Geòrgia_1: Tbilisi

Aquest cop he estat fent un petit recorregut pel Caucas, visitant l’est de Geòrgia i el nord d’Azerbaidjan. És una terra que m’atrau per la seva complexitat, per que tot i que ja havia estat per aquí en el 2007, segueix costant-me assimilar la seva historia.

El Caucas, el territori que es troba entre el mar negre i el mar caspi, presenta una diversitat de pobles important; ha sigut zona de pas, amb invasions provinents de totes bandes que han anat definint aquesta regió del planeta. Les fronteres han anat canviant al llarg dels segles i em sorprèn descobrir que en l’antiguitat aquí hi havia la Iberia caucàsica, que seria en part el que és ara Geòrgia, i que Albània era més o menys el que és Azerbaidjan; tocant al mar negre hi havia Còlquida, on segons la mitologia grega van anar els argonautes buscant el velló d’or. 

El que m’atrau d’aquesta regió és el poc que en sé; sovint surten a les noticies els noms de regions o repúbliques de les que gairebé no en conec res: Txetxenia, Daguestan, Abkhàzia, l’Alt Karabakh, Ossetia... totes estan en aquesta zona i la seva historia està bastant entrelligada, per això em resulta complexa i difícil d’assimilar la historia d’aquests països. Visitant la regió és una forma d’anar entrant poc a poc en la seva idiosincràsia. 

Vam volar amb Aeroflot, via Moscou, per anar a Tbilisi. Els dos vols anaven molt plens. Feia molts pocs dies de l’accident d’avió als Alps i m’impressionava una mica. Mirava avall i veia les imatges que passaven a la televisió de l’accident, amb les restes escampades. Em feia pensar que la vida és efímera, que tot pot canviar en un segon, d’estar allà dalt suspès en l’aire a no ser-hi. De totes formes, això passa en qualsevol accident o mort sobtada, el pas entre estar viu o no, és un instant i per tant cal aprofitar el moment. 

Vam arribar a Tbilisi a les 3 de la matinada hora local i després de dormir una mica vam sortir a visitar la ciutat. El primer que vam fer va ser canviar moneda; La moneda d’aquí és el lari i el canvi està a 1 € ~ 2,4 laris. Ja el primer contacte amb la ciutat és xocant, doncs la llengua georgiana té el seu propi alfabet, amb el que si no el coneixes, et sent analfabet. Quan em passa això és quan me n’adono de que anem constantment llegint els rètols i qualsevol cosa que hi hagi pel carrers. En no entendre res em sentia una mica frustrada. Al llarg dels dies t’hi acostumes i mires tan sols els dibuixos que et permeten tenir una mica d’informació. 

Feia un temps molt dolent; va estar plovisquejant amb més o menys força durant tot el dia, cosa que és un incordi quan es vol passejar per poder veure la ciutat. Una cosa curiosa, que devia saber l’altre cop que vaig venir però que havia oblidat, és que el nom de Geòrgia és el que l’hi donem nosaltres, però en georgià el país s’anomena Sakartvelo. 

Trobo la ciutat molt canviada, noves construccions en estil modern, totalment diferent, amb vidre i metall, en contrast amb al pedra del passat. Moltes de les obres noves s’han fet després de la guerra del 2008, que va enfrontar Geòrgia i Rússia pel control d’Ossètia del sud. Després el país es va apropar mes a Europa. 

Una de les novetats que trobo és el pont de la pau, que es va inaugurar l’any 2010. És un pont per vianants sobre el riu Mtkvari, que uneix el barri antic amb els que hi ha a l’altra banda del riu. És obra d’un arquitecte italià, fabricat en vidre i acer, es pot veure gairebé des de qualsevol lloc. Està equipat amb leds i a la nit està il·luminat. És sorprenent, sobretot pel contrast amb l’entorn, amb les cases més antigues, amb les balconades i galeries. 

En alguns llocs he trobat que al riu l’anomenen Kura, i finalment he descobert que Kura és el nom en rus del Mtkvari. Aquest riu és molt llarg, una mica més de 1500 Km de recorregut, neix a Turquia i la desembocadura es troba a Azerbaidjan. 

Al costat del pont hi ha un altre edifici peculiar, al parc Rike, és un teatre i crec que també un centre d’exposicions; no m’hi vaig acostar, només el vaig veure des de fora. Té forma més o menys tubular, aproximadament en L. 

Em va fer la impressió que hi havia força gent demanant pèls carrers. Trobem bastants alemanys, que han vingut a veure el partit (crec que de futbol) que es juga al vespre. 

Com per tot arreu, hi ha un munt de llegendes a Geòrgia. Una d’elles és sobre el seu origen: diuen que Déu, quan va acabar la creació va cridar a tots els pobles per repartir-los hi la terra. Ara be, els georgians, que estaven entretinguts fent festa, cantant i ballant, van arribar tard. Quan van demanar a on els hi tocava anar a ells, Déu els hi va dir que ja havia distribuït tota la terra, però amb els seus cants i danses van entendrir-lo i llavors els hi va dir que renunciava a l’edèn que s’havia reservat per ell i els hi cedia. Per això consideren que el seu és el millor país del mon.

Hi ha evidencies que indiquen que en aquest lloc ja hi havia un assentament en el segle IV a. C., però no és fins al segle IV en que es menciona per escrit aquest lloc. L’any 458 es va convertir en la capital del regne, prenent el relleu a Mskheta. Hi ha diverses llegendes sobre l’origen del nom de la ciutat, sent la més popular la que explica que en una cacera el rei Gorgasali va veure caure un faisà ferit en una font d’aigua calenta sulfurosa i sorprenentment l’animal va sortir de l’aigua guarit. Diuen que això el va impressionar molt i com que va veure que l’aigua tenia propietats miraculoses va decidir construir aquí una ciutat; el seu nom, Tbilisi, vol dir calent. 

La situació de Tbilisi és estratègica, en mig de les rutes comercials que unien orient i occident, o sigui que el trasllat de la capital a aquest punt, a part de la presencia d’aigües amb propietats curatives,devia venir també d’aquest fet. Les rutes comercials podien contribuir a la prosperitat econòmica del regne. Precisament per això també era cobejada per tots els del voltant. I així l’any 645 els àrabs s’apoderen de la ciutat i passa a formar part d’un emirat musulmà fins a l’any 1122, quan el rei David IV, anomenant el constructor, recupera la ciutat. Aquest rei havia aconseguit unificar Geòrgia i establir un estat fort, amb una administració eficaç i un exèrcit permanent. Això és el que l’hi va permetre recuperar Tbilisi i convertir-la altre cop en la capital del regne. 

Abans d’això, Tbilisi era una fortalesa, Narikala, construïda pels perses en el segle IV, i reconstruïda i ampliada diverses vegades. En persa el seu nom vol dir inexpugnable. Des d’aquí es controlava el camí cap a Mtskheta (la capital en aquella època). 

Llegeixo que en algun moment de la historia (no he aconseguit saber quan) el turó de Narikala es coneixia com el “turó dels joves comunistes”. L’església que hi ha allà dalt la van construir els habitants de la ciutat, després de la guerra del 1992; era un símbol del retorn a la religió, ja que durant el període soviètic poques esglésies feien cerimònies religioses. Les muralles que es veuen ara restaurades daten del segle VIII, de l’època dels emirs àrabs que tenien el seu palau a l’interior de la fortalesa. 

Al costat de la fortalesa, i que es divisa des de molts llocs de la ciutat, hi ha una gran estàtua blanca, que representa la Mare de Geòrgia, que es va construir el 1956. Aquesta figura femenina porta en una ma un vas de vi, pels amics de Geòrgia i a l’altra, una espasa, pels enemics. Aquesta estàtua ha substituït la que hi havia de Stalin. 

Els banys sulfurosos, tenen les característiques cúpules en totxana. En el passat eren els banys que utilitzava la població. 

Diuen que en el segle XII hi havia més de 70 banys en la ciutat. Els banys que es veuen ara, crec que es van descobrir ~1970 i es van restaurar, son del segle XVII o XVIII. En un d’aquests banys s’hi havien banyat Dumas i Pushkin i en devien deixar constància en algun dels seus escrits; segons sembla Pushkin va dir que els banys de Tbilisi eren els més luxosos que havia vist. 

Molts dels banys son subterranis. Ara aquesta zona està canviada, han descobert el que hi ha al subsòl i està tot més arreglat del que recordava. Hi ha un edifici del segle XIX, amb la façana amb mosaics, que també és una casa de banys però ara estava en obres. 

El rei David (el constructor) es va fer construir un palau a la vora del riu sobre un turó on ara hi ha una estàtua del rei Gorgasali i l’església de Metekhi. L’església data del ~1280 però reconstruïda molts cops. 

Aquest rei va animar a artesans i comerciants armenis a venir a instal·lar-se a la ciutat. De fet, l’època de major esplendor de la ciutat va ser durant el regnat d’aquest rei i el de la reina Thamar, en els segles XI i XII. La coronació d’aquesta reina es va fer a l’església de Mtekhi. 

La reina Thamar va trencar el costum que hi havia de casar-se amb un georgià i es va casar amb un príncep d’ossètia. Abans però s’havia casat amb el pretendent que l’hi havien escollit, un príncep rus, que va resultar un desastre i al cap de dos anys el va repudiar. Com que l’hi van dir que tenia que tornar-se a casar, aquest cop va escollir ella al futur marit. 

Sota el seu regnat el territori es va ampliar, era un imperi cristià que s’estenia pel que és Azerbaidjan, Armènia i la riba meridional del mar negre. Mantenia relacions comercials amb molts països, com per ex. amb els mamelucs d’Egipte. 

Diuen que els poetes l’hi dedicaven cançons i es fabricaven joies amb el seu rostre. Com a senyal de respecte l’anomenaven rei Thamar i l’hi van donar l’espasa dels reis. Llegeixo que no va decretar cap pena de mort i que durant el seu regnat, els georgians que vivien en països musulmans no tenien que pagar impostos. 

És durant els segles XI i XII que la ciutat s’estén a les dos ribes del riu. El període daurat de la ciutat es va acabar amb l’arribada dels mongols que l’any 1386 van destruir la ciutat. Els perses la van capturar ~1545 i poc a poc recupera un cert esplendor, especialment en els segles XVII i XVIII, però torna a ser arrasada pels otomans, en el 1795, que cremen la ciutat. En el 1800 Rússia annexiona Geòrgia. 

L’església Antshiskhati és la més antiga de la ciutat; va ser construïda pel fill del rei Gorgasalis, en el segle VI. Khati vol dir icona i el seu nom vol dir icona de Antshi.  Antshi és un monestir que es troba en el territori de l’actual Turquia. Aquesta icona es va portar cap aquí en el segle XVII i actualment està en un museu de la ciutat i a l’interior de l’església hi ha una reproducció. 

Molt a prop hi ha la torre del rellotge, que a mi em resulta simpàtica; surten unes figuretes a tocar les hores.

Hi ha una zona per vianants, molt cuidada, amb moltes escultures pel carrer. N’hi ha una que representa un home assegut amb una banya que fa de got a la ma: és el “tamada”, el que dirigeix la cerimònia dels brindis en les celebracions. Aquesta és una reproducció a escala gran d’una figura del segle VII a. C. trobada a Vani (Geòrgia occidental).  

El tema dels brindis a Geòrgia és molt important. Ja me’n vaig adonar l’altra vegada que vaig estar per aquí. El “tamada” o mestre de cerimònia és el que fa el discurs abans de brindar i també el que autoritza a que un altre digui també unes paraules abans del següent brindis. Es fan brindis per tot.  Recordo la impressió que em va fer quan vam estar dinant amb una família; l’home de la casa era el “tamada”, va brindar per nosaltres, pel nostre viatge, per les nostres famílies, pel passat, pel futur.... per un munt de coses que ni se m’hauria acudit. I cada cop, es buida la copa. A més no és una frase curta, sinó que recordo discursos molt elaborats, llargs i cerimoniosos.

Hi ha també una sinagoga, amb un gran canelobre al davant. Estava tancada o sigui que només la veig per fora. 

Prop de l’hotel hi ha una gran plaça amb una estàtua daurada de sant Jordi i el drac. Sembla ser que realment està recoberta d’or. És el monument a la llibertat per commemorar la independència del país. 

El museu de Geòrgia, té un important contingut arqueològic amb material de tombes de 3000 a. C i fins al segle IV d. C. Hi ha moltes peces en or trobades a Vani, a la riba del mar negre, la Còlquida; son peces dels segles VIII al III a. C.. En aquest mateix recinte arqueològic s’hi va trobar la figureta del “tamada”. 

Hi ha diademes, penjolls, collarets, peces amb pedres incrustades.... Figuretes rituals en ferro i bronze trobades en la tomba d’un nen, del segle III a. C. Em sorprèn una mena de plat metàl·lic amb el cap d’un home que surt del centre. Una altra cosa curiosa és que hi ha molts objectes que son d’altres països, com Egipte i Japó. Suposo que posa de manifest les relacions comercials que havien tingut. 

Després de la visita del museu vaig continuar passejant per la ciutat, que té façanes molt boniques i escultures més o menys simpàtiques per tot arreu. Vaig trobar un carrer que en n’estava ple. Em va recordar la ciutat de Wroclaw a Polònia que té unes figuretes de nans repartits per tota la ciutat. 

Em va resultar curiós tornar a la ciutat, molts llocs em resultaven familiars, però diferents. M’hi sentia una mica com a casa. Va ser una llàstima que fes mal temps.

Xipre_23: Retorn a Làrnaca

Els dies de vacances s’acaben i retorno cap a Làrnaca. És curiós que després de recórrer la illa la ciutat em sembla diferent, sense que sàpiga dir ben be perquè. Suposo que influeix el fet de que ja em resulta familiar i m’oriento més fàcilment, i que m’he anat fent al tarannà de la gent de per aquí. Tenia un dia i mig per passejar i perdre’m per la ciutat, temps de sobre per veure tot el que hi ha, inclosos alguns museus, però va ser una mica decebedor ja que la majoria de coses estaven tancades.

Vaig començar anant a la Fundació arqueològica Pierides. Aquí vaig tenir sort, estava oberta i no massa lluny de l’hotel. Pierides en el 1839, per tal de protegir les restes arqueològiques de la zona dels lladres i saquejadors de tombes, va crear aquest museu. La col·lecció la van anar ampliant al llarg dels anys els seus descendents. L’edifici és de l’any 1825 i era la casa de la família. És petit però tenen peces molt boniques, que recorden les que es veuen al museu de Nicòsia. A més, hi ha alguns plats i bols de ceràmica que trobo sorprenents ja que recorden dissenys moderns. 

En sortir del museu vaig agafar el bus per anar cap al llac salat. Fa un bon recorregut per la part alta de la ciutat, es passa fins i tot per l’aeroport i al final arribes al llac. Aquest llac acumula aigua de la pluja i a l’estiu diuen que queda gairebé sec. Ara sí que tenia aigua i hi havia un bon grup de flamencs, encara que estaven una mica allunyats de la vora. 

He llegit que les descobertes arqueològiques indiquen que on ara hi ha el llac a l’edat del bronze hi havia un port comercial. Aquest llac està gairebé a tocar del mar, i suposo que el perfil de costa ha anat canviant al llarg dels segles. El poble que hi havia va quedar abandonat en el 1050 a. C. i segons sembla va ser a posteriori que es va convertir en el llac salat. Durant segles s’ha extret sal del llac per exportar. 

Hi ha un camí que circumval·la el llac; està ben acondicionat i en alguns trams és agradable ja que passa allunyat de la carretera però en altres trossos és una vorera al costat de la carretera, pel que el sorll dels cotxes trenca l’encant. A la primavera deu ser molt bonic i agradable; ara no estava malament, però se’m va fer una mica monòton. Des d’on ens havia deixat el bus fins a la pista que porta fins a la tekke hi ha una bona caminada.  

La Hala Sultan Tekke és un centre de culte musulmà. Tekke vol dir convent i probablement hi havia hagut un convent aquí. És un dels seus llocs sagrats ja que segons diuen aquí va caure de la mula la tia de Mahoma (en un altre lloc llegeixo que era la seva dida) i va morir. Va ser enterrada aquí i es va anar ampliant el recinte, que primer devia tenir tan sols una mesquita. Ara es veuen diferents construccions, la tomba, un mausoleu, la mesquita.... És bonica de veure i el lloc té molt encant. De totes formes no m’hi vaig entretenir gaire ja que havia vist que just al davant hi ha una parada de bus, que passa cada dues hores i faltava poc temps perque passés. O sigui que si volia estalviar-me la caminada de tornada i la pluja, ja que estava punt de descarregar un bon xàfec, em convenia agafar aquell bus. 

De retorn a Làrnaca vaig anar cap al fort seguint la platja i just al seu darrera hi ha la Gran mesquita. Aquest edifici era inicialment una església, construïda en el segle XVI, però quan Xipre va ser ocupada pels turcs van convertir-la en mesquita. Després de la invasió del nord de la illa, tot i que molts musulmans van marxar de la ciutat, la mesquita es va conservar i segueix havent-hi culte. L’edifici actual correspon a la restauració que es va fer en el segle XIX. Hi ha un petit cementiri al jardí del davant i l’edifici té dues plantes, a la planta baixa és on entren els homes i les dones pugen a la part de dalt. Hi ha un munt de sabates a la porta i les dones m’animen a que entri, però em va fer molta mandra descalçar-me, ja que plou i anava xopa de roba i de peus. O sigui que tan sols vaig donar una ullada des de la porta. 

Seguint per la platja, més enllà del fort hi ha uns quants restaurants on es menja molt be i és una zona que està plena de gavines i algun que altre local les alimenta, amb el que no tenen por de la gent. 

Diumenge al matí a primera hora la ciutat tenia un aire tranquil, circulava poca gent, tant sols es veia algú que anava o venia de comprar el pa i els que dormen al carrer es llevaven i buscaven un racó solejat on passar l’estona. La ciutat està engalanada per les festes nadalenques i de cap d’any; trobi una plaça plena de cafès amb terrassa, en la que hi ha un gran arbre, i la plaça té com una mena de tendal de llums, que a la nit fa molt bonic.

Vaig anar cap a Kition; ja sabia que estaria tancat però volia veure l’emplaçament on havia estat l’antiga ciutat: Pensava que des de fora es veuria alguna cosa, però no és així, no es veu res. 

Antigament on ara hi ha Làrnaca hi havia un assentament anomenat Kition, que es va fundar en el segle XIV a. C. i va ser un port important gràcies a les exportacions de coure. 

Tot i que no vaig poder veure res, el fet de que aquestes ruïnes estiguin una mica lluny del centre em va permetre veure altres barris de la ciutat, menys transitats pels turistes i vaig trobar alguna que altra església. Una d’elles va ser l’església ortodoxa chrysopolitissa. La vaig trobar molt bonica. En aquell moment estaven dient missa i estava plena; a fora hi havia forces homes fumant i nens, esperant que acabés la cerimònia religiosa. És una església del segle XIX que està construïda sobre una anterior,de la que em sembla que ha agafat el nom, que vol dir “torre daurada”.  

El museu d’història natural en principi estava obert en diumenge, però no va ser així. El següent intent per veure un museu va ser en el paleontològic, tampoc vaig tenir sort, ja que estava en obres. O sigui que una mica cansada de deambular sense poder visitar res vaig tornar cap al port i al passeig marítim, allà sí que hi ha animació. 

Els cafès i bars estan plens de gent. Em dóna la sensació de que a totes hores hi ha gent menjant i bevent. Els plats aquí són molt abundants, de fet amb un sol plat n’hi ha prou per un bon àpat. Un dia vaig demanar calamarsets i n’hi havia uns 18 o 20. Em va costar d’acabar-me’ls. Un altre cop vaig prendre unes boletes de formatge arrebossades que estaven molt bones i de les que també n’hi havia un munt. 

Hi ha un monument que recorda als armenis que van arribar aquí fugint del genocidi al seu país, en el 1915. Segons el rètol que hi ha representa l’agraïment del poble armeni al poble xipriota per la seva acollida i ajuda quan van desembarcar a les seves terres. A més vol recordar a les víctimes del genocidi. 

Una altra escultura que es troba a l’altre extrem del passeig marítim és un gran lleó en marbre, donat per Venècia per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. 

La visita del fort no m’atreia especialment però no hi havia gran cosa més a veure i això si que estava obert, o sigui que vaig aprofitar. Es troba al final del passeig marítim anomenant Foinikoudes.

El fort es va construir probablement durant el regnat de Jaume I de Xipre (~1385) per protegir el port, ja que era el port més important de la illa després de la caiguda de Famagusta en mans genoveses. Per les restes arqueològiques que s’han trobat es creu que aquest primer fort devia ser més gran que l’actual. 

Hi ha referències de viatgers de l’any 1625 que parlen del fort i un abat del segle XVIII que vivia a Làrnaca va deixar constància que el fort que hi havia a la ciutat havia sigut construït pels otomans, i que, tot i que estava força destruït, encara hi havia un destacament de soldats que es dedicaven a rebre amb salves d’artilleria als vaixells de guerra cristians que s’apropaven. 

Durant el període colonial britànic hi havia la presó i en una de les sales s’hi feien les execucions. En el pati central hi ha els canons alguns d’ells son de l’època medieval. Per altra banda, en un altre racó hi ha unes làpides o esteles de tombes que provenen d’esglésies de Lefkosia i que son del segle XIV. 

La vista de la badia des de la part alta del fort és bonica i el dia és agradable, ara be estic sola deambulant per allà, no abunden els visitants! Hi ha també un petit museu amb peces interessants que recorden les altres que ja havia vist. Un cop més trobo les ceràmiques esmaltades, que em recorden pintures de Picasso. 

La catacumba de Phaneromeni la veig indicada als mapes però em costa una mica de trobar, ja que està entre edificis moderns, al costat d’una església de començaments del segle XX. La catacumba és del segle VIII i està tallada a la roca. No tenia massa clar si s’hi podia baixar però en aquell moments arribaven dues dones i em van animar a seguir-les. Amb la pluja del dia abans les escales de pedra estaven relliscoses i tot el terra xop d’aigua. A l’interior una sala amb una tomba i dos icones. Llegeixo que aquí probablement hi havia hagut anteriorment una tomba fenícia. Les dones que van baixar amb mi van fer una petita pregària davant la tomba i van tornar a pujar. Sembla ser que la gent hi ve per demanar ajuda al sant quan te problemes de salut. Les dones m’indiquen que entri a l’església que hi ha adherida a la tomba i elles mateixes m’obren una porta lateral de vidre. No és massa gran i està plena d’icones, algunes modernes però d’altres em semblen força antigues. 

L’església de Sant Llàtzer no està oberta tot el dia sinó que obren una estona abans de les misses. Quan obren les portes hi ha un bon enrenou, per una banda els turistes que entrem una mica impacients per veure el seu ric iconostasi, per altra banda algunes persones que s’ocupen de netejar i organitzar les coses per la cerimònia. 

M’estic una mitja hora llarga asseguda en una de les cadires observant. Tenia ganes de veure la cerimònia religiosa, però em vaig cansar d’esperar. Mentre era allà van entrar uns etíops, un home amb la túnica blanca llarga i dues monges que l’acompanyaven. És curiós perquè aquesta església té cadires que ocupen gairebé tot l’espai, cosa que no és habitual en les esglésies ortodoxes. 

La ciutat aquell diumenge em semblava diferent, s’havien renovat els turistes; hi havia forces japonesos, un gran grup de dones indies amb els seus saris de colors vius, unes dones filipines, homes asiàtics que no sé si viuen aquí o estan de turisme. I jo passo les darreres hores abans de marxar asseguda al passeig, com fan tots ells, veient passar la gent.

Xipre_22: Famagusta (Mağusa en turc)

Anem cap a Famagusta, que es troba a la costa una mica més al sud que Salamis i també està en la zona ocupada per Turquia.

Va ser fundada per Ptolomeu II d’Egipte l’any 285 a. C.; els grecs coneixien aquesta ciutat amb el nom d’Ammochostos, i també se la va conèixer com Arsinoë. Inicialment en aquest lloc hi havia un poble de pescadors que poc a poc va anar creixent, sobretot amb la gent que arribava de Salamis, que s’anava fent inhabitable pels sediments acumulats a la seva badia i pels atacs dels sarraïns. 

L’any 1300 aquesta ciutat era un dels principals mercats del mediterrani oriental, punt de trobada de mercaders i de representants de les diferents ordres religioses cristianes. Era l’època de les creuades i en el regnat dels Lusignan van fortificar la ciutat, especialment per protegir el port. 

Quan Sant Joan d’Acre a Palestina va caure en mans dels musulmans molts dels seus habitants es van refugiar a Famagusta. Entre el 1300 i el 1400 va ser l’època daurada de la ciutat. És un bon exemple d’arquitectura medieval del mediterrani oriental. 

Una part de la historia de la ciutat es coneix gracies a les narracions que en van fer els visitants i mercaders que hi van passar al llarg del temps. 

Trobo un retall de text en el que s’explica que Joan Benet, un comerciant català, va visitar Famagusta l’any 1343 per comprar diverses coses que vendria després a Barcelona. En els seus llibres de comptes hi ha la llista del que va comprar: pebre, canyella i flor de canyella, gingebre de Sri Lanka i de la Meca, laca, encens, bòrax amb finalitat medicinal, clau, sucre, cotó i Myrobalan, un fruit que té propietats astringents i antioxidants, utilitzada en medicina (segons he llegit actualment es fa servir en medicina ayurveda i medicina tradicional tibetana). 

En el segle XIV els genovesos ocupen la ciutat i comença la seva decadència; 117 anys més tard passa a mans dels venecians i en el 1489 Famagusta es converteix en la capital i la seu del govern, i va ser-ho al llarg dels 82 anys en que la illa estava sota control venecià. 

La ciutat medieval estava fortificada i en el període Lusignan es van modificar les muralles fent-les més altes i més primes. Més tard els venecians les tornen a modificar per adaptar-les a l’artilleria. A l’igual que va passar en altres ciutats de la illa, l’ús de la pólvora i els canons van fer remodelar el sistema de defensa de la ciutat. Les torres del període medieval es substitueixen per torres rodones i al llarg de la ciutadella es creen obertures per fer-ho sortir els canons. 

Es conserven dos de les portes originals. Prop d’una de les portes de la muralla hi ha un lleó, que diuen que si l’hi poses la ma a la boca et dona bona sort. Els britànics van obrir-hi dues portes més; una d’elles és la porta Canbulat. Aquest nom és el d’un dels bastions i ret homenatge a un comandant de l’exèrcit otomà que es va enfrontar als venecians. En el lloc on el van enterrar hi va créixer una figuera i es va convertir en lloc de peregrinació. 

L’any 1570 la ciutat va ser assetjada pels otomans; el setge dura un any (o potser deu mesos segons on ho llegeixis) i en el 1571 tota la illa cau en poder dels turcs otomans que governen fins al 1878. M’impressiona imaginar la situació de la ciutat tancada durant un any, sense possibilitat de contacte exterior, i m’imagino que els recursos devien anar minvant.... És molt de temps un any! 

L’any del setge turc la ciutat estava habitada especialment per grecs ortodoxes. Amb els otomans es construeix el mercat, els banys i una escola de teologia. Va canviar l’arquitectura de la ciutat, les cases es feien d’una sola planta. El port va anar en decadència i no va recuperar importància fins l’arribada dels britànics. A l’interior de les muralles hi vivien essencialment els turcs i en els barris exteriors els grecs; aquests barris exteriors es van desenvolupar molt en aquest període.

Llegeixo que la ciutat es va convertir en camp de concentració dels jueus supervivents de l’holocaust que volien instal·lar-se a Palestina. 

Entre la independència i la segona ocupació turca la ciutat (en el 1974) va prosperar molt i era un important centre turístic. Tenia més del 50% dels allotjaments de la illa i un 80% de les mercaderies passaven pel seu port. Tenia poca població i molta industria. O sigui que era un centre amb molts recursos i riquesa. 

En el 1964, a l’igual per tota la illa, els conflictes entre les dues comunitats grega i turca arriba al punt àlgid. A Famagusta els turcs es blinden en la ciutat antiga i els grecs es queden als barris de l’exterior de les muralles. 

Quan deu anys més tard hi va haver la invasió turca del nord de la illa, la població grega va fugir en veure que arribaven els tancs. Ara aquests barris abandonats es coneixen com la ciutat fantasma de Famagusta. Els seus habitants van fugir deixant-ho tot enrere, just amb el que portaven posat; pensaven que en pocs dies tornaria la calma i podrien retornar a casa seva.  Han passat 40 anys! Els edificis buits, abandonats, denoten el pas del temps. Les barricades i les reixes impedeixen en part la visió, no t’hi pots apropar a fer fotografies. En aquell barri hi havia un museu arqueològic, no se sap que ha passat amb les antiguitats que contenia. És un barri fantasma, amb carrers buits, cases amb els rètols mig penjant, cortines mig despenjades, hotels i botigues buits... Els turcs no han volgut ocupar-lo i prefereixen deixar-lo com estava en el moment en que els seus habitants van fugir. 

Passem amb el cotxe, es veu poca cosa, però m’impacta el silenci, el buit, la patina de pols, les cortines, els rètols mig penjant, algun vehicle, una mica antic ja, el temps aturat, la ciutat morta. M’encongeix el cor pensar que un dia marxes, deixes casa teva per uns moments i ja no hi tornes, tot queda com ho vas deixar, potser els plats bruts, el llit per fer....han passat 40 anys i no sembla que hi puguin tornar en un futur massa recent. La gent madura d’aquella època ja no hi és, potser un dia un jove podrà tornar a la que era la casa dels seus pares o els seus avis, i es trobarà amb el moment de la partida conservat en el temps... 

Passejo per la ciutat antiga, la que està dins la muralla; impressiona la que havia sigut la catedral de sant Nicolàs i que ara és la mesquita Lala Mustafa Pasha. La seva construcció es va iniciar l’any 1298. És d’estil gòtic i del mateix estil que les catedrals franceses; diuen que recorda la catedral de Reims. Les dos torres van quedar danyades en els bombardejos per part dels otomans; va ser llavors quan la van convertir en mesquita i l’hi van afegir un minaret. Van tallar el cap a totes les figures o els van tapar, ja que no poden representar la figura humana. 

En aquesta catedral eren coronats els reis de la dinastia Lusignan com a reis de Jerusalem. És impressionant, ja que vista de fora es reconeix perfectament l’estructura de catedral mentre que a l’interior veus totes les característiques pròpies d’una mesquita. Des de l’exterior és tant majestuosa que el minaret em passa gairebé desapercebut. 

El centre està molt arreglat amb botigues, bars i restaurants, i tan sols sobten els esquelets de les antigues esglésies i altres edificis monumentals. Ara son gairebé ruïnes, descuidats, alguns de difícil accés... Hi ha les restes de l’església de sant Francesc, i els banys del Pasha Jafar, del 1605, o les d’un palau venecià del 1550, que tenia material de construcció provinent de Salamis, com son algunes columnes. 

He llegit que hi ha un cementiri musulmà on hi ha enterrats els turco xipriotes que van morir en la neteja ètnica duta a terme en el 1963, per la guerrilla pro grega, eoka. 

Des de la muralla es veu el port comercial i alguns altres barris que en no ser tant turístics no estan en tan bon estat. I com ja he comentat, el que impressiona son les restes arquitectòniques del passat, que es retallen contra el cel.

Xipre_21: Salamis

Salamis era la més important de les 10 ciutats regnes de Xipre. Segons la llegenda, la ciutat s’hauria construït en el 1180 a. C. per un fill del rei de Salamina, a Grècia. Va estar sota control assiri fet constata en una estela assíria del 709 a. C. Amb la guerra entre grecs i perses del 450 a. C. va passar a estar sota control d’aquests últims.

El rei Evagoras expulsa als perses i aconsegueix la independència; va regnar entre el 410 i el 374 a. C. i va mantenir bones relacions amb Atenes. Va promoure l’hel·lenisme, i va incentivar la cultura, la poesia i la filosofia. Molts pensadors i filòsofs grecs visitaven la ciutat. S’han trobat monedes d’or en les que apareix el nom d’aquest rei, el que posa de manifest la importància de la ciutat en aquella època. 

El seu regnat acaba quan és assassinat. Més tard passa a formar part del regne Ptolomeic i més tard a l’imperi romà. 

L’any 76 hi va haver un terratrèmol que va destruir bona part de la ciutat i també el gimnàs i la columnata de la palestra, que havien fet construir Trajà i Adrià. En el 331 hi ha un nous terratrèmol que ho malmet encara més i llavors els cristians aixequen noves columnes fent servir material del teatre romà. 

En l’època romana la ciutat torna a prosperar, es reconstrueixen edificis, se’n fan de nous... 

L’any 350 de la nostra era se l’hi canvia el nom i passa a ser Constantia, ja que havia estat destruïda per un terratrèmol i Constanci II la va fer restaurar. En els segles VII i VIII hi ha atacs per part dels sarrains, el port queda gairebé inutilitzat i la gent fuig cap a la veïna ciutat de Famagusta. 

Com ja he comentat, la ciutat pren importància amb la desaparició d’Enkomi, en certa forma com una continuació d’aquella. Tot i que les restes més antigues que s’han trobat aquí son del segle VII a. C., la major part del que es veu és del període romà. 

Els banys tenien molta importància en l’època romana i aquí tampoc hi falten. Hi ha les tres sales, amb diferents temperatures, es veu el sistema de conducció d’aigua calenta... 

Banys

No gaire més enllà hi ha les latrines. Em sorprèn que és un espai bastant ampli, amb cabuda per forces persones; tot al voltant de la paret hi ha els seients per cadascú. Sembla com si fos un lloc de trobada i tertúlia mentre feien les necessitats. Curiós.  

Latrines

Cap a l’any 400 diuen que la ciutat estava plena de vida i color, hi havia columnes de marbre recobertes d’estuc pintat, hi havia estàtues també en color, mosaics policroms... 

En l’època cristiana o bizantina, aproximadament entre els anys 400 i el 1100, és quan es construeixen les torres rectangulars, les grans esglésies i basíliques. 

Cisterna

En algun que altra racó encara es pot veure alguna resta d’aquests frescos dels que es parla. És una llàstima que no se n’hagin conservat més. 

El pas dels anys va afavorir que la sorra cobris tota la ciutat i quedés amagada i protegida. Nomes sobresortien les puntes de les columnes. 

En fer les excavacions es van trobar monedes de l’època dels Lusignan, prop de les basíliques el que fa pensar que hi devia haver gent que va viure en les ruines de la ciutat al voltant de l’any 1300. 

Després, en l’època veneciana, es feia servir el material d’aquesta ciutat per noves construccions; s’han trobat fragments de columnes i escultures, que eren d’aquí, a Famagusta.

El teatre tenia cabuda per 15.000 espectadors i evidentment té molt bona sonoritat. Segons llegeixo en el mateix teatre hi havia un temple dedicat a Dionís, no sé si fa referència a la mena d’altar que hi ha al centre o a alguna altra cosa. 

Les rajoles del paviment em sorprenen ja que em recorden les de les cases antigues de Catalunya. 

Hi ha moltes escultures decapitades i els turistes es dediquen a fer-se fotografies posant-s’hi al darrera i treien el seu cap per dalt. Quan vaig ser-hi jo, hi havia un grup i feien cua per fer-se la fotografia!

Devia ser una ciutat impressionant i amb el que ja ara només es pot intuir, però ja es detecta la seva magnificència. Intento imaginar-la amb les cases de parets pintades, segons el retall de fresc que he vist... crec que a mi que m’agraden les coloraines m’hagués encantat. 

Just des de l’aparcament en el mar es divisa un vaixell vermell i blanc, és el Barbaros, un vaixell turc que acompanyat d’una flotilla turca de tant en quant fa incursions en les aigües de la zona lliure, al sud de la illa, a la recerca de gas. 

El govern xipriota es queixa a la comunitat internacional, cada cop que passa, però sense resultat. La darrera vegada crec que va ser a l’octubre del 2014. Això ha provocat un nou trencament del diàleg per solucionar el problema de la divisió de la illa. Un dels greus problemes per resoldre el tema de la reunificació és com es fa la distribució dels terrenys, ja que les cases que eren dels greco-xipriotes ara estan ocupades per turcs.