Azerbaidjan_4: Lahic o Lahij

Continuem ruta cap a Lahij. Ens aturem a la ciutat de Qabala per anar al banc i em serveix per veure una mica la vida pel país. Parlen molt poc anglès; pels carrers es veuen més homes que dones, molts d’ells porten una mena de boina al cap. Em crida l’atenció un home que porta ulleres, això em fa pensar que no n’he vist d’altres, o sigui que no n’hi ha masses que en duguin. Sembla una ciutat moderna, al menys en el barri on ens hem aturat per canviar. 

Hi ha molt contrast en els cotxes: hi ha mercedes molt ben cuidats, i tot i que son de tercera o quarta ma, se’ls veu be, per altra banda, hi ha cotxes més senzills i molt atrotinats. 

Per la carretera passem al costat d’un cementiri i es pot veure com algunes làpides tenen una cinta vermella, que indica que hi ha enterrada una persona jove. 

El primer tram de carretera passa entre camps i prades verdes, però després s’enfila cap a la muntanya, i malgrat la boira que no ens deixa veure gaire la vista, la trobo impressionant; sembla tallada a la roca. 

Hi ha gorges, poblets sobre els espadats, plegaments de terra donant formacions curioses... és impressionant. No hi pot faltar una esllavissada de terra i hem d’esperar a que obrin la ruta, el que ens permet veure la vista, o el que deixa entreveure la boira, amb tranquil·litat. 

Lahij és un poble encantador. És troba a les muntanyes i per tant el seu clima a l’estiu és ideal i hi ve molta gent. En aquesta època, a finals de març, és temporada baixa, o sigui que està en calma i molt tranquil.  

Llegeixo que abans aquesta població es deia La, però hi va haver un terratrèmol i va quedar reduïda al no res, amb el que se la va anomenar La-hec, (hec vol dir res o zero). Quan es va tornar a habitar el nom va derivar cap a l’actual de Lahij o Lahec com també el trobo escrit. 

En aquesta regió hi vivien els tat o perses del caucas. L’aïllament d’aquesta població ha contribuït a que es conservés la seva llengua i cultura al llarg dels segles. Si no estic confosa, el primer poble es va construir cap al segle III- IV i tenia un sistema de canalització d’aigües i clavegueram molt peculiar.  

Per sota els carrers passen tres nivells de canalitzacions de 2 km de llarg: la més profunda, a un metre de fondària, correspon a les clavegueres, mentre que els dos nivells superiors transporten l’aigua per beure i per la industria, que prové de les muntanyes. 

Cada casa en el pati tenia un forat per on les aigües residuals passen al clavegueram. El que no se sap és on anaven a parar aquestes aigües. 

El traçat del poble i les cases s’han conservat en la forma original. Tenia tres zones o barris, una per cada grup d’artesans, i en cadascuna d’elles hi havia la plaça, la mesquita, el hammam i el seu cementiri. 

A l’edat mitja era un important centre artesanal. Va ser famosa i encara ho és, pel treball del coure. De fet inicialment era un centre miner de coure, que després va passar a treballar en altres coses, com la pell o el teixit de catifes. En aquesta zona l’agricultura es fa difícil, ja que el terreny és molt rocós. O sigui que han sobreviscut dedicant-se a l’artesania. El treball del metall és cosa dels homes i les dones es dediquen a les catifes. 

Com ja he dit, tenen una llengua pròpia, que prové del persa. Entre ells segueixen parlant en aquesta llengua, tot i que tan sols és oral; no té alfabet i no s’escriu. A l’escola les classes son en àzeri i s’estudia també rus i anglès, però al carrer la gent parla la seva llengua.  

El problema d’aquest poble és que el turisme tan sols hi arriba a l’estiu, per tant en aquest període hi ha feina`, però la resta d’any escasseja així que molts joves marxen cap a Bakú a estudiar i després a Moscou per buscar feina. Al poble hi ha escola i s’hi pot estudiar fins als 18 anys. La gent gran és la que es queda al poble. 

Les cases estan construïdes en pedra, amb balcons de fusta, i com que està en una zona de terratrèmols, entre les pedres hi ha fileres de fusta que actua com a amortidor en cas de sacsejada. Els carrers també son empedrats.  

Hi ha alguna construcció nova, però la majoria son casetes de pedra, amb la botiga als baixos. Al seu voltant les muntanyes encara conserven una mica de neu. El museu està tancat, es un edifici nous però en pedra, no desentona. Per molt que cridem a veure si apareix algú, no hi ha rastre del guarda, o sigui que no podem entrar-hi.

Tant en aquest poble com en altres cases que hem anat trobant, em sorprenen les decoracions metàl·liques a les teulades, les xemeneies o en col·lectors d’aigua de pluja. Qualsevol racó és bo per posar-hi un detall de treball força elaborat.

Azerbaidjan_3: Nic o Nidj

Va estar tota la nit plovent i per no faltar al costum el dia es va aixecar molt emboirat. Vam anar cap a Nic. Aquest és un poble on hi viuen els udins, dels que no n’havia sentit mai a parlar. Els udins son descendents dels antics habitants d’Azerbaidjan, que han preservat la seva cultura, la llengua i la religió.

De les 26 tribus originals que hi havia a l’albània caucàsica, una era la dels udins. Aquestes 26 tribus formaven el grip dels anomenats albanesos, que es deia que vivien entre Iberia i el mar caspi. 

La primera informació escrita que hi ha sobre els udins és del segle V a. C. al llarg dels segles es van trobant referències a ells. Plini va escriure que els udins eren escites que vivien prop del mar caspi. També en va deixar constància Ptolomeu. 

Als udins els hi va costar molt preservar la seva religió i llengua, especialment quan van arribar els àrabs en el segle VII i la regió va passar a formar part del califat. Bona part de la població es va convertir a l’islam, però n’hi va haver que van continuar sent cristians ortodoxes i van preservar la seva llengua, tot i que no en forma escrita. Segons llegeixo antigament sí que s’escrivia però fa més de deu segles que no s’escriu. Per això té mèrit que es conservi la llengua oral, basada en la llengua que es parlava a l’Albània caucàsica. 

Actualment a les escoles els 4 primers cursos es parla en la seva llengua, no sé com es deu dir: udini? i s’estan plantejant d’estendre-ho a 8 cursos. També diuen que l’alfabet que fan servir és el llatí amb 52 lletres; això em fa pensar que estan recuperant la llengua escrita.

Una cosa que he trobat que em sorprèn una mica: ara ja poden fer el servei militar, el que és una forma de reconèixer que son ciutadans de ple dret, ja que la mili és obligatòria. Abans no els hi deixaven fer-lo ja que molts udins s’havien canviat els cognoms per cognoms armenis, i en les èpoques de conflicte en la regió Nagorno-Karabakh no els volia a l’exèrcit. Ara be, pels udins és un problema, ja que son una comunitat petita i si de cop ha de marxar un elevat nombre dels seus joves a la mili, pot afectar al desenvolupament de la comunitat. 

En el segle XIX els udins només es coneixien a Azerbaidjan on vivien en el poble de Nic o Nidj i en algun altre de la zona. Actualment també n’hi ha a Geòrgia. Actualment la comunitat udin d’Azerbaidjan té una organització pública pròpia. L’organització Orayin (que he trobat que vol dir, en anglès, spring, o sigui que no ser si es refereix a primavera o ressorgir) és la responsable de la preservació i desenvolupament de la cultura i religió de la població. Un dels responsables d’aquesta organització és el que ens rep i ens ensenya l’església, ens explica coses d’ells i ens regala alguns llibres per donar a conèixer la seva cultura.  

La constitució del 1995 protegeix totes les religions. Vaig trobar un llibret que parla de les religions minoritàries a Azerbaidjan. El tenien a la botigueta de l’església, però l’encarregat aquell dia no hi era, o sigui que quan vaig voler comprar-lo em van dir que donés el què volgués. 

L’any 1989 el nombre total d’udins era de 8652, aproximadament el 71% vivia a Azerbaidjan, un 13% a Rússia, un 9% a Geòrgia i la resta en diferents països de l’àssia central. Tots procedeixen d’Azerbaidjan.

L’any 1992 el president de la república treu un decret pel que es defensa els drets i llibertats de les minories, i l’estat té com objectiu donar suport al desenvolupament de la llengua i la cultura d’aquestes minories. Per Azerbaidjan els udins formen part de la història, son els que tenen més lligam els habitants originaris d’aquestes terres. 

La restauració de l’església de Nidj dóna un lloc per seguir practicant la religió els udins i a preservar la cultura i la llengua. A més reconeix que és una de les esglésies més antigues de l’Albània caucàsica, i permet reviure l’Església independent albanesa, que datava del segle IV i que l’Església ortodoxa russa havia eliminat.

L’església que es veu ara és del segle XVII o XVIII i es va construir on hi havia hagut l’església anterior, del ritus albanès. Està dedicada a sant Eliseu i un cop més els noruecs van participar en el projecte de restauració de l’església. 

Els arbres que hi ha al voltant de l’església son de la mateixa època ja que quan es va construir cada bloc de cases va plantar un arbre. 

El 2003 es formalitza la creació o renaixement de la comunitat cristiana albanesa udin. 

El respecte a les religions minoritàries es posa de manifest al poble de Nidj en el que hi ha tres esglésies i dos mesquites, totes restaurades pel govern.

Algunes de les altres religions minoritàries que hi ha al país son: jueva, protestant, ortodoxa russa, catòlica, baha i hare krishna. 

En el jardí hi ha restes de l’antiga pila baptismal i la nova, que és la que s’utilitza actualment. El bateig és per immersió. Hi ha una exposició de fotografies en la que es veuen diferents cerimònies que s’ha dut a terme a l’església.

Azerbaidjan_2: Sheki

La ciutat de Sheki està molt a la vora de Kish, a uns 675 m d’alçada. Es troba envoltada de muntanyes, ja que està a la regió del gran caucas. El pic més alt és Bazar Duzu, de 4480 m i també es veu el Gizil Gaya amb 3000 m. 

En ser una ciutat de muntanya el seu aire diuen que és molt saludable. A l’estiu s’hi està molt més be que a Bakú i a l’hivern, gràcies a les muntanyes del voltant, queda protegida i el clima és més benigne que en altres poblacions del país. A més les seves aigües, riques en minerals son molt apreciades, i a l’època soviètica era un destí on venien a prendre les aigües tant en bany com per beure. 

Aquesta ciutat és patrimoni de la Unesco, ja que ha preservat l’estructura i estil arquitectònic original. La veritat és que té un ambient molt agradable. 

Sheki és una de les ciutats més antigues del país. El seu nom provindria de les tribus escites que havien viscut aquí i que hi havien arribat en el segle VII a. C. En aquesta regió s’han trobat restes En aquesta regió s’hi han trobat restes arqueològiques de l’edat del bronze i una necròpolis del segle II a. C. També s’han trobat restes de la ciutat medieval, hi ha constància de 13 blocs, en cadascun d’ells hi havia una mesquita, una plaça i uns banys. Això s’ha trobat en un dels barris de la ciutat actual. 

Un altre barri de la ciutat és on es troba la fortalesa. Està en el punt més alt de Sheki. Aquesta fortalesa es va construir entre el 1743 i el 1754, té dues portes d’accés i a l’interior hi ha el palau del Khan, a més d’altres edificis.  

Sheki (l’antiga Sheki) estava més a prop de Kish, en una zona relativament plana; l’any 1772 una gran inundació va destruir la ciutat, pel que la van traslladar a un punt més elevat, a Nukha. Ptolomeu en el seu Estudi de Geografia ja la menciona. Per tant, la ciutat de Sheki actual correspon a Nukha; El canvi de nom és força recent, ~1960. 

Aquest emplaçament va ser un important centre de producció de seda en el caucas. Va ser la capital del khanat de Sheki i va ser un important centre cultural i comercial en els segles XVIII i XIX. 

El khanat de Sheki es va fundar en el 1747. Estava envoltat d’altres khanats i sultanats. El khan Haji Chelebi va intentar unir-los tots, però crec que no ho va aconseguir. En el 1805 queda annexionat a Rússia i en el 1819 el tsar aboleix el khanat. 

La capital del khanat estava inicialment a l’antiga Sheki però amb la inundació del 1772 es va traslladar a Nukha on ja s’hi havia construït una fortalesa i el palau dels khans al seu interior. 

 

Tot i estar annexionat a Rússia, la ciutat va seguir prosperant gràcies als seus teixits en seda i que al fet de trobar-se en una cruïlla de la ruta de les caravanes que enllaçava Baku (Azerbaidjan), Tbilisi (Geòrgia) i Derbent (Daguestan). Va arribar atenir 5 caravanserralls en el segle XVIII i encara se’n conserven dos. Un d’ells és l’hotel on ens allotgem. 

El palau dels khans de Sheki es va construir en el 1762 i va ser la seu administrativa del khanat. A més, al seu voltant hi havia uns 40 edificis més, molts d’ells no van resistir el pas del temps. Diuen que hi ha arbres en els jardins que es van plantar en el 1530. 

El primer que visitem de Sheki és fortalesa del segle XVIII Creuant la porta s’arriba a un passeig amb terra empedrat. Just a l’entrada hi ha l’oficina de turisme. Aconsegueixo un plànol de la ciutat i un llibret amb el vocabulari bàsic. 

Continuant pel passeig hi ha un parell de museus, un a cada banda; un d’ells és una antiga església adaptada a museu més o menys etnològic. És una església dels segles V o VI. No és massa gran però està be donar-hi una ullada. Per entrar a cada lloc s’han de pagar dos manats. 

Una mica més enllà hi ha el palau del Khan. Encara s’utilitza per recepcions. Davant de la façana hi ha un jardí amb un estany on es veu reflectit l’edifici. 

Diuen que el palau reflexa molt be l’arquitectura i l’art decoratiu de l’època. Tota la façana és molt elaborada. Hi ha finestres amb estructura de fusta i vitralls però que quan es veu realment l’efecte és des de dins la casa, quan hi dóna el sol. El nom d’aquest tipus de finestres és alguna cosa així com shebeke.  

Per visitar el palau cal posar-se uns peücs de plàstic sobre les sabates. És impressionant tota la decoració. És una llàstima que no es puguin fer fotografies. Cada habitació té un tipus de decoració; hi havia les de les dones, amb decoració floral, les dels homes, les de rebre visites.... Una dels homes em sorprèn perquè també té decoració floral. En una altra en canvi, hi ha representades algunes de les batalles.

Hi ha una altra casa, crec que era el palau d’estiu, del segle XIX, però que té decoració similar a la del palau i aquí sí que es poden fer fotografies. També ens vam haver de posar els peücs de plàstic. 

Els vitralls i el treball en fusta és molt típic d’aquí. De fet segueixen quedant molts artesans i encara hi ha carrers que duen el nom de diferents professions. Vam anar a veure un taller on feien els vitralls. N’hi havia de disseny modern i ens van ensenyar com ho munten; és com fer un trencaclosques. 

Les peces de fusta i vidre no estan enganxades, sinó que cada peça de fusta té les ranures adients per encaixar-hi el vidre i enllaçar-se amb les altres peces de fusta. Una feinada increïble. 

Dins de la muralla hi ha també dues mesquites que estan tancades i es veu un minaret.  

Ara be, passejar per l’interior de la fortalesa també deixa una sensació de tristesa: hi ha molts edificis que devien ser bonics en la seva època i ara estan abandonats i descuidats. En l’època soviètica alguns s’havien utilitzat com a hospitals. I em sembla que havien explicat que hi havia algun túnel per aquí. Sap greu veure aquest cantó de darrera del palau, és l’altra cara de la fortalesa. 

Suposo que en un dia de sol es deu veure amb uns altres ulls, però el temps no ens va acompanyar, la boira i la humitat anaven sempre amb nosaltres, el que donava a aquells edificis abandonats un aire encara més trist.  

El nostre hotel era un dels caravanserralls i conserva l’estructura típica d’aquestes construccions, amb un ampli pati central i les habitacions al seu voltant. El carrer on està ubicat és força tranquil i es pot baixar tot passejant fins a la plaça central. Hi ha algunes botiguetes d’artesania al costat de l’hotel però poca cosa més. 

Llegeixo que és la ciutat de l’humor, es veu que hi ha un dia assenyalat com el dia de l’humor. Diuen que l’humor i els acudits d’aquesta ciutat son coneguts per tot el país i que durant l’època soviètica hi havia el festival dels acudits. 

No vaig poder saber si tenien sentit de l’humor o no, ja que era difícil trobar una forma de comunicar-se. El que sí vaig veure és que són molt amables i fins i tot protectors. Quan estava a baix a la plaça de la ciutat vaig voler agafar el bus de pujada. Ja m’havia fixat on era la parada i havia vist les minivans que feien de bus i el numero que em convenia.  

Així i tot, quan era a la parada un home em va preguntar a on anava. No sé en realitat com ens vam comunicar, suposo que la paraula hotel ens devia servir i jo devia dir el nom de l’hotel. 

Quan va venir el que tenia que agafar em va avisar i com que ell no agafava el mateix devia donar explicacions a una dona que pujava perque m’indiqués la parada. Tot plegat ho vaig trobar simpàtic. Com en molts altres països, la gent entra i alguns paguen a l’entrar però molts altres en baixar. Anava força ple i hi havia molt moviment de gent pujant i baixant.  

La gent anava molt abrigada; és cert que plovisquejava de forma gairebé constant, u que feia fred, però a mi em semblava que anaven molt més abrigats que el que jo necessitava. 

Les faccions de la gent em van semblar diferents a les de Geòrgia. Potser era imaginació meva, però em va semblar que tenien la cara més rodona. No parlen anglès i si no saps rus et sents bastant aïllat, tot i que com ja he comentat, amb bona voluntat t’entens. 

Vam sopar molt be per 10 euros, i el curiós és que després de sopar el carrer estava desert, això que no devia ser massa tard. Clar que no era el centre de la ciutat, potser pel centre hi havia més ambient, no ho se. Jo vaig tornar a la meva habitació del caravanserrall, en la que en una punta del sofà, la que estava més tocant a la porta, tenia cobertura de wifi. 

Crec que era el meu primer cop dormint en un caravanserrall i em va fer gràcia, ja que des de que vaig començar a somniar en terres llunyanes, aquests hostals de l’època apareixien en totes les narracions i per tot arreu.

Azerbaidjan_1: Kish

 Avui sortim de Geòrgia per entrar a Azerbaidjan. Encara tenim un tram de carretera abans d’arribar a la frontera i segueixo veient per tot arreu les conduccions de gas, elevades, fent arcs per deixar el pas lliure, pintades de colors, molts cops a joc amb la casa que hi ha al darrera.

A mida que ens apropem a la frontera augmenta el nombre de camions. I quan ja som a la vora estan parats fent cua. Nosaltres hem de passar a peu amb l’equipatge. El tràmit és mol lent. Primer el control de passaport, comproven si hi ha visat d’armenia i si s’ha estat a la regió del Nagorno Karabakh, i et fan la fotografia; després passes el control de l’equipatge on hi ha dues noies que em donen una mica de conversa en un anglès limitat.

Acabats els tràmits ja som a Azerbaidjan. Un altre mon, tan proper i tan llunyà. A Geòrgia ja hi havia estat abans però a Azerbaidjan no, o sigui que estreno país, tot em ve de nou, i és una sensacions que més m’agrada de viatjar, la descoberta, la sorpresa. 

Aquí la moneda que s’utilitza és el manat, que té gairebé el mateix valor que l’euro (1 € = 1,08 manats).

La primera cosa que em crida l’atenció és poder llegir els rètols. Fins aquell moment no me n’havia adonat de lo frustrant que resulta ser analfabet. Veure símbols i coses escrites i no entendre-ho. Per tant, fa il·lusió veure que reconeixes les lletres, tot i que no totes, recorda al turc. Ara be, conèixer els símbols no és entendre la llengua, tot i que arribes a captar alguna cosa. 

L’altra cosa que sorprèn és el canvi de paisatge, més verd, més vegetació i molta més gent per tot arreu. El que no havia canviat era el temps, seguia fent un dia lleig, boirós i amb plugim de tant en quant. 

El nom d’Azerbaidjan tindria el seu origen en el nom del general persa Atropates, que vol dir guardià del foc. Tenint en compte aquest nom es pensa que la família d’aquest general devia ser zoroastriana.

 

Gran part d’Azerbaidjan havia format par l’Albània caucàsica, un regne que va aparèixer a finals del segle IV a. C. Segons els escriptors antics, aquest regne estava format per 26 tribus, però a principis de la nostra era el nombre d’ètnies s’havia reduït sensiblement i se’ls coneixia ja com els albanesos (del caucas). Era un regne feudal i en el segle I de la nostra era, els reis eren d’origen persa.  

Aquest regne va arribar a aplegar diverses religions: zoroastrisme, cristianisme, islam i també el paganisme. El cristianisme va ser religió d’estat en el segle IV quan regnava Urnayr. Un dels fets que va ajudar a que arrelés el cristianisme va ser que tant la bíblia com altres textos de teologia es van traduir a l’albanès i s’escrivien en el seu alfabet. 

L’església apostòlica albanesa, que era autocèfala (o sigui independent de les altres) és una de les més antigues del Caucas. Eliseu, un deixeble d’un dels apòstols va estar per aquí predicant el cristianisme, cap als anys 50-60. Un dels llocs per on va estar va ser a Kish. 

Amb la conquesta àrab, va arribar l’islam. Els nou vinguts es van instal·lar en les regions baixes, a les planes, el que va comportar una barreja ètnica i també que bona part de la població es convertís a l’islam. Ara be, en les zones de muntanya, es va preservar la identitat ètnica i van seguir sent cristians. Els cristians de l’Albània caucàsica van conservar la seva independència religiosa fins al segle XIX, en que va passar a dependre de l’església Armènia. 

L’església de Kish es coneix com l’església de sant Eliseu i en alguns també com l’església de la mare de Déu. Segons uns historiador del segle VII, en el segle I va arribar aquí Eliseu, i hi va construir una església en la que predicava. 

En el segle X la població es va convertir a l’església ortodoxa georgiana i va ser la seu del bisbat Geòrgia fins al segle XVII. 

L’any 2000 es veure que l’església patia deformacions es van fer unes anàlisis per veure de què venia. Això va donar lloc a un seguit d’excavacions que van treure a la llum el passat de l’església i d’aquest emplaçament. Les excavacions es van fer conjuntament entre Noruega i Azerbaidjan. 

Es va veure que sota l’església hi havia 7 nivells diferents i que l’església hauria estat reconstruïda al menys 4 cops. En la capa més fonda s’hi van trobar ceràmiques i objectes de bronze, ornaments en or que indiquen que havia sigut un centre religiós; el material més antic seria del 3000 a. C. 

Evolució de l'església

La capa següent mostra que abans de ser una església havia sigut un cementiri. Al costat dels fonaments de l’església s’hi va trobar una moneda de l’any 526, en la que hi ha representat un altar de foc zoroastrià, i aquesta moneda havia sigut encunyada prop de Persèpolis. 

S’han trobat restes de la primera església, del segle I, per sobre, els fonaments d’alguna de les parets son del segle V. La qüestió en debat ha sigut durant anys si era la primera església albanesa o era armènia. 

Entre l’Església albanesa i l’armenia hi ha una diferencia important: l’Església albanesa és diofisita (dos naturaleses de Jesús, divina i humana) mentre que l’Església armènia és monofisita (només naturalesa divina). Aquesta diferencia afecta a la forma de construir les seves esglésies. En les esglésies diofisites l’absis (on hi ha l’altar) esta més a prop del terra de l’església per simbolitzar la humanitat de Crist. 

Evolució de l'església

En la primera església de Kish l’absis estava a uns 30-40 cm del terra, però en les altres fases per les que passa l’església està entre 70-90 cm del terra, el que posa de manifest que la primera església era diofisita i després hi va haver influencia monofisita. 

Entre els segles VII o VIII es va reconstruir i ampliar l’església i més tard en el XII-XIII s’afegeixen altres elements a la seva estructura. I al llarg dels segles s’han anat fent modificacions. 

En la restauració s’han reforçat els fonaments i s’han eliminat els afegits del segle XIX així com el guix que cobria les parets. Ara és un museu que vol cobrir la historia del nord d’Azerbaidjan entre els segle IV i VII.  

Evolució de l'església

Alguns dels esquelets trobats aqui mesuren uns 6 metres. La mida d’algun os si que fa pensar que poguessin ser persones molt altes.  

Els armenis reivindiquen que totes les esglésies que hi ha a Azerbaidjan eren construïdes per armenis, però un historiador del segle VII en la seva historia d’Albània, escriu que l’església de Kish és la mare de les esglésies albaneses. 

Es pensa que en el segle XIX, quan els armenis vans arribar a Azerbaidjan, provinents de Turquia i Iran, van trobar aquestes esglésies que no s’utilitzaven i en lloc de construir-ne de noves les van reparar i renovar per poder-les fer servir. Per això hi ha símbols i detalls d’esglésies armènies però el seu origen no ho és. 

L’església va estar 200 anys sense utilitzar-se, però sempre hi ha hagut algú que ha vetllat per la seva conservació.

Diuen que aquest lloc ha estat sempre relacionat amb la fertilitat. Les dones que no poden tenir fills venen aquí, preguen i enganxen una moneda a la paret. Com que hi ha humitat la moneda queda més o menys enganxada. Al dia següent tornen i si la moneda segueix enganxada vol dir que tindran la criatura. Aquesta tradició segueix mantenint-se i diuen que fins i tot venen dones de Baku. A nosaltres ens van explicar que era per qualsevol desig, però la moneda no va aguantar ni 20 segons enganxada a la paret. 

Kish a més de ser un important centre religiós va ser la capital de la regió però diverses inundacions va fer que es trasllades a Sheki, que està sobre un turó. 

La implicació dels noruecs en l’excavació i restauració de Kish ve de que un famós antropòleg, Thor Heyerdahl, estava convençut que els noruecs i altres escandinaus tindrien part dels seus orígens a l’Azerbaidjan.

Thor Heyerdahl era un etnògraf i explorador noruec, que es va fer famós per l’expedició amb la nau Kon-Tiki, va visitar diversos cops Azerbaidjan. Quan va veure uns gravats rupestres que hi ha al Gobustan, prop de Bakú, va trobar que tenien forces semblances amb algunes pintures rupestres de noruega. Basant-se en els estudis que va realitzar considerava que Odin venia d’aquesta zona. 

Segons la mitologia, Odin, el deu escandinau, era un rei que va viatjar amb la seva gent fins als països nòrdics, i provenia d’Azer. Així que creu que els orígens dels pobles nòrdics estan relacionats amb els del poble azerí. I a Kish hi ha un monument dedicat a ell, tot i que la comunitat científica nòrdica rebat les seves hipòtesis.

Geòrgia_7: Sighnaghi

Sighnaghi es troba a la regió de Kaheti, a l’igual que David Gareji, a l’est del país. 

Kaheti va ser un principat feudal independent fins a finals del segle VIII. Després, durant uns anys va formar part del regne unit de Geòrgia. I el 1460 es va convertir en un regne independent. Més tard (1762) es va unir amb el regne de Kartli i en el 1801 tots dos regnes van passar a formar part de l’imperi rus. Més tard, altre cop independent, entre 1918 i el 1921. I ara és una regió de la república Georgiana.

Sighnaghi ha tingut diferents noms, a l’edat mitja se la coneixia com Hereti i més tard, Kiziqi. El seu nom actual ve de l’àzerí. 

S’han trobat restes arqueològiques que indiquen que aquí hi havia hagut importants assentaments tant en el paleolític com a l’edat del bronze. 

Està a uns 800 m d’alçada sobre la vall del riu Alazani i davant de les muntanyes del Caucas. La seva situació la protegia de les invasions. 

Aquesta ciutat es coneix a Geòrgia com la ciutat de l’amor. Conserva molt be l’estructura original.

El rei Georgià Heracli II va impulsar la construcció en l’àrea on està Sighnaghi en el 1792 i va fer construir una fortalesa per protegir el territori dels enemics, entre d’altres per protegir-se de les tribus del Daguestan. Aquesta muralla tenia més de 20 torres. 

L’any 1770 hi vivien unes 100 famílies, majoritàriament artesans i mercaders. Durant el període soviètic es va convertir en un centre dedicat a l’agricultura.  

En el segle XIX va ser un important centre comercial I cultural. Era una cruïlla de ruta de caravanes. La ciutat conserva moltes construccions de segles XVIII I XIX. 

Com a curiositat, llegeixo que la primera obra de teatre que es va representar a la ciutat va ser l’any 1872. 

Com que arribem a la ciutat que ja és una mica tard, el primer que fem és anar al museu. Hi ha la part etnogràfica, amb objectes i vestimentes dels segles XVIII i XIX, i na part dedicada al pintor Niko Pirosmani. Jo no en sabia res d’aquest home i les seves pintures em van xocar però no em van enganxar i no hi vaig fer massa atenció. Ara he buscat qui era aquest home i em sap greu no haver-me-les mirat amb més detall. 

Diuen que era un pintor primitivista, que no sé què vol dir, nascut a la regió de Kaheti a finals del segle XIX. Orfe de petit, va haver de treballar en el que podia, i no va tenir cap formació en pintura; va ser autodidacta i va tenir una vida dura. Llegeixo que va morir de desnutrició als 56 anys. 

L’hotel on ens vam allotjar du el nom d’aquest pintor. La meva habitació tenia un gran finestral amb balcó, que donava a la plaça. L’habitació molt gran i senyorial, però una mica decadent. 

És una ciutat molt agradable per passejar, tot i que en pujada i baixada constant i el terra és empedrat. Però està molt cuidada i restaurada, i també molt neta. Una de les portes encara conserva una torre, i al capvespre em sorprèn veure que els joves es reuneixen allà, fumen, parlen pel mòbil, xerren.... 

Les cases tenen balconades cobertes, de fusta, les senyores tenen la paradeta al carrer on venen algunes peces teixides en llana i alguna coseta d’artesania. Al mercat ens deixen tafanejar i ens expliquen què és cada cosa que ens crida l’atenció. Hi ha una mena de creps grans de fruites, o unes tires tipus salsitxa seca també dolces, bossetes amb espècies... un home m’ensenya com fa els comptes amb l’àbac.  

Finalment la tarda s’arregla una mica i podem veure les crestes nevades de les muntanyes. 

Vam sopar molt be per 20 laris, uns 10 euros, en un restaurant al costat d’una de les torres de la muralla. El curiós és que a l’interior de la torre hi havia una petita església; que com que era tard, estava tancada.

Geòrgia_6: Monestir de Bodbe

El monestir Bodbe es troba a prop de Sighnaghi i està dedicat a Santa Nino que està enterrada aquí. Va morir l’any 340 i el rei Miriam III va fer construir una església al lloc on hi havia la seva tomba.

L’església actual es va construir al mateix lloc l’any ~850, en un estil sorprenent per l’època: està feta amb totxanes. Ha estat renovada diversos cops i les pintures de l’interior son de diferents períodes.

A l’edat mitja la coronació dels reis de kahetia (que és aquesta regió) es feia en aquest monestir el que va afavorir que fos un important centre de peregrinatge. Ara be, a l’igual que a David Gareji, l’atac de les tropes del Sha Abas I de Pèrsia, en el 1615 malmet molt el monestir. 

No és fins uns 25 anys més tard que es restaura i es crea una escola de teologia. Diversos escriptors religiosos van al monestir i acaba tenint una bona biblioteca. 

En l’època en la que Geòrgia formava part de l’Imperi rus, el monestir va seguir tenint molt prestigi, ja que el tsar Alexandre I contribuïa al seu manteniment i va patrocinar la restauració i moltes de les pintures que es van fer en el 1823. L’any 1937 va deixar de ser un convent i no va ser fins a ~1860 que no recupera les seves funcions. El 1889 el tsar Alexandre III visita el monestir i el converteix en un monestir de monges. 

Com que a l’interior no es poden fer fotografies compro unes quantes postals per poder-ho recordar i son algunes de les fotografies que poso aquí, tots ells son frescos de l’any 1823. 

Hi ha també la font de santa Nino, baixant per unes escales. Diuen que aquesta aigua té propietats curatives, pel que els peregrins i fidels venen aquí a aprofitar les propietats de les seves aigües. 

Prop del lloc on es baixa a la font estan acabant de construir una nova església bastant més gran que l’altre. 

És un monestir de monges i un gran centre de peregrinatge, ja que santa Nino és molt emblemàtica pel poble georgià. Santa Nino és una de les primeres figures femenines rellevants del cristianisme. 

A l’època soviètica es converteix en hospital. I ara torna a ser monestir i em sembla que segueix sent de dones.