Djibouti_11: Godoria

Seguint per la costa cap al nord s’arriba a Godoria. El campament on ens allotgem està en un lloc idíl·lic entre el mar i el riu. 

Les cabanes són bàsiques però no has d’anar ajupit, cosa que és d’agrair. El tema wàters i dutxes similar al d’altres campaments: un bidó d’aigua. 

En el campament hi treballen alguns iemenites, i a l’altra banda del riu (o canal) en una mena d’illa hi viuen de forma molt precària algunes famílies. 

Godoria és una plana costera que es troba al nord d’Obock i per sota de la frontera amb Eritrea. Més amunt hi ha l’estret de Bab el-Mandeb, el punt on es barregen les aigües del mar roig i l’oceà índic i per on la península aràbiga està més propera. 

Prop d’aquest estret hi ha una península que és part d’un volcà que va emergir dels fons coral·lins. Forma part de les illes sawabi i “sept frères”; tant aquí com a Godoria hi ha manglars, però el més bonic i important és el de Godoria. 

Vam arribar al campament a la tarda i després de deixar les coses vam sortir a explorar els voltants. L’indret és molt bonic, ja que tens per un cantó el mar i per l’altre el riu amb el manglar i en la desembocadura zones de platja que segons el moment estan cobertes d’aigua o seques. 

La llum de tarda donava un encant especial a l’entorn. La sorra adquiria tons daurats i els dibuixos que fan les diferents bestioles quan surten del seu cau fa molt bonic. Els crancs, l’aigua i el vent decoren el terra. 

També es veien diverses aus, que van anar arribant a mida que anava baixant el sol. 

Godoria és la segona ruta migratòria més important del mon de les aus planejadores. Més de 1,5 milions d'aus planejadores de 37 espècies (incloent-hi 5 espècies globalment amenaçades) utilitzen aquesta regió cada any en el seu viatge entre Euràsia i Àfrica. 

L'estret de Bab-el Mandeb és el pas que hi ha entre la península aràbiga i Djibouti, una mica més al nord de Godoria. Es troba a l’extrem del mar roig i per tant és el punt de comunicació entre el mar roig i l’oceà índic. 

En estudis realitzats s’ha pogut veure que en una sola tardor poden creuar l’estret més de 240.000 rapinyaires de 28 espècies diferents. A més dels depredadors també passen per aquí altres aus, com les cigonyes, Ibis, pelicans, falciots, orenetes.... I en penya-segats costaners hi venen a criar el trencalòs i el falcó fumat. En els manglars i en les planes costeres es poden veure altres aus. 

Trobo una descripció dels manglars que m’agrada: el descriuen com un bosc mig aeri mig amfibi. Aquest és un hàbitat essencial tant per la fauna marina com terrestre. En els manglars s’hi troben 4 espècies diferents que es diferencien per les seves arrels, més o menys aèries i la seva adaptació a la sal. 

El mangle és un arbre molt tolerant a la sal i es troba en zones properes a les desembocadures de rius, en regions tropicals. En els manglars hi viuen tota mena d’éssers vius: ocells, crancs, mol·luscs, peixos insectes i rèptils. 

El mangle s’ha anat adaptant a les condicions del terreny, en quant a llum, salinitat i oxigen del sols, la salinitat de l’aigua i la humitat ambiental.

Els manglars són zones protegides ja que és un lloc important de cria d’espècies marines. I a Djibouti on hi ha pocs boscos, és una temptació per la població local fer servir la fusta d’aquests arbres. També fan servir els manglars per la pastura d’animals com les cabres i els dromedaris. Però el que fa més malbé els manglars és la contaminació que provoquen els vaixells que circulen pel mar roig. 

Molts dels navegants de l’antiguitat quan van arribar a aquestes costes devien fer escala a Godoria o algun port d’aquesta regió nord. Una evidència d’aquest fet són les restes d’una cisterna romana que s’han trobat prop de Godoria.

Al matí quan va pujar la marea vam sortir amb barca pel manglar. Molt relaxant, tot i que no vam veure masses animals. Quan sí que vam veure moltes aus va ser en arribar ja a prop del mar.

Dijouti_10: camí de Godoria

Sortint de Tadjoura cap al nord hi ha Obock i encara més amunt per la costa hi ha Godoria.

En entrar en la regió d’Obock es passa un control policial. Obock, l’antiga capital de l’època colonial està prop de les muntanyes mabla. I no massa més lluny ens vam aturar per observar el turó que hi ha al costat de la carretera. En un primer moment em va sorprendre que ens ensenyessin aquella paret pedregosa. Però en apropar-m’hi em vaig adonar de que era un aglomerat de pedres blanques en les que destacaven restes de coral, petxines i altres espècies marines. 

En aquest país són freqüents els terratrèmols, i n’hi ha cada any, en menor o major intensitat. En el 1973 n’hi va haver un d’important en el golf de Tadjoura. I des de llavors la llista de terratrèmols és força extensa, tot i que molts d’intensitats al voltant de 3-4. 

Un terratrèmol, no sé quin, va provocar l’aixecament del fons marí i el que és veu ara és el que abans estava al fons, els sediments que hi havia en aquesta regió costera. És impressionant. 

Vam continuar vorejant la costa i vam passar pel costat d’un camp de refugiats iemenites, el camp de Markaze, prop d’Obock.

El març del 2015 la guerra al Iemen va empitjorar i la gent que tenia recursos econòmics van fugir, molts d’ells cap a Djibouti. No és estrany ja que els dos països estan molt propers, separats per pocs kilòmetres de mar. 

Ja en el mes d’abril van començar a arribar embarcacions amb gent de totes edats; a vegades arribaven de nit. I la població local els va acollir com va poder. 

En el primer moment eren unes 300 persones, que les van instal·lar de forma provisional en una sala esportiva i en un orfenat que estava en construcció. Aquestes edificis els finançava el govern egipci i va accedir a que l’ACNUR (l’agencia de les nacions unides pels refugiats) els utilitzes per allotjar a la gent que anava arribant mentre es posava a punt el camp de refugiats on poguessin instal·lar-se en millors condicions. 

En el mes de maig del 2015 ja eren 4000 els iemenites que havien arribat. Alguns arribaven en pasteres directament a la regió d’Obock i d’altres arribaven al port de Djibouti ville, que després de registrar-los els distribuïa i molts anaven a parar al camp que es va construir a Markaze. 

A finals d’agost ja eren 22.000 els refugiats que arribaven des de Iemen, dels quals tan sol un 46% eren iemenites, un 8% eren djiboutians que vivien allà i retornaven al seu país, la resta eren gent que venia d’altres zones en conflicte. Una majoria dels refugiats que s’atenen en els camps són dones. 

El problema rau en que Djibouti és un país amb pocs recursos naturals, amb escassesa d’aigua. La major part de coses han de venir de fora, per això els preus no son baixos.

Djibouti_9: Tadjoura

Continuem camí per pistes infernals fins enllaçar amb la carretera que desemboca a Tadjoura, a la costa, al golf que té el mateix nom.

Aquesta és la ciutat més antiga de Djibouti i la tercera en grandària. Hi ha un ferri que enllaça aquesta ciutat amb la capital. Havia llegit que l’anomenen la ciutat blanca; sí que hi ha algun racó on hi ha casetes pintades d’aquest color, però no masses. Sembla que és sobretot quan es veu des del mar que es veu tota la façana marítima d’aquest color. 

El nom de la ciutat és d’origen àfar I fa referència a que té abundància d’aigua. 

Els faraons egipcis van fer diverses expedicions per explorar la costa africana; feien viatges cap al que anomenaven el país de punt, referint-se a les costes de la banya d’Àfrica. La faraona Hatshepsut, en el 1493 a. C. va enviar una expedició comercial cap aquesta regió; les odissees d’aquest viatge estan representades en un baix relleu que hi ha prop de Luxor, al temple d’Amon a Deir-elBahari. Diuen que és la referencia més antiga que hi ha de Djibouti. 

A part dels egipcis, a aquestes costes hi van arribar altres poblacions: perses, grecs, comerciants del regne de saba... majoritàriament eren comerciants els que arribaven. El comerç més important era el d’encens i mirra. 

De totes les poblacions que van arribar a les costes de Djibouti sembla ser que la primera que va tenir una certa influencia en els costums locals va ser l’índia; per exemple la utilització d’espècies en la cuina. 

La proximitat de la península aràbiga és la que porta la difusió de l’islam, en el 825. Aquesta religió acaba d’arrelar amb l’expansió de l’imperi otomà en la península aràbiga en el segle XV. 

Els àrabs en arribar a la costa djiboutiana fan fora els indis i la població local s’adapta als nous costums dels que arriben. Aprenen a navegar, les ciutats i pobles creixen, amb un estil de construcció àrab. 

En el segle XIV els navegants portuguesos els hi agradaria tenir un port a la costa africana on poder fer escala en els viatges cap a orient; però el mar roig està sota control de l’imperi otomà. 

Més tard van ser els francesos els que volien abordar la costa de la banya d’Àfrica. En el 1710 arriben a Tadjoura i signen un acord comercial amb el sultà ja que estan interessats en el cafè etíop. Lluis XIV és el que va posar de moda el cafè a França i de retruc també a Europa. La demanda d’aquesta beguda augmentava progressivament pel que necessitaven tenir accés al cafè etíop. 

El port de Tadjoura va adquirir importància ja que era el que donava sortida a les mercaderies que arribaven amb les caravanes des d’Etiòpia. A part del cafè hi havia comerç d’armes i d’esclaus. Els esclaus podien anar a parar a Aràbia o pels propis francesos en els seus territoris d’ultramar. Els francesos a canvi, portaven armes que venien als àfars. 

El sultanat de Tadjoura era un sultanat afar i hi ha documents que indiquen que en el segle XII el sultà de Tadjoura controlava el comerç de les caravanes amb Etiòpia. De fet, en el territori que ara forma Djibouti hi havia diversos sultanats, però el més important va ser el de Tadjoura. 

L’any 1710 els sultà va establir els primers acords comercials amb els francesos per l’exportació del cafè etíop. 

El mar roig va estar controlat pel otomans fins a començaments del segle XIX. L’obertura del canal de Suez el 1869 va fer que el mar roig es convertís en una via estratègica. Els vaixells que feien les rutes comercials cap a orient necessitaven ports on poder-se aturar i avituallar-se. 

Ja al voltant del 1850 el cònsol francès a Aden, Henri Lambert, intenta negociar amb el sultà de Tadjoura perquè l’hi vengui part del territori. El van assassinar en el 1851 a les illes Musha. Finalment aconsegueixen comprar el port d’Obock, més al nord, en el 1862. 

És a l’any 1884 quan els francesos realment prenen possessió dels territoris i el sultanat de Tadjoura passa a ser un protectorat francès. Poc a poc van estenent el seu control cap al sud i també estableixen un tractat amb els issas, l’ètnia que viu al sud, en el 1885.

En el 1888 britànics i francesos fixen la part de costa que els hi correspon a cadascun i negocien les rutes comercials cap a Harar, a Etiòpia. En aquell temps pel cantó sud hi havia la Somàlia britànica. 

A partir del 1900 la importància del port de Tadjoura va decaure. Actualment però, s’està construint un nou port per tal de descongestionar el de Djibouti ville. 

La ciutat em sorprèn, me l’esperava més senyorial tenint en compte que havia sigut la capital del sultanat. És una ciutat de contrastos: pots trobar algun camell o cabres pel carrer, cases molt pobres i altres barris molt més cuidats. Ara be, és una ciutat viva, amb gent per tot arreu, criatures jugant pel carrer, el mercat de carrers estrets, 

És un canvi respecte a la zona interior, on hi ha molt poca població. Els nens són el que no canvia, alegres, riallers, encuriosits per nosaltres... 

Hi ha algunes mesquites, algunes mig destruïdes. En el nostre passeig arribem al passeig marítim i al port. Dinem allà, en un restaurant a peu de mar. Molt agradable. 

Antigament tant les cases com les mesquites es construïen amb coral.

Djibouti_8: de Bankoualé a Tadjoura

Sortim a peu del campament de Bankoualé per arribar fins al poble de Ardo; una agradable caminada. 

El campament de Bankoualé el va fundar un djiboutià en el 1997 amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament d’aquesta regió creant llocs de treball. De forma indirecte es volia promoure l’agricultura i l’artesania. 

Les cabanes que hi ha per aquí s’anomenen toukouls, i el campament es va construir amb aquest tipus d’habitacles. Va començar amb tan sols 14 i ara ja en té una vintena. Hi ha electricitat gracies a plaques solars.

La vida en aquesta zona és també dura, ja que hi ha molta pedra, és difícil el cultiu i la pastura. Moltes famílies tiren endavant gracies a que algun component està treballant a la capital a l’administració. A l’hivern hi viu poca gent a Bankoualé. 

El passeig fins al poble d’Ardo és molt agradable. Anem trobant casetes amb els seus jardins o horts. 

L’aigua és un be escàs; crec que aquest és el país on he sigut més conscient del problema de l’aigua. tinc la impressió que és el país que he visitat amb menys recursos hídrics, d’aigua dolça. Té molta aigua, llacs, mar, però no per beure. Hi ha els pous i han de transportar els bidons de plàstic amunt i avall. 

I el més sorprenent és que malgrat la manca d’aigua aconsegueixen viure en aquest pedregar i tenir els seus horts, els jardins, com diuen en francès. 

Vam visitar un d’aquests jardins i sorprèn ja que només creuar la porta et trobes en un espai ombrívol i verd que contrasta amb el pedregar de fora. Cada planta i cada arbre té al seu voltant un petit canaló fet amb la mateixa terra per poder dirigir l’aigua i regar. Si no recordo malament des de l’exterior tan sols veus el mur de pedra i és quan arribes a dins que te n’adones de que és un jardí força gran. 

Pel camí tornem a trobar les palmeres de Bankoualé, amb el tronc llarg i prim i la petita copa a l’extrem. 

En les roques algunes coves en les que hi guarden coses i en els pous la gent omplint els bidons d’aigua. Creuem algunes dones que no volen que les fotografiem de cara. Carreguen el bidó lligat a l’esquena i caminen amb soltura per sobre l’empedrat. 

Quan ja ens apropem a Ardo anem trobant més gent, nens que ens miren esporuguits, d’altres surten a veure’ns riallers... hi ha de tot. El paisatge molt bonic i molt dur per viure-hi.

A Ardo hi ha una cooperativa d’artesania de les dones del poble. Molts dels objectes que tenen són de tipus cistelleria, fet amb fulles de palma trenada. Els tints que fan servir són naturals. Hi ha també peces de bijuteria i moltes coses fetes amb perles. Aquesta cooperativa es va fundar en el 1992 per donar suport a l’artesania local i ajudar a les dones de la regió de Bankoualé. 

Les dones fabriquen el que volen, al seu gust i fixen el preu que volen demanar per cada peça, un 80% del que guanyen és per elles i el 20% restant és per l’associació per tirar endavant els diferents projectes que hi ha en marxa. La gent que s’allotja al campament i els turistes de pas són els principals clients.

La presidenta d’aquesta associació treballa també al ministeri de la promoció de la dona. Es treballa en campanyes d’alfabetització. Un grup d’associacions de la regió de Tadjoura van organitzar el que van anomenar la caravana de l’esperança que va recórrer la regió per prendre consciencia dels problemes de la població en aquestes zones rurals i poder-los ajudar. 

Els poblemes que van detectar a més del problema de l’aigua era la manca de servies bàsics, pobresa extrema, manca de recursos naturals... I d’aquí va sorgir l’organització anomenada “iniciativa ciutadana contra l’exclusió i la precarietat”. 

Tenen coses molt boniques i diuen que en temporada alta, una dona pot arribar a guanyar 50 euros al mes, una bona ajuda a l’economia familiar!

Un dels conductors té un fill malalt i com que en el grup hi ha una metgessa l’hi demanen si pot anar a veure’l. Jo els acompanyo per fer de traductora. Així que agafem un dels 4x4 i la farmaciola i marxem cap allà. 

El poble està força allunyat, en part és per la pista que és molt dolenta. El nen que està malalt té uns tres anys i té febre. Un dels problemes en molts països pobres és que volen que els hi donis medicaments. No els hi sembla que facis res si no dones alguna cosa. La farmaciola era molt temptadora per ells, els hi sembla que allà hi ha la solució als seus mals. 

El nen s’estava molt quiet, anava fent el que li deien, no gemegava, només mirava amb ulls molt grossos. Poc després van portar dues criatures més. Als que no els hi va donar medicació no els hi va agradar gaire. La recomanació més important era que els nens estesin a l’ombra, que prenguessin molta aigua per evitar deshidratació i el que tenia problemes respiratoris que no estes a prop del fum. 

Vam estar una estona jugant amb els nens i quan va arribar la resta del grup vam continuar la ruta fins a Tadjoura, a la costa.