres espècies en els esculls de coral que han quedat al descobert. Els productes s’assequen i es salen per conservar-los i vendre'ls després en els mercats locals.

Hem parat en un petit poble de pescadors, la platja és fantàstica, amb una sorra blanca molt fina que contrasta amb el color fosc de les roques. Va ser molt agradable el passeig per allà.

Després vam continuar per la pista, altra cop el paisatge àrid i trobem uns cactus llargs i prims, els cactus canelobre. Més enllà algun baobab, però al sorpresa és un dels baobabs, el color i decoració del seu tronc. És magnífic. Sembla fet exprés, però suposo que és degut a algun microorganisme que vius a l’escorça qui ho ha fet. Està tot el tronc decorat, a més com que és a la tarda la llum rogenca fa ressaltar més els dibuixos. Una magnifica sorpresa.

Per fi, després d’un llarg recorregut arribem a l’hotel coco beach, al costat del mar, amb una platja esplèndida al nostre davant, a punt per veure la posta de sol.

Excursió a l’illa de Passupic

Hi ha moltes illes properes a la costa de Andavadoaka, però la majoria són llocs sagrats ja que són centres funeraris. Només n’hi ha alguna a la que està permès anar. Amb unes piragües balanci ens allunyem del poble i creuem cap a una d’aquestes illes, crec que es deia Passupic o alguna cosa semblant. És genial, una platja de sorra blanca, un aigua clara i transparent, a una temperatura deliciosa. Els barquers han muntat un tendal amb la vela, la pèrtiga i els pals d ela vela. En un moment han construït un cobert. Va anar molt be ja que el sol era fort a ple migdia. Vam poder passejar per la platja, banyar-nos, arribar-nos a un poblet que hi havia més enllà. La gent es sorprèn de la meva pell extremadament blanca.

La sorra d’aquí és molt agradable, a diferencia de la de coco beach que és sorra blanca de coral, i per tant punxa i talla una mica, com he pogut notar quan hem anat a agafar les piragües.

Una estona em vaig asseure sota el tendal a llegir, però no vaig poder perquè un dels nois em va demanar el llibre per mirar-lo i es va posar a llegir-lo. L’hi va fer gracia que portés un llibre ne francès i que fos una novel·la sobre Madagascar.

Vam dinar a la mateixa illa, uns peixos a la brasa que ens van cuinar allà mateix. Molt bons. La nit abans, a l’hotel vam prendre llagosta.

Després de l’excursió hem tornat cap a Andavadoaka i hem agafat altre cop els cotxes per anar direcció Morombe, que està també a la costa. El paisatge canvia, veiem molts més baobabs. Un moment donat, per la pista, vam trobar molts gent que anaven molt arreglats i elegants. Darrera de tot el grup anava un cotxe amb un taüt al sostre i amb unes flors a sobre.
Arribem per la posta de sol a Morombe.