15 de novembre 2014

Filipines_17. Illa de Palawan: Arxipèlag de les Bacuit

Vam passar dos dies a El Nido, per poder explorar l’arxipèlag de les Bacuit. Vam tenir sort ja que tots dos dies ens va fer bo i vam poder fer-nos a la mar. Al poble tots els locals organitzen els mateixos recorreguts anomenats de la A a la C. 


El primer dia vam fer el circuit A. L’excursió és de 9 del matí a 4 de la tarda, i el preu inclou el dinar.

Es va amb les barques locals, les bangkes, i en sortir del port és obligatori posar-se l’armilla salvavides. La barca porta també un caiac, per apropar-nos a terra als que com jo, no ens agrada no fer peu. 

La bangka no pot arribar fins a la platja, o sigui que s’ha d’arribar fins allà a peu. En el caiac porten les motxilles i les càmeres de fotos. 

Vam començar el recorregut anant a la llacuna secreta. El paisatge és espectacular. Vas passant pel costat de illetes, totes de roca càrstica, de color gris, en la que ressalta el verd de la vegetació. I el contrast amb el blau del mar és molt bonic. 

La llacuna secreta és impressionant. Aigües de color verd maragda en una gran caldera. 

Si no ho he entès malament havia sigut una cova però va ensorrar-se i ha quedat aquest llac envoltat dels penya-segats càrstics. 

La illa Shimizu, el seu nom és en honor del submarinista japonès que va descobrir el fons marí d’aquesta illa. Malauradament va morir prop de la illa en quedar-se sense oxigen a la bombona. 

En les escletxes de les roques hi ha abundància de nius d’ocell, que com ja he comentat son molt cotitzats a l’Àsia, per fer sopa. Segons he llegit aquests nius (els d’oreneta i suposo que els de falcillot també) estan fets amb la saliva de l’ocell, i quan es posen en aigua calenta per fer la sopa, donen una textura gelatinosa. La seva fama es deu a que consideren que tenen propietas curatives i afrodisíaques. 

Una altra parada és a la llacuna petita, en una de les cales de la illa Miniloc. S’entra per un forat (nedant o en caiac) i s’arriba a aquesta sorprenent llacuna d’aigües clares i en alguns llocs poc fonda. És impressionant banyar-se allà, envoltat de les parets de roca grisa. 

No recordo en quina illa vam aturar-nos a dinar però com tot el trajecte, el lloc era espectacular. Si no ho recordo malament, dúiem tres xicots de tripulació: el capità, el que es cuidava de l’àncora i el del caiac. I quan vam fer la parada per dinar, entre els tres ens van preparar el menjar. El dinar va ser molt complet: peix, arròs, gambes, pollastre, plàtans i pinya. Molt apetitós. 

Mentre ens preparaven el menjar vaig estar passejant per allà. L’aigua era molt clara i sense necessitat de ficar el cap a dins podia veure els peixos i els corals. El peixos de diferents colors donaven voltes entre les meves cames. Era divertit. 

El fons marí també és molt interessant, ja que vaig poder veure com els peixets sortien i es colaven dins de les roques, i restes de corals... ja m’imagino que els que fan snorkel i veuen moltes més coses, però a mi ja m’estava be. 

De les coses que em va sorprendre més és el canvi de color de l’aigua en les llacunes amagades. El contrast del seu color verd amb el blau del mar a l’exterior. 

Aquest és el recorregut més popular; quan jo vaig fer-lo hi havia unes 8 o 10 bangkes més i anàvem parant tots als mateixos llocs. No obstant, no resultava molest, ja que l’espia era tant impressionant, que gairebé te n’oblidaves de la resta. 

La parada següent va ser a la gran llacuna. Em van portar en caiac fins allà ja que quedava una mica lluny i no es feia peu en molt del trajecte. Alguns van arribar una mica al límit de les forces i em vaig alegrar molt que a mi m’haguessin portat. 

I al final ens vam aturar a la platja dels set comandos. Per què l’han anomenat així? He trobat informació contradictòria: en un lloc parlen dels darrers comandos japonesos en acabar la segona guerra mundial, mentre que en un altre lloc diuen que és en honor a uns soldats americans que en els anys 1980 van morir aquí de malària. 

Sigui quin sigui l’origen del seu nom, aquesta és una platja de sorra blanca, amb palmeres on podem gaudir de l’últim bany del dia. 

De tornada a El Nido vam tenir temps de prendre una bona dutxa abans de contemplar la posta de sol. 

Al matí següent com que seguia fent bon temps vam tornar a sortir amb la mateixa bangka i la mateixa tripulació, que era encantadora.

Aquest cop vam fer el que anomenen el circuit C que et porta cap a una altra zona de l’arxipèlag, entre la illa de Matinloc i la de Tapiutan. 

Dilumacat és el nom que té la que anomenen la illa helicòpter. Segons des de quina banda la vegis sí que recorda una mica un helicòpter. Com en tot el que és veure formes a les roques, cal posar-hi una mica d’imaginació i bona voluntat. 

Una altra de les illes on ens vam aturaré s la Tapiutan. 

Com en totes elles, sorra blanca, de coral esmicolat, grans penya-segats, i el que em fascina més, la vegetació que s’aferra a aquelles roques grises. La vida brota de les escletxes i esquerdes, buscant el sol. Als xicots locals els hi xocava que em dediqués a fotografiar les plantes, quan la majoria de gent estava sota l’aigua. Hi ha d’haver gustos per tot! 

En totes les illes és impressionant l’alçada de les parets de roca, i quan estàs surant sobre l’aigua, veus les crestes retallades contra el cel, molt amunt. Em recorda el paisatge dels Tsinguis de Madagascar. 

A la illa de Matinloc hi ha la platja amagada, a la que s’hi pot arribar nedant sota l’aigua i passant per un forat a la roca o esperant que baixi la marea. Era un bon amagatall de pirates, ja que quan la marea està alta és impossible endevinar que allà dins hi pot estar vivint algú. 

En aquesta illa hi ha també el santuari de Matinloc, que està mig amagat entre la vegetació, i es coneix també com el santuari de Nostre Senyora de Matinloc. Va ser construït en el 1982. Matinloc vol dir en el llenguatge local (en cuyunin), bonic. Realment és una sorpresa quan desembarques i veus aquesta mena de capella enmig de la vegetació. 

L’origen de tant singular santuari sembla ser que data d’una visió que va tenir algú a finals del 1965. Es veu que aquesta persona va dir que un dia construiria el santuari tal com l’havia vist (i tal com és) i que seria el santuari de la nova Jerusalem. 

El santuari va ser inaugurat l’any 1993. Un cop més la informació que trobes aquí i allà, a vegades grinyola. Es va construir en el 1982 i es va consagrar en el 1993? Potser hi ha algun error en una de les dues dates. De totes formes el que indica és que és una capella força recent (20 o 30 anys). Antigament en aquest mateix lloc hi havia una petita creu on els pescadors s’aturaven a resar. 

Per tot Filipines la gent em sembla molt religiosa. Quan pugen al cotxe, abans de començar a conduir es senyen i toquen el rosari, o la creu, o el símbol religiós que portin al cotxe. 

Hi ha una casa abandonada (que no sembla acabada) i un racó del seu jardí que fa de cementiri, amb tres o quatre creus. 

Si no recordo malament la història que ens van explicar, un dia una de les família poderoses de les Filipines (crec que es deien Fernández) van fer una excursió per les Bacuit i els hi va agradar molt aquesta illa. Van voler-s’hi construir una casa. I em sembla que van abandonar el projecte per la quantitat de mosquits que hi havia. Jo també n’hi vaig trobar molts. Aquesta família vivia a El Nido. 

Segons sembla hi ha unes 4 o cinc famílies que son les que controlen l’economia del país. I crec que era una d’aquestes famílies la que va construir la casa aquí. 

Al costat del santuari hi ha una mena d’escala estreta tallada a la roca, que et permet enfilar-te entre les roques i contemplar la vista. S’han de fer torns per pujar, ja que hi ha molt poc espai, i aquest tipus de roca talla i punxa molt. La visió de l’entorn compensa l’esforç. 

Va ser un dia molt agradable. Com que era el segon dia que recorríem aquells paratges ja no impactava tant, però així i tot valia la pena. Cada racó i cada platja és una mica diferent. El paisatge és tant espectacular i el lloc tant tranquil que no me’n cansava. 

En conjunt va ser una visió molt complerta de l’arxipèlag de les Bacuit. I el fet de que tinguéssim un caiac per poder anar a terra em va anar molt be, ja que així podia dur la meva càmera de fotos i les dels altres, en una bossa estanca, i un cop a la llacuna amagada o algun altre racó de difícil accés, podíem immortalitzar el lloc i el moment.

14 de novembre 2014

Filipines_16. Illa de Palawan: el Nido

Camí de El Nido
Vam deixar enrere el parc nacional del riu subterrani per dirigir-nos a l’extrem nord de la illa: a la població anomenada El Nido. Son 5 hores de trajecte molt bonic. Aquest poble és molt turístic però encantador. Especialment l’entorn on es troba. 

Aquesta punta de la illa sembla que ja estava habitada en el neolític, ja que s’han trobat fòssils i enterraments que ho confirmen. 

D’èpoques posteriors se sap que els comerciants xinesos visitaven regularment aquesta regió, durant la dinastia Sung (entre el 960 i el 1279), buscant els nius de falcillot que es troben en les escletxes rocoses. Aquests nius son els que es fan servir per fer sopes. Hi ha un llibre xinès del 1225 en el que es parla d’aquesta illa i dels seus magnífics ports.  

En el segle XVI habitants de les illes de Cuyo, al costat de Palawan es devien traslladar i assentar aquí al Nido. 

Aquest extrem de la illa ha rebut sempre molta població de les altres illes, i també d’altres països, xinesos, espanyols, alguns alemanys i coreans. Al llarg de generacions hi ha hagut casaments entre els diferents grups de població, el que ha generat una gran diversitat.

La major part de la població és catòlica però també hi ha altres esglésies cristianes. Actualment augmenta la població de religió musulmana, ja que arriba força gent del sud de la illa i de Mindanao. 

Abans del 1890 em sembla que aquest indret s’anomenava Inventario i llavors van decidir canviar-ho pel nom de Bacuit, que és el que conserva la badia i l’arxipèlag que hi ha al davant de la seva costa. Era el temps en que s’hi instal·laven famílies espanyoles i xineses. 

L’any 1954 es decideix canviar el nom del poble i posar-l’hi el nom actual, El Nido, que fa referència als nius d’ocell que son molt apreciats per les sopes. 

Fins a l’any 1979, aquest poble i la seva costa era molt poc conegut , però un accident a la badia de Bacuit el va descobrir al mon, que va poder veure els seus paisatges espectaculars. Això va fer créixer significativament el turisme en aquesta illa.

La importància d’El Nido es deu a la seva diversitat biològica i geològica; el primer reconeixement de la importància d’aquest ecosistema data del 1984, quan el govern va declarar aquesta zona el santuari de les tortugues i en el 1991 reserva marina. Al 1998 passa a ser una àrea protegida. 

És una població que actualment està molt centrada en el turisme. Al llarg de la badia hi ha hotels i restaurants, un al costat de l’altre. Al carrer de darrera també vas trobant restaurants, baretos, hotels, lloguer d’habitacions.... hotels de dos pisos, que xoquen una mica en aquest entorn....tot un mont pel turista que ve a visitar l’arxipèlag de les Bacuit. Hi ha molts llocs on pots contractar excursions en barca, snorkel, busseig... també diversos locals on les noies t’ofereixen massatges... 

Un parell de carres més endins trobes les cases, locals, les botigues de queviures i de productes pel seu dia a dia, l’església, l’escola.... en algun racó sembla que tenen tan sols el més bàsic. És un altre mon. I suposo que molta d’aquesta gent viu dels negocis que estan sorgint al voltant del turista.

Tancant la badia hi ha una gran roca, part del paisatge d’aquí, roca calcària, espectacular. I tot el que hi ha a la vora d’aquesta paret rocosa rep el seu nom: la roca. 

Les postes de sol sobre la badia són fantàstiques. Sempre pots trobar un racó tranquil en el que veure com va canviant la llum, com surt la gent a recollir el que la marea baixa a deixat a la sorra.... Vaig trobar un home que m’ensenyava el pop que havia pescat i que cuinaria per la seva família. 

Estan sola allà, la gent que tornava cap a casa, després de treballar, s’aturava a saludar, a parlar un moment... 

Suposo que ells ja tenen molt vist el paisatge i els colors i ja no els sorprèn, tenen ganes d’arribar a casa, no és res nou. El que si era nou era trobar algú diferent, i sentien curiositat per saber d’ón venia, que visitava i que en pensava de la seva illa i la seva gent.

09 de novembre 2014

Filipines_15. Illa de Palawan. Riu subterrani

Vam sortir a les 7 del matí per anar cap al parc nacional del riu subterrani, el St Paul subterranian national park. Es triga menys de dos hores. 

Son excursions organitzades i en el camí fins allà tots els vehicles fan les parades tècniques (wc i beguda) en els mateixos llocs. 

Pel camí es creuen pobles que tenen energia de plaques solars i energia eòlica. Em sorprèn trobar un poble que es diu Viet Village. M’expliquen que aquí s’hi van refugiar molts vietnamites, quan la guerra, igual que molts dels xinesos que hi ha a Filipines van arribar fugint de la revolució cultural. 

La cova d’entrada al riu subterrani es troba a la població de Sabang, que està a la costa occidental, a uns 60-70 Km de Puerto Princesa. El parc nacional del riu subterrani forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.

Per arribar a l’entrada del riu primer cal agafar una bangka des del moll de Sabang; son barques per 8 persones i com que hi ha molt moviment de gent i barques cal fer atenció al numero de la teva barca. 

Es obligatori portar la jaqueta salvavides en la que hi ha el numero de la barca enganxat a l’esquena. 

Al moll venen impermeables, per un dolar, per evitar mullar-te, però també per protegir-te dels pipis dels ratpenats que hi ha a la cova, també bosses hermètiques per protegir la càmera de fotos. Ho tenen tot previst! 

Les muntanes son de terreny càrstic, amb roques espectaculars. Un cop desembarquem a la platja , fem un tram a peu, on trobem micos, que intenten prendre’t qualsevol cosa que portis. Son els macacos cua llarga. També hi ha llangardaixos monitor. Son molt grans, però estan mig amagats i es confonen amb el terreny. 

Un cop a l’entrada de la cova, una altra barqueta, aquest cop a rems, i ara et donen un casc. La fila que fem tots és ben peculiar: impermeable, xancles, salvavides, casc, càmera de fotos en bossa de plàstic….

A la barca duem un focus, amb el que la persona que va davant de tot va il·luminant les parets a banda i banda de la cova per poder veure les formacions rocoses. És impressionant. 

L’any 2010 es va descobrir que sota el nivell del riu hi ha un alter pis, o sigui que hi ha cascades dins de la cova. S’ha descobert una cambra de 300 m d’alçada respecte al nivell de l’aigua. La cova té més de 24 Km de llarg, i el riu recorre uns 8,2 Km. D’aquest trajecte es pot navegar un tram d’uns 4,3 Km. 
Fem un recorregut de 45 minuts, recorrem tan sols 1,5 Km però val la pena. És espectacular. 


Està molt fosc, però quan van il·luminant amb el focus veus les formacions rocoses, estalactites i estalagmites i també els ratpenats enganxats a la paret. La sonoritat també és emocionant. A estones tan sols se sent el que fan els rems en contacte amb l’aigua. Silenci, calma, cambres molt grans, barques que passen sigil·loses pel costat...

Aprofiten el guano que deixen els ratpenats per vendre’l. És un excel·lent fertilitzant ja que té un elevat contingut en fosfats. 

No hi ha cap document que digui com es va descobrir aquest riu subterrani, però es pensa que els habitants de la regió sabien de la seva existència, però com que el riu estava dins d’una cova I creien que a les coves hi vivien esperits no es van atrevir a investigar la cova I aquest riu. 

La primera menció que se’n fa és l’any 1887, per part d’un zoòleg de Michigan que estava visitant la illa, que creia que hi havia un llac que connectava amb el mar a través d’un riu subterrani. Si no recordo malament el que ens van explicar, després va ser un científic filipí el que va investigar la cova i va descobrir el riu subterrani, que es caracteritza per tenir part d’aigua dolça i de salada. 

Des de l’antiguitat en aquesta zona hi han viscut dos dels grups ètnics de Palawan. A més d’ells hi ha gent vinguda d’altres zones de la illa i del país. Es dediquen a l’agricultura i ara amb l’arribada del turisme també tenen aquesta Font d’ingressos. Els dos rius que té aquest parc els hi subministren l’aigua pel rec dels camps i per viure. 
 
Els boscos que hi ha al parc també tenen el seu interès pels botànics ja que hi ha més de 800 espècies de plantes i arbres. 

Hi ha molts ocells, 165 espècies diferents, 30 espècies de mamífers, com el macaco de cua llarga que ja he comentat que vam veure. També hi ha 19 espècies de rèptils, com el llangardaix monitor. I no es pot oblidar els ratpenats que omplen les coves. 

El paisatge és impressionant, el contrast de verd i roca grisa, el mar... Molt bonic. La visita al parc nacional val la pena. Si un està a la illa de Palawan és gairebé obligat anar a veure-ho.

Filipines 14. Illa de Palawan: Puerto Princesa

Vam deixar Bohol enrere i en ferri vam creuar fins a la illa veïna de Cebú, a la capital Cebú city. Vam arribar que ja era fosc. L’hotel estava en el barri modern; hi ha grans edificis, oficines, grans centres comercials on pots trobar de tot... No em vaig bellugar del barri. Em feia mandra haver de negociar el preu d’un taxi, per veure la ciutat de nit. A més plovia i no em trobava massa be. O sigui que em vaig quedar sense veure Cebú city. Tot i que diuen que no val res, que no queda pràcticament res del passat, m’hagués agradat tenir un hotel al centre i poder donar una volta.

Al matí següent vam agafar un vol cap a la illa de Palawan, la més occidental de les Filipines. Havien canviat l’horari dels vols, pel que al matí tampoc va donar temps de veure la ciutat. Els transports no són molt fiables: anul·len ferris, canvien horaris de vols, cancel·len reserves.... o sigui que acabes anant una mica sobre la marxa. 

El vol cap a Puerto Princesa, a Palawan, va ple de turistes. Quan arribes a Puerto Princesa trobes un munt d’ofertes per anar al Nido, el lloc més turístic de la illa. 

Palawan, com ja he dit és la que està més a occident, una mica separada de la resta d’illes que formen Filipines, que ja no pertany a l’arxipèlag de les Visaies. És una illa molt estreta i allargada. Puerto Princesa està a la costa oriental, més o menys al mig. Nosaltres tan sols vam visitar la meitat de la illa, o sigui entre aquesta ciutat i la punta de El Nido. 

Hi ha controvèrsia sobre l’origen d’aquest nom. Uns diuen que és en honor d’una de les filles de la reina Isabel II d’Espanya, nascuda al 1864 i que va morir de forma sobtada. Després de la seva mort la reina va fer canviar el nom de la ciutat passant a anomenar-se “port de la princesa” i amb el temps va evolucionar al nom actual.

Altres diuen que es deu a que és un port natural, protegit durant tot l’any i amb fondària suficient com per poder-hi atracar qualsevol mida de vaixell, refugi per vaixells reials, 

Els espanyols es van assentar aquí en el 1872 i poc després hi van construir l’església, en el lloc on ara hi ha la catedral. El seu port es va convertir en el centre de les operacions navals espanyoles en la badia. S’atorgaven incentius pels que es volguessin instal·lar a Puerto Princesa, el que va fer que en el 1883 s’hagués convertit en una població que disposava d’hospital, d’un bon port i un parell de carreteres. 

Ja en el 1894 era considerada una de les poblacions més netes, i amb una bona organització. He llegit que segueix considerant-se una de les ciutats més netes del país. 

Puerto Princesa un punt de fusió de cultures i costums. Aquí hi ha arribat filipins d’altres províncies i també estrangers. I actualment quantitats cada cop més grans de turistes buscant les platges i la riquesa marina. 

A la illa de Palawan hi ha diferents grups ètnics, amb una cultura i tradicions ben diferenciades i llengües pròpies. Ara be, aquestes llengües es van perden ja que a les escoles l’ensenyament es en tagal i en anglès. 

 El nostre hotel estava a prop de l’aeroport, en un extrem de la ciutat. Vam anar a dinar a un restaurant que hi havia a la vora. Un lloc fantàstic, de cara a la badia de Puerto Princesa, on es poden veure els manglars amb les seves arrels aèries i potents. Un garbuix de manglars amb les seves arrels precedeix l’entrada al restaurant. 

A la badia aquesta arbres també destaquen sobre el mar i les punxes que sempre els envolten, que no sé si son nous manglars que broten o restes d’arrels. La vista és molt bonica i destaquen al fons, llunyanes en la boira i núvols, les muntanyes. I és que és una illa muntanyosa, cosa que veient-la en el mapa no m’havia imaginat.

Després de dinar vaig anar baixant tot el carrer Rizal fins arribar a la catedral. Sons uns 30-40 minuts caminat, però el trajecte no és massa atractiu. 

Mentre m’apropava a la catedral vaig veure sortir molta gent i vaig pensar que havia acabat la missa. Crec que era així, però quan m’hi vaig atansar més vaig veure que tornava a estar plena de gent, i tornaven a dir missa. 

Les imatges que hi ha són del mateix estil que en altres esglésies, no les trobo massa maques. Per dins és moderna i per fora és de color blau cel. Va ser construida en el 1872. 

Al costat de la catedral hi ha les restes de la Plaza Cuartel, una antiga fortalesa de l’època espanyola. Aquí els soldats japonesos van cremar 143 presoners americans, dins d’un túnel que jo no vaig veure. Ara aquest recinte està arreglat, és un parc en el que hi ha alguns carruatges en fusta, i la placa commemorativa pels soldats assassinats. 

Després vaig anar cap al port. És un passeig molt agradable. Hi ha un lloc on lloguen bicicletes i també bicicletes i tricicles per nens; hi ha bars, i molta gent passejant. Com que és un lloc públic on hi ha molta gent i nens, està prohibit fumar. Només en un racó allunyat es pot encendre un cigarret, a la resta del passeig no. 
Passejant per la ciutat i pel port em va xocar no trobar turistes. L’avió anava ple d’estrangers i en canvi a Puerto Princesa no es veuen. Suposo que no s’aturen aquí sinó que se’n van directe als ressorts de la costa. 

La gent em mirava amb curiositat, i jo a ells. Molta em semblaven xinesos, l’hotel també es de família d’origen xinès.
 En conjunt m'ha semblat una ciutat agradable.