dimarts, 20 d’octubre de 2015

Cuba_16: Santa Clara

Villa Clara és el nom de la província que es troba al centre de la illa. Per això ha sigut des de sempre una cruïlla de camins. La població espanyola que es va assentar en aquesta província provenia de Canàries. La ciutat de Santa Clara es troba en la carretera que uneix les dues parts de la illa, l’occidental on hi ha la capital, l’Havana, i l’oriental on el focus principal és Santiago. 
La ciutat de Santa Clara es va fundar en el 1689. Dos grans famílies que ja eren propietaris de les terres van decidir assentar-se aquí, i a ells s’hi van ajuntar uns quants més d’una població costanera, Remedios, que n’estaven tips de patir els atacs dels pirates i van decidir canviar de lloc de residencia.
Tota aquesta get, unes 175 persones, es van reunir sobre un turó i a l’ombra d’un tamarinde es va celebrar la primera missa. Amb aquest acte quedava fundada la nova ciutat. De fet aquesta ciutat va anar canviant de noms al llarg del temps, fins que es va quedar amb el nom actual de santa Clara.
El primer que es va edificar va ser la plaça major, l’ajuntament i una església construïda en fusta de palma. Aquesta església es va ampliar amb una construcció en totxanes en el 1725, però l’any 1923 amb l’objectiu d’ampliar la plaça es va tirar a terra i es va construir una nova església una mica més enllà. És una llàstima que no s’hagués preservat aquest edifici de fusta.
Els altres edificis que es van construir de seguida per donar vida a la ciutat van ser un teatre, la cambra de comerç, biblioteques, sales de ball... La ubicació de la ciutat en el punt de pas entre orient i occident va propiciar el seu creixement.  
Es va arribar a escriure un himne dedicat a la ciutat, tot i que amb el pas del temps s’ha perdut. Diuen que en el 1895 quan es va inaugurar la planta elèctrica patrocinada per la Sra. Marta Abreu es va tocar i també en la festa que es va fer per celebrar el centenari del seu naixement, l’any 1945.
Durant anys va quedar oblidat fins que en el 2000 amb motiu d’una altra celebració de la ciutat va tornar a sortir a la llum i es va poder sentir interpretat per l’orquestra de la ciutat.
Marta Abreu va néixer en aquesta ciutat l’any 1846  i va morir als 62 anys a Paris. Era de família benestant, dedicada al cultiu de la canya de sucre amb ma d’obra, com tota en aquella època, esclava. Diuen que entre els esclaus l’anomenaven “la generosa” ja que va dedicar bona part de la seva fortuna a la beneficència i a la construcció d’obres d’utilitat pública. Va fundar una escola, un asil per pobres, un teatre, uns safareigs públics, un dispensari.

També va promoure la construcció de la planta elèctrica. Va contribuir econòmicament en la lluita per la independència i també va finançar la construcció d’un tram del ferrocarril per tal de que arribés a la ciutat. 
Ara be, la ciutat de Santa Clara es va fer famosa en el període de la revolució, ja que aquí hi va haver la batalla final en la guerra contra el règim de Batista.
La batalla de Santa Clara va ser a finals de desembre del 1958 quan els revolucionaris, a les ordres del Che Guevara, van apoderar-se de la ciutat. Al cap de dotze hores, Batista fugia del país i fidel castro anunciava la victòria.

Per tal de que la revolució triomfés era vital apoderar-se de Santa Clara, ja que així es tallaria la comunicació entre occident i orient i l’exercit de Batista no podria traslladar tropes cap a orient, a Sierra Maestra que és on estava el focus rebel. A més, pels rebels la ubicació també era molt bona ja que podien aconseguir ajuda de la gent que vivia a les valls, els de la plana.
Em vaig comprar un llibre “gente del llano” de Enrique Oltuski, que vaig trobar molt interessant, ja que mostra una altra cara de la revolució, al menys en el primer temps. Com es va viure en las ciutats, les fàbriques, els estudiants... les dos formes de voler encara la lluita contra la dictadura. 

Es detecta el menyspreu que tenien els de les muntanyes pels del pla. Tot acaba portant a la guerra de guerrilles, la via pacifica no funciona, però els revolucionaris que menystenien als del pla i les ciutats els van necessitar i els van utilitzar quan els hi va convenir. Al final l’autor del llibre lluita al costat del comandant Guevara, tot i que en alguns moments van tenir discrepàncies.   
La ciutat de Santa Clara tenia moltes armes i tancs, a més de suport aeri, pel que apoderar-se de la ciutat era fonamental. L’exèrcit de Batista ocupava tots els punts estratègics de la ciutat. Els rebels uns 400 però amb poques armes. El que els va portar a guanyar la batalla va ser fer descarrilar i capturar el tren blindat. Això passava el 29 de desembre del 1958.
L’exèrcit de Batista encara es va fer fort uns dies en un parell de llocs de la ciutat on estaven atrinxerats, però el 1 de gener del 1959 es van rendir.
Batista volia dur armament i soldats cap a orient, on hi havia la guerrilla rebel. Per això va enviar un tren blindat amb 2 locomotores, 22 vagons, 408 militars, i una bona quantitat d’armament. Aquest tren va arribar a l’entrada de Santa Clara el dia 24 de desembre del 1958. Per evitar atacs el van aturar a les afores, ben custodiat, però el dia 28 de desembre comença la batalla per la captura de la ciutat per part dels rebels.   
Els rebels van destruir part de les vies i quan l’exèrcit de Batista es va veure assetjat pels guerrillers, van pujar al tren i es van dirigir cap a la ciutat, defugint els atacs. Així van arribar al punt on els rebels havien destruït la via. Així que el tren va descarrilar i va quedar inutilitzat. Els rebels es van apoderar de tres dels vagons i van capturar a 41 militars de Batista. Al cap d’unes hores d’enfrontaments es van iniciar les negociacions. El Che Guevara els hi va concedir 15 minuts per decidir si es rendien o no. I es van rendir.  
En commemoració d’aquesta gesta es va construir en el mateix lloc de l’assalt, un monument commemoratiu. Es poden veure alguns dels vagons i la maquinaria que s’havia utilitzat per arrencar la via.
Tot en aquesta ciutat gira al voltant de la figura del Che Guevara. En la plaça de la revolució hi ha el monument més gran dedicat  a aquest personatge. És una plaça immensa, amb un gran figura del Che mirant cap a la seva ciutat natal, Rosario, a Argentina.
El Che va morir a Bolívia en el 1967, juntament amb 29 homes més. Com que aquí a Cuba se’l venera molt, quan es van trobar les seves restes es van portar cap aquí i se l’hi va fer un enterrament amb tots els honors militars. Fidel Castro va fer construir aquest monument on hi ha el mausoleu i un museu.
Per entrar al mausoleu i al museu has de deixar gairebé tot el que portes a consigna. En el mausoleu hi ha enterrat el Che i els homes que van morir amb ell. És una sala amb llum tènue i molt vigilada. La part de museu hi ha objectes personals de Guevara, fotografies, cartes i escrits seus, estris mèdics, ja que era metge.
El gran conjunt escultòric reprodueix la carta que va enviar el Che a Fidel Castro quan va deixar el govern per anar a lluitar a Bolívia. Està també molt vigilat i custodiat. Moltes frases i pensaments seus, gravades a la pedra, molt culte al Che i a la revolució.
A part dels dos punts relacionats amb el Che, la ciutat és agradable. Vaig entrar en alguna llibreria i tot el que tenien eren llibres sobre la revolució i el Che. Cap novel·la actual, cap novetat editorial que no sigui revolucionaria.... és el primer cop que em trobo en un país on no hi ha les ultimes novel·les, o no tant últimes, d’escriptors actuals.
S’ha de vigilar molt per tal de que no t’enredin amb els cucs i els cups. Segons diuen els llibres son en cups, la moneda d’ells, que és més o menys 30 cups = 1 euro i això aproximat 1 cuc. 
La ciutat és agradable, amb cases d’estil colonial, una zona per vianant... i en una plaça una escultura que em crida l’atenció. És una font amb la figura d’un nen que té una bota a la ma. Aquesta font es va inaugurar en el 1925, copiant una obra que hi havia en un catàleg d’objectes d’art de Nova York.
Durant la guerra de secessió d’Estats Units per dur aigua als soldats ferits feien servir les botes. Per tant en l’obra original aquesta figura podria representar això. Ara be, en la font que hi ha a la plaça de Santa Clara és tan sols una figura decorativa i l’aigua raja de la bota. La figura que hi ha ara és una rèplica de l’original. 

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Cuba_15: Vall dels ingenis

A uns 10 Km de Trinidad hi ha el que s’anomena la vall dels ingenis. En realitat són tres valls interconnectades que ocupen 225 Km2
Un ingeni era una hisenda colonial en la que, a més de les plantacions de canya de sucre, hi havia instal·lacions per processar la canya de sucre, i obtenir el sucre, el rom i alcohol.  
La riquesa de la ciutat de Trinidad provenia de la industria sucrera d’aquesta vall. En el segle XIX, quan estava en el seu punt àlgid, aquí hi havia més de 50 molins de sucre i l’any 1827 hi treballaven més de 11 mil esclaus. 
Aquesta vall, juntament amb la ciutat de Trinidad, és patrimoni de la Unesco. Entre el segle XVII i el XIX aquí s’hi va instal·lar l’aristocràcia criolla que es dedicava al cultiu de la canya de sucre. Els criolls eren els fills d’espanyols nascuts a Cuba.  
En els anys 1990s la industria sucrera va anar a la baixa. Un dels motius sembla que va ser la degradació del sol i la manca d’aigua. Les restes d’aquells ingenis són patrimoni de la Unesco ja que són un testimoni de com funcionava la industria del sucre i també en relació amb el tema del treball dels esclaus en les plantacions.
Moltes de les hisendes estan fetes malbé i gairebé en ruïnes; ara bé en queden algunes que estaven en millor estat i s’han restaurat per conservar-les.
Vam agafar un tren turístic per fer el recorregut per la vall dels ingenis des de Trinidad. 
Mentre esperem que sigui l’hora de sortida veiem un tren-bus: és una carrosseria d’autobús amb rodes adaptades per anar per les vies. És tota una curiositat.
A l’estació hi ha una locomotora antiga, em deixen pujar a mirar-la. Està espatllada i porta molt de temps esperant la peça que falta. I com sempre, et diuen, això és Cuba. Aparentment ja no s’immuten.
Mentre som allà passa un enterrament. El fèretre va en un cotxe i la gent segueix a peu al darrera. 
Per fi el tren ja està ple de turistes amb ganes de recórrer la vall. El paisatge és muntanyós i verd. De tant en quant es veu alguna casa, alguns animals pasturant, alguns cultius... Encara es planta canya de sucre, però ja no és la mateixa activitat que en el passat. També es veuen alguns grans vagons contenidors pel transport de la canya, mig rovellats.
El punt final del recorregut en tren és el centre de la vall, la Manaca Iznaga.
L’any 1750 es va construir la primera hisenda que es va anomenar Manaca el primer ingeni sucrer; més tard, en el 1795 la va comprar el Sr. Iznaga, originari de Trinidad. Va ser un dels homes més rics de Cuba gràcies al comerç d’esclaus.
L’any 1816 es va construir la torre que encara es pot veure actualment i es van fer millores en l'ingeni.
Al voltant d’aquesta torre hi ha una llegenda. Els dos germans Iznaga es van enamorar de la mateixa noia i van decidir que es quedaria amb la noia el que fes la millor construcció. Un dels germans va construir aquesta torre de 45 m i l’altre va excavar un pou de 28 m que encara s’utilitza. No explica amb qui es va quedar la noia.  
Una altra llegenda diu que la dona d’un d’ells l’hi va ser infidel i com a càstig va construir la torre per tancar-la a dins de per vida.
La torre servia per vigilar als esclaus que no s’escapessin i donar l’alarma si ho feien; també per vigilar si es calava foc en algun camp. 
A la part més alta hi havia una campana, que es tocava per avisar que s’havia de començar a  treballar, i es tornava a tocar en acabar. He llegit que també avisava de l’hora en que estaven obligats a resar, tres cops al dia. 
La torre té set nivells de formes geomètriques que van des del quadrat fins a l’octàgon. Es puja per una escala interior.
Hi ha moltíssima gent i també moltes parades de venta de peces de roba, teles de tota mena. El que era la mansió ara té botiguetes i un bar i restaurant. Hi ha uns bons porxos i com que l’edifici està obert per les dues bandes circula l’aire i s’hi està molt be.
En la zona enjardinada hi ha dos grans bols de ferro forjat (o això em sembla) on es feia la cocció de la melassa. 
Si no ho he entès malament, el suc que s’extreu premsant la canya en els molins és la melassa. Després aquesta s’ha de purificar, crec que es fa servir calç i s’escalfa, així perd acidesa i precipiten impureses com sals càlciques. Després el líquid clar s’evapora per reduir la quantitat d’aigua. El rom s’obté destil·lant el suc de la canya de sucre o la melassa. 
Els xinesos ja extreien sucre de la canya en el segle VI a. C. En el segle VII els àrabs l’estenen pels territoris que ocupen, així arriba a l’Al-Àndalús, i va ser Colom qui va portar el cultiu a Cuba.
Per la carretera trobem botiguetes en les que et preparen el suc de canya; en el mateix moment et premsen la canya i va sortint un líquid d’un color groguenc i tèrbol. No té un aspecte molt atractiu. És molt dolç i una mica àcid. No sé si era per l’aspecte, pel got que no es veia molt net, o pel gust àcid, el cas és que no em va entusiasmar. Vaig prendre’n mig gotet i vaig deixar la resta, ja que el meu estómac té una tolerància bastant baixa. Tot i això tenia ganes de provar-lo, ja que és curiós veure com el preparen. 

Cuba_14: Cayo de las Iguanas

Vam anar a passar el dia al “cayo de las iguanas”. Per arribar-hi calia anar al port que hi ha a la península d’Ancón i des d’allà agafar un catamarà. Arribar al port és un contrast amb la ciutat, aquí no es veu el passat sinó els iots, velers, catamarans que esperen als turistes. És un altre mon. Vam agafar un catamarà per fer el trajecte, que dura unes dues hores. 
El dia era esplèndid i la navegació molt agradable. Es podien veure les muntanyes al fons, més enllà de la ciutat de Trinidad i a primer terme, la vegetació d’un verd brillant i net, contrastant amb el blau del mar i el cel. Un recorregut molt relaxant.
Davant de la costa sud de Cuba, en el mar carib, hi ha l’arxipèlag de canarreos, que consta d’unes 350 illes i illots. La illa més gran d’aquest arxipèlag és la illa Juventud i un dels illots de més renom és el cayo largo.
Suposo que des de Trinidad el que queda més a la vora és el cayo de les iguanes. No l’he pogut localitzar en els mapes. El nom d’aquest illot rocós és degut als seus habitants rèptils: les iguanes.
Aquí hi ha una iguana que és endèmica del carib, la cyclura nubila. Com que hi ve força turisme, aquestes bestioles ja estan acostumades a la presència humana i no fugen. És una espècie protegida, que s’alimenta de vegetals i té predilecció pels cactus.

Viuen en arbres i coves especialment costaneres. La femella enterra els ous en forats d’un 85 cm de fondària. Els ous d’aquestes iguanes són de mida semblant als de gallina.
Aquesta iguana es va descriure per primer cop en el 1831 i el seu nom (cyclura) prové de la cua anellada. Els mascles son mes grans que les femelles i el color de la pell també es diferent: el clor del mascle varia entre el gris fosc fins al marró vermellós. En canvi la femella es verda amb ratlles fosques. Totes aquestes iguanes tenen les potes negres i una cresta dorsal. 
Tenen papada, dents amples i ulls vermells. Quan se senten incòmodes contrauen la papada.
 Diuen que tenen molt bona visió i que poden detectar el moviment a llarga distancia. A la part de dalt del cap tenen un òrgan fotodetector que els hi permet detectar els canvis de llum i moviment.
Són capaces de veure la radiació UV, el què els hi permet seleccionar els llocs on hi ha major radiació per prendre el sol, i així poder sintetitzar mes vitamina D. Ara be, quan no hi ha gaire llum tenen mala visió.
Com que és un rèptil necessita el sol per escalfar-se i regular la temperatura del seu cos. Quan plou o fa molt vent no acostumen a sortir dels túnel son viuen.  
Els mascles es tornen agressius en envellir. Les femelles ponen els ous, entre 3 i 30, sembla que cada any els enterren en el mateix lloc i que vigilen el niu.
El terreny calcari d’aquest illot és ideal per les iguanes, ja que els hi permet cavar túnels on es refugien.
La iguana generalment es desplaça lentament, tot que quan cal pot córrer i fins i tot saltar. Són bones nedadores i passen d’un illot a l’altre nedant.
Aquesta iguana és una espècie protegida ja que està en perill d’extinció.
A part de les iguanes hi ha les júties, que són uns mamífers que recorden les rates, i que habiten en els arbres. Són vegetarianes. I curiosament necessiten molt poca aigua, amb la que porten els fruits i fulles de que s’alimenten ja en tenen prou.
En quant als ocells cal destacar un que s’anomena “mariposa”. Tant el mascle com la femella tenen colors vius i no són gaire grans, no passen dels 14 cm.  
Desembarcar aquí va ser fantàstic. Quan vam arribar-hi nosaltres no hi havia ningú. Va ser un plaer. La sorra blanca coral·lina, els manglars... i les iguanes campant al seu aire. Trencava una mica l’harmonia del lloc les gandules blaves disperses per allà.
Mar endins hi ha un escull de coral on es pot fer snorkel. Un petit inconvenient és que hi ha algues microscòpiques que t’aclivellen a picades. Sorprèn perquè l’aigua és molt clara i sense necessitat de ficar el cap a dins veus el fons.
L’excursió amb el catamarà fins aquí inclou el dinar; la tripulació és la que el prepara i duen plats i coberts, així com una nevereta amb begudes. A la platja hi ha una construcció de fusta amb taules i bancs on la gent pot fer menjar el seu pícnic.  
En arribar a aquest illot en el que tan sols hi veies els animals, em va recordar les galàpags. És una sensació molt especial, arribar a un lloc en el que no hi veus a ningú, tan sols els animals.
Mentre dinàvem les iguanes, les júties i els ocells ja venien a veure que podien aconseguir. I en acabar es van quedar  repassant les restes dels plats.
Em fa gràcia veure les iguanes prenent el sol i carregant les piles, estan gairebé apilades. Això ja m’havia sorprès a les galàpags, sembla que es troben còmodes superposades unes a les altres.  
Aquesta illa paradisíaca a més té cocoters, que et permeten fer una migdiada a l’ombra, aprofitant les gandules.
Ho tenen tot molt ben organitzat ja que quan nosaltres vam acabar de dinar i vam passar a fer la migdiada i un altre bany, va arribar un altre catamarà i la les taules per dinar ja estaven lliures. 

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Cuba_13: Trinidad

Avui anem cap a Trinidad. Primer ens vam parar a un mirador des del que es veu la plana a tocar del mar, on es troba Trinidad, i les muntanyes d'escambray. Tot i que el dia no és molt clar, es percep el contrast de colors, ver i blau, muntanya i mar. 
Arribem a Trinidad. Va ser una sorpresa; me l’esperava molt monumental, ja que des del 1988 forma part del patrimoni de la Unesco.
Crec que la primera impressió de no trobar-la monumental radica en que vam arribar per un extrem, i el primer que vaig veure van ser casetes baixes pintades de colors, força senzilles, carrers empedrats, cavalls i burros circulant pel carrer... Em va fer l’efecte d’un poblet pintoresc. Després ja me’n vaig adonar de que era molt més que això, és una ciutat congelada en el temps. 
Aquesta zona de la costa ja estava habitada molt abans de l’arribada dels espanyols. A partir dels objectes trobats en les excavacions es calcula que els primers habitants devien arribar aquí cap al 2500 a. C. i aquest primer grup ètnic sembla que hi van estar fins al segle X d. C.. 
Ara be, al llarg dels anys havien arribat altres grups, entre ells els siboney i els taïns, que també es van instal·lar en aquesta zona. 
L’anàlisi de les restes de ceràmiques permet establir els fluxos migratoris que hi havia en les Antilles i els orígens de la població. 
A finals dels 1513 arriba a aquestes costes Diego Velázquez de Cuéllar. L’indret l’hi va semblar prou protegit i va decidir explorar la regió. Satisfet amb la ubicació, va decidir construir aquí la ciutat de la Santíssima Trinitat. Va ser el tercer assentament espanyol a l’illa, després de Baracoa i Bayamo.
Com ja he comentat, aquí ja hi havia població nadiua, i segons Fra Bartolomé de las Casas als colonitzadors els hi venia de perles, ja que així tenien ma d’obra que seria fàcil d’explotar. 
Bartolomé de las Casas es va convertir en un gran defensor dels indígenes d’americà llatina. Va ser aquí a Cuba on va començar a adonar-se de la injustícia del sistema i les condicions de treball que tenien els nadius en les mines. Va intentar fer-se escoltar, ja que s’oposava a l’esclavatge, i va dedicar bona part de la seva vida a la lluita per unes condicions de vida dignes pels indis. 
La primera missa es va dir sota un arbre, un jigüe, que estava en la que ara s’anomena plaça reial del jigüe. En algú lloc es diu que va ser fra Bartolomé qui va dir aquesta primera missa a la recent fundada ciutat.
En aquesta zona hi havia or i ja abans de l’arribada dels espanyols els nadius ja recollien or dels al·luvions dels rius. No obstant, va ser l’arribada de Velázquez la que va desencadenar la febre de l’or. Sembla que ja venia amb la idea de trobar l’or. La població a la ciutat es va incrementar per l’arribada d’aventures amb ganes de fer fortuna. Primer tan sols era l’or al·luvial però després va arribar a haver-hi fins i tot una foneria.
L’any 1518, Hernan Cortés, que havia sigut secretari de Velázquez, va passar per la ciutat reclutant mercenaris abans d’embarcar per anar a la conquesta de Mèxic.  Molts dels espanyols assentats a Trinidad s’hi van apuntar i diuen que en deu dies la ciutat va quedar gairebé despoblada.
He llegit que tan sols van quedar 6 famílies espanyoles. Com que la població autòctona havia disminuït molt, per tirar endavant els seus negocis van fer servir esclaus.
Els anys següents van ser durs; l’or s’havia acabat i els nadius van haver de sobreviure amb la ramaderia i la pesca. 
Trinidad quedava aïllada de l’interior per la serralada d’escambray, estava lluny de la capital i les comunicacions no eren gens bones, o sigui que el comerç exterior era molt limitat. Així que en el segle XVII havia quedat molt reduïda i endarrerida. Tot això va afavorir la presència de pirates i contrabandistes que controlaven el comerç d’esclaus. Poc a poc, el contraban, la ramaderia i el tabac van anar traient a la vil·la de la letargia.
Les coses van millorar en el segle XIX. La revolta d’esclaus a Haití va fer que molts francesos es refugiessin a Trinidad i van establir diverses centrals sucreres en la regió, en el que s’ha anomenat el valle de los ingenios. A començaments de segle ja hi havia 78 centrals sucreres en aquesta regió i el comerç del sucre va substituir el de la carn salada i el cuir, que havia mantingut a la ciutat amb vida fins llavors. Un terç del sucre total cubà es produïa aquí.
La riquesa va fer que la ciutat prosperés, que es construïssin edificis bonics i senyorials. S’empraven bons materials, marbre i fustes de qualitat, es cuidava la decoració i l’estètica... Però cap al 1850 la prosperitat es va acabar. La crisis del sucre i les guerres de la independència van arruïnar la regió.
Amb les guerres les plantacions de sucre van quedar devastades i cremades. El port de Casilda, que és el port de la ciutat va deixar de funcionar. Els propietaris de les plantacions van intentar salvar la industria sucrera però no va poder competir amb Cienfuegos i Matanzas. Els habitants de la població no van tenir prou recursos per reconstruir la ciutat, que va quedar congelada en el temps.

 El president Batista va valorar el patrimoni històric de Trinidad i va aprovar una llei per protegir-la i conservar-la. Després va ser patrimoni nacional i més tard mundial. 

Feia molt bon dia, no hi havia pràcticament cotxes, alguna gent pel carrer caminava aprofitant els espais amb ombra. Es respira tranquil·litat; ara, uns mesos més tard, veient les fotografies sento altra cop aquella calma.
Les portes de les cases, amb la doble entrada, gran i petita com en moltes cases antigues de la metròpolis, la diferència amb les que hi ha per aquí Catalunya és el color, marrons per Catalunya, colors pastel a Trinidad.
Moltes cases tenen reixes a les portes i finestres; ja ho havia vist en altres de les ciutats per on em passat. Diuen que era perquè les noies no s’escapessin amb algun esclau.
Hi ha bastants cavalls i burros. Alguns son pels turistes; t’ofereixen fer una excursió o visitar la ciutat a cavall.  
La plaça de les tres creus, es troba en el barri del calvari. Com el seu nom indica, hi ha tres creus de fusta que estan aquí al menys des del 1826. Durant l’època colonial, en les festes religioses les processons acabaven aquí.
La majoria de cases són d’una sola planta, i en moltes es pot veure el rètol de l’any de construcció. Ara be, com en els altres llocs visitats, hi ha cases que estan restaurades i fan molt de goig, mentre que d’altres han anat caient i estan mig abandonades.
Vam entrar en una botiga bastant miserable. Era una de les botigues oficials de queviures, on venen els productes “normats”. Aquests productes són els que venen amb la cartilla alimentària a un preu més baix. La idea original (es va instaurar en el 1963) era que els productes bàsics havien de ser assequibles per tothom. Esta marcat el que pot adquirir, al preu subvencionat, o sigui amb la cartilla, cada persona, a la setmana o al mes. Son quantitats insuficients i no sempre hi ha els productes disponibles. M’expliquen que la carn, el peix o el pollastre, molts cops no apareix i no es pot comprar. O si en vols ho has de comprar al mercat lliure, molt més car. 
Fan acudits sobre el peix que fa ki-ki-ri-ki, perquè a vegades et trobes que t’apunten que t’han donat peix quan en realitat és pollastre. Actualment el peix ja no està a la cartilla. 
Els nens tenen dret a la llet dins de la cartilla només fins els 7 anys. Després qui vulgui llet se l’ha d’aconseguir en un altre lloc. 
Els productes “alliberats” són els que ja no estan a la cartilla, és a dir que no tenen subvenció i per tant son més cars. D’aquests productes, si tens diners, pots comprar la quantitat que vulguis. Ara be, el preu també està marcat per l’estat.
En les botigues que tenen els productes de la llibreta es formen dues cues, una d’elles, la ràpida és la dels que treballen, que tenen preferència per ser atesos. No sé quan es formen cues, perquè jo no vaig trobar mai ningú, en totes les que vaig veure; tampoc tenien gaire cosa a vendre. Suposo que és perquè ara hi ha menys coses incloses a la cartilla i també suposo que es deu omplir quan arriba la mercaderia del dia. 
Contrasten les casetes baixes i senzilles amb les cases senyorials, amb mobiliari de l’època colonial, motllures al sostre, pintures i gravats a les parets, grans làmpades... Contrastos. Tot son contrasto en aquest país. I música. Vagis on vagis trobes algú tocant i cantant, alegrant l’ambient.
L’església de la Santíssima Trinitat, és una reconstrucció del 1892, ja que l’anterior va quedar malmesa per una tempesta. El que em crida més l’atenció d’aquesta església és un crist assegut, en diuen el Crist de la humilitat i la paciència. És un posat no molt habitual, tot i que n’hi ha un altre a l’Havana. A mi em va cridar l’atenció i més perquè les lletres vermelles que hi ha a sota no passen desapercebudes: “vengen a mi los que estan cansados y agobiados que yo les aliviaré”.
Més enllà ens trobem un temple afrocubà, el temple de Yemaya. És una casa tradicional i al mateix temps és el temple. Segons la tradició oral, en el pati d’aquesta casa s’hi van trobar restes d’un antic enterrament. Alguns dels objectes trobats eren unes pedres esfèriques que els antics siboney dipositaven com ofrenes en els enterraments, destrals, estris de pesca utilitzats per antics esclaus... es creu que era un enterrament afroaborigen.
La família que viu actualment a la casa, quan la va comprar hi va trobar una figura de Yemayá, en un dels habitacles on vivien els esclaus. La imatge estava en molt mal estat però la van restaurar i  deu ser la presideix el temple. 
Yemayá és una divinitat ioruba, de l’Àfrica occidental, que simbolitza la deessa mare. Aquí a Cuba es va fusionar la religió cristiana amb la religió dels esclaus, predominant la influencia ioruba, el que va donar lloc a la santeria.
El primer que trobes és una sala amb una petita nina de drap, amb la cara negra i la vestimenta blanca. Aquesta figura té un caràcter protector, crec que es diu Anaquillé.  
 D’aquí es passes al pati on hi ha el temple. Hi ha unes vitrines de fusta amb portes en vidre, on s’hi guarden els objectes que fan servir en les cerimònies, les figures de divinitats i també objectes de la natura que tenen alguna simbologia, com pedres o cargolins. És sorprenent perquè a mi em semblen soperes i plats de porcellana, de la vaixella de l’avia... Suposo que van incorporar als seus rituals objectes que trobaven bonics. 
A les parets les pintures representen el sol i la lluna, el moviment de les marees, onades, peixos...  
La figura de Yemayá, la deessa ioruba ocupa un lloc predominant. Porta una criatura als braços i és al mateix temps la Verge de la Regla, cristiana i Yemayá la deessa ioruba.  
L’edifici es va convertir en temple en el segle XX i es dedica a la celebració de festes i cultes que posen de manifest aquest sincretisme.
Hi ha una taula amb set gots plens d’aigua i al darrera una creu. Diuen que el numero set representa les set potencies africanes.
Aquí s’hi fan diferents cerimònies, una d’elles és la ofrena al mort, en la que es rendeix tribut als esperits dels que van viure en aquest terreny.
Una vegada a l’any es fa una processó en la que es treu a Yemayá a donar una volta per la ciutat. Abans de sortir al carrer, l’arreglen i l’hi resen, i després alguns dels seus seguidors la porten sobre per fer el recorregut per la ciutat. En aquesta processó es fa una breu parada davant de l’església catòlica. Darrera la imatge hi van els que toquen el tambor i després els fidels que duen espelmes i segueixen el ritme de la música. Per davant de la imatge va el “santer” que és el que dirigeix el recorregut i la cerimònia.  
Tot el mon de les religions afrocubanes és molt interessant però se’m fa difícil de seguir. Hi ha molts noms de divinitat, càrrecs, cerimònies... Hi ha el procés d’iniciació, per això cal estar batejat.... però és el bateig ioruba o el cristià? Estan les dues religions tant barrejades que és una mica un embolic.
Amb tant de passeig per la ciutat de tant en quant cal aturar-se i reposar una mica. Ho fem a la taberna Canchanchara, un edifici del segle XVII, que després de passar de ma en ma, s’ha convertit en aquest local i en el 1994 creen el  còctel amb el mateix nom, que conté: mel, llimona, aiguardent, aigua i gel.  Diuen que aquesta barreja ja la prenien els mambisos quan lluitaven per la independència.
Crec que aquí Trinidad va ser el primer lloc on vaig veure restaurants en que el menjador està ple d'imatges de sants. Em va sorprendre moltíssim. Figures de mida natural, que pots tenir-les just al costat de la taula. Xocant. Molts dels restaurants son antigues cases colonials, per tant els menjadors son senyorials, amb mobiliari i làmpades que em recorden els de casa els avis.
El primer bany en el carib el fem a la platja Ancon, que és molt bonica i espaiosa. A més té alguns arbres que donen ombra, cosa que és d’agrair. Hi ha algunes famílies que han vingut amb cotxe i també m’ha semblat que arriba algun autobús.
Al vespre la ciutat s’anima, hi ha concert, un cuc l’entrada. Està molt ple de gent. L’ambient em recorda el de les revetlles populars. Molt agradable.
A Trinidad estàvem allotjats en cases particulars. A uns 20 minuts del centre, anant a peu. Un barri tranquil, senzill. La família amb la que estava eren agradables però no vam interaccionar massa. Em va sorprendre que tenien bastants estris de cuina moderns; no sé si perquè tenen algú a fóra o és que sí que surt rentable llogar cases a turistes.  
De les coses que m’ha anat explicant del país algunes em sorprenen força. Una d’elles és que a les ciutats on hi ha més turisme, i per tant on un es podria guanyar la vida no s’hi pot anar a viure lliurement. Per exemple, un que sigui de la regió oriental no pot anar a viure a l’Havana; l’única forma per anar-hi és que es casi amb una d’allà. No tens llibertat per anar a viure on vulguis dins del teu propi país. Diuen que és per evitar la despoblació de les altres zones.
Aquí es potencia molt que es facin coses pel país, són mèrits i llavors tens avantatges. Igual que hi ha coses que et fan perdre drets. Em diuen que la religió no va estar mai prohibida, però que si erets religiós no podies ser del partiti, i per tant no tenies gaires drets. Ara diuen que sí, que pots ser religiós i del partit, però en l’últim graó.
També em parlaven molt dels pioners. Vaig arribar a la conclusió que els pioners son tots els nens d’escola. I els millors son els pioners exploradors, que ho son un 90% dels nens. Haver sigut un pioner explorador son mèrits també. Surten al camp, aprenen supervivència.... en certa forma com els escoltes, però amb un aire més militar.  
Tampoc tinc clar si poden decidir lliurement el que volen estudiar. Cada municipi determina quants professionals necessita de cada tipus i aquestes són les places que s’ofereixen a la Universitat. Se seleccionen els millors, els que tenen més mèrits o punts. Em dóna la sensació de que hi ha molta competitivitat, moltes ganes de pujar en l’escalafó del partit, ganes de fer mèrits per tenir avantatges.
A les escoles ja es potencia aquesta competitivitat. És un mèrit ser esportista d’elit. Una cosa que em sorprèn és que els escacs és una assignatura curricular.