16 de febrer 2014

Kurdistan_10: Sulaimaniyah

És la segona ciutat més gran del Kurdistan iraquià, es troba més al sud que Erbil i més propera a la frontera amb Iran. Va ser fundada en el 1784, pel príncep kurd Ibrahim Pasha Baban; durant la primera guerra mundial era el centre del nacionalisme kurd. El UPK (unió patriòtica del Kurdistan) es va fundar en aquesta ciutat l’any 1975. Durant la guerra Iran-Irak, la població de Sulaimaniyah va patir la repressió brutal de les forces de Saddam Hussein. Aquesta repressió va durar fins la revolta dels kurds del 1991.

Museu Slemani
En el 1994 la guerra civil va separar els dos partits UPK i PDK (partit democràtic kurd). Els enfrontaments entre tots dos van durar fins al 1996, quan el PDK amb l’ajuda de les forces de Saddam va capturar Erbil i Sulaimaniyah, que eren feus del UPK i els d’aquest partit van haver de fugir cap a Iran. En aquests enfrontaments bona part de la ciutat va ser destruïda. En el 1998 els líders del dos partits Massoud Barzani (del PDK) i Jalal Talabani (del UPK) van arribar a un acord de pau, per mediació d’Estats Units.

Museu Slemani
La ciutat ha estat reconstruïda i és un important centre cultural i també econòmic. Els kurds d’aquí parlen el sorani. Des de 1992 té el títol de capital cultural del nord d’Irak. D’aquí han sorgit poetes, escriptors, historiadors, politics, musics, ….

Aquesta regió abans s’anomenava Zamwa. Durant el mandat del Pasha Baban va ser una regió de constants enfrontaments entre la dinastia safàvida i l’imperi otomà.  

Museu Slemani
Ja des de la seva fundació la ciutat ha sigut sempre el centre del nacionalisme kurd. La primera rebel·lió contra la ocupació britànica, en el 1919, va sorgir d’aquesta ciutat; després d’arrestar a uns oficials britànics volien declarar el regne independent del Kurdistan. Ho van fer en el 1921, Sulaimaniyah era la capital de Kurdistan i Mahmud Barzanji es va declarar el rei del Kurdistan. Per tal de sufocar la rebel·lió, els britànics van imposar un altre rei, el Sheikh Hama Tahmas, al que creien que podrien controlar, però aquest va acceptar el càrrec i després va fer la seva, passant dels britànics. Però no l’hi va anar be, ja que el van enviar a l’exili, durant uns quants anys. 

Museu Slemani
En el 1926 la lliga de les nacions concedeix el mandat sobre la regió a Irak i amb drets especials pels kurds, entre d’altres coses, que es pogués ensenyar en kurd. Però hi havia desconfiança entre els dirigents kurds i els àrabs iraquians.

Amb l’anunci de la retirada dels britànics del territori, l’any 1931, Mahmud Barzanji va fer un altre intent per aconseguir un Kurdistan independent, però la revolta va ser neutralitzada per l’exèrcit iraquià.  Llavors la resistència kurda va passar a la família Barzani, al nord del país, a la vall de Barzan, però també va ser aniquilada en el 1936 per l’exercit iraquià. 

El barri més antic de la ciutat és el de "Goizha" o en kurd Goyija, que pren el nom de les muntanyes, que hi ha a la vora de la ciutat. Un altre barri s’anomena "Sabûnkaran" que vol dir els que fan sabons, i evidentment hi vivien els que es dedicaven a aquesta feina. Un altre barri és el “Cûlekan", és el barri dels jueus kurds; quan es va crear l’estat d’Israel molts dels habitants d’aquest barri van marxar cap allà. 

El dia de sant Jordi de 1982, durant la guerra entre Iran i Irak, alguns joves de la ciutat de Sulaimaniyah van ser arrestats i torturats acusats de planejar una revolta contra el partit governant àrab Baaz. 

Museu Slemani
Aquesta regió té terres molt fèrtils, de les mes fèrtils de l’orient mitja (el creixent fèrtil). Històricament Sulaimaniyah era majoritàriament agrícola i era una de les fonts més importants de productes agrícoles del país, però la política de Saddam Hussein va reduir la seva importància en aquest terreny. No volia que fos una potencia econòmica ja que era el punt neuràlgic de la revolta kurda. 

Des del 2003 ha millorat la seva economia, gracies a que s’ha potenciat altre cop l’agricultura, el turisme, la petita industria, el comerç. En els darrers anys el nombre de turistes ha anat en augment; hi venen molts iranians. 

Museu Slemani
Al febrer del 2011 van haver-hi moltes protestes contra la corrupció i la manca d’equipaments. Van durar uns 40 dies hi va haver 10 morts i nombrosos ferits. 

Pel que he estat llegint, la corrupció continua sent un greu problema. A començaments de desembre de 2013, un jove periodista que estava investigant la corrupció a la regió autònoma del Kurdistan, va ser assassinat a casa seva. No és el primer cas, ja ha mort algun altre periodista i sovint reben amenaces. Aquesta regió és més segura que la resta d’Iraq, però fins i tot aquí, la feina de reporter comporta un cert risc. Hi ha veus que es queixen de que no hi ha una veritable llibertat d’expressió, i que els agressors de periodistes queden impunes. Per aquest assassinat del desembre, el govern ha rebut pressions per tal de que es creï una comissió que ho investigui. 

Museu Slemani
Quan nosaltres vam visitar la ciutat era el 31 de desembre i la ciutat es preparava per la festa. Per por a atemptats ja des de primera hora del matí s’havia restringit molt l’accés de vehicles al centre de la ciutat. O sigui que vam haver de deixar el vehicle a la perifèria i anar a peu cap al museu Slemani. 

Museu Slemani
El museu Slemani és molt complet; fas un recorregut per la historia del país, des de 15 mil anys abans de la nostra era. És el més gran després del de Bagdad. Hi ha objectes molt bonics i el que m’agrada més son les sales en les que hi ha els objectes del mon antic, de mesopotàmica, els sumeris i assiris. La part corresponent al període islàmic està be però em resulta més familiar. Hi ha diverses tauletes i altres peces amb escriptura cuneïforme, també hi ha alguns relleus sobre marfil. Hi ha una cubeta amb uns ossos, que crec que son d’una dona i tenen uns sis mil anys. 

Museu Slemani
Hi ha una bona col·lecció de segelles, de diferents material, i una fotografia on es veu el dibuix que quedava marcat quan s’aplicava. Cadascun és diferent i identificatiu del seu propietari. Algunes figures son repliques de les originals que estan en algun altre museu. S’hi poden veure diferents estatuetes i altres objectes trobats a Babilonia, Ur, Nínive,...

També em criden l’atenció uns carruatges en miniatura, com si fossin de joguina. Les rodes son discs clavats en un eix i em sembla que vaig llegir que van ser els assiris qui van canviar la roda massissa per roda amb radis, de manera que el carro fos més lleuger i resultés més manejable en els combats. 

Em meravella la bona conservació de molts d’aquests objectes, de 4 o 5 mil anys d’antiguitat, en un país amb una història tant convulsa. 

Amna Suraka
Després del passeig per la història antiga vam anar a veure la historia recent, al Amna Suraka, que era la seu dels servei d’intel·ligència iraquià, el Mukhabarat. 
Aquí empresonaven i torturaven a la població, especialment als kurds; molts d’ells entraven però d’aquí ja desapareixien. L’any 1991 els peshmergues kurds (guerrillers kurds, homes i dones) van assaltar aquest centre i van alliberar la presó. 

Aquesta presó es va acabar de construir en el 1986 i s’hi duien els presos politics. Tenia cabuda per centenars de presos i Saddam i el seu règim havien dissenyat tot tipus de sales de tortura. 

Amna Suraka
Quan la guerrilla va fer-se amb el control de la presó, es va conservar tot tal i com va quedar i l’any 1997 la dona del president Talabani va tenir la idea de convertir aquest complex en el museu dels crims de guerra. 

Quan hi vam ser nosaltres no hi havia electricitat a la zona del museu i no el vam poder visitar. A l’exterior, es poden veure els edificis tal com van quedar, els tancs i una escultura en homenatge a les víctimes. 

Amna Suraka
El que sí que vam poder veure és la sala dels miralls, que es va construir entre el 2002-2003. És un llarg passadís que antigament feien servir els oficials d’alt rang del partit Baas per anar des de les oficines i altres sales a la cantina. Ara les parets i el sostre estan coberts de miralls trencats i bombetes que donen una llum ataronjada. Cada fragment de mirall representa una vida trencada pel regim de Saddam i cada bombeta un poble destruït durant aquest període. Hi ha 4050 bombetes i 150.000 fragments de miralls. És impressionant. 

També hi ha una sala on es pot veure com és la casa tradicional kurda. 

Amna Suraka-sala dels miralls
Sulaimaniyah és una ciutat molt extensa i aquell no era el millor dia per desplaçar-se, ni en cotxe, que estava tot col·lapsat, ni a peu, com vam haver de fer nosaltres, ja que plovia molt. Vam arribar al mercat i jo ja estava xopa. Vaig demanar a un venedor una bossa de plàstic per poder protegir la càmera. Havíem deixat l’autobús convençuts que anàvem només a veure el museu arqueològic que era allà al costat, però va ser un mal entès; el cotxe no podia passar i nosaltres vam continuar a peu, sense haver agafat els impermeables ni massa roba d’abric. 

Amna Suraka-sala dels miralls
Vam anar a menjar alguna cosa en un bar petit al costat del mercat. Molts d’aquests locals petits no tenen banys, el que quan estàs tot el dia pel carrer és un inconvenient. La zona del centre, amb el mercat i la mesquita era més caòtica que la resta, suposo que pel dia que era i les restriccions de trànsit. Allà mateix hi havia uns grans magatzems molt ben condicionats. Molta gent per tot arreu i a l’hora de buscar taxi per anar cap a l’hotel va ser difícil, ja que tothom en buscava, les botigues tancaven i era hora de preparar-se per la nit de cap d’any. 

L’hotel estava prop de la plaça de l’ajuntament i hi havia molta animació. Des d’allà feien focs artificials que van passar per la televisió. Hi havia una mena d’avet molt curiós, ja que estava fabricat amb ampolles posades boca avall. Em va saber greu no poder-li fer foto, però quan el vaig veure no portava la càmera. 

Per anar del mercat a l’hotel vam trigar una hora (o una mica) més en taxi. El taxista s’ho prenia amb filosofia, tots els conductors s’ho prenien amb calma, intentaven trobar dreceres, però un i altre cop acabàvem al mateix punt. A mi em desesperava i el que em sorprenia es que ningú tocava el clàxon, semblaven resignats. 

Vam anar a sopar a un hotel prop de la plaça de l’ajuntament, que tenia el restaurant a dalt de tot i es veia la plaça i quan va ser la mitja nit vam veure els focs des d’allà. Per tot arreu, es veuen els rètols de que està prohibit entrar amb armes i en aquest hotel també. Al restaurant hi havia grups de nois, i d’homes, però tan sols en una taula hi havia una noia.

15 de febrer 2014

Kurdistan_9: Koya i Qazqapan

La carretera que uneix Erbil i Sulaimaniah, les dues ciutats més importants del Kurdistan iraquià, passa per Koya o Koia Sanjaq (es pot trobar escrit de les dues formes). 

Vam arribar-hi molt d’hora i el mercat tot just començava a posar-se en funcionament. Hi ha una part que està en restauració i en conjunt em recorda una mica el de la capital. A dins del mercat hi ha un antic caravanserrall; la porta està bastant deteriorada i si no ho saps, gairebé passa desapercebuda. 
Vam aconseguir que ens obrissin i poder entrar a dins. La porta està en bastant mal estat però l’interior encara més. Està molt malmès, bona part en ruïnes, però així i tot, val la pena visitar-lo. 

El que em sorprenia és que darrera d’aquella porta, en un dels passadissos estrets del mercat, aparegués aquella gran superfície. Tenia planta i pis, amb habitacions al voltant del pati central. I tot i el deteriorament, encara es poden observar relleus, en alguns casos pintats, en la llinda d’algunes portes i finestres. La porta d’entrada també està treballada.

En sortir altre cop al carreró ens vam trobar a molts homes mirant-se la porta del caravanserrall i a nosaltres amb curiositat. Es miraven la porta com si fos la primera vegada que s’hi fixaven. I a nosaltres perque suposo que els devia semblar estrany que féssim fotografies d'aquella construcció tant deteriorada. 

Sortint del mercat vam arribar a la part més nova. Hi havia un grip d’homes, la majoria vestits de la forma tradicional, que tenien ganes de comunicar-se amb nosaltres i de que els hi féssim fotografies. Porten el que em sembla un mono, és a dir un conjunt d’una peça de jaqueta i pantalons, o potser son dos peces del mateix teixit i color. Porten una faixa de roba enrotllada a la cintura, i molts d’ells un mocador entortolligat al cap. Com que fa fred a sobre porten un abric o jaqueta. Molts d’ells tenen bigoti i les seves cares son summament expressives. 

Aquesta ciutat està envoltada de muntanyes i és molt antiga. A l’època assíria ja era important com a centre de coneixement. Més tard, les mesquites i madrasses van ajudar a l’expansió de les arts i les ciències. 


Vam continuar la ruta fins a la vall de Qazqapan. Es una zona muntanyosa i en una paret de roca hi ha excavada l’entrada d’una cova. No està a nivell de terra pel que han muntat una estructura metàl·lic per poder accedir just al davant de l’entrada de la cova. 

Em va encantar, ja que des de baix gairebé no veus res i quan arribes allà dalt et trobes amb unes columnes jòniques i uns gravats dels segles VI o VII a. C. Hi ha dos figures que representen dos reis, un és meda i l’altre lidi i porten algun objecte que és el símbol de la pau. Aquesta és la porta de tres cambres funeràries, però no es pot entrar a l’interior. 

Aquest monument assiri és un dels millor conservats del mon antic. Em va sorprendre i alhora em va encantar ja que era com algunes de les peces que trobes als grans museus europeus, però en el seu lloc d’origen.

09 de febrer 2014

Kurdistan_8: Erbil o Arbil

Ja estem a la capital de la regió autònoma del Kurdistan iraquià. El seu nom l’he vist escrit de les dues formes: Erbil o Arbil.

Era el dia 30 de desembre i a les 9 del matí teníem una cita amb el ministre de turisme i altres personalitats lligades amb la promoció del país, crec que un era el de relacions comercials. És un edifici modern i ens van portar a una sala de reunions, tipus sala de juntes: una taula allargada, amb micròfons davant de cada seient i a l’altra banda de la sala uns sofàs, suposo que per si la reunió és més informal. Hi havia diferents personalitats, un traductor, un fotògraf i un càmera. 

Ens van servir un te mentre feien el discurs i ens van repartir un mapa del Kurdistan iraquià i informació sobre els recursos que hi ha a la web. Tal i com ens van explicar hi ha una aplicació per dispositius mòbils a google play, “kurdistan guide” i també a la web www.kurdistantour.net, que et permet anar veient en cada punt que és el més rellevant. Amb els seus parlaments el que volen és fer potenciar el turisme i les relacions comercials, posant especial èmfasi en la seguretat que hi ha i el gran desenvolupament que s’està produint, sent una regió emergent, però que necessita el turisme i inversions estrangeres. 

A mi sí que em va semblar una regió tranquil·la i que està canviant molt ràpidament. Em va sorprendre gratament, ja que m’esperava trobar més policia o militars a les ciutats i en canvi no va ser així. L’aparença era de calma i de benestar, però no hi vaig estar gaires dies i no em vaig passejar per barris marginals, o sigui que és només una impressió un tant superficial. 

M’expliquen que aquí hi ve sobretot turisme àrab, tant de la resta d’Iraq com dels països del voltant. 

Una cosa que vaig trobar curiosa és que, com en moltíssim llocs, son gran amants del futbol, però aquí son uns grans seguidors del barça i del real Madrid; una de les primeres preguntes sempre és: barça o real? I això també ho trobes en els controls de carretera. Estan força repartits recolzant a un altre equip. 

Erbil em va semblar una ciutat molt entranyable, per passar-hi uns dies; té el contrast de la part antiga i la seva història i la modernitat. Malgrat la pluja que feia bastant desagradable passejar i fer fotografies, em va encantar. 

Vam visitar el museu de les civilitzacions, que és petit però molt interessant ja que pots fer-te una mica d’idea de la història d’aquesta ciutat. I és que Erbil és una ciutat amb 8000 anys d’història i que ha estat habitada al llarg de tots aquests anys, cosa que es dona en molts llocs del planeta. 

És la tercera ciutat més gran d’Iraq, després de Bagdad i Mossul i es troba a 80 Km d’aquesta última. 

En textos cuneïformes del segle XXI a. C. es menciona ja aquesta ciutat i juntament amb anàlisis realitzades es pensa que l’origen de la ciutat pot datar del segle XXIII a. C. En aquests escrits se l’anomena Arbilum i es parla de que tenia un important temple dedicat a la deessa Istar, que és la deessa de la fertilitat. Era un dels temples més importants dedicats a aquesta divinitat que es trobava a Assíria, el temple més important es trobava a Assur, la capital.

En el mon antic la ciutat d’Erbil se la coneixia pel seu nom en arameu, Arbela. I en kurd s’anomena Hawler, que vol dir on s’adora el sol. 

En el segle XVI a. C. tant Erbil com Assur van quedar sota el domini del regne Mitanni. Més tard el control de la ciutat se’l van disputar entre el rei assiri i el babiloni, això passava al voltant del 1100 a. C. En el 614 a. C. el rei de babilònia es va aliar amb els medes i van atacar Assur i Nínive, destruint l’imperi assiri. Llavors la ciutat va quedar sota el control del medes. 

L’any 539 a. C. els perses van conquerir babilònia i Erbil va passar a formar part de l’imperi aquemènida, convertint-se en la capital de la satrapia d’assíria. 

A uns 100 Km de la ciutat Alexandre el gran va derrotar a Darius III de Pèrsia, l’any 331 a. C. Durant anys, els parts i els selèucides es van disputar la regió i Erbil era una cruïlla important entre el camí reial i la ruta armènia. 

Erbil formava part de la zona que es disputaven Roma i Pèrsia sota l’imperi sassànida. Durant el mandat de Trajà s’anomenava província romana d’assíria. Aquesta ciutat va ser també el centre del regne jueu d’adiabane. 

Aquí s’hi va establir una de les primeres comunitats cristianes i al voltant de l’any 100 d. C. ja tenien bisbe; els primers bisbes tenien nom jueu, el que fa pensar que els primers cristians de la ciutat eren jueus convertits. Sembla que la reina d’adiabane es va convertir al cristianisme i és la que el va difondre. A Erbil qui hi havia hagut la seu de l’antiga església d’orient. 

L’any 346 es van martiritzar ~ 350 cristians. En escrits del segle III es parla de la població d’Arbil i dels seus voltants com de poblacions cristianes assíries. 

Fins al segle X la ciutat estava poblada per kurds, però poc a poc van anar emigrant cap al nord. L’any 1310 els àrabs, ajudats per alguns kurds, van massacrar a la població assíria. La població assíria parlava arameu i malgrat aquesta matança va continuar tenint importància fins a l’arribada de Tamerlà.
Des de principis del segle XII i fins al 1233 era la seu dels begteginides, una dinastia turca durant la qual es va a fer construir un poble a la base i al voltant de la ciutadella, amb madrasses i hospitals. 

Els mongols van atacar Erbil per primer cop el 1237; van poder destruir la part baixa de la ciutat però no la ciutadella. Van tornar-hi en el 1258 i van assetjar la ciutadella durant 6 mesos, fins que van aconseguir entrar-hi. Del pas de l’exèrcit de Tamerlà per la ciutat només es va salvar el barri cristià. Però des d’aquell moment la població passa a ser majoritàriament musulmana. 

La ciutat es troba a 536 m d’alçada, al peu de la cadena muntanyosa Zagro, que separa Iran i Iraq. Està en la conca d’Erbil, delimitada pels dos rius, el gran Zab i el petit Zab. 

Anant des del museu cap al centre, on hi ha la ciutadella, es pot veure un minaret mig escapçat. És el minaret Muzaferiyah o minaret Choli, com l’anomena la població local (que vol dir “lluny d ela ciutat”). El nom l’hi ve del sultà que va governar Erbil entre el 1190 i 1232 i és l’únic que queda de la mesquita de la que formava part. Té una base octogonal i està construït en totxanes; és la disposició de les mateixes totxanes la que fa la decoració de la torre. 

La ciutadella es troba sobre un turó de 32 m d’alçada, provinent dels sediments de les diferents pobles que han passat per aquí al llarg dels 8000 anys d’història. Als seus peus hi ha el mercat.

Durant el segle XX la ciutadella va anar canviant. L’any 1924 s’hi va instal·lar un gran tanc d’acer per subministrar aigua a la població, però això va afectar als fonaments de moltes cases per filtracions d’aigua. 

Poc a poc la gent va anar marxant de la ciutadella per anar a viure a baix, en cases amb jardí i més confortables. L’any 1960 es van destruir unes 60 cases per obrir un carrer que connectés les portes del nord i del sud. L’any 1979 es va fer alguna reconstrucció d’una de les portes i dels banys, el hamam. 

L’any 2007 es va iniciar el projecte de revitalització de la ciutadella. Aquest projecte inclou la restauració de les cases i la instal·lació d’aigua, llum i clavegueram, entre altres millores. Per això unes 840 famílies van haver de marxar i deixar les seves cases, se’ls va indemnitzar. 

Com ja he comentat, la ciutadella està en un tell, un turó de sediments, ovalat, al que s’hi arriba per una rampa. Hi ha diferents portes, no sé si dos o quatre; la porta de l’est s’anomena porta de l’harem, ja que era la que utilitzaven les dones. 

Una de les particularitats d’aquesta ciutadella és que no vai tenir mai finalitats militars sinó que era una ciutat on vivia la població civil. Diuen que és del mateix estil que la que hi havia a Kirkuk i que va ser destruïda a finals dels anys 90. 


 A l’entrada de la ciutadella hi ha una estàtua de Mubarak Ahmad Ibn Al-Mustawfi (que va viure entre 1167 i el 1239); aquest personatge era nascut en aquesta ciutat, va ser ministre, però el que l’hi ha donat més rellevància son les cròniques que va escriure sobre la història de la ciutat. 


De les 500 cases que hi ha actualment a la ciutadella, unes 330 tenen interès cultural i arquitectònic. No se sap amb certesa quan es van construir moltes de les cases; en el 1743 la ciutat va patir un setge durant 60 dies i la muralla va ser destruïda. Una de les coses curioses és que no hi havia una muralla i les cases al seu interior, sinó que les parets de les cases eren les que formaven la muralla de la ciutat. Per això moltes d’aquelles cases van quedar malmeses i les més antigues van haver de ser reconstruïdes.

Al centre de la ciutat antiga vam esperar que ens assignessin un guia. Com que està en reconstrucció hi ha zones en les que està prohibit l’accés, i es veuen andamis per tot arreu. Una de les portes està tancada, també en obres i les piles de totxanes per col·locar es poden veure per tot arreu. Totxanes de colors diferents: unes son ocres i les altres vermelloses. 

Al centre hi ha la gran mesquita i al costat els banys construïts en el 1775. Em sembla que la mesquita segueix en funcionament. A part d’això ara com ara és una ciutat morta, en obres. Els banys son curiosos: totes les sales estan pintades de blanc i en una hi ha una llosa on estirar-se sota una cúpula amb foradets per on es cola la llum solar, però aquests forats estan tapats per vidres de dolors. Coneixien ja la cromoteràpia o era una qüestió estètica?

Hi ha panels explicant el procés de reconstrucció i fotografies antigues on es pot veure com era la ciutat en el passat. 

Vam visitar la zona dels palaus. Molt bonics, en la seva època daurada devien ser fantàstics. Hi ha diferents estils de decoració: les pròpies totxanes fent dibuixos, o be pintures. Combinacions d’alabastre i totxanes, patis, galeries, ... Veritables palaus! I des d’algun d’ells es té vista sobre la ciutat nova. N’hi ha que estan en estat molt precari i realment necessiten reparació urgent. 

El gener del 2013 la ciutadella d’Erbil va entrar a formar part del patrimoni de la Unesco. Es preveu que hi hagi museus, botigues, restaurants i cafès, centres d’artesania... No sé com quedarà quan estigui acabat. Tindrà més vida i potser si que permetrà fer-se una idea més clara de com era la ciutat en el passat. De totes formes m’ha agradat veure-ho ara amb els edificis antics, alguns molt malmesos, amb humitats i la patina dels anys. 

En sortir em vaig fixar en el dipòsit d’aigua del que n’havia llegit alguna cosa. Me l’esperava pitjor. És lleig, però el color no desentona amb l’entorn.

Al peu de la ciutadella hi ha un bar antic que vaig trobar encantador. Llibres, fotografies per les parets, miralls i els homes prenent el te, parlant o llegint la premsa. Hi vaig passar un a bona estona llegint i escrivint, refugiant-me de la pluja. 

El mercat està al peu de la ciutadella, hi havia força ambient i bullici; era la vigília de cap d’any i les llums de colors decoraven la muralla i el parc del davant del mercat. Molt moviment de cotxes, de gent, famílies... I els contrastos entre lo tradicional i lo modern.

Després vam anar cap el barri cristià o barri siríac, on vam visitar el museu de la cultura siríaca. Hi ha els diferents vestits d’aquest poble, segons les professions, alguns estris i utillatge divers. Em crida l’atenció un alambí de terrissa.

07 de febrer 2014

Kurdistan_7: Canyó Gali Ali Beg


L’any 1928 es va encarregar a l’enginyer de Nova Zelanda Archibald Milne Hamilton la construcció d’una carretera que unís la capital del Kurdistan iraquià Erbil amb la ciutat Haji Omaran, a la frontera d’Iran. Això permetria enllaçar les dues costes la mediterrània i la del mar caspi. Una part d’aquesta carretera, que a vegades s’anomena carretera Hamilton o els kurds l’anomenen Haji Omarana és el canyó Gali Ali Beg. 


La carretera es va acabar de construir l’any 1932. La seva idea era que servis per unir els pobles de la regió i de les peripècies de la construcció d’aquesta via en va escriure un llibre que es va publicar en el 1937. 

Durant el procés de construcció de la carretera se’n va adonar de que a vegades es necessiten ponts resistents, però fàcils de muntar i adaptables a qualsevol terreny. Per això va dissenyar els ponts que s’han anomenat Callender- Hamilton (crec que Callender era la casa que fabricava els cables). Eren ponts desmuntables que l’exèrcit britànic va fer servir quan estaven en conflictes bèl·lics. La carretera passa per diferents colls, en terreny molt variat. 

El canyó té uns 12 Km de llarg i tant en el canyó com al llarg d’aquesta carretera hi ha diferents cascades. És un lloc típic per fer-hi picnics i a l’estiu s’omple de turistes de tot el país. Com que està proper a Erbil, els dies de feste s’omple de gent de la capital. 

Malauradament nosaltres no vam poder veure gran cosa del canyó ja que se’ns va fer fosc. Ens havíem entretingut més del compte a Barzan i a més vam trobar molts controls de policia, o sigui que quan vam arribar a l’entrada del canyó ja era gairebé de fosc. Tot i això, era curiós veure la filera de camions circulant per aquesta ruta de muntanya.


Ens vam aturar a sopar en un dels centres d’estiueig de la zona. Feia fred, estava una mica alt i potser per ser hivern i ja tard, no hi havia massa animació. Per on jo vaig passejar era un carrer ple de botigues, bars i restaurants. També hi havia terrasses, buides, ja que el temps no acompanyava, i en aquest país no cal sortir fora a fumar. És una de les coses que ara em xoca, ja que ens hem acostumat a que a casa nostra no es pot fumar als bars i restaurants.



Va ser agradable i vam menjar be, però estava una mica mort; m’imagino que a la primavera deu ser molt diferent l’ambient.

I després de sopar vam continuar fent camí fins a Erbil, la capital del país.


04 de febrer 2014

Kurdistan_6: vall de Barzan

Continuem cap a Barzan, ciutat on va néixer Mustafà Barzani, el líder de la nació kurda. Els dos germans Barzani, el xeic Ahmed (1896-1969) i Mustafà (1903-1979), van tenir un paper clau en la historia del poble kurd. L’altre personatge important va ser el xeic Mahmud Barzanji (1878-1956) que és el que va liderar la que crec que va ser la primera revolta kurda, en el 1919.

El xeic Ahmed Barzani va ser el que va aglutinar diferents tribus kurdes sota el seu lideratge per formar la tribu barzani, que ocupava la regió de la vall de Barzan. Va liderar la revolta dels anys 1933-34, en la que hi va participar el seu germà Mustafà. 

Les coses a la regió kurda anaven de malament en pitjor i l’any 1943 Mustafà i un fill de Mahmud, Latif, des de la vall de Barzan, van liderar una nova revolta. Van aconseguir que els kurds poguessin recuperar els seus llocs a l’administració, es va millorar el subministrament de productes a la regió i es van tornar a obrir les escoles i els hospitals. A mitjans dels anys 20 s’havien anat desplaçant els kurds i substituint-los per àrabs i s’havien tancat escoles on s’ensenyava el kurd. 

L’any 1947 Mustafà Barzani va haver d’exiliar-se i els nacionalistes van passar a la clandestinitat, creant el partit democràtic del Kurdistan, PDK. L’any 1958 neix la república d’Iraq i la constitució provisional garantia els drets dels kurds. Mustafà Barzani i alguns altres que estaven a l’exili van poder tornar al país. Es va legalitzar el PDK i es van començar a publicar diaris en kurd.  

L‘any 1961, el govern no havia complert moltes de les promeses fetes i hi ha una altra revolta nacional. Això va portar a bloquejos, bombardejos, atacs amb armes químiques i matances de la població civil. La guerra va durar fins que hi va haver el cop d’estat que va portar al partit Baas al poder. Però les coses no van anar millor pel poble kurd.

Mustafà Barzani està enterrat aquí a Barzan. Vam anar a visitar la seva tomba i la del seu fill Idris. Allà ens esperava el xeic Halat, que és amic de l'actual president, Masud Barzani. Vam haver d’esperar perquè estava amb un altre grup de visitants. Cada any venen milers de kurds a retre homenatge al seu líder. 

Des d’aquí hi ha una bona vista sobre la vall de Barzan, és un lloc tranquil i em va semblar molt senzill, amb les tombes a terra a cel obert... em va impactar. El xeic ens va rebre davant dels rètols amb les fotografies d’alguns dels personatges clau de la família Barzani i vam haver d’anar passant un per un a donar-li la ma. Anava acompanyat de dos o tres homes, que es van posar a banda i banda seva, i als que també vam anar donant la ma. Hi havia reporters locals fent fotografies i gravant la cerimònia en vídeo. 

Ens va dirigir fins al costat de la tomba de Mustafà Barzani i ens va dir que féssim una pregària en silenci, cadascú al seu Déu. O sigui que vam estar uns minuts en silenci i després va fer-nos un discurs, que ens anaven traduint del kurd a l’anglès. De tot el que van dir el que se’m va quedar més gravat, perquè ho va repetir bastant és que el poble kurd vol la pau, que respecte totes les creences. Va parlar també sobre el poble kurd, el passat, el present i el futur, però ja dit, sobre tot, l’èmfasi estava en que volen la pau. És un poble que ha patit molt al llarg d ela seva història. 

Ben aviat aquest racó tranquil i senzill canviarà, ja que estan construint un gran complex i al pati hi haurà un petit embassament d’aigua amb la forma del mapa del Kurdistan. Hi ha tres edificis acabats amb una cúpula i el nombre tres té dos lectures, les tres religions i també els tres fragments del Kurdistan; fan molt èmfasi en que ara està repartit entre tres països, però confien en que un dia serà un sol Kurdistan lliure, unificat i en pau. Em va semblar entendre que els edificis es reflectiran sobre l’aigua de l’estany. Canviarà força l’emplaçament quan estigui tot construït. 

Després el xeic ens ha ofert un té i ens ha parlat d’un cementiri que no estava lluny d’allà i que volia ensenyar-nos. En aquell moment només em vaig quedar amb la idea de que era un mausoleu dedicat a tots els que havien mort en mans del règim Baas. Ha sigut després que he buscat informació i m’ha colpit encara més. 

Com ja he comentat, la vall de Barzan va ser clau en el moviment nacionalista així com el clan Barzani. Així que el règim de Sadam Husein abans de començar la persecució dels kurds, per la seva identitat, va perseguir la tribu Barzani i a la població de la vall de Barzan. 

Quan en el 1975 Iran va retirar el suport a la guerrilla kurda, molts es van exiliar a Iran, Europa o Estats Units. Als que es van quedar, el regim de Sadam els va traslladar cap al sud del país, al desert, prop d’Aràbia Saudita, però en el 1979, quan hi va haver la revolució islàmica a l’Iran, els va retornar cap al nord, en camps de concentració al Kurdistan. 

L’any 1983, l’exèrcit se’n va endur, en camions, 8000 homes i nens d’aquests camps. A les dones els hi van dir que els portaven a treballar, però mai més no els van tornar a veure. 

La vida de les dones sense els homes, va ser molt dura, en molts casos, vivien al llindar de la pobresa. Durant anys van estar esperant el seu retorn, malvivien conservant, malgrat tot, les tradicions de la seva cultura. Per això, les dones no es podien tornar a casar per tirar endavant la casa, ja que sense tenir proves de la mort dels seus marits no ho podien fer. 

Moltes dones creien que els seus homes tornarien a casa amb la caiguda del règim i miraven esperançades les noticies, il·lusionades pel retorn dels marits, germans, fills... però no va ser així. Es van trobar algunes foses comuns al sud del país, i ara aquestes restes estan a Barzan, en el cementiri que vam visitar. Algunes dones van reconèixer algun objecte o algun detall i per tant van poder recuperar la pau en tenir la certesa de la mort dels seus familiars. 

També he llegit que alguns d’aquells homes i nois els van utilitzar per fer proves d’armes químiques. Però segueixen havent-hi moltes persones que no saben que va passar amb els seus familiars. Per això en el 2007 es va crear una associació de dones, que es diu Vejîn, que vol dir renaixement, que té com a objectiu trobar informació sobre els desapareguts, poder donar resposta a les dones, vídues, germanes, mares… de tots aquells homes i nens. A més, aquesta organització també intenta millorar la situació dels supervivents i ajuda a l’educació de les dones per tal de que puguin trobar feina. 

Diuen que pocs dels nens que van quedar a la vall s’han casat o fan una vida normal; hi ha noies que expliquen que no es casen per no deixar a les seves mares soles. 

Aquest cementiri de Barzan és un memorial a tots aquells homes desapareguts i executats durant el règim de Sadam. Hi ha unes làpides blanques, sense res escrit, ni noms, ni dates, res. Quan hi vam ser nosaltres hi havia una dona, tota tapada de negre, que passejava entre les tombes. El xeic ens va dir que aquell dia van endur-se’n el seu marit i quatre fills i cada dia va a visitar el memorial.