Filipines_6: Sagada

Sagada no està massa lluny de Bontoc, però si que queda força lluny de Manila, a uns 275 Km. Seguim estant a la província de les muntanyes; quan vam arribar era ja mitja tarda i aquí es fa fosc aviat, o sigui que no vaig veure gairebé res aquell primer vespre.

Segons la llegenda la ciutat la va fundar Biag. Ell i la seva gent van haver de fugir del seu poble perseguits pels caçadors de caps. Primer es van instal·lar prop de la costa, però més tard, per la pressió dels espanyols que els forçava a convertir-se i canviar de nom, van decidir entornar-se’n cap a les muntanyes. No obstant al llarg del camí es va anar fraccionant el grup i els seus germans van emprendre diferents rutes instal·lant-se en diferents llocs de la illa. Biag és el que va arribar a on ara es troba Sagada. 

El nom de Sagada prové de l’època dels espanyols, un dels molt mal entesos entre la població local i els colonitzadors: un grup de soldats va trobar un home carregat amb una cistella per anar a pescar i l’hi van preguntar com es deia el poble més proper i l’home va entendre que l’hi preguntaven que duia. 

La població es troba a uns 1500 metres d’alçada, o sigui que té un clima (en quant a temperatura) agradable. A l’època dels espanyols no era fàcil arribar-hi, pel que va quedar fora del seu abast. 

Durant un temps Sagada va ser l’única ciutat Filipina en que la major part de la seva població (un 95%) era anglicana, de l’església episcopal filipina. La primera missió cristiana es va establir aquí l’any 1904, i era una missió de l’església episcopal. L’església que hi ha al centre de la ciutat és d’aquesta època. 

Aquesta ciutat va ser la última en tenir una església catòlica romana. No obstant, els seus religiosos diuen que a Sagada són catòlics, que ja des de la primera missió que s’hi va establir ho son. Son anglo-catòlics, propers però separats de l’església catòlica depenent de Roma. Actualment hi ha també alguna església catòlica romana. 

Com deia, la temperatura és agradable, però nosaltres vam enganxar pluja. Es va passar tota la nit plovent. Quan a mig matí va parar una mica vam sortir a visitar el poble i la vall on hi ha les coves amb els taüts penjats, que és pel que és famós aquest poble. 

En tota la regió de les muntanyes cal agafar un guia local per fer les visites i també hem hagut de pagar una taxa turística en cada poble. 

Sagada està envoltada de vegetació i roques. És terreny càrstic, les roques grises sobresurten entre la vegetació i si un s’hi fixa be, en aquestes parets s’hi veuen taüts penjats. 

Com que el poble està elevat es veu la vall, amb petites agrupacions de cases, i de tant en quant els blocs de pedra. Hi ha tot un recorregut per visitar les diferents coves on hi ha tombes i algunes de les coves estan connectades entre sí, per dins. Com que havia plogut molt els darrers dies i la nit anterior els camins estaven molt enfangats i algunes coves impracticables. 

Hi ha taüts que estan penjats en la paret de roca, mentre d’altres es troben en l’interior de les coves. Els enterraments més recents son els que es troben en les parets. Son taüts de fusta, agafats a la roca amb unes barres de ferro, porten el nom escrit en lletres grans i en algunes s’hi veu també una creu. Es van convertir al cristianisme, però no van deixar els seus rituals animistes. 

Els ifugaos van lluitar contra els espanyols, es van resistir, en canvi els igorot van adaptar-se: es van deixar convertir, però seguien fent la seva. 

Em va sorprendre veure cadires penjades al costat dels taüts. Em van explicar que és la cadira on els momifiquen. Quan estan morts els posen asseguts en una cadira lligats fins que estan secs, així els hi és més fàcil després col·locar-los dins del taüt en posició fetal. 

Les parets on pengen els taüts ha de rebre la llum del sol unes hores al dia per tal de què l'esperit pugui sortir del cos i del taüt. Als morts els enterraven amb els seus objectes preferits, el que ha desencadenat una sèrie de saquejos de tombes. Fins fa pocs anys encara se seguia enterrant així. Els enterraments més antics tenen uns 300 o 400 anys i son les que es troben en coves naturals que estan en el Echo valley. 

Abans de baixar a la vall veiem el “day-up” un cercle de pedres que fan de seient i al centre de la rotllana hi encenen un foc. Aquí és on es reuneixen els ancians del poble i prenen les decisions que afecten a la comunitat. També resolen els problemes que sorgeixen. Les dones no poden seure al cercle, seuen al darrera i poden escoltar però no opinar.

 

Baixem a una de les coves. És impressionant la quantitat de taüts que hi ha apilats. Alguns s’han recollit d’altres coves i portat aquí per preservar-los. El clima tropical no és molt bo per la conservació de la fusta. Molts d’ells es veuen mig podrits. Hi ha moltíssim taüts apilats, omplint tot el fons de la cova.

Com que el dia aguantava, vam picar unes galetes i vam anar cap a la cascada Bomod-oki. El camí surt del poble de Bidlisan, a on hi vam arribar en jeepney. En el centre de turisme vam trobar a la guia local. No li va fer gaire gràcia haver-nos d’acompanyar aquella tarda, ja que deia que plouria. I no es va equivocar gens. Va diluviar. Vam enganxar dos bons xàfecs en una tarda. La capelina que duia al final de la tarda ja no em servia de res: traspassava l’aigua. 

mines d'or

L’excursió em va agradar ja que es passava per un poblet i allà estaven els homes reunits parlant, com si fos una reunió de veïns. Les cases estan construïdes sobre pilons, per evitar la humitat i l’aigua; n’hi ha de fusta i altres de llauna. Les de llauna em xoquen, han de ser molt caloroses quan fa calor, però molt més resistents a la pluja. Algunes per dins son de fusta o de bambú trenat i per fora tenen la llauna. 

mines d'or

En aquest poble extreien or, no tinc clar si del riu o de mines. Ara sembla abandonat. He llegit un article recent sobre les mines d’or de la província de les muntanyes, en el que s’analitza els problemes que han generat. L’extracció de l’or, fa malbé l’entorn, i quan es fan servir productes químics altera la qualitat de l’aigua del riu, per tant afecta al rec dels arrossars. 

Al poble el que es veu és  una cabina de camió unida a unes politges per fer pujar les vagonetes amb la càrrega i més avall uns embassaments.   

Just quan sortim del poble ens enganxa el primer xàfec. A la vora hi ha una casa i ens deixen refugiar-nos allà fins que pari. La guia aprofita la parada per menjar una mica: porta un paquetet de bambú trenat, l’obre i a dins hi ha arròs. El tanquen en aquesta mena de cistelleta i ho bullen tot junt. 

El camí és bonic, els arrossars son molt més petits que els de Batad. Per arribar a la cascada hem d’anar vorejant els arrossars. El terra està relliscós, en algun punt és delicat el pas. En un camp un búfal d’aigua està removent la terra. 

Per fi arribem a la cascada. Impressionant. Teníem previst menjar alguna cosa en arribar, però el temps era infernal. Una gran nuvolada negra avançava cap a nosaltres. La cascada duia una gran quantitat d’aigua; no m’estranya amb la pluja que tenen en aquesta zona! Jo no em vaig estar gaire estona aturada allà, entre els esquitxos de la cascada, tot i que estava a molta distància i la pluja que amenaçava, vaig començar a tornar enrere. Em preocupava una mica haver de passar altre cop per les passarel·les entre els camps sota la pluja. 

La tornada des de la cascada va ser dura, tal com preveia, ens va enganxar un bon xàfec enmig dels arrossars, sense cap lloc on aixoplugar-nos. Jo anava xopa, les ulleres plenes d’aigua i am més tenia la sola de les botes mig trencada. Un desastre. 

Va haver-hi algun moment en que estava fastiguejada de la pluja i del camí. Llavors vaig veure una dona ajupida en un camp, treballant, coberta tant sols amb un plàstic transparent tirat per les espatlles i el cap. No s’immutava, continuava la seva feina com si res. Se’m va passar una mica el mal humor

. 

Vam acabar l’excursió al poble de Aguio on ens esperava el jeepney per tornar cap a Bidlisan i Sagada. Aquell vespre em vaig quedar a sopar a l’hotel. No tenia ganes de mullar-me més, necessitava roba seca, peus secs... 

Estàvem allotjats al Saint Joseph Rest House, jo tenia un bungalow en un racó del jardí, o sigui que tant per anar al restaurant com al poble havia de sortir i tornar a trepitjar aigua. De totes formes lo del poble em feia més mandra, el restaurant de l’hotel era la opció més còmode. No tenien massa varietat, ni hi havia ambient, vaig estar sola la major part del temps, després va arribar una família.

Filipines_5: Bontoc

Terrasses de Bayyo

Continuem amb el jeepney direcció nord, cap a Bontoc; pel camí ens aturem per contemplar la vista de les terrasses de Bayyo. Els camps es troben en un terraplè, en aquesta època tenen color terròs i contrasta amb les de la vall, de color verd brillant. El conjunt fantàstic. 

Bontoc està una mica més baix que Banaue, a 900 metres d’alçada i la gent dels petits poblats de les muntanyes baixa cap aquí a vendre els seus productes. L’únic que vam veure d’aquesta població va ser el museu. Val la pena ja que et permet veure com vivien en el passat les diferents tribus de les muntanyes. Serveix per aclarir una mica els diferents noms dels grups ètnics i en quina zona geogràfica és majoritària cada grup. Es poden veure moltes fotografies i alguns dels estris que utilitzaven. 

 A Banaue i Batad trobàvem els ifugao i aquí es parla dels igorots. Tenia una mica d’embolic i he intentat trobar informació per aclarir-me una mica. “Igorot” vol dir muntanyenc i és el terme que aglutina diferents grups etnolingüístics. Un d’ells son el bontoc; aquest grup, juntament amb els ifugao son els que van construir les terrasses d’arrossars. 

Abans de l’arribada dels espanyols, aquests pobles eren animistes, tenien una divinitat suprema, Lumawig, que representa tant les forces de la naturalesa com al deu creador; aquesta divinitat però seria propera, com un mestre i un amic. Una altra figura important és l’anito o els anitos. Són els esperits dels avantpassat morts; abans de prendre decisions importants ho consulten als anitos i quan hi ha una festa o una celebració se’ls hi posa una mica de menjar per demostrar-los-hi que no se’ls oblida i que estan convidats a la cerimònia. 

Tot i que es van convertir al cristianisme, segueixen preservant moltes coses de la seva cultura i tradicions, així com el culte als anitos. Els espanyols, escandalitzats amb el seu culte i religió els considerava depravats i els menyspreaven; així el terme igorot en alguns ambients era un terme despectiu. Amb això els espanyols van dividir la societat filipina, creant dos classes socials: els de les muntanyes i els altres, els de les planes. Actualment s’ha restablert el terme igorot amb el seu significat de tribus de les muntanyes. 

Els bontoc es caracteritzaven pels seus tatuatges al cos, i també perquè eren caçadors de caps. Aquesta és la traducció que m’ha semblat més correcta, tot i que no sé com anava la cosa; el que sí sé és que tallaven caps. En el museu de Bontoc hi ha una fotografia que em va impactar moltíssim: no és gaire gran, però es veuen dos homes portant un pal on hi ha lligada un gros embalum. En un primer moment em va semblar el cos d’un animal mort, però mirant-la amb detall em vaig adonar de que eren dos cossos capiculats, amb la particularitat de que no tenien cap. 

El museu està ple de fotografies summament interessants. És una llàstima que no venguessin cap llibret, recollint ni que fos de forma breu, la informació que hi ha allà. Tampoc es podien fer fotografies, o sigui que jo, que tinc mala memòria no recordo masses coses de les que vaig veure. A més hi ha tanta informació que se m’escapa. La col·lecció de fotografies és el millor d’aquest petit museu. 

A la part de fora hi ha reproduccions de les construccions dels diferents grups que habiten a les muntanyes. Un d’aquests espais és el ato. Aquí es reuneix el consell dels ancians del poble, és on prenen les decisions que afecten a la vida de la població. Aquí també és on venen els joves per la seva iniciació a l’etapa adulta, on els ancians els hi ensenyen el que cal saber sobre la seva cultura. A l’entrada de molts d’aquests edificis hi ha uns pals de fusta amb figures tallades. 

Al costat del museu hi ha una escola. La paret de fora de la zona infantil està pintada amb animals i el seu nom a sota, alternant amb pintures de figures religioses i amb l’alfabet. Els altres edificis hi ha els més grandets. Just quan marxem surten de classe i ens saluden alegrement. És la nova generació, el futur d’aquest poble, un contrast amb les figures i la vida que es veu a l’interior del museu.

Filipines _4: Batad

Vam sortir de Banaue amb jeepney, ens va pujar per la pista un bon tram, però estava en molt mal estat. De totes formes amb el trajecte que vam fer ens vam estalviar una hora de pujada.

El camí passa la major part del temps entre vegetació, és a dir que no hi ha vistes. Tan sols algun moment s’arriba a un punt alt una m ica més obert i es veu la vall i les terrasses. A l’igual que als voltants de Banaue, la vegetació és frondosa, el verd t’envolta, l’aigua baixa per totes bandes... i la humitat aclaparadora. Durant la primera part del matí el temps va aguantar força. 

Em va sorprendre trobar pel camí un jeepney abandonat. Potser estava espatllat i esperaven alguna peça de recanvi. Però sorprenia trobar-lo allà solitari a una banda de la pista. Quan ja portàvem un parell d’hores caminant vam començar a veure arrossars i poblets dispersos per la vall; el paisatge començava a ser més bonic, i encara que seguíem pujant i baixant constantment, valia la pena. Una hora i mitja més tard vam arribar al poblet de Cambulo on ens vam aturar a menjar el picnic que ens havien preparat a l’hotel de Banaue. 

Una bona coca-cola em va reanimar una mica, ja que el cansament de la caminada i la humitat m’havien deixat sense forces. Els trams en que es voreja els camps d’arròs son delicats, al menys per mi, ja que has de conservar l’equilibri, no ficar al peu al camp, no destrossar-los-hi, i no caure al camp de sota... O sigui que anava amb una certa tensió quan caminàvem entre arrossars. mica d’equilibris 

La parada no va ser massa llarga i quan ens vam posar de nou en marxa va començar a plovisquejar. Quan vam trobar un lloc on aixoplugar-nos va començar a diluviar. Per aquí, com que és molt humit i ple de vegetació, les cases, que són de fusta estan construïdes sobre pilons també de fusta. A sota és on guarden els troncs d’arbre tallats, sacs i altres estris. Ens vam refugiar a sota d’una d’aquestes cases. No hi havia massa espai, ja que la major part la ocupaven els troncs, però cadascú va trobar un racó més o menys confortable on passar l’estona. Jo vaig aprofitar a parlar amb el Jody, el guia ifugao. Així vaig poder saber alguna cosa de la seva gent.

Un sou mig és de 250 pesos al dia, o sigui poc més de 4 euros per dia; les dones, com que treballen al camp, els sous son més baixos. El trasllat de l’arròs, en sacs, els hi acaba creant mal d’esquena, tant si porten els sacs recolzat sobre les espatlles o si el porten penjat en un pal. És per això, m’explicava, que la gent gran quan ja no pot treballar al camp i transportar els sacs, es dediquen a disfressar-se per que els turistes els hi facin fotografies.

M’explicava que hi ha molts dialectes diferents i que no es poden entendre entre ells en les seves llengües, per això per comunicar-se ho fan en tagal. En el tagal he observat que hi ha forces paraules que provenen del castellà. 

En quant a l’ensenyament, hi ha escoles públiques i privades, i en cada poble hi ha una escola elemental, però després han d’anar a Banaue a continuar els estudis. 

En cada poble hi ha una persona responsable de vetllar per la salut de la gent, i després hi ha uns voluntaris que hi van, des de Banaue, a portar-los-hi medicaments. Ara be, pels coses greus en les que cal anar a l’hospital, aquest és de pagament. 

Quan va parar de ploure vam continuar caminant, el camí està molt ben senyalitzat, en alguns trams hi ha escaletes, però amb la pluja estava tot moll, relliscós, enfangat... se’m va fer una mica pesat. Van ser set hores caminant, amb un temps infecte. En alguns trams, com ja he comentat, el camí no era fàcil. És cert que quan arribes a veure el poble la vista és molt bonica, sembla un amfiteatre d’arrossars. Impressionant. 

La gent que hem trobat aquí i a les dues cases del camí, tenen ganes de parlar, els hi fa gràcia quan saben que venim d’espanya, llavors reciten les paraules que hi ha en comú: pantalón, cuchara, cuchillo, els dies de la setmana, els números... Tenen molta curiositat, em pregunten que em sembla el seu país, la seva gent...

Em va saber greu arribar tan cansada, no tenia esma ni de donar una volta per les quatre cases del poble. Cal dir que no estan a peu pla, sinó que segueix sent pujar, baixar, passar pel costat del camp... o sigui que ens vam quedar a la casa, que tenia una vista fantàstica, vam fer torns per dutxar-nos, ens vam posar roba seca, i vam estendre la que dúiem perquè s’eixugués per l’endemà. 

Algunes noies del poble pugen per oferir massatges. Feia fresca i m’hagués anat be pujar-me un polar primet; al final l’havia deixat a Banaue, ja que a la motxilla que duia no m’hi cabia res més: per passar una nit fora teòricament no es necessita massa cosa, però entre l’aigua pel camí, el picnic, xancles per la dutxa, roba seca, un mínim de sabó, la càmera, llanterna, la capelina... vas sumant i al final anava amb la motxilla, que era petita, a tope. O sigui que vaig deixar a baix el polar i el sac llençol. 

És relaxant estar-se contemplant la vall; es veuen poblets o agrupacions de cases, disseminades per la muntanya. Més enllà del poble diuen que hi ha una cascada, però no l’anem a veure, no tenim esma. 

Aquí l’horari d’anar a dormir i aixecar-se ve condicionat per la llum solar. A les cinc del matí ja hi ha activitat. Veig passar els homes amb els rams de blat penjats d’un pal recolzat a l’espatlla. Hi ha molt moviment, tothom està ja en marxa. Em saluden quan em veuen passejar per allà, mentre els altres encara dormen. Una mica lluny, es veu el pati de l’escola, els nens estan formant, arrenglerats, ben ordenats; no sé si canten o resen. Ho vaig veure també en altres escoles. 

Per sortir de Batad ho fem per una altra banda, pujant la muntanya; feia calor i la pujada costa una mica, però és molt més curt: en una hora arribes a la carretera. El camí és fàcil, tot i que bastant costerut; estaven asfaltant la part de dalt, però no sé si la idea és asfaltar-lo tot. La gent de Batad no està tant aïllada com semblava fent l’altre camí. Per aquesta altra via no és difícil arribar al poble. 

Un cop a la carretera, o pista (no recordo si era asfaltat) ens esperava un jeepney per tornar cap a Banaue on havíem deixat l’equipatge.

Filipines_3: Banaue

Després de passar tota la nit al bus vam arribar a Banaue. El viatge és una pallissa. Vaig recordar una família que havia conegut anant cap a Manila, que després de totes les hores de vol, des d’Espanya fins a Manila, en arribar agafaven aquest bus nocturn per venir a Banau a visitar a la família. Devien arribar encara més cansats que jo. 

L’hotelet on ens vam allotjar, el Sanafe Lodge, té una terrassa coberta amb vista sobre la vall i les terrasses d’arròs; va ser fantàstic poder esmorzar allà i estar a l’aire lliure. El dia no era molt bo, plovia de tant en quant, hi havia boira... però estàvem ja en terra dels ifugao! 

Jeepney

Banaue és una població que es troba a la “cordillera” i és el centre de la cultura ifugao. Està a 1200 metres d’alçada,envoltada de muntanyes i la temperatura és molt agradable; un canvi significatiu respecte a Manila. 

La fama d’aquesta regió és deguda a la peculiaritat de les seves terrasses on cultiven l’arròs, on s’ha cultivat arròs des de fa més de dos mil anys. Com que aquest cultiu necessita quantitats importants d’aigua, havien creat un sistema d’irrigació amb tubs o canonades de canya de bambú per portar l’aigua des de les cascades i fonts cap els arrossars. 

Poc a poc aquestes terrasses mil·lenàries van quedant abandonades i es van deteriorant; a més, un terratrèmol l’any 1990 va afectar a una part del sistema d‘irrigació d’algunes terrasses. Des de l’any 1995 formen part del patrimoni de la humanitat; amb això es vol preservar aquest tipus de cultiu que ha perdurat al llard dels anys, però també l’estil de vida dels ifugaos, que és el sistema dels muyongs.

Els muyongs son parcel·les de bosc, properes als assentaments dels ifugaos, amb arbres fruiters, palmeres, bambús, etc. en els vessants de les muntanyes. Ja des del començament se’n van adonar que era essencial preservar el bosc per poder tenir aigua als arrossars. A més el bosc els hi subministrava fusta, que tant serveix com a combustible com per construcció. 

Tant els muyongs com els camps tenen els seus propietaris, però em sembla que comparteixen les feines i els cultius, intercanvien productes... Cadascú té el seu terreny ben delimitat i passa de generació en generació. Hi ha muyongs molt antics i altres molt més moderns, ja que se l’hi pto comprar a algú o be si hi ha algun espai lliure es pot plantar arbres i netejar el terreny i després ho podrà passar als seus fills en herència.

Les investigacions que s’han realitzat en la zona ifugao indica que en els seus muyongs hi ha unes 170 varietats de plantes i arbres que els hi aporten fusta. 
Tenen també unes 45 plantes que es fan servir per les seves propietats farmacològiques. Alguns d’ells fan servir algunes plantes com a pesticides. 

Distribueixen el seu temps entre el cultiu de l’arròs i els altres productes que cultiven al muyong. Els boscos i arbres ajuden a retenir l’aigua de pluja que després va regant els camps d’arròs i que transporta diversos nutrients dels que s’ha enriquit en el seu pas pel bosc. Les terrasses tenen parets de pedra, que s’obté de la muntanya, o sigui, dels muyongs. 

En els muyongs, a part de viure-hi, també hi ha enterrats els avantpassats, per tant es considera que hi habiten els esperits dels ancestres i altres esperits protectors.

Tallar un arbre sense permís del propietari del muyong està penalitzat i cal plantar-ne dos per restituir-lo. Tenen algunes normes curioses: per recollir els fruits de l’arbre cal esperar a que les fulles siguin madures, no just quan acaben de sortir ja que sinó atrauen els insectes. Tampoc tallen els arbres amb lluna plena, ja que creuen que llavors els insectes es menjaran la fusta. Una altra superstició és que quan es talla un arbre, el tronc ha de caure directament a terra, sinó serà de mala qualitat. 

La colonització espanyola no va tenir tant pes com en altres llocs i la cultura i tradicions dels ifugaos s’ha preservat al llarg dels segles. Per exemple, s’ha conservat el “hudhud” que son els cants i poemes que es reciten durant la sembra i la collita de l’arròs, en els funerals i en altres rituals. El seu origen sembla que data del segle VII i té uns 40 episodis, amb el que es triga uns 3 o 4 dies en recitar-lo tot! El que recita el “hudhud” és una persona rellevant de la societat, generalment una anciana. 

Ara be, amb la conversió al catolicisme i els canvis que s'han anat produint en la societat, es va perden la cultura tradicional. 

La semença i la collita ja no és manual, també els ritus funeraris canvien, pel que aquests cants i poemes corren el risc de caure en l’oblit, ja que ara tan sols la gent gran els coneix i els joves no tenen massa interès en aprendre’ls. 

"Bululs protegint l'arròs

Per evitar que la riquesa cultural d’aquest poble es vagi perdent s’estan duent a terme diferents accions. Per una banda, s’han protegit per llei els drets dels pobles indígenes i per altra banda, es vol donar a conèixer la cultura ifugao. Per això està previst fer diverses publicacions sobre la història i la cultura Ifugao, organitzar festivals i cerimònies tradicionals i ensenyar als joves les seves tradicions. 

Per ara, en el tema de publicacions no he trobat res; vaig estar buscant en llibreries i no vaig saber trobar res sobre les tribus de les muntanyes, ni em van saber dir on podia trobar-ho. 

Els ifugao també es caracteritzen pels seus treballs en fusta. La figura més característica és el Bulul, que representa un home assegut amb els braços creuats al davant. És el guardià o vigilant dels camps d’arròs, per tant, és una figura protectora. A la vora dels arrossars la trobes sovint, sobre una barana, clavada en un pal, on sigui. 

Els seus teixits també son molt característics. El que tinc més present son les mantes de llana teixida en vermell i blanc, de tacte molt agradable. Em recorden una mica les que hi ha per la zona andina. 

En un primer moment Banaue no em va semblar massa atractiu; suposo que estava cansada de la nit en bus, el dia era gris i plujós... em va semblar una mica descuidat. Després quan vaig haver-la recorregut de punta a punta uns quants cops la meva percepció va canviar i em va acabar agradant. De totes formes el millor que té son les vistes als arrossars, en la vall. L’entorn on es troba té un encant especial i la seva gent vaig trobar que era molt agradable i amable. 

La plaça central és el centre de comunicacions: punt d’arribada dels autobusos, on hi ha estacionats els tricicles, els jepneys, que son el busos locals i que generalment estan molt decorats, les mini vans... qualsevol vehicle que necessitis, el trobes en aquesta plaça, davant del mercat. Hi ha unes quantes escoles, una al costat de l’altre. A l’hora de sortida de classe a la prota es poden veure molts tricicles esperant per recollir als nens. 

Després d’esmorzar vam sortir a caminar carretera, seguint la vall; de tant en quant hi ha uns miradors que et permeten tenir una bona visió dels arrossars. En un d’ells, a la barana hi ha una figura en fusta del “bulul”, el guardià de l’arròs. 

Les terrasses són sorprenents, algunes són molt estretes i petites. Estan escalonades per tota la muntanya, i al fons de la vall corre el riu. I miris on miris, encara que al començament no te n’adonis, quan et fixes be veus que hi ha terrasses. Tota la muntanya està plena d’arrossars!

De tant en quant algun home gran, vestit de forma tradicional o fent anar un teler. Ja no poden treballar al camp i esperen a veure si algú els hi dóna alguna cosa per fer-los alguna foto. Al cap porten unes plumes, sobre el que em sembla una tela enrotllada.

Com que és zona humida, posen a assecar el gra a l’asfalt, que està sec i calent. Lliguen totes les espigues fent petits rams que fan molt bonic. 

Els nens, com per tot arreu, encantadors, amb curiositat, amb ganes de que els hi facis fotografies i riallers quan es veuen o veuen els seus amics a la pantalla. 

De tornada cap al poble em dedico a explorar-lo. El riu travessa el poble i hi ha un pont metàl·lic penjant que creua la vall i enllaça, de forma més ràpida, les dues bandes. Em va costar trobar l’entrada, i com que plovia estava mullat i relliscós. Allà a la vora hi havia unes noies parlant i quan van veure que volia creuar-lo em van venir al darrera, crec que no es fiaven massa de que pogués passar sense relliscar. 

A part de l’arròs vaig veure forces plataners. La vegetació és abundant, exuberant. Aquí tothom passeja amb grans paraigües i és que el temps va canviant hi ha estones de pluja cada dos per tres.