28 de febrer 2015

Xipre_15: Castell de Sant Hilarion

Avui anem cap al nord a la part ocupada per Turquia. Hem de passar el control de policia, com si fos una frontera: hem de presentar el passaport i el full amb les nostres dades per tal de que hi posin el segell i entrin les dades a l’ordinador. Per circular per la part ocupada hem d’anar acompanyats per un guia autoritzat pel govern del cantó ocupat. El senyor que ens acompanya té el doble passaport, si no recordo malament era turco xipriota, per tant com a xipriota té el passaport de Xipre (del cantó lliure) i el de la part ocupada, que només serveix per anar a Turquia. 

La República Turca de Xipre del Nord només està reconeguda per Turquia, per tant quan estàs en aquesta zona de la illa estàs en terra de ningú, a nivell legal, ja que aquesta república no està reconeguda a nivell internacional. Per això el vehicle ha de tenir una assegurança extra. O sigui que treuen diners dels turistes que hi passen, ja que a més has de pagar al guia i un tant per persona i dia per circular per allà, crec que eren 5 o 6 euros.

Em va sorprendre, ja que m’esperava trobar militars per tot arreu i infraestructures deteriorades i no va ser així. La primera impressió sortint de Lefkosia va ser la de trobar-ho tot molt modern i cuidat, sense diferencies entre un cantó i l’altra. 

Com ja he comentat, no es considerava que s’havia conquerit un país fins que no s’havia conquerit la capital i en aquest sentit Nicòsia està molt ben situada, a la plana de Mesaoria entre la serralada de Pentadaktylos i la de Troodos. Ara be, aquesta protecció no va se suficient ja que Turquia va ocupar part de la capital. Primer va ocupar la ciutat costera de Keryneia i després Famagusta. La Creu Roja va ajudar a evacuar als grecoxipriotes del nord, portant-los cap al sud. Ara la regió ocupada em recorda Turquia. Molts homes per tot arreu i poques dones.

Arribem al castell de Sant Hilarion (o en català és sant Hilari?). Vist des de l’aparcament és impressionant: es retalla contra el cel, sobre el penya-segat rocós. Pel que es veu ara del seu perímetre, devia ser sensacional. Està en una zona muntanyosa i ja des del mateix aparcament es té una bona vista de sobre la costa del nord de l’illa.

Sant Hilarion (o es sant Hilari?) era un monjo palestí que va viure en el segle IV que fugint de Terra Santa on era perseguit es va refugiar a Xipre, on era sol·licitat pels seus miracles; va viure en una cova on ara hi ha el castell i va morir aquí als 80 anys d’edat. En el segle X els bizantins construeixen un monestir sobre la seva tomba. 

Sembla que molts sants que van haver de fugir de Terra Santa es van refugiar a Xipre i segons va deixar escrit un visitant del segle XIV les seves relíquies es conserven en el Castell. 

La situació d’aquest monestir era estratègica ja que es té una vista immillorable sobre la costa, pel que es van establir torres de vigia i hi havia una bona comunicació entre les diferents torres de la costa, que tenien com a objectiu vigilar per si arribaven els àrabs. 

L’any 1191 Guy de Lusignan venç a l’emperador bizantí de Xipre, Isaak Komninos i s’apodera del castell. Durant el regnat dels Lusignan el van reforçar i preparar per la defensa, ja que durant 4 anys va ser el centre de les disputes entre l’emperador Frederic II i Ibelin, que era el regent de Xipre, sobre qui tenia el dret de governar a l’illa. Al final va perdre Frederic II i els Lusignan van continuar regnant. El castell es va convertir en la seva residencia d’estiu a més de seguir sent una fortalesa militar. En l’època veneciana es deteriora bastant. La llegenda diu que el castell tenia 101 habitacions i un jardí secret.

El castell està relacionat amb les histories un tant truculentes de la reina Elionor. Elionor de Prades es va casar l’any 1353 amb Pere de Lusignan, príncep hereu de Xipre. Un cop va ser coronat rei passava molt temps fora, en la lluita contra els turcs i els sarraïns; va ocupar Alexandria i la costa Síria. A més tenia dues amants i això Elionor no ho portava gens be, pel que va decidir venjar-se. A una de les amants, que estava embarassada de vuit mesos, la va fer avortar i la va fer empresonar aprofitant que Pere estava de campanya pel mon. 

Per altra banda, quan el rei va tornar d’una de les seves expedicions l’hi van fer arribar els rumors que corrien de que la seva dona tenia un amant. Això l’hi presentava un dilema ja que si la castigava i acceptava que era cert, s’exposava a entrar en guerra amb la corona d’Aragó; per evitar conflictes va decidir negar els fets i fer matar al difamador, que era el que l’hi havia donat la noticia, el compte de Rochas. Aquesta mort va molestar a la cort i sembla que per això el van assassinar. En un altre lloc llegeixo que aquest compte era l’amant d’Elionor. 

Al rei el van matar l’any 1369 i la seva dona estava convençuda que el que estava al darrera de l’assassinat era el seu cunyat, el Princep Joan d’Antioquia. Elionor es va quedar a Xipre per tal de lluitar perquè el seu fill Pere pogués heretar el trono i a més per ordir la venjança contra el seu cunyat.  

La venjança d’Elionor contre Joan d’Antioquia va ser fer-l’hi creure que els seus guardaespatlles en qui confiava, el volien assassinar; ell la va creure i els va fer llançar al buit des d’una de les torres del castell, que ara rep el seu nom. Després ella el convida a sopar i el mata en la mateixa sala que van matar al seu marit.

Crec que va ser al 1378 que va ser expulsada de l’illa i és va refugiar a Rodes. Tenia 45 anys i deixava enrere tota una vida d’embolics i venjances! Més tard, gràcies a la reialesa catalana, va arribar a Barcelona i el 1381 es va instal·lar a Valls. Uns anys més tard, va retornar a Barcelona on va residir fins a la seva mort, en el 1416. 

A la part baixa és on vivien els soldats i hi havia també els estables. Després per tota la muntanya s’enfila la muralla, que tenia set torres semicirculars. El pas cap a les vivendes dels Lusignan estava tallat a la roca i en la porta d’entrada hi havia un pont llevadís, típic de tots els castells. 

L’església bizantina i els seus annexos son massa grans pel que seria l’església d’un castell, el que confirma que primer hi havia el monestir i es va aprofitar el lloc per construir la fortalesa. 

Durant els enfrontaments entre grecs i turcs xipriotes del 1964, un grup nacionalista turc es va apoderar del castell i el van utilitzar per controlar la zona nord, ja que la seva situació l’hi permet controlar la carretera entre la capital Nicòsia i Kyrenia, que és una de les ciutats importants de la costa. 

Des d’aquell any la fortalesa està en mans turques i em sembla que actualment hi ha una base militar a la part de dalt de tot.

22 de febrer 2015

Xipre_14: Lefkosia sud o Nicòsia

Anem cap a la capital del país, Nicòsia, que en grec és Lefkosia. Quan s’arriba es pot veure sobre la muntanya, en la zona ocupada, una gran bandera amb la mitja lluna i l’estrella de cinc puntes al costat. És la bandera de l’autoproclamada república turca del nord de Xipre. Diuen que a la nit està il·luminada, i des dels edificis alts de la ciutat (en la zona lliure) es pot veure.


L’emplaçament on es troba Lefkosia estava habitat ja a l’edat del bronze, i era una ciutat estat anomenada Ledra, però no era tant important com Pafos o Salamina. Més tard va ser reconstruïda per Lefkos, un fill de Ptolomeu I cap a l’any 300 a. C. En l’època grega i romana se la coneixia com Lefkothea, que vol dir deessa blanca. Després se l’anomenava Lefkousia, que vol dir ciutat blanca. Amb les invasions àrabs, cap al segle VII, els habitants de la costa vana anar cap a l’interior, amb el que Pafos i Salamina perdien importància i creixia la de Lefkosia. Més o menys al segle X era ja el centre neuràlgic de la illa, i es va convertir en la capital. 

Els templaris es van instal·lar aquí i quan van ser els Lusignan els que van governar la illa també es van instal·lar a la ciutat; van ser ells els que l’hi van canviar el nom pel de Nicòsia. Després van passar per aquí els venecians, que van construir la muralla que té onze bastions. Vista en un mapa el dibuix de la ciutat emmurallada és impressionant.

Sembla una estrella. La muralla tenia 3 portes, la de Famagusta, la de Pafos i la de Kyrenia. La seva construcció es feia per evitar l’ocupació otomana, però no va servir. El 1570 els otomans entraven i s’apoderaven de la ciutat. 

Més tard, en el 1878 és el torn dels britànics, que potencien el creixement de la ciutat, com a capital. S’eixamplen carrers i la ciutat creix cap a l’exterior de la muralla. 

Ara be, al voltant del 1955 comencen les revoltes contra l’ocupació britànica. Els enfrontaments i atemptats de la guerrilla independentista contra l’exèrcit colonial britànic van començar en el 1955; això va provocar una resposta contundent per part dels britànics (molta repressió i detencions continues). El carrer Ledra, que ara és tranquil i comercial, i l’eix que uneix la ciutat sud a la nord, era un dels llocs d’enfrontaments i atemptats. 

L’any 1960 és l’any de la independència de Xipre. El tractat de la independència el signen Turquia, Grècia, el Regne Unit i les comunitats xipriotes turca i grega. Amb aquest tractat es concedeix la independència de la illa i el dret dels britànics de conservar dues bases militars. Segons els acords els tres països tenien que vetllar per mantenir la independència del nou país. En aquell moment el 80% de la població de Lefkosia era grecoxipriota i un 18% turcoxipriota. Tot i la independència, la ciutat no va recuperar la calma; hi havia enfrontaments constants entre els dos grups de població majoritaris. 

En el 1963 esclaten els enfrontaments entre veïns grecs i turcs; per resoldre el problema es decideix separar les dos comunitats en barris diferents, separats per una línia verda, amb la que van dividir la ciutat al mapa. I a aquesta línia divisòria que encara existeix, se l’hi ha quedat aquest nom. La divisió entre les dues comunitats es va reforçar amb l’ocupació turca del nord de la illa, i el nord de la ciutat, que va tenir lloc l’any 1974. L’origen de l’ocupació va ser el cop d’estat que hi va haver, recolzat pel govern dictatorial grec dels coronels, que va fer fora al president Makarios. La resposta a aquest cop d’estat va ser l’ocupació per part de Turquia del terç nord de la illa.

Des del 2003 es possible creuar la línia verda. El pas pel carrer Ledra, que és un pas de vianants, es va obrir el 2008. 

Vam arribar a primera hora de la tarda, però era l’últim dia de l’any, o sigui que moltes coses estaven tancades i l’ambient era un tant diferent al que deu presentar un altra dia. 

Vam recórrer la part antiga de la ciutat sud, la zona lliure. El primer que vam trobar, proper a les muralles és el monument a la llibertat. Una gran estrutura blanca amb unes figures color gris fosc. 

El monument es va construir l’any 1973 (o sigui abans de l’ocupació però en plena època de disturbis entre comunitats), per commemorar la sortida de la presó, l’any 1959, d’uns combatents de l’EOKA (l’organització nacional de combatents xipriotes). 

La figura de dalt de tot representa la llibertat mirant als que hi ha més avall, que són dos combatents de l’EOKA que estan obrint les portes de la presó i alliberant als presos grecoxipriotes. No hi ha cap figura representant turco xirpiotes, i llegeixo que es considerava que els turcs eren aliats dels britànics durant el període colonial. A més hi ha diverses figures representan diferents estaments de la societat grecoxipriota del moment. La lluita armada d’aquesta organització va durar des del 1955 fins als acords de pau del desembre de 1959. 

Molt aprop d’aquest monument hi ha l’aqüeducte, que queda gairebé integrat en la ciutat. És l’aqüeducte més antic de Xipre i va ser construït en el segle XVIII per portar l’aigua des de les muntanyes cap a diverses fonts de la ciutat. 

Passem al costat de la catedral, Agios Ioannis, que estava tancada. Hi ha una gran estàtua en bronze de Makarios i també un bust seu. La bandera grega onejant al campanar; sorprèn una mica que no sigui la xipriota. 

Ens allunyem de la muralla i ens endinsem a la ciutat, l’ambient canvia, els carrers propers a la línia divisòria estan molt descuidats; hi ha edificis buits, abandonats, força deteriorat tot. Actualment en aquestes vivendes properes a la “frontera” s’hi han anat instal·lant estrangers vinguts d’Àsia. Es veuen molts rètols escrits en alfabet àrab. I es veu que intenten millorar i rentar la cara a aquesta zona de la ciutat. 

Arribem a la mesquita Omeriye que abans era una església; data del segle XIV i va ser destruïda quan els otomans van ocupar la ciutat en el 1570. Va ser llavors quan la van reconstruir i la van convertir en mesquita. 

A la que t’apropes al carrer Ledra la cosa canvia: els carrers segueixen sent estrets, però cuidats, amb botigues d’artesania i molts bars i restaurants, tavernes... per tot arreu estan de preparatius per la celebració de la nit de cap d’any. Tots els restaurants tenen les reserves completes. 

Pujant pel carrer Ledra i al paral·lel, l’ambient és festiu, les terrasses estan plenes de gent, famílies, grups d’amics... fins que arribes al punt de separació. A l’altra banda és un altre mon. En un carrer lateral es veu la reixa i els sacs que divideixen el territori. És trist veure la ciutat partida, tot i que ara es pugui passar d’una banda a l’altra. 

Per passar a l’altra banda has de presentar un full amb el teu nom i numero de passaport, que et segellen cada cop que passes i ho registren a l’ordinador. Hi ha un rètol que avisa que no pots comprar coses per valor superior als 200 o 300 euros (no recordo la quantitat). 

Prop del pas hi ha una mesquita que havia sigut església. Podem entrar sense mocador, però sense sabates. I una església a tocar del punt fronterer que havia sigut un monestir. 

Al vespre els carrers van quedar buits, la majoria de restaurants i bars tancaven ja que acostumen a sopar i celebrar-ho en família. Només quedaven oberts els que feien festa de cap d’any amb música i espectacle i que ja estaven plens. Al final, després de desesperar-nos una mica perquè no trobàvem res, en una taverna prop de l’hotel ens van deixar sopar, abans de que arribes tothom. Vaig menjar molt be: una bona varietat de mezzes i molt abundant. Hi havia dos menes d’humus, la mateixa base però especies diferents, pollastre i carn, en diferents formes, amanides i vegetals cuinats de diferents formes, olives.... només amb els mezzes ja en tens més que de sobres! 

A les 9 el local es va omplir, vam compartir taula, una família esperava al despatx a que quedés algun racó lliure.... Acollien a tothom i enquibien a la gent com podien. O sigui que bastant abans de les 11 ja deixàvem la nostra taula pels que estaven esperant i vam acabar anant a fer una copa a l’hotel. Vaig prendre el vi típic del país, el commandaria, molt dolç i amb molt gust a raïm. D’entrada em semblava que podia ser empallegós però... l’hi acabes trobant el gust. Em va semblar un bon digestiu i vaig trobar que era una bona manera de començar l’any.

21 de febrer 2015

Xipre_13: Nikitari- Església d’Asinou

Prop del poble de Nikitari hi ha l'església d’Asinou. Aquest edifici formava part del monestir de Phorbia, i ara aquesta església bizantina és una de les més importants de Xipre.

El monestir es va fundar en el 1099; a la biblioteca nacional de París hi ha uns documents en els que consten les dates de les morts dels priors del segle XII d’aquest monestir i també dels monjos entre el segle XII i el XV. 

Les pintures que cobreixen les parets també han aportat informació sobre el monestir. Per exemple, el nom del seu fundador, Nicéphor apareix en alguna de les pintures. Una inscripció del segle XIII indica que és el monestir de Phorbia. I hi ha constància de que al segle XVI seguia funcionant.

L’església està construïda en pedra volcànica i més tard s’hi van afegir contraforts. Aquesta també té una doble teulada, com l’altre que havíem vist. L’indret on es troba és molt bonic i tranquil. Vista de fora es veu senzilla i discreta però quan s’entra a dins, és impactant. Està tota coberta de frescos, de diferents èpoques, amb uns colors molt vius, malgrat el temps passat. 

Hi apareix una figura de sant Constantí i santa Helena i també un sant Jordi, que va ser ofert per un home que guaria cavalls, segons posa la llegenda que hi ha al fresc. 

Com que es superposen diverses èpoques, es nota un cert canvi en l’estil de representar les figures. A mi em semblen molt expressives i bastant estilitzades. Un s’hi podria passar hores contemplant aquelles parets, però l’espai és petit i per tant no pot accedir massa gent al mateix temps. 

Una de les pintures que es troba en altres llocs també és la dels 40 màrtirs de Sébaste; és un fresc del 1105 o 1106, que recorda als quranta soldats romans que van morir a Sébaste, a Armènia en el 320 d. C., quan aquesta ciutat era romana. Van torturar-los per tal de que renunciessin al cristianisme, deixant-los nus, una nit . La tortura consistia en deixar-los nus sobre un llac gelat tota una nit. Si confessaven els hi prometien un bany calent. 

Un dels soldats es va rajar i va anar cap als banys d’aigua calenta, però en aquell moment un dels guàrdies que els vigilava va veure una llum per sobre dels homes que tremolaven de fred sobre el gel. Aquest vigilant es va convertir i llavors es va despullar i es va unir al grup de soldats, amb el que al matí següent van trobar a 40 persones moribundes. Els van cremar i les cendres les van llençar al riu, però altres cristians les van recollir i son relíquies que han fet perdurar la devoció pels quaranta màrtirs. 

Com en l’altra església, no es poden fer fotografies a l’interior, per preservar la qualitat de les pintures. Vaig comprar un llibret sobre aquesta església en el que expliquen moltes de les escenes i estan fotografiats els diferents frescos. És un bon record del que es veia allà dins. 

He fet un parell de fotografies de les del llibre per poder ensenyar el que es pot veure a dins. 

Es fa difícil trametre amb paraules el que se sent en entrar allà i també, a la que passes l’estona observant els detalls, descobrint cada cop més coses. No és gens sorprenent que sigui patrimoni de la Unesco.

Xipre_12: Mont Olimp i Omodos

Les muntanyes de Tróodos es troben cap a l’interior i el seu punt més alt és el mont Olimp, que té uns 1950 metres d’alçada. A mi em feia gràcia pujar fins a dalt i veure la vista sobre les valls del voltant, però hi havia dues pegues. Per una banda, al cim hi ha un radar britànic, per tant no es pot accedir fins a dalt de tot, i per altra banda, hi havia boira. 

Al pujar s’anava tapant cada cop més i quan vam arribar al punt més alt de la zona accessible, hi havia tanta boira que no es veia res. Era un ambient fantasmal. I a més, no tens accés a cap lloc on pugui haver-hi vista. O sigui que la pujada al mont Olimp va ser decebedora.

Vam continuar ruta cap Omodos i aquí vam tenir més sort, no feia molt bo, però és un poble interessant. Seguim estant a les muntanyes de Tróodos; el poble es troba a 900 metres d’alçada, i està en una regió famosa pels seus vins. 


El poble està construït al voltant del monestir de la Santa Creu, que sembla que té el seu origen en l’arribada de Santa Helena a Xipre, l’any 337 d. C. La plaça que hi ha davant del monestir és molt agradable, amb cafeteries i bars amb terrasses, botigues..., amb arbres que donen ombra (a l’estiu deu ser necessària, ara no, ja que no feia sol ni calor); diuen que és l’única plaça d’aquest estil a Xipre.

A mes de vinyes també hi ha arbres fruiters. Una de les coses típiques que venen aquí és un dolç molt peculiar, fet amb suc de raïm bullit barrejat amb fruits secs. Amb aquesta pasta fan unes grans llonganisses, d’uns dos o tres dits de gruix, que deixen assecar penjades a l’aire i després tallen a rodanxes. Els colors, si mal no recordo, depèn de què afegeixen a la mescla, crec que posen altres fruites. 

A les mateixes botigues on venen aquests dolços també venen pa, de diferents tipus, i te’l deixen provar. A l’entrada pots trobar un cistell de trossos de pa més o menys sec, com si fossin borregos. Molt bo, a més era abans de dinar i venia molt de gust provar aquell pa! 

Els carrerons son molt agradables, ben cuidats, amb flors a les finestres... en algun racó unes grans gerres de terrissa, en forma més o menys de pera que es feien servir en el procés de fabricació del vi. Les posaven amb la part estreta a sota, muntades sobre un suport i així els sediments anaven a parar al fons, a aquesta part més estreta.

Hi ha algunes tavernes, en una d’elles tenen una premsa antiga, de l’època medieval que és la més antiga que hi ha a la illa. A més hi ha algunes fotografies del procés de fabricació del vi. Et deixen provar algunes de les seves especialitats i venen alguns productes, com melmelades, mels i vins. Aquí va ser on vaig provar l’aiguardent zivania i el commandaria. Com ja he comentat la zivania és tipus aiguardent i la commandaria és un vi dolç molt dens, potser un pel empallegós, però em va agradar i després algun vespre en vaig prendre una copeta per acabar el sopar. 

Hi ha una premsa de vi de l’època medieval, que és la més vella que hi ha a la illa. Es pot veure en fotografies i amb algunes de les peces que hi ha, com es fabricava el vi. 

La història del monestir em resulta un tant confosa; sembla que es va fundar al segle IV, al voltant de la visita de santa Helena, mare de Constantí el gran. No sé si abans hi havia una altra església o va ser després, he trobat informacions contradictòries. Si van trobar la creu de la crucificació en una cova o la va portar Helena des de Jerusalem, tampoc ho tinc clar. 

Sembla ser que santa Helena va fundar molts altres monestirs a part d’aquest a Xipre. 

El cas és que el monestir gira al voltant d’algunes relíquies relacionades amb la crucificació de Jesús. Hi va haver alguns miracles que s’associaven a aquestes relíquies, amb el que el temple va anar adquirint importància. 

Els anys de major rellevància van ser entre el 1200 i 1600 aproximadament. L’edifici actual és del 1858, quan es va remodelar i ampliar. En les obres és quan es van trobar icones i objectes de les èpoques anteriors, que ara formen part del tresor del monestir.

15 de febrer 2015

Xipre_11: Kakopetria i Agios Nikolaos Stegis

Continuem camí cap a Kakopetria, un poble de l’interior, a tocar de les muntanyes Troodos. Està a uns 650 m d’alçada, més baix que el monestir de Kykkos i es nota ja que hi fa menys fred. El nostre hotelet està a la part antiga del poble, en un carrer estret, empedrat, amb cases de pedra i balconades de fusta. És molt acollidor. Hi ha calefacció a totes les habitacions i a l’espai comú tenen wifi. Em va fer gràcia la cara que va posar la noia quan l’hi vaig preguntar si hi havia wifi. Naturalment! va contestar, amb una cara que em va fer pensar que sense internet no estarien allà. La gent de l’hotel molt amable, el menjar boníssim i abundant. 


 En el poble hi conflueixen dos rius, el Kargotis i el Garillis, i el poble antic es troba entre els dos. Més enllà hi ha la nova població, amb edificis moderns, botigues, restaurants... 

Pel que sembla aquest poble ja estava habitat als segles VI o VII. S’hi ha trobat diverses figuretes, en terracota, bronze.... moltes de les quals estan al museu de Nicòsia.

El seu nom es la composició de dos paraules kako, dolent i petra, pedra o roca. Hi ha diferents interpretacions a l’origen del nom del poble, però totes fan referència a la roca dolenta. En una de les explicacions una gran roca va esclafar a una parella.

Fins a la segona guerra mundial el poble es dedicava a la cria de cucs de seda i fabricació de seda. Diuen que l’exèrcit britànic utilitzava la seda d’aquest poble per la fabricació dels paracaigudes. 

Vam arribar al poble una mica tard i quan vaig sortir ja era fosc. Vaig poder passejar una mica pels carrerons que desemboquen a la carretera i a la part nova i també a una cascada, al costat de les grans roques que donen nom al poble. 

La zona on ara hi ha la part nova antigament pertanyia al monestir d’Agios Nikolaos Stegis, després va passar a mans de l’arxidiòcesi de Xipre i finalment l’any 1922 es va dividir el terreny en 120 parcel·les pels habitants de Kakopetria. 

Agios Nikolaos Stegis, la seva traducció literal és Sant Nicolàs de la teulada. Aquesta església és el que queda de l’antic monestir del segle XI. Segons llegeixo la seva decoració és de l’estil de la que s’emparava a Constantinoble i a Grècia. El seu esplendor devia ser durant el període bizantí. Per perdre importància en el segle XVII que segurament a finals d’aquest segle va deixar de funcionar com a monestir. 

L’església té forma de creu, té una cúpula tot i que des de fora no és veu. Això és degut a que en el segle XII o XIII es va cobrir tota l’església amb una teulada en forma de V. D’aquí que se l’anomeni Sant Nicolàs de la teulada. Hi ha una inscripció del segle XIII que ja l’hi dona aquest nom. 

En el segle XI totes les parets estaven decorades amb frescos, però queden poques pintures d’aquella època. Aquesta església forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

A mi em va impressionar molt. Per una banda és xocant lo del doble sostre; sembla que quan van cosntruir aquesta teulada ja va ser per protegir el contingut. Les pintures de les parets són impactants, per la quantitat (està tto decorat) i per la qualitat. N’hi ha que daten del segle XI o XII i algunes altres son del segle XIV. 

Hi ha escenes que recorden els mosaics romans. Hi ha el primer bany de Jesús, nadó, que recorda el que veiem en els mosaics. A l’antiguitat el primer bany del recent nascut era molt important i se celebrava. 

No se si és habitual o no, però aquest cop m’hi van fer fixar: el pantocràtor està pintat a la part més alta, per sota hi ha la Verge Maria i més avall els apòstols i altres figures. També sorprèn veure a Maria donant el pit a Jesús, una escena molt humana.  

És una petita joia, que val la pena veure. Com és lògic, no es poden fer fotografies a l’interior per tal de preservar les pintures.

Xipre_10: Monestir de Kykkos

Ens dirigim cap al monestir de Kykkos, que es troba a l’interior proper a les muntanyes de Trodoos. És un llarg trajecte per les muntanyes, amb bona vista sobre la vall de Marathasa. El lloc on es troba és molt bonic, envoltat de muntanyes; en algun lloc he llegit que esta a uns 1300 m d’alçada.

Quan vam arribar estaven fent una cerimònia religiosa, hi havia uns quants monjos, algun entrava i sortia de l’església de tant en quant. Feien torns per llegir en veu alta. No tots anaven vestits de monjo, alguns anaven amb roba de carrer. És un monestir molt gran en el que hi ha monjos de diferents països. 

El monestir es va fundar a finals del segle XI o començaments del XII, però va patir diversos incendis al llarg dels anys i ara no queda res del edifici original. El que es veu és la restauració feta en el segle XX. 

Està dedicat a “Panagia” que vol dir “Santíssima” i es refereix a la Verge; aquesta és la forma habitual de nomenar-la en l’església ortodoxa. Aquí tenen una de les tres icones que es diu que va ser pintada per sant Lluc. 
 
La història de la fundació del monestir l’he trobat amb diferents variants; una d’elles és aquesta. Un eremita xipriota, Isaïes, va guarir, miraculosament a la filla de l’emperador, que tenia una malaltia incurable. Com a recompensa va demanar a l’emperador la icona de la verge que hi havia al palau de Constantinobla. L’hi van enviar la icona i a més l’emperador va finançar la construcció d’un monestir per preservar la relíquia. Aquesta icona de la Verge és molt venerada ja que se l’hi atribueixen alguns miracles. 

El primer president de la república, l’arquebisbe Makarios III va estar de novici en aquest monestir i va ser enterrat, seguint els seus desitjos, a pocs kilòmetres del monestir.

El monestir és molt gran, té un pati ampli, amb dos pisos, a la part de dalt les habitacions dels monjos i totes les parets plenes de pintures i mosaics de colors molt vius. 

Aquest és un monestir ric, que no depèn econòmicament del govern sinó que tenen els seus propis negocis. En el passat fabricaven làudan, però no era l`únic monestir, era habitual a la zona. 
 
Quan els monjos enviaven a les ovelles a pasturar, se’ls hi enredava una planta a la llana; en tornar al monestir els monjos els hi desenganxaven la planta del pel i les bullien en aigua. Amb el líquid que obtenien s’untaven el cos. Feia molta pudor i servia de repel·lent de rates i puces, cosa que va ser ideal a l'època de la pesta. 

Segons el que he llegit el làudan conté opi i l’opi s’obté del cascall (adormidera en castellà) o sigui que suposo que era aquesta planta la que devia créixer per la regió per on pasturaven les ovelles. 

Aquest monestir també es va caracteritzar, ja des de fa molt de temps, per la fabricació d’un aiguardent, la zivania, i d’altres begudes alcohòliques. S’oferia com a beguda de benvinguda als visitants importants, i hi ha testimonis de viatgers estrangers dels segles XVIII i XIX que expliquen que quan arribaven al monestir se’ls hi oferien tres presents: una ampolla de commandaría, una ampolla de vi negre i una de zivania “vermella”. 

La zivania té un 49% d’alcohol i hi ha diferents varietats; la vermella es fabrica igual que la blanca (o groguenca) però s’hi afegeix canyella i altres extractes d’herbes que és el que l’hi modifica el color i el perfum. N’hi ha una altra variant que té un color groguenc que es conserva entre 2 i 5 anys en barriques de roure.

Des de l’any 1993 la fabricació i producció d’aquests licors i vins s’ha modernitzat, per millorar la seva comercialització i també per preservar la tradició de fabricació d’aquestes begudes.