Cuba_10: Viñales

El poble de Viñales és molt agradable. L’eix vertebral del poble és la carretera. Hi ha cases de l’època colonial, amb les façanes pintades de colors que dona un aire alegra. Hi ha però altres carrers que son també amplis, alguns amb una mica d’arbrat. Les cases tenen porxos on en molts casos hi ha algun balancí, per prendre la fresca veien passar la gent. hi ha cases molt cuidades, amb plantes a l’entrada, una mica de jardí...

Alguns dels rètols de les botigues em fan gràcia i tampoc hi falta la propaganda patriòtica. No circulen gaires cotxes i els que hi ha son models antics, en menys bon estat que els que es veien per l’Havana.

Hi ha un nom que apareix sovint per aquí, és el d’Adela Azcuy. Hi ha un monument dedicat a ella i un carrer. Aquesta dona va néixer a Viñales l’any 1861; va rebre una bona educació, escrivia poesia, però a més era molt hàbil muntant a cavall i participava en caceres, ja que també tenia molta destresa amb les armes de foc. Era molt activa i inquieta i de idees liberals, amb el que el seu caràcter no era l’habitual en les dones de l’època. La descriuen també com una dona atractiva. Apassionada per la natura, feia grans caminades per recollir flors i plantes, de les que en coneixia les seves propietats, també recollia fòssils i diuen que tenia una bona col·lecció de falgueres indígenes. Es diu que era una gran investigadora.

Es va casar amb un farmacèutic de Camagüey, de família criolla distingida. Tenien idees similars sobre la situació del país, però la verola va matar al seu marit quan ella tenia 25 anys. 5 anys més tard es va casar amb un espanyol que treballa ala farmàcia, però tenien idees massa dispars sobre el futur que volien per Cuba, i es van acabar separant quan ell va tornar cap a espanya. L’any 1896 va ingressar a la guerrilla per lluitar contra els espanyols.

Va costar-l’hi bastant aconseguir que l’admetessin; l’hi deien que les dones no podien  utilitzar armes, que mai n’havien utilitzat. Al final gràcies als coneixements sobre remeis farmacèutics la van acceptar en el grup de sanitat militar. Més tard va adquirir el grau de capitana.

Va lluitar sota les ordres del general Maceo, i expliquen que combinava la seva feina d’infermera amb la de combatent. Tots els comandaments de l’exèrcit mambí (que era l’exèrcit rebel en la guerra de la independència) en deien meravelles d’ella. Es va fer famosa ja que va participar en 49 batalles.   

Curiosament però, quan va acabar la guerra no ho van voler reconèixer i no l’hi van voler pagar. L’hi deien que sent una dona no podia haver format part de l’exèrcit. Va estar un temps ocupant un càrrec en la junta d’educació a Viñales i després es va retirar per dedicar-se a l’explotació d’uns cafetars. Va morir als 53 anys havent deixat la seva empremta.

Aquí a Viñales hi h moltes cases que lloguen habitacions. Em deien que fa uns dies es veia gent buscant habitació i no en quedaven de lliures. I és que aquest any s’ha duplicat al turisme a la illa però no hi ha suficients infraestructures.

La gent que lloga habitacions, paguen un impost i a més l’estat es queda un percentatge dels guanys. No els hi resulta molt rentable però una mica si, ja que sinó la gent no volia llogar habitacions i no es podia allotjar a tothom qui passava.

Alguns temen que amb l’apertura de relacions amb els estats units s’agreugin els problemes de manca de productes. Un d’ells em deia que els americans hauran de venir portant-se el menjar perquè sinó no n’hi haurà suficient per tothom.

Fins no fa gaire temps, els americans només podien venir a Cuba si formaven part d’alguna organització religiosa. Una dona em deia, un tant sorpresa, que trobava que eren gent agradable, gens estirada ni prepotent. Em vaig quedar perplexa. Això em fa pensar que la campanya de desprestigi de tot el que és exterior, especialment americà, és brutal. I com que l’accés a internet és difícil, car i controlat, la seva visió del mon exterior és molt restringida.

L’altre dia llegia que actualment alguns metges podran tenir internet a casa. Hi ha alguns punts wifi en algunes ciutats, però cal comprar una targeta, que no sempre funciona, i s’ha de comprar en les botigues oficials; davant d’aquestes botigues a l’Havana hi havia sempre cua, podies fer dues hores de cua abans no et toqués el torn i potser llavors ja no tenien targes... Hi ha revenda de targes però sense garanties de que funcioni....

De totes formes, la gent no critica al govern o la situació, suposo que no poden. Semblen resignats a la seva sort. 

T’expliquen que en el fons ara estan força be comparat amb el que van passar en els anys 90, especialment entre 1991 i 1993. Era l’anomenat període especial en temps de pau. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, la seva protecció i via comercial va desaparèixer, per tant van quedar desvalguts, ja que hi havia l’embarg per part d’Estats Units.

Van viure una situació de misèria i manca de recursos a tots nivells. Quan passejàvem per la vall de Viñales ens van ensenyar un arbre del que en treien un producte que feien servir com a sabó; no recordo si era l’escorça o eren les fulles. Recordo haver-ho tocat i amb la humitat ja feia una mica d’escuma.  

Al vespre el poble està molt animat ja que els turistes han tornat de les excursions. Trobo un mercat d’artesania en el que hi ha objectes curiosos i enginyosos, però totes les paradetes tenen coses similars. També trobes gent que s’ofereix a aconseguir-te monedes o bitllets amb la cara del Che. Deixant una mica enrere el centre arribo a un barri molt diferent, no són casetes baixes de colors, sinó blocs de pisos, un espai entre aquests blocs una mica desangelat, on els nens juguen a pilota, alguna botiga de queviures.... un altre món, i em miren amb cara de pensar que què se m’ha perdut per allà.

Algunes cases particulars també estan habilitades coma restaurants. Sopem en una d’elles, llagosta a la planxa, per 10 cucs. Estava molt bona. I per acabar la nit vam anar al centre cultural Polo Montañéz. Val 1 CUC l’entrada i els mojitos o altres còctels 2,5 CUCS.  

Aquest centre cultural es troba a la plaça on hi ha l’església. A la tarda, en un local proper ja havia vist gent assajant balls. 

Polo Montañéz era un músic cubà (1955- 2002) que va formar un grup de música amb amics i familiars, escrivia les seves cançons, i se’l coneixia com el Guajiro Natural, que era el nom del seu primer disc. Els guajiros son els camperols cubans i les cançons d’aquest artista estaven dedicades a la vida tranquil·la del camp i el mon rural.

Hi ha música i ball amb un ambient molt agradable. Surten a ballar tant els cubans com els estrangers; hi ha estrangers que ballen molt be, però així i tot, trobo que no es belluguen igual que els cubans, que sembla que ho portin a la sang. Està molt be.

Quan sortim encara hi ha molta gent que hi entra; a fora em sorprèn perquè hi ha força policia controlant la zona. Els cotxes no poden aparcar al davant de la plaça.

Al matí, abans de deixar aquesta vall ens aturem en el que s’anomena el mural de la prehistòria.  És una pintura monumental sobre roca, creada en el 1959 per Loegivildo González, que havia sigut deixeble del mexicà Diego Rivera. En aquesta pintura hi van participar els camperols de la zona.

Sobre la roca d’un mogote, amb una alçada de 120 metres i 160 m d’ampla, el mural representa la evolució de la vida a Cuba. La roca es va haver de netejar i preparar abans de pintar-la, per evitar l’erosió. A més el procés de pintar-la degut a l’alçada del mural també va ser una operació complexa. 

La idea va sorgir quan es van trobar fòssils i restes que evidenciaven que en aquesta vall hi havia viscut gent en l’antiguitat. S’hi representen figures humanes, grans mamífers, una mena d’ós gegant ja extingit i ammonites, mol·luscs de més de 70 milions d’anys d’antiguitat.  També hi ha representats rèptils marins... Vol plasmar la vida i les especies que havien viscut en aquesta regió.  

L’entorn és bonic i les pintures són de colors vius, que ressalten sobre la pedra; de totes formes em va decebre una mica. M’esperava més informació sobre la prehistòria en aquesta vall o en la illa. Per aquí tot es centra en la guerra contra la independència i en la posterior revolució. No es parla d’abans de l’arribada dels espanyols, de com vivien. 

Tornem a Viñales per canviar moneda i aconseguir els pesos locals, cup (enlloc de cuc), que és el que necessitarem en alguns llocs per la regió oriental. 

Cuba_9: Vall de Viñales

Arribem a la vall de Viñales, a la província de Pinar del Rio, o sigui que seguim a la part occidental de la illa. Aquesta vall es troba a la serralada dels òrgans que es caracteritza per unes formacions càrstiques anomenades mogotes. Els mogotes són turons de diferents alçades, entre els 25 i els 300 metres, amb la part de dalt arrodonida; sovint es troben aïllats entre ells i les seves parets son força verticals i estan coberts de vegetació. El tipus de vegetació varia segons a quina zona del mogote es troba: a dalt, a les parets, la base o a les coves que presenten.

El terreny és calcari i l’aigua dels rius subterranis l’ha erosionat donant les formes als mogotes i també creant coves en el seu interior. En aquesta zona hi ha les coves més grans de l’illa. Algunes de les roques que hi ha per aquí són de les més antigues del país, del període juràssic. 

La vista de la serralada i els seus mogotes és impressionant, tot i la boira que hi ha. Em sobta el verd que s’estén per tot arreu, la vegetació, els turons aïllats, la grandiositat... em recorda una mica un paisatge que vaig veure a Filipines, el que anomenen els turons de xocolata. Tot i que en la serralada dels òrgans la vegetació em sembla més exuberant. Llegeixo que precisament aquesta regió antigament rebia el nom de Nova Filipines. 

Aquest terreny és molt fèrtil i es poden veure parcel·les cultivades entre els turons. Hi ha diversos assentaments de camperols i actualment el cultiu predominant és el tabac.  

El nom de Viñales ve dels primers espanyols que es van assentar aquí, que eren canaris i com que trobaven a faltar el vi, van plantar vinyes. Ara be, les vinyes no van arrelar i van haver de canviar els plans de cultiu. Es van passar al tabac i al cafè. 

Per la carretera abans d’arribar a Viñales, ja es van veient els assecadors de tabac. Són construccions que s’assemblen una mica a les dels camperols, però es diferencien be per la teulada. Els assecadors no tenen parets, sinó que la teulada s’allarga fins al terra, o sigui que queda com una piràmide. 

Aquesta vall és patrimoni de la humanitat ja que ha preservat, al llarg dels segles, el mètode d’agricultura tradicional, l’estil tradicional de teixir, l’arquitectura i la música. 

Experiments recents han posat en evidència que els mètodes mecànics disminueixen la qualitat del tabac, i això explica que segueixin fent servir els mètodes tradicionals. 

L’arribada del tabac a Cuba es situa entre el 2000 o 3000 a. C. provinent d’Amèrica del sud. Els aborígens cubans, majoritàriament taïns, ja el cultivaven i consumien i era una part important en els seus rituals i celebracions. Es diu que quan Colon va arribar aquí ja n’hi van oferir.  

Poc a poc els espanyols es van anar aficionant a aquesta planta i el cultiu es va incrementar significativament. Crec que inicialment eren camperols blancs els que treballaven en les vegas o camps de tabac, però que en augmentar la demanda van utilitzar esclaus que es portaven d’Àfrica. I a més demanda més necessitat d’esclaus. 

L’expansió del cultiu de tabac va portar a la fundació del poble de Viñales, en el 1875, en la carretera que uneix Pinar del Rio, que era la capital de la província, i Puerto Esperanza, que era sortida al mar. 

Cuba va ser el primer país d’Amèrica llatina en tenir tren, encara que fos un tram curt i un dels primers del mon. L’any 1837 tenia els 27 primers quilòmetres de línia fèrria, dels ferrocarrils de l’oest. Espanya va ser desè país en tenir ferrocarril, va ser el 1848 amb la línia Barcelona-Mataró. Ara be, la construcció del tren que unia l’Havana amb Pinar del Rio va dur molta feina, pel tipus de terreny, i no va ser fins al 1894 que el tren va arribar a aquesta ciutat. 

Actualment a la vall de Viñales hi viuen unes 8000 persones que es dediquen principalment al cultiu de tabac. Les cases són senzilles, s’anomenen bohíos i estan construïdes amb materials naturals, fusta, canya i palla. La primera menció que hi ha d’aquestes cases és de l’any 1506.

Fem una excursió per veure les plantacions i com viu la gent per aquí. El primer que crida l’atenció és un arbre que té el tronc ple de punxes; és curiós veure uns cons d’un centímetre de llarg sobresortint del tronc immens d’aquest arbre.

El sentit de l’humor dels cubans és un tant peculiar, a vegades em costa entendre’ls. Van explicar algun acudit sobre aquest arbre, crec que l’hi diuen l’arbre de la sogre. 

La caminada és molt interessant, ja que ens van explicant coses sobre les plantes i animals que trobem.

La palmera reial té moltes utilitats. La fusta del tronc, en la construcció de cases i de barques, les fulles per les teulades de les cases camperoles i també per fabricar cistelles, i la yagua per embolicar el tabac, i abans també en la construcció dels bohios. El seu fruit, el palmiche, és rodó, d’uns 12 cm de diàmetre, té color vermell ataronjat i penja en grans rams; serveix per alimentar els porcs. El cabdell quan és tendre, és el margalló (crec que és així com es diu el palmito).  

La caminada no és massa llarga però fa molta calor i humitat. El tema del tabac és molt interessant. Les fulles s’han d’anar arrencant de la planta progressivament, ja que no totes les fulles reben el mateix sol. I pel tabac hi ha molts factors que son crucials pel seu perfum, com és la temperatura, l’aigua, el sòl... 

En els assecadors hi ha les fulles penjades per assecar. Hi ha diverses barres on es col·loquen les fulles. Les que es pengen a les barres que estan més baixes, són les de menor qualitat. S’ha d’estar molt pendent del temps que fa, ja que segons les condicions climatològiques s’han d’ajuntar els feixos o separar-los perquè mantinguin les condicions de temperatura i humitat. El procés d’assecat dura 50 dies i van canviant les fulles de lloc, des de baix cap a dalt, fins que queden seques i s’ha degradat tota la clorofil·la.

Després es porten a la casa de fermentació, on es posen formant pilons de mig metre d’alçada i es deixen així uns 30 dies. S’ha de vigilar que la temperatura no superi els 35 ºC. Una altra etapa és treure la veta central de la fulla. No sé ben be totes les etapes, però em vaig quedar amb la idea de que el cultiu del tabac és molt laboriós. 

Els inspectors del govern controlen la qualitat del tabac i compren als camperols el 90% de les collites; el preu que els hi paguen depèn de la qualitat que consideren que te. La gent no pot comprar les llavors a qualsevol lloc, les han de comprar al govern; diuen que així s’asseguren de que no tenen bitxos. 

El 10% de la producció de tabac que els hi queda és per consum familiar, no per vendre-ho per lliure. A més del tabac tenen horts que els hi serveixen per l’alimentació familiar. 

En la casa que visitem, l’home ens ensenya el procés d’elaboració dels puros quan les fulles ja estan a punt. El tabac de l’interior és diferent al de les fulles que emboliquen, i crec que també la qualitat del puro depèn de quin es fa servir en cada part. 

És una casa senzilla i hi ha un parell d’estris de cuina que em criden l’atenció. Un és el sistema de filtrat o colat del cafè, amb una bossa de roba, i l’altre és el sistema de filtrat de l’aigua a la pedra. Hi ha un moble, que s’anomena tinajero, que té, a la part de dalt, una pedra o recipient en pedra porosa i a baix una gerra. S’omple d’aigua la pedra de filtrar i l’aigua va degotant lentament a la gerra que hi ha a sota. 

La dona ens ofereix plàtans, que són petits i molt gustosos. Quan l’hi preguntem quan val ens diu que deixem la voluntat. Parlo una mica amb ella, m’explica que tenen just per viure, però no es queixa, em deia que al menys tenen la sanitat i l’ensenyament gratuït. Només ha sortit un cop d’aquí, per anar a veure a la seva filla que estava hospitalitzada a l’Havana. Em deia que no hi ha bones comunicacions i que es car, que només va poder anar-hi un dia a veure-la.  

Abans de tornar cap a Viñales vam aturar-nos a la cafeteria la complaciente, on ens van preparar uns sucs molt bons. Allí vaig veure la primera jutia, un rosegador que fa un parell de pams de llarg, de color marró. 

Viñales està plena de gent ja que és cap de setmana. Anem a l’hotel, al rancho san Vicente, a dinar. Provo el plat que en diuen ropa vieja; és una mena d’estofat molt bo. 

Després de dinar anem a veure la cova del indio. Les muntanyes d’aquesta regió està plena de coves que s’han utilitzat ja des de l’antiguitat. S’hi ha trobat fòssils d’ammonites i d’altres espècies i pintures rupestres. Els cimarrons, els esclaus fugitius es van amagar en aquestes coves i també els mambisos durant la guerra de la independència les van fer servir d’amagatall. Anys més tard, en el 1962, el Che va tenir la seva comandància en una d’aquestes coves. 

De les coves que hi ha aquí la de Santo Tomás és la més important i és la que volíem visitar, però diuen que està massa inundada i que l’accés es fa difícil, i que no es pot arribar fins a les pintures rupestres. 

L’any 1954 comencen les investigacions espeleològiques però els camperols de la zona ja coneixen algunes de les coves, al menys en la part d’entrada. En una d’aquestes coves, que anomenaven el saló, hi celebraven balls i festes de forma ocasional. Altres coves les coneixien perquè hi anaven a recollir guano de ratpenat per fertilitzar els camps de tabac. Quan escassejava l’aigua utilitzaven les dels pous que hi havia a les coves. 

La caverna de Santo Tomás és el sistema de coves més gran de la illa; té uns 46 Km i consta de 7 pisos de coves càrstiques. Té moltes estalactites, fòssils del pleistocè, les coves i galeries creades pels rius subterranis. I pintures antigues.

Nosaltres visitem la cova de l’indi; es fa una part del recorregut a peu i l’altra en barca. Només deixen visitar 1 km. En arribar al llac on s’agafa la barca impressiona l’alçada i la grandària de la cova. Es poden veure estalactites i estalagmites, però diuen que el més important és el que no es pot visitar: les pintures rupestres, les restes d’enterraments i també s’hi ha trobat objectes de les cultures precolombines. El riu que flueix per l’interior d’aquesta cova és el San Vicente. 

Se surt de la cova amb barca. Quan ja som fora ens trobem amb una família celebrant els 15 anys de la seva filla. Van tots molt elegants i estan fent fotografies a la noia a la vora i a dins del riu, fent mil i una postures. 

La festa dels 15 anys és molt important a Cuba. La família estalvia per poder fer una gran festa, ja que és el pas de nena a dona, és quan ja pot buscar marit i tenir fills.

Cuba_8: Las Terrazas

Deixem enrere la capital per anar cap a la zona més occidental de l’illa, cap a la província de Pinar del Rio. Primer anem cap al poble de las Terrazas, que es troba gairebé a la frontera entre la província de l’Havana i la de Pinar del Rio. De fet, des del 2011, pertany a la província d’Artemisa.

Just sortir de la ciutat ja et trobes a la natura, amb una exuberància de vegetació impressionant. El color verd és el predominant. 

La comunitat de las Terrazas està a 70 Km de l’Havana, a la serralada del Rosario, declarada reserva de la biosfera per la Unesco. L’origen d’aquest projecte es remunta al 1968 quan el govern va posar en marxa pla de reforestació massiu de les terrasses dels turons i muntanyes de la serralada del Rosario.

La desforestació d’aquesta regió era deguda a que s’havia anat cremant la fusta per fer carbó. I en regenerar la vegetació es volia també evitar l’erosió i fixar el terreny. 

El projecte incloïa també la creació d’un poble, amb la idea de donar vida a la zona però amb un desenvolupament rural sostenible. És una comunitat d’uns mil habitants i les cases es van construir respectant l’entorn. Està a la vora d’un llac i des del 1994 s’ha potenciat el turisme, s’organitzen excursions, a peu, a cavall o en bicicleta, per donar a conèixer aquesta regió. 

Per potenciar el turisme es va construir l’hotel Moka; el nom ve del cafè que van cultivar els colons francesos que van viure aquí. És un recinte molt agradable, plenament integrat en l’entorn. I aquí hi ha el cafè de la Maria. Era la propietària i creadora d’un dels cafès que serveixen, que està molt bo; conté a més del cafè un licor que fabriquen en aquesta regió. 

L’any 1714 l’hi van regalar una planta del cafè a Lluis XIV de França. D’aquesta planta original, els francesos van intentar portar-la cap a les seves colònies a Amèrica, però no ho van aconseguir fins al 1723. 

El capità del vaixell es deia Mathieu de Clieu i malgrat una travessia un tant difícil, va aconseguir que una de les plantes arribés amb vida a la Martinica. Expliquen que va haver de renunciar a part de la seva aigua per regar les plantes i així i tot, tan sols una va sobreviure. Va ser suficient perquè arrelés el cultiu del cafè en la illa i s’estengués a la resta de les Antilles. 

Els francesos van implantar el cafè a Santo Domingo en el 1735. Amb el temps va arribar a ser la principal productora i exportadora de cafè del mon, fins al 1791. La revolució francesa del 1789 va desencadenar també canvis en les colònies. A Santo Domingo, a l’inici del conflicte no hi estaven involucrats els esclaus, però més tard en el 1791, liderats per Touissant Louverture, hi va haver la revolta dels esclaus, que va portar a l’abolició de l’esclavatge i a la creació de la república d’Haití. Amb la guerra la producció de cafè es va veure molt afectada. Aquest fet va contribuir a que en altres zones del carib agafessin el relleu.  

Aquesta insurrecció va fer que molts francesos fugissin cap a Cuba. El govern espanyol de l’illa veia amb bons ulls l’arribada de colons blancs ja que aportaven nous coneixements pel desenvolupament agrari industrial. De fet entre 1789 i 1850 van anar arribant diferents grups de colons francesos a Cuba. 

La serralada del Rosario és una de les zones on hi va haver una gran implantació dels cafetars francesos. Abans de la implantació del cafè en aquesta zona hi havia granges de porcs, que durant tres segles havien resultat molt rentables. 

Els nous arribats ho havien perdut tot en fugir i els grangers, veient que el cafè podia reportar molts diners, els hi venien o deixaven a crèdit les terres. Poc a poc les muntanyes del Rosario es van anar omplint de plantacions de cafè. Per això es van anar talant el bosc. 

Va arribar a ser un important productor de cafè i bona part l’exportaven a Estats Units. 

El poble està a la vora d’un llac i l’entorn és molt bonic. Com que era diumenge estava molt ple de gent. Bona part era turisme local. Des de fa uns tres anys s’organitzen viatges per la illa, a un preu una mica més assequible, perquè els cubans puguin conèixer el seu país. 

Fem un petit passeig per veure la vegetació i els ocells de la regió. El bosc és frondós i es poden veure flors diverses, entre elles, algunes orquídies. També hi ha un arbre que sempre que el veig em crida l’atenció, perquè es pela; té una mena de pell molt fina que salta fàcilment. Entre els ocells recordo el zunzuncito, perquè em va fer gràcia el nom, és l’espècie més petita dels colibrís, té uns 6 cm de llarg, el seu cant és agradable i a mi que tinc mala vista em costa de veure.  

L’altre ocell que vam veure és el tocororo, també endèmic de Cuba i que l’han agafat com a símbol nacional. Les seves plomes tenen els colors de la bandera cubana i és un ocell que no sap viure en captivitat, per aquests dos motius se’l va escollir símbol del país. També hi havia el sinsonte, menys vistos de color i també força petit. 

Una cosa que em crida l’atenció són les teules que fan servir: son rodones i planes, amb una peça per subjectar-les unes a les altres. Amb aquestes teules, la teulada de les cases queda plana. Ho trobo curiós. 

Les palmeres reials son molt importants per tota la illa. La yagua és la part que hi ha entre les branques i el tronc, una gran làmina robusta i flexible, que té moltes aplicacions. En el recorregut que fem trobem que ho ha fet servir per construir una paperera.

En les plantacions de cafè hi ha diferents espais, un per cada etapa de tractament del cafè. Hi ha unes grans terrasses on es deixava el fruit per assecar. Després amb un molí anomenat tahoma es separava amb cura la closca. Després les esclaves classificaven de forma manual els grans de cafè, segons la seva qualitat. 

En un racó es pot veure les restes d’un dels habitatges dels esclaus. Però de fet, queda molt poca cosa. Em costa fer-me a la idea de com era una plantació de cafè.  

En aquesta comunitat de las Terrazas s’hi ha instal·lat alguns artistes. N’anem a veure un que fabrica paper i després el decora i l’utilitza. Ens explica que va arribar un moment, suposo que cap al 1990, en que els artistes no tenien paper on poder plasmar el seu art. O sigui que es van haver d’espavilar per fabricar-se’l. 

Ell recicla el paper de les oficines, el posa en remull durant quatre dies, que és el que triga la tinta en desprendre’s i flota, amb el que es pot separar. Després tritura el paper en una batedora, que s’ha fabricat a partir d’una rentadora (de roba) antiga. Al·lucino amb el seu enginy! S’ha hagut d’anar construint tot el material necessari. Quan ja té la polpa de paper, per donar-l’hi color la posa en aigua d’alguna planta. O sigui, primer posa la planta en remull, quan ja té l’aigua colorejada i posa la polpa de paper. 

Té els fulls de paper estesos, com si fos roba i també una premsa. En un espai força reduït ho fa tot i a més encara té un racó per posar les coses que ven. És impressionant.

Després anem cap al riu en un dels llocs que hi ha preparat per banyar-se i fer pic-nic i hi ha també algun restaurant. Com que és diumenge està a tope de gent. Moltes famílies banyant-se en les piscines naturals, les criatures jugant... molt bullici i tots els llocs de menjar plens. O sigui que marxem a buscar un altre lloc.

Per la carretera trobem un altre lloc on poder menjar. Com a reclam a peu de pista hi ha una taula ben parada amb tovalles i copes de vidre. Ens ofereixen porc al forn. Tenen allà mateix un gran forn on hi cap el porc sencer. Boníssim. Ho acompanyen amb alvocat, iuca i moros i cristians, que és arròs, amb mongetes. N’hi havia amb arròs blanc i amb arròs negre. L’alvocat estava gustosíssim, mai n’havia pres un d’igual. Després vaig veure que per tota la illa el tenen i és boníssim. Aquest dinar ens costa 6 CUCS i el refresc un cuc més. O sigui un preu molt bo pel que vam menjar.

El senyor que porta el local m’explica que el seu avi era canari. La gent que vas trobant, molts tenen avantpassats espanyols. El que no sabia és que hi havia hagut bastanta emigració canària cap Cuba, i també es sorprenent que la proporció de dones canàries que van marxar cap a Cuba era més gran que les de les dones de la península.

Cuba_7: L’Havana. Fortalesa de San Carlos de la Cabaña

Aquesta fortalesa forma part del parc històric militar del Morro- Cabaña, que està a l’altra banda del port de l’Havana. La millor hora per anar-hi és a la tarda i estar al vespre per la posta de sol allà. 

Aquesta fortalesa es va construir entre el 1763 i el 1774 i actualment és patrimoni de la humanitat. Per entendre una mica la seva història cal remuntar-se al passat. 

En el 1514 els espanyols funden la ciutat de San Cristobal de l’Havana, i el seu nom era en honor de la filla d’un cacic taïno. Els següents cinc anys la van traslladar de lloc des vegades fins que van trobar l’indret adient, que tenia menys mosquits. Així l’Havana actual és del 1519. 

En el 1538 els corsaris francesos i els esclaus van arrasar la ciutat. De totes formes, quan els espanyols van conquerir Mèxic i Perú, la situació de l’Havana , a l’entrada del golf de Mèxic, va convertir-se en un centre estratègic i la ciutat va prosperar molt. L’any 1607 passa a ser la capital en detriment de Santiago. 

Després dels saquejos pirates s’havien construït dos fortaleses a banda i banda de la badia, i més tard es va emmurallar la ciutat; això va evitar més atacs de pirates i corsaris, però no va servir per aturar als britànics, que durant la guerra dels set anys van apoderar-se de la ciutat en el 1762. 

En aquell moment en aquesta banda de la badia hi havia la fortalesa del Morro, però el turó on ara hi ha la de La Cabaña estava despoblat. Els britànics el van ocupar amb la seva artilleria i des d’aquí la van emprendre a canonades amb la ciutat i la fortalesa del Morro, fins que els espanyols es van rendir. 

Els britànics tan sols hi van estar onze mesos; la corona espanyola la va recuperar a canvi de Florida. Després d’això, Carles III rei d’Espanya va fer construir la nova fortalesa, que és la fortalesa colonial espanyola més gran d’Amèrica i que mai va ser atacada, de tant inexpugnable com és.  

En l’època dels governs de Machado i de Batista va ser una presó militar i aquí es feien els afusellaments. Molts dels que van lluitar per la independència havia estat empresonats aquí i alguns també hi van ser afusellats. 

Més tard, després de la revolució del 1959, el Che Guevara hi va instal·lar el seu despatx i supervisava les execucions dels partidaris de Batista acusats de crims de guerra. Aquell primer any es van dur a terme moltes execucions i cap d’elles amb un judici amb garanties i autoinculpacions aconseguides a la força. Sembla ser que durant tres mesos va signar unes 20 execucions diàries. Com a premi després l’hi van concedir la presidència del banc nacional de Cuba.

Actualment és un museu, però que té també zona enjardinada i algun bar. La vista de l’Havana és molt bonica, sobretot a la posta de sol. A més a les 9 del vespre es pot veure la cerimònia “del cañonazo”.

 És una tradició que data del segle XVIII. En l’època colonial des d’un vaixell al port es disparava una canonada a les 4,30 del matí i a les 9 del vespre per anunciar l’obertura i el tancament de les portes de la muralla; servia també per avisar que es treia o es posava la cadena que tancava l’entrada del port. 

Aquest ritual se segueix fent i a la llum de les torxes veus aparèixer els soldats uniformats, amb els vestits de l’època, desfilant i preparant-ho tot per fer el tret que anuncia l’hora. Feia molta calor i feia pena veure’ls amb aquella quantitat de roba a sobre, i per acabar-ho d’adobar, la perruca! Es devien fregir-se allà sota! 

Per veure l’espectacle una família s’ha espavilat a fer una mica de negoci. Pagant una entrada d’un CUC pots pujar al terrat d’un dels edificis i et serveixen una copa, mojito o el que vulguis i des d’allà tens molt bona vista sobre tot el pati.  

És un recinte molt gran, amb algunes sales que es poden visitar, en les que hi ha alguna exposició, com el despatx del Che Guevara, els calabossos, armes, maquinaria diversa, com una catapulta, una capella... 

Com a museu en aquest sentit no té massa cosa. Hi ha barrejat botigues de records, bars... S’ha convertit en un espai lúdic, on hi venen les famílies a passar el dia, a veure la posta de sol i l’espectacle... hi ha fins i tot un espai de jocs pels nens. La vista de la ciutat val la pena. Res recorda el passat fosc d’aquestes parets, perquè per la revolució tot s’hi valia. 

Quan son gairebé les 9 comencen a desfilar els soldats. S’ha acumulat molta gent. Des d’on estem no entenc el que diuen, però és una representació, amb diferents personatges, discursos... I quan és l’hora el gran tro que t’agafa (al menys a mi) de sorpresa. És impressionant. Les criatures ploren de l’ensurt. 

En acabar els soldats es retiren i comença la festa. Musics i ballarins amenitzen el vespre. El públic treu els telèfons mòbils per gravar l’espectacle. 

D’allà marxem cap al malecon. És la festa de carnaval. No entrem al recinte però des de darrera la reixa veiem passar les comparses. Hi ha moltíssima gent i tot i que tan sols són les 10 de la nit hi ha força gent que ja va ha begut força rom. Hi ha paradetes on venen menjar i beguda, majoritàriament cervesa o rom. De menjar el porc o pollastre. Hi ha cues per tot arreu i és una mica una bogeria. Només es pot pagar amb moneda local (el CUP). 

Per entrar a la zona hi ha tota una barrera de policies que filtren l’entrada: no es poden portar navalles. Quan marxem segueixen allà i observem com bloquegen el pas a uns joves que intenten passar entre ells i registren que no portin armes. 

Per tornar cap a l’hotel aconseguim agafar un taxi, estan molt sol·licitats; és un taxi pirata i és un CUC més barat que l’oficial.