dissabte, 2 de maig de 2015

Geòrgia_5: Complex monacal de David Gareji

En l’últim sopar a Tbilisi em vaig equivocar de mig a mig en fer la comanda. Si vas un grup de gent demanes unes quantes coses per compartir i et quedes be. Aquest cop anàvem dos i vam cometre l’error de demanar cadascú el que l’hi venia de gust, sense pensar en que les racions són grans. Vaig demanar kinkali (un pa farcit de formatge) i un kebab. La meva sorpresa va ser quan em van dur el kinkali, que en lloc de ser una ració em van dur la peça sencera, o sigui un pa pla, com si fos una pizza familiar. El kebab també era gran però més moderat. Entre tots dos no vam aconseguir arribar a menjar ni mig kinkali! La conclusió és que els plats son sempre per compartir, no hi ha racions individuals. 

Deixem enrere la capital de Geòrgia i ens dirigim direcció sud-est, cap a David Gareji. Tenim sort ja que no plou, tot i que segueix núvol. Una cosa de les que em sorprèn per aquí són les conduccions de gas, que no estan enterrades sinó a la vista i elevades, fan com arcades a les entrades dels camins o de les cases. 

Hi ha uns 70 km de carretera per arribar-hi, i el paisatge és molt diferent al del nord. És poc muntanyós, o amb muntanyes més baixes, i hi ha menys neu. Unes hores més tard, bona part de la neu ja s’havia fos. Feien molt bonic els arbres nevats, amb els cristallets de gel en les branques, que si t’estaves en silenci senties cruixir.  

Passem pel costat d’un poble que sembla bastant abandonat: Udabno. El seu nom vol dir desert, i és molt adient ja que la regió és molt desèrtica. La major part de la població son svans, de Svanetia, la zona muntanyosa del nord. A començaments dels anys 90 (1990) hi va haver una esllavissada important en aquella regió i el govern soviètic va traslladar-los cap aquí, prometent-los que viurien molt millor. Devia ser un xoc per la gent de les muntanyes, passar a viure a la plana. A més, segons el que he trobat per la web, en 2012 no tenien metge i tenien molts problemes d’aigua, amb talls freqüents de subministrament i de mala qualitat, que provocava problemes de salut. A l’escola faltaven vidres a les finestres i la calefacció era de llenya. La situació sembla que ha millorat, així i tot, passant amb el cotxe semblava poc habitat.

Tant el poble d’Udabno com la regió dels monestirs de David Gareji estan tocant a la frontera amb Azerbaidjan. El nom d’aquesta regió és Gareji, d’aquí agafa el nom el complex monacal. És una zona amb un paisatge curió, ondulat, de terra força vermellosa, però quan es va fonent la neu es veu verd. I grans blocs de pedra, en els que hi ha coves. 

Les excavacions arqueològiques que s’han fet en aquesta regió han descobert restes del paleolític i també de cultures del segon i tercer mil·lenni abans de Crist. Ara be, el que ha donat fama a aquesta zona son les coves i monestirs que hi ha.  

El fet d’estar a tocar de la frontera amb Azerbaidjan ha sigut un motiu de conflicte, ja que tots dos països els reivindiquen els monestirs com a seus. Azerbaidjan esgrimeix que formaven part de l’Albània Caucàsica, i que aquesta per tant pertanyia als seus ancestres. Els Georgians, pels que aquests monestirs tenen molta importància, ho reivindiquen ja que les inscripcions que hi ha, algunes del segle VI son en la seva llengua i que les pintures son fetes pels mestres de l’escola georgiana. El conflicte no està del tot resolt i hi ha algun monestir que està a la zona d’Azerbaidjan. 

El nom de David és en record d’un dels 13 monjos o ascetes assiris que van venir a Geòrgia, per cristianitzar-la, en el segle VI. Un d’ells es deia David i es va instal·lar en una cova aquí. Diu la llegenda que s’alimentava de les herbes que collia pel voltant i de la llet de les cérvoles que s’apropaven a la seva cova. 

Segons una llegenda David quan va arribar a Jerusalem, va agafar tres pedres i se les va endur camí de Geòrgia. Ara be, en agafar les pedres prenia tot el poder espiritual de la ciutat, pel que el patriarca de Jerusalem el va fer aturar i l’hi va demanar que les tornés. Així que David en va deixar dues i la tercera se la va emportar a Geòrgia. 

En el segle IX sant Hilari de Geòrgia va contribuir al desenvolupament del monestir i de fet, tant la família reial com la noblesa contribuïen al manteniment del monestir. Entre els segles XI i XIII va ser el període de més esplendor; era un important centre cultural i religiós. El rei Dimitri, en el segle XII quan va abdicar es va retirar a viure en aquest monestir. De fet en els monestirs de Gareji hi havia murals representant als reis de Geòrgia. Entre d’altres hi ha la figura de la reina Tamara i del rei David el constructor.

Era un important centre de pelegrinatge i l’escola de pintura que es va crear aquí va adquirir gran rellevància. Hi havia 19 monestirs i unes 5000 cel·les per monjos, a més de cel·les destinades a magatzems i altres utilitats, com la ferreria o el forn. Els monestirs tenien també terrenys en els que van fer terrasses dedicades al cultiu. 

L’any 1265 amb la invasió mongol i la caiguda de la monarquia, s’acaba la vida monàstica i els monestirs queden molt malmesos. En el segle XIV es restauren altre cop i obren les portes, però tornen a ser atacats. Una nova invasió en el 1615 acaba amb la vida de sis mil monjos, molts manuscrits valuosos i pintures desapareixen, però els edificis es mantenen en peu. 

En els segles XVII i XVIII es tornen a pintar nous murals intentant fer renéixer la vida als monestirs, que van estar en actiu fins que hi va haver la invasió soviètica. L’any 1921 els monestirs queden tancats i la zona acaba sent una base militar. Es van destruir molts frescos. De fet en aquella època, pintaven les parets de les esglésies amb el que es van fer malbé molts dels frescos que hi havia. 

L’any 1987 van començar les protestes per part d’un grup d’estudiants, pel fet de que l’exèrcit ocupés un lloc religiós. 

A aquestes primeres protestes s’hi va anar sumant més gent, i llegeixo que hi va haver una manifestació a Tbilisi d’unes deu mil persones. David Gareji és un símbol religiós important i consideraven un ultratge la presencia militar en la zona. Van aconseguir que l’any 1988 retiressin l’exèrcit. 

Quan Geòrgia va recuperar la independència, l’any 1991, el monestir va tornar a l’activitat. Així i tot, en el 1996 van tornar-hi a haver maniobres militars a la zona i la població es va rebel·lar de nou fins que van aconseguir que s’aturessin les pràctiques militars. 

Actualment el monestir de Lavra, que és el més important, segueix funcionant, hi ha monjos vivint-hi i torna a ser un centre de peregrinació. 

Tot i les invasions i les inclemències del temps, es conserven alguns frescos, el més antic és del segle VIII. Sembla ser que fins a finals del segle X els interiors de les esglésies no es pintaven completament, sinó que tan sols es decorava l’absis i la cúpula i en alguns casos una de les parets. 

El monestir de Lavra va ser el primer que es va construir, allà on es va instal·lar David. Els altres es van anar construint després. De fet aquest monestir té parts de diferents èpoques. 

Quan arribes la sensació que et dona és d’una fortalesa, amb la torra i la muralla que son del segle XVIII. En la porta d’entrada hi ha un relleus d’animals, molt simples i amb gràcia, i una inscripció en georgià. Passada l’entrada quan arribes al pati impressiona veure les coves excavades en la roca, totes amb una porteta, que son i han sigut les cel·les dels monjos. En una d’aquestes coves va viure el fundador i en una capella hi ha la tomba de David i d’un altre dels monjos que van arribar amb ell.  

La visita del monestir de Lavra és interessant però a mi el que em va impactar més és la visita de les coves que hi ha dalt de la muntanya, el que és el monestir de Udabno. Ja hi havia estat i en guardava molt bon record, per això vaig tornar-hi a pujar, tot i que com que havia estat plovent estava molt enfangat. 

A la que comences a pujar es té molt bona vista sobre el monestir de Lavra. Quan arribes a dalt del turó és com si estiguessis a la frontera: per una banda Geòrgia i just al davant Azerbaidjan, una gran plana terrosa. 

Se senten trets, i és que és zona militar i estan de pràctiques. I per allà, en aquell terreny que vist des de dalt sembla desolat, hi ha algun altre monestir, que com ja he dit forma part també del complex de David Gareji.  

Tot al llarg de la paret hi ha coves excavades, algunes amb frescos que encara es conserven en més o menys bon estat, que son dels segles X al XIII. És el monestir d’Udabno. Van aprofitar majoritàriament les formacions rocoses per la seva construcció. Moltes de les coves estan fetes malbé i molt deixades, però n’hi ha alguna que és molt bonica. 

Els colors de les pintures s’han anat deteriorant, algun s’ha enfosquit molt i ara és gairebé negre. La cova que m’agrada més és el refectori, conserva part de les pintures i també la mena de taula on menjaven. Hi ha dues menes de taules baixes, amb cavitats a banda i banda. Els monjos es col·locaven agenollats a terra, cadascú davant d’una d’aquestes cavitats on tenien el plat. Una mica incòmode, però m’imagino que no devien menjar gaire i devien acabar força ràpid. També em va xocar que hi havia molts llocs, o sigui que devien ser més d’una trentena de monjos vivint allà dalt.

Pujar a veure les coves del monestir d’Udabno val la pena, és un bon complement a la visita de Lavra.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Geòrgia_4: Kazbegui o Stepantsminda

Continuem per la carretera militar que porta cap a Txetxènia, cap a les muntanyes.

Aquesta ruta la feien servir ja els grecs, que parlaven d’un pas a traves de les muntanyes del Caucas. També era una ruta comercial entre orient i occident. En el segle XIX els russos la van rehabilitar i actualment és la via més important de comunicació entre Rússia i Geòrgia.

El punt més alt d’aquesta carretera és el Jvari Pass, o coll de la creu, que es troba a ~2400 m d’alçada. Aquest nom l’hi ve d’una creu que hi havia fet posar el rei David el constructor en el segle XII. La creu vermella que hi ha ara (jo no la vaig veure) és del 1824. 


 Abans d’arribar al coll es troba Gudauri, a uns ~2200 m d’alçada, on hi ha les pistes d’esquí. En alguns llocs em dóna la sensació de que està abandonat; potser no és època, però la veritat és que neu no en falta. 


El mont Kazbegi davant del poble del mateix nom, té poc més de 5000 m d’alçada. El seu nom en georgià és Mkinvartsveri, que vol dir gelera. Segons la llegenda grega, Prometeu, i segons la georgiana, Amirani, van riobar el foc als deus per donar-lo als mortals i com a càstig el van encadenar a la roca d’aquesta muntanya. El lloc on el van encadenar seria en una cova, a uns 4000 m d’alçada, on després s’hi va construir una ermita, anomenada Betlem i a on s’hi haurien trobat relíquies d’Abraham i de Jesús. 

El poble de Kazbegi es troba a uns 1700 m d’alçada i hi fa molt de fred. El seu nom actual és Stepantsminda, que vol dir san Estefan, i es pensa que devia ser el nom del monjo ortodox que va construir una ermita en aquest lloc. 

Aquesta regió en el segle XVIII estava sota control d’un clan feudal que feia pagar peatge als viatgers que passaven per aquí. Quan a començaments del segle XIX la regió va passar a formar part de l’imperi rus, la població es va revoltar. El líder del clan en aquell moment, Chopikashvili, que era fill de Kazi-Beg, va pactar amb els russos i a canvi de que el nomenessin oficial de l’armada russa, va convèncer a la població de que aturessin la revolta. Va adoptar el nom de Kazbegi, i és el nom pel que es coneix el poble que ell controlava. L’any 1925 aquest va ser el seu nom oficial i no va ser fins al 2006 que la població va recuperar el nom original de Stepantsminda. 

Després de dinar pugem cap a l’església de Tsimanda Sameba o de la santissima trinitat, que es troba a uns 2200 m. d’alçada. És una església del segle XIV que segons un escriptor del segle XVIII, en èpoques de perill, servia per amagar-hi algunes relíquies de les que hi ha a Mtskheta, ja que per la seva ubicació estaven més protegides.

És el símbol de Geòrgia. Durant el periode soviètic estava prohibida la celebració de cerimònies religioses, però si que es deixava que hi accedissin els turistes. En el 1988 van construir un telefèric que unia el poble de Kazbegi amb aquesta església. La població es va indignar per la profanació del lloc religiós i el van destruir. 

Fem el primer tram del camí en vehicles 4x4, fins que ja no poden pujar més i continuem a peu. És una pista ampla però amb molt gruix de neu. Hi ha una petita via oberta per on passar. S’ha de vigilar el gel que hi ha de tant en quant. També és una mica delicat el moment en que et trobes algú de baixada, ja que t’has de sortir de la part marcada, i llavors la neu et pot arribar al genoll. 

En un dia de bon temps deu ser magnífica la vista. De totes formes, malgrat la neu i el vent, tenia la seva gràcia; era un repte arribar a l’església que es veia retallada sobre la muntanya. Sort en vaig tenir del gorro de llana i els guants! No vaig arribar a caure però si que vaig fer alguna pirueta estranya per conservar l’equilibri, i en un pas uns nois que anaven de tornada em van ajudar a pujar.  

La sorpresa va ser en arribar a dalt, que em van fer posar una faldilla. Era realment incòmode moure’t per allà amb l’anorak, la gorra de llana, el mocador, la faldilla... i no caure! Un cop se’m va afluixar el lligam de la faldilla i em va relliscar, de forma que gairebé ensopego amb la roba. I a dins de l’església també calia vigilar amb el mocador, que no rellisqués! El monjo em va haver d’avisar un parell de cops. 

L’església és molt mona, de pedra, i en entrar dins em va semblar que estava totalment a les fosques, no veia res. Poc a poc em vaig anar adaptant a la claror i vaig veure-la. Em va sorprendre veure, en la mateixa pedra de la paret, una cavitat on hi havia un petit foc, que mantenia el recinte força calent, vist la temperatura que hi havia a fora. 

La tarda es va arreglar una mica i vam poder fer-nos una idea de les vistes que hi ha des d’allà dalt. L’indret és impressionant. A més, sigui per l’hora o pel mal temps, estàvem sols, no se sentia res i tenia una gran sensació de pau. També de petitesa davant d’aquella extensió de neu, i tot baixant pensava en el monjo que vivia allà, sol dalt de la muntanya, lluny del poble, de la gent.... i amb el fred que hi feia!  

La baixada més suau, però amb més risc de relliscar. Va ser un relax quan vaig arribar al cotxe, però em sentia satisfeta de la meva petita proesa. De tornada per la carretera militar vam parar Mtskheta, però ja era tard i fosc. 

Mtskheta és una de les ciutats més antigues del mon que ha estat habitada de forma continuada. En el 2014 va ser declarada de nou la ciutat santa per l’església ortodoxa georgiana. De fet va recuperar aquesta qualificació que ja havia tingut en el segle XI. Entre els segles II a. C. i el V d. C. va ser la capital del regne d’Iberia. Els grecs i romans son els que l’hi van donar aquest nom a l’antic regne georgià de Kartli. 

Quan vam arribar a Mtskheta la ciutat estava deserta i evidentment l’església tancada. La plaça que hi ha al davant estava buida. Res a veure amb l’ambient que havia vist en el 2007, per les mateixes dates. Llavors em van sorprendre les paradetes en les que la gent venia els pans rodons i plans típics, o les corones de fulles.... Ara em semblava un lloc diferent. O sigui que vam continuar ruta de retorn cap a Tbilisi.

Geòrgia_3: Ananuri

Continuen camí fins a Ananuri, que es troba a uns 70 Km de Tbilisi. És una fortalesa que es troba prop de Zhinvali, des de la que es té una bona vista sobre el riu Aragvi.  

Aquest complex van construir-lo els ducs de Aragvi, una dinastia que va governar aquesta regió des del segle XIII. Algunes de les part més antigues que es conserven son d’aquesta època, com és la torre de vigilància. 


És un recinte força gran en el que hi ha dos esglésies, la torre i les restes d’altres construccions. 

Al llarg dels anys els Aragvi van haver d’enfrontar-se a diverses batalles, en la del 1739 van perdre i els van massacrar a tots. Així que la fortalesa va passar a mans d’un altre clan. Això va durar poc i va anar canviant de governants però va seguir en funcionament fins a començaments del segle XIX. 

En una de les esglésies hi ha enterrats alguns dels ducs d’Aragvi. L’església de l’Assumpció té la façana amb decoracions en relleu molt boniques. El sorprenent és que una de les portes ha quedat inutilitzada ja que al davant hi van construir una torre. O sigui que es va construir primer l’església i després la torre. 

A l’interior hi ha frescos, però la majoria es va fer malbé en un incendi que hi va haver en el segle XVIII. Un dels frescos representa els 13 monjos assiris que van arribar a Geòrgia per cristianitzar-la. És una imatge que es troba sovint en les esglésies d’aquest país. Aquesta església encara està en ús.  

El dia no és molt agradable per rondar per entre les pedres ja que està tot mullat i relliscós; la vista també queda molt esmorteïda per la mala llum. Així i tot, el recinte em va semblar interessant i el que em va agradar més van ser els relleus i detalls de l’exterior de l’església.


Geòrgia_2: Monestir de Jvari

Va estar tota la nit plovent i quan ens vam llevar continuava. A més, el pronòstic del temps no pintava gens be ja que anunciaven molt fred, i no es van equivocar.

Vam sortir de Tbilisi cap al nord, per la carretera militar, la highway, que arriba fins a la frontera nord. Es va posar a nevar i feia molt de fred; tot i que estava tot el terra mullat en alguns llocs quallava. 


Prop de Mtskheta, sobre un turó, hi ha el monestir de Jvari o de la santa creu, que per molts georgians és un lloc especialment sagrat. Antigament aquí hi havia un temple pagà.

El cristianisme va arribar a Geòrgia en el segle IV i l’any 330 amb la conversió del rei Mirian al cristianisme es va convertir en la religió de l’estat. Amb motiu d’aquest fet, en aquest turó s’hi va erigir una creu de fusta i una petita església davant de la creu. Deien que la creu feia miracles i això va provocar que hi hagués un flux constant de peregrins. Cap a l’any 600 es va construir una nova església més gran, en el lloc on hi havia la creu, per això al monestir se l’anomena de la santa creu. La base de pedra on hi havia la creu encara es conserva a l’interior de l’edifici. Aquesta església va passar a formar part del patrimoni de la Unesco l’any 1994. 

Més o menys al seu voltant es veuen les restes de la muralla que s’havia construït al voltant del monestir. 

La que va propagar el cristianisme a Geòrgia va ser santa Nina o santa Nino, que vol dir cristiana. No sé perquè, però en molts llocs l’anomenen sant Nino, en masculí, tot i que era una dona. Aquesta santa és molt venerada a Geòrgia. Segons la llegenda hauria guarit a la reina quan estava molt malalta i això va fer que es convertís al cristianisme. Més tard va haver-hi la conversió del rei. Segons diuen, durant una cacera es va perdre al bosc quan ja es feia fosc. Llavors desesperat va resar al deu de la Nino, en el que creia la seva dona. Així va trobar el camí per tornar a casa i es va convertir al cristianisme, declarant aquesta com a religió d’estat. 

A dins de l’església no hi pot faltar la icona de santa Nino i una creu en substitució de la primera que hi va haver. L’interior és molt senzill però a mi em resulta agradable, em recorda les ermites romàniques. En totes les esglésies ortodoxes cal posar-se un mocador per tapar-se el cabell.  












La creu de santa Nino és peculiar, ja que té els braços una mica desplaçats cap avall. Segons la llegenda una nit va somniar que la Verge Maria l’hi entregava una creu feta amb dues branques; en despertar-se va pensar que era un senyal de que l’hi demanava que anés a evangelitzar Iberia, el que ara és Geòrgia, així que va fabricar una creu com la que havia somniat i va lligar les dos branques amb els seus cabells. 


A part de ser un lloc sagrat com que està dalt del turó i domina tota la vall també tenia una funció de vigilància. Actualment moltes parelles de nuvis pugen aquí per tal de que beneeixin la seva unió. Com que fa molt mal temps, la vista sobre el riu i la ciutat de Mtskheta està molt emboirada.

diumenge, 19 d’abril de 2015

Geòrgia_1: Tbilisi

Aquest cop he estat fent un petit recorregut pel Caucas, visitant l’est de Geòrgia i el nord d’Azerbaidjan. És una terra que m’atrau per la seva complexitat, per que tot i que ja havia estat per aquí en el 2007, segueix costant-me assimilar la seva historia.

El Caucas, el territori que es troba entre el mar negre i el mar caspi, presenta una diversitat de pobles important; ha sigut zona de pas, amb invasions provinents de totes bandes que han anat definint aquesta regió del planeta. Les fronteres han anat canviant al llarg dels segles i em sorprèn descobrir que en l’antiguitat aquí hi havia la Iberia caucàsica, que seria en part el que és ara Geòrgia, i que Albània era més o menys el que és Azerbaidjan; tocant al mar negre hi havia Còlquida, on segons la mitologia grega van anar els argonautes buscant el velló d’or. 

El que m’atrau d’aquesta regió és el poc que en sé; sovint surten a les noticies els noms de regions o repúbliques de les que gairebé no en conec res: Txetxenia, Daguestan, Abkhàzia, l’Alt Karabakh, Ossetia... totes estan en aquesta zona i la seva historia està bastant entrelligada, per això em resulta complexa i difícil d’assimilar la historia d’aquests països. Visitant la regió és una forma d’anar entrant poc a poc en la seva idiosincràsia. 

Vam volar amb Aeroflot, via Moscou, per anar a Tbilisi. Els dos vols anaven molt plens. Feia molts pocs dies de l’accident d’avió als Alps i m’impressionava una mica. Mirava avall i veia les imatges que passaven a la televisió de l’accident, amb les restes escampades. Em feia pensar que la vida és efímera, que tot pot canviar en un segon, d’estar allà dalt suspès en l’aire a no ser-hi. De totes formes, això passa en qualsevol accident o mort sobtada, el pas entre estar viu o no, és un instant i per tant cal aprofitar el moment. 

Vam arribar a Tbilisi a les 3 de la matinada hora local i després de dormir una mica vam sortir a visitar la ciutat. El primer que vam fer va ser canviar moneda; La moneda d’aquí és el lari i el canvi està a 1 € ~ 2,4 laris. Ja el primer contacte amb la ciutat és xocant, doncs la llengua georgiana té el seu propi alfabet, amb el que si no el coneixes, et sent analfabet. Quan em passa això és quan me n’adono de que anem constantment llegint els rètols i qualsevol cosa que hi hagi pel carrers. En no entendre res em sentia una mica frustrada. Al llarg dels dies t’hi acostumes i mires tan sols els dibuixos que et permeten tenir una mica d’informació. 

Feia un temps molt dolent; va estar plovisquejant amb més o menys força durant tot el dia, cosa que és un incordi quan es vol passejar per poder veure la ciutat. Una cosa curiosa, que devia saber l’altre cop que vaig venir però que havia oblidat, és que el nom de Geòrgia és el que l’hi donem nosaltres, però en georgià el país s’anomena Sakartvelo. 

Trobo la ciutat molt canviada, noves construccions en estil modern, totalment diferent, amb vidre i metall, en contrast amb al pedra del passat. Moltes de les obres noves s’han fet després de la guerra del 2008, que va enfrontar Geòrgia i Rússia pel control d’Ossètia del sud. Després el país es va apropar mes a Europa. 

Una de les novetats que trobo és el pont de la pau, que es va inaugurar l’any 2010. És un pont per vianants sobre el riu Mtkvari, que uneix el barri antic amb els que hi ha a l’altra banda del riu. És obra d’un arquitecte italià, fabricat en vidre i acer, es pot veure gairebé des de qualsevol lloc. Està equipat amb leds i a la nit està il·luminat. És sorprenent, sobretot pel contrast amb l’entorn, amb les cases més antigues, amb les balconades i galeries. 

En alguns llocs he trobat que al riu l’anomenen Kura, i finalment he descobert que Kura és el nom en rus del Mtkvari. Aquest riu és molt llarg, una mica més de 1500 Km de recorregut, neix a Turquia i la desembocadura es troba a Azerbaidjan. 

Al costat del pont hi ha un altre edifici peculiar, al parc Rike, és un teatre i crec que també un centre d’exposicions; no m’hi vaig acostar, només el vaig veure des de fora. Té forma més o menys tubular, aproximadament en L. 

Em va fer la impressió que hi havia força gent demanant pèls carrers. Trobem bastants alemanys, que han vingut a veure el partit (crec que de futbol) que es juga al vespre. 

Com per tot arreu, hi ha un munt de llegendes a Geòrgia. Una d’elles és sobre el seu origen: diuen que Déu, quan va acabar la creació va cridar a tots els pobles per repartir-los hi la terra. Ara be, els georgians, que estaven entretinguts fent festa, cantant i ballant, van arribar tard. Quan van demanar a on els hi tocava anar a ells, Déu els hi va dir que ja havia distribuït tota la terra, però amb els seus cants i danses van entendrir-lo i llavors els hi va dir que renunciava a l’edèn que s’havia reservat per ell i els hi cedia. Per això consideren que el seu és el millor país del mon.


Hi ha evidencies que indiquen que en aquest lloc ja hi havia un assentament en el segle IV a. C., però no és fins al segle IV en que es menciona per escrit aquest lloc. L’any 458 es va convertir en la capital del regne, prenent el relleu a Mskheta. Hi ha diverses llegendes sobre l’origen del nom de la ciutat, sent la més popular la que explica que en una cacera el rei Gorgasali va veure caure un faisà ferit en una font d’aigua calenta sulfurosa i sorprenentment l’animal va sortir de l’aigua guarit. Diuen que això el va impressionar molt i com que va veure que l’aigua tenia propietats miraculoses va decidir construir aquí una ciutat; el seu nom, Tbilisi, vol dir calent. 

La situació de Tbilisi és estratègica, en mig de les rutes comercials que unien orient i occident, o sigui que el trasllat de la capital a aquest punt, a part de la presencia d’aigües amb propietats curatives,devia venir també d’aquest fet. Les rutes comercials podien contribuir a la prosperitat econòmica del regne. Precisament per això també era cobejada per tots els del voltant. I així l’any 645 els àrabs s’apoderen de la ciutat i passa a formar part d’un emirat musulmà fins a l’any 1122, quan el rei David IV, anomenant el constructor, recupera la ciutat. Aquest rei havia aconseguit unificar Geòrgia i establir un estat fort, amb una administració eficaç i un exèrcit permanent. Això és el que l’hi va permetre recuperar Tbilisi i convertir-la altre cop en la capital del regne. 

Abans d’això, Tbilisi era una fortalesa, Narikala, construïda pels perses en el segle IV, i reconstruïda i ampliada diverses vegades. En persa el seu nom vol dir inexpugnable. Des d’aquí es controlava el camí cap a Mtskheta (la capital en aquella època). 

Llegeixo que en algun moment de la historia (no he aconseguit saber quan) el turó de Narikala es coneixia com el “turó dels joves comunistes”. L’església que hi ha allà dalt la van construir els habitants de la ciutat, després de la guerra del 1992; era un símbol del retorn a la religió, ja que durant el període soviètic poques esglésies feien cerimònies religioses. Les muralles que es veuen ara restaurades daten del segle VIII, de l’època dels emirs àrabs que tenien el seu palau a l’interior de la fortalesa. 

Al costat de la fortalesa, i que es divisa des de molts llocs de la ciutat, hi ha una gran estàtua blanca, que representa la Mare de Geòrgia, que es va construir el 1956. Aquesta figura femenina porta en una ma un vas de vi, pels amics de Geòrgia i a l’altra, una espasa, pels enemics. Aquesta estàtua ha substituït la que hi havia de Stalin. 

Els banys sulfurosos, tenen les característiques cúpules en totxana. En el passat eren els banys que utilitzava la població. 

Diuen que en el segle XII hi havia més de 70 banys en la ciutat. Els banys que es veuen ara, crec que es van descobrir ~1970 i es van restaurar, son del segle XVII o XVIII. En un d’aquests banys s’hi havien banyat Dumas i Pushkin i en devien deixar constància en algun dels seus escrits; segons sembla Pushkin va dir que els banys de Tbilisi eren els més luxosos que havia vist. 

Molts dels banys son subterranis. Ara aquesta zona està canviada, han descobert el que hi ha al subsòl i està tot més arreglat del que recordava. Hi ha un edifici del segle XIX, amb la façana amb mosaics, que també és una casa de banys però ara estava en obres. 

El rei David (el constructor) es va fer construir un palau a la vora del riu sobre un turó on ara hi ha una estàtua del rei Gorgasali i l’església de Metekhi. L’església data del ~1280 però reconstruïda molts cops. 

Aquest rei va animar a artesans i comerciants armenis a venir a instal·lar-se a la ciutat. De fet, l’època de major esplendor de la ciutat va ser durant el regnat d’aquest rei i el de la reina Thamar, en els segles XI i XII. La coronació d’aquesta reina es va fer a l’església de Mtekhi. 

La reina Thamar va trencar el costum que hi havia de casar-se amb un georgià i es va casar amb un príncep d’ossètia. Abans però s’havia casat amb el pretendent que l’hi havien escollit, un príncep rus, que va resultar un desastre i al cap de dos anys el va repudiar. Com que l’hi van dir que tenia que tornar-se a casar, aquest cop va escollir ella al futur marit. 

Sota el seu regnat el territori es va ampliar, era un imperi cristià que s’estenia pel que és Azerbaidjan, Armènia i la riba meridional del mar negre. Mantenia relacions comercials amb molts països, com per ex. amb els mamelucs d’Egipte. 

Diuen que els poetes l’hi dedicaven cançons i es fabricaven joies amb el seu rostre. Com a senyal de respecte l’anomenaven rei Thamar i l’hi van donar l’espasa dels reis. Llegeixo que no va decretar cap pena de mort i que durant el seu regnat, els georgians que vivien en països musulmans no tenien que pagar impostos. 

És durant els segles XI i XII que la ciutat s’estén a les dos ribes del riu. El període daurat de la ciutat es va acabar amb l’arribada dels mongols que l’any 1386 van destruir la ciutat. Els perses la van capturar ~1545 i poc a poc recupera un cert esplendor, especialment en els segles XVII i XVIII, però torna a ser arrasada pels otomans, en el 1795, que cremen la ciutat. En el 1800 Rússia annexiona Geòrgia. 

L’església Antshiskhati és la més antiga de la ciutat; va ser construïda pel fill del rei Gorgasalis, en el segle VI. Khati vol dir icona i el seu nom vol dir icona de Antshi.  Antshi és un monestir que es troba en el territori de l’actual Turquia. Aquesta icona es va portar cap aquí en el segle XVII i actualment està en un museu de la ciutat i a l’interior de l’església hi ha una reproducció. 

Molt a prop hi ha la torre del rellotge, que a mi em resulta simpàtica; surten unes figuretes a tocar les hores.

Hi ha una zona per vianants, molt cuidada, amb moltes escultures pel carrer. N’hi ha una que representa un home assegut amb una banya que fa de got a la ma: és el “tamada”, el que dirigeix la cerimònia dels brindis en les celebracions. Aquesta és una reproducció a escala gran d’una figura del segle VII a. C. trobada a Vani (Geòrgia occidental).  

El tema dels brindis a Geòrgia és molt important. Ja me’n vaig adonar l’altra vegada que vaig estar per aquí. El “tamada” o mestre de cerimònia és el que fa el discurs abans de brindar i també el que autoritza a que un altre digui també unes paraules abans del següent brindis. Es fan brindis per tot.  Recordo la impressió que em va fer quan vam estar dinant amb una família; l’home de la casa era el “tamada”, va brindar per nosaltres, pel nostre viatge, per les nostres famílies, pel passat, pel futur.... per un munt de coses que ni se m’hauria acudit. I cada cop, es buida la copa. A més no és una frase curta, sinó que recordo discursos molt elaborats, llargs i cerimoniosos.

Hi ha també una sinagoga, amb un gran canelobre al davant. Estava tancada o sigui que només la veig per fora. 

Prop de l’hotel hi ha una gran plaça amb una estàtua daurada de sant Jordi i el drac. Sembla ser que realment està recoberta d’or. És el monument a la llibertat per commemorar la independència del país. 

El museu de Geòrgia, té un important contingut arqueològic amb material de tombes de 3000 a. C i fins al segle IV d. C. Hi ha moltes peces en or trobades a Vani, a la riba del mar negre, la Còlquida; son peces dels segles VIII al III a. C.. En aquest mateix recinte arqueològic s’hi va trobar la figureta del “tamada”. 

Hi ha diademes, penjolls, collarets, peces amb pedres incrustades.... Figuretes rituals en ferro i bronze trobades en la tomba d’un nen, del segle III a. C. Em sorprèn una mena de plat metàl·lic amb el cap d’un home que surt del centre. Una altra cosa curiosa és que hi ha molts objectes que son d’altres països, com Egipte i Japó. Suposo que posa de manifest les relacions comercials que havien tingut. 

Després de la visita del museu vaig continuar passejant per la ciutat, que té façanes molt boniques i escultures més o menys simpàtiques per tot arreu. Vaig trobar un carrer que en n’estava ple. Em va recordar la ciutat de Wroclaw a Polònia que té unes figuretes de nans repartits per tota la ciutat. 

Em va resultar curiós tornar a la ciutat, molts llocs em resultaven familiars, però diferents. M’hi sentia una mica com a casa. Va ser una llàstima que fes mal temps.