diumenge, 15 de novembre de 2015

Cuba_28: Guantánamo

Guantánamo és la província més oriental de Cuba. La seva capital de la província té el mateix nom i està a gairebé 1000 Km de l’Havana. La província limita amb la base naval d’Estats Units, que està a la costa. 


Hi ha una carena muntanyosa que més o menys divideix la província i propicia que tingui dos climes ben diferenciats. Per una banda, té un clima àrid i desèrtic, i a l’altra cantó, quan t’apropes cap a Baracoa la vegetació és exuberant. 

El trajecte des de Santiago a Baracoa passa primer per la part desèrtica. És una sorpresa. El que abunden son els cactus, i escassegen els arbres. 

El que anomenen la “loma de la gobernadora” o també la “loma de la herradura” ara s’ha convertit en un punt turístic. Des d’aquí es té bina vista sobre la vall de Guantánamo, sobre la badia i també la base naval americana. 

Per poder veure be la vista hi ha un mirador a la que pots accedir pagant alguna cosa i el noi que està allà, si pagues, et deixa mirar amb prismàtics. 

Hi ha una mena de bar, diuen que restaurant, però no funcionava. Ni els banys tampoc. Això si hi havia algú venent pintures.  

L’entorn em va sorprendre per l’aridesa i pels cactus. Crec que va ser l’únic lloc de tota la illa amb un paisatge així. 

Després vam continuar fins a la platja del Guanal. Hi havia moltíssimes famílies, que havien arribat en busos un xic desballestats. La platja era molt plana i l’aigua estava neta. Els lavabos no eren massa recomanables, estaven fets un fastig. En canvi el menjar molt bo i barat. 

En una de les casetes compraves el menjar i en l’altra la beguda. Es pagava amb moneda local, el cup. Vaig veure que tenien xocolata i en vaig comprar. Tenien xocolata negre o amb llet. Jo vaig comprar la negra. Era una mica amargant però em va semblar deliciosa. Una rajola em va costar 10 cups, que equival a mig euro.

Per anar cap a Baracoa es creua la carena muntanyosa, pel coll de la cotilla, i a l’altre banda el paisatge canvia dràsticament. El verd ho impregna tot. 

Aquesta via s’anomena el viaducte de la farola i va ser inaugurat en el 1965. Segons llegeixo és una carretera de formigó de 6 metres d’amplada que porta en 30 Km de la costa sud a la costa nord. S’arriba als 450 metres sobre el nivell del mar. Aquesta carretera va permetre l’accés a la ciutat de baracoa per terra, ja que sinó s’hi tenia que accedir des del mar. 

És una obra d’enginyeria, ja que el paviment de la carretera està sostingut per pilons de formigó ancorats a la roca. Donada la complexitat de la seva construcció es considera una de les set meravelles de l’enginyeria civil a la illa de Cuba.  

Per la carretera hi ha gent amb paradetes venent alguns productes. Una de les coses que venen son boles de xocolata negre, pur. En vaig comprar una bossa en la que n’hi havia tres, de la mida d’una mandarina una mica gran i em va costar l’equivalent a un euro. Per prendre’l així tal qual, ratllat es massa amarg, cal afegir-l’hi una mica de sucre. Amb nata està bo. 

També venien plàtans i uns paquetets que contenien una mescla de mel, fruits secs, coco i xocolata. Era curiós. 

El paisatge era impressionant i també em sorprenia trobar aquella gent allà, en una carretera gairebé deserta, esperant per vendre alguna cosa. Alguns dels venedors eren nens.

Cuba_27: Santiago de Cuba

Estem allotjats a l’hotel Casagranda, que segons el rètol que hi ha a la porta té més de 100 anys d’història i professionalitat. Va ser inaugurat en el 1914 i segons hi posa en el mateix rètol, és un col·lectiu de treballadors. Funciona com a cooperativa? Ni idea. 
És un hotel amb encant i molt ben situat, a la plaça Céspedes, al costat de la catedral... Ubicació perfecte.
La catedral està restaurada, o en procés, ho estaven preparant tot per la visita del papa a finals de setembre. La que es veu actualment, un edifici de color gris i blanc, és del 1813. 
Aquí en el 1522 hi havia una ermita, quatre anys més tard ja era una catedral, però el pas dels pirates i corsaris per aquestes terres va fer que patis diverses destruccions al llarg dels segles. Els successius terratrèmols també van contribuir a que s’hagués de reconstruir un i altre cop. A la façana hi ha dos figures en marbre, una de Cristòfol Colom i l’altre del frare Bartolomé de las Casas. 
Santiago, com molts altres racons d’aquest país, em genera sentiments contradictoris. Per una banda m’atrau, m’agrada, té un toc entranyable i alhora, em repèl la situació, els pidolaires, la decadència i més que això els contrastos.  
En general em va semblar menys senyorial que altres ciutats i vaig trobar moltíssima més gent a les places i parcs bevent, amb l’ampolla de rom al costat, a vegades demanant però altres nom, passant el temps així. Molta gent ens avisa que anem amb compte, que hi ha molts delinqüents, que vigilem les nostres pertinences, que vigilem amb els que van en moto. 
Hi ha moltes cases que tenen patis interiors, molt bonics, arreglats i cuidats. Però també cases que cauen a trossos. Aquests contrastos tant marcat m’encongeixen el cor.
Vaig passar per davant d’una farmàcia i vaig entrar. Va ser impactant. Un establiment bonic, amb uns grans armaris en fusta... gairebé buits. Tenien molt pocs productes. I em va xocar la forma d’ordenar-los. Tenien l’espai per líquids, el de cremes i el de pastilles. Ho vaig trobar molt curiós. A més com en altres establiments hi ha via els productes lliures i els reglats (crec que en deien així), que erra els que es venen sense recepta o amb recepta. 
Em van dir que son barats els medicaments, però tenen poca quantitat i poca o nul·la varietat. Aquí tenim molts fàrmacs diferents amb composició similar, de diferent marca, amb petites variacions, però que en el fons serveixen pel mateix. Allà ho solucionen amb un sol producte.
A la plaça Céspedes sempre hi ha algun que altre músic, i també la gent esperant a la sortida de l’hotel perquè els hi donis un sabó o alguna peça de roba.
Vam sopar llagosta, aquí és fàcil trobar-ne i per nosaltres el preu és accessible, però per ells no. Això sí, no tenien vi, ja que feia dies que no en subministraven i també hi havia problemes amb l’aigua.
Va ser un mes d’agost de molta calor i la sequera es feia notar en tot el país i en especial en aquesta part oriental que és més calorosa. Jo trobava que feia una calor espantosa, però ells també se’n queixaven, deien que era excepcional.
Algunes persones pel país em van comentar que no estan preparats per rebre una gran afluència de turistes, que no tenen recursos suficients. Un home mig bromejava dient que els americans quan hi vagin hauran de portar-se el menjar perquè si no n’hi ha, encara que tinguin diners no en podran aconseguir. I això passa amb coses tan bàsiques com l’aigua embotellada.
En general aquí a Cuba has de pagar per tot. No son entrades cares, però a cada moment has d’anar deixant un o dos cucs. I els menjars són menys barats del que em pensava. Pots pagar 8 cucs, o sigui 89 euros per un sol plat i uan ampolla d’aigua.
Vam visitar la casa- museu del poeta José Mª Heredia, que va néixer en el 1803 i que a més de poeta va lluitar per la independència del país. En moltes d’aquestes cases museu em fa gràcia trobar-hi objectes que em recorden els que es veien per aquí quan jo era petita. Poden ser estris de cuina, mobles, objectes de decoració... mil i un detalls que em resulten familiars.
La ciutat de Santiago de Cuba va ser fundada en el 1515 pels espanyols i va ser una de les set primeres. És un fet que em xoca que en cada ciutat et diuen si va ser fundada entre les primeres o no. Suposo que l’hi dóna prestigi. Hernan Cortés va ser el seu primer alcalde i va ser la primera capital del país, fins al 1556.
Va ser atacada diversos cops per pirates i corsaris i expliquen que en el 1554 va ser el corsari francès Le Clerc, al que anomenaven “pata de palo”, el va saquejar la ciutat. Aquest normand es va enfrontar diverses vegades als espanyols i als anglesos, i va morir perseguint als espanyols. Però abans va atacar Santiago on hi va arribar amb 8 vaixells pirates i uns 800 homes.
La diferencia entre pirates i corsaris és que els darrers tenien autorització d’un govern per atacar i apoderar-se de les naus enemigues.
La badia de Santiago va ser la porta d’entrada dels primers esclaus africans a l’illa, que van contribuir al que és ara la nació cubana. Després de la revolta a Haití en el 1791, molts francesos van arribar a aquestes costes buscant un refugi. les costes cubanes. També van arribar aquí jamaicans, xinesos i catalans.
Els catalans que van arribar aquí van crear l’associació anomenada Centre Català de Santiago de Cuba.  Els documents que hi ha que acrediten l’existència d’aquest centre son del 1899, o sigui just després de la independència. L’objectiu d’aquest centre era ser un punt de reunió dels catalans que vivien a la ciutat i propagar el catalanisme. Aquí hi va venir molta gent de Sitges. Van fer un cor, on interpretaven peces de Josep Anselm Claver, el fundador del cant coral.  En el 1903 van construir una casa de salut. L’any 1908 va canviar de nom pel de Nuevo Centro Catalán.
Com tantes altres coses en el país, aquest centre va desaparèixer amb l’arribada de Fidel Castro al poder, en el 1959.
Els primers 25 anys del segle XIX van arribar moltíssims catalans a la ciutat, i es dedicaven a oficis diversos, però una gran majoria es dedicaven al petit comerç, “bodegas” i diu que eren tants que es va acabar associant el nom de “bodeguero” al de catalan. I si el propietari d’una bodega era negre, es parlava del negre català. Així que “negre català” volia dir un bodeguer negre. I la frase que es veu que es va posar de moda “quien fuera blanco aunque fuera catalan”, no tenia res a veure amb un rebuig als catalans sinó que era ansies de ser blanc, que era la classe privilegiada, encara que un fos un botiguer (bodeguero) que no era una professió de massa prestigi.
En algun lloc consta que van arribar a publicar fins a sis diaris en català-castellà, tot i que només se n’han trobat dos. “Lo fill de l’pardal” que es va fundar a l’Havana en el 1869. Deia que era un periòdic lliberal “que fará riure, plorá, estornudá i badallá a’l que en tingui ganes puig no mes val un ral”. Només s’ha trobat el primer exemplar, o sigui no està clar si va tenir més números o va ser un fracàs.  
L’altre diari era “l’Almogavar” que va durar dos anys. En un dels anuncis d’aquest diari una botiga de robes de l’Havana deia que et podien atendre en sis llengües, espanyol, francès, anglès, alemany italià i català. És el que els historiadors dient que posa en evidencia que el català no era tan sols una llengua que es parlés en família sinó que havia passat a l’àmbit públic. 
En les diferents ciutats cubanes on hi havia catalans, la llengua catalana estava molt present. Es trobava en l’etiquetatge dels productes, en publicacions, es parlava en botigues i al carrer, s’ensenyava la llengua, s’impartien conferencies, hi havia concursos literaris, es representaven obres de teatre d’autors catalans; hi havia també els cors, que  van anar agafant importància i diuen que els no catalans també taral·lejaven les tonades.
Després de passejar pel centre vam anar a la caserna de Moncada (cuartel de Moncada). És una visita gairebé obligada ja que és aquí quan en certa forma es va iniciar la revolució.
El 26 de juliol de 1953 un grup de guerrillers van intentar assaltar la caserna on hi havia Batista. Van fallar i molts van morir en l’intent. L’any 1960, quan ja havia guanyat la revolució, es va convertir aquesta caserna en escola. 
Aquesta caserna és del voltant del 1860; a més de les tropes militars hi havia també presos. I també a finals de segle tenia un hospital militar. Estava ubicat a les afores de la ciutat, tot i que ara ja es pràcticament a dins.
Durant la guerra dels deu anys per la independència es va reforçar i es va construir una torre de vigia que es va anomenar “el Palomar” ja que es d’on sortien els coloms missatgers. Des d’aquí es podia veure tant la badia de Santiago com la muntanya, sierra maestra.
L’any 1894 en aquesta caserna va estar pres el general Moncada, de l’exèrcit llibertador, que lluitava contra els espanyols per la independència de la illa. En el 1898 l’exèrcit d’Estats Units ocupa Santiago i s’apodera de la caserna.
Aconseguida ja la independència, en el 1909 la caserna canvia de nom i rep el nom de Moncada, en honor d’aquest general que va lluitar contra els espanyols.
L’any 1908 es va fundar el “partido independiente de color”, per lluitar pels drets dels cubans negres. El van titllar de racista i en el 1912 es va declarar una guerra, que s’ha anomenat la massacre dels independents de color. Hi va haver una revolta en la que van morir més de tres mil negres i mestissos. Als que van empresonar els van dur a la caserna de Moncada.
L’assalt a la caserna per part dels revolucionaris va ser un pla ideat per Fidel Castro i dos companys més del grup. La matinada del 26 de juliol del 1953 un grup de 135 persones, amb uniformes de l’exèrcit, es van dividir en tres grups, un dirigit per Fidel, per atacar la fortalesa. Els altres dos grups s’apoderarien de l’hospital i del palau de justícia, que eren edificis que estaven al costat. Una d’aquestes columnes la dirigia Raul Castro.
El que va fallar va ser apoderar-se de la caserna, els altres dos edificis ho havien aconseguit. Diuen que els va delatar que portaven uniforme militar però no botes. I quan els va pescar un sodat va donar l’alarma. O sigui que tenien les de perdre. A més un grup que tenia arribar en cotxe protant armes i donant-los-hi suport, no va arribar a temps ja que es va perdre per Santiago, doncs no coneixien la ciutat.
Fidel va ordenar la retirada. Batista va decretar l’estat de setge a la ciutat i es van suprimir totes les garanties constitucionals en tot el país. Es va imposar la censura en els medis de comunicació i hi va haver una gran repressió.
Hi va haver molt pocs dels participants a l’assalt que poguessin escapar. La majoria van ser capturats i molts assassinats en dies posteriors. Durant l’assalt només van morir sis, però el règim va matar-ne després a 55 més i a dos persones que no tenien res a veure amb els fets.
Vaig comprar-me un llibre de Haydée Santamaria, una de les que va participar en l’assalt i que parla sobre aquell dia, 14 anys després, amb un grup d’estudiants universitaris. Tenia 30 anys quan va participar en l’assalt. El seu germà Abel que també hi participava va ser capturat com ella, però en el seu cas va ser torturat i assassinat. També van torturar i matar a la seva parella.
El pròleg del llibre, publicat en el 2005, l’escriu la seva filla. Explica com la seva mare els hi va transmetre la seva fidelitat a la revolució, a Fidel i l’enyorança que sentia pel Che.
Haydée, pels més ortodoxes del partit, era considerada una liberal. Defensava als marginats i als homosexuals, no era comunista. Es va suïcidar l’any 1980, als 57 anys d’edat. Alguns deien que no havia arribat a pair la mort del seu germà i el seu promès. La seva filla ho nega. Altres veus diuen que ja no se sentia identificada amb la direcció que prenien les coses.
Com ja he dit, l’edifici ara és una escola, però hi ha una part convertida en museu. És interessant. Un més dels molts museus al voltant de la revolució, dels enfrontaments, de les seves principals figures.... la calor, la diarrea que feia dies que no em deixava i la saturació del tema, van fer que no m’hi entretingués massa. Les explicacions que anava donant la guia del museu em resultaven excessives. I vaig acabar mirant molt per sobre les darreres vitrines i panels i sortint a respirar la calor exterior i l’aire lliure.
Per sort, a part del tema revolució, per la ciutat  pots trobar racons entranyables. En una plaça no massa lluny de l’hotel hi havia un grup tocant, alguns eren homes força grans, especialment el que feia funcionar l’orgue. A més a la plaça hi havia taules posades amb taulells d’escacs per qui volgués jugar. Hi havia força gent. Vam passar-hi una bona estona, i com que hi havia arbres no hi feia massa calor.
Aquí la calor es nota més que en altres llocs i després de dinar ens vam refugiar a l’hotel una estona. El termòmetre que hi ha a la plaça Céspedes marcava 40 º C. Quan vaig tornar a sortir a 2/4 de 6 havia baixat un grau! Al vespre era quan s’estava millor, a uns 28 ºC.
La gran sorpresa va ser que a aquesta hora estava ja tot tancat. Les llibreries, els museus... tot ho tanquen a 2/4 de 5. Només alguna botiga privada estava oberta, era una llibreria de vell; l’home era molt amable i ens explicava que ell necessitava tenir obert el màxim de temps, per tenir més possibilitats de vendre alguna cosa. Era un espai molt petit, atapeït de llibres i discos, postals velles... un popurri de coses un tant plenes de pols. Vaig mirar els llibres però no vaig trobar res que m’atragués especialment.
Per tot arreu la gent se’t dirigeix parlant en anglès. I demanen molt, de tot, bolígrafs, sabó... Em deien que alguns aquesta ja és la seva professió i que després tot això ho venen. Molts borratxos. 
Quan vaig preguntar com és que el govern no feia res per solucionar el tema em van dir que molts eren espies, d’altres aquests que es dedicaven a la revenda....I un cop més em trobo que no sé què és real i què no. 
La sensació que tenia és que hi ha molts dels que demanen que realment ho necessiten. Però també tenia la sensació de que tot està vigilat, controlat.
De fet cada barri té els seus vigilants, els que fan la llista de qui és perillós, antirevolucionari. Hi ha la llei de perillositat social, que molts dels dissidents cubans consideren abusiva.
Com que tot estava tancat vaig anar cap al barri Tívoli. És un altre mon. La ciutat de Santiago està entre mar i muntanya, pel que la ciutat s’enfila pel vesant de la muntanya i hi ha carrers amb força pendent. Un d’ells és el del Padre Pio, que venç el desnivell amb una escalinata.  
Aquí va ser on es van assentar els colons francesos que fugien de la revolució haitiana del 1791. Amb ells van portar els costums d’Haití, la cultura, danses i tradicions.
Les casetes que hi ha al llarg de l’escalinata son senzilles però estan ben cuidades i pintades de colors. És agradable. Un cop a dalt trobem el museu de la clandestinitat, que ja estava tancat.
Des d’aquí dalt hi ha vista sobre el mar i també sobre la ciutat. Es poden observar els contrastos. Passejant pel barri trobes cases cuidades, d’una sola planta amb porxo d’entrada i altres que són gairebé barraques.

En una placeta, crec que era la mateixa on hi ha el museu de la clandestinitat,  hi ha unes senyores assegudes a la porta de les seves cases. Una ens explica que allà hi va viure Fidel quan era petit. Em va sorprendre que no hi hagués res que ho indiqués. Potser esperen a que mori per posar-hi la placa. Les dones ens van preguntar si no volíem comprar casa, que elles volien vendre la seva.
Vam baixar fins al port, on hi ha un passeig que es coneix com l'alameda. Està enjardinat i hi ha molt ambient. En un restaurant que està a la vora del mar hi ha famílies menjant. I a l’aigua un grup de nens salta un i altre cop a l’aigua per donar-se un bany.
Aquest passeig es va construir per l’esbarjo de l’alta societat de la ciutat. L’any 1840 es va pavimentar per tal de que fos més fàcil accedir als magatzems i a l’edifici de la duana que estaven aquí. Més tard és quan s’hi van obrir clubs nàutics, bars i restaurants i altres espais d’oci.
Ja de fosc vam pujar altre cop cap a la plaça Céspedes. Pel camí un home se’ns va enganxar una mica; en aquell moment em va semblar que tan sols volia donar conversa mentre anàvem en la mateixa direcció. Després vaig veure que volia saber on estàvem allotjats. I quan més tard vam sortir a sopar ell ja era allà esperant. Volia dur-nos a un restaurant que coneixia, però ja en teníem un altre de pensat. Em va demanar per venir al nostre costat, com si ens hi portés ell. Així l’hi donaven una ampolla d’oli, que en el mercat val uns 3 o 4 cucs.
El restaurant al que vam anar era encantador. Llàstima que no recordo el nom. Era un local petit, i com per tot arreu, hi havia dos músics tocant i cantant. Un d’ells declamava especialment be. Em va commoure.
Al matí següent, abans de deixar enrere Santiago ens vam aturar al cementiri de santa Ifigenia, on hi ha la tomba de Martí. 
S’han de pagar 3 cucs d’entrada. Es poden veure moltes tombes amb cognoms catalans. El que destaca més és el mausoleu de Martí, però també les d’altres noms rellevants en la historia del Cuba, com és Céspedes o els germans País. A més el panteó dels Bacardí. 
La zona del mausoleu de Martí està molt vigilada i no pots caminar per tot arreu, especialment quan s’apropa l’hora del canvi de guàrdia. 

diumenge, 8 de novembre de 2015

Cuba_26: Santiago de Cuba. Castell del Morro

En tornar del cayo Granma vam anar cap al castell del Morro. Feia moltíssima calor. De fet en la zona oriental de l’illa hi fa molta més calor que a l’altra banda.
En realitat el seu nom és el de castell de Sant Pere de la Roca del Morro. És patrimoni de la Unesco des del 1997.  
Aquest castell es va construir en el segle XVII per protegir el port de la ciutat de Santiago. Està sobre un promontori rocós (el morro) i l’estil arquitectònic és del renaixement italià. És un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura militar espanyola, en una època en la que l’enginyeria militar prenia rellevància.
Construït en terrasses comunicades per escales. En una d’elles hi ha els canons, en un altre lloc el polvorí.
Hi ha parts del fort que es van construir al voltant del 1665 però d’altres en el 1840 o més tard. Degut als terratrèmols ha hagut de reparar-se sovint i també als atacs. Va ser restaurat al voltant del 1965.
Durant els segles XVII i XVIII el mar carib no era un lloc massa segur i calia protegir els ports contra atacs exteriors. En aquell temps hi havia una relació comercial creixent entre la metròpoli i la colònia caribenya. Espanya enviava cap allà des de totxos fins a aliments o teixits.
El nom del castell és el del governador de la ciutat en el 1633, que va ordenar la seva construcció: Pedro de la Roca y Borja. L’enginyer militar que el va dissenyar i va dur a terme l’obra era italià, Joan Baptista Antonelli.  
En aquesta fortalesa ara hi ha el museu de la pirateria, i diverses sales que recullen els diversos esdeveniments que hi van tenir lloc, com la batalla naval de Santiago de Cuba, en la guerra del 1898 o fotografies sobre l’explosió del Maine, el cuirassat dels Estats Units que va explotar en la badia de l’Havana al febrer del 1898.
El Maine estava allà per vetllar pels seus interesso a Cuba, que estava en plena guerra per la independència. El dia fatídic, els oficials havien baixat a terra i la resta de tripulació es va quedar al vaixell i van morir quan hi va haver l’explosió.  Estats Units va ausar al govern espanyol d’haver col·locat la bomba que el va fer esclatar i va ser l’excusa per poder participar en la guerra contra Espanya.
Tots els intents per part espanyola de realitzar una investigació conjunta dels fets van ser infructuosos. Estats Units va dificultar al màxim la investigació tot i que al final sembla que va ser un accident i no una explosió provocada.
La visita del castell és interessant i també la vista sobre la badia. És molt gran i té un munt de passadissos i sales, a part de les terrasses. No vaig baixar fins a baix de tot ja que feia molta calor i només de pensar en la pujada em passaven les ganes.  
Vaig trobar-hi una petita capella i el que em va agradar més és la terrassa de dalt de tot, on hi ha la campana. Feia una mica de ventet i era molt agradable estar allà contemplant la vista.   
Quan ja estava cansada de veure fotografies i cosa bèl·lica vaig sortir. A fora, a tocar del castell hi ha un bar restaurant amb una terrassa molt atractiva. Em va sorprendre trobar que tancaven. Encara no eren les 5 de la tarda. Volia tan sols un refresc, però em van dir que no, que anés a una de les botigues que hi havia més enllà. Em va sorprendre que un local just al costat d’una atracció turística que atrau molta gent tanqui abans de finalitzar l’hora de visita.  

Vaig trobar altra gent que també arribaven allà assedegats i es quedaven amb les ganes. Total que vaig anar uns metres més enllà a buscar la beguda i vaig tornar a la terrassa. Vaig poder gaudir de la vista, també dels lavabos, només que vaig haver d’anar a comprar la beguda a un altre lloc. Sembla que és només restaurant, i que quan s’acaben els dinars tanquen fins a l’hora del sopar. 

Cuba_25: Cayo Granma (Santiago de Cuba)

En arribar a la ciutat de Santiago em vaig adonar de que per aquesta zona de la illa la gent és molt més fosca de pell. Hi ha molta població d’origen haitià. 
A Santiago i els seus voltants hi ha menys seguretat que en altres parts del país. Per exemple, per anar a dinar a cayo granma, s’agafa el ferri, i vam haver de deixar el cotxe vigilat.
Cayo Granma és un illot que es troba a l’entrada de la badia de Santiago de Cuba; té tan sols 2,2 Km2 i la seva població es dedica principalment a la pesca.
La historia d’aquest illot està molt lligada a la de la ciutat de Santiago. En els atacs de pirates i corsaris francesos i anglesos, al voltant del 1540 es pensa que aquest cayo els hi servia de refugi donada la seva situació estratègica a la boca de la badia.
Es considera que el primer assentament estable en aquesta illa va iniciar-se a finals de 1870, quan la guerra per la independència. Després d’un atac dels mambisos (els rebels de la guerra de la independència) a una guarnició espanyola, la població d’aquella localitat van fugir i es van refugiar en aquest illot.
L’any 1877 s’hi va construir una ermita i al 1880 hi vivien unes 200 persones. A finals del segle XIX va començar a ser un destí d’estiueig, amb el que es va incrementar la construcció.  
També va tenir un paper clau en la guerra hispano-cubana- nord americana. Aquest és el nom que l’hi donen els cubans al que nosaltres havíem estudiat com la guerra de Cuba. En el 1898 Estats Units va intervenir en la guerra de la independència i va ser quan Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines. Cuba va aconseguir la independència quedant sota la tutela d’Estats Units.   
Estats Units ja feia molts anys que tenia interès amb les illes del Carib, ja que eren molt riques i diversos presidents havien intentat comprar-les al govern espanyol sense èxit. Per la seva banda, espanya no volia desfer-se de Cuba ja que el volum del comerç que provenia de l’Havana era similar al de Barcelona.
En aquesta guerra la població local va contribuir a la lluita per la independència especialment en el transport, d’armes, de correspondència i de gent, i també treballant com a pràctics del port.
Després de la guerra, les cases d’estiueig es van restaurar i la presència americana va influir en la construcció de centres lúdics, amb espai de banys, joc, esports nàutics.... també hi havia uns carnavals nàutics (això és el que llegeixo però no sé en què consistien). Amb tot això aquest illot va prosperar centrat en el turisme.
També va servir de suport als rebels que van lluitar contra les tropes de Batista. Abans aquesta illa s’anomenava cayo Smith, i va ser amb la revolució del 1959 que se l’hi va canviar el nom per cayo granma. Però amb la presa del poder per part de Fidel Castro molts dels residents estrangers d’aquesta illa van haver de marxar, amb el que la illa va recuperar en part l’aire tranquil del passat. En el 2002 es va iniciar un procés de restauració i de millora dels equipaments.  
A mi em va agradar. Amb el ferri en un moment estàs allà, i a més desembarques ja en el restaurant. El menjar estava molt bo. Després de dinar vaig sortir per donar la volta a la illa. Feia molta calor, però era agradable ja que vas veient el mar. De totes formes, quan ja portava una estona caminant vaig començar a trobar a faltar alguna ombra. Estava acalorada i se’m feia tard per l’hora del ferri, amb el que al final vaig haver de córrer una mica.

Està gairebé tot urbanitzat, amb casetes boniques, tot i que encara hi ha algun tros en que es veuen els estralls d’un huracà. La gent amable i acostumada a veure a la gent que surt a passejar després del dinar.