dissabte, 18 d’octubre de 2014

Filipines_5: Bontoc

Terrasses de Bayyo
Continuem amb el jeepney direcció nord, cap a Bontoc; pel camí ens aturem per contemplar la vista de les terrasses de Bayyo. Els camps es troben en un terraplè, en aquesta època tenen color terròs i contrasta amb les de la vall, de color verd brillant. El conjunt fantàstic. 

Bontoc està una mica més baix que Banaue, a 900 metres d’alçada i la gent dels petits poblats de les muntanyes baixa cap aquí a vendre els seus productes. L’únic que vam veure d’aquesta població va ser el museu. Val la pena ja que et permet veure com vivien en el passat les diferents tribus de les muntanyes. Serveix per aclarir una mica els diferents noms dels grups ètnics i en quina zona geogràfica és majoritària cada grup. Es poden veure moltes fotografies i alguns dels estris que utilitzaven. 

 A Banaue i Batad trobàvem els ifugao i aquí es parla dels igorots. Tenia una mica d’embolic i he intentat trobar informació per aclarir-me una mica. “Igorot” vol dir muntanyenc i és el terme que aglutina diferents grups etnolingüístics. Un d’ells son el bontoc; aquest grup, juntament amb els ifugao son els que van construir les terrasses d’arrossars. 

Abans de l’arribada dels espanyols, aquests pobles eren animistes, tenien una divinitat suprema, Lumawig, que representa tant les forces de la naturalesa com al deu creador; aquesta divinitat però seria propera, com un mestre i un amic. Una altra figura important és l’anito o els anitos. Són els esperits dels avantpassat morts; abans de prendre decisions importants ho consulten als anitos i quan hi ha una festa o una celebració se’ls hi posa una mica de menjar per demostrar-los-hi que no se’ls oblida i que estan convidats a la cerimònia. 

Tot i que es van convertir al cristianisme, segueixen preservant moltes coses de la seva cultura i tradicions, així com el culte als anitos. Els espanyols, escandalitzats amb el seu culte i religió els considerava depravats i els menyspreaven; així el terme igorot en alguns ambients era un terme despectiu. Amb això els espanyols van dividir la societat filipina, creant dos classes socials: els de les muntanyes i els altres, els de les planes. Actualment s’ha restablert el terme igorot amb el seu significat de tribus de les muntanyes. 

Els bontoc es caracteritzaven pels seus tatuatges al cos, i també perquè eren caçadors de caps. Aquesta és la traducció que m’ha semblat més correcta, tot i que no sé com anava la cosa; el que sí sé és que tallaven caps. En el museu de Bontoc hi ha una fotografia que em va impactar moltíssim: no és gaire gran, però es veuen dos homes portant un pal on hi ha lligada un gros embalum. En un primer moment em va semblar el cos d’un animal mort, però mirant-la amb detall em vaig adonar de que eren dos cossos capiculats, amb la particularitat de que no tenien cap. 

El museu està ple de fotografies summament interessants. És una llàstima que no venguessin cap llibret, recollint ni que fos de forma breu, la informació que hi ha allà. Tampoc es podien fer fotografies, o sigui que jo, que tinc mala memòria no recordo masses coses de les que vaig veure. A més hi ha tanta informació que se m’escapa. La col·lecció de fotografies és el millor d’aquest petit museu. 

A la part de fora hi ha reproduccions de les construccions dels diferents grups que habiten a les muntanyes. Un d’aquests espais és el ato. Aquí es reuneix el consell dels ancians del poble, és on prenen les decisions que afecten a la vida de la població. Aquí també és on venen els joves per la seva iniciació a l’etapa adulta, on els ancians els hi ensenyen el que cal saber sobre la seva cultura. A l’entrada de molts d’aquests edificis hi ha uns pals de fusta amb figures tallades. 

Al costat del museu hi ha una escola. La paret de fora de la zona infantil està pintada amb animals i el seu nom a sota, alternant amb pintures de figures religioses i amb l’alfabet. Els altres edificis hi ha els més grandets. Just quan marxem surten de classe i ens saluden alegrement. És la nova generació, el futur d’aquest poble, un contrast amb les figures i la vida que es veu a l’interior del museu.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Filipines _4: Batad

Vam sortir de Banaue amb jeepney, ens va pujar per la pista un bon tram, però estava en molt mal estat. De totes formes amb el trajecte que vam fer ens vam estalviar una hora de pujada.

El camí passa la major part del temps entre vegetació, és a dir que no hi ha vistes. Tan sols algun moment s’arriba a un punt alt una m ica més obert i es veu la vall i les terrasses. A l’igual que als voltants de Banaue, la vegetació és frondosa, el verd t’envolta, l’aigua baixa per totes bandes... i la humitat aclaparadora. Durant la primera part del matí el temps va aguantar força. 

Em va sorprendre trobar pel camí un jeepney abandonat. Potser estava espatllat i esperaven alguna peça de recanvi. Però sorprenia trobar-lo allà solitari a una banda de la pista. Quan ja portàvem un parell d’hores caminant vam començar a veure arrossars i poblets dispersos per la vall; el paisatge començava a ser més bonic, i encara que seguíem pujant i baixant constantment, valia la pena. Una hora i mitja més tard vam arribar al poblet de Cambulo on ens vam aturar a menjar el picnic que ens havien preparat a l’hotel de Banaue. 

Una bona coca-cola em va reanimar una mica, ja que el cansament de la caminada i la humitat m’havien deixat sense forces. Els trams en que es voreja els camps d’arròs son delicats, al menys per mi, ja que has de conservar l’equilibri, no ficar al peu al camp, no destrossar-los-hi, i no caure al camp de sota... O sigui que anava amb una certa tensió quan caminàvem entre arrossars. mica d’equilibris 

La parada no va ser massa llarga i quan ens vam posar de nou en marxa va començar a plovisquejar. Quan vam trobar un lloc on aixoplugar-nos va començar a diluviar. Per aquí, com que és molt humit i ple de vegetació, les cases, que són de fusta estan construïdes sobre pilons també de fusta. A sota és on guarden els troncs d’arbre tallats, sacs i altres estris. Ens vam refugiar a sota d’una d’aquestes cases. No hi havia massa espai, ja que la major part la ocupaven els troncs, però cadascú va trobar un racó més o menys confortable on passar l’estona. Jo vaig aprofitar a parlar amb el Jody, el guia ifugao. Així vaig poder saber alguna cosa de la seva gent.

Un sou mig és de 250 pesos al dia, o sigui poc més de 4 euros per dia; les dones, com que treballen al camp, els sous son més baixos. El trasllat de l’arròs, en sacs, els hi acaba creant mal d’esquena, tant si porten els sacs recolzat sobre les espatlles o si el porten penjat en un pal. És per això, m’explicava, que la gent gran quan ja no pot treballar al camp i transportar els sacs, es dediquen a disfressar-se per que els turistes els hi facin fotografies.

M’explicava que hi ha molts dialectes diferents i que no es poden entendre entre ells en les seves llengües, per això per comunicar-se ho fan en tagal. En el tagal he observat que hi ha forces paraules que provenen del castellà. 

En quant a l’ensenyament, hi ha escoles públiques i privades, i en cada poble hi ha una escola elemental, però després han d’anar a Banaue a continuar els estudis. 

En cada poble hi ha una persona responsable de vetllar per la salut de la gent, i després hi ha uns voluntaris que hi van, des de Banaue, a portar-los-hi medicaments. Ara be, pels coses greus en les que cal anar a l’hospital, aquest és de pagament. 

Quan va parar de ploure vam continuar caminant, el camí està molt ben senyalitzat, en alguns trams hi ha escaletes, però amb la pluja estava tot moll, relliscós, enfangat... se’m va fer una mica pesat. Van ser set hores caminant, amb un temps infecte. En alguns trams, com ja he comentat, el camí no era fàcil. És cert que quan arribes a veure el poble la vista és molt bonica, sembla un amfiteatre d’arrossars. Impressionant. 

La gent que hem trobat aquí i a les dues cases del camí, tenen ganes de parlar, els hi fa gràcia quan saben que venim d’espanya, llavors reciten les paraules que hi ha en comú: pantalón, cuchara, cuchillo, els dies de la setmana, els números... Tenen molta curiositat, em pregunten que em sembla el seu país, la seva gent...

Em va saber greu arribar tan cansada, no tenia esma ni de donar una volta per les quatre cases del poble. Cal dir que no estan a peu pla, sinó que segueix sent pujar, baixar, passar pel costat del camp... o sigui que ens vam quedar a la casa, que tenia una vista fantàstica, vam fer torns per dutxar-nos, ens vam posar roba seca, i vam estendre la que dúiem perquè s’eixugués per l’endemà. 

Algunes noies del poble pugen per oferir massatges. Feia fresca i m’hagués anat be pujar-me un polar primet; al final l’havia deixat a Banaue, ja que a la motxilla que duia no m’hi cabia res més: per passar una nit fora teòricament no es necessita massa cosa, però entre l’aigua pel camí, el picnic, xancles per la dutxa, roba seca, un mínim de sabó, la càmera, llanterna, la capelina... vas sumant i al final anava amb la motxilla, que era petita, a tope. O sigui que vaig deixar a baix el polar i el sac llençol. 

És relaxant estar-se contemplant la vall; es veuen poblets o agrupacions de cases, disseminades per la muntanya. Més enllà del poble diuen que hi ha una cascada, però no l’anem a veure, no tenim esma. 

Aquí l’horari d’anar a dormir i aixecar-se ve condicionat per la llum solar. A les cinc del matí ja hi ha activitat. Veig passar els homes amb els rams de blat penjats d’un pal recolzat a l’espatlla. Hi ha molt moviment, tothom està ja en marxa. Em saluden quan em veuen passejar per allà, mentre els altres encara dormen. Una mica lluny, es veu el pati de l’escola, els nens estan formant, arrenglerats, ben ordenats; no sé si canten o resen. Ho vaig veure també en altres escoles. 

Per sortir de Batad ho fem per una altra banda, pujant la muntanya; feia calor i la pujada costa una mica, però és molt més curt: en una hora arribes a la carretera. El camí és fàcil, tot i que bastant costerut; estaven asfaltant la part de dalt, però no sé si la idea és asfaltar-lo tot. La gent de Batad no està tant aïllada com semblava fent l’altre camí. Per aquesta altra via no és difícil arribar al poble. 

Un cop a la carretera, o pista (no recordo si era asfaltat) ens esperava un jeepney per tornar cap a Banaue on havíem deixat l’equipatge.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Filipines_3: Banaue


Després de passar tota la nit al bus vam arribar a Banaue. El viatge és una pallissa. Vaig recordar una família que havia conegut anant cap a Manila, que després de totes les hores de vol, des d’Espanya fins a Manila, en arribar agafaven aquest bus nocturn per venir a Banau a visitar a la família. Devien arribar encara més cansats que jo. 

L’hotelet on ens vam allotjar, el Sanafe Lodge, té una terrassa coberta amb vista sobre la vall i les terrasses d’arròs; va ser fantàstic poder esmorzar allà i estar a l’aire lliure. El dia no era molt bo, plovia de tant en quant, hi havia boira... però estàvem ja en terra dels ifugao! 
Jeepney
Banaue és una població que es troba a la “cordillera” i és el centre de la cultura ifugao. Està a 1200 metres d’alçada,envoltada de muntanyes i la temperatura és molt agradable; un canvi significatiu respecte a Manila. 
La fama d’aquesta regió és deguda a la peculiaritat de les seves terrasses on cultiven l’arròs, on s’ha cultivat arròs des de fa més de dos mil anys. Com que aquest cultiu necessita quantitats importants d’aigua, havien creat un sistema d’irrigació amb tubs o canonades de canya de bambú per portar l’aigua des de les cascades i fonts cap els arrossars. 

Poc a poc aquestes terrasses mil·lenàries van quedant abandonades i es van deteriorant; a més, un terratrèmol l’any 1990 va afectar a una part del sistema d‘irrigació d’algunes terrasses. Des de l’any 1995 formen part del patrimoni de la humanitat; amb això es vol preservar aquest tipus de cultiu que ha perdurat al llard dels anys, però també l’estil de vida dels ifugaos, que és el sistema dels muyongs.

Els muyongs son parcel·les de bosc, properes als assentaments dels ifugaos, amb arbres fruiters, palmeres, bambús, etc. en els vessants de les muntanyes. Ja des del començament se’n van adonar que era essencial preservar el bosc per poder tenir aigua als arrossars. A més el bosc els hi subministrava fusta, que tant serveix com a combustible com per construcció. 

Tant els muyongs com els camps tenen els seus propietaris, però em sembla que comparteixen les feines i els cultius, intercanvien productes... Cadascú té el seu terreny ben delimitat i passa de generació en generació. Hi ha muyongs molt antics i altres molt més moderns, ja que se l’hi pto comprar a algú o be si hi ha algun espai lliure es pot plantar arbres i netejar el terreny i després ho podrà passar als seus fills en herència.

Les investigacions que s’han realitzat en la zona ifugao indica que en els seus muyongs hi ha unes 170 varietats de plantes i arbres que els hi aporten fusta. 
Tenen també unes 45 plantes que es fan servir per les seves propietats farmacològiques. Alguns d’ells fan servir algunes plantes com a pesticides. 
Distribueixen el seu temps entre el cultiu de l’arròs i els altres productes que cultiven al muyong. Els boscos i arbres ajuden a retenir l’aigua de pluja que després va regant els camps d’arròs i que transporta diversos nutrients dels que s’ha enriquit en el seu pas pel bosc. Les terrasses tenen parets de pedra, que s’obté de la muntanya, o sigui, dels muyongs. 

En els muyongs, a part de viure-hi, també hi ha enterrats els avantpassats, per tant es considera que hi habiten els esperits dels ancestres i altres esperits protectors.

Tallar un arbre sense permís del propietari del muyong està penalitzat i cal plantar-ne dos per restituir-lo. Tenen algunes normes curioses: per recollir els fruits de l’arbre cal esperar a que les fulles siguin madures, no just quan acaben de sortir ja que sinó atrauen els insectes. Tampoc tallen els arbres amb lluna plena, ja que creuen que llavors els insectes es menjaran la fusta. Una altra superstició és que quan es talla un arbre, el tronc ha de caure directament a terra, sinó serà de mala qualitat. 

La colonització espanyola no va tenir tant pes com en altres llocs i la cultura i tradicions dels ifugaos s’ha preservat al llarg dels segles. Per exemple, s’ha conservat el “hudhud” que son els cants i poemes que es reciten durant la sembra i la collita de l’arròs, en els funerals i en altres rituals. El seu origen sembla que data del segle VII i té uns 40 episodis, amb el que es triga uns 3 o 4 dies en recitar-lo tot! El que recita el “hudhud” és una persona rellevant de la societat, generalment una anciana. 

Ara be, amb la conversió al catolicisme i els canvis que s'han anat produint en la societat, es va perden la cultura tradicional. 

La semença i la collita ja no és manual, també els ritus funeraris canvien, pel que aquests cants i poemes corren el risc de caure en l’oblit, ja que ara tan sols la gent gran els coneix i els joves no tenen massa interès en aprendre’ls. 
"Bululs protegint l'arròs
Per evitar que la riquesa cultural d’aquest poble es vagi perdent s’estan duent a terme diferents accions. Per una banda, s’han protegit per llei els drets dels pobles indígenes i per altra banda, es vol donar a conèixer la cultura ifugao. Per això està previst fer diverses publicacions sobre la història i la cultura Ifugao, organitzar festivals i cerimònies tradicionals i ensenyar als joves les seves tradicions. 

Per ara, en el tema de publicacions no he trobat res; vaig estar buscant en llibreries i no vaig saber trobar res sobre les tribus de les muntanyes, ni em van saber dir on podia trobar-ho. 

Els ifugao també es caracteritzen pels seus treballs en fusta. La figura més característica és el Bulul, que representa un home assegut amb els braços creuats al davant. És el guardià o vigilant dels camps d’arròs, per tant, és una figura protectora. A la vora dels arrossars la trobes sovint, sobre una barana, clavada en un pal, on sigui. 

Els seus teixits també son molt característics. El que tinc més present son les mantes de llana teixida en vermell i blanc, de tacte molt agradable. Em recorden una mica les que hi ha per la zona andina. 

En un primer moment Banaue no em va semblar massa atractiu; suposo que estava cansada de la nit en bus, el dia era gris i plujós... em va semblar una mica descuidat. Després quan vaig haver-la recorregut de punta a punta uns quants cops la meva percepció va canviar i em va acabar agradant. De totes formes el millor que té son les vistes als arrossars, en la vall. L’entorn on es troba té un encant especial i la seva gent vaig trobar que era molt agradable i amable. 

La plaça central és el centre de comunicacions: punt d’arribada dels autobusos, on hi ha estacionats els tricicles, els jepneys, que son el busos locals i que generalment estan molt decorats, les mini vans... qualsevol vehicle que necessitis, el trobes en aquesta plaça, davant del mercat. Hi ha unes quantes escoles, una al costat de l’altre. A l’hora de sortida de classe a la prota es poden veure molts tricicles esperant per recollir als nens. 

Després d’esmorzar vam sortir a caminar carretera, seguint la vall; de tant en quant hi ha uns miradors que et permeten tenir una bona visió dels arrossars. En un d’ells, a la barana hi ha una figura en fusta del “bulul”, el guardià de l’arròs. 

Les terrasses són sorprenents, algunes són molt estretes i petites. Estan escalonades per tota la muntanya, i al fons de la vall corre el riu. I miris on miris, encara que al començament no te n’adonis, quan et fixes be veus que hi ha terrasses. Tota la muntanya està plena d’arrossars!

De tant en quant algun home gran, vestit de forma tradicional o fent anar un teler. Ja no poden treballar al camp i esperen a veure si algú els hi dóna alguna cosa per fer-los alguna foto. Al cap porten unes plumes, sobre el que em sembla una tela enrotllada.

Com que és zona humida, posen a assecar el gra a l’asfalt, que està sec i calent. Lliguen totes les espigues fent petits rams que fan molt bonic. 

Els nens, com per tot arreu, encantadors, amb curiositat, amb ganes de que els hi facis fotografies i riallers quan es veuen o veuen els seus amics a la pantalla. 

De tornada cap al poble em dedico a explorar-lo. El riu travessa el poble i hi ha un pont metàl·lic penjant que creua la vall i enllaça, de forma més ràpida, les dues bandes. Em va costar trobar l’entrada, i com que plovia estava mullat i relliscós. Allà a la vora hi havia unes noies parlant i quan van veure que volia creuar-lo em van venir al darrera, crec que no es fiaven massa de que pogués passar sense relliscar. 

A part de l’arròs vaig veure forces plataners. La vegetació és abundant, exuberant. Aquí tothom passeja amb grans paraigües i és que el temps va canviant hi ha estones de pluja cada dos per tres.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Filipines_2: de Manila a Banaue

Vam deixar enrere el llac Taal i el seu volcà i vam tornar cap a Manila. Tot i ser diumenge el trànsit era terrible. Entre la pluja i la contaminació la ciutat em va semblar grisa. Diuen que entre setmana tot és pitjor. Més gris, més contaminació i molt més trànsit. 

Temple proper a l'hotel
Vam arribar a la ciutat a mitja tarda. Al vespre teníem que sortir en bus de línia nocturn cap al nord. O sigui que no em podia allunyar massa de l’hotel i vaig anar a veure un centre comercial que hi havia allà a la vora. És un centre comercial molt modern, ple de bars, restaurants, botigues de tot tipus, i molta gent. grups d’adolescents i joves, també hi havia forces famílies...Hi havia molt ambient i molt xivarri. Com que té diferents entrades, en els passadissos t’indiquen a quin carrer sortiràs. Així i tot, vaig haver de preguntar per la sortida que em corresponia per ubicar-me. 

Quan vaig arribar a l'hotel hi havia un cotxe de bombers aturat al davant. Em va semblar que havia sigut un dels molts garbuixos de fils elèctrics que hi ha, que potser amb la pluja havien fet contacte. No vaig saber si havia sigut això, però el cas és que la cosa va anar a més. L’edifici de davant del nostre hotel va cremar. Van anar arribant molts més cotxes de bombers, tot l’edifici va quedar a les fosques, es va estendre el foc ràpidament. I el fum al carrer era dens i irritant. Tot el barri estava col·lapsat pels bombers, l’aigua per terra, la pluja, el fum... van desallotjar l’edifici del costat. El nostre hotel va tancar les portes i feien pujar a tothom als pisos alts. Vaig estar una estona en un edifici a la vora, menjant alguna cosa ja que passaríem la nit al bus. 

Interior del centre comercial
Per anar a l’hotel tan sols tenia que creuar una cantonada, però era terrible, costava veure-s’hi i respirar. Em vaig tapar la boca i el nas amb un mocador i vaig creuar el primer carrer. Abans de continuar i creuar l’altra vaig haver de treure el cap en una botiga per respirar una mica. Vaig continuar en mig de l’aigua i el fum. L’hotel tenia la porta tancada, van obrir per deixar-me passar i em van fer pujar de seguida al pis de dalt, al restaurant amb aire condicionat i encara lliure de fum. 

Després vam haver de treure les maletes, enmig de tot l’enrenou, i sortir del barri col·lapsat per trobar un taxi que ens dugués a l’estació d’autobusos. Va ser tota una odissea. No ens havíem pogut canviar de roba ni res. A la mateixa estació vam treure de les bosses roba d’abric, per passar la nit a l’autobús. Posen l’aire condicionat tant fort que ens havien avisat que hi passaríem molt de fred. I realment si, feia fred. M’havia posat el forro polar, pantalons llargs, mitjons... tot el que tenia d’abric i no em sobrava res, més aviat em costava dormir pel fred. 

El trajecte en bus va ser una pallissa, de Manila a Banaue, des de les deu de la nit fins a les 7 del matí. L’autobús era força confortable, però així i tot, masses hores pel meu gust i això de dormir en el bus a mi em costa molt.

Filipines_1: Llac Taal

Ja torno a ser aquí. per fi tinc temps de tornar-me a posar a escriure. Aquest cop us explico el viatge que he fet aquest estiu a Filipines.

Ja feia temps que tenia ganes d’anar a Filipines i finalment aquest estiu he estat per allà. Un bon dia, ja fa anys, vaig ser conscient de que no en sabia gairebé res d’aquest país que havia sigut colònia espanyola durant més de tres-cents anys. A més, el nom de Filipines em retorna al passat, a la meva infantesa: en aquell temps aquí a Barcelona hi havia una colònia important de filipins, moltes noies i dones d’aquest país treballaven a les cases; les recordo en grups, passejant, crec que era els dijous a la tarda quan tenien lliure, i també en veia algunes anant a recollir nenes a l’escola i portant-los a jugar al parc. 

En aquella època Barcelona era menys cosmopolita que ara, i suposo que és per això que aquelles famílies em semblaven exòtiques, evocaven aquelles terres llunyanes que em semblaven inaccessibles. Em sembla recordar que el que més em sorprenia era seu cabell llis, ja que jo el tenia arrissat i recordo els nostres esforços perquè no es cargolessin i quedessin estirats. 

Amb els anys la curiositat per aquella terra llunyana va quedar oblidada, fins que un bon dia, no se exactament com, els records van tornar a sorgir i la curiositat per Filipines se’m va despertar de nou. Així que finalment aquest agost passat vaig anar a descobrir el país de les set mil illes (o potser son mes, però aquesta xifra ja em sembla impressionant). 

Vaig arribar a Manila via Dubai; el vol de Barcelona a Dubai va ser més confortable que el de Dubai a Manila. En conjunt un viatge molt llarg i força pesat, si no recordo malament cada tram era d’unes 7 hores. O sigui, una pallissa. Al segon vol, el que portava a Manila, hi havia moltes famílies que tornaven al país de vacances, a veure els parents que tenen allà. Hi havia també alguna monja. Tots ells parlaven castellà i quan fèiem cua pel control de passaports vaig veure que molts d’ells tenien passaport espanyol.  

Vam arribar a mitja tarda però el trànsit és espantós, i vam trigar més d’una hora per arribar a l’hotel. El dia estava molt gris i quan vaig sortir a donar una volta pel barri, diluviava. I llavors van sorgir per tot arreu nens venent paraigües. 
El canvi és 1€ ~ 57 pesos. 

Per situar-nos una mica, dir que el nom correcte del país és República de Filipines, que té com a capital Manila. És un arxipèlag de més de set mil illes, agrupades en tres blocs: Luzon, Bisaies i Mindanao. La capital es troba a la illa de Luzon i l’estret del mateix nom la separa de Taiwan, pel nord. En el sud, el mar de Cèlebes separa l’arxipèlag d’Indonèsia.

Els primers dies vam estar a la illa de Luzon, i vam començar el recorregut anant al volcà Taal. Aquesta excursió és la que fa tothom quan visita Manila, i també la fan les famílies filipines. Com a primer contacte amb el país va ser genial, ja que hi havia molta gent del país anant a passar el dia i també molts grups de turistes orientals. 

El llac Taal i el seu volcà estan al sud de Metro Manila, que és com s’anomena en realitat la capital. Per arribar-hi primer cal anar fins a Tagaytay. Aquesta ciutat es troba a uns 60 Km al sud de Metro Manila, està 640 m sobre el nivell del mar, el que fa que tingui un clima més agradable que la ciutat. La seva proximitat amb la capital ha contribuït a la relació que hi ha hagut entre aquestes dues ciutats al llarg de la historia. 

Tagaytay està en una regió boscosa i envoltada de turons, el que va afavorir que s’hi assentessin bandits grups revolucionaris. A més la seva situació va fer que fos un lloc de pas tant de la població local, com dels diferents exèrcits que van passar per aquí. 

L’any 1954 el major Issac Tolentino estava destinat a Tagaytay i es va proposar renovar la ciutat i fer-la més segura. Aquesta població està propera a la ciutat de Cavite, una ciutat amb molt m,ala fama per la seva inseguretat, que s’havia estes per tota la província. Així que Tolentino es va centrar en potenciar la industria i el turisme. Després els seus fills van continuar en la mateixa línia millorant la ciutat. El clima més benigne que a Manila i les vistes que ofereix al llac Taal han contribuït a desenvolupar la ciutat.

Segons una llegenda local, el nom de Tagaytay podria venir de “taga”, que vol dir tallar, i “itay” que vol dir pare. La llegenda conta que un pare i un fill estaven caçant quan l’animal va atacar al pare. Llavors el fill l’hi va cridar uns quants cops “taga itay” “taga itay”, i aquestes paraules van ressonar per tota la vall, després tot el poble en parlava i segons diuen així l’hi va quedar aquest nom. Però pot haver-hi una altra explicació i és que vingui del tagal, en que tagaytay vol dir turó o cresta. 

Des de Tagaytay continuem fins a la població de Talisay, que està més propera al llac. Aquesta zona és molt bona pel cultiu de la canya de sucre, l’arròs i el blat de moro. Quan els espanyols la van descobrir i van veure que hi vivia molta gent, van decidir que calia que allà hi hagués un capellà per evangelitzar a la població. Abans de la construcció de l’església definitiva es va construir una provisional, al costat d’un arbre anomenat talisay. El capellà va fer penjar la campana en les seves branques. 

El primer cop que la gent va sentir el so de les campanes, que no es veien ja que quedaven mig amagades per les branques, es van espantar, ja que no sabien d’on provenia. Després van veure que provenia de l’arbre i així quan la gent volia dir que anava a missa a l’església deia que anava al talisay. I d’aquesta forma el poble va passar a dir-se com l’arbre que tenia penjada la campana. 

Tots els volcans de Filipines formen part de l’anell de foc del pacífic; el front volcànic de la illa de Luzon inclou el Pinatubo i el Taal, entre d’altres. El terreny que conforma la regió del volcà i el llac Taal prové de les erupcions del volcà conjuntament amb sediments al·luvials. Aquest volcà és el segon més actiu del país. 

Em va costar una mica entendre la geografia d’aquesta zona. Hi ha un volcà, un llac, una illa... una mica embolicat tot plegat. Intentaré explicar el que he entès: en el periode comprès entre el 140.000 i 5300 anys abans de la nostra era, hi va haver una sèrie d’erupcions volcàniques que van crear una caldera d’uns 25 o 30 Km de diàmetre. Aquesta caldera es va omplir d’aigua i és el llac Taal. 

Erupcions posteriors van crear en el centre del llac una illa, que és el volcà Taal. Aquesta illa té 23 Km2 i en el centre de la illa hi ha el cràter d’aquest nou volca, que també té un llac a l’interior. La illa té més de 40 cons que no passen dels 311 metres d’alçada. El Taal és un dels volcans més baixos del mon. 

La primera informació que hi ha sobre una erupció d’aquest volcà data del 1572, quan ja hi havia instal·lat un poble a la vora del llac. Des d’aquell moment es coneixen 33 erupcions més. 

Una d’aquestes erupcions va ser l’any 1749, la illa que hi havia al llac va quedar destruïda i va afectar a moltes poblacions del voltant. Pocs anys més tard, l’any 1754 una nova erupció va destruir, entre d’altres, la població de Talisay. 

Una de les erupcions més greus va ser l’any 1911. Abans de l’esclat, a l’observatori de Manila es va detectar activitat sísmica i poc a poc la intensitat dels terratrèmols va anar en augment. Això va crear alarma generalitzada. El 30 de gener els habitants de Manila es van despertar amb un soroll com d’un tro, després van veure llums que il·luminaven el cel cap al sud de Manila i després un núvol negre. Era l’erupció del volcà Taal, a 60 Km de la capital. Unes hores més tard, per tota la ciutat es podien trobar les cendres del volcà. A la illa del llac la destrucció va ser total. En aquell temps a la illa hi havia 7 barangays (que és com s’anomenaven als barris), que van desaparèixer. Van morir més de 1300 persones. 

Abans d’aquesta erupció el cràter estava més elevat que el llac, i hi tenia alguns llacs de colors diferents. Aquests llacs van desaparèixer amb l’explosió quedant tan sols un llac envoltant la illa.

L’any 1937 es va començar a construir a les muntanyes de Tagaytay, per explotar el recurs turístic del volcà. Entre d’altres allotjaments i instal·lacions es va construir el Taal Vista Lodge. Però entre el 1942 i 1944 les tropes japoneses el van ocupar. En el 2002 es va restaurar i ampliar. 

L’any 1965 hi va haver una nova erupció en la que van morir més de 200 persones i les cendres un cop més es van escampar en un gran radi. Al llarg dels anys, el centre de l’erupció ha anat canviant de lloc, passant del cràter central inicial a d’altres cràters, tant en la illa com en el llac. 

En el decurs del temps han mort en aquesta regió unes 5 o 6 mil persones per culpa del volcà. I és que al voltant hi ha diverses poblacions, com Talisay. En la illa del llac està prohibit viure-hi ja que el risc és molt elevat, però hi ha gent que tot i el perill que comporta s’hi ha instal·lat i viuen de l’agricultura i la pesca. 
Des de 1977 el volcà va estar més o menys tranquil, fins que en el 1991 es va tornar a detectar una important activitat sísmica i en la illa van aparèixer nous focus de sortida de gasos. 

Una forma de controlar l’activitat que presenta és anar avaluant la temperatura de l’aigua, els canvis de pH (si es fa més àcida) i si augmenta el nivell d’aigua en el llac. 
En escriure això penso en l’erupció del volcà Ontake al Japó, que acaba de passar, fa una setmana escassa. Les imatges que vaig veure per la televisió em van impactar molt. Al volcà Taal s’estava en alerta. M’impressiona pensar que et pots trobar en una situació semblant: estar tranquil·lament fent fotografies i de cop veure com la muntanya comença a escopir de tot. 

Quan jo vaig estar allà, al volcà Taal, estava tot tranquil. Era un dia núvol, fet que vaig agrair, ja que així la pujada va resultar més fàcil. Era diumenge i hi havia molta gent del país i també forces grups d’asiàtics. Les faccions de la gent per aquí son molt variades, es nota que hi ha hagut molt mestissatge.

Vam agafar una barca que per anar pel llac cap a la illa volcà que hi ha dins del llac (de fet n’hi ha més d’una). És un trajecte d’uns 15 minuts. Hi havia forces onades i vam acabar xops. Un cop a la illa es pot pujar cap a la vora del cràter a peu o en cavall. Vaig pujar a peu, és una caminada d’una hora, el camí és fàcil però com que et van passant els cavalls és un incordi. El terreny és curiós, ja que hi ha zones molt verdes i altres en les que es veu la terra rogenca i ocre, típica de minerals de ferro. En algun racó es poden veure afloraments grocs, que creia que eren de sofre, però les anàlisis indiquen que son sals de ferro. 

Hi ha molt moviment de gent amunt i avall, a estones mig plovisqueja. En algun punt es veu algun cràter incipient fumejant. El terreny alterna la lava negra i la lava vermella que em recorda una mica a Petra. Quan s’arriba a dalt, es veu la caldera plena d’aigua és impressionant. Estàs a la vora del cràter, i aquí dalt s’hi han instal·lat paradetes on venen begudes i cocos, impermeables, paraigües... tot el que pots necessitar quan arribes aquí. Em van sorprendre algunes noies amb pals de gol i pilotes: és una atracció més, llançar les pilotes al centre del llac! 

El paisatge és espectacular i un cop a dalt es pot entendre una mica més l’estructura d’un volcà amb llac al cràter a dins un altre volcà, amb un altre llac al cràter.