13 de febrer 2016

Djibouti_6: Bosc de Day

Deixem enrere la franja de terra volcànica i ens dirigim cap al nord, cap al massís de Goda, on hi ha Day. 

Per la carretera trobem un petit grup de camells, que alegren la vista. És un animal que trobo que té una cara simpàtica.

A mida que ens apropem a les muntanyes la pista de terra per la circulem està en més mal estat, i també el temps empitjora. En alguns trams la boira no deixa veure res. I quan arribem al campament de Day les coses segueixen igual.

El punt més alt del massís de Goda té 1750 metres, i gracies a l’alçada i a la vegetació que hi ha és una de les zones més fresques del país. 

El parc nacional del bosc de Day, és una zona protegida, que es va declarar com a tal en el 1939. Era un lloc residencial pels europeus. Hi havia la residencia del governador i de militars. A partir del 1952 hi havia una pista que facilitava l’accés i llavors s’hi van construir allotjaments per turistes. 

Inicialment el parc tenia uns 100 Km2 però després es va reduir fins a quedar a uns 30 km2. Està tan sols a 30 km del golf de Tadjoura. 

La major part de la zona boscosa del país es troba en els monts Goda. La vegetació canvia segons l’alçada a que es troba i el tipus de terreny. Com ja he dit arriba fins als 1750 m. d’alçada. 

El bosc de Day és essencialment de ginebrers. Els ginebrers s’han adaptat al territori i diuen que hi ha espècies que poden viure 1800 anys. Ara be, aquests arbres han patit molt al llarg dels anys; hi ha una estimació que diu que un 88% dels boscos de ginebrers que hi havia hagut han desaparegut en els dos darrers segles i d’aquests es pensa que un 20% d’aquestes ho ha fet en els últims 50 anys. 

La humitat afavoreix la vegetació densa; aquí hi ha més pluja que en les altres zones del país, cosa que és molt fàcil ja que no és un país on plogui massa. Però el que genera més humitat és la boira humida que queda retinguda per les muntanyes. 

Aquesta boira és la que vam trobar nosaltres, et mulla, és densa, no veus res; quan vam arribar al campament tot tenia un aire fantasmagòric, amb una llum groguenca que es filtrava entre aquesta massa densa i blanquinosa. 

És l’únic parc nacional del país. És un bosc que anomenen “mediterrani primari”, que dóna una idea de la vegetació que hi havia tant a la península aràbiga com al Sàhara fa uns 4 mil anys. Suposo que per això se l’anomena també bosc fòssil. Busco que vol dir això de bosc primari: que no ha sigut modificat per l’home, que està tal qual va sorgir. Un bosc antic pot no ser primari. 

És un bosc que lluita per sobreviure i no extingir-se del tot. La sequera és un dels problemes fonamentals que pateix aquest bosc, però també l’erosió i les pastures. Actualment hi ha un projecte per preservar-lo i afavorir la reforestació. 

Hi ha dos especies d’ocells que són endèmics de Djibouti, el francolí (una mena de perdiu) que es pot trobar pels boscos de Day ja que se l’acostuma a trobar on hi ha ginebrers. La pytilia melba , que té un bec vermell es troba especialment en un altre massís muntanyós del país, els monts Mablas.

En els boscos de Day hi ha més de 360 espècies vegetals. Hi ha ficus, oliveres salvatges, figueres... Ara be, els arbres també tenen paràsits que fan perillar l’existència d’algunes espècies.

En aquest bosc diuen que hi ha un petit camp de qat, del president de la república. Els djiboutians consumeixen molt qat, però no el cultiven ja que és una planta que necessita molta aigua, i Djibouti no en té. 

Els djiboutians a l’igual que els iemenites masteguen qat, especialment a la tarda. Aquesta és una planta estimulant. Diuen que Alexandre el gran la va introduir a Etiòpia per combatre una epidèmia de lepra. Etiòpia i Iemen són els grans productors de qat, que arriba a Djibouti per carretera; els majoristes el compren i després el distribueixen pel país. Mou molts diners el comerç del qat i n’hi ha diferents qualitats. Es consumeix quan és fresc, un cop separades les branques de la planta només dura tres dies. 

Quan nosaltres vam visitar aquestes muntanyes feia cinc dies que havia plogut i estava tot xop i les pistes enfangades i no sempre transitables. Venint de la zona àrida dels volcans va ser curiós sentir la humitat i veure verd. Feia fred, en part per la humitat i vam haver de demanar mantes per dormir. 

Al matí vam anar a fer una caminada pel bosc de Day i per valls i gorges, seguint diversos oueds (llits de riu que només porten aigua quan plou) fins a Bankoualé. 

A primera hora el bosc estava ple de boira i fang; feia impressió veure els ginebrers alts, prims, sense fulles, molts mig tombats, secs, alguns potser morts... Després es va anar aixecant la boira i quan vam arribar a l’extrem del bosc ja veiem el cel blau. 

Hi ha altres plantes, han fet parcel·les de cultiu protegit, amb canalitzacions per aprofitar l’aigua superficial. Algunes plantes en flor, molt agradable. A més estan reforestant els ginebrers i sembla que alguns dels que han plantat ja han arrelat. 

A l’extrem arribes a una mena de mirador sobre la vall amb les muntanyes al front. És en aquest punt on hi ha la que havia sigut la casa d’estiu del governador francès a l’època colonial. Els francesos van posar el primer peu a Djibouti en el 1862 i la independència del país va ser en el 1977. 

El lloc on està situada aquesta casa és fantàstic, fresc, amb vista a les muntanyes i la vall... perfecte. Ara queden les parets i poc més; es pot veure la distribució de les habitacions i que tenien llar de foc. Devia ser una casa agradable i acollidora. 

Vam tornar altre cop a través del bosc cap al campament; era una altra visió dels arbres ja que no hi havia boira i també el fang estava més sec, cosa que era d’agrair. 

Vam carregar les coses als cotxes i nosaltres vam començar la caminada cap a Bankoualé. Es baixa dels 1500 metres on està el campament fins als 500 m. Com que és baixada no hi ha problema. 

El camí és una mica empipador, ja que en ser el llit d’un riu és pedregós i en molts trams incòmode de caminar. Ara be el paisatge ho compensa. Feia bon dia, vas canviant d’entorn, ja que anàvem canviant de canyons.

Pel camí vam trobar un daman. És un mamífer d’uns 50-80 cm de llarg i uns 3 kg de pes. Se’l pot trobar al bosc de Day i a les seves valls, sobre roques i parets rocoses. Viuen en grup que pot arribar a uns 50 animals. Són àgils i s’enfilen fàcilment per parets verticals. S’alimenta de fulles i plantes i a vegades d’insectes. 

És un animal diürn, que al matí es posa a prendre el sol i a la tarda es posa a l’ombra. Menga matí i nit. Són ruminats, adaptats al clima, orinen poc i la seva orina és molt concentrada per evitar pèrdua de líquids. Durant anys se’ls caçava per la seva pell i des de l’antiguitat els seus excrements es feien servir com a remei anticonvulsiu. 

El vam trobar a l’hora que prenia el sol, ens va mirar amb curiositat una estona i després va marxar per instal·lar-se en una roca més allunyada del camí. Es movia amb molta agilitat. 

El guia local que dúiem en un punt es va aturar per senyalar-nos una cascada, en la que en aquesta època hi queia un regalim d’aigua. Suposo que aquí, que l’aigua escasseja, qualsevol lloc on se’n pugui trobar és remarcable. 

Es troben també alguns abeuradors, reserves d’aigua on s’hi banyen i beuen... (al menys és el que va fer el noi que hi havia quan vam passar). 

Em sorprèn que tot i ser un pedregar hi ha força vegetació. Un arbre amb una escorça taronja crida l’atenció. I les que m’encanten són les acàcies grogues: quan els hi toca el sol el tronc es veu groc intens. Sorprenent. 

Creuem algun poble, molt petit i quan és l’hora de més calor ens aturem en un d’ells on una família ens deixa entrar a casa seva i prendre un te. Primer hem esperat fóra, mentre arreglaven el menjador, després em passat, descalçant-nos abans d’entrar. Les dones teníem que seure en un cantó i els homes en l’altre. 

El foc està en un extrem de la sala, a l’esquerra de la porta. A la dreta de la porta han de seure els homes, i al fons de la sala, sobre una mena de tarima coberta per una estora, és on seiem les dones. Al voltant hi ha mantes i edredons enrotllats. Suposo que és també el dormitori. 

Tots els poblets que anem creuant tenen les casetes de fusta i els seus horts. Els nens guarden una mica les distàncies, esporuguits. 

Veiem alguna figuera estranguladora i algun tamarinde (el nom prové de l’àrab i vol dir dàtil de l’Índia. 

No s’ha de confondre tamarinde amb tamariu, que també se’n veuen per Djibouti però els vam veure per la zona desèrtica o per la volcànica (no recordo a on). 

Les pedres i roques del voltant van canviant; en algun punt es curiós observar com en una roca fosca hi apareix una taca blanca, com si aflorés pedra calcària pel mig. Suposo que la pluja i humitat generen aquest fenomen. 

Ja prop de Bankoualé trobem palmeres. Altes, esveltes, amb el plomall de fulles a la punta. És una palmera especial que du el nom del poble. Té uns 20 metres d’alçada i aquesta família de palmeres actualment tan sols es pot trobar aquí. Abans n’hi havia també al Iemen (a Hadramaout) i al nord de Somàlia. En un altre lloc llegeixo que dels 500 exemplar d’aquesta palmera que existeixen 97 estan aquí. 

L’excursió ha sigut molt agradable i no excessivament cansada, pel camí se sentien molts ocells, que jo no he arribat gairebé a veure, però era agradable sentir-los. 

Per aquí, a més dels horts de cultiu crien cabres i vaques, però em sorprèn que no facin formatge. Potser és perquè hi ha massa humitat, no ho sé, no hi entenc.

A primera hora de la tarda arribem al campament, que té les casetes habitació enfilades per la muntanya. Amb els aiguats dels últims dies (o potser d’abans) se’ls hi havia fet malbé la instal·lació d’aigua, amb el que per dutxar-nos ens van portar bidons d’aigua.

12 de febrer 2016

Djibouti_5: Badia de Goubet al Karab i badia dels taurons

Arribar al campament, cara al mar després de la desolació del terreny volcànic és agradable. El blau omple els ulls tot i que la roca per aquí també és negrosa o grisa, ja que tot és la mateixa franja volcànica. Però el blau del mar suavitza la duresa de l’entorn petri.

La badia de Goubet té mala fama; diuen que els pescadors no volen anar-hi a pescar. Se l’anomena l’avenc dels dimonis. 

Segons la llegenda aquí hi havia una gran muntanya de foc que va desaparèixer sota les aigües. I des de llavors aquí hi habiten dimonis que intenten atraure cap al fons al que hi entrin. La gent no creu que hi hagi dimonis o mals esperits, però sí que es pensa que poden haver-hi animals marins de mida considerable. 

A l’interior de la badia hi ha una illa, l’illa del diable, que és un antic cràter submarí i diuen que en el cràter s’hi troben fòssils d’ostres. No vaig anar-hi o sigui que no sé si és així. 

Hi ha una llegenda que gira al voltant d’aquesta badia i especialment de la que s’anomena la badia dels taurons que està relacionada amb el que s’anomena l’afer Cousteau o Cousteau i el monstre marí. 

Jacques Cousteau era una comandant de la marina francesa, oceanògraf, cineasta. En els seus viatges va produir un gran nombre de documentals, molts d’ells sobre el fons marí. 

A finals de juny del 1995 es quan va apareix la noticia, que havia anat una mica de boca en boca: algú l’hi explica a un altre que un militar francès destinat a Djibouti l’hi havia parlat d’una descoberta feta per Cousteau en una fossa marina al golf de Tadjoura, però que no havia sortit a la llum perquè no era convenient en aquell moment...

La historia, rumor que corre pel país és que l’equip de Cousteau havia submergit una gàbia amb un camell (no sé si mort o viu) a l’interior i que quan la van treure estava destrossada i sense restes del camell. 

Hi ha diverses persones que han anar fent declaracions dient que ells també hi eren, que és cert. Segons diuen, en veure el que havia passat amb la gàbia, Cousteau es va submergir i va veure alguna cosa, el que s’ha anomenat el monstre marí. Diuen que va filmar-ho, però que la pel·lícula era de mala qualitat. També es diu que està guardada en una caixa forta, que no volia que veies la llum, per preservar la seva reputació, no sé si com cineasta o com a científica. També es diu que creia que el mon no estava preparat pel que va descobrir... 

L’estudi de les grans foses abissals és difícil i poden haver-hi moltes zones desconegudes. Es pensa que podria ser que hi hagués alguna espècie d’animal marí vivint allà, de grans dimensions. Que hagués entrat a la badia i que després, potser degut als canvis produïts per l’activitat sísmica i volcànica, podria haver quedat atrapat en la fossa anomenada la badia dels taurons. 

En el miocè hi havia un tauró que podia tenir 20 o 25 metres de llarg, i que menjava balenes. Tenien unes dents de 20 cm i la boca s’obria més d’un metre i mig! Veritables monstres! 

A Austràlia i a l’oceà pacífic s’han trobat restes (dents, mandíbules...) de taurons blancs de grans dimensions i algunes d’aquestes restes no eren fòssils. El tauró blanc que té aquesta mida es troba bastant estès en mars profunds. El que probablement era el seu ancestre, el tauró de dents grans, carcharodon Mégalodon, si es que encara existeix, deu habitar en llocs similars a l’altre, o sigui a gran fondària, on també hi viuen els calamars gegants. 

Fins ara no sabia que existissin calamars gegants. En llegir-ho he buscat alguna cosa sobre el tema. Viuen a més de 1000 metres de fondària; poden tenir uns 18 metres de llarg fins a la punta dels tentacles. Poden pesar una tona, i se n’ha trobat un de tretze tones. Als catxalots els hi agrada molt aquest calamar. 

Per tant es pensa que en les profunditats de la badia de Goubet podria viure algun tauró gegant o algun animal d’aquests de mides gegantines. Hauria de ser un animal de dents potents o al menys amb molta força per destruir la gàbia que hi havien submergit.

El camí fins a la badia dels taurons, o sigui on hi van veure aquest animal marí, és agradable. Fa molt de vent. La vista és bonica, ja que contrasta el blau amb la pedra. Les aigües a mi em semblen tranquil·les i no tinc la sensació de que sigui tant fons.

Djibouti_4: Volcà Ardoukoba

Després de passejar al voltant del llac Assal vam anar a dormir a un dels campaments que hi ha a la badia de Goubet. 

El campament era molt bàsic però la seva ubicació i la tranquil·litat que hi havia ho compensava. 

Hi havia 4 habitacions en un edifici d’obra i dos daboitas (les cabanes); em va tocat dormir a la daboita en la que hi havia enquibit dos tumbones i no hi havia lloc per les bosses. Semblant a quan dorms dos en una tenda iglú de dos places, que l’espai és molt reduït.

Quan es mira el mapa de Djibouti es pot veure que el golf de Tadjoura, té com una bossa d’aigua, que és la badia de Goubet, amb un pas força estret que la comunica amb l’oceà Índic. I just darrera d’aquesta badia és on hi ha el llac Assal, separat per la franja de terra que té alguns volcans. 

Avui ens dediquem a recórrer aquesta franja de terra volcànica. Primer anem a veure el punt on el terra està esquerdat, on se separen les plaques tectòniques. 

Tenen instal·lats uns dispositius per poder monitoritzar com es van separant i a quin ritme. Si no recordo malament, van dir que l’escletxa s’obre uns 2 cm per any. 

Es veu molt be La fissura del terra i el que m’impressiona és pensar que per allà es veu l’interior del nostre planeta. Hi ha sortida de fums en diferents punts, molt és vapor d’aigua, tot i que en alguns llocs se sent una certa olor a podrit, del sulfur d’hidrogen. 

Tot el recorregut que fem és per sobre la lava solidificada. A l’igual que el que es veia en el llac Abbe, prop de les sortides de vapor d’aigua hi ha una mica de vegetació. La resta, terrenys negre, amb diferents formes i generant túnels i cavitats. En alguns d’aquests túnels hi pots entrar ajupint-te una mica. 

Aquesta franja de terra diuen que geològicament és molt excepcional. Es veu la fissura o el lloc de contacte de les plaques tectòniques, i aquí és on va aparèixer en el 1978 un nou volcà, l’Ardoukoba. 

Precisament l’erupció o emissió del magma es va fer a través de la fissura en l’escorça, per això es diu que és un volcà fissural i la seva erupció va ser de tipus basàltic (crec que depèn de la composició del magma). 

Aquest volcà va tenir activitat només durant una setmana. Va sorgir degut a l’activitat sísmica que hi va haver. 

Com ja he comentat la fissura que hi ha entre les plaques aràbiga i africana es va obrint a un ritme d’uns 2 cm per any, però el novembre del 1978, quan va aparèixer l’Ardoukoba es va obrir 120 cm de cop. Per això es pensa que en el futur aquí apareixerà un nou oceà, l’oceà d’eritrea. 

L’erupció del volcà va començar el 7 de novembre. Feia uns 3000 anys que aquí no hi havia hagut cap erupció. El dia abans s’havien detectat uns 800 sismes d’intensitat inferior o al voltant dels 3,3. Això passava a la badia de Goubet al Karab al sud del rift i a uns 6 km d’on va haver-hi l’erupció. 

Primer hi va haver emissió de gasos, i després través d’una fissura que es va obrir, d’uns 500 metres de llarg, va haver-hi la sortida de lava. Es van formar tres cons al llarg de la fissura, però després l’activitat es va desplaçar uns 500 metres. 

En les primeres hores el flux d’emissió de lava era impressionant, va ser abundant (mig milió de metres cúbics per hora!) ara be, al cinquè o sisè dia ja sortia a un ritme menor. 

El dia 9 de novembre, o sigui al cap de dos dies d’iniciada l’erupció només la fumarola principal seguia activa; allà s’havia format un con de 30 metres d’alçada, 200 m de llarg i 25 m d’ampla. El pendent exterior de 60º i a l’interior del con s’hi va formar un llac de lava. Ara be, el dia 13 de novembre el nivell de la lava ja havia disminuït molt i al final va desaparèixer. La traca final de l’erupció volcànica va ser l’emissió de bombes i escòria. El dia 14 de novembre, set dies després d’iniciar el procés, es va acabar. 

L’activitat volcànica que va fer néixer l’Ardoukoba va alliberar uns 12 milions de metres cúbics de lava, que va cobrir una extensió de més de 3 Km2, amb gruixos que poden arribar als 25 metres, però en la major part del terreny és de 1 o 2 metres. 

Durant el procés volcànic es van obrir 25 fissures, algunes molt fines, de 1 o 2 mil·límetres, mentre que d’altres fan 1 metre d’amplada. Fins i tot hi ha una petita part amb una fissura de 3 metres d’amplada. 

Aquesta franja de terra volcànica queda entre el llac Assal i la badia de Goubet al Karab. Hi ha un mirador des del que es té una bona visió de tot l’entorn i especialment del volcà amb el llac al seu darrera. Llàstima que hi havia boirina i no és molt nítida la imatge. 

El paisatge és àrid i una mica empipador per caminar; de totes formes és més fàcil que la pujada al Danakil, el volcà actiu que hi ha a Etiòpia. 

El primer volcà al que s’arriba té un nom semblant a Inguigarraitu, però no l’he trobat enlloc, o sigui que no deu ser ben be així. És un cràter de terra vermellosa, i de fàcil accés. Hi ha vista sobre la fossa del llac Assal. Tot plegat és molt curiós. 

Després anem caminant lentament, apropant-nos a l’Ardoukoba. Trobem diverses bombes volcàniques, algunes mig trencades i d’altres senceres. Són pilotes de lava, força lleugeres, d’uns 20 cm de diàmetre. M’hagués agradat agafar-ne una i endur-me-la, però em va frenar que duia la motxilla plena, ampolles d’aigua i una coca-cola per resistir l’excursió. 

Van ser tres hores tota la caminada, no massa temps, però el sol és inclement, el pes de l’aigua, el terreny desigual, tallant.... però el factor clau era el sol. Anar tapat de cap era fonamental. A mi no m’agrada posar-me res al cap, i en general no porto gorra, però aquest cop vaig acabar posant-me-la perquè me n’adonava de que sinó acabaria amb insolació. 

També sóc poc donada a portar pals per caminar, però aquí vaig agrair haver agafat el bastó, ja que en ser terreny molt desigual dona una certa seguretat. 

La caminada la vaig trobar genial per les vistes, se’m va fer dura per la calor i perquè tenia gana. Però també va ser dura per la història que vam trobar pel camí. Vam trobar restes humanes. I això em va impactar molt. 

Primer vam trobar uns ossos, amb restes de roba enganxada. Eren les restes d’una dona. A la vora, un bidó d’aigua buit i roba escampada, així com els ossos. Més enllà vam trobar un cos sencer, al costat d’una cova de lava, arraulit, en posició fetal. Conservava el cabell, que estava descolorit. 

Hi ha gent que fugen d’Etiòpia i volen arribar al port de Djibouti per creuar a Aràbia Saudita, on esperen trobar feina. Com per altres llocs del mon, hi ha màfies que trafiquen amb ells. Alguns poden arribar a Aràbia, però no se sap massa si realment se’n surten o el que els espera és també una vida de misèries i penalitats. 

Les màfies estan molt perseguides a Djibouti, pel que molts dels que els prometen dur-los fins allà els abandonen en creuar la frontera. Es troben abandonats en un país del que no en saben res. Quan veuen el llac Assal i el mar a l’altra banda, si els hi comença a faltar aigua se’n van cap al llac. A Etiòpia els llacs són d’aigua dolça i no saben que el llac Assal és d’aigua salada. Quan ho descobreixen és tard. 

Ens van explicar que feia uns dies havien trobat dos o tres persones, no ho recordo, que estaven mortes a la vora del llac. Havien arribat deshidratades, van beure aigua salada, suposo que amb fruïció, i abans d’adonar-se’n de que era salada ja n’havien empassat massa, i això juntament amb el fet que el seu cos estava en condicions físiques límit, els hi va produir la mort.

Els etíops que entren per aquí, van un grup, l’aridesa, la calor i la manca d’aigua és el problema més greu. 

Quan un mor l’enterren per tal de que els animals no els trobin, però com que van tots bastant al límit de les seves forces, no els enterren a massa fondària i a vegades els animals els desenterren. D’altres vegades és l’últim que queda del grup. 

En general, primer es troben els bidons on hi havia dut l’aigua, abandonats, després comences a trobar roba. I és que a mesura que es van sentint malament es van traient roba, la roba interior és la que conserven fins al darrer moment, quan ja estan al límit, en un intent desesperat per viure. 

L’home al costat de la cova de lava devia refugiar-se a la cova de dia, per protegir-se del sol, i a les nits devia sortir a respirar aire fresc. Va morir allà, una d’aquelles nits. 

Aquest historia em va impressionar molt. Les famílies dels que marxen no saben si han arribat a destí o les seves restes han quedat pel camí. És el mateix que hem estat veient durant anys amb les pasteres a l’estret i ara amb tots els que fugen de Síria. Però si veure-ho a les noticies impressiona, trobar-t’ho al natural et commou encara més. Sentia la calor, la necessitat de líquid, el sol... podia intuir com es devien sentir caminant per allà, buscant i anhelant una vida millor. Enganyats, abandonats. 

Finalment arribem al peu de l’Ardoukoba. És més espectacular vist des de baix o de lluny que quan arribes al cràter, ja que es desdibuixa una mica la forma del cràter. Està apagat, i el fons és com un gran pedregar de lava i escòria. 

Seguim caminat, el sol és potent, i quan per fi divisem els cotxes és un descans. Ens venen a trobar amb ampolles d’aigua fresca, que em serveix per remullar el cap i el clatell a part de beure una mica més. Al sortir al matí ens havien fet agafar tres litres d’aigua per persona i els vam gastar tots. 

Tornem al campament que es troba en la mateixa franja de terra però encarat i tocant al mar. Com que estic morta de gana el primer que faig és anar a la cuina a demanar un tros de pa. Sóc un cas, a la que em falta menjar és com si se m’acabessin les piles. No necessito gran cosa, amb un tros de pa m’acontento.