24 de maig 2014

Croàcia_7: De Split a Dubrovnik

Dubrovnik està a uns 240 Km de Split, la carretera va seguint la costa i és espectacular. Just davant de la costa hi ha un parell de illes força grans com són la illa de Brac i la de Hvar. Més avall hi ha la península Peljesac, que queda paral·lela a la costa i que si no veus el punt per on està unida a terra pots pensar que és una illa.

Al cantó interior impressionen les muntanyes Biokovo, que són les segones més altes de Croàcia. El pic més alt té 1762 m. Aquestes muntanyes es troben entre les desembocadures de dos rius, el Cetina (a la part nord) i el Neretva (cap al sud). 

Prop de la població de Ploce hi ha els llacs Bacina; l’entorn és molt bonic, ja que aquests llacs estan a prop de la costa. 

Llegeixo que són una criptodepressió, que si no ho he entès malament vol dir que el seu fons està per sota del nivell del mar. Són 7 llacs i 6 d’ells estan units entre si. La superfície del llacs està tan sols 80 cm per sobre del nivell del mar. I els llacs connecten amb el mar, de forma que en el fons la seva aigua és salada. 

Després de Ploce s’arriba de seguida al delta del Neretva. Tot el recorregut és espectacular, pel contrast del mar i les muntanyes, però la vall del Neretva em va captivar. 

Aquest riu té uns 220 Km de llarg i la major part del seu recorregut el fa per Hercegovina, que és a on neix; és el riu que passa per Mostar, prop de la frontera amb Croàcia. Tan sols flueix per Croàcia en un tram d’uns 20 Km. El delta d’aquest riu té 12 braços, vuit llacunes i molts canals. 

La vall del Neretva i el seu delta és una regió molt fèrtil i a més, rica en peix. Per això ja des de l’antiguitat s’han assentat aquí diferents pobles. Primer van ser els il·liris, després a començaments del segle V a. C., s’hi van instal·lar els grecs. En l’època romana l’assentament s’anomena Narona, i com que era el període en que governava Juli Cèsar, s’anomenava colònia Julia Narona. Era un important centre de comunicacions ja que enllaçava el mar amb l’interior. 

A l’edat mitja la vall del Neretva tenia mala fama, ja que aquí hi vivien alguns pirates que amenaçaven el transport marítim. En aquella època era una regió autònoma i més tard va passar a formar part de l’estat croata. Al llarg dels anys va anar passant de ma en ma, a l’igual que la resta de dalmàcia. 

A mi la vall del Neretva i tot el recorregut de Split a Dubrovnik em va agradar molt, vaig trobar que tenia un encant especial. En certa forma m’hi influïa que el nom del riu, Neretva, el trobo molt suggerent. 

El terreny està cultivat, es veu molt verd per tot arreu i en els camps ressalten les pedres, que dibuixen petites parcel·les. Un dels cultius que està mot estès per aquí és el de la vinya. 

El fet de que puguin viure en aquesta zona ve afavorit per la proximitat del mar i per les pedres blanques que posen en els camps; tant l’aigua del mar com les pedres reflecteixen la llum solar, i donen les condicions idònies per aquest cultiu. Aquí no hi va arribar la plaga de la fil·loxera que va afectar a les vinyes de bona part d’Europa en el segle XIX. 

Prop del delta del Neretva, anant cap a Dubrovnik, hi ha una petita franja de territori que pertany a Hercegovina. Són 12 km de costa i el seu port és la ciutat de Neum.

L’origen d’aquest passadís ve d’antic, del 1699 quan la República de Dubrovnik estava separada de la part de Dalmàcia que depenia de Venècia, per dos passadissos cedits per Venècia a l’imperi otomà; un d’aquest passadissos és el de Neum i l’altre forma part de Montnegre. 

Aquesta franja de terra i el seu port eren molt atractives i una font constant de disputes; l’imperi austríac va intentar comprar-la als otomans sense èxit. Va passar d’uns als altres, al llarg dels anys, fins que l’any 1945, Tito amb la federació iugoslava ho retorna a Hercegovina. 

Ara aquesta franja de terra no croata és un problema pel comerç; Croàcia pertany a la comunitat europea però Bòsnia Hercegovina no. O sigui que el transport de mercaderies entre el nord i el sud del país ha de creuar territori bosnià pel que s’haurien de pagar aranzels. 

La comunitat europea ha trobat una solució, que passaria per la construcció d’un pont entre la península Pelješac i la part continental després de la zona bòsnia. Aquesta península s’allarga per davant del port de Neum. 

El pont es construiria des de la costa croata fins a la península, abans de la part bòsnia i es sortiria per l’istme, que antigament formava part de la república de Dubrovnik. Hi ha veus crítiques envers aquest projecte ja que la construcció del pont surt molt car, i el pas a través de la península allargarà molt el recorregut dels camions.

18 de maig 2014

Croàcia_6: Split

Vam continuar per la costa fins arribar a Split. L’hotel estava allunyat de la ciutat, a uns 15 Km cap a l’interior en zona muntanyosa, en la població de Dugopolje. Aquesta població no vaig arribar a veure-la ja que l’hotel estava en una zona poc urbana. Era un hotel de 4 estrelles, però la ubicació gens bona. Davant hi havia l’estadi de futbol, molt nou, al costat una torre d’electricitat, edificis a mig construir... l’entorn no era gens fotogènic i estava molt desangelat. Tampoc va ajudar el fet de que es poses a ploure o sigui que tampoc veies al voltant res pel que valgués la pena sortir a mullar-se.
  
Al matí vam tornar a fer la carretera de muntanya i vam anar a visitar Split. Aquesta és una ciutat curiosa, amb diferents cares. Quan arribes, et trobes amb el port i el front marítim, que està tot ple de terrasses de bars i restaurants, on es pot veure la gent, majoritàriament turistes, gaudint del sol de primavera. Just al darrera, la façana de pedra que protegeix el nucli històric de la ciutat; l’ambient canvia radicalment. És una ciutat antiga, però viva, amb gent que hi viu, que hi treballa, no tan sols pel turisme. I hi ha altres barris, a la que t’allunyes del centre històric, tranquils, antics, cases de pedra, on tan sols et creues amb la gent que viu per allà.
  
Palau de Dioclecià
La regió de Split és una aglomeració urbana ubicada a la costa, que té uns 50 Km de llarg per tan sols 5 Km d’ampla. En aquesta regió hi ha el golf de Kaštela, la península de Split i les desembocadures dels rius Jadro i Cetina. Aquesta regió està protegida per les muntanyes que hi ha a l’interior, Kozjak (780 m) i Mosor (1330 m). Entre aquestes dos muntanyes hi ha el congost de Klis, per on, ja en la prehistòria hi transitaven les caravanes que anaven de l’interior cap a la costa, o al revés. 

La regió de Split té un clima privilegiat, ja que les muntanyes la protegeixen dels rigors del clima continental, té un clima temperat, que afavoreix una vegetació i cultiu típicament mediterrani. A més, també gràcies a les muntanyes, és una regió rica en aigua dolça, i contribueix a que sigui una regió molt fèrtil. En el passat, aquest terreny fèrtil, de clima suau i ric en aigua, era molt atractiu per les diferents civilitzacions que van arribar-hi, pel que es prestava a ser colonitzada.
    
Split és la segona ciutat més gran de Croàcia. L’emperador romà Dioclecià era originari d’aquesta regió i va fer construir un palau, entre els anys 293 i 305, per poder-s’hi retirar quan es jubilés. Em sembla que és l’únic que va jubilar-se, va abdicar al càrrec per poder retirar-se al seu palau i dedicar-se a cuidar l’hort i viure tranquil. És un dels palaus romans més ben conservats.

Els àvars i els eslaus van arribar a la badia de Kaštela durant el segle VII és quan van destruir la ciutat de Salona; la població es va dispersar, alguns van anar cap a les illes, però la majoria va seguir a un home anomenat Sever, que els va conduir cap al palau de Dioclecià i es van protegir a l’interior de les muralles.
Els edificis romans es van anar dividint per fer edificis més petits I va anar canviant l’estructura urbana. L’única plaça que hi havia al palau era l’antic peristil, que tenia tan funcions religioses com profanes.


Dioclecià va perseguir als cristians i diuen que va ser la persecució més cruel de les perpetrades per l’imperi romà. Curiosament, el seu mausoleu es va convertir en la catedral de la ciutat, que a vegades se l’anomena esglèsia de San Domni, que era el primer bisbe de Salona i que va ser sacrificat per Dioclecià.
En el segle XVII quan estava sota control venecià, davant del perill d’invasió turca, es van construir fortaleses envoltant la ciutat, amb baluards pentagonals, i alguns fortins sobre els turons.

En el segle XIX la ciutat creix i s’expandeix fora del recinte medieval; en aquella època es va construir el port i el trencaones. A mitjans del segle XIX es comença la neteja i renovació del palau de Dioclecià. 
L’any 1979 el nucli històric de Split i el palau passen a formar part del patrimoni mundial de la Unesco.  

El palau de Dioclecià era rectangular i tenia una superfície d’uns 30.000 m2. Va ser construir a l’estil vigent en aquell moment en la part oriental de l’imperi romà, és a dir, que era una vila imperial luxosa, tenia l’aire de ciutat hel·lenística i era una fortalesa militar.
La ciutat o palau, tenia dos espais separats pel carrer transversal. En una banda hi havia la residencia imperial i els espais destinats al culte, i a l’altra banda hi havia dos blocs rectangulars, un d’ells corresponia a les vivendes pel servei i l’altre era la zona dels militars.

En l’època de Dioclecià l’imperi romà era molt extens i va arribar a la conclusió de que no el podia governar un sol home. Per això va dividir l’imperi en dos, l’imperi romà oriental i l’occidental. Va deixar a càrrec de la part occidental a Maximià i ell es va quedar amb la part oriental. Ells dos eren emperadors amb la categoria d’August, i cadascun d’ells va escollir un altre emperador en la seva regió, que tenia la categoria de Cèsar. 

Bisbe Grgur Ninski
Així l’imperi tenia 4 governants que es responsabilitzaven cadascun d’una quarta part de l’imperi; aquest sistema de govern se l’ha anomenat tetrarquia. 

Quan Dioclecià es va retirar el va succeir el Cèsar de la seva part de l’imperi, i el mateix estava previst que passes amb la part occidental quan Maximià es jubilés. 

Ara be, les coses no van anar com esperaven i es va desencadenar una lluita per la successió.  
El palau estava envoltat per una muralla en la que hi havia un total de 16 torres de defensa. Al voltant de la muralla hi havia el passadís per la guàrdia.
Tenia diferents portes, la principal era la porta d’or, on acabava la calçada romana provinent de Salona. La porta de ferro a l’edat mitja comunicava el nucli antic, dins de palau, amb les barriades de l’exterior. La porta de llautó es trobava a la façana on originalment arribava el mar, per aquí se sortia directament a l’embarcador de galeres. També hi havia la porta de plata, una porta en cada paret.

Vam visitar el que s’anomena el soterrani del palau, però que en realitat és la planta baixa, que era el suport de la primera i segona planta, on hi havia les dependències de l’emperador. També servia per anivellar el terreny, ja que feia baixada cap al mar. Durant anys aquest soterrani havia acumulat les deixalles que hi tirava la gent, pels forats que connectaven amb la planta superior. Si no recordo malament, explicaven que la gent havia oblidat que a sota hi havia dependencies del palau, i hi tiraven la brossa sense preocupar-se. Quan es va voler restaurar i netejar el palau és quan es va descobrir tot el soterrani.

Catedral
És bastant gran, en alguns llocs hi ha força humitat i per tot arreu hi fa fred, en part per les corrents d’aire, en part per la humitat. En una de les sales, hi ha un disc daurat, o d’or, no ho se, amb un gravat que crec que representa a Dioclecià, també hi ha un bust seu. Les cúpules estan fetes amb totxanes arrenglerades.
Al mateix nivell que hi ha el soterrani, o sigui, en la planta baixa, en un espai també cobert, un carrer amb paradetes de venta de records a banda i banda. Hi ha dues sortides laterals, una a cada banda de carrer i una en cada extrem de carrer, enllaçant la porta que dona al mar i la plaça on hi ha la catedral.

Temple de Júpiter
Quan vaig sortir a la plaça em va impactar; per una banda l’ambient, ja que és un centre històric viu, on a part dels turistes hi havia la gent de la ciutat, hi havia bullici, moviment... Per altra banda, el que més em va impactar és trobar allà dos esfinxs egípcies, en pedra negre (suposo que basalt) que contrasten amb les columnes en marbre rosa i la pedra blanca. Les esfinxs les va portar d’Egipte el propi Dioclecià. Mirava per tot arreu enlluernada; a aquella plaça l’hi vaig trobar un encant especial. No és massa gran, i hi havia força gent, així i tot, tenia sensació de que s’hi respirava tranquil·litat.

Temple de Júpiter
Llegeixo que l’any 1894 es va publicar la primera guia de la ciutat, el que demostra que el turisme a Split no és un fet recent, sinó que fa més de cent anys que la gent ja sentia atracció per aquesta ciutat.
No vam poder entrar a la catedral ja que estaven dient missa. El seu campanar és de començaments del segle XIV però va ser reconstruït en el segle XIX.   

És interessant passejar pels carrerons, a vegades trobes objectes antics exposats, o penjats a les parets; això es deu a que la gent quan els troba en el seu terreny o a on sigui, en ser conscients de la importància que tenen, els posa ben visibles per tal de que tothom en pugui gaudir.

Temple de Júpiter
Sortint del recinte emmurallat hi ha un parc i una estàtua monumental del bisbe Gregori de Nin, o en croat Grgur Ninski. Aquest bisbe del segle X va enfrontar-se a la jerarquia de l’església per canviar la llengua en que es feia la litúrgia. Fins llavors era en llatí i ell va defensar que s’havia de fer en la llengua popular, l’antic eslavònic i amb alfabet glagolític, per tal de que la gent ho pogués entendre. Va ser un gran pas per la llengua i la cultura croata. Antigament aquesta escultura estava a l’interior de la ciutat, al peristil, i des de fa uns anys està en aquest parc. Te el dit gros del peu molt gastat ja que segons diuen, si el fregues, et porta sort; o sigui que cada dia passen centenars de persones a tocar-li el peu.
   
 En una de les moltes places hi ha una estàtua dedicada al poeta Marco Marulić, que va viure al voltant del 1500; era un defensor de l’humanisme cristià i està considerat com el pare de la literatura croata. Va ser la primera persona en utilitzar el terme psicologia per parlar d’aquesta ciència.

Vaig visitar el temple de Júpiter, que també té una esfinx a la porta. Dioclecià es considerava descendent del deu júpiter i per això va voler dedicar-li un temple. Va ser reconvertit en el baptisteri de la catedral. 
És una sala no massa gran en la que hi ha una pila baptismal en forma de creu amb un relleu molt ben conservat; segons llegeixo son plaques de pedra que anteriorment devien formar part d’un retaule de l’altar de la catedral i daten del segle XII.
És una ciutat on el dia a dia de la gent que hi viu es barreja amb la gent que ve de visita per descobrir-la. 

Prokurative
De la mateixa plaça de la catedral surt un carrer on hi ha un banc, amb grans finestrals pels que es pot veure l’interior. I a l’interior del banc hi ha unes columnes romanes. O sigui que és inevitable que ens aturem a mirar. Els que treballen en aquella oficina ja hi estan avesats, però el client que l’hi toca ser atès a la taula al costat de la finestra, el posa una mica nerviós veure a la gent aturada, alguns fins i tot enganxats al vidre fent fotografies.   

Passejant pel sol s’estava be, però a la que estaves a l’ombra feia molt fred. Així i tot, les terrasses dels bars estaven plenes, majoritàriament les cadires al sol. I tot passejant pel recinte medieval em vaig topar amb un conegut. Aquestes coses passen, m’he trobat gent coneguda en llocs ben remots. Una coneguda que no vivia massa lluny de casa, no l’havia creuat mai pel barri, en canvi la vaig trobar en un mercat a Almati, al Kazakhstan, i uns anys més tard a l’Asekrem, a Algèria.

Ja fora del recinte emmurallat hi ha la plaça de la república o Prokurative, construïda entre 1859 i 1928, en estil neorenaixentista. Està inspirada en la plaça de san Marc de Venècia. Aquesta plaça està porticada i acaba en el passeig marítim.   

Darrera la plaça deixant-se portar per l’olfacte, s’arriba al mercat del peix, que és petit i està molt net i polit, prop d’un carrer comercial, amb botigues de totes les marques que tenim per aquí. 

Split em va agradar molt, és un dels molts llocs de Croàcia al que no em sabria greu tornar. 

17 de maig 2014

Croàcia_5: Trogir

Després de dinar vam continuar una mica més al sud, per arribar a Trogir, un dels centres urbans més antics de la conca mediterrània.

Els primers signes de vida organitzada trobats aquí daten de l’any 2000 a. C. Hi ha restes de poblats fortificats en les muntanyes del voltant i en el mateix lloc on hi ha ara la ciutat ja hi havia un poblat. 

En aquella època aquest emplaçament estava en un illot, d’aproximadament 1 Km2 que es trobava en un estret canal entre el continent i la illa de Čiovo. L’antic poble de Tragurion, o illa de les cabres, es va convertir en el 219 a. C. en colònia grega o seu comercial dels grecs de la illa de Vis. 

La ciutat es va construir seguint les regles de l’urbanisme grec. Estava emmurallada i tenia una xarxa regular de carrers, i blocs rectangulars de cases. 

A l’època romana era una port important. El marbre d’aquesta zona sempre ha sigut mol apreciat, era de color daurat i es va fer servir en la decoració de molts edificis a Salona i també al palau de Dioclecià a Split. 

Quan els eslaus i els àvars van destruir Salona i moltes altres ciutats dàlmates, Trogir va sobreviure i com que a la vora hi vivien els reis croats, va gaudir de la seva influencia. També va aconseguir tenir un paper important quan en el segle XIII va ser destruïda la ciutat de Zadar. 

A l’edat mitja hi havia força rivalitat entre Trogir i Split, dos ciutats costaneres no massa llunyanes


Com ja he comentat, va ser una de les últimes ciutats dàlmates en caure en mans dels venecians. Venècia prohibia l’us de la llengua croata, així i tot, en l’època renaixentista a Trogir la literatura en aquesta llengua va adquirir gran rellevància.
En l’època de Napoleó I la ciutat va prosperar. Es van dessecar els aiguamolls, es van construir carreteres i es va fundar el col·legi Sant Llàtzer, el primer centre d’ensenyament superior de la ciutat. 

En agraïment a les millores fetes pels francesos, l’any 1808 la ciutat va construir una glorieta en pedra en honor del mariscal Marmont. 

A mesura que Split va anar adquirint rellevància, la ciutat den Trogir va començar a perdre importància. A finals del segle XIX es comença a construir en un estil neogòtic. 

També es van reconstruir molts edificis antics, amb el que va quedar una barreja d’estils arquitectònics.
 
Recentment s’han fet molts esforços per preservar el barri antic i nucli històric. La seva importància es deu a que ha estat habitada durant més de 2300 anys i que ha tingut influencies de tots el que han passat per aquí, com grecs, romans i venecians. Forma part del patrimoni de la Unesco des de 1997. 

Actualment Trogir es troba en una petita península que entra a l’adriàtic. Abans d’arribar es té una bona vista de la ciutat.
Es conserva part de la seva muralla, però la resta va ser destruïda en el segle XIX. Es conserva una de les portes de la ciutat. Al seu costat hi havia la lògia, on s’allotjava la gent quan arribava tard i la porta de la ciutat ja estava tancada. 

En una esplanada prop del mar hi ha el castell Kamerlengo, del 1459, que van construir els venecians pels seus soldats, quan van conquerir la ciutat. El castell va incorporar par de la muralla i una torre que ja hi havia. A l’època veneciana hi havia un fossar que separava el castell de la ciutat, que es podia creuar passant per un pont llevadís. 

El centre de la ciutat medieval es trobava on hi havia hagut el fòrum romà. L’edifici més important és la catedral de sant Llorenç que es va començar a construir al voltant del 1213, en estil romànic, es va acabar de construir en el segle XIII, però després es va continuar incorporant-hi noves construccions. Amb el que hi ha varietat d’estils.

Altres edificis que m'han agradat son l’ajuntament i la llotja, ara be, passejant pels seus carrers trobes moltes coses curioses. Per exemple, a la plaça principal, al fons d’un bar, hi ha una antiga capella. 

Trogir té molt encant, per una banda, el passejar pels seus carrerons, i per l’altra, que estàs pràcticament en una illa, i vagis per on vagis es trobes el mar. Tampoc hi ha perill de perdre’s ja que tots els carrers et porten a la catedral. 

Hi ha moltes botigues de records, bars i restaurants; m’imagino que a l'estiu deu estar molt ple de gent, però en aquesta època estava tranquil. La gent és molt amable. 

A l’igual que a Šibenik, aquí també van tancar moltes fàbriques amb la destrucció creada per la guerra amb Sèrbia, per això ara el turisme és una font important d’ingressos. 

Suposo que la meva percepció d’aquestes ciutats hagués sigut diferent si les hagués vist atapeïdes de gent, però com que no va ser així, les vaig poder gaudir amb tranquil·litat.

 
Abans de preparar el viatge no sabia ni que existissin aquestes ciutats; la única que coneixia, de la que tothom m’havia parlat és Dubrovnik. Ara trobo que fer un recorregut per la costa dàlmata i anar-se aturant a les seves ciutats antigues és molt interessant.

Croàcia_4: Šibenik

La carretera que va de Zadar a Šibenik va més o menys paral·lela a la costa. Abans d’arribar a la ciutat es creua el riu Krka. 
La ciutat es troba a la desembocadura d’aquest riu, que crea un ampli estuari abans d’arribar a l’adriàtic. La comunicació amb el mar és a través del canal de Sant Antoni.

Abans d’arribar es veuen moltes muscleres flotant sobre l’aigua; els musclos d’aquí tenen molt bona reputació i ben merescuda, son molt gustosos. 

Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però la primera referència que es troba és del 1066, en un escrit en el que s’explica que el rei croata Petar Krešimir tenia aquí al seva cort. Hi ha una estàtua d’aquest rei en una de les places.

No està clar encara l’origen del seu nom; podria derivar de la paraula “amagat” en croata, però també s’ha trobat aquest nom en poblacions que estan sobre un turó.
L’any 1116 els venecians van destruir la ciutat. Quan uns anys més tard la capital croata Biograd, també va ser destruïda, els seus habitants van refugiar-se a Šibenik i la ciutat va tornar a cobrar vida. 

En el segle XIII es va convertir en seu diocesana, amb el que va adquirir definitivament la categoria de ciutat. A l’igual que les altres ciutats de la costa dàlmata, va estar sota control venecià a partir del segle XVI fins al 1797.  


En el segle XIX sota l’imperi austríac, es desenvolupa la mineria, als voltants de la ciutat, el tren connecta la ciutat amb Split i Knin, i es construeix una central hidroelèctrica sobre el riu Krka. Així la ciutat va tenir il·luminació elèctrica i es podia subministrar energia a les petites industries de la zona. 

El nucli històric de la ciutat es troba al voltant del port antic, enfilant-se de forma escalonada sobre la muntanya. Es van crear tres barris: Dolac, al voltant de la part més antiga del port, és on es van refugiar els que van arribar de Biograd a l’edat mitja. Al nord el barri de Gorica i la part cdentral, on hi ha la catedral i l’ajuntament és Grad. Més tard, en el segle XIX van sorgir nous barris fora de les muralles. 

A part de les muralles que protegien la ciutat, hi havia una sèrie de forts sobre els turons del voltant per protegir el port i la pròpia ciutat.

En la plaça principal de la ciutat antiga és on es trobaven tots els edificis emblemàtics, en la mateixa plaça o propers a ella: la catedral, l’ajuntament, la llotja, el palau dels rectors i el palau episcopal. 

Els palaus senyorial també estaven en aquesta zona. 
Passejar per la ciutat té el seu encant, ja que en qualsevol paret trobes un detall del seu passat. Per exemple, les mansions senyorials tenien en l’entrada unes columnes, i segons la seva alçada podies saber la importància de la família que hi vivia. 
L’edifici més important de la ciutat és la catedral, que forma part del patrimoni artístic de la Unesco. 

Es va construir on hi havia hagut una altre església. La seva construcció va començar en el 1432 però va trigar més de cent anys en estar acabada ja que pel mig hi va haver l’epidèmia de pesta. Destaca pel sistema de construcció i per les escultures i decoracions. 

Hi ha 72 caps humans tallats a la pedra, a l’exterior de la catedral, que sembla ser que eren persones de la ciutat. Son totes les cares diferents i bastant expressives. També hi ha una estàtua d’Adam i una d’Eva en les que se’ls veu, amb una ma aguantant una fulla de parra per tapar-se i l’altra ma, ell al pit i ella a l’estòmac. 

Els colors de la ciutat son el taronja i negre; aquests son els colors del barret tradicional i els aprofiten per decorar objectes ben diversos. 
L’inventor del paracaigudes Faust Vrancic va néixer i va viure en aquesta ciutat; es va inspirar en la idea de da Vinci, va veure els seus dibuixos i hi va estar treballant durant 20 anys abans de provar-lo l’any 1617 a Venècia.

La guerra dels Balcans va afectar molt a l’economia de la ciutat, ja que molta de la seva industria va quedar destruïda i moltes fabriques no han tornat a obrir les portes. 

És una ciutat molt agradable per passejar; no hi ha gairebé turisme tot i que té el seu encant. Em va agradar molt poder passejar-se pels seus carrerons i buscar petits detalls en les façanes, així com pujar per l’escalinata fins al cementiri i la fortalesa, des d’on hi ha bona vista sobre el front marítim.