Estem allotjats a
l’hotel Casagranda, que segons el rètol que hi ha a la porta té més de 100 anys
d’història i professionalitat. Va ser inaugurat en el 1914 i segons hi posa en
el mateix rètol, és un col·lectiu de treballadors. Funciona com a cooperativa?
Ni idea.
És un hotel amb encant
i molt ben situat, a la plaça Céspedes, al costat de la catedral... Ubicació
perfecte.
La catedral està
restaurada, o en procés, ho estaven preparant tot per la visita del papa a
finals de setembre. La que es veu actualment, un edifici de color gris i blanc,
és del 1813.
Aquí en el 1522 hi havia una ermita, quatre anys més tard ja era
una catedral, però el pas dels pirates i corsaris per aquestes terres va fer
que patis diverses destruccions al llarg dels segles. Els successius
terratrèmols també van contribuir a que s’hagués de reconstruir un i altre cop.
A la façana hi ha dos figures en marbre, una de Cristòfol Colom i l’altre del
frare Bartolomé de las Casas.
Santiago, com molts
altres racons d’aquest país, em genera sentiments contradictoris. Per una banda
m’atrau, m’agrada, té un toc entranyable i alhora, em repèl la situació, els
pidolaires, la decadència i més que això els contrastos.
En general em va
semblar menys senyorial que altres ciutats i vaig trobar moltíssima més gent a
les places i parcs bevent, amb l’ampolla de rom al costat, a vegades demanant però
altres nom, passant el temps així. Molta gent ens avisa que anem amb compte,
que hi ha molts delinqüents, que vigilem les nostres pertinences, que vigilem
amb els que van en moto.
Hi ha moltes cases que
tenen patis interiors, molt bonics, arreglats i cuidats. Però també cases que
cauen a trossos. Aquests contrastos tant marcat m’encongeixen el cor.
Vaig passar per davant
d’una farmàcia i vaig entrar. Va ser impactant. Un establiment bonic, amb uns
grans armaris en fusta... gairebé buits. Tenien molt pocs productes. I em va
xocar la forma d’ordenar-los. Tenien l’espai per líquids, el de cremes i el de
pastilles. Ho vaig trobar molt curiós. A més com en altres establiments hi ha
via els productes lliures i els reglats (crec que en deien així), que erra els
que es venen sense recepta o amb recepta.
Em van dir que son barats els
medicaments, però tenen poca quantitat i poca o nul·la varietat. Aquí tenim
molts fàrmacs diferents amb composició similar, de diferent marca, amb petites
variacions, però que en el fons serveixen pel mateix. Allà ho solucionen amb un
sol producte.
A la plaça Céspedes
sempre hi ha algun que altre músic, i també la gent esperant a la sortida de
l’hotel perquè els hi donis un sabó o alguna peça de roba.
Vam sopar llagosta,
aquí és fàcil trobar-ne i per nosaltres el preu és accessible, però per ells
no. Això sí, no tenien vi, ja que feia dies que no en subministraven i també hi
havia problemes amb l’aigua.
Va ser un mes d’agost
de molta calor i la sequera es feia notar en tot el país i en especial en
aquesta part oriental que és més calorosa. Jo trobava que feia una calor
espantosa, però ells també se’n queixaven, deien que era excepcional.
Algunes persones pel
país em van comentar que no estan preparats per rebre una gran afluència de
turistes, que no tenen recursos suficients. Un home mig bromejava dient que els
americans quan hi vagin hauran de portar-se el menjar perquè si no n’hi ha,
encara que tinguin diners no en podran aconseguir. I això passa amb coses tan
bàsiques com l’aigua embotellada.
En general aquí a Cuba
has de pagar per tot. No son entrades cares, però a cada moment has d’anar
deixant un o dos cucs. I els menjars són menys barats del que em pensava. Pots
pagar 8 cucs, o sigui 89 euros per un sol plat i uan ampolla d’aigua.
Vam visitar la casa-
museu del poeta José Mª Heredia, que va néixer en el 1803 i que a més de poeta
va lluitar per la independència del país. En moltes d’aquestes cases museu em
fa gràcia trobar-hi objectes que em recorden els que es veien per aquí quan jo
era petita. Poden ser estris de cuina, mobles, objectes de decoració... mil i
un detalls que em resulten familiars.
La
ciutat de Santiago de Cuba va ser fundada en el 1515 pels espanyols i va ser
una de les set primeres. És un fet que em xoca que en cada ciutat et diuen si
va ser fundada entre les primeres o no. Suposo que l’hi dóna prestigi. Hernan
Cortés va ser el seu primer alcalde i va ser la primera capital del país, fins
al 1556.
Va
ser atacada diversos cops per pirates i corsaris i expliquen que en el 1554 va
ser el corsari francès Le Clerc, al que anomenaven “pata de palo”, el va
saquejar la ciutat. Aquest normand es va enfrontar diverses vegades als
espanyols i als anglesos, i va morir perseguint als espanyols. Però abans va
atacar Santiago on hi va arribar amb 8 vaixells pirates i uns 800 homes.
La
diferencia entre pirates i corsaris és que els darrers tenien autorització d’un
govern per atacar i apoderar-se de les naus enemigues.
La
badia de Santiago va ser la porta d’entrada dels primers esclaus africans a
l’illa, que van contribuir al que és ara la nació cubana. Després de la revolta
a Haití en el 1791, molts francesos van arribar a aquestes costes buscant un
refugi. les costes cubanes. També van arribar aquí jamaicans, xinesos i
catalans.
Els catalans que van
arribar aquí van crear l’associació anomenada Centre Català de Santiago de
Cuba. Els documents que hi ha que
acrediten l’existència d’aquest centre son del 1899, o sigui just després de la
independència. L’objectiu d’aquest centre era ser un punt de reunió dels
catalans que vivien a la ciutat i propagar el catalanisme. Aquí hi va venir
molta gent de Sitges. Van fer un cor, on interpretaven peces de Josep Anselm
Claver, el fundador del cant coral. En el
1903 van construir una casa de salut. L’any 1908 va canviar de nom pel de Nuevo
Centro Catalán.
Com tantes altres coses en
el país, aquest centre va desaparèixer amb l’arribada de Fidel Castro al poder,
en el 1959.
Els
primers 25 anys del segle XIX van arribar moltíssims catalans a la ciutat, i es
dedicaven a oficis diversos, però una gran majoria es dedicaven al petit
comerç, “bodegas” i diu que eren tants que es va acabar associant el nom de
“bodeguero” al de catalan. I si el propietari d’una bodega era negre, es
parlava del negre català. Així que “negre català” volia dir un bodeguer negre.
I la frase que es veu que es va posar de moda “quien fuera blanco aunque fuera
catalan”, no tenia res a veure amb un rebuig als catalans sinó que era ansies
de ser blanc, que era la classe privilegiada, encara que un fos un botiguer
(bodeguero) que no era una professió de massa prestigi.
En
algun lloc consta que van arribar a publicar fins a sis diaris en català-castellà,
tot i que només se n’han trobat dos. “Lo fill de l’pardal” que es va fundar a
l’Havana en el 1869. Deia que era un periòdic lliberal “que fará riure, plorá, estornudá
i badallá a’l que en tingui ganes puig no mes val un ral”. Només s’ha trobat el
primer exemplar, o sigui no està clar si va tenir més números o va ser un
fracàs.
L’altre diari era
“l’Almogavar” que va durar dos anys. En un dels anuncis d’aquest diari una
botiga de robes de l’Havana deia que et podien atendre en sis llengües,
espanyol, francès, anglès, alemany italià i català. És el que els historiadors
dient que posa en evidencia que el català no era tan sols una llengua que es
parlés en família sinó que havia passat a l’àmbit públic.
En les diferents
ciutats cubanes on hi havia catalans, la llengua catalana estava molt present.
Es trobava en l’etiquetatge dels productes, en publicacions, es parlava en
botigues i al carrer, s’ensenyava la llengua, s’impartien conferencies, hi
havia concursos literaris, es representaven obres de teatre d’autors catalans;
hi havia també els cors, que van anar
agafant importància i diuen que els no catalans també taral·lejaven les
tonades.
Després de passejar pel
centre vam anar a la caserna de Moncada (cuartel de Moncada). És una visita
gairebé obligada ja que és aquí quan en certa forma es va iniciar la revolució.
El 26 de juliol de 1953
un grup de guerrillers van intentar assaltar la caserna on hi havia Batista.
Van fallar i molts van morir en l’intent. L’any 1960, quan ja havia guanyat la
revolució, es va convertir aquesta caserna en escola.
Aquesta caserna és del
voltant del 1860; a més de les tropes militars hi havia també presos. I també a
finals de segle tenia un hospital militar. Estava ubicat a les afores de la
ciutat, tot i que ara ja es pràcticament a dins.
Durant la guerra dels
deu anys per la independència es va reforçar i es va construir una torre de
vigia que es va anomenar “el Palomar” ja que es d’on sortien els coloms
missatgers. Des d’aquí es podia veure tant la badia de Santiago com la
muntanya, sierra maestra.
L’any 1894 en aquesta
caserna va estar pres el general Moncada, de l’exèrcit llibertador, que
lluitava contra els espanyols per la independència de la illa. En el 1898
l’exèrcit d’Estats Units ocupa Santiago i s’apodera de la caserna.
Aconseguida ja la
independència, en el 1909 la caserna canvia de nom i rep el nom de Moncada, en
honor d’aquest general que va lluitar contra els espanyols.
L’any 1908 es va fundar
el “partido independiente de color”, per lluitar pels drets dels cubans negres.
El van titllar de racista i en el 1912 es va declarar una guerra, que s’ha
anomenat la massacre dels independents de color. Hi va haver una revolta en la
que van morir més de tres mil negres i mestissos. Als que van empresonar els
van dur a la caserna de Moncada.
L’assalt a la caserna per part dels revolucionaris va ser un pla
ideat per Fidel Castro i dos companys més del grup. La matinada del 26 de
juliol del 1953 un grup de 135 persones, amb uniformes de l’exèrcit, es van
dividir en tres grups, un dirigit per Fidel, per atacar la fortalesa. Els
altres dos grups s’apoderarien de l’hospital i del palau de justícia, que eren
edificis que estaven al costat. Una d’aquestes columnes la dirigia Raul Castro.
El que va fallar va ser apoderar-se de la caserna, els altres
dos edificis ho havien aconseguit. Diuen que els va delatar que portaven
uniforme militar però no botes. I quan els va pescar un sodat va donar
l’alarma. O sigui que tenien les de perdre. A més un grup que tenia arribar en
cotxe protant armes i donant-los-hi suport, no va arribar a temps ja que es va
perdre per Santiago, doncs no coneixien la ciutat.
Fidel va ordenar la
retirada. Batista va decretar l’estat de setge a la ciutat i es van suprimir
totes les garanties constitucionals en tot el país. Es va imposar la censura en
els medis de comunicació i hi va haver una gran repressió.
Hi va haver molt pocs
dels participants a l’assalt que poguessin escapar. La majoria van ser
capturats i molts assassinats en dies posteriors. Durant l’assalt només van
morir sis, però el règim va matar-ne després a 55 més i a dos persones que no
tenien res a veure amb els fets.
Vaig comprar-me un
llibre de Haydée Santamaria, una de les que va participar en l’assalt i que
parla sobre aquell dia, 14 anys després, amb un grup d’estudiants
universitaris. Tenia 30 anys quan va participar en l’assalt. El seu germà Abel
que també hi participava va ser capturat com ella, però en el seu cas va ser
torturat i assassinat. També van torturar i matar a la seva parella.
El pròleg del llibre,
publicat en el 2005, l’escriu la seva filla. Explica com la seva mare els hi va
transmetre la seva fidelitat a la revolució, a Fidel i l’enyorança que sentia
pel Che.
Haydée, pels més
ortodoxes del partit, era considerada una liberal. Defensava als marginats i
als homosexuals, no era comunista. Es va suïcidar l’any 1980, als 57 anys
d’edat. Alguns deien que no havia arribat a pair la mort del seu germà i el seu
promès. La seva filla ho nega. Altres veus diuen que ja no se sentia
identificada amb la direcció que prenien les coses.
Com ja he dit,
l’edifici ara és una escola, però hi ha una part convertida en museu. És interessant.
Un més dels molts museus al voltant de la revolució, dels enfrontaments, de les
seves principals figures.... la calor, la diarrea que feia dies que no em
deixava i la saturació del tema, van fer que no m’hi entretingués massa. Les
explicacions que anava donant la guia del museu em resultaven excessives. I
vaig acabar mirant molt per sobre les darreres vitrines i panels i sortint a
respirar la calor exterior i l’aire lliure.
Per sort, a part del
tema revolució, per la ciutat pots
trobar racons entranyables. En una plaça no massa lluny de l’hotel hi havia un
grup tocant, alguns eren homes força grans, especialment el que feia funcionar
l’orgue. A més a la plaça hi havia taules posades amb taulells d’escacs per qui
volgués jugar. Hi havia força gent. Vam passar-hi una bona estona, i com que hi
havia arbres no hi feia massa calor.
Aquí la calor es nota
més que en altres llocs i després de dinar ens vam refugiar a l’hotel una
estona. El termòmetre que hi ha a la plaça Céspedes marcava 40 º C. Quan vaig
tornar a sortir a 2/4 de 6 havia baixat un grau! Al vespre era quan s’estava
millor, a uns 28 ºC.
La gran sorpresa va ser
que a aquesta hora estava ja tot tancat. Les llibreries, els museus... tot ho
tanquen a 2/4 de 5. Només alguna botiga privada estava oberta, era una llibreria
de vell; l’home era molt amable i ens explicava que ell necessitava tenir obert
el màxim de temps, per tenir més possibilitats de vendre alguna cosa. Era un
espai molt petit, atapeït de llibres i discos, postals velles... un popurri de
coses un tant plenes de pols. Vaig mirar els llibres però no vaig trobar res
que m’atragués especialment.
Per tot arreu la gent
se’t dirigeix parlant en anglès. I demanen molt, de tot, bolígrafs, sabó... Em
deien que alguns aquesta ja és la seva professió i que després tot això ho
venen. Molts borratxos.
Quan vaig preguntar com és que el govern no feia res
per solucionar el tema em van dir que molts eren espies, d’altres aquests que
es dedicaven a la revenda....I un cop més em trobo que no sé què és real i què
no.
La sensació que tenia és que hi ha molts dels que demanen que realment ho
necessiten. Però també tenia la sensació de que tot està vigilat, controlat.
De fet cada barri té
els seus vigilants, els que fan la llista de qui és perillós,
antirevolucionari. Hi ha la llei de perillositat social, que molts dels
dissidents cubans consideren abusiva.
Com que tot estava
tancat vaig anar cap al barri Tívoli. És un altre mon. La ciutat de Santiago
està entre mar i muntanya, pel que la ciutat s’enfila pel vesant de la muntanya
i hi ha carrers amb força pendent. Un d’ells és el del Padre Pio, que venç el
desnivell amb una escalinata.
Aquí va ser on es van
assentar els colons francesos que fugien de la revolució haitiana del 1791. Amb
ells van portar els costums d’Haití, la cultura, danses i tradicions.
Les casetes que hi
ha al llarg de l’escalinata son senzilles però estan ben cuidades i pintades de
colors. És agradable. Un cop a dalt trobem el museu de la clandestinitat, que
ja estava tancat.
Des d’aquí dalt hi
ha vista sobre el mar i també sobre la ciutat. Es poden observar els
contrastos. Passejant pel barri trobes cases cuidades, d’una sola planta amb
porxo d’entrada i altres que són gairebé barraques.
En una placeta,
crec que era la mateixa on hi ha el museu de la clandestinitat, hi ha unes senyores assegudes a la porta de
les seves cases. Una ens explica que allà hi va viure Fidel quan era petit. Em
va sorprendre que no hi hagués res que ho indiqués. Potser esperen a que mori
per posar-hi la placa. Les dones ens van preguntar si no volíem comprar casa,
que elles volien vendre la seva.
Vam baixar fins al
port, on hi ha un passeig que es coneix com l'alameda. Està enjardinat i hi ha
molt ambient. En un restaurant que està a la vora del mar hi ha famílies
menjant. I a l’aigua un grup de nens salta un i altre cop a l’aigua per
donar-se un bany.
Aquest passeig es va
construir per l’esbarjo de l’alta societat de la ciutat. L’any 1840 es va
pavimentar per tal de que fos més fàcil accedir als magatzems i a l’edifici de
la duana que estaven aquí. Més tard és quan s’hi van obrir clubs nàutics, bars
i restaurants i altres espais d’oci.
Ja de fosc vam pujar
altre cop cap a la plaça Céspedes. Pel camí un home se’ns va enganxar una mica;
en aquell moment em va semblar que tan sols volia donar conversa mentre anàvem
en la mateixa direcció. Després vaig veure que volia saber on estàvem
allotjats. I quan més tard vam sortir a sopar ell ja era allà esperant. Volia
dur-nos a un restaurant que coneixia, però ja en teníem un altre de pensat. Em
va demanar per venir al nostre costat, com si ens hi portés ell. Així l’hi
donaven una ampolla d’oli, que en el mercat val uns 3 o 4 cucs.
El restaurant al que
vam anar era encantador. Llàstima que no recordo el nom. Era un local petit, i
com per tot arreu, hi havia dos músics tocant i cantant. Un d’ells declamava
especialment be. Em va commoure.
Al matí següent, abans
de deixar enrere Santiago ens vam aturar al cementiri de santa Ifigenia, on hi
ha la tomba de Martí.
S’han de pagar 3 cucs d’entrada. Es poden veure moltes
tombes amb cognoms catalans. El que destaca més és el mausoleu de Martí, però
també les d’altres noms rellevants en la historia del Cuba, com és Céspedes o
els germans País. A més el panteó dels Bacardí.
La zona del mausoleu de
Martí està molt vigilada i no pots caminar per tot arreu, especialment quan
s’apropa l’hora del canvi de guàrdia.
La regió de Baracoa és
aproximadament un 7% de la superfície total de Cuba, i en aquesta petita superfície
hi ha una gran diversitat paisatgística i de vegetació. Aquí hi ha el riu amb
més cabdal de Cuba, el Toa, que té 70 afluents. 
La carretera poc transitada, algun
carro, i en ser una zona industrial el paisatge no és massa bonic. L’aigua de
Moa diuen que té la peculiaritat de poder eliminar les taques de la terra de la
regió. Aquí la terra és molt vermellosa i diuen que així i tot no tenen
problemes ja que es renta be. 
Vam fer un recorregut d’una
mitja hora i vam desembarcar en una de les illes que hi ha en el riu. En la
illa que vam aturar-nos hi viuen tres famílies, en cases fetes amb fulles i
troncs de palma. Vam fer una caminada per anar veient la vegetació de la regió.
Veiem també els
cocoters, però el que em sorprèn més va ser veure grans piles de closques de coco.
I és que aquesta fibra té moltes aplicacions, l’utilitzen com a combustible,
com adob i a més una empresa espanyola els hi compra. Baracoa el major productor de coco i
cacau del país.
Hi ha una varietat de
vegetació impressionant. Ens ensenyen alguns fruits que no havia vist mai. Unes
veïnes allargades i estretes, amb unes llavors apilades al seu interior, un
tant àcides, arbres de fustes precioses, altres arbres i plantes amb propietats
medicinals... també hi ha ocells, com el tocororo, i h aquí hi havia hagut els
últims exemplar del “caprintero real” (suposo que és un tipus de pica-soques). 
Pel camí en una cabana
elevada del terra ens preparen un assortit de fruites per tastar. Més enllà
surten a vendre algunes cosetes d’artesania. Els hi vaig comprar un petit morter
de fusta d’uns 10 cm d’alçada, que estava molt polit i ben acabat. Em va fer
gràcia. Em van dir que servia per picar les herbes i espècies de la cuina.
Hi havia un venedor de
cucurutxos de fruits secs i mel. No sé ben be com va anar, però el cas és que
me’n va regalar un. Em vaig sentir una mica incòmode ja que no tenia res per
donar-li i tampoc podia dir que ho pagava. Jo vaig trobar que hi havia gent que
era així, espontània i amical.
Després del bany vam agafar
de nou les barques per tornar al rancho Toa on teníem el dinar. Al jardí, hi
havia muntat un bufet i el més sorprenent és que els recipients estaven
fabricats amb productes naturals. La sopa ens la servien en un tros de canya de
bambú, d’uns 30 cm de llarg, partit per la meitat. L’arròs estava posat sobre
fulles de plataner, la en una base de palma...
