diumenge, 11 d’octubre de 2015

Cuba_12: Parc Nacional de Topes de Collantes

Anem en bus cap al parc nacional de Topes de Collantes, són unes dues hores de trajecte i està a tan sols 19 km de Trinidad.
Aquest parc es troba a la serralada d’escambray, en el centre del país; té uns 90 Km de llarg i és la segona més alta de Cuba. Topes de Collantes està a uns 800 m d’alçada i el pic més alt d’aquesta serralada és el San Juan, amb 1140 m d’alçada.
En ser una zona muntanyosa i boscosa, va ser escenari de guerra de guerrilles i amagatall de rebels. Primer hi van ser el Che Guevara i companyia, en la lluita contra Batista. Després els opositors al règim castrista, amb recolzament exterior, els que van utilitzar aquest indret per la seva lluita contrarevolucionària.
Entre els anys 1930-1950 es deia que l’aire d’aquestes muntanyes curava. Molts malalts de tuberculosi, quan els metges veien que ja no podien fer res més per ells, els hi deien que provessin sort venint aquí, a veure si aquest aire els guaria. Diuen que alguns d’aquests malalts van tornar a la vall guarits. La fama de l’aire saludable d’aquest lloc es va anar estenent i cada cop hi pujava més gent.
L’any 1954 Batista hi va fer construir un sanatori. Diuen que la seva dona patia tuberculosi i que quan va pujar aquí l’hi va encantar el lloc i el va convèncer de construir el gran sanatori.
Després de la revolució l’hospital va deixar de funcionar com a tal i es va convertir en escola. Més tard, ja cap al 1975 va recuperar en certa forma la idea original d’aprofitar l’aire beneficiós de la muntanya. Es va convertir en el que és ara, un hotel dedicat a la teràpia i rehabilitació. Una mena de balneari. S’anomena Kurhotel i és un gran edifici, que pel meu gust desentona amb el paisatge. L’interior diuen que està ple d’obres d’art; té unes 800 pintures i moltes escultures d’autors cubans de diferents períodes i estils.  
Hi ha molta gent que ve a aquest centre a fer alguna cura, ja que n’hi ha per tots els gustos; hi ha diversos programes, uns especials per a la gent gran, altres d’estètica i per aprimar-se, cures anti-estrès, per malalties cardiovasculars, neurològiques.... un gran ventall de possibilitats.
El fet de que està a la vora de Trinidad, que és una de les poblacions patrimoni de la humanitat, fa que vingui molt turisme. Així que s’han obert nous hotels i s’aprofiten les diferents activitats que es poden fer en aquest parc.
Molt a prop del Kurhotel hi ha el centre d’informació del parc, des d’on organitzen i gestionen totes les activitats pel parc. Hi ha diversos itineraris segons les ganes de caminar que tinguis. Cada grup té el seu guia i en camió et porten fins a l’inici de la caminada.
Entre el Kurhotel i el centre d’informació en una gran plaça hi ha un rellotge de sol.  És un disseny realitzat per un arquitecte cubà, Rafael Fornés en col·laboració amb un artista hongarès. Es va construir en el 1990, crec que per cobrir un espai que quedava buit. Es van utilitzar diferents pedres naturals, com si fos un mostrari en forma de mandala. Hi ha diferents anells, amb diferents tipus de pedres, de diferents canteres del país.
En el centre de visitants hi havia força gent; per arribar al punt on es comença la caminada cal pujar amb camions, però no n’hi ha gaires, potser dos o tres que van fent viatges carregant gent. En vista de que ens teníem que esperar una estona vam començar a avançar anat a peu fins a la casa del cafè, amb la idea de que ens recollissin allà. No va ser massa bona idea ja que ens van tenir un parell d’hores abandonats allà.
El camí fins a la casa del cafè és molt agradable, veus ja els cafetars i la vegetació exuberant. I la humitat és també impressionant quan estàs enmig de la vegetació.   
La casa del cafè està en un entorn molt agradable. Tenen maquinaria antiga, exposada en el jardí. Es pot veure un molí amb motor del 1901 i un altre molí en fusta manual. A l’interior tenen una mica de museu amb diferents sistemes de filtrat o colat del cafè, fotografies... 
Hi ha també una caixa amb grans de diferent color, segons les varietats de cafè o potser de les etapes per les que passa. Aquest local estava en una antiga plantació de cafè i aquí era on s’assecava i es tractava. Ara tenen un cafè molt bo.
Amb el cafè passa com amb el tabac, que la major part del producte, un 80-90% ho han de vendre a l’estat, al preu que marquen. La resta és per consum propi.  
Per fi, després de moltes trucades al centre de visitants arriba un dels camions a recollir-nos i ens puja per la serralada d’escambray. El paisatge de pujada ja és espectacular. 
La vall queda enrere i vegetació per tot arreu. Tot el recorregut és en pujada, amb un pendent molt pronunciat. Impressionant. Es va veient alguna granja, cases més o menys aïllades, amb algun cavall a la porta, terreny conreat.... i vegetació. Verd. El verd ho impregna tot.
Com que hem perdut tant de temps, han d’escurçar el recorregut ja que hem d’arribar a dinar a la casa de la gallega, l’únic lloc per menjar que hi ha per aquí.
El recorregut que fem dura dues hores. És molt agradable. Ens van explicant sobre les plantes que anem trobant. Hi ha moltes plantes epífites, que viuen sobre els troncs dels arbres o sobre les seves branques. Pots trobar plataners, plantes de flors de colors diversos, alternant amb la planta del cafè... Molta varietat.
És un parc de vegetació perenne. Hi ha molts líquens i son impressionants les falgueres arborescents. El pi mascle és abundant en aquest bosc, acostuma a créixer 2,5 cm de diàmetre per any; n’hi ha que tenen més de 25 anys i poden fer uns 30 m d’alçada. 
La segona espècie en importància en els boscos d’escambray és l’eucaliptus. Hi ha uns eucaliptus que diuen que arriben als 100 m d’alt i que tenen un diàmetre de 3,5 m. Molts dels arbres d’eucaliptus poden assolir alçades de 10 m en tan sols 4 anys, pel que son molt útils en la reforestació del terreny. La seva fusta es fa servir tant per fabricar mobles i vaixells com per estris d’artesania. 
De les fulles de l’eucaliptus se n’extreu l’oli essencial, que és beneficiós en problemes de les vies respiratòries. Una altra planta de la que també s’extreu oli essencial és d’una de les variants del callistemon; el seu oli essencial té, a l’igual que el d’eucaliptus, eucaliptol com un dels seus component. En una publicació del 2013 presenten un estudi de la seva activitat antibacteriana. Aquí hi ha moltes plantes que presenten propietats medicinals. El callistemon té unes flors vermelles molt curioses i un dels noms comuns pels que se les coneix és escombreta vermella.
Hi ha moltes altres varietats d’arbres. Entre ells els garrofers, cedres, caoba, teca, magnòlies... Són impressionants també els bambús gegants. Aquí tot és grandiós.
De les flors, una de les que es troba per aquí es l’orquídia, de la que hi ha diverses varietats. Hi ha flors de diversos colors i formes, de les que no en sé el nom, però que alegren el camí. La que no pot faltar és la flor nacional de Cuba, que l’anomenen “mariposa”, papallona.
En el segle XIX aquesta planta ja adornava els jardins i patis de les cases. També es trobava en la natura, en terrenys humits, prop dels rius i corrents d’aigua. 
En l’època colonial les dones s’adornaven i es perfumaven amb les flors d’aquesta planta. És una flor de color blanc, que fa molt bona olor, i s’ha fet servir ja des del segle XIX pels rams de núvia.  
Va ser en el 1936 que es va declarar flor nacional, tot i que no és una flor autòctona de Cuba. El fet de que s’escollís aquesta flor és, entre d’altres coses, perquè durant les guerres per la independència s’utilitzava per camuflar-hi missatges; un paperet enrotllat passava desapercebut i així les dones el podien portar al seu destí sense cridar l’atenció.
També està ple d’ocells, un 45% de les aus endèmiques del país es troben aquí. Veiem el tocororo, amb les seves plomes vermelles, blaves i blanques i el diminut  zunzuncito. Diuen que per aquí hi ha una de les granotes més petites del planeta. A part hi ha una mena de llangardaixos i invertebrats diversos.
El parc té molts salts d’aigua, fonts i rierols, que son els que ajuden a que hi hagi tanta vegetació. També han contribuït a la formació de coves i gorgs. En el nostre recorregut cal creuar algun riu i es passa per sobre de ponts fets amb troncs. Està ben condicionat, hi ha una mica de barana de fusta que facilita el pas. Arribem a un llac o gorg en el que hi ha unes quantes famílies banyant-se.  
Hi havia un clar al bosc, just al costat del lloc de bany, amb una mena de mampares on et pots canviar. Hi ha també el que havia sigut una barra de bar, ara en desús, però en algun moment aquí devien vendre refrescos. Hagués sigut genial trobar-ne! Amb la caminada, la calor i la humitat, em venia molt de gust una beguda fresca!  
Després del bany vam continuar la caminada fins arribar a casa la Gallega, el restaurant on ens esperaven a dinar. Eren ja les tres de la tarda. Jo estava morta de gana. El menú era pollastre a la gallega, o sigui la recepta familiar, amb acompanyament.
Després de dinar vam fer una nova caminada, en principi per anar a una cova, però tot i que el camí estava molt ben marcat no hi havia ni un sol indicador que digués a on duia. No sabíem si havíem agafat el camí correcte o no, però vam continuar endavant. Va ser un bon passeig, amb moltes pujades i baixades.
Crec que la cova a la que vam arribar és la de la Batata. És una gran cova, amb un riu en el seu interior. Entre que ja era tard i que no teníem ganes de mullar-nos els peus, ens vam quedar a l’entrada.
De tornada ens va agafar la pluja, però va ser molt  bonic el recorregut. Algun dels racons estava ple de flors i era espectacular. A més en ser humit se sent molt més la fragància de les plantes. Vaig acabar cansada i una mica remullada però va valdre la pena. La serralada d’escambray és impressionant. 

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Cuba_11: Cienfuegos

Comencem el nostre camí cap a orient. Anem cap a Cienfuegos que es troba en la costa caribenya; per anar-hi hem de tornar primer fins a l’Havana, que està a la costa atlàntica. L'autopista és força bona i hi ha poc trànsit. Les carreteres en canvi, estan en força mal estat però tampoc tenen massa trànsit. Els cotxes escassegen.
La ciutat de Cienfuegos es troba a la península de Majagua, a la badia de Jagua. El nom d’aquesta badia té origen aborigen, i té diversos significats: origen, deu, font, riquesa. És una badia en forma de bossa, oberta al mar carib. Cienfuegos està més propera a l’Havana (a 245 Km) que a Santiago (658 Km) i té el segon port més important del país.
La ciutat de Cienfuegos se la coneixia com la Perla del Sud, ja que en el segle XIX va adquirir una gran importància econòmica i també cultural, el que va fer que restés importància a la ciutat de Trinidad que fins llavors era la capital del comerç d’aquesta regió. L’any 1850 el tren va arribar a la ciutat, fet que va contribuir a la seva prosperitat, ja que es facilitava el transport del sucre cap al port. 
Colom va descobrir aquesta badia l’any 1494, però no sembla que en aquell moment es colonitzés aquest terreny, tot i que sí que sembla que hi va viure un espanyol, com comentaré després.  
En els segles XVI i XVII la ciutat colonial important en la costa caribenya  era Trinidad i la badia no estava poblada, però com que la pirateria anava en augment, els espanyols van decidir construir una fortalesa a l’entrada de la badia, el castell de Jagua (o de Nostra Senyora dels Àngels de Jagua), per protegir la costa; va ser una de les fortaleses més importants de la costa sud de l’illa.
La ciutat de Cienfuegos és una de les més joves del país, es va construir l’any 1819. Així i tot, el seu centre històric va passar a formar part del patrimoni de la humanitat, l’any 2005. I diuen que és una de les ciutats més elegants del país.
La ciutat la van fundar Louis D’Clouet, un francès de Bordeus que residia a Luisiana. El seu objectiu era augmentar la població blanca de la illa, per això va convidar a 40 famílies de Nova Orleans, Filadèlfia i Bordeus a fundar una colònia blanca a la badia de Jagua. El terreny fèrtil, amb bones pastures, relativament proper a Trinidad, era el lloc ideal. 
Ara be, els inicis van ser durs, ja que l’any 1821, quan ja estaven instal·lats, un huracà va destruir les cases i el que ja havien construït. No es van desanimar i van reconstruir la ciutat, però l’hi van canviar el nom, per si el primer els hi havia dut mala sort. Van anomenar-la Cienfuegos en honor del governador del moment.
L’estil francès es nota encara en molts edificis, que tenen cornises i columnes decorades. Son edificis que de lluny em semblen molt bonics, però uns quants d’ells, quan t’apropes veus que estan bastant fets malbé.
És molt agradable passejar pel centre històric, pots trobar alguns tallers de pintura i galeries d’art, cases amb reixes metàl·liques molt elaborades i molt boniques. Un carrer per vianants, en que hi deu haver wifi ja que estan tots els joves enganxats al mòbil.
Però també hi ha just als carrers de darrera, aigües estancades, cases que necessiten reparació... País de contrastos. Coses molt cuidades i altres totalment deixades. 
El centre neuràlgic de la ciutat és el parc Martí en el que destaca el teatre Terry. Aquest edifici es va construir entre el 1887-1889. Tomas Terry era ric veneçolà que controlava gran part del comerç de la ciutat i a més deixava diners a l’aristocràcia local. Va construir diverses viles a la ciutat, una d’elles és el teatre que porta el seu nom.
El parc Martí és on en el passat hi havia la plaça d’armes i on es va fer la cerimònia d’inauguració de la ciutat. En un extrem de la plaça hi ha un arc de triomf, únic a Cuba, que es va erigir en memòria a la lluita per la independència. En la mateix aplaça hi ha la catedral. De fet, tota la plaça té encant, i cada edifici té la seva història.
Aquí hi van néixer pintors, escriptors i músics; Benny Moré va néixer en aquesta província i l’hi agradava molt la ciutat de Cienfuegos. Suposo que és per això que en un carrer hi ha una estàtua seva, en bronze i de mida natural que el representa caminant.
La ciutat tenia la població blanca i la negra, i tenien que passejar per espais separats. Una ciutat però dos móns.  
Hi ha una història o llegenda que es va publicar en el 1919 sobre la Venus negra.
Quan els colons d’origen francès ja estaven ben instal·lats en la nova Vil·la de Cienfuegos, es van dedicar a explorar els voltants. Una de les primers illes de la badia a la que van anar va ser al cayo Guije.
En aquesta regió hi havien viscut els siboney, que havien anat quedant arraconats pels taïns, primer, i després amb la presencia dels espanyols van gairebé (o potser totalment) desaparèixer.
El que expliquen és que quan els colons francesos van arribar a l’illot de Guije, van veure una noia negra, molt bonica, que anava nua, tan sols duia collarets i braçalets. Diuen que com que tenia unes formes perfecte la van anomenar la venus negra. 
La noia al veure’ls va fugir esporuguida. Quan van aconseguir atrapar-la, l’hi van fer mil i una preguntes, però ella no responia. Primer es van pensar que no els entenia, però després van descobrir que era muda. La noia anaven acompanyada per una garsa blava i un colom blanc.
Un dels colons la va dur a casa seva, la va alimentar i l’hi va proporcionar vestits.  L’home esperava alguna mostra d’agraïment per part seva, que col·laborés en les feines de la casa.... En canvi, la noia es va quedar arraulida en un racó, sense treballar ni menjar. Com que era muda no tenia forma d’explicar-los-hi què pensava o sentia. Van passar els dies i estava cada cop més feble, pel que l’home, tement que morís d’inanició la va retornar a l’illot on l’havien trobat. Allà es va recuperar menjant el que tenia a l’abast i en llibertat. 
Diverses vegades van intentar convèncer-la perquè anés a viure amb ells, però sempre acabava igual la història. O sigui que al final la van deixar que visqués a la seva manera en l’illot.  
Tot això semblaria una llegenda, però l’autor del llibre explica que va contactar amb l’historiador Pedro Modesto, que l’hi va explicar que una tarda, l’any 1876, quan ell era jove, va veure entrar a casa seva una dona negre anciana, amb el cabell blanc com si fos una bola de cotó, que anava completament nua, tant sols duia collarets i braçalets. Els seus pares l’hi van donar vestits però ella es va resistir a posar-se’ls, fins que la van obligar.  
L’hi van oferir menjar diversos i tan sols va menjar, amb molta gana,  les coses naturals i crues (plàtans, iuca i moniatos) deixant tot el que estava cuinat o condimentat. La van deixar dormir a casa seva i quan es van llevar al matí ja no hi era, tan sols quedaven els vestits amb que l’havien obligada a cobrir-se. Aquest és l’últim cop que se la va veure.
Actualment la llegenda de la venus negra és un símbol de la llibertat i la vida natural i en contra de la colonització i l’esclavatge.
Una altra llegenda que hi ha en aquesta ciutat fa referencia la palau del Valle.
Sembla que el primer espanyol que va viure a les costes de la badia de Jagua es deia Joseph Diaz i es devia instal·lar a Punta Gorda, entre els anys 1492 i el 1509. El lloc on vivia el va anomenar Amparo. 
Com que era un home sociable mantenia bones relacions amb els habitants locals, els siboneys, fins al punt de que es va aparellar amb una noia d’aquesta ètnia i van tenir molts fills. Aquest contacte va ser beneficiós per les dues bandes: els siboneys van adquirir coneixements de tipus tecnològic i ell de la forma de vida natural.  

Recordant la seva terra, l’alcàsser de Sevilla i el de Granada, va voler construir un edifici que s’hi assemblés. Com que no tenia recursos suficients per dur a terme el seu somni va pregar als deus dels siboney, especialment a un anomenat Jagua. I de la nit al dia, va aparèixer un edifici molt bell, en estil mudèjar. La seva dona, espantada pel que creia que era obra d’algun esperit maligne, va pregar a Déu i l’edifici va quedar totalment destruït.
Al cap d’uns segles, un comerciant va adquirir els terrenys propers a l’Amparo i va voler construir-hi una vil·la amb estil hispano-morisc, però a mesura que avançaven les obres se n’adonava de que no era el que volia, i va deixar la construcció inacabada.
El terreny va canviar de mans i el nou propietari és el comerciant Acisclo del Valle, que va finalitzar la construcció, conservant el nom original, Amparo, ja que és el nom de la seva dona. Com que ja l’hi agradava l’aire morisc que havia iniciat el seu predecessor va continuar amb el mateix estil, al menys en part.   
Aquest palau, construït com a palau d’estiu, l’any 1913, va acabar tenint una barreja d’estils arquitectònics i decoratius. Predomina l’estil mudèjar, però té tocs venecians, barrocs... Diuen que és l’edifici més bonic de la ciutat. Es troba a Punta Gorda, a la part sud de la ciutat, proper al mar.
Inicialment l’obra va ser dissenyada per un arquitecte de Cienfuegos, però es va acabar de construir sota la direcció d’un arquitecte italià. Hi van participar artistes cubans, italians, francesos i àrabs. 
El vestíbul, en estil gòtic, un saló menjador d’estil mudèjar, una sala de música i joc estil Lluis XVI, una altra sala en estil imperi, amb artesanats en or. Les habitacions de la planta superior tenen estil venecià. L’edifici té tres torres, que representen la força, l’amor (aquesta torre recorda al Taj Mahal) i la religió.
A començaments dels 1950s una companyia inversora va comprar el palau amb la idea de convertir-lo en un casino, però amb la revolució es van prohibir els casinos i el projecte no es va poder tirar endavant. Actualment és un restaurant i museu, i no sé si en part està vinculat al hotel Jagua que està al costat. 
És un edifici sorprenent, especialment quan entres dins, la sumptuositat dels seus salons, la decoració... impressionant.
Al vespre vam anar passejant pel malecon fins arribar al restaurant El Pelicano. La vista sobre la badia era molt bonica i el passeig molt agradable. Vam sopar a la terrassa d’aquest restaurant, feia una mica de fred, ja que està molt ventilat, però la vista val la pena.
En aquest país, la música està per tot arreu; vagis al restaurant o bar que vagis, hi ha algun grup de música. I en el Pelicano tampoc hi podien faltar. Va ser una nit agradable, amb bon menjar, mojitos i música en viu. 

dissabte, 3 d’octubre de 2015

Cuba_10: Viñales

El poble de Viñales és molt agradable. L’eix vertebral del poble és la carretera. Hi ha cases de l’època colonial, amb les façanes pintades de colors que dona un aire alegra. Hi ha però altres carrers que son també amplis, alguns amb una mica d’arbrat. Les cases tenen porxos on en molts casos hi ha algun balancí, per prendre la fresca veien passar la gent. hi ha cases molt cuidades, amb plantes a l’entrada, una mica de jardí...
Alguns dels rètols de les botigues em fan gràcia i tampoc hi falta la propaganda patriòtica. No circulen gaires cotxes i els que hi ha son models antics, en menys bon estat que els que es veien per l’Havana.
Hi ha un nom que apareix sovint per aquí, és el d’Adela Azcuy. Hi ha un monument dedicat a ella i un carrer. Aquesta dona va néixer a Viñales l’any 1861; va rebre una bona educació, escrivia poesia, però a més era molt hàbil muntant a cavall i participava en caceres, ja que també tenia molta destresa amb les armes de foc. Era molt activa i inquieta i de idees liberals, amb el que el seu caràcter no era l’habitual en les dones de l’època. La descriuen també com una dona atractiva. Apassionada per la natura, feia grans caminades per recollir flors i plantes, de les que en coneixia les seves propietats, també recollia fòssils i diuen que tenia una bona col·lecció de falgueres indígenes. Es diu que era una gran investigadora.
Es va casar amb un farmacèutic de Camagüey, de família criolla distingida. Tenien idees similars sobre la situació del país, però la verola va matar al seu marit quan ella tenia 25 anys. 5 anys més tard es va casar amb un espanyol que treballa ala farmàcia, però tenien idees massa dispars sobre el futur que volien per Cuba, i es van acabar separant quan ell va tornar cap a espanya. L’any 1896 va ingressar a la guerrilla per lluitar contra els espanyols.
Va costar-l’hi bastant aconseguir que l’admetessin; l’hi deien que les dones no podien  utilitzar armes, que mai n’havien utilitzat. Al final gràcies als coneixements sobre remeis farmacèutics la van acceptar en el grup de sanitat militar. Més tard va adquirir el grau de capitana.
Va lluitar sota les ordres del general Maceo, i expliquen que combinava la seva feina d’infermera amb la de combatent. Tots els comandaments de l’exèrcit mambí (que era l’exèrcit rebel en la guerra de la independència) en deien meravelles d’ella. Es va fer famosa ja que va participar en 49 batalles.   
Curiosament però, quan va acabar la guerra no ho van voler reconèixer i no l’hi van voler pagar. L’hi deien que sent una dona no podia haver format part de l’exèrcit. Va estar un temps ocupant un càrrec en la junta d’educació a Viñales i després es va retirar per dedicar-se a l’explotació d’uns cafetars. Va morir als 53 anys havent deixat la seva empremta.
Aquí a Viñales hi h moltes cases que lloguen habitacions. Em deien que fa uns dies es veia gent buscant habitació i no en quedaven de lliures. I és que aquest any s’ha duplicat al turisme a la illa però no hi ha suficients infraestructures.
La gent que lloga habitacions, paguen un impost i a més l’estat es queda un percentatge dels guanys. No els hi resulta molt rentable però una mica si, ja que sinó la gent no volia llogar habitacions i no es podia allotjar a tothom qui passava.

Alguns temen que amb l’apertura de relacions amb els estats units s’agreugin els problemes de manca de productes. Un d’ells em deia que els americans hauran de venir portant-se el menjar perquè sinó no n’hi haurà suficient per tothom.
Fins no fa gaire temps, els americans només podien venir a Cuba si formaven part d’alguna organització religiosa. Una dona em deia, un tant sorpresa, que trobava que eren gent agradable, gens estirada ni prepotent. Em vaig quedar perplexa. Això em fa pensar que la campanya de desprestigi de tot el que és exterior, especialment americà, és brutal. I com que l’accés a internet és difícil, car i controlat, la seva visió del mon exterior és molt restringida.
L’altre dia llegia que actualment alguns metges podran tenir internet a casa. Hi ha alguns punts wifi en algunes ciutats, però cal comprar una targeta, que no sempre funciona, i s’ha de comprar en les botigues oficials; davant d’aquestes botigues a l’Havana hi havia sempre cua, podies fer dues hores de cua abans no et toqués el torn i potser llavors ja no tenien targes... Hi ha revenda de targes però sense garanties de que funcioni....
De totes formes, la gent no critica al govern o la situació, suposo que no poden. Semblen resignats a la seva sort. 
T’expliquen que en el fons ara estan força be comparat amb el que van passar en els anys 90, especialment entre 1991 i 1993. Era l’anomenat període especial en temps de pau. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, la seva protecció i via comercial va desaparèixer, per tant van quedar desvalguts, ja que hi havia l’embarg per part d’Estats Units.
Van viure una situació de misèria i manca de recursos a tots nivells. Quan passejàvem per la vall de Viñales ens van ensenyar un arbre del que en treien un producte que feien servir com a sabó; no recordo si era l’escorça o eren les fulles. Recordo haver-ho tocat i amb la humitat ja feia una mica d’escuma.  
Al vespre el poble està molt animat ja que els turistes han tornat de les excursions. Trobo un mercat d’artesania en el que hi ha objectes curiosos i enginyosos, però totes les paradetes tenen coses similars. També trobes gent que s’ofereix a aconseguir-te monedes o bitllets amb la cara del Che. Deixant una mica enrere el centre arribo a un barri molt diferent, no són casetes baixes de colors, sinó blocs de pisos, un espai entre aquests blocs una mica desangelat, on els nens juguen a pilota, alguna botiga de queviures.... un altre món, i em miren amb cara de pensar que què se m’ha perdut per allà.
Algunes cases particulars també estan habilitades coma restaurants. Sopem en una d’elles, llagosta a la planxa, per 10 cucs. Estava molt bona. I per acabar la nit vam anar al centre cultural Polo Montañéz. Val 1 CUC l’entrada i els mojitos o altres còctels 2,5 CUCS.  
Aquest centre cultural es troba a la plaça on hi ha l’església. A la tarda, en un local proper ja havia vist gent assajant balls. 
Polo Montañéz era un músic cubà (1955- 2002) que va formar un grup de música amb amics i familiars, escrivia les seves cançons, i se’l coneixia com el Guajiro Natural, que era el nom del seu primer disc. Els guajiros son els camperols cubans i les cançons d’aquest artista estaven dedicades a la vida tranquil·la del camp i el mon rural.
Hi ha música i ball amb un ambient molt agradable. Surten a ballar tant els cubans com els estrangers; hi ha estrangers que ballen molt be, però així i tot, trobo que no es belluguen igual que els cubans, que sembla que ho portin a la sang. Està molt be.
Quan sortim encara hi ha molta gent que hi entra; a fora em sorprèn perquè hi ha força policia controlant la zona. Els cotxes no poden aparcar al davant de la plaça.
Al matí, abans de deixar aquesta vall ens aturem en el que s’anomena el mural de la prehistòria.  És una pintura monumental sobre roca, creada en el 1959 per Loegivildo González, que havia sigut deixeble del mexicà Diego Rivera. En aquesta pintura hi van participar els camperols de la zona.
Sobre la roca d’un mogote, amb una alçada de 120 metres i 160 m d’ampla, el mural representa la evolució de la vida a Cuba. La roca es va haver de netejar i preparar abans de pintar-la, per evitar l’erosió. A més el procés de pintar-la degut a l’alçada del mural també va ser una operació complexa. 
La idea va sorgir quan es van trobar fòssils i restes que evidenciaven que en aquesta vall hi havia viscut gent en l’antiguitat. S’hi representen figures humanes, grans mamífers, una mena d’ós gegant ja extingit i ammonites, mol·luscs de més de 70 milions d’anys d’antiguitat.  També hi ha representats rèptils marins... Vol plasmar la vida i les especies que havien viscut en aquesta regió.  
L’entorn és bonic i les pintures són de colors vius, que ressalten sobre la pedra; de totes formes em va decebre una mica. M’esperava més informació sobre la prehistòria en aquesta vall o en la illa. Per aquí tot es centra en la guerra contra la independència i en la posterior revolució. No es parla d’abans de l’arribada dels espanyols, de com vivien. 
Tornem a Viñales per canviar moneda i aconseguir els pesos locals, cup (enlloc de cuc), que és el que necessitarem en alguns llocs per la regió oriental.