Azerbaidjan_14: Península d’Absheron. El petroli. Qala

Per la carretera, tant a prop de Suraxani com de Bakú, es veuen torres d’extracció de petroli. Impressiona, camps plens de pous, un al costat de l’altre.... hi va haver una època en que la gent tenia el seu pou, com qui té l’hortet, per l’ús familiar, o per vendre... I és que el petroli té una composició molt variada, pel que té moltes aplicacions.

Antigament es feia servir la paraula nafta, que tindria origen persa, i que feia referència al petroli que brollava del sol.  

Les fotografies i gravats que he vist del segle XIX, mostren pous semblants als d’aigua, amb una politja que feien pujar manualment o amb ajuda d’animals. Es va trobar un pou, que es creu que és el més antic, amb una inscripció en la que deia que s’havia reconstruït en el segle XVII. Hi ha un altre pou, de 35 m de fondària que es té constància que s’havia construït l’any 1594. 

A l’edat mitja la gent de la regió de Bakú ja feia servir el petroli. En les cases i carrers es feia servir per il·luminació; també es cremava per donar calor i escalfar la casa, i per cuinar. Diuen que a començaments del segle XX l’olor del querosè que es feia servir per cuinar se sentia per tota la ciutat. 

En medecina també tenia moltes aplicacions i es comerciava amb productes medicinals extrets del petroli. Entre altres coses es feia servir per problemes de pell, reumatisme, gota....

En defensa, o per ús militar, els bizantins ja l’havien utilitzat i és el que es coneixia com el foc grec. Es podien llançar amb catapultes objectes plens de petroli o torxes enceses.... 

Antigament el preu del petroli depenia sobre tot de la demanda militar. Més sol·licitat, més car. S’exportava cap a Europa, Iran, Índia, Turquia, Moscou... Es duia en caravanes de camells o altres animals de càrrega i ben emmagatzemat. 

La primera refineria es va construir en el 1859 a Suraxani i les primeres perforacions el 1846. Quan l’any 1878 Alexandre II va permetre l’extracció de petroli de forma privada la vida a Bakú va canviar. 6 anys més tard hi havia ja 300 pous i a començaments del segle XX a Bakú s’extreia la meitat del petroli que s’extreia en tot el mon.

Els germans Nobel van tenir molta importància a Bakú i a Rússia. Eren tres germans, Robert, Ludwig i Alfred. El primer que es va instal·lar a Bakú, als anys 1870 va ser Robert, que era químic i que anteriorment vivia a Sant Petersburg. Interessat en el mon del petroli va convèncer als seus germans per fundar una companyia, la Branobel (el nom vindria de Brothers Nobel) en el 1879.  

Ludwig, crec que era enginyer, juntament amb el seu germà Robert, van resoldre el problema del transport del petroli. Va construir el primer petrolier modern. Els americans ja transportaven el petroli per mar, però sovint hi havia accidents, es trencava el buc i hi havia explosions. Va dissenyar un vaixell amb tancs d’acer on es podria transportar de forma segura. Aquest primer vaixell el van batejar amb el nom de Zoroastre. Es va construir a Suècia i el fill gran de Ludwig el va portar des del mar Bàltic, a través dels rius Don i Volga fins al mar Caspi. El Zoroastre va arribar a Bakú el maig del 1878. 

La companyia dels germans Nobel va contribuir molt al desenvolupament de l’industria petroliera, tant a nivell d’extracció i refinament, com de transport. Crec que també son els que van introduir la construcció d’oleoductes. A finals del segle XIX era una de les companyies més grans del mon. 

Llegeixo que Ludwig es va esforçar en millorar les condicions dels treballadors de les seves empreses. Va reduir els torns de treball, va crear escoles i centres de salut pels treballadors i una cooperativa. 

Amb la revolució russa els hi van confiscar les propietats i empreses i van poder fugir gracies a l’ajuda d’alguns dels seus treballadors.  

En el 1889 Ludvig va instaurar a Rússia els premis Ludvig Nobel, per descobriments científics remarcables. I en el 1888 es van establir les beques Ludwig Nobel a a l’escola reial de Bakú. Diuen que Alfred quan va instaurar el premi Nobel es va inspirar en la idea del seu germà. 

La companyia de Bakú era dels tres germans i per tant, part dels guanys contribuïen al fons pels premis Nobel. Diuen que el primer premi, en el 1901 hi havia 12% dels diners que venien del petroli. 

A Rússia i Azerbaidjan el nom de la família Nobel és molt respectat. Llegeixo que la família Nobel ha creat, en memòria al Ludwig, el premi a la sostenibilitat, que potencia la recerca i les pràctiques en energies renovables.

Deixant ja el tema del petroli, arribem a Qala, on hi ha un museu arqueològic etnogràfic a l’aire lliure, que es va inaugurar en el 2008. 

El poble de Qala, o Gala, es troba en un turó i tenia importància estratègica ja que dominava tota l’àrea. L’any 1988 es va declarar reserva etnogràfica i conté 216 monuments d’importància històrica, arqueològica i arquitectònica. 

El que nosaltres vam visitar és el recinte del museu, que és molt més petit i representa un poble de l’edat mitja a la península d’Absheron.  

Les excavacions han demostrat que aquesta zona ja estava habitada en el 3000 a. C. i pels objectes trobats fa pensar que era un assentament estable i de certa importància. S’ha vist que ja tenien canalitzacions d’aigua i pels objectes trobats se sap que tenien relacions comercials amb altres cultures. 

En el recorregut que és fa, hi ha objectes de diferents períodes, des de l’edat del bronze, en el 3er mil·lenni a. C. fins al segle XIX. Però el conjunt vol recrear la vida del poble a l’edat mitja.

Una de les coses que m’agrada més son els petroglifs. Molts d’ells son reproduccions, però així i tot, m’agrada veure les figures, els motius que gravaven. Es poden veure tota mena de figures humanes, figures d’animals, algun gravat del sol, moltes figures geomètriques.... 

Hi ha també figures femenines, i al menys un gravat en el que es veuen dos figures mantenint relacions sexuals. Es pensa que aquests representacions podrien simbolitzar la fertilitat. 

Els arqueòlegs també suggereixen la la possibilitat de que reflecteixin una antiga llegenda sumèria sobre la deessa Inanna i les seves aventures amoroses. Això no es descabellat ja que mantenien contacte amb aquesta cultura.  

A part dels petroglifs que es van trobant al llarg de tot el recorregut, hi ha les cases del poble, dedicades als diferents oficis: hi ha on feien els estris en ceràmica, el forn del pa, el ferrer..... Hi ha els estables amb camells i bens, aquests pobres una mica amuntegats. 

Les construccions del segle XVII eren cases amb cúpula, que afavoria que fossin més fresques i que circulés millor l’aire que si fossin de sostre pla. 

Es pot veure un dolmen del segon o tercer mil·lenni a. C. Aquesta mena de construcció s’ha trobat en altres llocs de la península. Les parets i el sostre de pedra, se suposa que era perquè és una zona de vents. Per això també molts segles més tard, les cases estaven envoltades d’un mur de pedra.  

A finals del segle XIX van començar a importar fusta i es va fer servir en la construcció d’habitatges. Això va permetre la construcció de cases de dos plantes, que va ser tota una novetat. Una de les cases que es veu, la que en diuen dels mercaders, és així. El primer pis es va construir en el 1810 i el segon a finals del segle. Els terres de fusta es cobrien amb catifes. I aquestes cases tenien ja els sostres plans.  

Hi ha una tenda, d’un assentament del segon mil·lenni a. C.; probablement hi vivien nòmades, i pel que s’ha trobat es dedicaven a la caça, la pesca i als ramats. L’assentament estava envoltat per un mur de pedra mentre les cabanes eren aquestes tendes fetes amb pells d’animals. El mur presentava pel cantó interior, petroglifs, representant rituals religiosos, gent, animals, figures geomètriques.... 

Hi ha també una tomba, subterrània i amb una làpida de pedra tapiant l’entrada. S’han trobat tombes en pedra, amb gravats i relleus, en alguns casos, amb versos de l’alcorà i poemes escrits.

Hi ha també un timbal de pedra, semblants al que vam veure a Gobustan. I es pot veure la representació d’un mercat.

Hi ha una part més de museu, amb peces en vitrines, de diferents objectes trobats en diferents punts de la península. 

És un museu curiós i un tant peculiar, així i tot, el trobo interessant.

Azerbaidjan_13: Península d’Absheron. Suraxani

La següent parada que fem en el recorregut de la península d’Absheron és a Suraxani. En realitat, el poble no el vam veure, vam anar directament a visitar el temple del foc, Atashgah Mabedi. 

La península d’Absheron es caracteritza pels seus focs i des de l’antiguitat hi ha hagut el culte al foc i es va convertir en un gran centre dedicat al zoroastrisme i arribaven els peregrins, per mar o per terra. 

Quan l’Islam va arribar a Azerbaidjan i a Iran, els zoroastrians van haver d’abandonar els seus temples, i molts van fugir cap a la Índia, d’altres es van concentrar en aquesta península d’Absheron on van adoptar el nom de parsis. 

El zoroastrisme és la religió més antiga i la primera que va ser religió d’estat. El fundador d’aquesta religió va ser Zaratrusta; no està molt clar el seu origen i la informació que hi ha és la que van deixar escrita els historiadors de l’època medieval. Sembla quer va viure aproximadament cap al 1000 a. C. i podria haver nascut a Azerbaidjan. Un dels seus principis era que calia protegir la puresa del foc, de l’aigua i de la terra. El que va afavorir la difusió va ser que Dario I, rei persa que va viure cap al 400 a. C., la va convertir en religió oficial. Actualment els seguidors d’aquesta creença s’anomenen parsis, la majoria viuen a la Índia. 

Pels seguidors d’aquest culte, que veneraven el foc, Bakú i els seus voltants era un lloc molt atractiu. Tota aquesta regió, rica en petroli i gas, que emergia fàcilment a la superfície, cremant espontàniament devia ser impactant.  

L’escriptor francès Alexandre Dumas, va fer un viatge de nou mesos pel caucas l’any 1858 i va recollir les seves impressions en un llibre. Va visitar el temple del foc, Atashgah i explica que va pujar a un turó per veure bé la zona. El va impressionar veure uns 4,5 Km2 de terreny amb forats dels que sorgien les flames, i al mig el temple. 

En aquella època hi havia flames a les quatre cantonades del temple, i també sobre l’altra que hi havia a sota. El foc cremava dia i nit, tant en el temple com el del voltant, el vent donava forma a les flames, però no arribava a apagar-les, a vegades ajudava a propagar el foc pel terreny. 

Un viatger que va visitar la regió en el 1683 ja parlava de set forats amb foc etern; i abans, en el segle X, es parlava de que no massa lluny de Bakú hi vivien els adoradors del foc. 

M’imagino la impressió que devia fer aquell terreny cremant de forma misteriosa, sense que res pogués apagar el foc. Devia semblar màgic. 

Quan Dumas hi va ser, en el temple hi vivien alguns “sacerdots” i deixebles, i va poder presenciar una de les cerimònia religiosa. Un d’ells havia arribat feia uns mesos de la Índia. En el temple hi va veure dues figures representant divinitats. 

Llegeixo que el nom de Suraxani podria venir de Sura khana, temple dedicat a Sura, que era la divinitat zoroastriana de l’aigua i de la fertilitat. Els temples del zoroastrisme estaven dedicats a diferents divinitats. El calendari tenia 360 dies i estava dividit en 12 mesos de trenta dies. Alguns dels mesos, el dia 30 era el dedicat a una de les divinitats, i per tant era una festa religiosa. Per celebrar-ho la gent anava al temple, es reunien i es menjava i bevia. Tenien 30 divinitats, i sembla ser que a la península hi havia 30 temples. Moltes de les torres que hi havia devien ser temples del foc, o s’havien construït en el lloc on hi havia hagut un temple dedicat al foc.

Moltes tradicions que segueix la gent de Bakú, i del país en general, tenen una base en el zoroastrisme. Un exemple és la festa del Novruz, que es celebra cada any, el primer dia de l’any o la festa de l’equinocci de primavera. Ara és festa oficial però no ho era en l’època soviètica, i llavors molts cops la prohibien. En aquesta festa la tradició és saltar per sobre el foc, encendre espelmes, pintar i decorar ous... el menjar també és especial, es cuinen plats que tenen també un origen ritual. Està prohibit apagar el foc de cop, i sobretot, apagar-lo amb aigua. Una espelma que s’apagui de cop significa mala astrugància. En el zoroastrisme l’aigua també és sagrada.  

Llegeixo que aquí a Azerbaidjan, hi vivien uns sacerdots zoroastrians de la tribu dels mags; aquest terme es va estendre després en altres llengües. En àzeri es diu mug, i hi havia l’estepa dels mags, Muga duzi, i molts altres assentaments que començaven amb mug. Pels musulmans la paraula, mag o mug estava associada a zoroastre, o als adoradors del foc, així que els llocs en que el seu nom està relacionat amb mug eren indrets en els que hi havia un temple del foc o hi vivien seguidors de Zaratrusta. 

Durant segles, a la península d’Absheron i a Bakú hi havien viscut hindús, seguidors d’aquesta religió. Eren comerciants i per tant tenien els seus caravanserralls i els temples dedicats al foc. Inicialment estaven a Bakú, però amb el temps això creava alguns problemes amb la població musulmana, pel que van decidir evitar tensions i construir un temple fora de la ciutat. Van seleccionar la població de Suraxani, ja que quedava prou allunyada i perquè ja hi havia hagut un temple del foc. 

Així el temple Ateshgah es va construir cap al segle XVII o XVIII, per hindús, on hi havia hagut un altre temple. En algun lloc he trobat que es pensa que el primer temple podria haver-se construït en el segle VI, però no està clar, ja que amb l’arribada de l’islam van destruir els temples i documents de zoroastrisme. Alguns seguidors d’aquesta religió van fugir del país cap a la Índia. Ara be, el comerç entre Azerbaidjan i la Índia va permetre el contacte entre els seguidors del zoroastrisme en els dos països. 

Molt abans de la construcció d’aquest temple, la gent ja adorava aquest lloc, es parlava de que hi havia set forats d’on sortia foc, dia i nit. 

El temple construït pels hindús, que és el que es veu ara, era més gran que l’inicial. Era temple i caravanserrall alhora, o potser monestir. Hi ha un mur que tanca un recinte pentagonal, en el que al mig del pati hi ha, el que devia ser el temple: un pavelló quadrat per protegir l’altar. En el sostre d’aquest pavelló hi havia 4 xemeneies, una a cada cantonada, de les que sorgien les flames; també sortia foc de l’altar. 

Tot al voltant del mur hi ha les cel·les, crec que 24, on vivien els sacerdots i deixebles i on s’hi allotjaven també els peregrins i visitants. Les habitacions no tenien finestres i per evitar l’acumulació de gas al seu interior, es recobria el terra amb argila, i tenien uns forats al sostre. 

Segons va explicar un visitant rus de finals del segle XVIII tenien forns per fabricar el pa, i que per tenir foc només calia foradar una mica el terra. Prop de l’altra hi havia un espai on s’incineraven els morts amb el foc sagrat. 

Tant a les parets del recinte com en les cel·les s’hi ha trobat inscripcions gravades a la pedra. la més antiga és del 1713 i la més recent del 1827. Una de les inscripcions és en persa, però la resta en hindi.

Quan l’islam va arribar a Azerbaidjan, per atraure als peregrins cap a la nova religió, van aprofitar aquests llocs que ja eren sagrats per la població i hi van construir mesquites. Així poc a poc van anar destruint els temples zoroastrians. 

Però abans de que passes això, Ateshgah va ser un important centre de pelegrinatge, venien filòsofs i devots del foc, seguidors del zoroastrisme, comerciants... era un centre molt actiu. Una de les inscripcions que hi ha fa referència a uns peregrins que venien d’Esfahan.  

El temple del foc etern, que impressionava a la gent de l’antiguitat ja que la flama perdurava dia i nit i no s’apagava mai, devia la seva màgia a la bossa de gas que hi havia sota seu. 

Al voltant de 1870 la península de Absheron era un dels primers centres d’extracció de petroli. En unes fotografies antigues vaig poder veure unes torres d’extracció just al costat del temple. El temple va estar funcionant fins al 1880 quan els últims hindús que hi vivien van marxar cap a la Índia. Suposo que l’ambient al voltant del temple ja no els hi semblava adequat. 

Va arribar un moment, l’any 1969, en que la bossa de gas es va acabar i la flama eterna va deixar de cremar. Actualment el gas ve canalitzat des de Bakú i només s’encén quan hi ha visitants. 

L’any 1975 el temple d’Ateshgah va convertir-se en un museu i he llegit en algun lloc que a vegades venen peregrins iranians i hi fan cerimònies religioses. 

En arribar allà a mi em va cridar l’atenció l’espai per aparcament. Com que estava tancat no hi havia gairebé cap cotxe, i potser per això em va donar la sensació de desangelat. A part del recinte del temple, hi ha un altre edifici, tancat, que semblava destinat a botigues, bars, restaurant... No ho sé ben be. Hi havia obres, igual que la ciutat de bakú, tot en plena efervescència preparant les coses pels primers jocs europeus (que hores d’ara ja han començat i potser acabat). 

Al final vam tenir sort i ens van deixar entrar al temple i van encendre el foc. En les cel·les que hi ha al voltant del pati hi ha representades, amb figures de talla humana, la vida que duien allà. Molts eren ascetes, feien dejunis intensius, arrossegaven cadenes, caminaven sobre les brases... però també es poden veure els mercaders fent negocis. Hi havia una habitació reservada pels malalts, i en la que el llit estava orientat de forma que sense bellugar-se poguessin veure el foc.

Azerbaidjan_12: Península d’Absheron. Amirjan

Avui sortim de Bakú per anar cap a la península d’Absheron. Ens aturem en un poblet anomenat Amirjan. No està massa lluny de Bakú. 

El primer que visitem és la mesquita, que té dos minarets i que sorprèn per la seva grandària, en un poble petit i de carrerons estrets. 

Costa fotografiar-la ja que no et pots allunyar gaire. Pel lloc on està és grandiosa. La va fer construir un dels magnats del petroli, Murtuza Mukhtarov, que va viure entre 1855 i 1920. 

Era de família pobre, i tot i que no estava escolaritzat, va ser autodidacta i va arribar a ser un bon enginyer i un bon especialista en perforacions. L’any 1890, quan ja tenia prou experiència, va fundar la seva pròpia companyia petroliera, amb 2500 treballadors.

Com ja havia comentat, aquests rics empresaris contribuïen a la construcció de diversos equipaments; Mukhtarov no va ser menys. Va patrocinar la construcció de dues mesquites, la primera al seu poble natal, Amirjan, l’any 1907. En l’època soviètica moltes mesquites van quedar fetes malbé però aquesta va sobreviure. 

Mukhtarov odiava als bolxevics i molt especialment a Stalin. Diuen que al començament de la seva època revolucionaria, quan estava a Bakú es tenia que amagar de Mukhtarov. 

Poc abans de l’entrada de l’exèrcit roig a la ciutat, en el 1920, Mukhtarov havia declarat que mentre ell visqués no deixaria que els bàrbars entressin a casa seva amb les botes de soldat. I quan van entrar al seu palau, muntats a cavall va disparar en contra seu i després es va suïcidar. La seva dona va viure presonera en una habitació del palau; va aconseguir fugir amb un diplomàtic cap a Istanbul, però aquest l’hi va robar. Va morir al voltant del 1950.

Com ja he comentat, hi havia moltes grans mansions que pertanyien als industrials petrolers. Com que volien que el seu nom perdures quan morissin, es va posar de moda marcar les cases amb les seves inicials, creant el monograma de la família. El de Mukhtarov era una M però d’altres podien ser dues o tres inicials. En aquella època l’alfabet oficial era l’àrab, però l’alfabet ciríl·lic, tenia més prestigi, ai´xi que els monogrames es feien utilitzant aquest alfabet. La M de l’alfabet llatí és igual a la del ciríl·lic, i aquest alfabet va ser l’oficial en el 1938.

A l’entrada de la mesquita hi ha la tomba d’aquest empresari. De dins suposo que esta restaurada, ja que en el període soviètic s’havia utilitzat com a magatzem. 

Passejant pel poble es veuen be les canalitzacions del gas, a la vista, i elevades, com es veuen per tot el país i pel país veí. De la canonada gran hi ha les ramificacions d’entrada a les cases. Ho trobo curiós.

Hi ha una altra mesquita força més antiga, la de Nizameddin. Segons una inscripció que hi ha es va construir en el 1330, i era de l’època de l’estat de Shiravanshah. Inicialment era més petita del que es veu ara, però al llarg del temps es va anar ampliant. Una particularitat és que no tenia minaret.  

Aquesta mesquita ara fa pena, està descuidada, buida, sense llum i amb força brossa acumulada a l’interior. Crec que va patir molt més els estralls dels bolxevics. Les columnes de l’entrada em sembla que es van construir a començaments del segle XX. 

El poble és molt tranquil, i gairebé no trobem ningú pel carrer.  

En una cantonada tenen una placa dedicada a Abbasgulu Bakikhanov. Havia nascut en aquest poble i va ser molt conegut en diferents àmbits, ja que era escriptor, poeta, periodista, historiador, filòsof… i a més, era el nebot del darrer khan de Bakú.

Azerbaidjan_11: Bakú centre

La plaça de les fonts és un dels punts emblemàtics de la ciutat. Lloc de trobada, de passejades, amb escultures curioses, restaurants i terrasses, edificis restaurats... un dels edificis que m’agrada és el del museu de la literatura. És en aquest punt on torno una i altra vegada, després de qualsevol passeig. 

A començaments del segle XVIII Rússia va centrar el seu interès en aquesta zona, ja que tenia molts recursos naturals i estava en un lloc estratègic. L’any 1723, Pere I va enviar 7 vaixells, des d’Astracan cap a Bakú; volia ocupar la costa del mar caspi. Va assetjar i bombardejar la ciutat fins que es van rendir. I per consolidar la seva posició, va afavorir que cristians armenis s’instal·lessin a Bakú. 

L’any 1724, els armenis van obtenir permís per instal·lar-se en altres províncies del mar caspi; sembla que la presencia d’armenis a Bakú prové d’aquell temps. En aquella època havia unes 5000 persones de diferents grups ètnics, que havien arribat a Bakú per treballar a les drassanes.

Preservar els territoris conquerits l’hi costava un gran esforç militar a Rússia, i després de la mort de Pere I, en el 1735, es retiren de Bakú, que torna a quedar sota domini iranià, amb el xa Nadir.

Després hi va haver el khanat de Bakú; entre ~ 1750-1770 es va potenciar el comerç, i va prendre gran importància la construcció de vaixells, per utilitzar-los tant amb finalitats comercials com militars.

Al llarg dels anys la zona se la disputen els perses i els russos, passant d’unes mans a les altres. Les guerres entre Rússia i Iran, acaben amb un tractat l’any 1828, en el que es divideix el territori àzeri entre les dues potencies. Bakú queda a la part russa i la ciutat encara estava essencialment confinada a l’interior de les muralles, però a partir d’aquest moment comença a créixer cap a l’exterior.  

L’explotació del petroli va jugar un paper clau en el desenvolupament de la ciutat i també en el de Rússia. Degut al creixement industrial, Rússia necessitava molt petroli. El govern del tsar controlava els pous de petroli i crec que va ser al començament, que va deixar que la gent pogués extreure el seu petroli. Un any més tard, se’n va desdir i els pous es van vendre a particulars, en subhasta. 

El creixement de la industria del petroli va afavorir el desenvolupament en altres sectors. En aquell temps un 40% del transport marítim de Rússia es feia a través del mar caspi. 

L’any 1883 hi va haver el primer tren que connectava Tbilisi (a Geòrgia), amb Bakú. El telèfon va arribar a Bakú en el 1886, uns anys més tard que el telègraf. 

A finals del segle XIX era un dels principals centres culturals de Rússia i la ciutat més gran i important del caucas. Però a començaments dels segle XX, amb la caiguda del preu del petroli, les condicions laborals van empitjorar i va augmentar molt l’atur. I van començar les protestes dels treballadors. La vaga més important va ser la del 1903 (o 1904); una vaga general en la que els treballadors de 40 empreses petrolieres es van unir i van aconseguir que se signés un conveni de treball, que es coneix com la constitució del petroli. Diuen que va ser el primer moviment col·lectiu de la historia dels treballadors russos

Les revoltes contra l’opressió van continuar; El govern tzarista incitava als enfrontaments inter-ètnics, espcialment entre azerbaidjanis i armenis, el que va provocar enfrontaments sagnants en el 1905, el que va facilitar qye el govern pogués imposar la llei marcial i van intervenir les forces armades contra els manisfetstants de Bakú. Al mateix temps el govern intentava fer d’intermediari entre els treballadors i els industrials de les petroleres.  

Amb la caiguda del govern tsarista, les condicions dels treballadors del petroli va tornar a empitjorar. L’any 1917 els soviètics controlaven la ciutat. El març del 1918 el soviet de Bakú va ser el responsable de la matança d’uns deu mil ciutadans, majoritàriament musulmans, es va atacar el barri turc i es van bombardejar barris àzeris per mar i aire. Va ser el genocidi àzeri. 

El desenvolupament de Bakú va continuar durant el període soviètic. Al govern central l’hi convenia tenir controlat el petroli d’Azerbaidjan, i per tenir-los contents va declarar que aquesta era una república soviètica model en l’est islàmic i entre els anys 1924-1937 va fer forces millores a la ciutat. 

Una de les millores va ser la construcció del primer tren elèctric de la Unió Soviètica, en el 1926, per connectar Bakú i les barriades on vivien els treballadors. Es van construir grans parcs i avingudes. 

Durant la segona guerra mundial hi havia gran demanda de petroli i Bakú es van batre tots els rècords d’extracció. Molts països cobegen el petroli de Bakú. 

L’any 1942 alemanya planejava apoderar-se de Bakú i dels seus pous de petroli. Van inutilitzar uns 700 pous i es van endur material de perforació. Malgrat això, la ciutat va reobrir pous antics i els va posar en funcionament. Com que molts dels treballadors van haver d’anar al front, van ser les dones les que es van ocupar dels camps de petroli.   

Després de la Guerra la ciutat va continuar creixent. Es va convertir en un important centre industrial de la unió soviètica, en part gràcies al seu port. 

El metro de Bakú es va inaugurar l’any 1967 i va ser el primer de l’orient mig. 

En el 1988, amb el conflicte de Karabaj, en que Armènia reclama que aquesta regió ha de formar part del seu país, fa que molts àzeris fugin d’Armènia i unes 200.000 persones arriben a Bakú.  

Com ja he comentat anteriorment, per frenar els moviments nacionalistes i les protestes, que podien portar a la caiguda de la URRS, el govern soviètic extrema la repressió i hi ha la matança indiscriminada de població civil, el gener de 1990. Aquests fets van potenciar encara més el nacionalisme i amb la caiguda de la Unió Soviètica va néixer la república d’Azerbaidjan, l’any 1991. 

Ara be la independència no va solucionar tots els problemes, un d’ells era les fronteres amb Armènia, que havia ocupat una cinquena part del seu territori; això havia provocat que hi hagués més d’un milió de refugiats, desplaçats de casa seva. 

Els magnats del petroli van tenir un paper clau en les millores que s’anaven fent a la ciutat ja que hi contribuïen econòmicament. Els edificis que es construïen no tenien tots els mateix estil sinó que cadascun el dissenyava en l’estil que l’hi agradava més: neo-gòtic, neo-renaixença, neo-barroc, clàssic, imperi, pseu-doriental o morisc, modern. El que tenien en comú era la seva majestuositat i que estaven molt decorats. 

En el període soviètic, va aparèixer un nou estil de construcció, he llegit que en diuen el període del constructivisme econòmic, beneficiós i estètic. Formes simples, combinació de ferro I formigó o imitacions, ja que tant d’un material com l’altre no n’hi havia gaire en aquell temps i això encaria l’obra.

El Museu d’història era la casa d’un dels magnats del petroli, Zeynalabdin Tagiyev. Tagiyev va néixer a la ciutat antiga de Bakú en una família pobre; des de molt jove ja treballava per ajudar al manteniment de les seves germanes. 

En el 1873 havia començat el boom del petroli i amb uns amics va comprar un terreny al poble on hi ha la mesquita de Bibi Heybat; al començament no van tenir sort i els seus amics l’hi van vendre la seva part i se’n van tornar a Bakú. Poc després, d’un dels pous va començar a brollar i en el 1877 era ja un dels homes més rics de l’imperi rus.  

De tots els magnats del petroli va ser un dels més respectats. Va especialitzar-se en la millora de les tècniques d’extracció i en l’equipament, patentant algunes de les seves màquines. A part d’estar en el mon del petroli també participava en la industria del peix i del tèxtil. Va fundar una escola pels fills dels treballadors i va finançar la construcció d’una mesquita. Tenia també vaixells, crec que va arribar a tenir una flota de 10 embarcacions. 

Molts dels magnats del petroli, en el període soviètic van acabar vivint en la pobresa i algun es va suïcidar. Però Tagiyev ha sigut sempre respectat al país, ja que va fer molt per la societat. Va contribuir a la construcció d’un teatre, en el 1883 i a la seva reparació quan el van cremar en el 1909. I l’any 1911 va finançar la construcció del que seria el teatre de l’opera i el ballet. Va finançar també la primera escola per nenes de l’orient mig.  

Juntament amb altres empresaris, van contribuir a que Bakú tingués el primer tramvia arrossegat per cavalls, que va començar a funciona l’any 1892. 

Bakú va patir problemes d’abastiment d’aigua, i amb l’ajuda d’aquest home es va fer una canalització en ceràmica, des de les muntanyes del caucas, per dur l’aigua a la ciutat. 

Pel que llegeixo, va ser molt ric, però també va retornar molt a la ciutat i la seva gent. La llista de coses i projectes que havia finançat és impressionant. Va potenciar molt la cultura, crec que ell no tenia estudis, i volia que els joves poguessin estudiar. En aquesta línia, algunes obres que els clergues prohibien, les va fer imprimir per compte seva a Teheran.  

Era un devot musulmà i estava a favor de la traducció de l’alcorà al àzeri, cosa que entrava en conflicte amb els clergues de la ciutat. Així que va remoure cel i terra per obtenir el permís pertinent i que es pogués fer la traducció i la seva publicació.

Quan Azerbaidjan passa sota control soviètic, la seva casa i les seves possessions li van ser confiscades, com a cosa excepcional, ja que havia contribuït al benestar social, l’hi van deixar anar a viure a una caseta al camp, prop de Bakú, on va morir el 1924. Quan ell va morir la van confiscar i van fer fora a la seva família i la seva dona va morir en la misèria l’any 1938. 

La visita del museu va ser molt interessant; hi ha peces curioses i també té gràcia perquè veus el palau on vivia. El mobiliari elegant, es veuen les diferents sales, làmpades, motllures, tot molt decorat. Em fa gràcia el bressol. Alguna habitació té estufa, amb estucats. El despatx on treballava, molt espaiós i agradable. 

A part de l’edifici, el museu recull peces de diferents períodes de la historia del país. Hi ha pedres amb gravats, similars al que vam veure a Gobustan, figures planes de pedra, algunes amb deformacions al cap, uns carros amb rodes, trobats en una tomba... tot això d’alguns segles abans de la nostra era. Després hi ha peces de diferents èpoques, des del segle I o II fins al segle XVIII. Hi ha objectes d’astronomia, caixes de llapis decorades... Hi ha fotografies antigues, vestits de l’època... una mica de tot. 

I també una sala que m’impressiona: hi ha les fotografies de massacres perpetrades contra la població àzeri, en el 1918 i en el 1992. Potser n’hi havia altres, no ho recordo, però les fotografies em van colpir i també el fet de que aquí eren tropes armènies les que mataven a la població. Vaig recordar la visita a Armènia, tot el que havia llegit i vist sobre el genocidi armeni. Els dos pobles han patit els atacs a població civil, tots dos pobles han acumulat víctimes innocents. 

Passejar pel centre de Bakú és agradable, està net i cuidat i per molt que passegi sempre trobo un nou detall en el que fixar-me.