09 de novembre 2014

Filipines_15. Illa de Palawan. Riu subterrani

Vam sortir a les 7 del matí per anar cap al parc nacional del riu subterrani, el St Paul subterranian national park. Es triga menys de dos hores. 

Son excursions organitzades i en el camí fins allà tots els vehicles fan les parades tècniques (wc i beguda) en els mateixos llocs. 

Pel camí es creuen pobles que tenen energia de plaques solars i energia eòlica. Em sorprèn trobar un poble que es diu Viet Village. M’expliquen que aquí s’hi van refugiar molts vietnamites, quan la guerra, igual que molts dels xinesos que hi ha a Filipines van arribar fugint de la revolució cultural. 

La cova d’entrada al riu subterrani es troba a la població de Sabang, que està a la costa occidental, a uns 60-70 Km de Puerto Princesa. El parc nacional del riu subterrani forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.

Per arribar a l’entrada del riu primer cal agafar una bangka des del moll de Sabang; son barques per 8 persones i com que hi ha molt moviment de gent i barques cal fer atenció al numero de la teva barca. 

Es obligatori portar la jaqueta salvavides en la que hi ha el numero de la barca enganxat a l’esquena. 

Al moll venen impermeables, per un dolar, per evitar mullar-te, però també per protegir-te dels pipis dels ratpenats que hi ha a la cova, també bosses hermètiques per protegir la càmera de fotos. Ho tenen tot previst! 

Les muntanes son de terreny càrstic, amb roques espectaculars. Un cop desembarquem a la platja , fem un tram a peu, on trobem micos, que intenten prendre’t qualsevol cosa que portis. Son els macacos cua llarga. També hi ha llangardaixos monitor. Son molt grans, però estan mig amagats i es confonen amb el terreny. 

Un cop a l’entrada de la cova, una altra barqueta, aquest cop a rems, i ara et donen un casc. La fila que fem tots és ben peculiar: impermeable, xancles, salvavides, casc, càmera de fotos en bossa de plàstic….

A la barca duem un focus, amb el que la persona que va davant de tot va il·luminant les parets a banda i banda de la cova per poder veure les formacions rocoses. És impressionant. 

L’any 2010 es va descobrir que sota el nivell del riu hi ha un alter pis, o sigui que hi ha cascades dins de la cova. S’ha descobert una cambra de 300 m d’alçada respecte al nivell de l’aigua. La cova té més de 24 Km de llarg, i el riu recorre uns 8,2 Km. D’aquest trajecte es pot navegar un tram d’uns 4,3 Km. 
Fem un recorregut de 45 minuts, recorrem tan sols 1,5 Km però val la pena. És espectacular. 


Està molt fosc, però quan van il·luminant amb el focus veus les formacions rocoses, estalactites i estalagmites i també els ratpenats enganxats a la paret. La sonoritat també és emocionant. A estones tan sols se sent el que fan els rems en contacte amb l’aigua. Silenci, calma, cambres molt grans, barques que passen sigil·loses pel costat...

Aprofiten el guano que deixen els ratpenats per vendre’l. És un excel·lent fertilitzant ja que té un elevat contingut en fosfats. 

No hi ha cap document que digui com es va descobrir aquest riu subterrani, però es pensa que els habitants de la regió sabien de la seva existència, però com que el riu estava dins d’una cova I creien que a les coves hi vivien esperits no es van atrevir a investigar la cova I aquest riu. 

La primera menció que se’n fa és l’any 1887, per part d’un zoòleg de Michigan que estava visitant la illa, que creia que hi havia un llac que connectava amb el mar a través d’un riu subterrani. Si no recordo malament el que ens van explicar, després va ser un científic filipí el que va investigar la cova i va descobrir el riu subterrani, que es caracteritza per tenir part d’aigua dolça i de salada. 

Des de l’antiguitat en aquesta zona hi han viscut dos dels grups ètnics de Palawan. A més d’ells hi ha gent vinguda d’altres zones de la illa i del país. Es dediquen a l’agricultura i ara amb l’arribada del turisme també tenen aquesta Font d’ingressos. Els dos rius que té aquest parc els hi subministren l’aigua pel rec dels camps i per viure. 
 
Els boscos que hi ha al parc també tenen el seu interès pels botànics ja que hi ha més de 800 espècies de plantes i arbres. 

Hi ha molts ocells, 165 espècies diferents, 30 espècies de mamífers, com el macaco de cua llarga que ja he comentat que vam veure. També hi ha 19 espècies de rèptils, com el llangardaix monitor. I no es pot oblidar els ratpenats que omplen les coves. 

El paisatge és impressionant, el contrast de verd i roca grisa, el mar... Molt bonic. La visita al parc nacional val la pena. Si un està a la illa de Palawan és gairebé obligat anar a veure-ho.

Filipines 14. Illa de Palawan: Puerto Princesa

Vam deixar Bohol enrere i en ferri vam creuar fins a la illa veïna de Cebú, a la capital Cebú city. Vam arribar que ja era fosc. L’hotel estava en el barri modern; hi ha grans edificis, oficines, grans centres comercials on pots trobar de tot... No em vaig bellugar del barri. Em feia mandra haver de negociar el preu d’un taxi, per veure la ciutat de nit. A més plovia i no em trobava massa be. O sigui que em vaig quedar sense veure Cebú city. Tot i que diuen que no val res, que no queda pràcticament res del passat, m’hagués agradat tenir un hotel al centre i poder donar una volta.

Al matí següent vam agafar un vol cap a la illa de Palawan, la més occidental de les Filipines. Havien canviat l’horari dels vols, pel que al matí tampoc va donar temps de veure la ciutat. Els transports no són molt fiables: anul·len ferris, canvien horaris de vols, cancel·len reserves.... o sigui que acabes anant una mica sobre la marxa. 

El vol cap a Puerto Princesa, a Palawan, va ple de turistes. Quan arribes a Puerto Princesa trobes un munt d’ofertes per anar al Nido, el lloc més turístic de la illa. 

Palawan, com ja he dit és la que està més a occident, una mica separada de la resta d’illes que formen Filipines, que ja no pertany a l’arxipèlag de les Visaies. És una illa molt estreta i allargada. Puerto Princesa està a la costa oriental, més o menys al mig. Nosaltres tan sols vam visitar la meitat de la illa, o sigui entre aquesta ciutat i la punta de El Nido. 

Hi ha controvèrsia sobre l’origen d’aquest nom. Uns diuen que és en honor d’una de les filles de la reina Isabel II d’Espanya, nascuda al 1864 i que va morir de forma sobtada. Després de la seva mort la reina va fer canviar el nom de la ciutat passant a anomenar-se “port de la princesa” i amb el temps va evolucionar al nom actual.

Altres diuen que es deu a que és un port natural, protegit durant tot l’any i amb fondària suficient com per poder-hi atracar qualsevol mida de vaixell, refugi per vaixells reials, 

Els espanyols es van assentar aquí en el 1872 i poc després hi van construir l’església, en el lloc on ara hi ha la catedral. El seu port es va convertir en el centre de les operacions navals espanyoles en la badia. S’atorgaven incentius pels que es volguessin instal·lar a Puerto Princesa, el que va fer que en el 1883 s’hagués convertit en una població que disposava d’hospital, d’un bon port i un parell de carreteres. 

Ja en el 1894 era considerada una de les poblacions més netes, i amb una bona organització. He llegit que segueix considerant-se una de les ciutats més netes del país. 

Puerto Princesa un punt de fusió de cultures i costums. Aquí hi ha arribat filipins d’altres províncies i també estrangers. I actualment quantitats cada cop més grans de turistes buscant les platges i la riquesa marina. 

A la illa de Palawan hi ha diferents grups ètnics, amb una cultura i tradicions ben diferenciades i llengües pròpies. Ara be, aquestes llengües es van perden ja que a les escoles l’ensenyament es en tagal i en anglès. 

 El nostre hotel estava a prop de l’aeroport, en un extrem de la ciutat. Vam anar a dinar a un restaurant que hi havia a la vora. Un lloc fantàstic, de cara a la badia de Puerto Princesa, on es poden veure els manglars amb les seves arrels aèries i potents. Un garbuix de manglars amb les seves arrels precedeix l’entrada al restaurant. 

A la badia aquesta arbres també destaquen sobre el mar i les punxes que sempre els envolten, que no sé si son nous manglars que broten o restes d’arrels. La vista és molt bonica i destaquen al fons, llunyanes en la boira i núvols, les muntanyes. I és que és una illa muntanyosa, cosa que veient-la en el mapa no m’havia imaginat.

Després de dinar vaig anar baixant tot el carrer Rizal fins arribar a la catedral. Sons uns 30-40 minuts caminat, però el trajecte no és massa atractiu. 

Mentre m’apropava a la catedral vaig veure sortir molta gent i vaig pensar que havia acabat la missa. Crec que era així, però quan m’hi vaig atansar més vaig veure que tornava a estar plena de gent, i tornaven a dir missa. 

Les imatges que hi ha són del mateix estil que en altres esglésies, no les trobo massa maques. Per dins és moderna i per fora és de color blau cel. Va ser construida en el 1872. 

Al costat de la catedral hi ha les restes de la Plaza Cuartel, una antiga fortalesa de l’època espanyola. Aquí els soldats japonesos van cremar 143 presoners americans, dins d’un túnel que jo no vaig veure. Ara aquest recinte està arreglat, és un parc en el que hi ha alguns carruatges en fusta, i la placa commemorativa pels soldats assassinats. 

Després vaig anar cap al port. És un passeig molt agradable. Hi ha un lloc on lloguen bicicletes i també bicicletes i tricicles per nens; hi ha bars, i molta gent passejant. Com que és un lloc públic on hi ha molta gent i nens, està prohibit fumar. Només en un racó allunyat es pot encendre un cigarret, a la resta del passeig no. 
Passejant per la ciutat i pel port em va xocar no trobar turistes. L’avió anava ple d’estrangers i en canvi a Puerto Princesa no es veuen. Suposo que no s’aturen aquí sinó que se’n van directe als ressorts de la costa. 

La gent em mirava amb curiositat, i jo a ells. Molta em semblaven xinesos, l’hotel també es de família d’origen xinès.
 En conjunt m'ha semblat una ciutat agradable. 

Filipines 13: Illa de Bohol

Vam arribar amb el ferry a Tagbilaran, la capital de la illa de Bohol. 

La illa de Bohol està més o menys davant de la costa oriental de Cebú, a l’arxipèlag de les Visaies. Les dues illes tenen una llengua comuna, el cebuà, però malgrat la poca distancia que les separa, diuen que hi ha diferencies significatives en la seva població. No sé si a nivell de cultura i tradicions o de físic i constitució. 
 
Els boholans l’anomenen la «República de Bohol» ja que durant un breu lapse de temps va ser independent. 

Ètnicament va ser de les primeres poblacions a assentar-se a l’arxipèlag filipí. En algunes excavacions al voltant de Tagbilaran han posat de manifest que hi havia hagut una civilització prehistòrica que es caracteritzava pels seus tatuatges. 

Sembla ser que cap al 1200 els Lutaos van arribar a Bohol des del nord de Mindanao. Van crear un centre pròsper i amb força poder, que anomenaven el regne de Dapitan. Aquest poble el van abandonar cap el 1563 per culpa de les batudes que feien els portuguesos i els seus aliats. Diuen que això va afavorir que els espanyols poguessin instal·lar-se a les Filipines

La primera menció històrica que es fa de Bohol és en referència al pacte de sang que van fer Datu Sikatuna, un cabdill local, i Legazpi, en el segle XVI quan els espanyols es van establir i controlar les filipines. Aquest pacte s’anomena Sandugo, i era un important tracta entre les dues nacions.  

L’any 1521 Magallanes i la seva tripulació van arribar a l’arxipèlag, eren els primers europeus a arribar-hi, i no van ser massa ben rebuts. A Magallanes el va matar, prop de la illa de Cebú, un dels cabdills locals. 
L’any 1525, una expedició espanyola va sortir de la Corunya seguint la ruta oberta per Magallanes i va arribar a Filipines, però els va enganxar un huracà. Un dels vaixells va arribar a la costa nord de Mindanao i els supervivents van ser capturats i venuts com esclaus. Un dels membres de la tripulació va anar a parar a mans del cabdill de Bohol, Sikatuna. I aquest va ser el primer contacte entre els boholans i els espanyols. 

40 anys després de l’arribada de Magallanes, en el 1564, els espanyols van enviar 4 expedicions més a Filipines, amb l’objectiu de fer-se amb el control del mercat de les espècies, que estava en mans portugueses. Aquestes expedicions van fracassar. Va ser l’any següent quan Miguel Lopez de Legazpi va poder arribar-hi i el primer assentament espanyol a les Filipines es va fer l’any 1565. Ara be, a l’igual que l’hi havia passat a Magallanes, tampoc van ser ben rebuts. Primer van arribar a Cebú, on van ser rebuts de males maneres pels seus guerrers. Pel que van decidir buscar una altra illa més pacífica. Volien dirigir-se cap a Mindanao, però el vent els va fer canviar el rumb i retornar cap al nord, direcció a Bohol. 

A Bohol tampoc els van rebre be. I és que pocs anys abans uns vaixells portuguesos provinents de les Moluques van arribar a la illa i van atacar als seus habitants, matant-los i agafant-ne també com esclaus. Legazpi va aconseguir convèncer al cabdill Sikatuna de que no éren portuguesos i que hi anaven en so de pau. Així Sikatana i Legazpi van signar un pacte de sang, un tractat establint les relacions entre ells. Cada any es conmemora aquest fet amb un festival, el Sandugo, que vol dir “una sang”.

Amb l’ajuda dels cabdills locals Legazpi va aconseguir establir un assentament també a la illa de Cebú. No l’hi van posar fàcil els guerrers de Cebú, però l’artilleria espanyola es va imposar i els guerrers locals van haver de fugir cap a les muntanyes. Després d’això, el rei de Cebú, Tupa, va decidir que era millor arribar a una entesa i establir un tractat de pau. 

Poc després arriben a les Filipines els missioners. Els primers van ser dos jesuïtes en el 1596. Segons es diu va ser la mare del “encomendero” de Bohol, Catalina de Bolaños, qui els va convidar. Es van instal·lar a la illa on van començar a estendre el cristianisme. Els jesuïtes es van quedar a la illa fins al 1768.

Tot i que el catolicisme es va anar estenent, no tothom estava d’acord en deixar enrere les creences dels seus avantpassat. Això va portar que en el 1621 un capellà natiu, Tamblot, va desencadenar la revolta que porta el seu nom. 

Amb aquesta revolta es volia tornar a les arrels i alliberar-se dels espanyols. Van aprofitar el moment en que molts dels jesuïtes estaven en una celebració a la illa veïna de Cebú. 

La resposta espanyola no es va fer esperar i en la primera batalla l’exèrcit espanyol va haver de batre’s en retirada. Hi va haver una segona batalla que també van guanyar els rebels, però després alguns jesuïtes de la seu de Loboc, al sud de Bohol, van aconseguir apropar-se a Tamblot i el van assassinar. Un cop mort el líder als espanyols els hi va ser més fàcil de controlar als insurgents. 

Després d’això el poder espanyol es va consolidar. Van fer construir grans esglésies en pedra. Algunes d’elles eren les de Baclayon i la de Loboc, destruïdes pel terratrèmol del 2013. Els jesuïtes van establir diferents assentaments, en els que obligaven a la gent a viure junts, ja que era més fàcil de cristianitzar-los, i els cobraven taxes. La situació amb els jesuïtes es tensava cada cop. Les taxes els escanyaven cada cop més, perseguien al que deixava la religió, ells decidien a qui s’enterrava cristianament i a qui no.... El poder estava en les seves mans. 

Una nova insurrecció sorgeix l’any 1744 promoguda pel líder que anomenaven Dagohoy. Va aconseguir aixecar la major part de la població de la illa en contra dels espanyols, va establir el seu govern a les muntanyes i va controlar bona part de la illa. Fins i tot després de la seva mort la rebel·lió va continuar. Els espanyols tan sols controlaven algun assentaments de la costa sud. 

La insurrecció que havia començat el 1744 es va allargar durant anys, els espanyols no aconseguien recuperar el control de la illa. No ho van aconseguir fins al 1829. Durant aquests anys els jesuïtes van ser expulsats, en el 1768 i van agafar el relleu missioner els agustins descalços. 

El control espanyol es va acabar en el 1899 quan els americans van comprar les filipines per 20 milions de dòlars. Quan van marxar els espanyols la illa de Bohol va ser un govern de Canton, dirigit per boholans influents, i era part de la república independent que havia proclamat Aguinaldo.

Un any més tard, a començaments del 1900 les tropes americanes desembarquen a Tagbilaran i persegueixen als seguidors de Aguinaldo. 

S’organitza altre cop la resistència als invasors; les tropes americanes cremen pobles, maten a la població, per sufocar la resistència. A finals d’any la població local es rendeix i es signa un tractat de pau. I per si no n’haguessin tingut prou amb la guerra després van patir una epidèmia de còlera que va matar centenars de persones.

El període americà es va acabar amb la segona guerra mundial quan van arribar a la illa les tropes japoneses. Un cop més s’organitzen en guerrilles. Quan els americans tornen a Bohol l’any 1945 son ben rebuts ja que els alliberen dels japonesos. Aquest cop s’hi queden molt poc temps ja que el 1946 Bohol passa a formar part de la República Independent de les Filipines. 

Finalment la població de Bohol va sentir-se lliure d’ocupants. A la illa hi havia poques haciendas, i les famílies més aviat tenien els camps pel cultiu de subsistència familiar. Tagbilaran, la capital, no va tenir la categoria de ciutat fins al 1966. 

Ens vam allotjar a l’hotel Dao Diamond, que està a les afores de la ciutat, amb el que no vaig anar al centre sinó que em vaig quedar allà a sopar. Aquest hotel és d’una fundació que treballa per l’educació dels nens sords. 

Va ser una experiència molt interessant. Molts dels que hi treballen son nois i noies sord muts. A l’entrada hi ha un cartell en el que t’ho expliquen i per tot arreu rètols indicant que parlis amb to suau, que no cridis. Els diners que guanyen van per aquesta associació que té programes per escolaritzar-los i també volen que es puguin integrar en les escoles normals (que no son especials per sords). 

Al restaurant alguns dels gestos per demanar les coses més bàsiques. El cambrer, un noi molt expressiu ens va deixar el menú i un full on apuntar la nostra comanda. Quan volíem preguntar alguna cosa, escrivíem darrera del full i així ens enteníem. Em van explicar que llegeixen els llavis i que en tagal no tenen problemes, però que en anglès els hi costa més. 

Va ser una experiència molt curiosa. Tot i que sabia que eren sords, me n’oblidava a cada moment i dius gràcies, adéu... de forma mecànica. Hi estan acostumats. Fins i tot aguanten amb un somriure quan algú els tracta malament. Hi havia un home que no havia llegit el rètol on explicava que eren sords. L’hi estava cridant a un dels nois, l’hi deia coses com “ets tonto? No m’entens? “ i quan algú l’hi va fer veure que no el podia sentir la seva resposta va ser també absurda, indignada, com si encara que fos sord hagués d’entendre el que l’hi estava cridant. 

El terratrèmol de l’any passat va destruir molts dels hotels de la ciutat. Per tota la illa es veuen encara les seqüeles del terratrèmol. Hi ha ponts destruïts, que encara no s’han pogut reconstruir, edificis ensorrats... 

El primer que vam anar a veure van ser els turons de xocolata, que estan considerats una de les meravelles naturals de Filipines. És una formació geològica formada per entre ~1250 -1700 turons, repartits en una extensió d’uns 50 Km2. Son formacions càrstiques que han patit l’erosió de l’aire I la pluja i els hi ha donat la forma arrodonida que tenen. 

L’alçada dels turons varia, poden tenir 30-50 metres d’alçada o arribar als 120 metres. Estan coberts de vegetació i en l’època seca queden de color marró, i diuen que recorda el xocolata, d’aquí el seu nom. Entre els turons la terra està cultivada. Des de l’any 1988 està considerat monument geològic nacional. 

Hi havia molta gent, suposo que ho afavoria el fet de que fos diumenge. Autocars, cotxes privats, grups de turistes, famílies, amics.... Des de l’aparcament es puja per una escala a un dels turons. Al peu de l’escala hi ha una cova amb una verge de Lourdes. L’hi tenen una veneració especial, ja que la trobes per tot arreu!

Amb el que havia plogut els darrers dies estava tot verd, o sigui que de color de xocolata res de res! Així i tot, és sorprenent ja que es veu sorgir del verd de l’entorn aquests turons de color més apagat, i que s’estenen fins a on t’arriba la vista (la meva vista, que és una mica limitada). El mirador també va patir els efectes del terratrèmol i ha una zona vallada, en la que el panel explicatiu està per terra. La resta es conserva prou be. 

En la zona d’aparcament i on hi ha el restaurant i botiguetes, hi ha un grup de nenes tocant la guitarra i cantant, i uns massatgistes invidents a l’espera de clients. Es nota que és un lloc molt turístic. 

D’aquí ens dirigim al centre de conservació dels tarsers. El tarser és un primat, dels més petits que hi ha. El tarsers de Filipines és endèmic d’aquí. És molt petit, entre 8,5 i 16 cm d’alçada. El mascle pesa uns 80-160 g i les femelles generalment una mica menys. 

La femella té moltes mamelles, però només algunes son funcionals, les altres serveixen perquè s’hi enganxi la cria. El període de gestació és de 6 mesos, i tan sols neix una tarser cada cop. Quan neix el seu cos i cap fa uns 7 cm i la cua 11,5 cm de llarg. 

Els seus ulls estan fixos, quan volen mirar cap a un costat o l’altre han de girar el cap, que pot girar 180 graus. Tenen uns ulls molt grossos; son els mamífers que tenen la relació entre la mida dels ulls i el cos més gran. Tenen una excel·lent visió nocturna. 

És un animal nocturn, de dia dorm en llocs foscos. Fan diferents sons que els hi permeten comunicar-se entre ells, i s’ha descobert que poden vocalitzar amb una freqüència que esta en el rang dels ultrasons, entre 70-90 kHz. L’oïda humana tan sols arriba a captar sons que tinguin una freqüència màxima de 20 kHz. 

Poden saltar d’un arbre a l’altre, salts d’uns tres metres si cal. Uns dits llargs, que l’hi permeten agafar-se molt be als troncs I a qualsevol superfície. 

Viu en els boscos, generalment enfilat a uns dos metres del terra. El seu habitat pot ser d’unes 6 hectàrees pels mascles i de 2,5 per les femelles. Son animals solitaris. S’alimenten especialment d’insectes però també poden menjar petits vertebrats, com sargantanes i ocells. Quan atrapen a la víctima se la duen a la boca amb les mans. 

Durant un temps la gent comprava tarsers per tenir-los com animals de companyia, però es va veure que aquest animals no estan fets per viure en captivitat. La seva esperança de vida decreix significativament, entre 2 i 12 anys, comparat amb els 24 anys que poden viure. Al viure en captivitat estan més exposats a la llum amb el que pateixen dels ulls i tendeixen a estressar-se; llavors es colpegen amb qualsevol objecte al cap i acostumen a morir. Es diu que se suïciden.

Al centre de conservació dels tarsers hi treballen un grup de voluntaris. Un d’ells és espanyol i és el que ens acompanya i ens explica algunes coses sobre aquests primats. Aquest animals viuen al bosc que hi ha al costat, i cada matí alguns dels voluntaris van a observar on es troben els tarsers aquell dia per poder-los ensenyar després als grups de turistes que arriben. S’ha d’anar en silenci i no es pot utilitzar flash. Com que son tant petits i estan enfilats als arbres no es fàcil veure’ls.

En vam veure un, amb els ulls oberts, molt grans, impressionants. Estava arrapat a l’arbre, tenen uns dits molt prims i unes orelles molt fines. Em recorden una mica als lèmurs que vaig veure a Madagascar. Vam buscar-ne algun més, però estaven massa enfilat massa amunt i jo no vaig arribar a veure’ls. Ens van explicar que en tenien tres de localitzats que viuen al voltant del centre de recerca, però que aquell matí n’havien trobat un altre. 

A continuació vam anar cap a Loboc. Aquesta ciutat està a 24 Km de Tagbilaran (la capital), cap a l’interior, a la vora del riu del mateix nom. Abans de l’època espanyola, Loboc era un mercat important, on es bescanviaven els productes de l’agricultura de l’interior de la illa amb els del mar, dels pobles de la costa. Actualment és un centre turístic des d’on surten excursions pel riu. Són restaurants flotants amb els que vas remuntant el riu fins una cascada. El menjar no està malament, tot i que escàs. Si puges dels últims com que els altres ja estan menjant, quan t’hi poses algunes safates ja estan buides. Es un bufet lliure. 

Mentre menges pots contemplar el paisatge a les dues bandes del riu, amb vegetació exuberant i alguna caseta. Quan s’acaba el menjar ens aturen davant d’una altra plataforma en la que hi ha un grup folklòric tocant, guitarres espanyoles, i cantant. Pots baixar i fer-los-hi fotos... 

Em sorprèn que aquests restaurants flotants no tenen motor, o no m’ho sembla, i per darrera hi ha una barqueta amb motor que és la que el va empenyent. 

Les cascades que veiem no son espectaculars però si que és bonic l’entorn, en que veus que baixa aigua per tot arreu alimentant el riu Loboc.

Quan ja arribem a Loboc es veuen edificis mig derruïts, conseqüència del terratrèmol de l’any passat. També les esglésies de l’època espanyola van quedar molt malmeses, La de Loboc era la més antiga de la illa, és l’església de Sant Pere, construïda al voltant del 1602. No sé segur si la que vam visitar és aquesta, recordo que estava a tocar de la costa. Han pogut salvar algunes coses, i està en procés de restauració. Devia ser impressionant quan estava tot en peu!