Cuba_20: Niquero

Arribem a Niquero, un poble entranyable, molt diferent a la resta que hem vist. És com estar en un altre mon. Està en un extrem de l’illa, gairebé en el punt més meridional, en les costes del mar carib.

Hi ha forces restes de l’època precolombina, que indiquen que eren agricultors i terrissaires. Tenien les seves pròpies divinitats i s’han trobat coves cerimonials amb pictogrames. 

En ser una població costera, també utilitzaven els recursos marins i es dedicaven a la pesca. Ja des del 1494 van tenir contacte amb europeus, i la seva cultura va anar adquirint influencies externes. Aquesta fusió cultural es va accentuar amb l’arribada de Diego Velazquez, que va establir una comunitat de pescadors, que encara perdura. També van construir un far. 

Aquest poble em va encantar. La primera sorpresa va ser veure les cases de fusta. Pintades de colors, però construïdes amb llistons de fusta. No totes son així però pel carrer per on vaig anar a passejar si. No és massa gran, o sigui que a la que has passejat pels dos carrers que es creuen ja gairebé estàs a les afores del poble. 

Tot passejant vaig aconseguir arribar al port de pescadors. Em va impressionar. Les barques molt senzilles i també les cases. 

Algunes cases eren d’obra mentre que d’altres de fusta. Ara be els camins o carrers de terra, amb el clavegueram que aboca les aigües al mar, descobert.... La gent em mirava amb curiositat, saludaven, preguntaven d’on veníem... I carrers llargs, sense trànsit, sense que hi passi ningú, ni tan sols en bicicleta. 

Estàvem a l’hotel Niquero, crec que és l’únic que hi ha al poble. Vaig mirar si hi havia algun restaurant per allà però no vaig veure res que em convencés, o sigui que vaig sopar a l’hotel. 

Prop de l’hotel hi ha l’església i la plaça, el centre neuràlgic del poble. Vam tenir molta sort ja que estaven de festa. Era el festival de la música d’orgue. 

Aquesta festa es va instaurar en el 1998 per tal de preservar aquesta música que forma part de la seva cultura. 

Van ser els colons francesos que van arribar a la illa en el 1819 els que van introduir la utilització de l’orgue en les festes i balls. A Cienfuegos hi havia una colònia de francesos i quan un dels habitants del poble de Manzanillo, es va assabentar de que tenien una caixa de fusta que feia música se’n va anar cap allà per comprar-ne una. 

L’orgue que va comprar no era massa gran, però va servir perquè aquesta tradició s’estengués per la regió, especialment per tots els pobles costaners d’aquesta zona. 

L’any 1912 un home de Niquero, va llogar l’orgue “La Flor de San Pedro” que s’havia comprat a França. Així poc a poc la música d’orgue es troba en totes les festes i celebracions.

Però aquesta tradició es començava a perdre ja que pels carnavals es feien venir orquestres famoses. Així que la música d’orgue va quedar gairebé oblidada i la gent la considerava antiquada. Els músics van deixar de dedicar-se a aquest art i només molt de tant en tant tocaven en algun poble.  

A partir de 1994 s’inicia el rescat d’aquest tipus de música. Primer va ser que cada vespre es posava música d’orgue en una plaça o una cantonada: Després es van organitzar balls i celebracions i va ser en el 1998 quan es va organitzar el primer festival d’orgues. El primer cop que es va fer el festival van participar els cinc orgues del poble i es va donar també un premi a la millor parella de ball. 

De primer moment em va semblar una festa major, amb les atraccions per les criatures, però això va ser abans de descobrir els orgues. Vaig al·lucinar. La musica està “escrita” en unes grans tires de cartró perforat, que queden plegades com si fos un llibre. 

Aquestes peces musicals tenen gairebé cent anys d’antiguitat. Em deia un dels músics que hi ha molt poca gent actualment que domini la tècnica de plasmar la música perforant en el cartró. L’especialista en aquesta tasca es crea les seves pròpies eines de forma artesanal. Fan servir velles màquines de cosir a les que hi adapten els punxons per perforar el cartró, que son embalatges reciclats. Les peces de cartró s’uneixen amb tela encolada per fer-los flexibles i resistents. Així es poden reproduir en l’orgue i si es té cura es conserven anys. 

L’orgue és una caixa de ressonància a la que s’hi ha afegit una bateria de flautes de major a menor, fetes en bronze o fusta. La tira de cartró es desplaça per l’acció d’una maneta i l’aire es distribueix pels orificis que el porten pels tubs cap a les flautes i els amplificadors del so. La sonoritat depèn de lo ben perforats que estiguin els cartrons i també de tot el muntatge per on passa l’aire.  

Actualment la manxa funciona amb un motor però el moviment del cartró segueix sent manual i cal molta perícia per no perdre la sincronia i el ritme. 

Aquests orgues tenen molt potencial i poden interpretar gairebé qualsevol tipus de música. Ara be, cada orgue té una sonoritat pròpia i la gent té les seves preferències. 

Quan hi ha el festival venen orgues dels diferents racons de Cuba. Cadascú porta la seva música i els ballarins també competeixen per veure qui ho fa millor. 

Em vaig passar una bona estona mirant l’orgue per intentar veure com funcionava. Les peces musicals impressionaven, antigues, groguenques, plegades com un llibre, amb el títol escrit a ma a la portada.  

I l’ambient a la plaça era fantàstic. La gent ballant, altres bevent, els nens jugant... Algunes parelles de ball eren impressionants. I el que m’agradava era la naturalitat, l’ambient distès i festiu. 

Al voltant de la plaça hi ha taules on pots trobar taulers d’escacs, de dames, un futbolí... perquè el que vulgui pugui fer la seva partida. La gent és molt agradable i té ganes de parlar. També n’hi ha alguns que ja porten una bona dosi d’alcohol a les venes. 

L'edifici de l’arxiu municipal és curiós ja que és en fusta però té dos pisoso, el que contrasta amb les altres cases de fusta que son d’una sola planta. 

Prop de la plaça hi ha una fàbrica de sucre que estava aturada. El seu origen és del 1860. Primer només hi havia un “trapiche” (moli de la canya de sucre). En el 1868 es va convertir ja en un ingeni. El 1880 els nous proietaris el van modernitzar instal·lant una màquina de vapor. Va passar per èpoques bones i dolentes, canviant de mans, fins que amb la revolució de Fidel Castro la van nacionalitzar. 

M’intrigava veure-la aturada i un home que vivia allà al costat em va explicar que estava en el període de manteniment. Després de la Zafra treballa uns mesos i quan acaba la feina, passa al període de repòs i manteniment d ela instal·lació.  

Més enllà de la plaça se sentia també música; em vaig dirigir cap allà i vaig trobar la biblioteca i un altre orgue a la porta tocant. Aquí hi havia molt poca gent. 

Vaig aprofitar a entrar a la biblioteca; a l’igual que en les llibreries és decebedor veure la poca varietat de lectura que tenen. Em va sorprendre trobar alguns llibres de nivell universitari, de química, d’estadística i àlgebra... Molt curiós. Semblava com si algú hagués donat un carregament de llibres i no haguessin pensat si en aquell poble l’hi podia servir a algú.

Cuba_19: Bayamo i la Demajagua

Ens dirigim cap a Bayamo, que es troba ja a la part oriental de l’illa, a la província de Granma. A mida que es va cap a orient es respira un altre ambient, tot és més tranquil, però també més ple de cartells fent propaganda revolucionaria.

Em va sorprendre, en un dels pobles que ens vam aturar, la cua per comprar el pa. 

Fins aquest moment sempre havia vist les botigues estatals buides, per això veure aquesta amb cua em va cridar l’atenció. Suposo que acabava d’arribar el pa i estava tothom a l’espera de la seva ració.

Continuant el camí cap a Bayamo es veuen les plantacions de canya de sucre i al costat de la carretera hi ha exposada una locomotora d’un ingeni sucrer, que està molt ben conservada. 

Intento imaginar-me com devia ser la vida en l’època colonial, amb aquests ingenis en ple rendiment, els trens amunt i avall traslladant la canya cap als molins.... devia haver-hi una activitat frenètica. 

Vam arribar a Bayamo al migdia. Aquesta ciutat, tot i que hi queda menys cosa de l’època colonial, té un encant especial, a part d’estar carregada d’història. 

Hi ha dues teories sobre l’origen del nom de la ciutat, una diu que podria ser el nom d’un cabdill de la zona, mentre que l’altra teoria el relaciona amb el nom de l’arbre de la saviesa, el bayam, un arbre frondós i que dóna molta ombra.

Abans de que arribessin els espanyols, aquí ja hi havia un assentament indígena, governat per un cacic. No és estrany que ja visquessin aquí doncs és un terreny molt fèrtil i la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. El riu bayamo aportava l’aigua necessària i a més tenia l’avantatge de ser navegable. 

Bayamo va ser la segona ciutat que van fundar els espanyols; ara be, en un primer moment es van instal·lar en un punt més proper a la costa. La van anomenar San Salvador. En aquell moment governava aquell lloc el cacic Hatuey que de seguida va veure les intencions dels conqueridors i es va rebel·lar explicant-ho a la gent. Per evitar que la rebel·lió prosperés sembla que Diego de Velazquez el va fer cremar viu. 

Després es van traslladar terra endins per evitar els mosquits i les terres eren més bones. Aquesta ciutat va arribar a ser el centre del poder polític de l’illa. Aquí hi havia les fundacions d’or i es considerava un punt estratègic. 

Llegeixo que els espanyols van establir bones relacions amb els autòctons, cosa que em sorprèn una mica havent matat al seu cabdill. Sembla que hi havia bona convivència i que es van prendre decisions que afavorien a la gent d’aquesta regió. La població espanyola donava feina a la població local i es van anar establint vincles entre els dues societats.  

Aquí hi va viure fra Bartolomé de las Cases. Va ser una ciutat eminentment agrícola. Com ja he dit, van anomenar a la ciutat San Salvador, ja que consideraven que l’havien salvat de les idees revolucionaries del cacic Hatuey. Els bayamesos van considerar aquest sant com un símbol i diuen que a l’església hi havia una figura de San Salvador amb la cara d’un aborigen, en record de Hatuey.

Aquí es va anar gestant el moviment independentista en el 1867 i Perucho Figueredo va compondre “la bayamesa”, un himne patriòtic que després es va convertir en himne nacional.  

Tornant enrere en el temps, en el 1513 Diego de Velazquez i els seus homes funden la ciutat i ell és el responsable del repartiment dels aborígens i les terres. 

En el 1867, els descendents d’aquests primers colonitzadors van ser els que van iniciar el procés independentista. 

De fet, la població de Bayamo s’ha caracteritzat des de sempre per la seva rebel·lia. Primer els autòctons enfront dels colons, després els esclaus, més tard la lluita per la independència i finalment la lluita contra el govern de Batista. 

La lluita per la independència es va iniciar aquí, a l’octubre del 1868. Algunes de les figures clau van ser Carlos Manuel de Céspedes, Francisco Vicente Aguilera i Perucho Figueredo. 

En la lluita per la independència l’any 1869 van crear la República de Cuba en Armas; la seva primera capital va ser Bayamo i Céspedes el seu president. El dia de la constitució de la república és quan es va cantar per primer cop l’himne la bayamesa i es va presentar la primera bandera.

Evidentment les tropes espanyoles no acceptaven la nova república i quan estaven a punt d’entrar a la ciutat de Bayamo per reconquerir-la els seus habitants van preferir cremar-la. Això va passar a començaments de 1869. 

Quan les tropes espanyoles van entrar a la ciutat només van trobar les ruïnes.

Van reconstruir la ciutat però ja en un altre estil arquitectònic, per això no es veuen cases de tipus colonial. Eren ja altres temps. Així i tot, queda algun vestigi, com l’església, que és la segona més antiga del país.  

De l’església parroquial que hi havia, amb l’incendi va quedar tan sols una capella, que és del 1740. L’any 2004, es va restaurar aquesta capella i darrera d’un dels retaules es va trobar un esbós en negre fum, que diuen que és una important obra d’art sacre, que estava amagat des del 1740. 

Aquesta església ha tingut ja des dels seus primers temps una gran rellevància. En la nau principal es va interpretar per primer cop la bayamesa. A l’atri es va beneir la bandera de la república en armes, abans de l’inici de la guerra dels deu anys per la independència.

Dins de l’església hi ha una pintura representant aquests fets; no és freqüent trobar pintures patriòtiques en l’interior d’esglésies. Jo no vaig poder entrar-hi ja que estava tancada. O sigui que suposo que la pintura segueix allà. 

La impressió que em va fer a mi és de ciutat tranquil·la, menys monumental, ja que amb l’incendi van desaparèixer els edificis colonials, i molt agradable. Com en la resta de llocs, hi ha molts contrastos entre els carrers que llueixen perquè estan restaurades les cases i altres en que necessiten un bon manteniment. 

Aquí es pot visitar la casa natal del compositor de la bayamesa i també on va néixer Céspedes. Són cases museu, amb objectes personals i es pot veure l’estil de construcció colonial. 

Per aquestes terres és freqüent veure carros tirats per burros. I em va fer molta gràcia veure una cosa similar per nens, però en aquests cas els carretons estan arrossegats per una cabra. 

Deixem Bayamo i anem cap a la Demajagua, un monument nacional que està molt relacionat amb la ciutat de Bayamo. 

La Demajagua era un petit ingeni sucrer, creat en el 1851, que en fer fallida el seu propietari se’l va haver de vendre. Va passar per una o dues mans i en el 1866, el va comprar Carlos Manuel Céspedes, amb tot el material i els 53 esclaus.  

Sembla ser que el pare de la pàtria cubana va introduir millores substancials en el funcionament de l’ingeni, entre altres coses va instal·lar nova maquinària. Va créixer considerablement i va arribar a crear una central sucrera, dedicant-se a moldre també la canya de sucre d’altres ingenis. 

Ara be, el canvi més important que va introduir Céspedes va ser l’alliberament de bona part dels seus esclaus. La ma d’obra que necessitava per fer la zafra (la collita de la canya de sucre) eren treballadors assalariats. 

El nom de La Demajagua prové de l’abre que es troba per aquí, el majagua blau que sembla que la seva fusta s’utilitza en la fabricació de mobles. 

La Demajagua és important pel poble cubà ja que aquí es va iniciar l’abolició de l’esclavatge i es considera que és on va néixer el concepte de nació cubana. L’octubre del 1868 el govern espanyol com a represàlia suposo que dels actes que van tenir lloc a Bayamo, va arrasar aquest ingeni. Va ser el primer atac contra la propietat privada cubana per part dels espanyols. Va ser aquest fet el que inicia la guerra dels deu anys. 

Quan els amos van alliberar als seus esclaus i es van adherir a la lluita per la independència, molts d’aquests esclaus van agafar els cognoms dels seus antics amos i es van unir també a la lluita. 

Rosa la bayamesa és una d’aquestes esclaves alliberades, que va néixer en el 1834 i es va convertir en la capitana Castellanos, tot i que per tot arreu se la coneixia com Rosa la Bayamesa.  

La visita del lloc em va decebre. No queda gairebé res. És una zona enjardinada, amb unes restes de maquinaria i una campana. Són les restes després de la destrucció per par dels espanyols. El parc es va crear en el 19868. 

La campana és tot un símbol de la revolució iniciada per Céspedes. Quan es va crear el parc es va construir un arc, que simbolitza Cuba i és on es va penjar. Però abans aquesta campana havia estat a diferents llocs, també va desaparèixer una temporada, ja que la van robar. Tot i que aquesta és la seva ubicació s’ha desmuntat més d’un cop per dur-la a reunions del partit presidits per Fidel Castro, i sempre ha anat molt custodiada i protegida. 

Es veuen les restes del moli, crec que era elèctric el que havia instal·lat Céspedes.

Cuba_18: Camagüey

Seguim direcció és fins arribar a Camagüey. Està a 534 Km de l’Havana i a uns 100 km del mar. Aquesta ciutat es va fundar en el 1515, amb el nom de Santa María del Puerto del Príncipe. Com va passar amb altres ciutats, el primer lloc que s’havia escollit no resultava idoni i la van desplaçar uns 100 Km cap a l’interior. En alguns llocs he llegit que era per protegir-se dels atacs pirates, però en altres que va ser per culpa de la insurrecció dels taïns. Tot i estar terra endins, el famós pirata Henry Morgan va saquejar la ciutat en el 1688. Va ser llavors quan van decidir que canviarien la planificació de la ciutat, fent un laberint de carrers i carrerons, que no poguessin tornar a assetjar.

Com tantes altres ciutats de Cuba, aquesta també forma part del patrimoni de la humanitat. El nom actual de la ciutat, Camagüey, l’hi van posar en el 1898 quan es van independitzar d’Espanya. Aquest era el nom que ja es feia servir per anomenar aquesta regió. 

Abans de l’arribada dels espanyols la població aborigen era agricultora i terrissaire. La seva vida va canviar, amb l’arribada dels colons que aplicaven ma dura, maltractes i violència, el que va provocar la seva extinció. 

Uns es van rebel·lar, d’altres se suïcidaven en massa, el cas és que van acabar desapareixent. Però com ja he comentat, la insurrecció dels habitants de la regió és el que va motivar el desplaçament de la ciutat a un lloc on no hi hagués tants problemes. 

Després de la seva fundació en poc temps la ramaderia es va convertir en la principal font de riquesa, i també va augmentar el contraban, amb les altres Antilles.

L’any 1616 els esclaus es van revoltar i van provocar un gran incendi a la ciutat. Més tard vés quan van arrasar-la els pirates anglesos i francesos.

L’assentament definitiu de la ciutat és de finals del segle XVII; llavors es van construir noves esglésies i en els barris veïns sorgien tant edificis religiosos com civils. L’any 1750 la ciutat tenia ja nou esglésies. Hi havia unes 1500 cases d’una sola planta. Era una ciutat pròspera amb una economia ben consolidada. Les construccions posaven de manifest la seva riquesa. La pavimentació del centre històric amb pedra és del segle XX. 

A part de la ramaderia, la industria sucrera també havia anat en augment, ajudant al creixement de la ciutat. Per altra banda, en ser una regió de sols argilosos, els artesans terrissaires van anar adquirint importància. 

Els criolls de la ciutat eren gent adinerada i volien a més de controlar l’economia, poder tenir pes polític. Espanya es va adonar de que això comportava un risc i els va reprimir de forma violenta, el que va desencadenar la revolta dels seus habitants. 

Els primers intents per independitzar-se d’Espanya van començar en el 1826, tot i que la guerra dels deu anys, no va començar fins al 1868. 

Molts camagüeyans de classe alta van participar en la lluita per la independència, com Agramonte o Salvador Cisneros Betancourt. També algunes dones, com Ana Betancourt, que va lluitar pels drets de les dones. 

Amb la intervenció americana del 1898 la província va quedar ocupada per les seves, i en els inicis de la república, en el 1902, diversos grups econòmics americans intentaven fer-se amb el control de les terres i les vies de comunicació. Hi van haver alguns assentaments de colons nord americans, que van arribar enganyats per la propaganda de que instal·lar-se aquí era una bona oportunitat. He llegit que encara queda un d’aquests assentaments. 

És la tercera ciutat en importància de Cuba. Segons llegeixo la seva població destaca pel seu nivell cultural i per que son catòlics purs, en el sentit de que en la seva pràctica no hi barregen divinitats africanes. El seu accent també es diferent al de la resta de la illa (jo no ho vaig percebre, però és el que he llegit). 

Sembla ser que les peculiaritats dels camagüeyans són degudes a l’aïllament en el que van viure durant molts anys. La primera obra literària de Cuba era un poema escrit en el 1608 “Espejo de Paciencia” de Silvestre Balboa. Aquesta obra narra el segrest del bisbe de Cuba, en el 1604, per part del corsari francès Girón, i la lluita dels veïns de Bayamo contra els pirates, per alliberar-lo. 

La poetessa Gertrudis Gómez de Avellaneda també era d’aquesta ciutat. 

Aquesta regió ha patit sequeres de forma recurrent, pel que ja des de l’època colonial es van començar a utilitzar grans gerres de terrissa per emmagatzemar l’aigua de la pluja. Actualment aquestes gerres es fan servir com a decoració en diferents carres de la ciutat. D’aquí que se la conegui com la ciutat dels “tinajones”. 

Hi ha una llegenda que diu que si prens aigua d’aquestes gerres et quedes a viure a Camagüey o al menys hi tornes un i altre cop. I com no, hi ha un poema dedicat a aquestes gerres.

Pel centre històric de la ciutat no es pot circular amb cotxe, o sigui que com que és força extens, agafem uns tricicles per fer el recorregut. 

El parc Ignacio Agramonte o plaça de la revolució està dedicada a aquest líder cubà. En aquesta plaça és on es fan tots els actes polítics i culturals. Diuen que hi caben més de cent mil persones. Hi ha un conjunt monumental en granit rosa amb una escultura en bronze d’Agramonte. 

En aquest indret és on hi havia la plaça major, en la ciutat del 1528. Hi ha 4 palmeres en commemoració dels quatre afusellats en la primera insurrecció independentista, en el 1851. Com que no es permetia posar estàtues als seus màrtirs en el 1853 van decidir fer-ho a través de l’arbre que representava la llibertat del país, la palma reial. Com que és un símbol, quan una d’aquestes palmeres mor se substitueix per una altra. 

Ignacio Agramonte era un patriota cubà nascut en aquesta ciutat el 1841. Era de família adinerada i de molt prestigi en la ciutat. Va estudiar dret i ja des de l’època estudiantil es va interessar per les idees independentistes. En el 1868 s’uneix a les forces insurrectes de Céspedes, i va es va encarregar de dirigir als rebels Camaguey. 

Va tenir càrrecs polítics, i a finals del 1868 va signar la primera llei cubana d’abolició de l’esclavatge; ara be, aquesta llei només era vàlida en els territoris ocupats pels revolucionaris. Així i tot, això va obligar al govern espanyol a promulgar la llei Moret, que obligava a alliberar als esclaus menors de 11 anys i majors de 60. Aquestes dues lleis, la espanyola i la cubana van ser el primer pas per l’abolició de l’esclavatge. 

En el 1869, va participar en el redactat la primera constitució de la República de Cuba. Més tard va tenir discrepàncies amb Céspedes i va renunciar al càrrec que tenia. Així i tot, va tornar a lluitar contra els espanyols per alliberar a un company seu. Va morir quan encara no tenia 32 anys en un dels molts combats en que va participar.

És una ciutat plena de places i placetes. La majoria han canviat de nom respecte a l’inicial. Per exemple, la plaça Maceo, que data del segle XVIII, era la plaça de Paula, ja que hi havia una ermita del 1720 dedicada a san Francesc de Paula. En aquesta plaça hi havia hagut un dels edificis més alts de la ciutat del segle XVIII. 

La plaça de la solidaritat, abans plaça de la Soledad, és una de les dotze places històriques de la ciutat. Aquí hi havia hagut l’església de la Soledad, que el seu origen s’explica amb la següent llegenda:

Un carro en passar per aquí, que era el camí que unia el moll amb la ciutat, es va encallar. Llavors els carreters van començar a descarregar-lo per alleugerir-l’hi el pes. La sorpresa va ser que el que provocava el sobrepès era una caixa no massa gran que contenia una imatge de la verge de la Soledat. Ho van interpretar com una senyal de que calia construir-li una església en aquell lloc. La construcció actual és del 1776, però abans ja hi havia una petita ermita.

La plaça dels treballadors, antiga plaça de la Mercè on hi ha el convent dels mercedaris, instal·lats en la ciutat ja des del 1601. La plaça es va obrir per donar més rellevància a aquest convent. Va ser una de les tres primeres places de la ciutat. Més tard s’hi va plantar una ceiba. És la plaça on hi ha la casa natal d’Agramonte. L’església de la Mercè, és del 1748, diuen que la seva torre és de les més boniques de Cuba. Crec que aquí es guarda el sant sepulcre, una obra feta o recoberta de plata, del 1762 obra d’un artista mexicà.

Una altra de les places és la de Bedoya, que abans es deia plaça del Pozo de Gracia, ja que hi havia un pou del que s’abastien d’aigua els veïns i que mai quedava sec. El nom de Bedoya era el d’un comerciant que va tenir el seu establiment en aquest lloc. 

Prop d’aquí hi ha la plaça del Carme, del segle XIX, en forma escalonada i que actualment té uns conjunts escultòrics que representen personatges tradicionals. És una plaça amplia, i aquestes figures en bronze son molt simpàtiques. Hi ha el venedor d’aigua, el que llegeix el diari, les xafarderes i els enamorats. 

En aquesta plaça hi ha també pintura i escultura. Hi ha força gent, turistes i la gent de les cases que pren la fresca. Entre ells vam trobar un jugador olímpic de beisbol, que estava amb un grup d’amics, bevent rom. Per tal i com parlava devien estar bevent des de feia estona. Tenia moltes ganes de parlar i de fer-se fotografies amb nosaltres.

Hi ha el carreró de la misèria. El nom l’hi ve de que és el més curt de la ciutat. Sembla que anteriorment era el pati d’una casa. Té 8 m. de llarg i 2 m. d’ampla. 

La plaça San Juan de Dios és del segle XVIII. Aquí hi ha l’antic convent-hospital de Sant Joan de Déu, del 1728, que avui és la seu del centre provincial del patrimoni cultural de la ciutat. Diuen que en l’església hi ha una representació de la santíssima trinitat en forma de tres figures humanes. 

En aquest antic hospital hi van tenir pres al pirata francès Laffite, en el 1822. Quan el van capturar va fingir que estava molt greu i així va aconseguir que en lloc de dur-lo a la presó el portessin a l’hospital de Sant Joan de Déu. Un cop aquí va aconseguir escapar-se. 

Al vespre, després del recorregut per la ciutat, vam anar a sopar a un dels millors restaurants, en aquesta mateixa plaça. Un lloc excel·lent. Una casa colonial, del 1800, restaurada i convertida en restaurant privat en el 2012. Té un variat bufet lliure, en el que em sorprèn trobar-hi pernil. A part del pernil, que estava boníssim i s’acabava en un moment quan treien una safata, l’alvocat també estava deliciós. La resta de plats no ho recordo, gambes, guisats, amanides.... molt variat. I un bon celler. 

Estàvem allotjats en el Gran Hotel, un edifici del 1939, molt senyorial, molt cèntric i que té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre part de la ciutat.

Cuba_17: Sancti Spiritu i Ciego de Àvila

Sancti Spiritu és una altra de les ciutats colonials; va ser la cinquena que van fundar els espanyols en el 1514. La ubicació original era a uns 8 Km d’on és ara. Es troba a la riba del riu yayabo. 

Al llarg dels segles la ciutat ha patit diversos incendis i atacs pirates, especialment entre els segles XVI i XVII.

Una de les coses que crida l’atenció és l’església parroquial, que està pintada d’un atractiu color blau. Va ser construïda en el 1680 i es considera una de les més antigues de l’illa. No tot el conjunt arquitectònic és de la mateixa època. La torre és del segle XVIII i la cúpula del XIX.

La primera església que va tenir la ciutat era de fusta, però quan la població va créixer, quedava petita i es va construir el nou edifici, que és l’actual.

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta església. Una d’elles està relacionada amb el nom de la porta principal, que es coneix com la porta del perdó. 

Segons la llegenda, hi havia una dona rica que no es va preocupar massa pels altres i que tenia mal caràcter. Quan estava a punt de morir es va penedir de la vida que havia dut i per aconseguir el perdó diví va demanar que l’enterressin a l’entrada principal de la parròquia, així quan la gent entrés a l’església passaria per sobre el seu cadàver.

En el segle XVII els pirates van saquejar diverses vegades la ciutat, enduent-se forces coses de l’església. En el primer saqueig que van fer se’n van endur un colom d’or del 1612, que estava sobre l’altar i que es creu que podia representar l’esperit sant.

Aquest primer assalt pirata va agafar a la població desprevinguda, després es van ja preparar més, tot i que segons he llegit, en van seguir patint.  

El primer temps els enterraments es feien dins de l’església però en augmentar la població es va habilitar un patí com a cementiri. Més tard, el 1804 es va construir ja un cementiri a la ciutat.

En la torre campanar hi va haver quatre campanes, en or, plata i bronze, de diferents èpoques, entre 1771 i 1853.  Aquesta torre va ser la més alta de Cuba i servia també de rellotge públic. El primer rellotge que hi van posar era de procedència anglesa, i es va instal·lar el mateix any que la primera campana, en el 1771. 

Cap al 1850 es va haver de canviar el rellotge per un altre, ja que estava fet malbé, i al mateix temps es va penjar una segona campana. Al voltant del 1910 va tenir un nou rellotge per la torre, aquest cop d’origen francès.

En una de les capelles de l’església hi ha un Crist que diuen que és obra d’un peregrí que va visitar l’església en el 1698. La llegenda diu que es va tancar a l’església per fer aquesta escultura; durant un mes ningú va poder-hi entrar. La última nit, va haver-hi una gran tempesta i quan al matí la gent del poble va entrar a la capella només hi havia la seva obra escultòrica, però el peregrí havia desaparegut.  

Una altra llegenda diu que hi ha un túnel que uneix el riu yayabo amb l’església i que hi havia un follet negre i juganer que apareixia sempre en els llocs menys pensats gràcies a aquest túnel.

El centre històric de la ciutat és molt agradable. Com en totes les altres, es veuen cases del període colonial, restaurades i pintades color pastel, balconades de ferro forjat... Moltes d’aquestes cases ara son hotels i restaurants. Suposo que és l’única forma de poder-les mantenir i restaurar.

Com que era dissabte hi havia molt bullici en el bulevard, on devia haver-hi wifi ja que estaven tots els joves enganxats als mòbils. Per la resta de carrers l’ambient era tranquil. 

El pont sobre el riu Yayabo és el més antic de Cuba; es va construir en el 1831 i els que van dur a terme l’obra eren els presoners. Va ser finançat en part per la població. Diuen que la seva resistència es deu a què en la preparació del morter per fer els fonaments s’hi barrejava llet de burra.  

Hi ha un carrer en el que vas trobant campanes, de mida gran, posades a terra. N’hi ha cinc, representa la història de la ciutat entre el 1514 i el 2014 quan es va celebrar el 500^è aniversari de la seva fundació. Cada campana representa cent anys d’història. Estan fabricades imitant el bronze, i tenen gravat l’escut de la ciutat, amb el colom amb les ales esteses.

És una ciutat molt agradable per passejar; en un carrer per vianants hi ha molts murals a les parets. La trobo una ciutat relaxant. Quan ja estava cansada de caminar vaig entrar a la casa de la troba a prendre la turcola, que és la coca cola cubana. No està del tot malament. És de les millors imitacions que he provat. 

En el pati només hi havia un grup d’homes bevent i parlant de la visita de John Kerry, del dia anterior. Era la primera visita del secretari d’estat d’Estats Units des del 1961.

Tothom havia seguit el seu discurs, per tot arreu es parlava d’aquesta visita i de les seves repercussions. Sentia parlar a aquells homes, que rondaven els 65 anys, en part esperançats, però també amb un cert sentiment de que estaven traint la revolució.

Aquí i allà, quan aconseguia parlar amb la gent notava el mateix, per una banda esperança, ganes de que les coses canviïn, ganes d’obrir-se al mon, de que la situació millori... i alhora un cert sentiment de que no han de pensar així, que han lluitat per la revolució, que han patit per la revolució i no haurien de donar-li l’esquena... 

Continuem carretera dirigint-nos cap a Camaguey. 

Pel camí busquem lloc per dinar sense massa èxit. Trobem algun paladar però el menjar deixa bastant que desitjar o no en tenen prou pels que som. Ens indiquen algun lloc, però a les carreteres no hi ha rètols, no hi ha cap indicador enlloc. 

Estem al centre del país, la porta d’orient, molt lluny de la capital i les seves infraestructures. Al final ens vam aturar a Ciego de Àvila i allà si que vam trobar lloc per dinar.   

Era un restaurant curiós. A la porta hi ha un rètol on posa: Min Chih Tang, Partido demócrata chino (sembla que això és la traducció de les paraules en xinès). I a sobre el símbol de les lògies maçòniques.

La Min Chih Tang és una associació d’unes 270 persones, de les quals sembla que tan sols 8 son xinesos naturals. El seu compromís és preservar i mantenir les costums i tradicions de la cultura xinesa. 

Els primers xinesos van arribar a Cuba en el 1847; es van integrar a la societat, en diferents camps, uns es van dedicar a l’agricultura, d’altres al comerç, o en restaurants i fondes, serveis... Una mica per tot arreu.

Aquesta societat va sorgir a la Xina, en el segle XVII, amb la instauració de la dinastia Qing; era una societat secreta que tenia com a objectiu lluitar contra l’invasor manxú. Aquesta associació es va fundar a l’Havana en el 1887, amb la idea d’ajudar als xinesos que vivien a la ciutat. 

A Ciego de Àvila la seu d’aquesta associació acull a la gent, especialment els grans, que van a passar allà l’estona, i també s’hi poden comprar productes asiàtics.

A l’entrada dels restaurant hi ha un petit temple, dedicat a San Fan Con. Hi ha una oració escrita en la que se l’anomena el sant de tota Xina, i se l’hi demana protecció davant dels enemics, que allunyi els mals i que ens faci invisible a tot el que ens pot ferir. Evidentment per demanar la seva protecció cal posar-l’hi una espelma.

El restaurant està força ple de gent. Tenen cuina criolla. No era cap meravella, però era menjable. La mestressa no tenia massa bon dia, potser perquè tenia el local ple i l’hi faltaven plats, coberts... Sigui com sigui, vam poder dinar i continuar ruta.