10 de maig 2015

Azerbaidjan_2: Sheki

La ciutat de Sheki està molt a la vora de Kish, a uns 675 m d’alçada. Es troba envoltada de muntanyes, ja que està a la regió del gran caucas. El pic més alt és Bazar Duzu, de 4480 m i també es veu el Gizil Gaya amb 3000 m. 

En ser una ciutat de muntanya el seu aire diuen que és molt saludable. A l’estiu s’hi està molt més be que a Bakú i a l’hivern, gràcies a les muntanyes del voltant, queda protegida i el clima és més benigne que en altres poblacions del país. A més les seves aigües, riques en minerals son molt apreciades, i a l’època soviètica era un destí on venien a prendre les aigües tant en bany com per beure. 

Aquesta ciutat és patrimoni de la Unesco, ja que ha preservat l’estructura i estil arquitectònic original. La veritat és que té un ambient molt agradable. 

Sheki és una de les ciutats més antigues del país. El seu nom provindria de les tribus escites que havien viscut aquí i que hi havien arribat en el segle VII a. C. En aquesta regió s’han trobat restes En aquesta regió s’hi han trobat restes arqueològiques de l’edat del bronze i una necròpolis del segle II a. C. També s’han trobat restes de la ciutat medieval, hi ha constància de 13 blocs, en cadascun d’ells hi havia una mesquita, una plaça i uns banys. Això s’ha trobat en un dels barris de la ciutat actual. 

Un altre barri de la ciutat és on es troba la fortalesa. Està en el punt més alt de Sheki. Aquesta fortalesa es va construir entre el 1743 i el 1754, té dues portes d’accés i a l’interior hi ha el palau del Khan, a més d’altres edificis.  

Sheki (l’antiga Sheki) estava més a prop de Kish, en una zona relativament plana; l’any 1772 una gran inundació va destruir la ciutat, pel que la van traslladar a un punt més elevat, a Nukha. Ptolomeu en el seu Estudi de Geografia ja la menciona. Per tant, la ciutat de Sheki actual correspon a Nukha; El canvi de nom és força recent, ~1960. 

Aquest emplaçament va ser un important centre de producció de seda en el caucas. Va ser la capital del khanat de Sheki i va ser un important centre cultural i comercial en els segles XVIII i XIX. 

El khanat de Sheki es va fundar en el 1747. Estava envoltat d’altres khanats i sultanats. El khan Haji Chelebi va intentar unir-los tots, però crec que no ho va aconseguir. En el 1805 queda annexionat a Rússia i en el 1819 el tsar aboleix el khanat. 

La capital del khanat estava inicialment a l’antiga Sheki però amb la inundació del 1772 es va traslladar a Nukha on ja s’hi havia construït una fortalesa i el palau dels khans al seu interior. 
 
Tot i estar annexionat a Rússia, la ciutat va seguir prosperant gràcies als seus teixits en seda i que al fet de trobar-se en una cruïlla de la ruta de les caravanes que enllaçava Baku (Azerbaidjan), Tbilisi (Geòrgia) i Derbent (Daguestan). Va arribar atenir 5 caravanserralls en el segle XVIII i encara se’n conserven dos. Un d’ells és l’hotel on ens allotgem. 

El palau dels khans de Sheki es va construir en el 1762 i va ser la seu administrativa del khanat. A més, al seu voltant hi havia uns 40 edificis més, molts d’ells no van resistir el pas del temps. Diuen que hi ha arbres en els jardins que es van plantar en el 1530. 

El primer que visitem de Sheki és fortalesa del segle XVIII Creuant la porta s’arriba a un passeig amb terra empedrat. Just a l’entrada hi ha l’oficina de turisme. Aconsegueixo un plànol de la ciutat i un llibret amb el vocabulari bàsic. 

Continuant pel passeig hi ha un parell de museus, un a cada banda; un d’ells és una antiga església adaptada a museu més o menys etnològic. És una església dels segles V o VI. No és massa gran però està be donar-hi una ullada. Per entrar a cada lloc s’han de pagar dos manats. 

Una mica més enllà hi ha el palau del Khan. Encara s’utilitza per recepcions. Davant de la façana hi ha un jardí amb un estany on es veu reflectit l’edifici. 

Diuen que el palau reflexa molt be l’arquitectura i l’art decoratiu de l’època. Tota la façana és molt elaborada. Hi ha finestres amb estructura de fusta i vitralls però que quan es veu realment l’efecte és des de dins la casa, quan hi dóna el sol. El nom d’aquest tipus de finestres és alguna cosa així com shebeke.  

Per visitar el palau cal posar-se uns peücs de plàstic sobre les sabates. És impressionant tota la decoració. És una llàstima que no es puguin fer fotografies. Cada habitació té un tipus de decoració; hi havia les de les dones, amb decoració floral, les dels homes, les de rebre visites.... Una dels homes em sorprèn perquè també té decoració floral. En una altra en canvi, hi ha representades algunes de les batalles.

Hi ha una altra casa, crec que era el palau d’estiu, del segle XIX, però que té decoració similar a la del palau i aquí sí que es poden fer fotografies. També ens vam haver de posar els peücs de plàstic. 

Els vitralls i el treball en fusta és molt típic d’aquí. De fet segueixen quedant molts artesans i encara hi ha carrers que duen el nom de diferents professions. Vam anar a veure un taller on feien els vitralls. N’hi havia de disseny modern i ens van ensenyar com ho munten; és com fer un trencaclosques. 

Les peces de fusta i vidre no estan enganxades, sinó que cada peça de fusta té les ranures adients per encaixar-hi el vidre i enllaçar-se amb les altres peces de fusta. Una feinada increïble. 

Dins de la muralla hi ha també dues mesquites que estan tancades i es veu un minaret.  

Ara be, passejar per l’interior de la fortalesa també deixa una sensació de tristesa: hi ha molts edificis que devien ser bonics en la seva època i ara estan abandonats i descuidats. En l’època soviètica alguns s’havien utilitzat com a hospitals. I em sembla que havien explicat que hi havia algun túnel per aquí. Sap greu veure aquest cantó de darrera del palau, és l’altra cara de la fortalesa. 

Suposo que en un dia de sol es deu veure amb uns altres ulls, però el temps no ens va acompanyar, la boira i la humitat anaven sempre amb nosaltres, el que donava a aquells edificis abandonats un aire encara més trist.  

El nostre hotel era un dels caravanserralls i conserva l’estructura típica d’aquestes construccions, amb un ampli pati central i les habitacions al seu voltant. El carrer on està ubicat és força tranquil i es pot baixar tot passejant fins a la plaça central. Hi ha algunes botiguetes d’artesania al costat de l’hotel però poca cosa més. 

Llegeixo que és la ciutat de l’humor, es veu que hi ha un dia assenyalat com el dia de l’humor. Diuen que l’humor i els acudits d’aquesta ciutat son coneguts per tot el país i que durant l’època soviètica hi havia el festival dels acudits. 

No vaig poder saber si tenien sentit de l’humor o no, ja que era difícil trobar una forma de comunicar-se. El que sí vaig veure és que són molt amables i fins i tot protectors. Quan estava a baix a la plaça de la ciutat vaig voler agafar el bus de pujada. Ja m’havia fixat on era la parada i havia vist les minivans que feien de bus i el numero que em convenia.  

Així i tot, quan era a la parada un home em va preguntar a on anava. No sé en realitat com ens vam comunicar, suposo que la paraula hotel ens devia servir i jo devia dir el nom de l’hotel. 

Quan va venir el que tenia que agafar em va avisar i com que ell no agafava el mateix devia donar explicacions a una dona que pujava perque m’indiqués la parada. Tot plegat ho vaig trobar simpàtic. Com en molts altres països, la gent entra i alguns paguen a l’entrar però molts altres en baixar. Anava força ple i hi havia molt moviment de gent pujant i baixant.  

La gent anava molt abrigada; és cert que plovisquejava de forma gairebé constant, u que feia fred, però a mi em semblava que anaven molt més abrigats que el que jo necessitava. 

Les faccions de la gent em van semblar diferents a les de Geòrgia. Potser era imaginació meva, però em va semblar que tenien la cara més rodona. No parlen anglès i si no saps rus et sents bastant aïllat, tot i que com ja he comentat, amb bona voluntat t’entens. 

Vam sopar molt be per 10 euros, i el curiós és que després de sopar el carrer estava desert, això que no devia ser massa tard. Clar que no era el centre de la ciutat, potser pel centre hi havia més ambient, no ho se. Jo vaig tornar a la meva habitació del caravanserrall, en la que en una punta del sofà, la que estava més tocant a la porta, tenia cobertura de wifi. 

Crec que era el meu primer cop dormint en un caravanserrall i em va fer gràcia, ja que des de que vaig començar a somniar en terres llunyanes, aquests hostals de l’època apareixien en totes les narracions i per tot arreu.

07 de maig 2015

Azerbaidjan_1: Kish

 Avui sortim de Geòrgia per entrar a Azerbaidjan. Encara tenim un tram de carretera abans d’arribar a la frontera i segueixo veient per tot arreu les conduccions de gas, elevades, fent arcs per deixar el pas lliure, pintades de colors, molts cops a joc amb la casa que hi ha al darrera.

A mida que ens apropem a la frontera augmenta el nombre de camions. I quan ja som a la vora estan parats fent cua. Nosaltres hem de passar a peu amb l’equipatge. El tràmit és mol lent. Primer el control de passaport, comproven si hi ha visat d’armenia i si s’ha estat a la regió del Nagorno Karabakh, i et fan la fotografia; després passes el control de l’equipatge on hi ha dues noies que em donen una mica de conversa en un anglès limitat.

Acabats els tràmits ja som a Azerbaidjan. Un altre mon, tan proper i tan llunyà. A Geòrgia ja hi havia estat abans però a Azerbaidjan no, o sigui que estreno país, tot em ve de nou, i és una sensacions que més m’agrada de viatjar, la descoberta, la sorpresa. 

Aquí la moneda que s’utilitza és el manat, que té gairebé el mateix valor que l’euro (1 € = 1,08 manats).

La primera cosa que em crida l’atenció és poder llegir els rètols. Fins aquell moment no me n’havia adonat de lo frustrant que resulta ser analfabet. Veure símbols i coses escrites i no entendre-ho. Per tant, fa il·lusió veure que reconeixes les lletres, tot i que no totes, recorda al turc. Ara be, conèixer els símbols no és entendre la llengua, tot i que arribes a captar alguna cosa. 

L’altra cosa que sorprèn és el canvi de paisatge, més verd, més vegetació i molta més gent per tot arreu. El que no havia canviat era el temps, seguia fent un dia lleig, boirós i amb plugim de tant en quant. 

El nom d’Azerbaidjan tindria el seu origen en el nom del general persa Atropates, que vol dir guardià del foc. Tenint en compte aquest nom es pensa que la família d’aquest general devia ser zoroastriana.
 
Gran part d’Azerbaidjan havia format par l’Albània caucàsica, un regne que va aparèixer a finals del segle IV a. C. Segons els escriptors antics, aquest regne estava format per 26 tribus, però a principis de la nostra era el nombre d’ètnies s’havia reduït sensiblement i se’ls coneixia ja com els albanesos (del caucas). Era un regne feudal i en el segle I de la nostra era, els reis eren d’origen persa.  

Aquest regne va arribar a aplegar diverses religions: zoroastrisme, cristianisme, islam i també el paganisme. El cristianisme va ser religió d’estat en el segle IV quan regnava Urnayr. Un dels fets que va ajudar a que arrelés el cristianisme va ser que tant la bíblia com altres textos de teologia es van traduir a l’albanès i s’escrivien en el seu alfabet. 

L’església apostòlica albanesa, que era autocèfala (o sigui independent de les altres) és una de les més antigues del Caucas. Eliseu, un deixeble d’un dels apòstols va estar per aquí predicant el cristianisme, cap als anys 50-60. Un dels llocs per on va estar va ser a Kish. 

Amb la conquesta àrab, va arribar l’islam. Els nou vinguts es van instal·lar en les regions baixes, a les planes, el que va comportar una barreja ètnica i també que bona part de la població es convertís a l’islam. Ara be, en les zones de muntanya, es va preservar la identitat ètnica i van seguir sent cristians. Els cristians de l’Albània caucàsica van conservar la seva independència religiosa fins al segle XIX, en que va passar a dependre de l’església Armènia. 

L’església de Kish es coneix com l’església de sant Eliseu i en alguns també com l’església de la mare de Déu. Segons uns historiador del segle VII, en el segle I va arribar aquí Eliseu, i hi va construir una església en la que predicava. 

En el segle X la població es va convertir a l’església ortodoxa georgiana i va ser la seu del bisbat Geòrgia fins al segle XVII. 

L’any 2000 es veure que l’església patia deformacions es van fer unes anàlisis per veure de què venia. Això va donar lloc a un seguit d’excavacions que van treure a la llum el passat de l’església i d’aquest emplaçament. Les excavacions es van fer conjuntament entre Noruega i Azerbaidjan. 

Es va veure que sota l’església hi havia 7 nivells diferents i que l’església hauria estat reconstruïda al menys 4 cops. En la capa més fonda s’hi van trobar ceràmiques i objectes de bronze, ornaments en or que indiquen que havia sigut un centre religiós; el material més antic seria del 3000 a. C. 

Evolució de l'església
La capa següent mostra que abans de ser una església havia sigut un cementiri. Al costat dels fonaments de l’església s’hi va trobar una moneda de l’any 526, en la que hi ha representat un altar de foc zoroastrià, i aquesta moneda havia sigut encunyada prop de Persèpolis. 

S’han trobat restes de la primera església, del segle I, per sobre, els fonaments d’alguna de les parets son del segle V. La qüestió en debat ha sigut durant anys si era la primera església albanesa o era armènia. 

Entre l’Església albanesa i l’armenia hi ha una diferencia important: l’Església albanesa és diofisita (dos naturaleses de Jesús, divina i humana) mentre que l’Església armènia és monofisita (només naturalesa divina). Aquesta diferencia afecta a la forma de construir les seves esglésies. En les esglésies diofisites l’absis (on hi ha l’altar) esta més a prop del terra de l’església per simbolitzar la humanitat de Crist. 

Evolució de l'església
En la primera església de Kish l’absis estava a uns 30-40 cm del terra, però en les altres fases per les que passa l’església està entre 70-90 cm del terra, el que posa de manifest que la primera església era diofisita i després hi va haver influencia monofisita. 

Entre els segles VII o VIII es va reconstruir i ampliar l’església i més tard en el XII-XIII s’afegeixen altres elements a la seva estructura. I al llarg dels segles s’han anat fent modificacions. 

En la restauració s’han reforçat els fonaments i s’han eliminat els afegits del segle XIX així com el guix que cobria les parets. Ara és un museu que vol cobrir la historia del nord d’Azerbaidjan entre els segle IV i VII.  

Evolució de l'església
Alguns dels esquelets trobats aqui mesuren uns 6 metres. La mida d’algun os si que fa pensar que poguessin ser persones molt altes.  

Els armenis reivindiquen que totes les esglésies que hi ha a Azerbaidjan eren construïdes per armenis, però un historiador del segle VII en la seva historia d’Albània, escriu que l’església de Kish és la mare de les esglésies albaneses. 

Es pensa que en el segle XIX, quan els armenis vans arribar a Azerbaidjan, provinents de Turquia i Iran, van trobar aquestes esglésies que no s’utilitzaven i en lloc de construir-ne de noves les van reparar i renovar per poder-les fer servir. Per això hi ha símbols i detalls d’esglésies armènies però el seu origen no ho és. 

L’església va estar 200 anys sense utilitzar-se, però sempre hi ha hagut algú que ha vetllat per la seva conservació.
Diuen que aquest lloc ha estat sempre relacionat amb la fertilitat. Les dones que no poden tenir fills venen aquí, preguen i enganxen una moneda a la paret. Com que hi ha humitat la moneda queda més o menys enganxada. Al dia següent tornen i si la moneda segueix enganxada vol dir que tindran la criatura. Aquesta tradició segueix mantenint-se i diuen que fins i tot venen dones de Baku. A nosaltres ens van explicar que era per qualsevol desig, però la moneda no va aguantar ni 20 segons enganxada a la paret. 

Kish a més de ser un important centre religiós va ser la capital de la regió però diverses inundacions va fer que es trasllades a Sheki, que està sobre un turó. 

La implicació dels noruecs en l’excavació i restauració de Kish ve de que un famós antropòleg, Thor Heyerdahl, estava convençut que els noruecs i altres escandinaus tindrien part dels seus orígens a l’Azerbaidjan.

Thor Heyerdahl era un etnògraf i explorador noruec, que es va fer famós per l’expedició amb la nau Kon-Tiki, va visitar diversos cops Azerbaidjan. Quan va veure uns gravats rupestres que hi ha al Gobustan, prop de Bakú, va trobar que tenien forces semblances amb algunes pintures rupestres de noruega. Basant-se en els estudis que va realitzar considerava que Odin venia d’aquesta zona. 

Segons la mitologia, Odin, el deu escandinau, era un rei que va viatjar amb la seva gent fins als països nòrdics, i provenia d’Azer. Així que creu que els orígens dels pobles nòrdics estan relacionats amb els del poble azerí. I a Kish hi ha un monument dedicat a ell, tot i que la comunitat científica nòrdica rebat les seves hipòtesis.

02 de maig 2015

Geòrgia_7: Sighnaghi

Sighnaghi es troba a la regió de Kaheti, a l’igual que David Gareji, a l’est del país. 

Kaheti va ser un principat feudal independent fins a finals del segle VIII. Després, durant uns anys va formar part del regne unit de Geòrgia. I el 1460 es va convertir en un regne independent. Més tard (1762) es va unir amb el regne de Kartli i en el 1801 tots dos regnes van passar a formar part de l’imperi rus. Més tard, altre cop independent, entre 1918 i el 1921. I ara és una regió de la república Georgiana.

Sighnaghi ha tingut diferents noms, a l’edat mitja se la coneixia com Hereti i més tard, Kiziqi. El seu nom actual ve de l’àzerí. 

S’han trobat restes arqueològiques que indiquen que aquí hi havia hagut importants assentaments tant en el paleolític com a l’edat del bronze. 

Està a uns 800 m d’alçada sobre la vall del riu Alazani i davant de les muntanyes del Caucas. La seva situació la protegia de les invasions. 

Aquesta ciutat es coneix a Geòrgia com la ciutat de l’amor. Conserva molt be l’estructura original.

El rei Georgià Heracli II va impulsar la construcció en l’àrea on està Sighnaghi en el 1792 i va fer construir una fortalesa per protegir el territori dels enemics, entre d’altres per protegir-se de les tribus del Daguestan. Aquesta muralla tenia més de 20 torres. 

L’any 1770 hi vivien unes 100 famílies, majoritàriament artesans i mercaders. Durant el període soviètic es va convertir en un centre dedicat a l’agricultura.  

En el segle XIX va ser un important centre comercial I cultural. Era una cruïlla de ruta de caravanes. La ciutat conserva moltes construccions de segles XVIII I XIX. 

Com a curiositat, llegeixo que la primera obra de teatre que es va representar a la ciutat va ser l’any 1872. 

Com que arribem a la ciutat que ja és una mica tard, el primer que fem és anar al museu. Hi ha la part etnogràfica, amb objectes i vestimentes dels segles XVIII i XIX, i na part dedicada al pintor Niko Pirosmani. Jo no en sabia res d’aquest home i les seves pintures em van xocar però no em van enganxar i no hi vaig fer massa atenció. Ara he buscat qui era aquest home i em sap greu no haver-me-les mirat amb més detall. 

Diuen que era un pintor primitivista, que no sé què vol dir, nascut a la regió de Kaheti a finals del segle XIX. Orfe de petit, va haver de treballar en el que podia, i no va tenir cap formació en pintura; va ser autodidacta i va tenir una vida dura. Llegeixo que va morir de desnutrició als 56 anys. 

L’hotel on ens vam allotjar du el nom d’aquest pintor. La meva habitació tenia un gran finestral amb balcó, que donava a la plaça. L’habitació molt gran i senyorial, però una mica decadent. 

És una ciutat molt agradable per passejar, tot i que en pujada i baixada constant i el terra és empedrat. Però està molt cuidada i restaurada, i també molt neta. Una de les portes encara conserva una torre, i al capvespre em sorprèn veure que els joves es reuneixen allà, fumen, parlen pel mòbil, xerren.... 

Les cases tenen balconades cobertes, de fusta, les senyores tenen la paradeta al carrer on venen algunes peces teixides en llana i alguna coseta d’artesania. Al mercat ens deixen tafanejar i ens expliquen què és cada cosa que ens crida l’atenció. Hi ha una mena de creps grans de fruites, o unes tires tipus salsitxa seca també dolces, bossetes amb espècies... un home m’ensenya com fa els comptes amb l’àbac.  

Finalment la tarda s’arregla una mica i podem veure les crestes nevades de les muntanyes. 

Vam sopar molt be per 20 laris, uns 10 euros, en un restaurant al costat d’una de les torres de la muralla. El curiós és que a l’interior de la torre hi havia una petita església; que com que era tard, estava tancada.

Geòrgia_6: Monestir de Bodbe

El monestir Bodbe es troba a prop de Sighnaghi i està dedicat a Santa Nino que està enterrada aquí. Va morir l’any 340 i el rei Miriam III va fer construir una església al lloc on hi havia la seva tomba.

L’església actual es va construir al mateix lloc l’any ~850, en un estil sorprenent per l’època: està feta amb totxanes. Ha estat renovada diversos cops i les pintures de l’interior son de diferents períodes.

A l’edat mitja la coronació dels reis de kahetia (que és aquesta regió) es feia en aquest monestir el que va afavorir que fos un important centre de peregrinatge. Ara be, a l’igual que a David Gareji, l’atac de les tropes del Sha Abas I de Pèrsia, en el 1615 malmet molt el monestir. 

No és fins uns 25 anys més tard que es restaura i es crea una escola de teologia. Diversos escriptors religiosos van al monestir i acaba tenint una bona biblioteca. 

En l’època en la que Geòrgia formava part de l’Imperi rus, el monestir va seguir tenint molt prestigi, ja que el tsar Alexandre I contribuïa al seu manteniment i va patrocinar la restauració i moltes de les pintures que es van fer en el 1823. L’any 1937 va deixar de ser un convent i no va ser fins a ~1860 que no recupera les seves funcions. El 1889 el tsar Alexandre III visita el monestir i el converteix en un monestir de monges. 

Com que a l’interior no es poden fer fotografies compro unes quantes postals per poder-ho recordar i son algunes de les fotografies que poso aquí, tots ells son frescos de l’any 1823. 

Hi ha també la font de santa Nino, baixant per unes escales. Diuen que aquesta aigua té propietats curatives, pel que els peregrins i fidels venen aquí a aprofitar les propietats de les seves aigües. 

Prop del lloc on es baixa a la font estan acabant de construir una nova església bastant més gran que l’altre. 

És un monestir de monges i un gran centre de peregrinatge, ja que santa Nino és molt emblemàtica pel poble georgià. Santa Nino és una de les primeres figures femenines rellevants del cristianisme. 

A l’època soviètica es converteix en hospital. I ara torna a ser monestir i em sembla que segueix sent de dones.

Geòrgia_5: Complex monacal de David Gareji

En l’últim sopar a Tbilisi em vaig equivocar de mig a mig en fer la comanda. Si vas un grup de gent demanes unes quantes coses per compartir i et quedes be. Aquest cop anàvem dos i vam cometre l’error de demanar cadascú el que l’hi venia de gust, sense pensar en que les racions són grans. Vaig demanar kinkali (un pa farcit de formatge) i un kebab. La meva sorpresa va ser quan em van dur el kinkali, que en lloc de ser una ració em van dur la peça sencera, o sigui un pa pla, com si fos una pizza familiar. El kebab també era gran però més moderat. Entre tots dos no vam aconseguir arribar a menjar ni mig kinkali! La conclusió és que els plats son sempre per compartir, no hi ha racions individuals. 

Deixem enrere la capital de Geòrgia i ens dirigim direcció sud-est, cap a David Gareji. Tenim sort ja que no plou, tot i que segueix núvol. Una cosa de les que em sorprèn per aquí són les conduccions de gas, que no estan enterrades sinó a la vista i elevades, fan com arcades a les entrades dels camins o de les cases. 

Hi ha uns 70 km de carretera per arribar-hi, i el paisatge és molt diferent al del nord. És poc muntanyós, o amb muntanyes més baixes, i hi ha menys neu. Unes hores més tard, bona part de la neu ja s’havia fos. Feien molt bonic els arbres nevats, amb els cristallets de gel en les branques, que si t’estaves en silenci senties cruixir.  

Passem pel costat d’un poble que sembla bastant abandonat: Udabno. El seu nom vol dir desert, i és molt adient ja que la regió és molt desèrtica. La major part de la població son svans, de Svanetia, la zona muntanyosa del nord. A començaments dels anys 90 (1990) hi va haver una esllavissada important en aquella regió i el govern soviètic va traslladar-los cap aquí, prometent-los que viurien molt millor. Devia ser un xoc per la gent de les muntanyes, passar a viure a la plana. A més, segons el que he trobat per la web, en 2012 no tenien metge i tenien molts problemes d’aigua, amb talls freqüents de subministrament i de mala qualitat, que provocava problemes de salut. A l’escola faltaven vidres a les finestres i la calefacció era de llenya. La situació sembla que ha millorat, així i tot, passant amb el cotxe semblava poc habitat.

Tant el poble d’Udabno com la regió dels monestirs de David Gareji estan tocant a la frontera amb Azerbaidjan. El nom d’aquesta regió és Gareji, d’aquí agafa el nom el complex monacal. És una zona amb un paisatge curió, ondulat, de terra força vermellosa, però quan es va fonent la neu es veu verd. I grans blocs de pedra, en els que hi ha coves. 

Les excavacions arqueològiques que s’han fet en aquesta regió han descobert restes del paleolític i també de cultures del segon i tercer mil·lenni abans de Crist. Ara be, el que ha donat fama a aquesta zona son les coves i monestirs que hi ha.  

El fet d’estar a tocar de la frontera amb Azerbaidjan ha sigut un motiu de conflicte, ja que tots dos països els reivindiquen els monestirs com a seus. Azerbaidjan esgrimeix que formaven part de l’Albània Caucàsica, i que aquesta per tant pertanyia als seus ancestres. Els Georgians, pels que aquests monestirs tenen molta importància, ho reivindiquen ja que les inscripcions que hi ha, algunes del segle VI son en la seva llengua i que les pintures son fetes pels mestres de l’escola georgiana. El conflicte no està del tot resolt i hi ha algun monestir que està a la zona d’Azerbaidjan. 

El nom de David és en record d’un dels 13 monjos o ascetes assiris que van venir a Geòrgia, per cristianitzar-la, en el segle VI. Un d’ells es deia David i es va instal·lar en una cova aquí. Diu la llegenda que s’alimentava de les herbes que collia pel voltant i de la llet de les cérvoles que s’apropaven a la seva cova. 

Segons una llegenda David quan va arribar a Jerusalem, va agafar tres pedres i se les va endur camí de Geòrgia. Ara be, en agafar les pedres prenia tot el poder espiritual de la ciutat, pel que el patriarca de Jerusalem el va fer aturar i l’hi va demanar que les tornés. Així que David en va deixar dues i la tercera se la va emportar a Geòrgia. 

En el segle IX sant Hilari de Geòrgia va contribuir al desenvolupament del monestir i de fet, tant la família reial com la noblesa contribuïen al manteniment del monestir. Entre els segles XI i XIII va ser el període de més esplendor; era un important centre cultural i religiós. El rei Dimitri, en el segle XII quan va abdicar es va retirar a viure en aquest monestir. De fet en els monestirs de Gareji hi havia murals representant als reis de Geòrgia. Entre d’altres hi ha la figura de la reina Tamara i del rei David el constructor.

Era un important centre de pelegrinatge i l’escola de pintura que es va crear aquí va adquirir gran rellevància. Hi havia 19 monestirs i unes 5000 cel·les per monjos, a més de cel·les destinades a magatzems i altres utilitats, com la ferreria o el forn. Els monestirs tenien també terrenys en els que van fer terrasses dedicades al cultiu. 

L’any 1265 amb la invasió mongol i la caiguda de la monarquia, s’acaba la vida monàstica i els monestirs queden molt malmesos. En el segle XIV es restauren altre cop i obren les portes, però tornen a ser atacats. Una nova invasió en el 1615 acaba amb la vida de sis mil monjos, molts manuscrits valuosos i pintures desapareixen, però els edificis es mantenen en peu. 

En els segles XVII i XVIII es tornen a pintar nous murals intentant fer renéixer la vida als monestirs, que van estar en actiu fins que hi va haver la invasió soviètica. L’any 1921 els monestirs queden tancats i la zona acaba sent una base militar. Es van destruir molts frescos. De fet en aquella època, pintaven les parets de les esglésies amb el que es van fer malbé molts dels frescos que hi havia. 

L’any 1987 van començar les protestes per part d’un grup d’estudiants, pel fet de que l’exèrcit ocupés un lloc religiós. 

A aquestes primeres protestes s’hi va anar sumant més gent, i llegeixo que hi va haver una manifestació a Tbilisi d’unes deu mil persones. David Gareji és un símbol religiós important i consideraven un ultratge la presencia militar en la zona. Van aconseguir que l’any 1988 retiressin l’exèrcit. 

Quan Geòrgia va recuperar la independència, l’any 1991, el monestir va tornar a l’activitat. Així i tot, en el 1996 van tornar-hi a haver maniobres militars a la zona i la població es va rebel·lar de nou fins que van aconseguir que s’aturessin les pràctiques militars. 

Actualment el monestir de Lavra, que és el més important, segueix funcionant, hi ha monjos vivint-hi i torna a ser un centre de peregrinació. 

Tot i les invasions i les inclemències del temps, es conserven alguns frescos, el més antic és del segle VIII. Sembla ser que fins a finals del segle X els interiors de les esglésies no es pintaven completament, sinó que tan sols es decorava l’absis i la cúpula i en alguns casos una de les parets. 

El monestir de Lavra va ser el primer que es va construir, allà on es va instal·lar David. Els altres es van anar construint després. De fet aquest monestir té parts de diferents èpoques. 

Quan arribes la sensació que et dona és d’una fortalesa, amb la torra i la muralla que son del segle XVIII. En la porta d’entrada hi ha un relleus d’animals, molt simples i amb gràcia, i una inscripció en georgià. Passada l’entrada quan arribes al pati impressiona veure les coves excavades en la roca, totes amb una porteta, que son i han sigut les cel·les dels monjos. En una d’aquestes coves va viure el fundador i en una capella hi ha la tomba de David i d’un altre dels monjos que van arribar amb ell.  

La visita del monestir de Lavra és interessant però a mi el que em va impactar més és la visita de les coves que hi ha dalt de la muntanya, el que és el monestir de Udabno. Ja hi havia estat i en guardava molt bon record, per això vaig tornar-hi a pujar, tot i que com que havia estat plovent estava molt enfangat. 

A la que comences a pujar es té molt bona vista sobre el monestir de Lavra. Quan arribes a dalt del turó és com si estiguessis a la frontera: per una banda Geòrgia i just al davant Azerbaidjan, una gran plana terrosa. 

Se senten trets, i és que és zona militar i estan de pràctiques. I per allà, en aquell terreny que vist des de dalt sembla desolat, hi ha algun altre monestir, que com ja he dit forma part també del complex de David Gareji.  

Tot al llarg de la paret hi ha coves excavades, algunes amb frescos que encara es conserven en més o menys bon estat, que son dels segles X al XIII. És el monestir d’Udabno. Van aprofitar majoritàriament les formacions rocoses per la seva construcció. Moltes de les coves estan fetes malbé i molt deixades, però n’hi ha alguna que és molt bonica. 

Els colors de les pintures s’han anat deteriorant, algun s’ha enfosquit molt i ara és gairebé negre. La cova que m’agrada més és el refectori, conserva part de les pintures i també la mena de taula on menjaven. Hi ha dues menes de taules baixes, amb cavitats a banda i banda. Els monjos es col·locaven agenollats a terra, cadascú davant d’una d’aquestes cavitats on tenien el plat. Una mica incòmode, però m’imagino que no devien menjar gaire i devien acabar força ràpid. També em va xocar que hi havia molts llocs, o sigui que devien ser més d’una trentena de monjos vivint allà dalt.

Pujar a veure les coves del monestir d’Udabno val la pena, és un bon complement a la visita de Lavra.