dissabte, 11 d’octubre de 2014

Filipines_3: Banaue


Després de passar tota la nit al bus vam arribar a Banaue. El viatge és una pallissa. Vaig recordar una família que havia conegut anant cap a Manila, que després de totes les hores de vol, des d’Espanya fins a Manila, en arribar agafaven aquest bus nocturn per venir a Banau a visitar a la família. Devien arribar encara més cansats que jo. 

L’hotelet on ens vam allotjar, el Sanafe Lodge, té una terrassa coberta amb vista sobre la vall i les terrasses d’arròs; va ser fantàstic poder esmorzar allà i estar a l’aire lliure. El dia no era molt bo, plovia de tant en quant, hi havia boira... però estàvem ja en terra dels ifugao! 
Jeepney
Banaue és una població que es troba a la “cordillera” i és el centre de la cultura ifugao. Està a 1200 metres d’alçada,envoltada de muntanyes i la temperatura és molt agradable; un canvi significatiu respecte a Manila. 
La fama d’aquesta regió és deguda a la peculiaritat de les seves terrasses on cultiven l’arròs, on s’ha cultivat arròs des de fa més de dos mil anys. Com que aquest cultiu necessita quantitats importants d’aigua, havien creat un sistema d’irrigació amb tubs o canonades de canya de bambú per portar l’aigua des de les cascades i fonts cap els arrossars. 

Poc a poc aquestes terrasses mil·lenàries van quedant abandonades i es van deteriorant; a més, un terratrèmol l’any 1990 va afectar a una part del sistema d‘irrigació d’algunes terrasses. Des de l’any 1995 formen part del patrimoni de la humanitat; amb això es vol preservar aquest tipus de cultiu que ha perdurat al llard dels anys, però també l’estil de vida dels ifugaos, que és el sistema dels muyongs.

Els muyongs son parcel·les de bosc, properes als assentaments dels ifugaos, amb arbres fruiters, palmeres, bambús, etc. en els vessants de les muntanyes. Ja des del començament se’n van adonar que era essencial preservar el bosc per poder tenir aigua als arrossars. A més el bosc els hi subministrava fusta, que tant serveix com a combustible com per construcció. 

Tant els muyongs com els camps tenen els seus propietaris, però em sembla que comparteixen les feines i els cultius, intercanvien productes... Cadascú té el seu terreny ben delimitat i passa de generació en generació. Hi ha muyongs molt antics i altres molt més moderns, ja que se l’hi pto comprar a algú o be si hi ha algun espai lliure es pot plantar arbres i netejar el terreny i després ho podrà passar als seus fills en herència.

Les investigacions que s’han realitzat en la zona ifugao indica que en els seus muyongs hi ha unes 170 varietats de plantes i arbres que els hi aporten fusta. 
Tenen també unes 45 plantes que es fan servir per les seves propietats farmacològiques. Alguns d’ells fan servir algunes plantes com a pesticides. 
Distribueixen el seu temps entre el cultiu de l’arròs i els altres productes que cultiven al muyong. Els boscos i arbres ajuden a retenir l’aigua de pluja que després va regant els camps d’arròs i que transporta diversos nutrients dels que s’ha enriquit en el seu pas pel bosc. Les terrasses tenen parets de pedra, que s’obté de la muntanya, o sigui, dels muyongs. 

En els muyongs, a part de viure-hi, també hi ha enterrats els avantpassats, per tant es considera que hi habiten els esperits dels ancestres i altres esperits protectors.

Tallar un arbre sense permís del propietari del muyong està penalitzat i cal plantar-ne dos per restituir-lo. Tenen algunes normes curioses: per recollir els fruits de l’arbre cal esperar a que les fulles siguin madures, no just quan acaben de sortir ja que sinó atrauen els insectes. Tampoc tallen els arbres amb lluna plena, ja que creuen que llavors els insectes es menjaran la fusta. Una altra superstició és que quan es talla un arbre, el tronc ha de caure directament a terra, sinó serà de mala qualitat. 

La colonització espanyola no va tenir tant pes com en altres llocs i la cultura i tradicions dels ifugaos s’ha preservat al llarg dels segles. Per exemple, s’ha conservat el “hudhud” que son els cants i poemes que es reciten durant la sembra i la collita de l’arròs, en els funerals i en altres rituals. El seu origen sembla que data del segle VII i té uns 40 episodis, amb el que es triga uns 3 o 4 dies en recitar-lo tot! El que recita el “hudhud” és una persona rellevant de la societat, generalment una anciana. 

Ara be, amb la conversió al catolicisme i els canvis que s'han anat produint en la societat, es va perden la cultura tradicional. 

La semença i la collita ja no és manual, també els ritus funeraris canvien, pel que aquests cants i poemes corren el risc de caure en l’oblit, ja que ara tan sols la gent gran els coneix i els joves no tenen massa interès en aprendre’ls. 
"Bululs protegint l'arròs
Per evitar que la riquesa cultural d’aquest poble es vagi perdent s’estan duent a terme diferents accions. Per una banda, s’han protegit per llei els drets dels pobles indígenes i per altra banda, es vol donar a conèixer la cultura ifugao. Per això està previst fer diverses publicacions sobre la història i la cultura Ifugao, organitzar festivals i cerimònies tradicionals i ensenyar als joves les seves tradicions. 

Per ara, en el tema de publicacions no he trobat res; vaig estar buscant en llibreries i no vaig saber trobar res sobre les tribus de les muntanyes, ni em van saber dir on podia trobar-ho. 

Els ifugao també es caracteritzen pels seus treballs en fusta. La figura més característica és el Bulul, que representa un home assegut amb els braços creuats al davant. És el guardià o vigilant dels camps d’arròs, per tant, és una figura protectora. A la vora dels arrossars la trobes sovint, sobre una barana, clavada en un pal, on sigui. 

Els seus teixits també son molt característics. El que tinc més present son les mantes de llana teixida en vermell i blanc, de tacte molt agradable. Em recorden una mica les que hi ha per la zona andina. 

En un primer moment Banaue no em va semblar massa atractiu; suposo que estava cansada de la nit en bus, el dia era gris i plujós... em va semblar una mica descuidat. Després quan vaig haver-la recorregut de punta a punta uns quants cops la meva percepció va canviar i em va acabar agradant. De totes formes el millor que té son les vistes als arrossars, en la vall. L’entorn on es troba té un encant especial i la seva gent vaig trobar que era molt agradable i amable. 

La plaça central és el centre de comunicacions: punt d’arribada dels autobusos, on hi ha estacionats els tricicles, els jepneys, que son el busos locals i que generalment estan molt decorats, les mini vans... qualsevol vehicle que necessitis, el trobes en aquesta plaça, davant del mercat. Hi ha unes quantes escoles, una al costat de l’altre. A l’hora de sortida de classe a la prota es poden veure molts tricicles esperant per recollir als nens. 

Després d’esmorzar vam sortir a caminar carretera, seguint la vall; de tant en quant hi ha uns miradors que et permeten tenir una bona visió dels arrossars. En un d’ells, a la barana hi ha una figura en fusta del “bulul”, el guardià de l’arròs. 

Les terrasses són sorprenents, algunes són molt estretes i petites. Estan escalonades per tota la muntanya, i al fons de la vall corre el riu. I miris on miris, encara que al començament no te n’adonis, quan et fixes be veus que hi ha terrasses. Tota la muntanya està plena d’arrossars!

De tant en quant algun home gran, vestit de forma tradicional o fent anar un teler. Ja no poden treballar al camp i esperen a veure si algú els hi dóna alguna cosa per fer-los alguna foto. Al cap porten unes plumes, sobre el que em sembla una tela enrotllada.

Com que és zona humida, posen a assecar el gra a l’asfalt, que està sec i calent. Lliguen totes les espigues fent petits rams que fan molt bonic. 

Els nens, com per tot arreu, encantadors, amb curiositat, amb ganes de que els hi facis fotografies i riallers quan es veuen o veuen els seus amics a la pantalla. 

De tornada cap al poble em dedico a explorar-lo. El riu travessa el poble i hi ha un pont metàl·lic penjant que creua la vall i enllaça, de forma més ràpida, les dues bandes. Em va costar trobar l’entrada, i com que plovia estava mullat i relliscós. Allà a la vora hi havia unes noies parlant i quan van veure que volia creuar-lo em van venir al darrera, crec que no es fiaven massa de que pogués passar sense relliscar. 

A part de l’arròs vaig veure forces plataners. La vegetació és abundant, exuberant. Aquí tothom passeja amb grans paraigües i és que el temps va canviant hi ha estones de pluja cada dos per tres.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Filipines_2: de Manila a Banaue

Vam deixar enrere el llac Taal i el seu volcà i vam tornar cap a Manila. Tot i ser diumenge el trànsit era terrible. Entre la pluja i la contaminació la ciutat em va semblar grisa. Diuen que entre setmana tot és pitjor. Més gris, més contaminació i molt més trànsit. 

Temple proper a l'hotel
Vam arribar a la ciutat a mitja tarda. Al vespre teníem que sortir en bus de línia nocturn cap al nord. O sigui que no em podia allunyar massa de l’hotel i vaig anar a veure un centre comercial que hi havia allà a la vora. És un centre comercial molt modern, ple de bars, restaurants, botigues de tot tipus, i molta gent. grups d’adolescents i joves, també hi havia forces famílies...Hi havia molt ambient i molt xivarri. Com que té diferents entrades, en els passadissos t’indiquen a quin carrer sortiràs. Així i tot, vaig haver de preguntar per la sortida que em corresponia per ubicar-me. 

Quan vaig arribar a l'hotel hi havia un cotxe de bombers aturat al davant. Em va semblar que havia sigut un dels molts garbuixos de fils elèctrics que hi ha, que potser amb la pluja havien fet contacte. No vaig saber si havia sigut això, però el cas és que la cosa va anar a més. L’edifici de davant del nostre hotel va cremar. Van anar arribant molts més cotxes de bombers, tot l’edifici va quedar a les fosques, es va estendre el foc ràpidament. I el fum al carrer era dens i irritant. Tot el barri estava col·lapsat pels bombers, l’aigua per terra, la pluja, el fum... van desallotjar l’edifici del costat. El nostre hotel va tancar les portes i feien pujar a tothom als pisos alts. Vaig estar una estona en un edifici a la vora, menjant alguna cosa ja que passaríem la nit al bus. 

Interior del centre comercial
Per anar a l’hotel tan sols tenia que creuar una cantonada, però era terrible, costava veure-s’hi i respirar. Em vaig tapar la boca i el nas amb un mocador i vaig creuar el primer carrer. Abans de continuar i creuar l’altra vaig haver de treure el cap en una botiga per respirar una mica. Vaig continuar en mig de l’aigua i el fum. L’hotel tenia la porta tancada, van obrir per deixar-me passar i em van fer pujar de seguida al pis de dalt, al restaurant amb aire condicionat i encara lliure de fum. 

Després vam haver de treure les maletes, enmig de tot l’enrenou, i sortir del barri col·lapsat per trobar un taxi que ens dugués a l’estació d’autobusos. Va ser tota una odissea. No ens havíem pogut canviar de roba ni res. A la mateixa estació vam treure de les bosses roba d’abric, per passar la nit a l’autobús. Posen l’aire condicionat tant fort que ens havien avisat que hi passaríem molt de fred. I realment si, feia fred. M’havia posat el forro polar, pantalons llargs, mitjons... tot el que tenia d’abric i no em sobrava res, més aviat em costava dormir pel fred. 

El trajecte en bus va ser una pallissa, de Manila a Banaue, des de les deu de la nit fins a les 7 del matí. L’autobús era força confortable, però així i tot, masses hores pel meu gust i això de dormir en el bus a mi em costa molt.

Filipines_1: Llac Taal

Ja torno a ser aquí. per fi tinc temps de tornar-me a posar a escriure. Aquest cop us explico el viatge que he fet aquest estiu a Filipines.

Ja feia temps que tenia ganes d’anar a Filipines i finalment aquest estiu he estat per allà. Un bon dia, ja fa anys, vaig ser conscient de que no en sabia gairebé res d’aquest país que havia sigut colònia espanyola durant més de tres-cents anys. A més, el nom de Filipines em retorna al passat, a la meva infantesa: en aquell temps aquí a Barcelona hi havia una colònia important de filipins, moltes noies i dones d’aquest país treballaven a les cases; les recordo en grups, passejant, crec que era els dijous a la tarda quan tenien lliure, i també en veia algunes anant a recollir nenes a l’escola i portant-los a jugar al parc. 

En aquella època Barcelona era menys cosmopolita que ara, i suposo que és per això que aquelles famílies em semblaven exòtiques, evocaven aquelles terres llunyanes que em semblaven inaccessibles. Em sembla recordar que el que més em sorprenia era seu cabell llis, ja que jo el tenia arrissat i recordo els nostres esforços perquè no es cargolessin i quedessin estirats. 

Amb els anys la curiositat per aquella terra llunyana va quedar oblidada, fins que un bon dia, no se exactament com, els records van tornar a sorgir i la curiositat per Filipines se’m va despertar de nou. Així que finalment aquest agost passat vaig anar a descobrir el país de les set mil illes (o potser son mes, però aquesta xifra ja em sembla impressionant). 

Vaig arribar a Manila via Dubai; el vol de Barcelona a Dubai va ser més confortable que el de Dubai a Manila. En conjunt un viatge molt llarg i força pesat, si no recordo malament cada tram era d’unes 7 hores. O sigui, una pallissa. Al segon vol, el que portava a Manila, hi havia moltes famílies que tornaven al país de vacances, a veure els parents que tenen allà. Hi havia també alguna monja. Tots ells parlaven castellà i quan fèiem cua pel control de passaports vaig veure que molts d’ells tenien passaport espanyol.  

Vam arribar a mitja tarda però el trànsit és espantós, i vam trigar més d’una hora per arribar a l’hotel. El dia estava molt gris i quan vaig sortir a donar una volta pel barri, diluviava. I llavors van sorgir per tot arreu nens venent paraigües. 
El canvi és 1€ ~ 57 pesos. 

Per situar-nos una mica, dir que el nom correcte del país és República de Filipines, que té com a capital Manila. És un arxipèlag de més de set mil illes, agrupades en tres blocs: Luzon, Bisaies i Mindanao. La capital es troba a la illa de Luzon i l’estret del mateix nom la separa de Taiwan, pel nord. En el sud, el mar de Cèlebes separa l’arxipèlag d’Indonèsia.

Els primers dies vam estar a la illa de Luzon, i vam començar el recorregut anant al volcà Taal. Aquesta excursió és la que fa tothom quan visita Manila, i també la fan les famílies filipines. Com a primer contacte amb el país va ser genial, ja que hi havia molta gent del país anant a passar el dia i també molts grups de turistes orientals. 

El llac Taal i el seu volcà estan al sud de Metro Manila, que és com s’anomena en realitat la capital. Per arribar-hi primer cal anar fins a Tagaytay. Aquesta ciutat es troba a uns 60 Km al sud de Metro Manila, està 640 m sobre el nivell del mar, el que fa que tingui un clima més agradable que la ciutat. La seva proximitat amb la capital ha contribuït a la relació que hi ha hagut entre aquestes dues ciutats al llarg de la historia. 

Tagaytay està en una regió boscosa i envoltada de turons, el que va afavorir que s’hi assentessin bandits grups revolucionaris. A més la seva situació va fer que fos un lloc de pas tant de la població local, com dels diferents exèrcits que van passar per aquí. 

L’any 1954 el major Issac Tolentino estava destinat a Tagaytay i es va proposar renovar la ciutat i fer-la més segura. Aquesta població està propera a la ciutat de Cavite, una ciutat amb molt m,ala fama per la seva inseguretat, que s’havia estes per tota la província. Així que Tolentino es va centrar en potenciar la industria i el turisme. Després els seus fills van continuar en la mateixa línia millorant la ciutat. El clima més benigne que a Manila i les vistes que ofereix al llac Taal han contribuït a desenvolupar la ciutat.

Segons una llegenda local, el nom de Tagaytay podria venir de “taga”, que vol dir tallar, i “itay” que vol dir pare. La llegenda conta que un pare i un fill estaven caçant quan l’animal va atacar al pare. Llavors el fill l’hi va cridar uns quants cops “taga itay” “taga itay”, i aquestes paraules van ressonar per tota la vall, després tot el poble en parlava i segons diuen així l’hi va quedar aquest nom. Però pot haver-hi una altra explicació i és que vingui del tagal, en que tagaytay vol dir turó o cresta. 

Des de Tagaytay continuem fins a la població de Talisay, que està més propera al llac. Aquesta zona és molt bona pel cultiu de la canya de sucre, l’arròs i el blat de moro. Quan els espanyols la van descobrir i van veure que hi vivia molta gent, van decidir que calia que allà hi hagués un capellà per evangelitzar a la població. Abans de la construcció de l’església definitiva es va construir una provisional, al costat d’un arbre anomenat talisay. El capellà va fer penjar la campana en les seves branques. 

El primer cop que la gent va sentir el so de les campanes, que no es veien ja que quedaven mig amagades per les branques, es van espantar, ja que no sabien d’on provenia. Després van veure que provenia de l’arbre i així quan la gent volia dir que anava a missa a l’església deia que anava al talisay. I d’aquesta forma el poble va passar a dir-se com l’arbre que tenia penjada la campana. 

Tots els volcans de Filipines formen part de l’anell de foc del pacífic; el front volcànic de la illa de Luzon inclou el Pinatubo i el Taal, entre d’altres. El terreny que conforma la regió del volcà i el llac Taal prové de les erupcions del volcà conjuntament amb sediments al·luvials. Aquest volcà és el segon més actiu del país. 

Em va costar una mica entendre la geografia d’aquesta zona. Hi ha un volcà, un llac, una illa... una mica embolicat tot plegat. Intentaré explicar el que he entès: en el periode comprès entre el 140.000 i 5300 anys abans de la nostra era, hi va haver una sèrie d’erupcions volcàniques que van crear una caldera d’uns 25 o 30 Km de diàmetre. Aquesta caldera es va omplir d’aigua i és el llac Taal. 

Erupcions posteriors van crear en el centre del llac una illa, que és el volcà Taal. Aquesta illa té 23 Km2 i en el centre de la illa hi ha el cràter d’aquest nou volca, que també té un llac a l’interior. La illa té més de 40 cons que no passen dels 311 metres d’alçada. El Taal és un dels volcans més baixos del mon. 

La primera informació que hi ha sobre una erupció d’aquest volcà data del 1572, quan ja hi havia instal·lat un poble a la vora del llac. Des d’aquell moment es coneixen 33 erupcions més. 

Una d’aquestes erupcions va ser l’any 1749, la illa que hi havia al llac va quedar destruïda i va afectar a moltes poblacions del voltant. Pocs anys més tard, l’any 1754 una nova erupció va destruir, entre d’altres, la població de Talisay. 

Una de les erupcions més greus va ser l’any 1911. Abans de l’esclat, a l’observatori de Manila es va detectar activitat sísmica i poc a poc la intensitat dels terratrèmols va anar en augment. Això va crear alarma generalitzada. El 30 de gener els habitants de Manila es van despertar amb un soroll com d’un tro, després van veure llums que il·luminaven el cel cap al sud de Manila i després un núvol negre. Era l’erupció del volcà Taal, a 60 Km de la capital. Unes hores més tard, per tota la ciutat es podien trobar les cendres del volcà. A la illa del llac la destrucció va ser total. En aquell temps a la illa hi havia 7 barangays (que és com s’anomenaven als barris), que van desaparèixer. Van morir més de 1300 persones. 

Abans d’aquesta erupció el cràter estava més elevat que el llac, i hi tenia alguns llacs de colors diferents. Aquests llacs van desaparèixer amb l’explosió quedant tan sols un llac envoltant la illa.

L’any 1937 es va començar a construir a les muntanyes de Tagaytay, per explotar el recurs turístic del volcà. Entre d’altres allotjaments i instal·lacions es va construir el Taal Vista Lodge. Però entre el 1942 i 1944 les tropes japoneses el van ocupar. En el 2002 es va restaurar i ampliar. 

L’any 1965 hi va haver una nova erupció en la que van morir més de 200 persones i les cendres un cop més es van escampar en un gran radi. Al llarg dels anys, el centre de l’erupció ha anat canviant de lloc, passant del cràter central inicial a d’altres cràters, tant en la illa com en el llac. 

En el decurs del temps han mort en aquesta regió unes 5 o 6 mil persones per culpa del volcà. I és que al voltant hi ha diverses poblacions, com Talisay. En la illa del llac està prohibit viure-hi ja que el risc és molt elevat, però hi ha gent que tot i el perill que comporta s’hi ha instal·lat i viuen de l’agricultura i la pesca. 
Des de 1977 el volcà va estar més o menys tranquil, fins que en el 1991 es va tornar a detectar una important activitat sísmica i en la illa van aparèixer nous focus de sortida de gasos. 

Una forma de controlar l’activitat que presenta és anar avaluant la temperatura de l’aigua, els canvis de pH (si es fa més àcida) i si augmenta el nivell d’aigua en el llac. 
En escriure això penso en l’erupció del volcà Ontake al Japó, que acaba de passar, fa una setmana escassa. Les imatges que vaig veure per la televisió em van impactar molt. Al volcà Taal s’estava en alerta. M’impressiona pensar que et pots trobar en una situació semblant: estar tranquil·lament fent fotografies i de cop veure com la muntanya comença a escopir de tot. 

Quan jo vaig estar allà, al volcà Taal, estava tot tranquil. Era un dia núvol, fet que vaig agrair, ja que així la pujada va resultar més fàcil. Era diumenge i hi havia molta gent del país i també forces grups d’asiàtics. Les faccions de la gent per aquí son molt variades, es nota que hi ha hagut molt mestissatge.

Vam agafar una barca que per anar pel llac cap a la illa volcà que hi ha dins del llac (de fet n’hi ha més d’una). És un trajecte d’uns 15 minuts. Hi havia forces onades i vam acabar xops. Un cop a la illa es pot pujar cap a la vora del cràter a peu o en cavall. Vaig pujar a peu, és una caminada d’una hora, el camí és fàcil però com que et van passant els cavalls és un incordi. El terreny és curiós, ja que hi ha zones molt verdes i altres en les que es veu la terra rogenca i ocre, típica de minerals de ferro. En algun racó es poden veure afloraments grocs, que creia que eren de sofre, però les anàlisis indiquen que son sals de ferro. 

Hi ha molt moviment de gent amunt i avall, a estones mig plovisqueja. En algun punt es veu algun cràter incipient fumejant. El terreny alterna la lava negra i la lava vermella que em recorda una mica a Petra. Quan s’arriba a dalt, es veu la caldera plena d’aigua és impressionant. Estàs a la vora del cràter, i aquí dalt s’hi han instal·lat paradetes on venen begudes i cocos, impermeables, paraigües... tot el que pots necessitar quan arribes aquí. Em van sorprendre algunes noies amb pals de gol i pilotes: és una atracció més, llançar les pilotes al centre del llac! 

El paisatge és espectacular i un cop a dalt es pot entendre una mica més l’estructura d’un volcà amb llac al cràter a dins un altre volcà, amb un altre llac al cràter. 



diumenge, 8 de juny de 2014

Croàcia i Bòsnia-Hercegovina: De Sarajevo a Zagreb

Sortint de Sarajevo passem a la vora del gran cementiri que hi ha a l’altra banda del riu. Impressiona. Com també impressiona el recorregut per la part sèrbia de Bòsnia-Hercegovina. 
Està tot molt verd i cuidat, casetes noves molt boniques i a la vora, cases destruïdes, de les que queden quatre parets en peu. Els habitants d’aquestes cases eren d’ètnia croata o bosniacs, els bosnians musulmans; abans de la guerra vivien aquí, eren veïns, però durant la guerra van haver de fugir i les seves cases van ser saquejades. 

Dels que van sobreviure, molts van fugir i han refet la seva vida lluny de la seva terra. El terreny i les quatre pedres que queden és el seu passat, però no hi tornen. Altres han venut les restes a un preu miserable. 

El cas és que ara es territori de la part sèrbia, no tenen prohibit tornar-hi però no ho fan, suposo que per mil i un sentiments barrejats. A mi se m’encongia el cor veient-ho: casetes cuidades, semblaven acollidores, i a pocs metres les restes del que havien sigut les cases dels d’altres ètnies. Un temps amics o coneguts, veïns, per passar a ser enemics. 

Una altra cosa que em sobta per aquesta zona és que es fa servir el ciríl·lic. Tots els rètols estan en els dos alfabets. Tens la sensació d’haver canviat de país. Però no és fins més tard que es creua la frontera i s’entra a Croàcia, per la regió d’eslavònia.

L’últim dia del viatge el vam passar a Zagreb, era un dia plujós i gris que no acompanyava massa. Sort que el primer dia havíem vist al ciutat amb sol.

Era diumenge de Pasqua i aquí és una data assenyalada. Tots els museus estan tancats. Una llàstima, ja que hagués anat molt be poder-se refugiar una estona. A més, hi ha alguns museus que m’hagués agradat visitar. 

Per altra banda, en ser una festa religiosa important, totes les esglésies estaven obertes i celebrant misses, una darrera l’altra. Era impressionant. En totes les cerimònies l’església estava a vessar de gent, amb gent dreta per manca d’espai, en algunes. Fins i tot l’església més petita tenia gent a totes les misses.

Em sembla que ja vaig comentar que m’havien impressionat les cues que hi havia per confessar-se, doncs ara era l’assistència a la missa de pasqua. Amb el mal dia que feia, veies els vellets amb paraigües, arribant a l’església, o famílies amb nens petits, a part dels joves.

Com que no sabia que els museus estaven tancats per ser pasqua, em vaig allunyar de la zona més turística buscant el museu de la ciutat. 

Així vaig arribar a la plaça dels il·liris, en la part alta de la ciutat. El seu nom prové del moviment il·liri, que buscava la unió de tots els pobles eslaus del sud, que es va desenvolupar a començaments del segle XIX. Passejar pe aquest barri et permet veure l’altra cara de la ciutat, tranquil·la però no tant cuidada.

Des de la ciutat alta es té molt bona vista sobre la catedral i es poden veure els campanars de diferents esglésies, sobresortint aquí i allà.

Per la ciutat baixa, també hi ha contrastos. Hi ha els carrers de botigues, restaurants, terrasses, es poden trobar escultures aquí i allà, agradable i cuidat. Però també hi ha carrers on els edificis havien sigut senyorials, queden restes del seu passat, però ara tenen un aire una mica descuidat.

dissabte, 7 de juny de 2014

Bosnia-Hercegovina_3: Sarajevo

La carretera de Mostar cap a Sarajevo és molt bonica. El paisatge és muntanyós i està tot molt verd. Es veuen alguns cims nevats i quan ens apropem més a Sarajevo trobem ja la neu al costat de la carretera. Creuem uns quants pobles que estan tots nevats. Pel camí, al pluja i la neu ens acompanyen. I la nostra visita a Sarajevo va ser sota la pluja, en un dia gris, que acompanya a la trista història de la ciutat.

Hi ha uns quants llibres que em van acompanyar en aquest viatge, que em van impactar, commoure i em van fer reflexionar sobre el conflicte, sobre les reaccions humanes... Un d’ells és “La rosa escondida” de Reyes Monforte; va ser el primer que vaig llegir i vaig trobar que descriu molt be com s’enfronta cadascú a situacions dures i extremes, com les de la guerra. Els recursos i mecanismes que té cadascú son molt importants per sortir-ne enfortit i no trencar-se, però també el suport i ajuda que rebis de l’entorn. 

Un altre llibre va ser “El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway; aquest el vaig llegir sortint de Sarajevo, quan ja havia coneixia els llocs que descriu. Per mi, un gran llibre. “La hija del este” de Clara Uson, també el vaig trobar interessant, i el de Minic Slobodan “Bienvenido a Sarajevo, hermano” té l’encant afegit de que està arrelat a casa nostra. Entranyable també em va resultar “La palabra más hermosa” de Margaret Mazzantini. I en una línia diferent, ja que era una altra època, vaig trobar interessant el llibre “Cartas a palacio” de Jorge Diaz.

Sarajevo és la capital de Bòsnia-Hercegovina, es troba en una vall a uns 500 metres d’alçada, envoltada de muntanyes que tenen entre 1500 i 2100 metres, que és on s’hi van celebrar els jocs olímpics d’hivern del 1984. 

El lloc on ara s’assenta la ciutat ja estava habitat en el neolític; aquí també hi van viure tribus il·líries, abans de la conquesta per part dels romans, l’any 9. Els romans es van instal·lar prop d’unes fonts d’aigües sulfuroses que hi ha en aquesta zona. Després van arribar els ostrogods, més tard els bizantins i en el segle VII hi arriben tribus eslaves, que en el segle X formen l’estat de Bòsnia.

La fortalesa de Hodidjed dominava la vall del riu Miljacka, que és el que creua la ciutat i és on es van establir els otomans, després d’ocupar-la, als voltants dels anys 1440. Uns anys més tard el primer governador otomà van fundar la ciutat, agrupant els pobles de la zona. Va construir un mercat cobert, una mesquita i els banys públics. Va ampliar el palau del sultà, que en turc (crec que és en turc) és diu saray, i és el que més tard va donar nom a la ciutat de Sarajevo.

En el segle XVI és quan la ciutat pren més relleu, gràcies al comerç d’importació de seda i a que el l’otomà Gazi Husrev-beg construeix mesquites i mercats coberts. A mitjans de segle hi havia un centenar de mesquites. En aquell temps era la ciutat més important dels Balcans, després d’Istanbul. 

En la guerra entre Àustria i els otomans, a Sarajevo l’hi va tocar el rebre; l’any 1697 la ciutat va ser saquejada i cremada per les tropes austríaques. Molts barris i mesquites van quedar destruïts. A l’hora de reconstruir la ciutat, com a precaució, van construir una ciutadella. 

Al llarg del segle XVIII i XIX la ciutat va patir diverses epidèmies de pesta i nombrosos incendis. També hi va haver diverses revoltes en contra dels otomans. 

El control otomà es va acabar amb l’ocupació per part de l’exèrcit austrohongarès, l’any 1878. Volien convertir Sarajevo en una ciutat moderna, d’estil europeu. Es van construir nous edificis, en un estil totalment diferent, i la gran revolució va ser la incorporació del tramvia. Va ser la primera ciutat europea en tenir tramvia, que es va posar en marxa l’any 1885. 

Va ser durant aquesta època que la població va passar adoptar l’alfabet llatí per escriure. L’any 1908 l’imperi austrohongarès annexionava formalment Bòsnia-Hercegovina. 

L’any 1851 tres quartes parts de la població eren de religió musulmana i no arribava al 17 %de cristians ortodoxes; poc abans de la primera guerra mundial, els musulmans eren ja tan sols un terç de la població, els cristians ortodoxes es mantenien més o menys igual i havia augmentat significativament el nombre de catòlics, que era un altre terç de la població. 

El desencadenant de la primera guerra mundial va ser un fet que va succeir a Sarajevo al juny de 1914: l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva esposa. Aquest fet es descriu en la novel·la que he esmentat abans, “cartas a palacio”. El que va disparar, Gavrilo Princip, era un jove (crec que molt jove) d’un grup nacionalista serbi. A la cantonada on va succeir, a la vora del riu, hi ha fotografies i una placa commemorativa.

Durant anys, aquest noi va ser un heroi per la població, ja que va contribuir a l’alliberament del domini austrohongarès. Com a tal, la placa estava a una alçada en la que era ben visible. Ara be, durant la darrera guerra, els serbis eren els enemics, i per tant, Princep ja no era considerat un heroi pel poble bosnià, pel que la placa es va retirar. Ara es torna a estar en la mateixa paret, però sota les fotografies, és a dir que no té el lloc destacat, sinó que queda molt més avall, menys a l’alçada de la cintura. Segons m’expliquen l’han tornada a posar ja que és un reclam pels turistes.

Durant la segona guerra mundial la ciutat de Sarajevo va formar part de l’estat nazi dels ústaixes i va ser en aquest període quan es va exterminar a la població jueva de la ciutat. 

Després de la segona guerra mundial es converteix en la capital de la república socialista de Bòsnia-Hercegovina, dins de la república federal socialista de Iugoslàvia. En aquest temps es van construir nous barris, es va desenvolupar la industria i es va revitalitzar la ciutat.

Quan Bòsnia-Hercegovina va declarar la independència, amb Sarajevo com a capital, l’exèrcit Iugoslau e sva instal·lar a les muntanyes del voltant. La població va fer diverses manifestacions per la pau, i en una d’elles va morir una manifestant. I això era el punt de partida del setge que va patir la ciutat durant 3 anys, del 1992 al 1995. 

De mitjana queien cada dia més de 300 obusos, i segons llegeixo un dia de juliol del 1993 van caure’n 3777. La ciutat no tenia aigua corrent, ni electricitat, ni medicaments. Els hiverns eren freds, cremaven el que podien per escalfar-se, em deien que per això no queden arbres, després van ser els mobles... era difícil sortir a buscar aigua o alguna cosa per menjar. 

La gent moria diàriament, no podien anar a enterrar-los al cementiri, i una de les coses que em va impactar més va ser veure tots els parcs de la ciutat plens de tombes. Enterraven als seus morts on podien, prop de casa. 
Llegeixo que les estimacions que es fan son d’unes 12.000 persones mortes i unes 50.000 ferides. 

El setge va durar tres anys, però els serbis no van acon seguir fer-se amb el control de la ciutat. Van ser els acords de Dayton els que van permetre acabar amb la situació. A finals de febrer del 1996 es donava oficialment per finalitzat el setge. 
La ciutat estava en ruïnes, les muntanyes del voltant minades. Es va començar la reconstrucció de seguida. 

La plaça del mercat de Markale, que va ser bombardejat dos cops, el primer cop al 1994 i el segon cop un any més tard. Crec que va ser en el darrer bombardeig que van morir 40 persones i va propiciar la intervenció de les forces de la OTAN. Al fons del mercat hi ha tota la paret coberta amb una gran placa en la que hi ha el nom de totes les víctimes. 

La biblioteca de la ciutat va ser una de les moltes coses que van quedar malemeses o destruïdes durant la guerra. Quan estava allà vaig veure la reconstrucció i un cop aquí vaig llegir als diaris que ja s’havia obert al públic. Els diners per la seva reconstrucció han sortit de la comunitat europea i de l’emirat de Qatar. Segons llegeixo en una noticia de la vanguardia, van cremar-la disparant projectils de fòsfor. 

La biblioteca s’havia construït en el 1894 en estil oriental tot i ser ja l’època de domini austrohongarès. Segons llegeixo, volien destruir-la precisament per l’aire oriental que tenia. El que la va cremar era una persona culta i amant de les lletres, però que es va tornar radical nacionalista serbi i per tant estava contra tots els no serbis: croats i musulmans bosnians. 

La biblioteca tenia un fons molt valuós, del que es va poder salvar alguna cosa ja que els treballadors van salvar tot el que van poder, durant l’incendi. 

Passejant per la ciutat és sorprenent el contrast entre el barri del període otomà i el del període austrohongarès. El barri otomà està ple de botigues de records; continuant el carrer passes a l’altre barri, totalment diferent, carrers amples, edificis que em recorden els de l’eixample, botigues de marques...

Sebilj, és una antiga font de fusta, punt de trobada de turistes i locals, porta d’entrada al barri otomà. 

Passejant pel barri es veu un antic han convertit en restaurant. Morica han, era la pensió de la època, en el 1551; va cremar-se i es va reconstruir el 1697. Va patir alguns incendis més i posteriors reconstruccions. Actualment és l’únic han que queda. Podia acollir unes 300 persones i tenia espai per uns 70 cavalls. 

La mesquita de Gazi-Husrevbey té un petit cementiri en el que es pot observar el que ja havia comentat, sobre les làpides: n’hi ha acabades amb un turbant, d’altres amb decoracions diverses. 

A la part nova hi ha una placa dedicada a l’ajuntament de Barcelona, en agraïment per l’ajuda prestada a la població durant la guerra. Si no recordo malament, va ser de les primeres ciutats en donar-los-hi suport. 

Una més enllà hi ha el memorial als nens morts durant el setge. En un parc, una font, i sobre el ciment petjades infantils. En el parc, tombes, làpides blanques aquí i allà, i el llistat de criatures que no han arribat a créixer. 

Hi ha també una antiga església ortodoxa (sèrbia). La primera va ser construïda en els segles V o VI, per ser reconstruïda durant el període otomà a finals del segle XV. Va patir diversos incendis i l’actual és la reconstrucció del 1730. És interessant de veure. 

Passejar per la ciutat vas veient els contrastos, el que hi ha reconstruït, la gran majoria de coses, però intentava imaginar la vida durant el setge, la seva gent, el que devien patir.... entre això, el passat, i el dia gris, la ciutat em va commoure. I com ja he comentat, les tombes als parcs, destacant sobre la gespa verda. 

La ciutat em va impressionar. I com deien, el problema no està resolt. Hi ha molt atur, molta insatisfacció i també hi ha gent que ja ha viscut dues guerres. Esperem que no hagin de tornar a passar mai més per una situació com la viscuda.