diumenge, 8 de febrer de 2015

Xipre_6: Pafos

Arribem a Pafos al vespre. L’hotel on ens allotgem (roman hotel) és impactant per la seva decoració; tant pots trobar figures o pintures que egípcies com romanes. El passadís per anar a la meva habitació està emmoquetat de vermell i les parets cobertes per miralls, pel que la decoració es duplica. L’habitació no té ni un pam sense decorar, fins i tot el wàter! Molt peculiar.

El port no queda massa lluny de l’hotel, estava força mort, però m’imagino que a l’estiu deu ser una altra cosa. Els restaurants fan moltes ofertes, però els preus no em semblen massa econòmics. Vaig prendre uns calamars fregits, molt bons, aigua i vi, per 22 euros. El pop al grill també estava molt bo. El personal era molt amable, però feia una mica de pena veure els restaurants buits.

A Pafos hi ha l’església de Agia Solomoni, que té unes catacumbes del segle XII; just a l’entrada hi ha un arbre (crec que és un pistatxer o festuc) que consideren sagrat; la gent hi lliga a les seves branques bocins de tela o paper, de color blanc, com a ofrena i com a pregària. Tant els musulmans com els cristians segueixen aquesta tradició. I de fet això ho he vist també en altres països, crec que a Armènia també ho fan.   

Pafos té diferents zones: hi ha el que s’anomena Kato Pafos qués és la part baixa de la ciutat i Ktima, que és la part alta. És a Kato Pafos on hi ha el gran recinte arqueològic del que en forma part Nea Pafos.

Nea Pafos, la nova Pafos, era com es va anomenar la que va ser la capital de la illa en l’època greco-romana. Actualment forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

L’origen de Pafos és una mica confós. Sembla que a finals de l a guerra de Troia (segle XII a. C.) va fundar-se una ciutat que va ser important en l’antiguitat, Palaepafos (el vell Pafos) on hi havia el santuari a Afrodita. La nova Pafos (Nea Pafos) es va construir més tard, en el segle IV a. C. i va ser l’últim rei de Palaepafos el que la va fer construir. 

Aquesta ciutat “nova” es va edificar sobre un petit assentament anterior, sobre un petit turó. La ciutat estava envoltada per una muralla i tenia planta ortogonal, amb els carrers que es tallaven en angle recte, creant illes de cases rectangulars. Els barris tenien funcions ben diferenciades; s’ha trobat un barri comercials un barri amb edificis públics i un barri residencial. 

Quan es va fundar la ciutat Xipre formava part del reialme dels ptolemaics. Els ptolemaics eren d’origen macedoni i estaven regnant a Egipte i tenien la capital a Alexandria. Pafos els hi interessava ja que estava propera a la seva capital i a més tenia un bon port, que els hi permetia tenir un destacament militar fora d’Egipte. Per altra banda, el fet d’estar a tocar de les muntanyes podia subministrar fusta per la construcció de vaixells. La major part de la fusta que extreien de Xipre anava cap a Egipte. Tot i que sembla que molts vaixells es van construir a Pafos mateix.

Nea Pafos va ser el centre administratiu dels Ptolemaics i des d’aquí controlaven tota la illa. En el segle II a. C. la van convertir en la capital de Xipre. Aquesta ciutat tenia permís per encunyar moneda; en una de les cases s’hi van trobar prop de 2500 monedes d’aquella època. 

L’any 58 a. C. Xipre passa a formar part de l’imperi romà, però Pafos continua sent la capital u centre polític i administratiu de la illa. Va conservar el dret a encunyar monedes i aquí hi vivia el procònsol romà. Durant el període romà va rebre diverses denominacions honorifiques, la més important la de “Sebaste Claudia Flavia” que sembla que volia dir metròpolis sagrada entre totes les ciutat de Xipre. 

Quan la ciutat arriba al seu màxim esplendor és durant els segles II i III d. C.; la ciutat tenia edificis molt ben decorats, una àgora, un teatre, un amfiteatre, un odèon i temples dedicats a diferents divinitats.

Sant Pau i Sant Bernabé van ser els que van introduir el cristianisme a la ciutat, en el segle I però no s’ha trobat cap lloc de culte cristià d’aquella època, els que s’han trobat són posteriors, del segle IV.

La ciutat va patir diversos terratrèmols al llarg de la seva història, però el que va causar més danys van ser els que hi va haver durant la primera meitat del segle IV. Aquests terratrèmols van afectar a diferents ciutats de la illa. En el procés de reconstrucció de les ciutats, la capital es va traslladar a Salamina (a l’altre extrem de la illa), que es va anomenar Constantina. 

Tot i que ja no era la capital, Nea Pafos es va recuperar dels terratrèmols i es van reconstruir i embellir els edificis i vil·les. No va recuperar l’antic prestigi però sí que va tenir un bisbat, que es menciona en el primer concili ecumènic de Nicea l’any 325. Son d’aquella època les esglésies que s’han trobat en aquesta zona. 

En el segle VII hi ha les incursions àrabs i la ciutat de Pafos cau una mica en l’oblit. Més tard, quan forma part de l’imperi bizantí i després amb la dinastia reial dels Lusignan proliferen les esglésies i els castells. Però la ciutat va perdent importància durant l’època veneciana i sota l’imperi otomà. El port es degrada i es converteix en zona pantanosa, l’aire es torna insalubre; això fa que la població es retira cap a l’interior i a la part alta, on l’aire és més net i estan menys exposats a les incursions que venen del mar.

Pafos va quedar gairebé oblidada. Va ser l’any 1962 quan es va descobrir per casualitat: quan s’estava anivellant el terreny van aparèixer barrejats a la terra fragments de mosaics. Es van aturar les obres i es va començar a explorar la zona. Era la que es coneix com casa de Dionís. 

La casa de Dionís tenia uns 2000 m2 i una quarta part de la superfície del sol coberta per mosaics. Com que en molts dels mosaics hi apareix la figura de Dionís, el deu del vi, també anomenat Bacus. 

Per protegir el resultat de l’excavació es va construir un sostre protector que va quedar destruït amb els bombardejos del 1974, per part de l’aviació turca. Ara estan només protegides les zones on hi ha mosaics. 

S’ha vist que aquesta casa estava construïda aprofitant els fonaments d’un edifici anterior. Sembla que ocupava tota una illa de cases. Tenien un sistema de canalització d’aigües subterrani, de terra cuita i plom que enllaçava amb la canalització general de la ciutat que passava per sota dels carrers que l’envolten. 


Els terres de mosaic tenien un petit orifici en marbre, que era el desaigua per quan es rentava el terra.

Al voltant de l’atrium hi havia les habitacions més importants, amb mosaics més elaborats. Es pensa que els dormitoris eren les habitacions amb mosaics menys elaborats i les cuines i tallers eren només de terra batuda. Les parets sembla que també estaven decorades, però queden molt poques restes dels murs de les cases. Sembla que aquesta casa va quedar abandonada després del terratrèmol del segle IV. 

El mètode per fer els mosaics és similar al que es feia servir en altres llocs durant aquella època. Primer s’aplanava el terra, després es posava una barreja de pedres i morter, a sobre una altra capa d’una barreja més fina (pedra picada o grava, trossos de terrissa i calç). Sobre aquest llit s’hi estenia una capa de guix que quan encara estava humida era on s’enganxaven els bocinets de pedra del mosaic. S’aplanava amb molta cura i després s’aplicava pols de marbre barrejat amb sorra i calç per fixar-ho i anivellar-ho. 

Les pedretes que formen el mosaic, anomenades tessel·les, eren pedres locals, però per alguns colors vius no hi havia la pedra adient i es feia servir vidre de colors. Les tessel·les tenien forma de cub, amb arestes al voltant d’un cm, però quan es volia més detall es feien servir tessel·les més petites. 

Segons llegeixo, els mosaics no eren originals, sinó que hi havia com un mostrari on el client escollia els motius que volia que volia posar. També diuen que el mosaïcista sabia bé la tècnica però a vegades poc del temes que tractaven els mosaic, i en alguns casos feien representacions errònies de personatges, o en algun lloc es barregen models agafats de dos mostraris diferents el que provoca unes certes diferencies d’estil.

En alguns casos el mosaic era més gran que la sala on s’aplicava, perquè era un model per una sala més gran, i llavors el que han fet es retallar-ne un tros, com es veu en rapte de Ganimedes, que les ales de l’àliga estan una mica escapçades. En aquesta escena Zeus està representat en forma d’àliga i rapte al jove Ganimedes del que està enamorat, per dur-lo cap a l’Olimp. 

El mosaic d’Escil·la es va descobrir l’any 1977, estava enterrat i es va traslladar a la casa de Dionís. És el més antic dels descoberts a Xipre, és de finals del segle IV a. C. El mètode d’elaboració és més arcaic, ja que no està format per tessel·les sinó per còdols seleccionats per la seva mida i color; per això presenta menys diversitat de colors. Escil·la era un monstre marí, mig dona mig peix i amb algun tret de gos; aquí porta un trident. Al mosaic apareixen també uns dofins. 

Escil·la havia sigut una noia bonica de qui Glauco n’estava enamorat, tot i que ella no l’hi corresponia. Glauco era un deu marí, amb una gran cua, i això va fer por a la noia. Per aconseguir l’amor de la jove, aquest deu va demanar ajut a Circe, una maga que estava enamorada d’ell. Circe l’hi dona un preparat assegurant-l’hi que sorgirà efecte. Però l’efecte va ser que el cos de la noia va patir serioses transformacions, convertint-se en un monstre marí. 

Un altre mosaic representa a Narcís contemplant el seu reflex en l’aigua del llac. Segons la mitologia, es va enamorar de la seva imatge, fet que el va pertorbar molt i s’anava consumint lentament. Els deus se’n van apiadar i el van convertir en flor. Per això els narcisos creixen a la vora de l’aigua, ja que així poden contemplar el seu reflex. 

En el mosaic de les quatres estacions hi ha un quadrat en cada cantonada amb el bust d’una figura que representa l’estació. Al centre del mosaic hi ha una figura, que no se sap qui és; diuen que potser és Dionís. En la representació de l’estiu la figura porta una corona feta amb espigues de blat i té una falç. Els espais de la primavera i la tardor a mi em semblen bastant similars. El de l’hivern és xocant: una figura barbuda, al cap una mena de gerra mig tombada de la que raja aigua. El simbolisme d’aquestes figures me’l van explicar i surt també en el llibre que vaig comprar; a mi sola només mirant-ho no se m’hagués acudit. Al voltant d’aquest mosaic, hi ha una sanefa feta de primes, en els que es veu molt be la perspectiva. Diuen que en aquestes decoracions dels mosaics imitaven les pintures i motllures de les parets. 

A mi el que em meravella és que ajuntant tessel·les es pugui aconseguir la sensació de relleu, de tres dimensions. Alguns dels mosaics, els que utilitzen peces més petites mirant-los de lluny em feien la impressió de pintures. 

L’habitació més gran de la casa de Dionís feia 11,5 x 8,5 metres. Devia ser la sala més important de la casa, servint de sala de recepció i també de menjador. Devia tenir finestres donant al jardí. Aquesta doble funció estaria marcada pel mosaic del terra que té diferents zones. Per l’entrada a l’habitació un es troba amb la representació del triomf de Dionís. Després al centre unes escenes de la verema, amb diferents orientacions, que permet veure-les be des de qualsevol lloc de la sala. Al voltant una decoració amb motius geomètrics. Quan es feia servir com a menjador, els llits on es reclinaven per menjar estaven disposats tot al voltant de la sala, sobre aquestes sanefes de decoració geomètrica i tots mirant cap al dibuix del centre. 

L’escena del triomf de Dionís representa el seu retorn d’una expedició a l’Índia, d’on va portar esclaus i panteres. 

Alguns dels mosaics amb representacions geomètriques em recorden les rajoles de les cases antigues, amb la diferència que aquí estan fets amb peces d’un centímetre, el que representa una feinada increïble.

Les escenes de caça eren molt habituals en el mon antic, sembla que van originar-se a l’Àfrica i es van anar estenent per tot arreu. En els mosaics s’hi representen animals salvatges desconeguts a Xipre, pel que aquestes imatges venien d’altres llocs. Una escena amb un felí amb un cap d’animal arrencat i gotejant sang... em sorprèn que els hi agradés veure cada dia aquesta figura al terra de casa!

Enterrada sota d’un dels mosaics s’hi va trobar una àmfora que contenia 2484 monedes dels anys compresos entre el 204 i el 88 a. C. La majoria eren monedes encunyades a Xipre i unes poques eren encunyades a Alexandria però porten la marca dels tallers de Pafos. Es pensa que aquesta àmfora es va amagar cap al segle I a. C. i que per això ha arribat inalterada a l’actualitat. 

Icari, uns diuen que era un rei d’Atenes mentre d’altres diuen que era un jardiner, va acollir a Dionís a casa seva quan va anar a Atenes i en agraïment, aquest deu l’hi va ensenyar a cultivar la vinya i a fabricar el vi. En el apareix Icari, que a mi em sembla una mica baixet, amb un carro tirat per bous i carregat amb botes de vi. També dos homes, que segons la llegenda que hi ha, representa els primers bevedors de vi. 

La casa d’Aion rep aquest nom ja que és el déu que hi ha al centre del mosaic de la sala principal. En aquesta casa les sales són més petites que en la casa de Dionís, però els mosaics, tot i que estan bastant deteriorats, els trobo esplèndids. Els colors i el detall de les figures em sorprèn gratament. 

La següent vil·la que visitem és la de Teseu. Aquí s’hi van trobar diverses escultures i mosaics. La casa tenia 9600 m2 i d’ells, uns 1400 m2 estaven coberts per mosaics. El mosaic més emblemàtic el del laberint en el centre del qual hi ha Teseu un cop ha vençut al minotaure i altres figures: el déu del laberint, Ariadna que ha contemplat el combat i la personificació de Creta.

Fotografiar els mosaics no és fàcil ja que apareixen ombres per tot arreu, que es magnifiquen en fotografiar-los. 

Un dels mosaics també emblemàtics és el del bany d’Aquil·les. En el connunt d’aquest mosaic es representaven escenes de la vida d’Aquil·les. Una d’elles és el seu primer bany, quan recent nascut la seva mare el va voler fer immortal, per això el va submergir en unes aigües amb propietats miraculoses, però per això tenia que subjectar-lo per algun punt, que va ser el taló. Aquest va ser el seu punt feble i quan a la guerra de Troia el van ferir en aquest punt, va morir.

La casa d’Orfeu no es podia visitar. De totes formes amb el que vam veure ja vaig quedar meravellada. Em va sorprendre la quantitat de mosaics trobats, la qualitat de les representacions, els colors... Em donava una sensació més de vivenda que quan veig columnes. Els terres em donaven sensació de calidesa, tot i que com ja he comentat, hi havia representacions que em costa imaginar què devien sentir veient-les cada dia.

dissabte, 31 de gener de 2015

Xipre_5: Santuari d’ Apol·lo Hilates i Petra Tou Romiou

A uns 2 Km de Curium es troba Apol·lo Hilates (també ho he trobat escrit com Ylatis o Hylates). Era un dels principals centres religiosos de Xipre; aquí s’adorava a Apol·lo com a Hylates, deu dels boscos. 

La seva ubicació també és molt bona amb vista sobre el mar i en el plànol que hi ha es pot veure la gran extensió que tenia aquest santuari, que posa de manifest la seva importància. 

És un exemple de desenvolupament dels santuaris des de l’edat del bronze fins al final del període de paganisme. Hi havia construccions de tres períodes diferents: El santuari arcaic, del segle VII a. C., el santuari ptolomeic del segle II a. C i el santuari romà del segle I d. C.

El que es veu actualment és el del segle I, o sigui el del període romà. A part del temple d’Apol·lo hi havia en el recinte altres edificis i espais, com la palestra, el pòrtic, els banys,... Ara be el santuari va quedar molt malmès pel terratrèmol de l’any 365. Actualment hi ha zones restaurades.

En cada període es reconstruïa sobre el temple anterior, o s’ampliava, es feia servir l’estil arquitectònic del monet, però es preservaven algunes coses del temple anterior. El que havia començat sent un temple de planta rectangular va anar-se ampliant, amb nous edificis i espais. 

Hi havia allotjaments pels visitants i algun edifici on deixaven les ofrenes que portaven. Les excavacions arqueològiques han permès trobar bona part d’aquestes ofrenes, que formaven el que s’anomena el tresor del santuari. 

El culte a Apol·lo va durar fins al segle IV d. C quan l’emperador Teodosi el va prohibir per imposar el cristianisme com al religió de l’imperi romà. 

Hi havia la palestra, que inicialment era un espai dedicat a la lluita, però que després van convertir-se en espais educatius, per impartir-hi conferencies o lloc de reunió i debats. Com que inicialment era un lloc per exhibicions de lluita, al costat hi havia la zona de banys pels atletes. Més enllà hi havia l’estadi, que tenia cabuda per uns 6000 espectadors. 

Diuen que hi ha alguna columna amb capitell d’estil nabateu, però jo no vaig saber distingir-ho. És agradable passejar per allà, i el contrast entre aquelles construccions amb tants anys d’antiguitat i la tecnologia del present.
Seguint per la costa s’arriba al que es coneix com Petra Tou Romiou o roca d'Afrodita, la deessa grega de l’amor, la bellesa i la fertilitat (Venus pels romans). 

L’indret és molt bonic, una costa de roca blanca, que amb la llum de la tarda agafa uns colors molt bonics. I no massa lluny de la costa, dues roques on diu la llegenda que va emergir Afrodita.


Segons la llegenda, Afrodita va emergir de l’aigua entre l’escuma en aquest lloc, i diuen que les onades en xocar contra les roques a vegades formen una columna d’escuma que té forma humana.


El mite del naixement d’Afrodita (o de Venus) es troba en una de les pintures de Boticelli, i també en un mural de Pompeia.

diumenge, 25 de gener de 2015

Xipre_4: Curium o Kourion

Xipre m’ha sorprès per la seva riquesa arqueològica; de fet, del passat d’aquesta illa mediterrània en sabia poca cosa. Ha sigut una bona descoberta. Curium és un d’aquests llocs que m’ha sorprès gratament, tant per la seva historia com pel seu emplaçament. 

La seva posició és estratègica, sobre un turó amb vistes al mar i sobre la costa. Aquest lloc ja havia estat habitat durant el neolític i s’ha trobat una necròpolis de l’època del bronze. En el segle XIII a. C. arriben aquí colons micènics i es converteix en un assentament estable, que al llarg dels anys va prosperant, especialment durant el període ptolomeic (~300 a. C.) en que la illa estava sota el control del faraó d’Egipte, i més encara en l’època romana. 

L’any 58 de la nostra era, la illa passa a formar part de l’imperi romà i quan l’any 293 Dioclecià divideix l’imperi, Xipre passa a formar part de l’imperi bizantí. Va ser en l’època romana que es desenvolupa el culte a Apol·lo i a Hera, que després ve substituït pel cristianisme. 

Curium devia ser una ciutat esplèndida, si es té en compte els vestigis que queden. Hi ha les restes d’una basílica del segle V que posa de manifest la la importància que va tenir el cristianisme en aquesta ciutat-regne.

 La referència més antiga que s’ha trobat sobre aquesta ciutat és de l’època de Ramses III i està en una de les parets del temple egipci de Medinet Habu. Posteriorment, als voltant de l’any 670, hi ha una altra referència feta pel rei assiri Asardon. 

La ciutat va patir terratrèmols i atacs pirates. En el segle VII la seu episcopal es va haver de traslladar a una població veïna, i l’activitat d’aquesta població va anar decaient. 

Les restes més antigues que es poden veure actualment són del segle IV a. C. En arribar el que es veu és una amplia extensió de terreny amb restes d’edificis i columnes, i al fons el mar. Una ubicació fantàstica tot i que d’entrada no sembla que hagi de ser massa impactant, ja que les parets més altes que queden no deuen fer més de mig metre. Però cal passejar per allà per poder imaginar la ciutat i la seva vida. Hi ha plafons explicant el que es pot intuir en cada part, que ajuda a fer-te’n una mica una idea. 

Hi ha les restes de la basílica cristiana, que tenia una petita capella on se suposa que deixaven les ofrenes que portaven al temple. També tenia una cisterna on es rentaven i purificaven abans d’entrar al recinte sagrat. S’hi ha trobat restes d’un fresc amb un àngel i altres figures. Hi havia un passadís que era on es quedaven els que no estaven batejats, que no podien entrar a l’interior. En aquest recinte és on se’ls hi feia la catequesi, per poder ser batejats. També he llegit que hi havia habitacions i un espai d’emmagatzematge, on els monjos devien guardar productes agrícoles. Va ser destruïda en el segle VI i abandona després. 

En caminar entre aquelles pedres et fas una idea de lo gran i important que devia ser la ciutat en aquella època. Tenien un sistema de canalització d’aigua i hi havia moltes vil·les senyorials. Evidentment ara no queden gaire cosa de les seves parets però veient els mosaics un es pot fer una petita idea de la riquesa de les cases. 

Un dels mosaics que es veu és el dels gladiadors. No se sap si pertanyia a una casa privada o a un espai públic. Tot fa pensar que l’edifici va ser construït a mitjans del segle III però va ser destruït per un terratrèmol en el segle IV. Segons diuen son els únics mosaics de gladiadors que es coneixen. 

En aquella època els mosaics estaven de moda i en les cases senyorials l’acabat dels terres era en mosaic, el que em sembla una feinada impressionant. I també em meravella que se n’hagin conservat alguns al llarg dels anys, terratrèmols, tifons, invasions..... 

Una altra casa que tenia el terra cobert de mosaics és l’anomenada casa d’Aquil·les. Aquesta casa es troba a l’entrada del poble i es pensa que devia ser un edifici públic on es rebien les personalitats que arribaven. Té mosaics decorats amb temes de la mitologia grega. En dos d’ells apareix Aquil·les, d’aquí que la casa rebi aquest nom. En un es la deessa Tetis, mare d’Aquil·les, banyant-lo per primer cop a la llacuna Estígia, per fer-lo invulnerable, però com que l’agafava pel taló, aquest punt va quedar sense protecció. 

En un altre es veu Aquil·les vestit de dona i a Odisseu (Ulises). Era l’època de la guerra de Troia i l’oracle havia advertit a Tetis que el seu fill moriria a la guerra de Tria. Així que per salvar-lo va pensar que el millor era que s’amagués vestit de dona, entre les filles dels rei Licòmedes. Odisseu volia trobar-lo i convèncer-lo de que el necessitaven per guanyar la batalla de Troia. Quan es va assabentar de que estava allà amagat s’hi va presentar disfressat de mercader, portant joies, robes, vestits i barrejat alguna arma molt atractiva. Quan va ensenyar les seves mercaderies Aquil·les va caure a la trampa en interessar-se per les armes enlloc de per les joies o vestits. O sigui que no l’hi va quedar més remei que anar a la guerra. 

El recinte dels banys és molt gran; van ser construïts entre el 50 a.C i el 100 d. C. tenien les diferents sales, freda, tèbia, calenta. I hi havia un sistema de canalització i distribució d’aigües per la ciutat. 

El teatre greco-romà, va ser originalment construït en el segle II a. C. però restaurat en època romana. Va quedar abandonat en el segle IV. Tenia cabuda per unes 3500 persones. S’ha restaurat i ara s’utilitza per concerts i altres actuacions. Té una sonoritat fantàstica i una orientació excel·lent: les grades estan mirant al mar, o sigui que pots estar mirant l’actuació i al mateix temps gaudir de la vista del mar de fons. Mentre érem allà, a l’escenari, va arribar un grup que semblaven escolars per la part de dalt de la graderia. Des de baix els sentíem i ells a nosaltres. 

La casa d’Eustolios és un altre dels recintes interessants d’aquesta ciutat. Era una vil·la construïda en els inicis del període romà però remodelada en els segles III i IV. Es troba a la part més alta de la ciutat. El nom d’Eustolios es va trobar inscrit en una paret. Era una casa gran, amb moltes habitacions amb mosaics i el seu propietari va fer construir uns grans banys que va obrir al públic ja que els banys o termes de la ciutat havien quedat destruïts pel tifó que hi va haver a conseqüència d’un terratrèmol, en el segle IV. La diferencia que presenten els mosaics d’aquesta casa és que incorporen símbols del cristianisme. Un dels mosaics representa una dona, Ktisis, que simbolitza la creació del mon i porta un instrument de mesura.

En les excavacions fetes s’han trobat les restes de víctimes del terratrèmol del segle IV. En un article recent expliquen que s’ha trobat una família, dos adults una persona més jove i una criatura, que estava com protegida pel braç d’un dels adults. Estaven tots junts, com per protegir-se mútuament, en un extrem de l’habitació, però la paret els hi va caure a sobre.

dissabte, 24 de gener de 2015

Xipre_3: Limassol o Lemesos


Continuem per la costa sud de l’illa fins a Limassol. Primer creuem la part moderna de la ciutat i ens aturem a la part antiga.

L’any 1191 el rei Ricard I d’Anglaterra, conegut com “cor de lleó” quan es dirigia a Terra Santa per la tercera croada va trobar mal temps i es va aturar a la illa de Rodes, però el vaixell en el que viatjava la seva mare, la seva germana i la seva promesa Berenguela de Navarra, va encallar a les costes de Xipre i els homes de Comeno, les van capturar. Ricard I amb el seu exèrcit va córrer a salvar a les seves dones, però no va aconseguir arribar a un acord, amb el que va començar una guerra que va guanyar l’exèrcit de Ricard I, amb ajuda de Guy de Lusignan rei de Jerusalem. Durant la batalla alguns dels catòlics es van passar al bàndol dels creuats. 
  
Durant uns 200 anys la ciutat de va prosperar, s’hi van instal·lar comerciants, i el seu port va afavorir al creixement de la regió. Ara be el seu port va ser també un refugi de pirates que atacaven als vaixells que recorrien el mediterrani oriental, això va provocar l’atac per part del sultà d’Egipte l’any 1424. Els mamelucs van ocupar el castell de Limassol. Més tard van arribar-hi els turcs. 

Segons llegeixo, en l’època otomana la població grega i turca vivia en barris separats, tot i que a la vora del castell hi vivien barrejats. 

En els segles XVIII i XIX l’església ortodoxa va contribuir molt a l’educació creant escoles en totes les ciutats. Quan esl britànics s’apoderen de la illa en el 1878 el governador de Limassol es dedica a fer millores en la ciutat. S’arreglen i netegen els carrers, es fan millores al port, es retiren els animals del centre urbà, 

Amb la ocupació turca del nord de la illa l’any 1974, com que molts dels llocs de turisme de platja quedaven en la part ocupada, Limassol es va convertir en el substitut de Famagusta i Kyrenia. Es van construir hotels i restaurants per atraure el turisme. Molts dels grecoxirpiotes que vivien al nord es van desplaçar cap aquí, ja que hi havia possibilitat de trobar-hi treball. Al mateix temps, els turcoxirpiotes van marxar cap al nord, per por de que els seus veïns prenguessin represàlies en contra seva per culpa de l’ocupació turca. 

Una de les coses que em xoca en començar a passejar per aquesta ciutat és que hi ha una església i una mesquita a pocs metres una de l’altra. La mesquita es troba en ple barri turc i encara hi van els musulmans que viuen aquí. En aquest barri els carres son estrets i tranquils i els que estan propers al castell estan plens de bars i restaurants. 

El primer castell que hi va haver va ser construït a l’època bizantina, cap a l’any 1000. Va ser remodelat en el segle XIV. A la capella del castell original és on es van casar Ricard I d’Anglaterra i Berenguela de Navarra l’any 1191 i en aquesta capella també és on ell es va coronar rei de Xipre i ella regna d’Anglaterra. Em sembla que és l’únic rei d’Anglaterra que s’ha casat fora del seu país. Per altra banda, Berenguela, tot i ser proclamada reina d’Anglaterra no va visitar mai aquesta illa ( tot i que en un altre lloc llegeixo que sí que hi va anar un cop mort el seu marit). La convivència amb el seu marit va ser gairebé nul·la; va viure a Acre i després a Le Mans durant 30 anys. 

Quan va morir Ricard I, tot i que pràcticament eren dos desconeguts, va deixar tot el seu patrimoni a la seva dona, que va haver d’enfrontar-se al seu cunyat, Joan Sense Terra, per recuperar l’herència. 

La fortalesa vista des de fora no té cap atractiu especial. En canvi a fora es pot veure una antiga premsa d’olives per obtenir oli, que està datada entre els segles VII – IX. 

Prop del fort també hi ha restes d’una església bizantina, d’alguna tomba... alternant amb els bars i restaurants. 

És agradable per passejar, però costa trobar-hi l’esperit del passat, massa turístic, tot i que en ser hivern no hi ha gaire gent.

Vaig menjar en un bar que tenia un pati interior de pedra, darrera la mesquita. Era un lloc tranquil i molt agradable. A la taula del costat uns nois estaven jugant al domino. Menjo la pita típica d’aquí: té formatge i un embotit semblant al llom o al pernil dolc, les dues coses passades prèviament per la planxa. Molt bo. Ho acompanyo amb un got de vi local, que no està gens malament, i que un cop més té gairebé el mateix preu que el menjar! El cafè també és car en aquest poble: és més barata la cervesa que l’expresso. 

Per aquí molta gent parla anglès; m’expliquen que això es deu, en part a que aquí no hi va haver universitat fins l’any 1992 i per això els que volien estudiar una carrera tenien que anar a fora. Per tant bona part dels joves van marxar cap a Anglaterra o Estats Units. 

He trobat una noticia de finals del 2013 en la que es diu que una universitat privada de Nicòsia acceptava el pagament de la matricula en bitcoins; he entrat a la web d ela Universitat i sí, segueixen acceptant el pagament en aquesta moneda digital!

diumenge, 18 de gener de 2015

Xipre_2: Lefkara i Choirokoitia

Lefkara

Ens vam aturar a donar una volta pel poble de Lefkara, que es troba a l’interior, al sud de les muntanyes Troodos, a uns 500 m d’alçada. El seu nom prové del grec “lefka ori”, que vol dir turons blancs, i és que el terreny és de pedra calcària. Expliquen que l’any 1481 Leonardo da Vinci va passar per aquest poble i va comprar una tela per posar a l’altar de la catedral de Milà. I és que en aquest poble es dediquen als brodats i també a les decoracions amb filigranes de plata. És un poble molt agradable, amb cases de pedra, algunes amb les portes i finestres pintades en blau. Gairebé no hi ha ningú pels carrers i des de les botigues ens criden animant-nos a entrar a veure les seves teles i l’artesania. 

L’any 1192, els templaris, que en aquell moment eren els propietaris de la illa, la venen a Guy de Lusignan i així comença la dinastia de reis Lusignan. Guy de Lusignan va animar a les famílies cristianes que havien perdut les seves propietats a Jerusalem, a que s’instal·lessin a Xipre. L’últim rei Lusignan es va casar amb una veneciana, Caterina Cornaro, que va regnar després de la mort del seu marit. Va ser la última reina de Xipre ja que, sembla que sota pressió, va cedir la illa als Venecians, que van governar-la entre 1489 i 1571 quan els otomans s’apoderen de Xipre. 

Durant el període Lusignan i també durant l’època veneciana, les senyores venien a fer estades al poble de Lefkara. Sembla que el bon clima és el que feia que vinguessin aquí a recuperar la salut i llavors aprofitaven a reunir-se i mentre xerraven es dedicaven a brodar. Aquest costum es va anar desenvolupant i van arribar a exportar els seus brodats. Aquesta habilitat per la costura i els brodats es va conservar durant anys, ara be, amb la segona guerra mundial, les exportacions es van acabar, la gent abandonava el poble per manca de recursos i va anar-se empobrint. No va ser fins que va començar el turisme que Lefkara ha pogut reviscolar-se. Aquí i allà es troben botigues, on la gent, en general gent gran, t’ensenyen la seva obra. 

Tant les peces de roba com les de plata tenen al darrera moltes hores de feina, i suposo que a l’estiu hi va més gent i poden arribar a vendre la seva producció. El que em van cridar més l’atenció eren uns paraigües que tenien en diferents mides; no se m’hagués acudit tenir un paraigües com objecte de decoració. 

Molts dels edificis del poble son de l’època dels Lusignan i dels venecians, s’han restaurat i els han convertit en hotels, restaurants i alguns bars. Suposo que és la forma de poder-los preservar. 

Choirokoitia

No massa lluny de Lefkara hi ha el jaciment de Choirkoitia. Uns 9 mil anys abans de Crist, va arribar a Xipre gent del continent, que van introduir noves plantes i especies animals. Amb el temps aquesta gent va perdre el contacte amb la seva terra d’origen, i en viure sense contacte amb altres cultures, va sorgir una civilització única. 

El jaciment de Choirkoitia és un exemple d’aquests assentaments que van tenir el seu moment àlgid a mitjans del 7è mil·lenni a. C. Va ser descobert en el 1934 i des de l’any 1998 forma part del patrimoni de la UNESCO. 


Aquest poble es va construir en un meandre del riu Maroni, protegit i mig enfilat en un turó. El primer que van construir va ser el mur protector i després es va anar ampliant el poble. 

A la plana s’han reconstruït algunes cases per poder veure com son: rodones, amb el sostre pla; utilitzaven pedra blanca, que trobaven pel voltant, fosques que treien del riu i totxanes de fang assecades al sol. 

Pel que s’ha trobat aquesta població tenien un sistema de vida molt sofisticat, per l’època. Tenien construccions que eren per us privat i altres per us col·lectiu del poble.

Com ja he comentat el poble tenia un mut protector, que es va anar construint en diferents períodes, i que tenia una finalitat defensiva. La part més antiga, en alguns trams conserva l’alçada original, que era d’uns 4 metres. Més tard, es va construir una nova muralla de pedra, de 2,5 m. de gruix, i amb un perímetre molt més gran, ja que el poble havia crescut. La part que es conserva fa 2 o 3 metres d’alçada. Per entrar al poble, des de la muralla fins a les cases, calia pujar unes escales. 

A l’interior de la muralla hi vivia la gent però no s’han trobat indicis de que hi guardessin els animals. Per tant els tenien a l’exterior, les cabres, ovelles i porcs. També cultivaven cereals i alguns llegums. Completaven la seva dieta amb la caça i la fruita dels arbres del voltant pistatxos, figues, olives i prunes. 

Les cases circulars s’agrupaven creant una mena de placeta central, on s’hi han trobat els estris per moldre el gra. Les construccions tenien finestres que permetien l’entrada de llum i la ventilació. 

Els morts s’enterraven sota del terra de la casa; a vegades s’enterraven amb algun dels seus objectes. S’ha trobat també que els hi posaven una pedra al pit, però no se sap quina finalitat tenia. La família seguia vivint a la casa, o sigui que es mantenia el contacte entre els morts i els vius.

Xipre_1: Làrnaca

Xipre és la illa del mediterrani més oriental; té forma allargada i es troba sota la costa turca i per sota, a més distancia té Egipte. Pel seu cantó més estret es troba davant de la costa de Síria i no queden massa lluny el Líban i Israel. La seva situació geogràfica a les portes d’orient és el que ha convertit a aquesta illa en un territori cobejat per tothom, al llarg de la historia. Encara ara el país pateix la ocupació de la regió nord del seu territori per part de Turquia i la seva capital està dividida. Un conflicte que ja fa 40 anys que dura i que encara no s’ha pogut resoldre i no sembla que tingui una solució fàcil. 

Vaig volar cap a Làrnaca amb la aegean airlines, fent una breu escala a Atenes. Aquesta companyia tan sols té mostradors per deixar equipatges, t’has de treure la tarja d’embarcament abans, per internet o a les màquines que hi ha a l’aeroport.

Al vol cap a Atenes la majoria dels passatgers eren grecs, o això em va semblar, i en vol cap a Làrnaca predominaven les famílies, que vaig suposar que eren xipriotes que anaven a passar l’any nou amb la resta de familiars. 

Làrnaca és una ciutat costera, situada al sud est de la illa. L'hotel estava molt cèntric, proper a l'església de Sant Llàtzer, i proper al passeig marítim. Com que vam arribar de vespre, la primera impressió va ser molt agradable ja que es veia l’església de Sant Llàtzer il·luminada i quedava molt bonica. Pels carrers hi havia força gent i les terrasses dels bars estaven plenes. 

Prop de l’església se sentia música i vaig anar cap allà. Era en un centre cultural que hi ha just darrera, on estaven fent un concert. Només vaig treure el cap, la sala estava molt plena, hi havia fins i tot gent de peu. Els que cantaven i tocaven eren unes deu o quinze persones. Sonava molt be. 

Era diumenge i suposo que per això l’ambient era molt familiar. En els carrerons hi ha forces bars de copes, plens de joves, però on hi havia més bullici era al passeig marítim, el passeig de les palmeres o Finikoudes. Bars i restaurants un darrera l’altre, amb terrasses protegides i amb estufes per no passar fred. La temperatura era molt agradable, més suau que la que teníem a Barcelona quan vaig marxar. Hi ha gent que passeja a la vora de la platja, i a l’època de banys obren els xiringuitos que hi ha i ho omplen de tumbones que ara tenien apilades en un racó. 

Vaig sopar en una de les terrasses i vaig prendre un gyros de pollastre. Em van portar dos entrepans plens a desbordar de bocins de pollastre cuits a la brasa, ensiam, cogombre, salsa de iogurt... Eren gegants! I valien poc menys de cinc euros. El cogombre era el meu problema, ja que no m’agrada gens i el posen per tot arreu. Per acompanyar-ho vaig demanar vi, que em va costar 3,5 euros; em va sorprendre una mica la relació de preus, ja que Xipre té vins. A la taula del costat hi havia tres homes barbuts, que menjaven el mateix que jo, però no tenien res per beure. Em va xocar, com podien arribar a endrapar tot allò sense gens de líquid. Una mica més enllà una família que en aquell moment em va semblar turcoxipriota, però que ara, després de passejar pel país ja no sabria dir-ho. Hi ha molta diversitat de fisonomies, d’estils de vestir... molta barreja. Dels diferents restaurants que vaig veure em va sorprendre una mica trobar-ne uns quants de sushi, i també, ja no sé si era aquí o en algun altre lloc, forces creperies. A tocar del fort hi ha un restaurant àrab, en el que em va semblar que hi havia una celebració ja que hi arribaven molts homes i joves, tots ben vestits, es saludaven efusivament, i anaven passant cap a l’interior. 

La primera impressió que em va fer la ciutat va ser de tranquil·litat, de gent alegre, amable i que parla molt fort. 

Abans de sortir de Barcelona havia vist la noticia d’un altre avió desaparegut; em va fer una certa impressió, ja que en unes hores jo agafava l’avió. Però ja vaig arribar a Xipre, la illa desconeguda, dividida. El llibre que vaig llegir mentre anava cap allà va ser “ Viajar a Chipre” de Marta Rivera de la Cruz, que em va donar una mica d’informació sobre l'ocupació turca del nord de la illa, que va tenir lloc l’any 1974. 

Al llarg del viatge he anat completant informació, i m’he anat fent una idea de lo terrible que va ser. Moltes famílies van haver de fugir sense temps per agafar res, es van trobar sense feina, sense res més que el que duien posat. La gent del sud els va acollir a casa seva, els xipriotes que estaven vivint a l'estranger van enviar diners per ajudar, es van haver de construir escoles, hospitals, un nou aeroport, hotels.... La zona mes poblada era la regió del nord, que és la que van ocupar els turcs. Ara en aquesta zona hi ha molts turcs i part de turcoxipriotes; pel que sembla una part dels turcoxipriotes vivint a la zona ocupada voldrien la reunificació ja que consideren que hi ha massa ingerència de Turquia i a més així podrien formar part de la comunitat europea. 

A part d’aquests fets relativament recents, Xipre és una illa petita però molt rica en historia. Habitada des del neolític i terra de pas, d’invasions i colonitzacions, ha anat incorporant en la seva arquitectura i cultura coses de tots els que han passat per aquí. 

Abans de sortir de Làrnaca vam visitar l’església de Sant Llàtzer (Agios Lazaros), que com ja he dit, està a tocar de l’hotel. L’església data del segle IX i com el seu nom indica està dedicada a Sant Llàtzer, al que Jesús va fer ressuscitar. Després d’aquest fet, va marxar de Betània amb barca i va arribar a Kition, que és el nom de l’antiga població que hi havia aquí. El van ordenar bisbe i va seguir exercint com a tal durant trenta anys, fins que va morir per segon cop, i va ser enterrat aquí en una tomba amagada. La tomba es va descobrir l’any 890 i hi havia una inscripció que confirmava que eren les seves restes. L’emperador bizantí Lleó VI va enviar les seves despulles cap a Constantinobla i en el lloc on es va trobar la seva tomba es va construir l’església. Més tard, en el 1204 les seves restes es van enviar a Marsella. Ara a l’església, en una cripta subterrània hi ha unes tombes, una d’elles la que té la inscripció de Sant Llàtzer amic de Crist, però no sé si les seves restes estan aquí o no. 

A mi el que em cridava més l’atenció de l’església era el campanar, tot i que és d’època posterior. L’església originaria era d’estil bizantí, però ha anat incorporant altres elements, segons qui l’ha utilitzat. Durant el període otomà va ser reconvertida en mesquita i és quan la seva torre va desaparèixer; quan els catòlics van fer fora als ortodoxes, els benedictins van convertir l’església en un monestir, després ha tornat a mans de l’església ortodoxa. Al costat de l’església hi ha uns porxos en que hi havia les habitacions quan era un monestir. Ara algunes d’aquestes habitacions son botigues d’icones. L’interior té un iconostasi impressionant, que contrasta amb la paret de pedra.

Sortint de Làrnaca es passa a la vora de l’aqüeducte de Kamares, que és del segle XVIII. Conserva 75 dels seus arcs i es veu molt llarg, però no em va impressionar massa, ja que em va semblar baixet. Clar que el vaig veure des del cotxe i potser enganya, però no fa la mateixa impressió que el de Segòvia.