Filipines_8: illa de Panay: Ilo-ilo i Miag-Ao

Per anar cap a la illa de Panay cal retornar primer a Manila. El trajecte de bus Baguio- Manila és una pallissa. Para en tots els pobles, en alguns en molts llocs diferents, puja i baixa gent constantment... es fa molt llarg. 

Ilo-ilo

El bo que tenen aquests busos a la illa de Luzón és que tenen wifi. Vam fer algunes parades tècniques, per menjar i lavabos. I quan ja semblava que arribàvem, el bus va punxar una roda. O sigui que vam haver d’esperar a que n’arribés un altre. En aquest segon bus vam anar fins el poble proper a l’aeroport de Manila i des d’allà en taxi fins a l’aeroport per agafar el vol domèstic a Ilo-ilo. A l’aeroport també hi ha wifi. Està molt be, ja que et pots distreure mentre esperes.

Ilo-ilo

Vam passar tot el dia de viatge; arribàvem a Ilo-ilo a les 9 del vespre, després de gairebé 12 hores d’anar canviant de transports. Una pallissa. 

Només arribar ja es nota el canvi d’illa. Fa calor, hem deixat enrere les muntanyes i la illa de Luzón i estem en un altre mon.

Panay és una illa al sud de Luzón i forma part de les Visaies. Aquestes illes es troben entre les dues grans: Luzón i Mindanao. El nom de Visaies prové de l’antic imperi Srivijaya que era originari de Sumatra i va governar aquesta regió entre els segles XII i XIII. La població d’aquí es pensa que és d’origen malaisi. 

La població de Ilo-ilo està al sud-est de la illa, a la costa. Al matí vam passejar una mica pels carrers propers a l’hotel. Era d’hora i estava tot molt tranquil. La ciutat de Ilo-ilo va ser la última capital de l’imperi espanyol a Àsia i havia sigut un important port comercial. Actualment es veuen edificis moderns i enmig encara se’n troben alguns de l’època colonial espanyola i americana. 

Miag-ao: església de santo Tomás
de Villanueva

Aquesta regió va prosperar (~1600) gràcies a la industria tèxtil i del sucre. A resultes d’això van arribar-hi immigrants xinesos, que treballaven en el comerç i llatins que venien dels ports de Mèxic, crec que en instal·lacions militars. La ciutat va créixer significativament. L’any 1896 se l’hi va concedir l’honor de tenir un escut d’armes amb la frase:” la muy leal y noble ciudad de Iloilo” en agraïment a la seva lleialtat als espanyols quan l’aixecament del poble filipí. Va ser l’anomenada ciutat favorita de la reina. 

La gent de Ilo-ilo comerciava amb els xinesos I indonesis I els espanyols no hi van posar traves i ho encoratjaven tot i que no els hi concedien cap privilegi (no els hi concedien terrenys. Tant els comerciants estrangers com els espanyols es van casar amb gent local i van aparèixer la classe social dels mestissos, que més tard va ser la classe dirigent.

Amb la conquesta espanyola l’escriptura va adquirir una gran importància. S’utilitzaven materials naturals, com fulles i bambú. No s’han trobat escrits realitzats abans de l’arribada dels espanyols, però si que han sobreviscut algunes de les narracions orals, que han permès tenir informació de l’època pre-hispànica. 

Detall d'una finestra de l'església
de Miag-ao

En el període americà va ser la primera ciutat en moltes coses, per exemple, va ser la primera en tenir cinemes. Ara be, durant la segona guerra mundial va quedar molt deteriorada i va començar el seu declivi.

Un incendi, juntament amb el fet de que la industria tèxtil i sucrera anava disminuint va empènyer a les famílies riques de la regió a marxar a un altre lloc. En aquella època a Ilo-ilo hi vivien famílies milionàries; diuen que aquí hi havia la concentració més alta de milionaris del país (fora de Manila). Malgrat que les famílies de classe alta van marxar, les de classe mitja van aconseguir mantenir l’economia de la regió.

Miag-ao

A l’hora que vam donar una volta la ciutat em va semblar tranquil·la. Els rètols publicitaris és de les coses que em criden més l’atenció. Aquest és un altre món diferent al de les muntanyes de Luzón; canvia l'estil de la gent, la vestimenta, em semblen més foscos pell... i hi ha un ambient més marítim. És diumenge i a les esglésies hi ha missa, l’església que vaig veure a Ilo-ilo és moderna.

Mercat de Miag-ao

Vam agafar un jeepney públic per anar cap a Miag-ao. La gent puja, sense que gairebé s’aturi, es diu al cobrador a on es va i abans de baixar és quan es paga. Anem molt encongits. Quan a mi em semblava que no hi cabia ningú més encara pujaven tres o quatre persones. I si no hi cabien anaven drets a fora, agafats a les barres laterals. 

Durant el trajecte un home que tenia assegut al davant em va preguntar si érem italians i quan l’hi vaig dir que no, que érem espanyols va posar una mica de mala cara; tot i així tenia ganes de parlar i em va explicar que l'hi recordava les històries que l'hi explicava el seu pare, sobre la repressió que hi havia en aquella època. Després em va anar comentant coses sobre els pobles que creuàvem. 

El trajecte de Ilo-ilo a Miag-ao dura una hora. L’església de Miag-ao és una de les quatre que hi ha de l’època espanyola, que conserven la façada i que són patrimoni de la Unesco. La de Miag-ao és la més important. En realitat és l’església de Santo Tomás de Villanueva. 

Va ser construïda entre el 1787 i el 1797. Va ser una fortalesa espanyola per protegir-se de les incursions musulmanes. Va patir diverses destrosses, per atacs, per incendis i terratrèmols. L’any 1962 es va restaurar.

A mi em va impressionar. Es conserven les dues torres a banda i banda de la paret frontal, que és impactant i quan es va donant la volta impressiona veure el gruix de les parets. Realment era una bona fortalesa. I el que m’agrada més és el contrast entre la robustesa dels seus murs i el detall de les seves decoracions, tant en el frontal com en les finestres. 

Hi havia missa i l’església estava plena i a fora, molta gent també seguia la missa que tenia lloc a l’interior. Quan va acabar la missa vaig poder entrar a mirar-la per dins. No em va agradar gaire l’interior, però s’hi estava molt fresc, cosa que era d’agrair.

La població és tranquil·la; els taxis aquí són tricicles de color groc, que esperen a la gent a la vora del mercat, per si necessiten dur paquets. Passejant pel mercat la gent m’atura, em pregunta si he vingut amb algun grup religiós, o sigui que en deuen venir forces! Quan dic que estic fent turisme volen saber que he visitat, què visitaré i que en penso del seu país i la seva gent. Ara be, no hi ha massa gent que parli anglès i jo nom parlo tagalo, o sigui que les converses son del més peculiar.


Es nota que estem a la costa ja que hi ha moltes parades de peix, però en contra del que m’esperava, la majoria tenen peix sec. 

També és curiós veure les parades d’arròs. Hi ha molts tipus diferents d’arròs, i també arròs cuinat en farcellets de fulla de plataner. L’altra cosa que crida la meva atenció son les escombres, les escombres de pal curt; les trobo molt vistoses i riuen quan em veuen que les fotografio. 

Com en molts altres mercats del mon, aquí també hi ha cuines i menjadors. 

Deixem enrere el mercat i anem fins al barri de pescadors. Em sorprèn veure tombes pel carrer. Abans podien enterrar als difunts on volien però ara només està permès enterrar al cementiri. Llavors me n’adono de que aquestes tombes estaven properes al cementiri.

Barri de pescadors de Miag-ao

A mida que ens anem apropant al barri de pescadors les construccions canvien. En aquest barri les cases son baixetes i estan envoltades d’un tancat de canya. Per tot arreu es veu roba estesa posada a assecar al sol. 

Arribem al mar, la platja és de pedres, no de sorra, hi ha barques de patins a la vora de l’aigua; uns nens es banyen vestits i els cocoters estan a tocar de la platja. Aquí el temps és esplèndid, el cel és molt blau i contrasta molt el verd del voltant. Això sí, també hi fa molta calor. 

Miag-ao està al sud de Ilo-ilo. De tornada cap allà seguint la carretera de la costa, vam aturar-nos al poble de Villa per dinar. Vam instal·lar-nos en un restaurant a peu de platja ple de famílies. Aquí son especialistes en les ostres. O sigui que vam prendre ostres, gambes, peix i sípia. La sípia en aquesta terra la fan bastant crua pel meu gust i la trobava una mica dura. Vam prendre un postra típic que es presenta dins d’un coco en el que s’hi posa un gelat, fruites trossejades i un flam. Per tot això vam pagar 11 euros per cap. 

M’expliquen que molta gent agafa el ferry el cap de setmana per venir aquí a menjar ostres. En aquest poble hi ha molts restaurants de marisc.

De tornada a Ilo-ilo vam agafar un ferry que ens portava a la illa de Negros, a Bacolod.

Filipines_7: Baguio

Vam agafar l'autobús de línia per anar a Baguio; anava a tope de gent. Érem els únics turistes, hi havia famílies, dones i homes carregats de paquets, joves, estudiants... Baguio és una ciutat universitària, hi ha la Universitat de la Cordillera, i per això hi havia tants nois i noies carregats de llibres.

La carretera que va de Bontoc a Baguio és la Halsema Highway, una carretera de muntanya molt transitada ja que enllaça la província de Benguet amb la de les muntanyes. El punt més alt pel que passa està a uns 2550 metres sobre el nivell del mar. Aquesta carretera es va obrir l’any 1930 i el seu nom és el de l’enginyer americà que la va dissenyar. De totes formes, no l’hi va ser fàcil desenvolupar el projecte, ja que en un primer moment el govern americà no volia finançar-ho.  

En el passat era una carretera molt perillosa, per les esllavissades de terra, per la velocitat que duien els autobusos circulant per ella i per lo estreta que era. Ara ha millorat molt tot i que quan hi ha boira i està mullada segueix sent perillosa. Es va asfaltar en el 2011. 

Aquesta carretera ha sigut crucial pel desenvolupament dels pobles de les muntanyes, ja que ha permès el transport de mercaderies entre pobles remots i Baguio. Per una banda els hi permet fer arribar els seus productes als mercats d’aquesta població i per altre proveir-se del que no tenen en l’àmbit rural. 

És una carretera plena de corbes amb molt trànsit, que va creuant petits pobles on puja i baixa gent. El viatge es fa llarg. Són 5 hores de trajecte, amb una parada per dinar. Es un autoservei, hi ha peix i arròs, també hi ha vegetals, uns ossos amb carn... Molt econòmic. Els lavabos de senyores hi havia cua, com a tot arreu, i em va xocar que n’hi havia uns que eren “privats”, és a dir amb porta i per una sola persona i després hi havia un altre espai amb uns de comunitaris, on hi havia lloc per 6 o 7 dones. 

En tots els llocs on hem estat els lavabos son de pagament i em fa gràcia que el preu és diferent si fas pipi o caca, 5 o 10 pesos. 

M'agrada barrejar-me amb la gent. ells senten curiositat per nosaltres i jo en sento per ells. En els banys vaig fer servir el comunitari i els hi va fer gràcia a les altres dones que hi havia a la cua.

Quan vam arribar a Baguio vaig buscar una llibreria que m’indicava la guia. Volia algun llibre sobre les ètnies de les muntanyes, però no ho vaig trobar. De fet, també em va costar trobar una llibreria. La que deia la meva guia no la vaig trobar i la gent a la que preguntava no la coneixien. Em van dir que en el centre comercial hi havia la llibreria nacional. O sigui que m’hi vaig apropar. No vaig trobar el llibre que buscava però va ser interessant veure l’ambient. 

Després me’n vaig anar cap al centre. Vaig haver d’anar preguntant a tort i a dret per anar-me ubicant i trobar les coes. La gent molt amable. Un dels cops, quan buscava el parc, vaig preguntar a unes adolescents i van estar encantades de poder-m’ho explicar en anglès. 

La ciutat és caòtica, molta gent per tot arreu, molt trànsit, i em va donar la sensació de tot molt gris, però he de dir que el temps també estava gris, o sigui que potser si hagués vist al ciutat en undia de sol m’hagués fet una altre impressió. 

Vaig visitar la catedral que està sobre un turó; em va sorprendre que sent divendres a la tarda estigués plena de gent. És de color rosa pastel, de l’estil de moltes altres que vaig anar veient pel país. Al voltant hi ha diversos edificis i sales, botigues, banys, i sales diverses, tot relacionat amb la catedral. Em va fer l’efecte d’un lloc de peregrinació o on en algunes dates assenyalades s’hi deu reunir molta gent. L’escala per arribar fins allà està coberta, plena de cartells amb frases religioses. 

On hi ha la ciutat de Baguio abans del 1900 hi havia un poblat de l’etnia ibaloi. Van ser els americans els que van desenvolupar aquest emplaçament i l’any 1903 es va declarar capital d’estiu de Filipines i s’hi va construir la residencia d’estiu del governador general americà de les Filipines. Però no va ser fins al 1909 que va adquirir l’estatus de ciutat. Actualment és la seu del govern de la regió administrativa de la cordillera. I és la capital econòmica i administrativa del nord de la illa de Luzón. 

El seu nom deriva de la paraula bagiw, que en ibaloi vol dir molsa. Els ibaloi és una de les tribus que hi ha a la regió de les muntanyes; es dediquen a l’agricultura, especialment al cultiu de l’arròs. La seva llengua és d’origen malaiopolinesi. 

Durant la segona guerra mundial Baguio era la capital i estava sota el control de les forces armades imperials japoneses del general Yamashita. El 26 d’abril del 1945 les tropes filipines juntament amb les d’estats units van entrar a la ciutat i va començar la batalla pel seu alliberament. La rendició dels japonesos va tenir lloc el 3 de setembre del 1945. Els japonesos havien desembarcat a Luzón al desembre del 1941, tres dies després del bombardeig de Pearl Harbor. 

L’any 1990 la ciutat va patir un terratrèmol que va destruir-la parcialment. Està situada a 1500 metres sobre el nivell del mar i és la ciutat més important de la regió de la cordillera. 

Després vaig baixar cap al centre; en un tram de passeig enjardinat vaig veure un monument erigit l’any 2002, dedicat als grups ètnics de la regió de la cordillera, per la seva defensa de la terra i de la seva cultura en front dels colonitzadors. Em va agradar. 

Més enllà hi ha el parc Burnham, amb un llac central, on hi ha barquetes per recorre'l. Hi ha parelles, famílies, grups d'adolescents... De fet per tota la ciutat hi ha un cert aire festiu. És divendres i per tant es respira ja l’aire de cap de setmana. 

Vaig estar rondant buscant una capelina, ja que l’anterior havia quedat inservible. Em van indicar uns grans magatzems on en podia trobar. Em fa gràcia visitar botigues i magatzems, en cada país tenen el seu aire. Aquí les coses son molt més barates que a Barcelona, però els sous també son més baixos.

Cansada de pluja i boira em vaig refugiar en un bar a prendre una coca cola. Els clients que hi havia, tot homes, estaven ja sopant! Eren les 6 de la tarda. Em van mirar amb curiositat i de seguida van tornar a les seves converses. No m’hi vaig estar massa estona doncs la boira anava baixant. Vaig tornar a peu cap a l’hotel i entre la boira i que es feia fosc i em costava orientar-me em va costar una mica arribar-hi. Vaig haver d’anar preguntant alguns cops, doncs ja no hi havia llum per mirar el plànol i tampoc trobava cap taxi lliure. 

Vaig anar a sopar a un restaurant mongol que hi havia a pocs metres de l’hotel. Em va encantar. Estava ple de gent, moltes famílies, grups d’amics... el servei era molt àgil. Es podia escollir entre diferents opcions: un buffet de cuina mogol, que és el que feia molta gent, el pot xinès, on suques verdures i carn a l'aigua bullent o podies menjar a la carta. Jo vaig menjar a la carta, ja que em va temptar el bistec Gengis khan amb salsa d'herbes i especies, elaborat segons una recepta del segle XIII (segons explicava la carta); anava acompanyat de seva arrebossada i brots de soja. Jo vaig acompanyar-ho amb un got de vi i per acabar vaig prendre el que anomenaven pastis de xocolata a l’estil espanyol. Va ser un sopar deliciós que em va costar 460 pesos, l’equivalent a uns 8 o 9 euros.

Filipines_6: Sagada

Sagada no està massa lluny de Bontoc, però si que queda força lluny de Manila, a uns 275 Km. Seguim estant a la província de les muntanyes; quan vam arribar era ja mitja tarda i aquí es fa fosc aviat, o sigui que no vaig veure gairebé res aquell primer vespre.

Segons la llegenda la ciutat la va fundar Biag. Ell i la seva gent van haver de fugir del seu poble perseguits pels caçadors de caps. Primer es van instal·lar prop de la costa, però més tard, per la pressió dels espanyols que els forçava a convertir-se i canviar de nom, van decidir entornar-se’n cap a les muntanyes. No obstant al llarg del camí es va anar fraccionant el grup i els seus germans van emprendre diferents rutes instal·lant-se en diferents llocs de la illa. Biag és el que va arribar a on ara es troba Sagada. 

El nom de Sagada prové de l’època dels espanyols, un dels molt mal entesos entre la població local i els colonitzadors: un grup de soldats va trobar un home carregat amb una cistella per anar a pescar i l’hi van preguntar com es deia el poble més proper i l’home va entendre que l’hi preguntaven que duia. 

La població es troba a uns 1500 metres d’alçada, o sigui que té un clima (en quant a temperatura) agradable. A l’època dels espanyols no era fàcil arribar-hi, pel que va quedar fora del seu abast. 

Durant un temps Sagada va ser l’única ciutat Filipina en que la major part de la seva població (un 95%) era anglicana, de l’església episcopal filipina. La primera missió cristiana es va establir aquí l’any 1904, i era una missió de l’església episcopal. L’església que hi ha al centre de la ciutat és d’aquesta època. 

Aquesta ciutat va ser la última en tenir una església catòlica romana. No obstant, els seus religiosos diuen que a Sagada són catòlics, que ja des de la primera missió que s’hi va establir ho son. Son anglo-catòlics, propers però separats de l’església catòlica depenent de Roma. Actualment hi ha també alguna església catòlica romana. 

Com deia, la temperatura és agradable, però nosaltres vam enganxar pluja. Es va passar tota la nit plovent. Quan a mig matí va parar una mica vam sortir a visitar el poble i la vall on hi ha les coves amb els taüts penjats, que és pel que és famós aquest poble. 

En tota la regió de les muntanyes cal agafar un guia local per fer les visites i també hem hagut de pagar una taxa turística en cada poble. 

Sagada està envoltada de vegetació i roques. És terreny càrstic, les roques grises sobresurten entre la vegetació i si un s’hi fixa be, en aquestes parets s’hi veuen taüts penjats. 

Com que el poble està elevat es veu la vall, amb petites agrupacions de cases, i de tant en quant els blocs de pedra. Hi ha tot un recorregut per visitar les diferents coves on hi ha tombes i algunes de les coves estan connectades entre sí, per dins. Com que havia plogut molt els darrers dies i la nit anterior els camins estaven molt enfangats i algunes coves impracticables. 

Hi ha taüts que estan penjats en la paret de roca, mentre d’altres es troben en l’interior de les coves. Els enterraments més recents son els que es troben en les parets. Son taüts de fusta, agafats a la roca amb unes barres de ferro, porten el nom escrit en lletres grans i en algunes s’hi veu també una creu. Es van convertir al cristianisme, però no van deixar els seus rituals animistes. 

Els ifugaos van lluitar contra els espanyols, es van resistir, en canvi els igorot van adaptar-se: es van deixar convertir, però seguien fent la seva. 

Em va sorprendre veure cadires penjades al costat dels taüts. Em van explicar que és la cadira on els momifiquen. Quan estan morts els posen asseguts en una cadira lligats fins que estan secs, així els hi és més fàcil després col·locar-los dins del taüt en posició fetal. 

Les parets on pengen els taüts ha de rebre la llum del sol unes hores al dia per tal de què l'esperit pugui sortir del cos i del taüt. Als morts els enterraven amb els seus objectes preferits, el que ha desencadenat una sèrie de saquejos de tombes. Fins fa pocs anys encara se seguia enterrant així. Els enterraments més antics tenen uns 300 o 400 anys i son les que es troben en coves naturals que estan en el Echo valley. 

Abans de baixar a la vall veiem el “day-up” un cercle de pedres que fan de seient i al centre de la rotllana hi encenen un foc. Aquí és on es reuneixen els ancians del poble i prenen les decisions que afecten a la comunitat. També resolen els problemes que sorgeixen. Les dones no poden seure al cercle, seuen al darrera i poden escoltar però no opinar.

 

Baixem a una de les coves. És impressionant la quantitat de taüts que hi ha apilats. Alguns s’han recollit d’altres coves i portat aquí per preservar-los. El clima tropical no és molt bo per la conservació de la fusta. Molts d’ells es veuen mig podrits. Hi ha moltíssim taüts apilats, omplint tot el fons de la cova.

Com que el dia aguantava, vam picar unes galetes i vam anar cap a la cascada Bomod-oki. El camí surt del poble de Bidlisan, a on hi vam arribar en jeepney. En el centre de turisme vam trobar a la guia local. No li va fer gaire gràcia haver-nos d’acompanyar aquella tarda, ja que deia que plouria. I no es va equivocar gens. Va diluviar. Vam enganxar dos bons xàfecs en una tarda. La capelina que duia al final de la tarda ja no em servia de res: traspassava l’aigua. 

mines d'or

L’excursió em va agradar ja que es passava per un poblet i allà estaven els homes reunits parlant, com si fos una reunió de veïns. Les cases estan construïdes sobre pilons, per evitar la humitat i l’aigua; n’hi ha de fusta i altres de llauna. Les de llauna em xoquen, han de ser molt caloroses quan fa calor, però molt més resistents a la pluja. Algunes per dins son de fusta o de bambú trenat i per fora tenen la llauna. 

mines d'or

En aquest poble extreien or, no tinc clar si del riu o de mines. Ara sembla abandonat. He llegit un article recent sobre les mines d’or de la província de les muntanyes, en el que s’analitza els problemes que han generat. L’extracció de l’or, fa malbé l’entorn, i quan es fan servir productes químics altera la qualitat de l’aigua del riu, per tant afecta al rec dels arrossars. 

Al poble el que es veu és  una cabina de camió unida a unes politges per fer pujar les vagonetes amb la càrrega i més avall uns embassaments.   

Just quan sortim del poble ens enganxa el primer xàfec. A la vora hi ha una casa i ens deixen refugiar-nos allà fins que pari. La guia aprofita la parada per menjar una mica: porta un paquetet de bambú trenat, l’obre i a dins hi ha arròs. El tanquen en aquesta mena de cistelleta i ho bullen tot junt. 

El camí és bonic, els arrossars son molt més petits que els de Batad. Per arribar a la cascada hem d’anar vorejant els arrossars. El terra està relliscós, en algun punt és delicat el pas. En un camp un búfal d’aigua està removent la terra. 

Per fi arribem a la cascada. Impressionant. Teníem previst menjar alguna cosa en arribar, però el temps era infernal. Una gran nuvolada negra avançava cap a nosaltres. La cascada duia una gran quantitat d’aigua; no m’estranya amb la pluja que tenen en aquesta zona! Jo no em vaig estar gaire estona aturada allà, entre els esquitxos de la cascada, tot i que estava a molta distància i la pluja que amenaçava, vaig començar a tornar enrere. Em preocupava una mica haver de passar altre cop per les passarel·les entre els camps sota la pluja. 

La tornada des de la cascada va ser dura, tal com preveia, ens va enganxar un bon xàfec enmig dels arrossars, sense cap lloc on aixoplugar-nos. Jo anava xopa, les ulleres plenes d’aigua i am més tenia la sola de les botes mig trencada. Un desastre. 

Va haver-hi algun moment en que estava fastiguejada de la pluja i del camí. Llavors vaig veure una dona ajupida en un camp, treballant, coberta tant sols amb un plàstic transparent tirat per les espatlles i el cap. No s’immutava, continuava la seva feina com si res. Se’m va passar una mica el mal humor

. 

Vam acabar l’excursió al poble de Aguio on ens esperava el jeepney per tornar cap a Bidlisan i Sagada. Aquell vespre em vaig quedar a sopar a l’hotel. No tenia ganes de mullar-me més, necessitava roba seca, peus secs... 

Estàvem allotjats al Saint Joseph Rest House, jo tenia un bungalow en un racó del jardí, o sigui que tant per anar al restaurant com al poble havia de sortir i tornar a trepitjar aigua. De totes formes lo del poble em feia més mandra, el restaurant de l’hotel era la opció més còmode. No tenien massa varietat, ni hi havia ambient, vaig estar sola la major part del temps, després va arribar una família.

Filipines_5: Bontoc

Terrasses de Bayyo

Continuem amb el jeepney direcció nord, cap a Bontoc; pel camí ens aturem per contemplar la vista de les terrasses de Bayyo. Els camps es troben en un terraplè, en aquesta època tenen color terròs i contrasta amb les de la vall, de color verd brillant. El conjunt fantàstic. 

Bontoc està una mica més baix que Banaue, a 900 metres d’alçada i la gent dels petits poblats de les muntanyes baixa cap aquí a vendre els seus productes. L’únic que vam veure d’aquesta població va ser el museu. Val la pena ja que et permet veure com vivien en el passat les diferents tribus de les muntanyes. Serveix per aclarir una mica els diferents noms dels grups ètnics i en quina zona geogràfica és majoritària cada grup. Es poden veure moltes fotografies i alguns dels estris que utilitzaven. 

 A Banaue i Batad trobàvem els ifugao i aquí es parla dels igorots. Tenia una mica d’embolic i he intentat trobar informació per aclarir-me una mica. “Igorot” vol dir muntanyenc i és el terme que aglutina diferents grups etnolingüístics. Un d’ells son el bontoc; aquest grup, juntament amb els ifugao son els que van construir les terrasses d’arrossars. 

Abans de l’arribada dels espanyols, aquests pobles eren animistes, tenien una divinitat suprema, Lumawig, que representa tant les forces de la naturalesa com al deu creador; aquesta divinitat però seria propera, com un mestre i un amic. Una altra figura important és l’anito o els anitos. Són els esperits dels avantpassat morts; abans de prendre decisions importants ho consulten als anitos i quan hi ha una festa o una celebració se’ls hi posa una mica de menjar per demostrar-los-hi que no se’ls oblida i que estan convidats a la cerimònia. 

Tot i que es van convertir al cristianisme, segueixen preservant moltes coses de la seva cultura i tradicions, així com el culte als anitos. Els espanyols, escandalitzats amb el seu culte i religió els considerava depravats i els menyspreaven; així el terme igorot en alguns ambients era un terme despectiu. Amb això els espanyols van dividir la societat filipina, creant dos classes socials: els de les muntanyes i els altres, els de les planes. Actualment s’ha restablert el terme igorot amb el seu significat de tribus de les muntanyes. 

Els bontoc es caracteritzaven pels seus tatuatges al cos, i també perquè eren caçadors de caps. Aquesta és la traducció que m’ha semblat més correcta, tot i que no sé com anava la cosa; el que sí sé és que tallaven caps. En el museu de Bontoc hi ha una fotografia que em va impactar moltíssim: no és gaire gran, però es veuen dos homes portant un pal on hi ha lligada un gros embalum. En un primer moment em va semblar el cos d’un animal mort, però mirant-la amb detall em vaig adonar de que eren dos cossos capiculats, amb la particularitat de que no tenien cap. 

El museu està ple de fotografies summament interessants. És una llàstima que no venguessin cap llibret, recollint ni que fos de forma breu, la informació que hi ha allà. Tampoc es podien fer fotografies, o sigui que jo, que tinc mala memòria no recordo masses coses de les que vaig veure. A més hi ha tanta informació que se m’escapa. La col·lecció de fotografies és el millor d’aquest petit museu. 

A la part de fora hi ha reproduccions de les construccions dels diferents grups que habiten a les muntanyes. Un d’aquests espais és el ato. Aquí es reuneix el consell dels ancians del poble, és on prenen les decisions que afecten a la vida de la població. Aquí també és on venen els joves per la seva iniciació a l’etapa adulta, on els ancians els hi ensenyen el que cal saber sobre la seva cultura. A l’entrada de molts d’aquests edificis hi ha uns pals de fusta amb figures tallades. 

Al costat del museu hi ha una escola. La paret de fora de la zona infantil està pintada amb animals i el seu nom a sota, alternant amb pintures de figures religioses i amb l’alfabet. Els altres edificis hi ha els més grandets. Just quan marxem surten de classe i ens saluden alegrement. És la nova generació, el futur d’aquest poble, un contrast amb les figures i la vida que es veu a l’interior del museu.

Filipines _4: Batad

Vam sortir de Banaue amb jeepney, ens va pujar per la pista un bon tram, però estava en molt mal estat. De totes formes amb el trajecte que vam fer ens vam estalviar una hora de pujada.

El camí passa la major part del temps entre vegetació, és a dir que no hi ha vistes. Tan sols algun moment s’arriba a un punt alt una m ica més obert i es veu la vall i les terrasses. A l’igual que als voltants de Banaue, la vegetació és frondosa, el verd t’envolta, l’aigua baixa per totes bandes... i la humitat aclaparadora. Durant la primera part del matí el temps va aguantar força. 

Em va sorprendre trobar pel camí un jeepney abandonat. Potser estava espatllat i esperaven alguna peça de recanvi. Però sorprenia trobar-lo allà solitari a una banda de la pista. Quan ja portàvem un parell d’hores caminant vam començar a veure arrossars i poblets dispersos per la vall; el paisatge començava a ser més bonic, i encara que seguíem pujant i baixant constantment, valia la pena. Una hora i mitja més tard vam arribar al poblet de Cambulo on ens vam aturar a menjar el picnic que ens havien preparat a l’hotel de Banaue. 

Una bona coca-cola em va reanimar una mica, ja que el cansament de la caminada i la humitat m’havien deixat sense forces. Els trams en que es voreja els camps d’arròs son delicats, al menys per mi, ja que has de conservar l’equilibri, no ficar al peu al camp, no destrossar-los-hi, i no caure al camp de sota... O sigui que anava amb una certa tensió quan caminàvem entre arrossars. mica d’equilibris 

La parada no va ser massa llarga i quan ens vam posar de nou en marxa va començar a plovisquejar. Quan vam trobar un lloc on aixoplugar-nos va començar a diluviar. Per aquí, com que és molt humit i ple de vegetació, les cases, que són de fusta estan construïdes sobre pilons també de fusta. A sota és on guarden els troncs d’arbre tallats, sacs i altres estris. Ens vam refugiar a sota d’una d’aquestes cases. No hi havia massa espai, ja que la major part la ocupaven els troncs, però cadascú va trobar un racó més o menys confortable on passar l’estona. Jo vaig aprofitar a parlar amb el Jody, el guia ifugao. Així vaig poder saber alguna cosa de la seva gent.

Un sou mig és de 250 pesos al dia, o sigui poc més de 4 euros per dia; les dones, com que treballen al camp, els sous son més baixos. El trasllat de l’arròs, en sacs, els hi acaba creant mal d’esquena, tant si porten els sacs recolzat sobre les espatlles o si el porten penjat en un pal. És per això, m’explicava, que la gent gran quan ja no pot treballar al camp i transportar els sacs, es dediquen a disfressar-se per que els turistes els hi facin fotografies.

M’explicava que hi ha molts dialectes diferents i que no es poden entendre entre ells en les seves llengües, per això per comunicar-se ho fan en tagal. En el tagal he observat que hi ha forces paraules que provenen del castellà. 

En quant a l’ensenyament, hi ha escoles públiques i privades, i en cada poble hi ha una escola elemental, però després han d’anar a Banaue a continuar els estudis. 

En cada poble hi ha una persona responsable de vetllar per la salut de la gent, i després hi ha uns voluntaris que hi van, des de Banaue, a portar-los-hi medicaments. Ara be, pels coses greus en les que cal anar a l’hospital, aquest és de pagament. 

Quan va parar de ploure vam continuar caminant, el camí està molt ben senyalitzat, en alguns trams hi ha escaletes, però amb la pluja estava tot moll, relliscós, enfangat... se’m va fer una mica pesat. Van ser set hores caminant, amb un temps infecte. En alguns trams, com ja he comentat, el camí no era fàcil. És cert que quan arribes a veure el poble la vista és molt bonica, sembla un amfiteatre d’arrossars. Impressionant. 

La gent que hem trobat aquí i a les dues cases del camí, tenen ganes de parlar, els hi fa gràcia quan saben que venim d’espanya, llavors reciten les paraules que hi ha en comú: pantalón, cuchara, cuchillo, els dies de la setmana, els números... Tenen molta curiositat, em pregunten que em sembla el seu país, la seva gent...

Em va saber greu arribar tan cansada, no tenia esma ni de donar una volta per les quatre cases del poble. Cal dir que no estan a peu pla, sinó que segueix sent pujar, baixar, passar pel costat del camp... o sigui que ens vam quedar a la casa, que tenia una vista fantàstica, vam fer torns per dutxar-nos, ens vam posar roba seca, i vam estendre la que dúiem perquè s’eixugués per l’endemà. 

Algunes noies del poble pugen per oferir massatges. Feia fresca i m’hagués anat be pujar-me un polar primet; al final l’havia deixat a Banaue, ja que a la motxilla que duia no m’hi cabia res més: per passar una nit fora teòricament no es necessita massa cosa, però entre l’aigua pel camí, el picnic, xancles per la dutxa, roba seca, un mínim de sabó, la càmera, llanterna, la capelina... vas sumant i al final anava amb la motxilla, que era petita, a tope. O sigui que vaig deixar a baix el polar i el sac llençol. 

És relaxant estar-se contemplant la vall; es veuen poblets o agrupacions de cases, disseminades per la muntanya. Més enllà del poble diuen que hi ha una cascada, però no l’anem a veure, no tenim esma. 

Aquí l’horari d’anar a dormir i aixecar-se ve condicionat per la llum solar. A les cinc del matí ja hi ha activitat. Veig passar els homes amb els rams de blat penjats d’un pal recolzat a l’espatlla. Hi ha molt moviment, tothom està ja en marxa. Em saluden quan em veuen passejar per allà, mentre els altres encara dormen. Una mica lluny, es veu el pati de l’escola, els nens estan formant, arrenglerats, ben ordenats; no sé si canten o resen. Ho vaig veure també en altres escoles. 

Per sortir de Batad ho fem per una altra banda, pujant la muntanya; feia calor i la pujada costa una mica, però és molt més curt: en una hora arribes a la carretera. El camí és fàcil, tot i que bastant costerut; estaven asfaltant la part de dalt, però no sé si la idea és asfaltar-lo tot. La gent de Batad no està tant aïllada com semblava fent l’altre camí. Per aquesta altra via no és difícil arribar al poble. 

Un cop a la carretera, o pista (no recordo si era asfaltat) ens esperava un jeepney per tornar cap a Banaue on havíem deixat l’equipatge.