Xipre_13: Nikitari- Església d’Asinou

Prop del poble de Nikitari hi ha l'església d’Asinou. Aquest edifici formava part del monestir de Phorbia, i ara aquesta església bizantina és una de les més importants de Xipre.

El monestir es va fundar en el 1099; a la biblioteca nacional de París hi ha uns documents en els que consten les dates de les morts dels priors del segle XII d’aquest monestir i també dels monjos entre el segle XII i el XV. 

Les pintures que cobreixen les parets també han aportat informació sobre el monestir. Per exemple, el nom del seu fundador, Nicéphor apareix en alguna de les pintures. Una inscripció del segle XIII indica que és el monestir de Phorbia. I hi ha constància de que al segle XVI seguia funcionant.

L’església està construïda en pedra volcànica i més tard s’hi van afegir contraforts. Aquesta també té una doble teulada, com l’altre que havíem vist. L’indret on es troba és molt bonic i tranquil. Vista de fora es veu senzilla i discreta però quan s’entra a dins, és impactant. Està tota coberta de frescos, de diferents èpoques, amb uns colors molt vius, malgrat el temps passat. 

Hi apareix una figura de sant Constantí i santa Helena i també un sant Jordi, que va ser ofert per un home que guaria cavalls, segons posa la llegenda que hi ha al fresc. 

Com que es superposen diverses èpoques, es nota un cert canvi en l’estil de representar les figures. A mi em semblen molt expressives i bastant estilitzades. Un s’hi podria passar hores contemplant aquelles parets, però l’espai és petit i per tant no pot accedir massa gent al mateix temps. 

Una de les pintures que es troba en altres llocs també és la dels 40 màrtirs de Sébaste; és un fresc del 1105 o 1106, que recorda als quranta soldats romans que van morir a Sébaste, a Armènia en el 320 d. C., quan aquesta ciutat era romana. Van torturar-los per tal de que renunciessin al cristianisme, deixant-los nus, una nit . La tortura consistia en deixar-los nus sobre un llac gelat tota una nit. Si confessaven els hi prometien un bany calent. 

Un dels soldats es va rajar i va anar cap als banys d’aigua calenta, però en aquell moment un dels guàrdies que els vigilava va veure una llum per sobre dels homes que tremolaven de fred sobre el gel. Aquest vigilant es va convertir i llavors es va despullar i es va unir al grup de soldats, amb el que al matí següent van trobar a 40 persones moribundes. Els van cremar i les cendres les van llençar al riu, però altres cristians les van recollir i son relíquies que han fet perdurar la devoció pels quaranta màrtirs. 

Com en l’altra església, no es poden fer fotografies a l’interior, per preservar la qualitat de les pintures. Vaig comprar un llibret sobre aquesta església en el que expliquen moltes de les escenes i estan fotografiats els diferents frescos. És un bon record del que es veia allà dins. 

He fet un parell de fotografies de les del llibre per poder ensenyar el que es pot veure a dins. 

Es fa difícil trametre amb paraules el que se sent en entrar allà i també, a la que passes l’estona observant els detalls, descobrint cada cop més coses. No és gens sorprenent que sigui patrimoni de la Unesco.

Xipre_12: Mont Olimp i Omodos

Les muntanyes de Tróodos es troben cap a l’interior i el seu punt més alt és el mont Olimp, que té uns 1950 metres d’alçada. A mi em feia gràcia pujar fins a dalt i veure la vista sobre les valls del voltant, però hi havia dues pegues. Per una banda, al cim hi ha un radar britànic, per tant no es pot accedir fins a dalt de tot, i per altra banda, hi havia boira. 

Al pujar s’anava tapant cada cop més i quan vam arribar al punt més alt de la zona accessible, hi havia tanta boira que no es veia res. Era un ambient fantasmal. I a més, no tens accés a cap lloc on pugui haver-hi vista. O sigui que la pujada al mont Olimp va ser decebedora.

Vam continuar ruta cap Omodos i aquí vam tenir més sort, no feia molt bo, però és un poble interessant. Seguim estant a les muntanyes de Tróodos; el poble es troba a 900 metres d’alçada, i està en una regió famosa pels seus vins. 

El poble està construït al voltant del monestir de la Santa Creu, que sembla que té el seu origen en l’arribada de Santa Helena a Xipre, l’any 337 d. C. La plaça que hi ha davant del monestir és molt agradable, amb cafeteries i bars amb terrasses, botigues..., amb arbres que donen ombra (a l’estiu deu ser necessària, ara no, ja que no feia sol ni calor); diuen que és l’única plaça d’aquest estil a Xipre.

A mes de vinyes també hi ha arbres fruiters. Una de les coses típiques que venen aquí és un dolç molt peculiar, fet amb suc de raïm bullit barrejat amb fruits secs. Amb aquesta pasta fan unes grans llonganisses, d’uns dos o tres dits de gruix, que deixen assecar penjades a l’aire i després tallen a rodanxes. Els colors, si mal no recordo, depèn de què afegeixen a la mescla, crec que posen altres fruites. 

A les mateixes botigues on venen aquests dolços també venen pa, de diferents tipus, i te’l deixen provar. A l’entrada pots trobar un cistell de trossos de pa més o menys sec, com si fossin borregos. Molt bo, a més era abans de dinar i venia molt de gust provar aquell pa! 

Els carrerons son molt agradables, ben cuidats, amb flors a les finestres... en algun racó unes grans gerres de terrissa, en forma més o menys de pera que es feien servir en el procés de fabricació del vi. Les posaven amb la part estreta a sota, muntades sobre un suport i així els sediments anaven a parar al fons, a aquesta part més estreta.

Hi ha algunes tavernes, en una d’elles tenen una premsa antiga, de l’època medieval que és la més antiga que hi ha a la illa. A més hi ha algunes fotografies del procés de fabricació del vi. Et deixen provar algunes de les seves especialitats i venen alguns productes, com melmelades, mels i vins. Aquí va ser on vaig provar l’aiguardent zivania i el commandaria. Com ja he comentat la zivania és tipus aiguardent i la commandaria és un vi dolç molt dens, potser un pel empallegós, però em va agradar i després algun vespre en vaig prendre una copeta per acabar el sopar. 

Hi ha una premsa de vi de l’època medieval, que és la més vella que hi ha a la illa. Es pot veure en fotografies i amb algunes de les peces que hi ha, com es fabricava el vi. 

La història del monestir em resulta un tant confosa; sembla que es va fundar al segle IV, al voltant de la visita de santa Helena, mare de Constantí el gran. No sé si abans hi havia una altra església o va ser després, he trobat informacions contradictòries. Si van trobar la creu de la crucificació en una cova o la va portar Helena des de Jerusalem, tampoc ho tinc clar. 

Sembla ser que santa Helena va fundar molts altres monestirs a part d’aquest a Xipre. 

El cas és que el monestir gira al voltant d’algunes relíquies relacionades amb la crucificació de Jesús. Hi va haver alguns miracles que s’associaven a aquestes relíquies, amb el que el temple va anar adquirint importància. 

Els anys de major rellevància van ser entre el 1200 i 1600 aproximadament. L’edifici actual és del 1858, quan es va remodelar i ampliar. En les obres és quan es van trobar icones i objectes de les èpoques anteriors, que ara formen part del tresor del monestir.

Xipre_11: Kakopetria i Agios Nikolaos Stegis

Continuem camí cap a Kakopetria, un poble de l’interior, a tocar de les muntanyes Troodos. Està a uns 650 m d’alçada, més baix que el monestir de Kykkos i es nota ja que hi fa menys fred. El nostre hotelet està a la part antiga del poble, en un carrer estret, empedrat, amb cases de pedra i balconades de fusta. És molt acollidor. Hi ha calefacció a totes les habitacions i a l’espai comú tenen wifi. Em va fer gràcia la cara que va posar la noia quan l’hi vaig preguntar si hi havia wifi. Naturalment! va contestar, amb una cara que em va fer pensar que sense internet no estarien allà. La gent de l’hotel molt amable, el menjar boníssim i abundant. 

 En el poble hi conflueixen dos rius, el Kargotis i el Garillis, i el poble antic es troba entre els dos. Més enllà hi ha la nova població, amb edificis moderns, botigues, restaurants... 

Pel que sembla aquest poble ja estava habitat als segles VI o VII. S’hi ha trobat diverses figuretes, en terracota, bronze.... moltes de les quals estan al museu de Nicòsia.

El seu nom es la composició de dos paraules kako, dolent i petra, pedra o roca. Hi ha diferents interpretacions a l’origen del nom del poble, però totes fan referència a la roca dolenta. En una de les explicacions una gran roca va esclafar a una parella.

Fins a la segona guerra mundial el poble es dedicava a la cria de cucs de seda i fabricació de seda. Diuen que l’exèrcit britànic utilitzava la seda d’aquest poble per la fabricació dels paracaigudes. 

Vam arribar al poble una mica tard i quan vaig sortir ja era fosc. Vaig poder passejar una mica pels carrerons que desemboquen a la carretera i a la part nova i també a una cascada, al costat de les grans roques que donen nom al poble. 

La zona on ara hi ha la part nova antigament pertanyia al monestir d’Agios Nikolaos Stegis, després va passar a mans de l’arxidiòcesi de Xipre i finalment l’any 1922 es va dividir el terreny en 120 parcel·les pels habitants de Kakopetria. 

Agios Nikolaos Stegis, la seva traducció literal és Sant Nicolàs de la teulada. Aquesta església és el que queda de l’antic monestir del segle XI. Segons llegeixo la seva decoració és de l’estil de la que s’emparava a Constantinoble i a Grècia. El seu esplendor devia ser durant el període bizantí. Per perdre importància en el segle XVII que segurament a finals d’aquest segle va deixar de funcionar com a monestir. 

L’església té forma de creu, té una cúpula tot i que des de fora no és veu. Això és degut a que en el segle XII o XIII es va cobrir tota l’església amb una teulada en forma de V. D’aquí que se l’anomeni Sant Nicolàs de la teulada. Hi ha una inscripció del segle XIII que ja l’hi dona aquest nom. 

En el segle XI totes les parets estaven decorades amb frescos, però queden poques pintures d’aquella època. Aquesta església forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

A mi em va impressionar molt. Per una banda és xocant lo del doble sostre; sembla que quan van cosntruir aquesta teulada ja va ser per protegir el contingut. Les pintures de les parets són impactants, per la quantitat (està tto decorat) i per la qualitat. N’hi ha que daten del segle XI o XII i algunes altres son del segle XIV. 

Hi ha escenes que recorden els mosaics romans. Hi ha el primer bany de Jesús, nadó, que recorda el que veiem en els mosaics. A l’antiguitat el primer bany del recent nascut era molt important i se celebrava. 

No se si és habitual o no, però aquest cop m’hi van fer fixar: el pantocràtor està pintat a la part més alta, per sota hi ha la Verge Maria i més avall els apòstols i altres figures. També sorprèn veure a Maria donant el pit a Jesús, una escena molt humana.  

És una petita joia, que val la pena veure. Com és lògic, no es poden fer fotografies a l’interior per tal de preservar les pintures.

Xipre_10: Monestir de Kykkos

Ens dirigim cap al monestir de Kykkos, que es troba a l’interior proper a les muntanyes de Trodoos. És un llarg trajecte per les muntanyes, amb bona vista sobre la vall de Marathasa. El lloc on es troba és molt bonic, envoltat de muntanyes; en algun lloc he llegit que esta a uns 1300 m d’alçada.

Quan vam arribar estaven fent una cerimònia religiosa, hi havia uns quants monjos, algun entrava i sortia de l’església de tant en quant. Feien torns per llegir en veu alta. No tots anaven vestits de monjo, alguns anaven amb roba de carrer. És un monestir molt gran en el que hi ha monjos de diferents països. 

El monestir es va fundar a finals del segle XI o començaments del XII, però va patir diversos incendis al llarg dels anys i ara no queda res del edifici original. El que es veu és la restauració feta en el segle XX. 

Està dedicat a “Panagia” que vol dir “Santíssima” i es refereix a la Verge; aquesta és la forma habitual de nomenar-la en l’església ortodoxa. Aquí tenen una de les tres icones que es diu que va ser pintada per sant Lluc. 

 

La història de la fundació del monestir l’he trobat amb diferents variants; una d’elles és aquesta. Un eremita xipriota, Isaïes, va guarir, miraculosament a la filla de l’emperador, que tenia una malaltia incurable. Com a recompensa va demanar a l’emperador la icona de la verge que hi havia al palau de Constantinobla. L’hi van enviar la icona i a més l’emperador va finançar la construcció d’un monestir per preservar la relíquia. Aquesta icona de la Verge és molt venerada ja que se l’hi atribueixen alguns miracles. 

El primer president de la república, l’arquebisbe Makarios III va estar de novici en aquest monestir i va ser enterrat, seguint els seus desitjos, a pocs kilòmetres del monestir.

El monestir és molt gran, té un pati ampli, amb dos pisos, a la part de dalt les habitacions dels monjos i totes les parets plenes de pintures i mosaics de colors molt vius. 

Aquest és un monestir ric, que no depèn econòmicament del govern sinó que tenen els seus propis negocis. En el passat fabricaven làudan, però no era l`únic monestir, era habitual a la zona. 

 

Quan els monjos enviaven a les ovelles a pasturar, se’ls hi enredava una planta a la llana; en tornar al monestir els monjos els hi desenganxaven la planta del pel i les bullien en aigua. Amb el líquid que obtenien s’untaven el cos. Feia molta pudor i servia de repel·lent de rates i puces, cosa que va ser ideal a l'època de la pesta. 

Segons el que he llegit el làudan conté opi i l’opi s’obté del cascall (adormidera en castellà) o sigui que suposo que era aquesta planta la que devia créixer per la regió per on pasturaven les ovelles. 

Aquest monestir també es va caracteritzar, ja des de fa molt de temps, per la fabricació d’un aiguardent, la zivania, i d’altres begudes alcohòliques. S’oferia com a beguda de benvinguda als visitants importants, i hi ha testimonis de viatgers estrangers dels segles XVIII i XIX que expliquen que quan arribaven al monestir se’ls hi oferien tres presents: una ampolla de commandaría, una ampolla de vi negre i una de zivania “vermella”. 

La zivania té un 49% d’alcohol i hi ha diferents varietats; la vermella es fabrica igual que la blanca (o groguenca) però s’hi afegeix canyella i altres extractes d’herbes que és el que l’hi modifica el color i el perfum. N’hi ha una altra variant que té un color groguenc que es conserva entre 2 i 5 anys en barriques de roure.

Des de l’any 1993 la fabricació i producció d’aquests licors i vins s’ha modernitzat, per millorar la seva comercialització i també per preservar la tradició de fabricació d’aquestes begudes. 

Xipre_9: Península d’Akamas i Bany d’Afrodita

La península d’Akamas, a l’extrem més occidental de la illa, és notòria per la seva flora i fauna; hi ha una reserva natural protegida d’uns 230 Km2 de superfície. Hi ha el jardí botànic on es troba el que s’anomena el bany d’Afrodita, però el recinte és molt més gran del que jo vaig veure. 

Hi ha camins molt ben marcats, amb els noms de les plantes i arbres que vas trobant. Es poden veure les orquídies salvatges i els ciclàmens per tot arreu. Havia plogut i estava tot força mullat però el recorregut és molt agradable. Hi ha unes 500 espècies de plantes diferents. 

El que s’anomena el bany d’Afrodita és una gruta amb una llacuna i una font d’aigua natural. Segons la mitologia aquí va ser on Afrodita va trobar al seu gran amor, Adonis, quan s’estava banyant en aquestes aigües. Es diu que l’aigua d’aquí té propietats rejovenidores. 

Afrodita, com a deessa de la fertilitat també protegia l’agricultura i la metal·lúrgia, ja que eren productes de la terra. Per això en els seus santuaris hi ha jardins sagrats. Com que havia nascut al mar també era la patrona i protectora dels mariners.

Hi ha moltes plantes natives de Xipre que estan associades a Afrodita. Una d’elles és el tamarinde, que simbolitza la bellesa i la joventut. Segons una narració del segle VI d. C. el nom grec d’aquest arbre prové de la filla del rei de Xipre i germana d’Adonis que va ser transformada en aquest arbre. El seu fruit es venerat en el culte a Hera, que és la protectora del casament i el part. Era també sagrat per Atenea i Afrodita. Els grecs de l’antiguitat ja consideraven el seu fruit ple de llavors un símbol de la fertilitat. 

El gerd silvestre simbolitza la bellesa i també la joventut per l’elegància de les seves flors i el seu perfum. Les seves branques es feien servir per decorar santuaris i temples i també es fan servir en els casaments. 

El culte a Adonis es va iniciar al segle V a. C. Segons la mitologia, quan Adonis va néixer el va recollir Afrodita i amagat en un matoll de gerd i el va enviar a Persèfone per que el criés. Era una criatura d’una bellesa extraordinària i tant Afrodita com Persèfone el volien per elles. Així que va haver d’intervenir Zeus, fent que passés 4 mesos amb cadascuna i la resta de l’any que fes el que volgués. El noi va decidir passar 8 mesos amb Afrodita i 4 amb Persèfone. Quan adonis va morir, per una ferida que l’hi va fer un porc senglar en una cacera, Afrodita, molt afectada, va agafar una mica de la seva sang i la va convertir en una flor vermella d’anemone; aquesta flor quan s’obre anuncia l’arribada de la primavera. 

El codonyer és una de les plantes més importants de l’antiguitat per les seves propietats desinfectants, entre d’altres. Hipòcrates ja havia vist que era un bon astringent i que tenia propietats beneficioses per l’organisme. 

Aquesta planta també estava dedicada a Afrodita i simbolitza l’amor. Sembla ser que en el segle VI a. C. les noies en la nit de noces abans menjaven una mica de codonyat per tal de que els seus llavis tinguessin aquest gust dolç en el primer petó o per tenir un alè agradable.

Xipre_8: Lempa (o Lemba)

Lempa o Lemba, com també es pot trobar escrit, està a uns 6 Km de Pafos. És un poble petit, que el govern xipriota a nomenat com el primer poble cultural de la illa.

El primer assentament humà que hi va haver va ser durant el període del calcolític, que s’estén entre el 388 i el 2500 a. C. Molt més tard va ser un poble on predominava la població turca i els grecs eren una minoria. En els anys 60 (~1965) els problemes entre les dues comunitats van fer que la població turca abandones les seves cases i es traslladés a Pafos. Quan en el 1974 hi va haver la invasió turca del nord de la illa, van canviar de nou de residencia i van marxar cap al nord. 

En el 1981 va començar el seu desenvolupament com a centre d’art i s’hi van anar instal·lant molts artistes, de diversos països. O sigui que s’ha converiti en un centre internacional d’art.

L’any 1976 van començar les excavacions d’aquest assentament del calcolític, (extreien el coure del seu mineral). La idea de crear el “poble experimental de Lemba” sorgeix en el 1982. El que s’ha fet és reproduir les cases de l’època a mida real. També s’han fet experiments sobre la seva cuina, estil de caça i forma de vida de l’època per intentar comprendre la seva forma de vida. 

En les excavacions es va trobar una figureta que es va anomenar la dama de Lemba i que està gravada en algunes de les monedes encunyades a Xipre, com en la d’un euro. És un símbol de la fertilitat, tallat en pedra, i que es va trobar enterrat, datant del 3000 a. C. De fet es va trobar un conjunt de figuretes de pedra en forma de creu, que es poden veure en el museu de Nicòsia. 

Lemba es troba a la costa, en el cantó més occidental de la illa, en una zona molt fèrtil. En aquesta regió es produeixen olives, cítrics i diversos vegetals. El que em sorprèn més és que tenen plàtans. Per la carretera es veuen unes bones extensions de plataners, en els que els plàtans estan tapats amb plàstic blau, per accelerar la maduració però de forma moderada. Si el plàstic fos negre madurarien massa ràpid. 

El poble estava format per una agrupació de cases de planta circular, construïdes en pedra i fang; el poblat no tenia cap muralla protectora. Es dedicaven a la caça, la pesca, l’agricultura. Tenien objectes fets en pedra, en os i alguns en coure. S’han trobat restes d’objectes de ceràmica, de cistelleria, de fusta. 

Les figuretes femenines, la majoria en pedra, algunes en argila, devien ser divinitats per protegir en els parts i als nens. S’han trobat enterrades en cases però també en tombes de dones i nens. En la casa que es va trobar la dama de Lemba el terra tenia dues zones diferenciades, una en que era de terra i l’altra en que estava recobert de ciment, i la figureta es va trobar entre les dues zones. Diuen que aquesta deessa podria ser la predecessora de Afrodita, que també va ser una divinitat de la fertilitat.

La bandera de Xipre es del 1960, és blanca i té representada la illa, en color coure, fent honor a aquest metall que en el passat va tenir gran importància per la illa. Hi ha també dues branques d’olivera, que representen la pau entre les seves comunitats. 

Com ja he dit, aquesta zona és molt fèrtil i rica, i a més, gaudeix d’un microclima especial. Això ha contribuït a l’assentament de forces famílies angleses. Hi ha alguns pobles que semblen totalment anglesos, amb el seu supermercat, amb cartells on diuen que els seus productes son anglesos. Hi ha altres avantatges, com que es parla anglès i es condueix per l’esquerra, o sigui que s’hi poden sentir com a casa seva però amb millor temps i amb millors preus. 

Un dels problemes de la illa és la manca d’aigua. Això s’agreuja en la temporada alta del turisme, ja que segons m’expliquen un turista consumeix tanta aigua com un taronger. La comparació em fa gràcia. La solució que s’ha trobat és la desalinitzar l’aigua de mar.

Xipre_7: Pafos, tombes reials

No massa lluny del recinte de Nea Pafos hi ha les tombes reials (tafoi ton vasileon). És un cementiri utilitzat durant el període hel·lenístic i el ptolomeic (entre els segles III a. C i el III d. C). Tot i que se les anomena tombes reials, no hi havia enterrats reis sinó personalitats riques de l’època i governadors o alts càrrecs militars. Era el cementiri de la ciutat de Nea Pafos.

En aquella època la moda era que les tombes imitessin les cases on habitaven els vius. Aquest cementiri és també patrimoni de la humanitat. 

Les tombes son subterrànies; algunes d’elles van servir de refugi als primers cristians i d’altres les van emprar alguns eremites. Una de les tombes es va convertir en església, s’anomenava palioklisia (església antiga). Ara be, durant anys aquest cementiri va quedar oblidat i com que la regió servia de cantera, moltes tombes van quedar destruïdes. 

Hi ha diferents tipus de tombes, les que servien per un sol difunt, que tenien una sola cambra o les que podien tenir diverses cambres funeràries. Les més espectaculars o monumentals, tenien un passadís d’entrada un pati amb columnes i tot al voltant les cambres funeràries. Les tombes estaven excavades en la roca. 

En les més importants hi havia sales destinades a les cerimònies i estaven decorades amb pintures a les parets. Hi havia algun altar, que podia estar a la cambra funerària o al pati de columnes. 

 

La idea d’aquestes tombes subterrànies va sorgir amb la conquesta de la illa pels ptolomeics d’Egipte, a començaments del segle III a. C. Aquest estil s’utilitzava ja a Alexandria en aquella època. Ara be alguns detalls dels enterraments eren clarament d’estil grec, per tant en aquestes tombes es veu tant la influencia grega com l’egípcia. 

És una llàstima que hi vam estar poc temps i només vam entrar en una, però és una gran extensió rocosa, perforada per tot arreu per crear aquesta mena de ciutat subterrània. 

Malauradament, en estar enterrades la humitat ha fet malbé els frescs de les parets. Així i tot, el que es veu és impressionant. Em va recordar una mica les esglésies de Lalibela, a Etiòpia.