diumenge, 7 de febrer de 2016

Djibouti_3: llac Assal

Arribem al llac Assal. És impressionant els contrastos de colors, entre l’aigua blava, la sal al voltant, i el terreny volcànic.

Aquest llac es troba a 155 m per sota del nivell del mar, a la depressió afar. És el punt més baix del continent africà. És un llac d’origen tectònic que s’alimenta d’aigua de mar provinent d’infiltracions i també, quan plou, de l’aigua que hi aporten els oueds. El volum d’aigua es manté degut a l’evaporació que és molt important ja que hi fa molta calor.

El llac està sobre una base basàltica; per sobre d’aquesta base hi ha una capa d’uns 15 metres de dipòsits calcaris que contenen fòssils que indiquen que en el seu origen era un llac d’aigua dolça. Per sobre, hi ha dipòsits que provenen d’organismes que vivien en aigua marina, el que fa pensar que el llac d’aigua dolça es va veure envaït per aigua de mar. Per sobre hi ha una capa de diatomees i si no ho he entès malament, de fitoplàncton fossilitzat. Per sobre hi ha una capa de guix cristal·lí i la capa més superficial de la base del llac és la sal.

El llac Assal està separat de la badia de Goubet per una franja de terra volcànica d’aproximadament 7 Km. A 3 Km del llac hi ha el volcà Ardoukoba. Hi ha dos teories sobre la formació del llac. Una teoria és que la franja que separa el llac del mar, de la badia de Goubet és d’origen volcànic, una erupció volcànica hauria generat aquest pont de terra. L’altra teoria és la de que el mar va envair el llac, potser per un augment del seu nivell. Una variant d’aquesta teoria és que hi ha unes corrents d’aigües marines subterrànies que portarien aigües de l’oceà índic al llac que inicialment era d’aigua dolça.

En el terreny que fa de pont entre el llac i el mar com que té activitat volcànica escalfa les aigües subterrànies, que són la font més important d’alimentació del llac. En principi la composició salina de l’aigua que passa pel canal subterrani és similar a la del mar del golf de Tadjoura i la badia de Goubet; ara be, en passar durant 5 Km per sobre de la placa de basalt i terreny que està calent, l’aigua s’escalfa i va dissolent salts al seu pas. La concentració de salts dissoltes varia en un 10% entre la superfície (on és menys salada) i el fons (on hi ha la màxima concentració de sals).

Aquest llac té uns 350 g de sals dissoltes per litre, que és unes deu vegades més que l’aigua de mar. També és bastant més salat que el mar mort, que té una concentració de 240 g per litre. El llac Assal està considerat el llac més salat del mon.

Tot i les condicions extremes del llac, en quant a sal i temperatura de les aigües subterrànies, s’hi han trobat microorganismes que s’han adaptat a viure en aquestes condicions. S’han trobat unes formacions cristal·lines més o menys esfèriques, en que la cristal·lització és de forma radial, el que fa pensar als investigadors que la cristal·lització l’ha dirigit un microorganisme, o sigui que depèn de la informació que dóna la cèl·lula. Degut a la gran quantitat de sals presents en aquest llac, només s’hi troben microorganismes, i no s’hi ha trobat cap altre organisme viu més evolucionat.

Aquesta depressió on es troba el llac Assal és la tercera més baixa. La que es troba més ensorrada és la del mar mort, a -400 m, el llac de Tiberíades està a -208 m, i després ja ve el llac Assal amb -155 m. les depressions que es troben per Amèrica no estan tant avall; per exemple, la vall de la mort està a -85 m. 

He llegit que fa uns deu mil anys tot això era una zona lacustre, molt més humida, el llac era molt més gran i no estava tant ensorrat; estava uns 80 m per sobre del nivell que té ara. I sembla ser que en aquell temps era un llac d’aigua dolça. Cap al 5300 a. C. hi va haver un canvi climàtic, que va portar a la desertització i el llac es va anar assecant i disminuint de mida. Això va fer que la concentració en sals augmentés. Antigament tenia 1100 km2 de superfície i ara en té tan sols 52 km2.

M’agrada passejar al voltant del llac, mirar els cristall que es formen i és curiós veure com la sal que es va dipositant s’ho menja tot. Diuen que és la reserva més gran de sal del planeta.

En la franja de terra entre el llac i la costa de Goubet i en el perímetre del llac s’hi han trobat diversos estris del paleolític, que indiquen que aquí hi van viure els neandertals. També se n’han trobat més al nord del país, cap a Obock.

Els afars extreien la sal del llac, i la transportaven en caravanes de camells cap a Etiòpia. En aquestes rutes comercials es transportava sal, carbó i sorgo.

Al costat del aparcament prop del llac, hi ha tots de paradetes on venen minerals; compro un parell de pedres, quan vaig anar a pagar, com que no havia regatejat el preu em van acabar regalant un cristall de guix molt bonic. A l’home que m’ho venia l’hi devia semblar que el preu que estava pagant era excessiu. 

També tenien bosses e boletes de sal, les tenien empaquetades segons la mida; molt curiós. Perles de sal que es formen per l’erosió i el fet d’anar rodant empeses pel vent. Per cap d’any el xofer em va regalar una bossa d’aquestes perles. Va ser tot un detall.

dissabte, 6 de febrer de 2016

Djibouti_2: Canyó Dimbia

Deixem enrere el llac Abbe, per un terreny pedregós i desèrtic. Ens aturem en un poblat per veure com viuen. Hi ha unes quantes daboitas força separades unes de les altres. Són les cabanes semiesfèriques, on viuen. Són fàcils de transportar, ja que és població nòmada i lleugeres. Son estores de fibra vegetal trenada, les que cobreixen l’estructura de fusta.

Hi ha una mena de gàbia feta amb branques primes, de no més de 30 cm d’alt i d’un pam de diàmetre (més o menys), que serveix per perfumar i potser desinfectar la roba dels nadons. A l’interior, al centre s’hi crema una planta olorosa i per sobre l’estructura de fusta es col·loca la peça de roba, cobrint-la. Ells ens van dir que era per perfumar la roba però penso que deu ser també per eliminar possibles bestioles de la roba.

En un altre lloc veiem com donen la forma a les branques que faran l’estructura de les daboitas; quan les branques encara són flexibles es deixen mig corbades, agafant la forma, a sol i serena durant uns dies.

Hi ha uns petits coberts de troncs on les cabres es protegeixen del sol. I els nens ens miren amb curiositat. Són de pell fosca, van descalços, i les nenes, la majoria porten vestits llargs, que els hi arriben fins al turmell. Són vestits de colors alegres i vius; les més grandetes porten a més un mocador de tela fina per tapar-se el cabell, però amb un aire despreocupat, i més decoratiu que com a prohibició d’ensenyar el cabell. Les robes que duen ressalten molt amb el color fosc de la pell i els ulls vius que tenen tots, grans i petits.

Als nens els hi encanta que els hi fem fotografies i sobre tot, mirar-se després i veure als seus companys en la pantalla. Recordo quan no hi havia càmeres digitals els hi deixava mirar pel visor i també els hi agradava molt. Recordo un nen que mirava a través de la càmera, després per fora, i el sorprenia que el seu amic estes dins de la màquina. Ara amb les càmeres digitals que ho veuen en pantalla és molt més fàcil. 

La gent d’aquesta zona ja són afars. També a la vora del llac Abbe. Els afars han viscut en aquestes terres des de fa més de 2800 anys. Són els habitants de la banya d’Àfrica i es troben repartits en tres països: Etiòpia, Eritrea i Djibouti. 

Aquí la vida és dura i només fan dos àpats al dia, al matí i a la nit. M’expliquen molt que els pobles tot i que són senzills, tenen escola i també un dispensari.

La gent que viu a la vora del llac Abbe fa servir les aigües termals, deixant-la refredar. En altres llocs hi ha pous, però l’aigua escasseja pel que han de passar camions cisterna a distribuir aigua. 

Per aquests pistes no hi ha gasolinera però sí que hi ha un venedor de gasolina. En una casa, que semblava un taller mecànic, ens van subministrar uns bidons de gasolina per omplir els dipòsits dels vehicles.

Arribem al congost de Dimbia, com l’anomenen els afar, o d’Adil com també ho he vist escrit. És espectacular el que ha fet l’erosió. Pel fons, quan plou deu circular-hi l’aigua, però ara estava sec. Es veuen els estrats i terrasses que anat fent la natura amb vegetació molt minsa pròpia de terrenys àrids. Un 90% del territori de Djibouti és desert, tan sols un 9% terreny de pastura i el 1% restant bosc. 

Des d’aquí dalt es té una primera visió de la badia de Goubet al kharab. Hi ha una franja de terra no massa gran que separa el llac Assal de la badia de Goubet. Una zona àrida envoltada d’aigua salada. 

En algun dels pobles que vam creuar vaig veure força gent que duia armilles taronges i grogues, de les que es duen a les obres. Em va sorprendre, les duien sobre la roba estampada tradicional i era un contrast entre dos tipus de vestimenta. 

Més endavant, quan ens apropàvem al llac Assal ho vaig entendre. Estan fent una carretera que porta cap al llac salat; aquesta carretera la finança una empresa xinesa i tant la maquinària com els directors de l’obra que estan per allà són xinesos. Els treballadors porten les armilles de colors. O sigui que la gent del poble que en duia suposo que són famílies que tenen algú treballant en l’obra. 

Segons una llegenda Issa el nom de Djibouti vindria de la traducció de djab bouti que vol dir el monstre vençut. Diuen que per aquesta regió hi vivia un animal que matava a les cabres i als homes, fins que finalment els homes van poder acabar amb ell. 

Hi ha una altra llegenda relacionada amb la badia de Goubet. Aquí hi ha la zona que es coneix com l’avenc dels dimonis. Segons al llegenda antigament hi havia hagut una gran muntanya coronada de foc que va desaparèixer per la invasió de l’aigua de mar provocant un gran canvi. Es diu que des de llavors aquest abisme de Goubet el freqüenten els dimonis i que si t’hi banyes t’estiraran cap al fons dels mar. 

Ja parlarem més endavant d’aquesta badia. Per ara seguim pel terreny volcànic cap al llac Assal. Pel camí trobem una minsa caravana de camells; m’esperava trobar moviment de camells transportant sal, com passa en el cantó de Dallol, a Etiòpia. 

Suposo que té a veure amb el procés d’industrialització que s’està duent a terme. Al Dallol, els homes piquen i tallen el terra per extreure la sal en grans blocs, que després transporten amb els camells. 

Aquí, les coses estan canviant; el projecte que duen a terme els xinesos, amb la carretera que enllaça el llac salat amb la badia de Goubet, és per poder exportar la sal a través del port que es construirà a Goubet.   



dissabte, 30 de gener de 2016

Djibouti_1: cap al sud, pel gran Bara fins al llac Abbe



Ha sigut un viatge molt curt, tan sols vuit dies recorrent el país, però com que és petit permet fer-te a la idea de com és i com viu la gent. La seva superfície és de 23.000 Km2 i per fer-se’n una idea de què representa, Catalunya té una extensió de 30.000 Km2, o sigui que Djibouti és un 23% més petit que Catalunya.

La república de Djibouti es troba a la banya d’Àfrica; van ser els britànics els que van anomenar així aquest sortint perquè deien que recorda la banya d’un rinoceront. Djibouti té frontera amb Eritrea, pel nord, amb Etiòpia per l’interior, a l’oest i sud-oest i amb Somàlia pel sud. Quan mires el mapa sembla una C o una boca mig oberta, gràcies al golf de Tadjoura, que potencia aquesta impressió. 

La seva costa està banyada pel mar roig a la part nord i en tot el que és el golf d’Aden per l’oceà índic. Iemen queda just davant i el punt en el que està més proper només hi ha 20 Km de mar que separen els dos països. 

Geològicament és un país molt interessant. Aquí hi ha dos plaques tectòniques continentals, l’aràbiga i l’africana, que cada any se separen alguns centímetres. Diuen que a la llarga, en milions d’anys se separaran del tot i aquí apareixerà un nou oceà, l’oceà Afar. I és que aquest petit país es troba en la depressió Afar on conflueixen tres grans rifts. Si no ho he entès malament un seria el mar roig, l’altre el golf d’Aden i el tercer el que es coneix com la gran vall del rift, que com que no està submergit es pot veure fàcilment. 

Això fa que la depressió Afar quedi envoltada per tres altiplans el d’Etiòpia, el de Somàlia i la península aràbiga. Al centre d’aquesta depressió és on es troba el llac Assal. En aquesta zona hi ha una gran activitat sísmica i volcànica i com que l’escorça de la terra és més prima que en altres llocs (té un gruix d’uns 5 Km), és fàcilment observable en superfície. 

Vam volar amb la companyia turca, fent escala a Istanbul. La primera etapa són tres hores i mitja i la segona 5 hores. O sigui que una pallissa de viatge. En el vol de Barcelona a Istanbul servien vi amb el menjar però en l’altre vol no. Em deixaven triar entre dos vins negres i vaig escollir el turc que el vaig trobar molt bo. El que em va sorprendre era l’etiqueta d’advertiment, ja que a més de dir que podia contenir sulfits afegia que podia contenir albúmina d’ou. Em va xocar molt. 

Durant el vol vaig començar el llibre de Henry Monfried, “Cartes d’Abisinia”, en el que hi ha les seves vivències dels anys que va viure per aquelles terres; va començar la seva estada en el 1911. Llegint-lo a ell me n’assabento que el poeta francès Rimbaud també havia estat per Abissínia, uns anys abans, el 1884 se’n va anar cap allà. Monfried era un aventurer, un comerciant, que al menys en el període que descriu en aquest llibre vivia entre Etiòpia i Djibouti. Va aprendre les llengües i costums locals i s’adaptava millor a la forma de vida de la població autòctona que la dels europeus de la colònia. 

Vam arribar a Djibouti i vam haver de fer els tràmits d’entrada, recollir maletes... O sigui que eren passades les 8 del matí quan vam anar a esmorzar a un forn pastisseria de Djibouti “ville”. En el pa i els croissants es nota la influencia francesa. Mentre érem allà va entrar alguna que altra persona estrangera, expatriats, que viuen allà i també algun militar.

Una mica recuperats de la nit en vol després d’esmorzar, vam emprendre la ruta, amb els vehicles 4x4, per descobrir el país. Cal dir que un cop allà de seguida vaig oblidar que estàvem al mes de desembre i que a casa era hivern. I és que el primer que vam haver de fer va ser treure’ns els jerseis per no morir-nos de calor. 

Aquest primer dia vam anar cap al llac Abbe. Per això cal sortir per la carretera N1 en direcció sud o sud-oest. Aquesta carretera es va construir a començaments del segle XX i és l’eix que connecta la capital djiboutiana amb l’etíop. Un 80% dels productes que importa Etiòpia arriben a Addis Abeba a través d’aquesta ruta. Diuen que cada dia circulen entre mil i dos mil camions que van o venen entre el port de Djibouti “ville” i la frontera etíop. 

Un dels punts forts de Djibouti és el seu port. El país està molt ben situat, a les portes del golf d’Aden, punt de confluència de diverses rutes comercials. L’han modernitzat i ha anat agafant rellevància. Com ja he comentat, és el port d’Etiòpia; les mercaderies d’aquest país arriben en grans camions a Djibouti ciutat d’on s’embarquen cap a la península aràbiga o altres indrets. I també en sentit contrari, els productes arriben a Addis Abeba passant pel port de Djibouti. 

Els aranzels que cobra en aquest trànsit de mercaderies és una de les principals fonts d’ingressos del país; un 65% del seu PIB ve de l’activitat portuària. Just a les portes de la ciutat hi ha un gran aparcament de camions on esperen per embarcar. És impressionant veure els grans contenidors i camions arrenglerats. 

El trànsit per la carretera N1 dona vida a la població que hi ha en aquesta via, ja que els camioners han d’aturar-se a menjar i a vegades a dormir. 

Entre Djibouti “ville” i la població de Dikhil hi ha el que es coneix pel petit Bara i a continuació el gran Bara. És una zona desèrtica, on antigament hi havia llacs, que han quedat secs i el que es veu és el que abans hi havia al fons. Tot i que és desèrtic s’hi veuen alguns animals; les úniques que reconec, perquè les veig de més a la vora, són les gaseles. 

A unes dues hores de cotxe de la capital quan portes una bona estona circulant per un entorn àrid i desèrtic et trobes amb una reserva d’aigua. És una mena de llac, un embassament natural amb una part d’obra. És una cubeta terrosa que ara tenia força aigua, però he vist alguna fotografia en que està totalment seca i esquarterada. Emmagatzema l’aigua de pluja i serveix d’abeurador pels animals que passen. 

Quan busques per internet alguna informació sobre aquest desert el que trobes és informació sobre una cursa, el cros del gran Bara. L’any 2015 s’ha fet la 33ena edició d’aquest esdeveniment esportiu. És una cursa de 15 Km que organitzen els militars francesos que estan instal·lats a Djibouti.

Es l’esdeveniment esportiu més important del país, amb una participació d’uns 1600 atletes, de diferents nacionalitats, de diferents grups militars (guàrdia republicana, les forces armades djiboutianes, la gendarmeria nacional, les forces armades estrangeres) i també civils, tant professionals com amaters. A més dels participants hi ha van acompanyants, la gent de l’organització... O sigui que allà en mig del desert hi ha una gran moguda. 

Aquesta cursa es va iniciar en el 1982 com un esdeveniment intern per als militars de la legió francesa. Des de l’any 1987 van començar a participar-hi militars djiboutians i gairebé sempre guanyaven. Hi ha competició entre els diferents cossos “militars”; els darrers anys guanyaven sempre els de la guàrdia republicana. 

Em sorprèn llegir que en l’edició del 2015 hi ha participat també un home del cos de bombers amb cadira de rodes. Impressionant, ja que el terreny és de terra. 

Em recorda un cop, pel desert del Marroc, un nen que anava amb crosses m’explicava que algú l’hi havia regalat una cama ortopèdica, però que no l’hi anava be; em deia resignat i alegra amb la seva crossa, que aquelles cames no estan fetes per llocs de sorra. Em va commoure. En el mateix sentit, també em va impactar molt el llibre de Javier Moro, “El pie de Jaipur”. 

La cursa comença a les 6 del matí, i es fa a mitjans de desembre, en l’època de menys calor. Molta gent està ja acampada allà la nit abans. El guanyador del 2015 crec que ho ha fet en una mica menys de 45 minuts; l’any anterior va passar uns segons dels 45 minuts. He vist fotografies de la cursa i en una d’elles apareix un Santa Claus corrent, amb un cabàs ple de caramels. Diuen que va arribar l’últim. 

Continuem ruta, direcció a la frontera amb Etiòpia. Va canviant el paisatge, la sorra desapareix i comencen a aparèixer les roques negres. En aquest nou paratge es veuen petits poblats, de construccions molt bàsiques, cubiques, amb una era al davant i envoltades per una tanca de pedra. 

Per aquí hi viuen refugiats somalis, els issas. Les dos ètnies majoritàries a Djibouti són els issas i els afar. Tots dos són nòmades, però en línies generals, cada ètnia ocupa una part del territori nacional. Els issa es troben fonamentalment al sud del país menter que els afar cap al nord. 

Molts issas van haver de fugir de Somàlia durant per la guerra i ara viuen aquí a Djibouti, formant part del gran grup de refugiats que té el país. Nacions Unides té dos grans camps de refugiats en el país, i té comptabilitzats més de 20 mil refugiats somalis. Alguns d’aquests refugiats porten més de deu anys aquí. Actualment també hi ha molts refugiats iemenites que han creuat l’estret que separa els dos països fugint de la guerra que té lloc a casa seva.

Creuem alguns camells que segueixen menjant sense immutar-se; només aixequen un moment el cap en sentir el soroll de motors. I apropant-nos a les muntanyes arribem a una zona molt curiosa: hi ha un terreny esglaonat de color blanc, que contrasta amb els turons del darrera de color fosc. És una pedra tova, que dóna fàcilment pols, no sé si és pedra calcària o guix; podria ser una o l’altra, però tenint en compte que a la vora del llac hi ha xemeneies calcàries, suposo que això també és aquest material. Sobre aquest llit blanc rocós hi ha pedres denses, de color negre unes i d’altres vermelloses. És un país ideal pels geòlegs!

El que sorprèn en aquest terreny inhòspit és que hi trobes gent, de cop un nen sorgeix al nostre davant; deu cuidar algun ramat que no veiem. Més tard creuem una família que sembla que vingui de treballar la terra. 

I de cop, davant dels nostres ulls apareixen en la llunyania unes punxes retallades contra el cel, són les xemeneies que es troben prop del llac Abbe. Em recorden una mica les muntanyes de montserrat. 

El llac Abbe o Abhe Bad és un llac salat que està entre Etiòpia i Djibouti. Forma part d’una cadena de sis llacs salats que estan connectats. S’alimenta de les aigües del riu awash, que està al cantó etíop. 

El llac és poc profund i està en perill de desaparició ja que cada cop l’hi arriba menys aigua. El problema radica en que l’única font d’alimentació és el riu awash i que les seves aigües els etíops les van desviant cada cop més per utilitzar-les per la irrigació dels cultius. Així que cada cop n’arriba menys al llac, i com que per aquí fa molta calor, l’evaporació és important. 

En aquesta regió hi ha unes estranyes i curioses formacions rocoses, les xemeneies calcàries. Estem en la depressió afar i les plaques tectòniques núbia i somali es van separant lentament, degut a això l’escorça terrestre que hi ha a sobre s’aprima i s’esquerda. Llavors el magma pot emergir cap a la superfície. L’aigua bullint que surt cap a l’exterior arrossega salts dissoltes, especialment carbonat de calci, que es va dipositant en refredar-se i és el que ha donat lloc a la formació de les xemeneies. 

En aquest paisatge estrany és on es va filmar la pel·lícula “El planeta de los simios”. 

S’ha descobert que antigament aquí hi havia hagut un assentament. El nom del llac vol dir podrit, i té el seu origen en la pudor dels gasos que emanen de tant en quant.

Les xemeneies que s’han format són de diferents mides, n’hi ha que tenen fins a uns 50 m d’alçada, i altres son molt petites. Tot i que la seva base és pedra calcària, que jo hagués esperat que fossin de color blancs, tenen un cert color ocre o terrós. La seva coloració canvia segons com els hi dóna el sol. Vam estar passejant per allà a la tarda i fins a la posta de sol, el que ens va permetre veure els canvis amb la llum. 

Mirades de prop són veritables filigranes les que es formen. I en alguns llocs de tant en quant es veu sortir fum. Una cosa que em va intrigar molt és que quan apropaven un cigarret encès apareixia molt més fum, em deien que era una reacció química amb els gasos de sofre que surten. No en vaig aclarir-ho massa. 

Tot i que el nom l’hi ve de l’olor a podrit, el gas que fa aquesta olor, l’àcid sulfhídric, si se’n formava quan hi vam ser nosaltres era en molt poca quantitat. Jo no vaig arribar a sentir-ne l’olor. L’altre cosa curiosa és que realment són xemeneies amb diversos canals interconnectats, ja que podien apropar el cigarret a un canal al terra i per una de les torres apareixia una nova fumarola. 

Pels canals que s’obren en el sol hi circula aigua calenta, bullint en el punt on emergeix de sota terra, i gràcies a aquesta humitat a la seva vora hi creix vegetació. 

Una altra cosa curiosa quan camines per entre les xemeneies és que trobes cargolines marines, que diuen que tenen més de cinc mil anys d’antiguitat, que les ha arrossegat el vent i la pluja, des de la zona del llac Assal. 

El paisatge és espectacular, grandiós, i la població local aprofita la mica de fertilitat que dóna el vapor d’aigua emergent del subsòl per portar a pasturar els ramats de cabres. 

El campament és molt bàsic, però en l’entorn en que està ja és tot un luxe. Són cabanes semiesfèriques, com les cases tradicionals d’aquí, les daboitas. Aquí i en la resta de campaments, l’aigua és un bé molt preuat, i cal tenir cura de no fer-ne servir massa en la “dutxa”.

Al matí vam continuar explorant la regió de les xemeneies fins arribar al llac Abbe. No pots arribar fins a la vora de l’aigua doncs el terreny es tou. Jo vaig donar un pas més del compte i vaig tenir feina per sortir-me’n. 

La bota quedava enterrada, enganxada en aquella terra que semblava goma, i a la que feia força per treure un peu s’ensorrava l’altre... això amb l’ajuda de dos persones! Si arribo a anar sola no se com me n’hagués sortit. Tot va ser per veure els flamencs, que estaven a l’aigua, i el terreny em semblava prou sòlid... fins que va cedir. En aquell moment em vaig sentir pesada. O sigui que no arribes a tocar de l’aigua del llac i els flamencs els veus des de lluny. 

Vam estar un parell d’hores passejant per allà, de 6 a 8 del matí, i després vam tornar al campament per esmorzar i continuar la nostra ruta.