diumenge, 9 de novembre de 2014

Filipines 13: Illa de Bohol

Vam arribar amb el ferry a Tagbilaran, la capital de la illa de Bohol. 

La illa de Bohol està més o menys davant de la costa oriental de Cebú, a l’arxipèlag de les Visaies. Les dues illes tenen una llengua comuna, el cebuà, però malgrat la poca distancia que les separa, diuen que hi ha diferencies significatives en la seva població. No sé si a nivell de cultura i tradicions o de físic i constitució. 
 
Els boholans l’anomenen la «República de Bohol» ja que durant un breu lapse de temps va ser independent. 

Ètnicament va ser de les primeres poblacions a assentar-se a l’arxipèlag filipí. En algunes excavacions al voltant de Tagbilaran han posat de manifest que hi havia hagut una civilització prehistòrica que es caracteritzava pels seus tatuatges. 

Sembla ser que cap al 1200 els Lutaos van arribar a Bohol des del nord de Mindanao. Van crear un centre pròsper i amb força poder, que anomenaven el regne de Dapitan. Aquest poble el van abandonar cap el 1563 per culpa de les batudes que feien els portuguesos i els seus aliats. Diuen que això va afavorir que els espanyols poguessin instal·lar-se a les Filipines

La primera menció històrica que es fa de Bohol és en referència al pacte de sang que van fer Datu Sikatuna, un cabdill local, i Legazpi, en el segle XVI quan els espanyols es van establir i controlar les filipines. Aquest pacte s’anomena Sandugo, i era un important tracta entre les dues nacions.  

L’any 1521 Magallanes i la seva tripulació van arribar a l’arxipèlag, eren els primers europeus a arribar-hi, i no van ser massa ben rebuts. A Magallanes el va matar, prop de la illa de Cebú, un dels cabdills locals. 
L’any 1525, una expedició espanyola va sortir de la Corunya seguint la ruta oberta per Magallanes i va arribar a Filipines, però els va enganxar un huracà. Un dels vaixells va arribar a la costa nord de Mindanao i els supervivents van ser capturats i venuts com esclaus. Un dels membres de la tripulació va anar a parar a mans del cabdill de Bohol, Sikatuna. I aquest va ser el primer contacte entre els boholans i els espanyols. 

40 anys després de l’arribada de Magallanes, en el 1564, els espanyols van enviar 4 expedicions més a Filipines, amb l’objectiu de fer-se amb el control del mercat de les espècies, que estava en mans portugueses. Aquestes expedicions van fracassar. Va ser l’any següent quan Miguel Lopez de Legazpi va poder arribar-hi i el primer assentament espanyol a les Filipines es va fer l’any 1565. Ara be, a l’igual que l’hi havia passat a Magallanes, tampoc van ser ben rebuts. Primer van arribar a Cebú, on van ser rebuts de males maneres pels seus guerrers. Pel que van decidir buscar una altra illa més pacífica. Volien dirigir-se cap a Mindanao, però el vent els va fer canviar el rumb i retornar cap al nord, direcció a Bohol. 

A Bohol tampoc els van rebre be. I és que pocs anys abans uns vaixells portuguesos provinents de les Moluques van arribar a la illa i van atacar als seus habitants, matant-los i agafant-ne també com esclaus. Legazpi va aconseguir convèncer al cabdill Sikatuna de que no éren portuguesos i que hi anaven en so de pau. Així Sikatana i Legazpi van signar un pacte de sang, un tractat establint les relacions entre ells. Cada any es conmemora aquest fet amb un festival, el Sandugo, que vol dir “una sang”.

Amb l’ajuda dels cabdills locals Legazpi va aconseguir establir un assentament també a la illa de Cebú. No l’hi van posar fàcil els guerrers de Cebú, però l’artilleria espanyola es va imposar i els guerrers locals van haver de fugir cap a les muntanyes. Després d’això, el rei de Cebú, Tupa, va decidir que era millor arribar a una entesa i establir un tractat de pau. 

Poc després arriben a les Filipines els missioners. Els primers van ser dos jesuïtes en el 1596. Segons es diu va ser la mare del “encomendero” de Bohol, Catalina de Bolaños, qui els va convidar. Es van instal·lar a la illa on van començar a estendre el cristianisme. Els jesuïtes es van quedar a la illa fins al 1768.

Tot i que el catolicisme es va anar estenent, no tothom estava d’acord en deixar enrere les creences dels seus avantpassat. Això va portar que en el 1621 un capellà natiu, Tamblot, va desencadenar la revolta que porta el seu nom. 

Amb aquesta revolta es volia tornar a les arrels i alliberar-se dels espanyols. Van aprofitar el moment en que molts dels jesuïtes estaven en una celebració a la illa veïna de Cebú. 

La resposta espanyola no es va fer esperar i en la primera batalla l’exèrcit espanyol va haver de batre’s en retirada. Hi va haver una segona batalla que també van guanyar els rebels, però després alguns jesuïtes de la seu de Loboc, al sud de Bohol, van aconseguir apropar-se a Tamblot i el van assassinar. Un cop mort el líder als espanyols els hi va ser més fàcil de controlar als insurgents. 

Després d’això el poder espanyol es va consolidar. Van fer construir grans esglésies en pedra. Algunes d’elles eren les de Baclayon i la de Loboc, destruïdes pel terratrèmol del 2013. Els jesuïtes van establir diferents assentaments, en els que obligaven a la gent a viure junts, ja que era més fàcil de cristianitzar-los, i els cobraven taxes. La situació amb els jesuïtes es tensava cada cop. Les taxes els escanyaven cada cop més, perseguien al que deixava la religió, ells decidien a qui s’enterrava cristianament i a qui no.... El poder estava en les seves mans. 

Una nova insurrecció sorgeix l’any 1744 promoguda pel líder que anomenaven Dagohoy. Va aconseguir aixecar la major part de la població de la illa en contra dels espanyols, va establir el seu govern a les muntanyes i va controlar bona part de la illa. Fins i tot després de la seva mort la rebel·lió va continuar. Els espanyols tan sols controlaven algun assentaments de la costa sud. 

La insurrecció que havia començat el 1744 es va allargar durant anys, els espanyols no aconseguien recuperar el control de la illa. No ho van aconseguir fins al 1829. Durant aquests anys els jesuïtes van ser expulsats, en el 1768 i van agafar el relleu missioner els agustins descalços. 

El control espanyol es va acabar en el 1899 quan els americans van comprar les filipines per 20 milions de dòlars. Quan van marxar els espanyols la illa de Bohol va ser un govern de Canton, dirigit per boholans influents, i era part de la república independent que havia proclamat Aguinaldo.

Un any més tard, a començaments del 1900 les tropes americanes desembarquen a Tagbilaran i persegueixen als seguidors de Aguinaldo. 

S’organitza altre cop la resistència als invasors; les tropes americanes cremen pobles, maten a la població, per sufocar la resistència. A finals d’any la població local es rendeix i es signa un tractat de pau. I per si no n’haguessin tingut prou amb la guerra després van patir una epidèmia de còlera que va matar centenars de persones.

El període americà es va acabar amb la segona guerra mundial quan van arribar a la illa les tropes japoneses. Un cop més s’organitzen en guerrilles. Quan els americans tornen a Bohol l’any 1945 son ben rebuts ja que els alliberen dels japonesos. Aquest cop s’hi queden molt poc temps ja que el 1946 Bohol passa a formar part de la República Independent de les Filipines. 

Finalment la població de Bohol va sentir-se lliure d’ocupants. A la illa hi havia poques haciendas, i les famílies més aviat tenien els camps pel cultiu de subsistència familiar. Tagbilaran, la capital, no va tenir la categoria de ciutat fins al 1966. 

Ens vam allotjar a l’hotel Dao Diamond, que està a les afores de la ciutat, amb el que no vaig anar al centre sinó que em vaig quedar allà a sopar. Aquest hotel és d’una fundació que treballa per l’educació dels nens sords. 

Va ser una experiència molt interessant. Molts dels que hi treballen son nois i noies sord muts. A l’entrada hi ha un cartell en el que t’ho expliquen i per tot arreu rètols indicant que parlis amb to suau, que no cridis. Els diners que guanyen van per aquesta associació que té programes per escolaritzar-los i també volen que es puguin integrar en les escoles normals (que no son especials per sords). 

Al restaurant alguns dels gestos per demanar les coses més bàsiques. El cambrer, un noi molt expressiu ens va deixar el menú i un full on apuntar la nostra comanda. Quan volíem preguntar alguna cosa, escrivíem darrera del full i així ens enteníem. Em van explicar que llegeixen els llavis i que en tagal no tenen problemes, però que en anglès els hi costa més. 

Va ser una experiència molt curiosa. Tot i que sabia que eren sords, me n’oblidava a cada moment i dius gràcies, adéu... de forma mecànica. Hi estan acostumats. Fins i tot aguanten amb un somriure quan algú els tracta malament. Hi havia un home que no havia llegit el rètol on explicava que eren sords. L’hi estava cridant a un dels nois, l’hi deia coses com “ets tonto? No m’entens? “ i quan algú l’hi va fer veure que no el podia sentir la seva resposta va ser també absurda, indignada, com si encara que fos sord hagués d’entendre el que l’hi estava cridant. 

El terratrèmol de l’any passat va destruir molts dels hotels de la ciutat. Per tota la illa es veuen encara les seqüeles del terratrèmol. Hi ha ponts destruïts, que encara no s’han pogut reconstruir, edificis ensorrats... 

El primer que vam anar a veure van ser els turons de xocolata, que estan considerats una de les meravelles naturals de Filipines. És una formació geològica formada per entre ~1250 -1700 turons, repartits en una extensió d’uns 50 Km2. Son formacions càrstiques que han patit l’erosió de l’aire I la pluja i els hi ha donat la forma arrodonida que tenen. 

L’alçada dels turons varia, poden tenir 30-50 metres d’alçada o arribar als 120 metres. Estan coberts de vegetació i en l’època seca queden de color marró, i diuen que recorda el xocolata, d’aquí el seu nom. Entre els turons la terra està cultivada. Des de l’any 1988 està considerat monument geològic nacional. 

Hi havia molta gent, suposo que ho afavoria el fet de que fos diumenge. Autocars, cotxes privats, grups de turistes, famílies, amics.... Des de l’aparcament es puja per una escala a un dels turons. Al peu de l’escala hi ha una cova amb una verge de Lourdes. L’hi tenen una veneració especial, ja que la trobes per tot arreu!

Amb el que havia plogut els darrers dies estava tot verd, o sigui que de color de xocolata res de res! Així i tot, és sorprenent ja que es veu sorgir del verd de l’entorn aquests turons de color més apagat, i que s’estenen fins a on t’arriba la vista (la meva vista, que és una mica limitada). El mirador també va patir els efectes del terratrèmol i ha una zona vallada, en la que el panel explicatiu està per terra. La resta es conserva prou be. 

En la zona d’aparcament i on hi ha el restaurant i botiguetes, hi ha un grup de nenes tocant la guitarra i cantant, i uns massatgistes invidents a l’espera de clients. Es nota que és un lloc molt turístic. 

D’aquí ens dirigim al centre de conservació dels tarsers. El tarser és un primat, dels més petits que hi ha. El tarsers de Filipines és endèmic d’aquí. És molt petit, entre 8,5 i 16 cm d’alçada. El mascle pesa uns 80-160 g i les femelles generalment una mica menys. 

La femella té moltes mamelles, però només algunes son funcionals, les altres serveixen perquè s’hi enganxi la cria. El període de gestació és de 6 mesos, i tan sols neix una tarser cada cop. Quan neix el seu cos i cap fa uns 7 cm i la cua 11,5 cm de llarg. 

Els seus ulls estan fixos, quan volen mirar cap a un costat o l’altre han de girar el cap, que pot girar 180 graus. Tenen uns ulls molt grossos; son els mamífers que tenen la relació entre la mida dels ulls i el cos més gran. Tenen una excel·lent visió nocturna. 

És un animal nocturn, de dia dorm en llocs foscos. Fan diferents sons que els hi permeten comunicar-se entre ells, i s’ha descobert que poden vocalitzar amb una freqüència que esta en el rang dels ultrasons, entre 70-90 kHz. L’oïda humana tan sols arriba a captar sons que tinguin una freqüència màxima de 20 kHz. 

Poden saltar d’un arbre a l’altre, salts d’uns tres metres si cal. Uns dits llargs, que l’hi permeten agafar-se molt be als troncs I a qualsevol superfície. 

Viu en els boscos, generalment enfilat a uns dos metres del terra. El seu habitat pot ser d’unes 6 hectàrees pels mascles i de 2,5 per les femelles. Son animals solitaris. S’alimenten especialment d’insectes però també poden menjar petits vertebrats, com sargantanes i ocells. Quan atrapen a la víctima se la duen a la boca amb les mans. 

Durant un temps la gent comprava tarsers per tenir-los com animals de companyia, però es va veure que aquest animals no estan fets per viure en captivitat. La seva esperança de vida decreix significativament, entre 2 i 12 anys, comparat amb els 24 anys que poden viure. Al viure en captivitat estan més exposats a la llum amb el que pateixen dels ulls i tendeixen a estressar-se; llavors es colpegen amb qualsevol objecte al cap i acostumen a morir. Es diu que se suïciden.

Al centre de conservació dels tarsers hi treballen un grup de voluntaris. Un d’ells és espanyol i és el que ens acompanya i ens explica algunes coses sobre aquests primats. Aquest animals viuen al bosc que hi ha al costat, i cada matí alguns dels voluntaris van a observar on es troben els tarsers aquell dia per poder-los ensenyar després als grups de turistes que arriben. S’ha d’anar en silenci i no es pot utilitzar flash. Com que son tant petits i estan enfilats als arbres no es fàcil veure’ls.

En vam veure un, amb els ulls oberts, molt grans, impressionants. Estava arrapat a l’arbre, tenen uns dits molt prims i unes orelles molt fines. Em recorden una mica als lèmurs que vaig veure a Madagascar. Vam buscar-ne algun més, però estaven massa enfilat massa amunt i jo no vaig arribar a veure’ls. Ens van explicar que en tenien tres de localitzats que viuen al voltant del centre de recerca, però que aquell matí n’havien trobat un altre. 

A continuació vam anar cap a Loboc. Aquesta ciutat està a 24 Km de Tagbilaran (la capital), cap a l’interior, a la vora del riu del mateix nom. Abans de l’època espanyola, Loboc era un mercat important, on es bescanviaven els productes de l’agricultura de l’interior de la illa amb els del mar, dels pobles de la costa. Actualment és un centre turístic des d’on surten excursions pel riu. Són restaurants flotants amb els que vas remuntant el riu fins una cascada. El menjar no està malament, tot i que escàs. Si puges dels últims com que els altres ja estan menjant, quan t’hi poses algunes safates ja estan buides. Es un bufet lliure. 

Mentre menges pots contemplar el paisatge a les dues bandes del riu, amb vegetació exuberant i alguna caseta. Quan s’acaba el menjar ens aturen davant d’una altra plataforma en la que hi ha un grup folklòric tocant, guitarres espanyoles, i cantant. Pots baixar i fer-los-hi fotos... 

Em sorprèn que aquests restaurants flotants no tenen motor, o no m’ho sembla, i per darrera hi ha una barqueta amb motor que és la que el va empenyent. 

Les cascades que veiem no son espectaculars però si que és bonic l’entorn, en que veus que baixa aigua per tot arreu alimentant el riu Loboc.

Quan ja arribem a Loboc es veuen edificis mig derruïts, conseqüència del terratrèmol de l’any passat. També les esglésies de l’època espanyola van quedar molt malmeses, La de Loboc era la més antiga de la illa, és l’església de Sant Pere, construïda al voltant del 1602. No sé segur si la que vam visitar és aquesta, recordo que estava a tocar de la costa. Han pogut salvar algunes coses, i està en procés de restauració. Devia ser impressionant quan estava tot en peu!

dissabte, 8 de novembre de 2014

Filipines_12. Negros oriental: Bais city.


Vam tornar cap a Dumaguete, a negros oriental i vam agafar un jeepney cap a Bais city, que està a 40 Km al nord de Dumaguete. És un trajecte d’una hora. Es creua algun poble i passem pel costat d’una escola, de la que surten tots els seus estudiants uniformats i desfilant. Estan assajant per la festa de la diada nacional. 

La ciutat de Bais és important per que té dues grans industries sucreres. A la província de Negros occidental la industria del sucre s’havia desenvolupat ràpidament, gracies al port de ilo-ilo des d’on es podia distribuir i al que era fàcil accedir-hi. A negros oriental no era tant fàcil i es va trigar més a desenvolupar-se aquesta indústria. El boom econòmic degut a la indústria sucrera es va donar ~ 1930.  

La “Real compañia de tabacos de Filipinas”, fundada en el 1881 i dirigida des de la seu central a Barcelona, ben aviat va diversificar els seus interessos dedicant-se també al sucre. La industria sucrera més antiga de Filipines és la “central azucarera de Bais” que data de començaments del segle XX. L’altre industria sucrera rellevant es va construir en els anys setanta.

La regió de Bais és molt fèrtil i aproximadament el 73 % de la terra es dedica a l’agricultura. Ara bé també té una gran riquesa marina, deguda als manglars que hi ha a la costa de la badia de Bais. Segons llegeixo, aquesta riquesa marina perilla degut al gran augment de població que ha registrat la zona.  

Actualment es potencia el turisme ja que la badia de Bais es troba propera a l’estret de Tañón, que separa la illa de Negros de la de Cebú. En aquesta zona és molt fàcil veure-hi dofins i balenes. Per altra banda sembla ser que també es potencia el turisme de trekking. 
Durant l’època colonial espanyola, la població a Cebú va augmentar significativament pel que la gent va començar a buscar altres llocs on anar a viure i la illa de Negros és la més propera. Així que molts cebuans van creuar l’estret de Tañón i van instal·lar-se a les costes de Negros oriental. Molts d’ells es van assentar en la que ara és la població de Manjuyod.

Segons la llegenda, Manjuyod era el nom d’un dels primers homes que es va instal·lar en aquest poble; el descriuen com un home molt més fort que els altres, un gegant respectat per tothom. 

Aquesta població es troba al sud de Bais city i un dels seus atractius és la barra de sorra blanca de 7 Km que apareix quan baixa la marea. 

A Bais city vam agafar una bangka, les barques locals, i vam anar cap mar endins cap a la barra de sorra i apropant-nos a la zona on es veuen els dofins. La millor època per veure dofins i balenes és de maig a octubre. 

El recorregut és molt agradable i l’ambient molt tranquil; es respira calma. Creuem alguna barqueta de pescadors, també alguna zona on hi ha xarxes posades, i al fons, ja en la barra de sorra es veuen els palafits: hi ha casetes construïdes sobre pilons, de fusta, que quan puja la marea sembla que flotin sobre l’aigua. Aquestes cases es poden llogar per passar-hi la nit o pel dia. 

Tenim la sort de trobar dofins. És un grup de tres o quatre, que juguen al voltant de la barca, passen per sota, emergeixen per l’altre banda... no paren quiets i és un plaer veure’ls.

Després ens aturem a la barra de sorra, prop de les casetes però sense arribar-hi, on ens vam poder banyar i vam dinar. Els xicots de la barca, ens preparaven el menjar, i una de les coses que em va fer més gràcia és que quan estàvem en remulla a la barra de sorra, amb l’aigua per sota la cintura, ens van servir, a dins mateix de l’aigua, ostres. 

Ens van portar una safata plena d’ostres amb llimona. Una passada! I estaven boníssimes. Era una sensació molt curiosa això de prendre ostres dins de l’aigua, o poder baixar amb la càmera de fotos i fotografiar des de l’aigua... 
L’aigua estava molt clara, era fantàstic. Llàstima que hi havia alguna cosa a l’aigua que picava i feia el bany una mica molest en algunes zones. Ens van dir que era el plàncton, microorganismes que tant poden viure en aigües dolces com salades i que es desplacen amb les corrents. 

Aquests dies havien proliferat molt i encara que no els veies, en alguns punts s’acumulaven i eren molt emprenyadors. 

Va ser un dia molt agradable. De tornada cap a Dumaguete vam anar a agafar el ferry cap a Tagbilaran la illa de Bohol.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Filipines_11. Illa de Cebú: Oslob

Anem a passar el dia a la illa del davant, Cebú. Per això agafem tricicles per anar al port de Sibulan, i d’allà un ferry ens porta a la punta de la illa de Cebú, a Santander. El trajecte en ferry dura mitja hora.

Santander es troba davant de l’estret de Tañon (que separa la illa de Negros de la de Cebú); antigament la població s’anomenava Tañong. Quan van arribar els espanyols, el primer capellà de la parròquia l’hi va posar el nom de la seva ciutat d’origen. 

La major part de la població depèn del mar per viure, tot i que també es dediquen a l’agricultura.  

Des de la punta del sud, a Santander, anem en bus cap a Oslob. Són uns altres trenta minuts de trajecte que ens permeten veure una mica com és el sud de la illa de Cebú. La sensació que em dona és que aquesta zona és més rica; les cases son boniques i ben cuidades, i el paisatge agradable.

Oslob gira al voltant del turisme que ve a nedar amb els taurons balena, els butandings. Al llarg de la costa hi ha un ressort al costat de l’altra. Tots ofereixen l’excursió per fer snorkel i nedar amb els butandings i un dinar després en el seu resort. El preu varia segons si et quedes a la barca o baixes a fer snorkel.

En primer lloc t’expliquen una mica sobre aquests peixos i les normes de conducta. Tot i la seva mida, no son perillosos, però s’ha de mantenir una certa distància. Així i tot, un cop a l’aigua no és fàcil guardar la distància de seguretat. 

El lloc on es va no està massa lluny de la costa. Hi ha una bona concentració de gent i barques. Hi ha els turistes, tots amb les jaquetes salvavides, uns a l’aigua, els altres a les barques, i també hi ha alguna barca de la organització que va llençant menjar a l’aigua, el que afavoreix que s’apropin els butandings. A l’aigua hi ha un gran moviment: la gent els butandings, els monitors que vigilen, filmen i fan fotografies.... Una mica caòtic però emocionant. Passen a tocar de la gent i el que més impressiona és la seva boca. 

És el peix més gran del mon i té una historia de més de 60 milions d’anys. Està catalogat com espècie vulnerable. 

El primer tauró balena que es va identificar mesurava 4,6 metres i va ser capturat a Sud-àfrica en el 1828. Es va vendre per sis lliures. L’any següent es va escriure el primer document científic parlant-ne i al 1849 es publica ja una descripció detallada de l’espècie. Se l’hi va donar el nom de tauró balena ja que tot i que era un tauró tenia l’aspecte i la mida d’una balena. 

Té una boca impressionant, molt ample; diuen que es podria arribar a empassar una foca nedant de costat. Per la part de sobre té color gris amb taques arrodonides clares i ratlles horitzontals i verticals. I per sota és de color blanc. 

Hi ha diverses teories sobre la finalitat de les taques que presenten: pot ser una forma de passar desapercebuts, confonent-se amb el fons vistos de sobre o com que per sota son blancs es confondrien amb el cel. També poden ser una forma de reconeixement per altres famílies de taurons, o que els hi serveixi per protegir-se de la radiació solar, ja que passen molta estona a la superfície. Els ulls estan situats als laterals del cap i son petits, pel que sembla que és més important per ells l’olfacte que la visió. Per trobar aliment es regeixen més per l’olfacte que per la vista. 

Poden arribar a mesurar uns 20 metres de llarg; aproximadament als 30 anys fan uns 9 metres de llarg i és quan estan en la seva maduresa sexual. Es pensa que poden viure una mitja de 60 anys. Les cries quan neixen fan tan sols 50 cm de llarg. 
A Vietnam se’l venera com a una divinitat, i se l’anomena Ca Ong, que vol dir senyor peix. 

Filipines és el país on hi ha una major població de taurons balena. En molts països ja s’ha extingit per culpa de la pesca amb arpó. A Taiwan es mataven cada any 100 exemplars ja que es considera un menjar molt exquisit. 

La seva carn es pot consumir fresca, salada, seca o congelada. Del fetge se n’obté oli i de les aletes se’n fa sopa. El cartílag s’utilitza per millorar la salut i la pell per fabricar productes de cuir. L’oli que s’obté del fetge té diverses aplicacions, com és la d’impermeabilitzar la fusta dels vaixells de pesca, en la fabricació de betum, o per tractaments en malalties de la pell. 

A Filipines estan protegits per llei des del 1988. Suposo que aquesta activitat de nedar amb els butandings ha evitat que se’ls seguís pescant, ja que dona feina a molta població local.

Filipines_10. Negros occidental: Dumaguete.

Jardins de la universitat
Continuem el nostre recorregut per la illa de Negros, però aquest cop anem a la província de Negros oriental, que com ja vaig dir, té com a capital Dumaguete. 
Un cop més, una pallissa de viatge. Primer els tricicles-taxis per anar de Punta ballo a Sipalay. Allà esperar l’autobús, que era similar al de l’altra banda de illa. Quan dúiem tres quarts d’hora de trajecte, canvi de bus. I un nou tram de mes de quatre hores. 

Universitat Silliman
L’ambient similar al del bus de negros occidental. Molta gent, molt apretats... Ho porto malament això d’anar tant comprimits durant tantes hores.

Arribem a Dumaguete a l’hora de dinar. És una ciutat universitària, amb més aire de ciutat que Sipalay. Potser per això la vida aquí és una mica més cara. 

Església del campus
Té quatre universitats, però la més coneguda és la de Silliman, que va ser la primera universitat protestant i la primera universitat privada americana a l’Àsia. Aquesta universitat és un gran símbol de la ciutat de Dumaguete. 

L’any 1901 el filantrop americà Silliman va donar els diners per poder construir una escola elemental L’any 1910 va passar a ser una escola universitària i al 1938 ja una universitat. El reconeixement que es fa a Silliman és que va potenciar l’educació tot i que no va poder visitar mai les Filipines.

catedral
L’edifici on hi ha el museu antropològic es va construir entre el 1903 i el 1909. És l’estructura americana construïda en fusta més antiga. Algunes de les peces de fusta provenien d’un antic teatre de Nova York. L’edifici per fora, que és l’únic que vaig poder veure, és molt bonic. Pintat en color blau-gris, em sembla molt elegant. A més està en una zona enjardinada, en tot el que és el recinte del campus. Hi ha arbres molt antics i frondosos, que fan tot un passeig. 

A l’altre extrem del campus hi ha la capella. És molt senzilla i el que em xoca més és que en tots els bancs hi ha missals antics, molt antics, amb el nom del seu propietari a la primera plana. Tot son noms i cognoms espanyols. 
 
És una llàstima que el museu antropològic estes tancat, tot i que segons la guia i el rètol de la porta amb els horaris d’obertura hauria d’haver estat obert. 

Tot passejant per un carrer comercial ple de gent arribo a la catedral. El que em xoca i m’impressionen són les estàtues, que porten vestits de roba i tenen cabells. Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que van anomenant a la gent que ha fet donacions per l’església. 

Al costat de l’edifici hi ha una torre antiga, amb un campanar i al seu peu una estàtua de la Mare de Déu de Lourdes; la gent hi ve a resar i hi posa espelmes. Per tot el país hi ha una gran devoció a aquesta verge. Per com està muntat aquest lloc sembla que hi deu venir molta gent. Quan jo era allà no va estar ni un moment buit el recinte. 

Aquest campanar va ser construït cap al ~1765 i reconstruït ~1875; servia per avisar a la població quan es preveia un atac pirata. 

Just davant de la catedral hi ha la torre del rellotge, de pedra blanca coral·lina i una estàtua de Rizal. José Rizal és un heroi nacional que va ser executat pels espanyols en el 1896; era metge i escriptor, va fundar la lliga Filipina que després va donar lloc al moviment revolucionari katipunan. 

Des de la catedral s’arriba fàcilment a un extrem del passeig marítim, que és el Bulevard Rizal. Hi ha molta gent, passejant, asseguts als bancs del passeig, a la platja... És un lloc agradable, punt de trobada de la gent de la ciutat i dels turistes com jo, cansats del bullici dels seus carrers. 

En un dels carrers de la ciutat, en ple centre estudiantil, em sorprenen les pancartes que hi ha, en les que es felicita a la gent que ha acabat els estudis, o ha aconseguit una feina, o ha guanyat un premi.... 

El nom de Dumaguete fa referència a les incursions pirates que tenien lloc en aquesta costa. En un primer moment em va sorprendre pensar que els pirates arribessin aquí ja que imaginava que venien de les costes de Malàisia però el perill en aquesta regió eren les incursions que feien per aconseguir esclaus des de Mindanao i altres països islàmics. 

Bulevard Rizal
La illa de Mindanao tot i que forma part de Filipines, sempre ha tingut molta influencia del mon àrab, degut a la seva situació geogràfica. És la que està més al sud, i l’arribada de l’Islam a la illa va ser ~1300. 

La ciutat es troba a la desembocadura del riu Banica. Tenia ganes de veure el riu i vaig submergir-me en un altre mon. El barri al voltant seu és molt pobre. Està canalitzat, no sé si és recent o antiga aquesta canalització, però he trobat articles del 2012 en que expliquen els problemes que es generaven a l’època de pluges perquè s’enduia les cases del voltant. A més també comenten del problema de la contaminació de l’aigua. 

Desembocadura del Banica
Vaig recórrer una mica el barri, la gent es sorprenia una mica de veure’m per allà, ja que no estan acostumats a que s’hi apropin els turistes. Em va fer l’efecte d’estar en un poble, però està a tocar de la ciutat. M’hi sentia una mica fora de lloc, tot i que no sentia inseguretat, així que vaig tornar a sortir a la costa. Allà, tocant a la desembocadura em va xocar trobar un temple xinès. Vaig estar buscant la porta d’entrada i no vaig saber trobar-la. Però em semblava curiós trobar-lo allà.

En el Bulevard Rizal hi ha una escultura que representa unes monges en una barca. Està dedicada a les germanes de Sant Pau de Chartres, que van arribar aquí al 1904 per crear una escola. El primer institut va obrir les seves portes al gener del 1905, però que la superiora fos filipina no va ser fins al 1965. Aquesta ordre ha participat i/o construït nombroses escoles i hospitals. 

Una altra cosa xocant a la cornisa, o passeig marítim és que hi ha massatgistes. És curiós que a la gent no l’hi molesti que els hi facin un massatge allà al peu dels arbres. Vaig veure un que l’hi feien un massatge al cap, altres a les cames... Em sembla que a mi em costaria relaxar-me.

Dumaguete és una ciutat lliure de fum; aquest rètol es pot veure en diferents ciutats del país i el que indica és que està prohibit fumar pel carrer.