24 d’abril 2016

Turkmenistan_4: Anau

Avui sortim d’Asghgabat però abans ens aturem a visitar la catedral Alexander Nevsky. És una església ortodoxa russa i va ser l’única que es va salvar quan hi va haver el terratrèmol del 1948. La gent se l’estima molt i hi ha força moviment. Uns porten ofrenes, d’altres porten aigua, oli, arròs... algú em diu que és com ofrena, un altre que volen que els hi beneeixin. Unes dones grans estenen l’arròs en una safata, posen oli.... No sé si ho preparen per cuinar o què estan fent, però no aconsegueixo que ningú m’expliqui què estan fent. No saber rus o turcman dificulta la comunicació.

Continuem camí cap a Anau que es troba a uns 12 km a l’est d’Ashgabat. És curiós perquè qui més qui menys saps de les antigues civilitzacions de Sumèria i Egipte, però no és freqüent conèixer la d’Anau. Al menys jo no tenia ni idea de la seva existència. I el primer en trobar aquest assentament va ser un arqueòleg americà, Raphael Pumpelly, que va ser un pioner de l’arqueologia a l’Àsia central. Anava acompanyat d’un botànic, un zoòleg, el seu fill, que era geògraf i un arqueòleg. 

L’expedició estava finançada per la fundació Carnegie que buscava on hi havia les evidencies més antigues d’agricultura. Van fer dos expedicions, en el 1903 i el 1904. No va poder-ne fer cap altre ja que en el 1907 l’hi van prohibir tornar a Anau i després hi va haver la revolució russa i es va tancar la frontera. 

Pumpelly defensava que a Anau i en aquesta regió d’Àsia central hi havia hagut una civilització antiga, que ell datava en el 5000 a. C. Defensava que el bressol de la civilització no era exclusiu de sumèria i Egipte sinó que a l’Àsia central també hi havia en el mateix període una organització agrària. 

Els arqueòlegs de l’època, que estaven treballant a Mesopotàmia i Egipte es carregaven la seva teoria i no estaven d’acord amb el seu sistema de treball en el camp. Com deia un altre arqueòleg anys més tard, no els interessava que es posessin en dubte les seves teories. 

Precisament el sistema d’analitzar un assentament de Pumpelly és en el que s’ha basat l’arqueologia moderna. Molts dels resultats que ell va obtenir, de datació s’han pogut confirmar després amb les noves tecnologies. 

Pumpelly va trobar, en el que devien ser habitatges, objectes de ceràmica, de pedra i metall, estris de cuina i alguns esquelets infantils, prop d’on hi devia haver el foc. Va trobar evidencies d’animals domesticats i de cultiu del blat. Això posava de manifest que realment hi havia hagut una antiga civilització en aquesta zona. 

El nom Anau sembla que ve del persa i vol dir aigua nova. Es troba prop de les muntanyes de Kopt Dag, en un delta del riu, crec que és el Murgab. S’han trobat restes de diferents períodes. 

A la zona nord, van viure-hi entre el 5000 a. C. i el 3000 a. C., després es pensa que el riu va canviar el seu curs i la població es va haver de desplaçar cap al sud, on van viure entre el 3000 a. C. i el 1000 a. C. (a l’edat de bronze). Les restes trobades en la part est corresponen al període medieval. 

En estudiar la regió s’han trobat evidencies de que Anau no era una població aïllada sinó que hi havia diferents assentaments dispersos, que mantenien contactes comercials o d’intercanvi entre ells. Com ja he dit eren sedentaris, es dedicaven a l’agricultura, al menys s’ha vist que cultivaven el blat, i domesticaven animals. En algun lloc he llegit que deien camells, però això em sorprèn una mica perquè encara no era un desert. 

Després de Pumpelly que hi va excavar al 1904 per últim cop, no va ser fins al 1993 que s’hi va poder tornar i van trobar les coses tal i com les havia descrit el seu predecessor. Efectivament, ja en el 4500 a. C. hi havia una població dedicada a l’agricultura i que tenien animals domesticats.

A part de les restes corresponents a la primera època i els de l’edat de bronze (~2300 a. C., s’ha trobat una fortalesa del segle II a. C. que devia formar part de l’imperi Part, i una mesquita del període medieval al voltant de l’any 1500. 

Un objecte trobat en aquestes excavacions ha dut molta controvèrsia. És un segell en pedra negre que porta un gravat que havien fer ressaltar amb pigment marró-vermellós. 

D’entrada es va dir que el gravat no es corresponia amb cap escriptura coneguda ni cap simbologia coneguda i es plantejava la qüestió de si era una escriptura de l’edat del bronze, període en el que s’ha datat aquesta peça. Van sortir articles als diaris, investigadors donant la seva opinió; un opinava que es podia llegir com si fos escriptura dràvida, de dreta a esquerra, algú altre deia que podia ser d’origen xines, del període han.... jo no he trobat res en clar. Crec que encara no se sap si és escriptura, és simbologia, o què representa. 

Alguns dels objectes trobats són peces que provenen de la vall de l’Indus, i de les del Tigris i l’Èufrates, a mesopotàmia, dels voltants del 3000 a. C. el que indica que ja hi havia comerç entre els pobles de la ruta de la seda. 

La mesquita, que és l’únic que jo vaig visitar de tot això, va ser construïda en el segle XV, i està al sud de la fortalesa. Diuen que quan estava en peu es veia des de una gran distancia. Els mosaics decorant l’entrada mostraven dos dracs de 8 o 9 metres d’alçada que es miraven. El drac podria ser l’animal totèmic de la tribu que vivia aquí en el segle XV, i els historiadors creuen que representen esperits protectors de la mesquita. Aquests dracs podrien ser influencia dels xinesos musulmans. Fins no fa gaires anys encara es podia veure la porta; és una llàstima que ara la mesquita està bastant destruïda. Hi havia prevista una restauració però no sembla que s’hagi començat. 

La mesquita va quedar molt malmesa pel terratrèmol del 1948, però malgrat això segueix sent un lloc sagrat per la població ja que hi ha la tomba del Sheik Jamaladdin. Les parelles que busquen tenir fills venen aquí i porten com a ofrena roba de criatura i joguines bebè.

Per les restes que hi ha i alguna fotografia que ens ensenyen, devia ser molt bonica, sap greu veure el que queda.

23 d’abril 2016

Turkmenistan_3: Ashgabat_primer contacte

La ciutat d’Ashgabat es va fundar en el 1881 com a fortalesa militar en substitució del poble que hi havia. Està a tan sols 25 Km de la frontera amb Iran, en un oasis en el desert del karakum, a tocar de serralada de Kopet Dag.

La seva proximitat amb Pèrsia va fer que creixés ràpidament i s’hi van instal·lar artesans i comerciants contribuint al seu desenvolupament. En el període soviètic va canviar de nom una temporada. A partir del 1927 la ciutat va créixer molt i es va industrialitzar, però tot aquest progrés, potenciat pels soviètics, va quedar interromput pel terratrèmol del 1948 

El terratrèmol de l’octubre del 1948 va ser de grau 9 en l’escala de Richter i van morir uns 2/3 de la població tot i que segons el govern soviètic van ser molts menys. De seguida van reconstruir la ciutat, amb carrers amplis, edificis confortables, parcs i fonts. En les noves construccions es va fer servir materials i tècniques estructurals anti-sísmiques. 

Amb la independència, en el 1991, la ciutat es va convertir en la capital del país. 

La ciutat ha entrat diversos cops en el llibre dels records guinness. És la ciutat que té més edificis acabats en marbre blanc. Llegeixo en algun lloc que son 543 edificis, però com que segueixen tirant a terra barris sencers per fer-los en marbre, m’imagino que hores d’ara n’hi ha mes. En el mateix lloc trobo que és la ciutat que té més metres quadrats de marbre ( 4,5 milions de m2). 

Un altre motiu pel que va entrar en el llibre de rècords és perquè tenia el pal de bandera més alt, de 133 metres (ara ja no ho és). També té la roda més gran del mon, el major complex de fonts, que ocupa 15 hectàrees, un cor de 4000 persones... Tot és en gran, amb l’obsessió d’entrar com més cops millor al llibre dels rècords.

La ciutat també té un “camí de salut”, que és un sender de 5 m amplada i 36 Km de llarg que va fer construir el primer president (Niyazov) per tal de que la gent es mantingués en forma. El seu objectiu era que la gent hi anés cada dia a caminar. El tram que vaig veure era verd, però pelat, sense arbres amb el que en dies de sol no sé si el deuen fer servir gaire. 

És una ciutat de grans palaus, grans edificis amb vigilància a la porta, grans avingudes, grans parcs.... tot és gran. Edificis peculiar en el seu disseny així com els monuments. De nit aquests edificis s’il·luminen de colors... molt peculiar. Bona part de la ciutat és així, blanca, grandiosa i amb poca gent pels carrers. 

Vam visitar el museu nacional. És interessant, especialment la part arqueològica; hi ha peces trobades a Merv, Nisa, Kunya Urgench i un altre recinte que no vaig visitar. Es poden veure els rythons que van trobar a Nisa. L’entrada al museu és cara i molt més fer fotografies. És una llàstima perquè desprès se m’oblida el que he vist si no puc fotografiar-ho. Els rythons els vaig trobar molt curiosos, com ja vaig explicar és un vas en forma de banya, que pot ser de diferents material, i està molt treballat i decorat. Alguns estaven molt ben conservats. 

En el mateix museu hi havia una part més etnogràfica. Es veu una catifa, gegant, com no pot ser menys en aquest país, que està penjada i impressiona la seva mida. El que em xoca són una sèrie de quadres de paisatges i animals que en veure’ls de lluny em semblaven pintures però en apropar-me em vaig adonar que no era així, eren tapissos. Sorprenent. 

El monument de la neutralitat és una estructura de 95 metres d’alçada que recorda una mica a un far i em sembla que és el monument més alt del país. Aquesta estructura està sobre tres potes en les que hi ha un funicular que et permet pujar fins al primer nivell i després hi ha un ascensor. A dalt de tot, una escultura de 12 metres d’alçada i recoberta d’or, de l’anterior president, Niyazov. 

A finals de 1995 el país va obtenir l’estatus internacional de neutralitat permanent, per part de la ONU (Turkmenistan es va declarar un estat neutral, comprometent-se a no interferir en afers interns d’altres estats i no involucrar-se en cap conflicte armat); així va sorgir el dia de la neutralitat i la idea de construir un monument. El monument inicial va ser un arc de la neutralitat que estava en el centre de la ciutat, però en el 2010 es va traslladar de lloc, cap al sud de la ciutat i es va convertir en el que és ara, el monument a la neutralitat, que diuen que supera en 2 metres a l’estàtua de la llibertat d’Estats Units.

Hi ha un gran parc, no recordo si al voltant del monument a la neutralitat o era el parc de la independència, on al vespre hi va la gent a fer el pícnic o passar l’estona. En el parc de la independència hi ha el monument dedicat a aquest fet històric. Com tot en aquesta ciutat, és immens, de marbre blanc, ple de fonts... 

La columna que commemora la independència té 118 metres d’alçada i a dalt hi ha la lluna i cinc estrelles que representen la unió de les cinc tribus del Turkmenistan. La base sobre la que es sustenta aquesta columna té forma semiesfèrica, diuen que representa una yurta, les tendes típiques de la regió. Tot el que es veu daurat és que està recobert d’or. 

Hi ha una gran avinguda flanquejada per figures de mida humana, de color negre, que representen herois del país i les fonts tenen decoracions amb àguiles de cinc caps, que representen les cinc províncies de Turkmenistan. Evidentment, no pot faltar l’estàtua del primer president, recoberta d’or. Per alguna cosa en diuen la ciutat de l’or i el marbre!

Com ja vaig comentar, hi ha una gran plaça dedicada al llibre que va escriure Niyazov; la base d’aquest monument està coberta per una làmina d’or on hi ha gravades diverses escenes representatives del país. 

Una altre dels monuments que destaquen és el Bagt Kosgi, o palau de les bodes. Una esfera gegantina dins d’un poliedre, sobre un edifici que està ocupat per un hotel i hi ha salons per casaments. Com moltes de les coses d’aquest país, des de fora no tens ni idea del què és. Nosaltres vam dinar aquí. Es menjava be, i l’interior molt cuidat, molt senyorial... pel que diuen les habitacions de l’hotel estan molt be. A la nit està il·luminat de colors que van canviant en cada volta que dóna, i es veu des de qualsevol lloc de la ciutat. 

Allà a la vora un altre monument en forma de supositori. Una ciutat curiosa però on tinc molt clar que no aniria a viure.

17 d’abril 2016

Turkmenistan_3: Mesquita de Turkmenbashi


De tornada cap a la ciutat d’Ashgabat ens aturem al poble de Gypjak, a uns 7 Km del centre d’Ashgabat, per visitar la mesquita de Turkmenbashi.

El primer president de la república després de la independència va ser Niyazov, que es va fer proclamar Turkmenbashi. Va fer construir aquesta mesquita i un mausoleu, on volia ser enterrat i també en homenatge a la seva mare i al resta de víctimes del terratrèmol del 1948 que va destruir la ciutat d’Ashgabat. 

Es va inaugurar l’any 2004 i ell va morir en el 2006. L’hi va anar just. És un complex grandiós, en el que es combina l’arquitectura en marbre blanc amb les fonts i la zona enjardinada. És impressionant i agradable, però al mateix temps ho trobo fred. 

Niyazov havia nascut en aquest poble, per això volia ser enterrat aquí i aquí és on va morir la seva mare i els seus dos germans quan hi va haver el terratrèmol. Com que va ser de nit molta gent no va reaccionar a temps. La mare de Niyazov es va despertar i a ell el va tirar cap a fora de casa per poder agafar els seus germans més petits, llavors la casa es va ensorrar i van morir. 

L’edifici més petit correspon al mausoleu, hi ha dos guàrdies a la porta i et fan deixar les càmeres de fotos a fóra. El sarcòfag del centre és el de Niyazov i al voltant de la sala n’hi ha quatre més. Són els de la seva mare i els seus dos germans i el quart que està buit, porta el nom del seu pare, que va morir en algun altre lloc. En un extrem hi ha una gran escultura que representa a la seva mare agafant dues criatures. 

A fora hi ha un memorial dedicat a la resta de gent que va morir en el terratrèmol. Tot és en marbre i amb làmines d’or. La ciutat també; com que va quedar destruïda pel terratrèmol, s’ha construït de nou en marbre, portat de Turquia i pagat amb petroli. 

La mesquita té una cúpula i quatre minarets de 91 metres d’alçada, en commemoració de l’any de la independència, que va ser el 1991. És la mesquita més important de Turkmenistan i em sembla que la més gran d’Àsia central. Ha costat uns 100 milions de dòlars. A l’interior hi caben unes 10 mil persones. 

Com que tot es grandiós, el pàrquing no pot ser menys. Es troba sota la mesquita i té cabuda per uns 400 cotxes. 

Es poden fer fotos per fora, però no a l’interior. És una llàstima. És bonica, però sembla que s’utilitza poc. En part suposo que es deu a la controvèrsia sobre els textos que hi ha gravats a les parets. El més habitual és trobar-hi sures de l’Alcorà, i aquí també hi són, però a més hi ha fragments del Ruhnama, “el llibre de l’ànima” escrit pel propi Niyazov. 

Niyazov volia que aquest llibre fos la guia espiritual del seu poble. Aquest llibre recull la historia del país, vista pel seu autor, la seva filosofia de turkmenització, recull de costums i tradicions, les normes morals, familiars, socials i religioses per als turcmans... La historia d’aquest llibre és al·lucinant. Llegeixo que una empresa estrangera que volgués fer negocis al país, tenia que traduir i publicar el llibre. Potser per això s’ha traduït a 41 llengües. El mateix any d ela seva mort va arribar a dir que havia contactat amb Deu i que qualsevol estudiós que hagués llegit tres cops el llibre tenia garantida l’entrada al cel. 
La lectura del ruhnama era obligatòria en escoles i universitats, els funcionaris per optar a una plaça havien de passar un examen sobre aquest llibre. Es demanava també un examen del tema per obtenir el carnet de conduir. El llibre tenia que estar exposat per tot arreu. A les mesquites tenia que ocupar un lloc equivalent al de l’Alcorà. Això va enfurismar a molts imams que ho consideraven una blasfèmia, i sembla que la resposta del govern va ser enderrocar algunes mesquites. 

Monument al llibre (Ruhnama). 
El nou president segueix recomanant l’estudi del llibre en les escoles, però al menys ja no es persegueix qualsevol infracció o comentari no respectuós sobre el llibre. 

A Ashgabat hi ha una plaça amb un monument dedicat al llibre. És de mida gegantina, com tot en aquest país, amb un sòcol gravat en or. Quan Niyazov estava viu el llibre estava obert però després de la seva mort està tancat. De forma semblant, hi ha una estàtua seva que abans girava i després de mort està estàtica. 

Mentre estem a la mesquita passa per la carretera un seguici d’una boda. Un cotxe decorat seguit pel cotxe dels amics, tocant la botzina, i aportant una mica de vida en aquest entorn que és idíl·lic però amb molt poca vida. Pot ser degut a que no tots els musulmans accepten aquesta mesquita que posa al mateix nivell les frases de l’alcorà i les del turkmenbashi.

Turkmenistan_2: Nisa

Nisa es troba als peus de la serralada de Kopet-Dag, les muntanyes que separen Turkmenistan d’Iran. Aquest recinte arqueològic és un dels 1300 monuments que hi ha en aquest país.

Les restes arqueològiques de Nisa s’han deteriorat molt i costa una mica imaginar la importància que va tenir aquest enclavament en el mon antic. El recinte arqueològic consta de dos complexos diferenciats, que són la Nova Nisa i l’Antiga Nisa, que es troben a l’oest i l’est de l’actual poble de Bagir. 

Bagir, és l’únic poble del país de població kurda. Les muntanyes de Kopet-Dag es troben fent frontera entre Turkmenistan i Iran, i en el segle XVII en aquesta regió, a les dues bandes de la serralada hi vivien tribus kurdes. En el segle XIX molts kurds es van traslladar a viure al cantó de Turkmenistan i en el període soviètic, Stalin, va deportar molts kurds cap aquí. Abans de la independència els kurds que vivien aquí tenien les seves escoles i diaris; va ser després de la independència que es van tancar la majoria d’escoles no turkmenes. 

Les ruïnes de Nisa han estat cobertes i amagades durant més de dos mil anys; els dos recintes arqueològics l’antiga i la nova Nisa formen part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. S’ha trobat també un nou complex monumental que es pensa que tenia una funció religiosa, a uns 3 Km de la nova Nisa. 

El conjunt de Nisa és el que es coneix com les fortaleses partes de Nisa, dos tells on hi ha l’antiga i la nova Nisa. Va ser la capital dels parts entre el segle III a. C. i el III d. C. i va tenir gran importància, rivalitzant amb l’imperi romà. L’any 53 a. C. van enfrontar-se en una batalla els dos imperis, la batalla de Karres al nord de Mesopotàmica, en la que els parts van ser els vencedors. 

Els parts eren nòmades iranians als que Alexandre i els seus successors van confinar a instal·lar-se en terres agrícoles. Cap a l’any 250 a. C. Arsaces, un dels membres de l’aristocràcia guerrera d’aquest poble, va ocupar la regió de Merv, que ara forma part de Turkmenistan, però en aquella època era territori persa. Més tard va establir la capital del seu regne, Partia, a Nisa. 

L’expansió dels parts va iniciar-se al sud-est del mar caspi, va ocupar la província persa de Pàrtia i es va estendre per territoris que avui en dia formen part d’Iran, Irak i l’oest de Turquia. Aquest imperi va existir entre l’any 247 a. C. i el 224 d. C. i controlava les rutes comercials entre Grècia, Roma i Àsia, el que l’hi va permetre créixer i tenir gran importància. 

Hi ha dos fets que expliquen la caiguda d’aquest imperi. Per una banda, els problemes interns que tenia, ja que era un sistema feudal i autoritari, i per altra, la frontera amb l’imperi romà. Els romans reivindicaven el territori, que consideraven que els hi pertanyia com a herència d’Alexandre. Tot això va afeblir el govern i els parts van acabar sent derrocats pels sassànides l’any 224 de la nostra era. 

Un cop desfet l’imperi, per eradicar el record de la seva importància en la població, els nous governants van fer destruir la ciutat de Nisa. No va ser fins al 651, quan va passar a formar part del califat abbassí que la ciutat va recuperar una mica el seu prestigi, però no va arribar a tenir l’esplendor del passat. Cap a l’any 1000 les dinasties sassànides (iranianes) van caure i el territori de Turkmenistan va passar a formar part d’un sultanat selèucida. L’any 1220 va patir un nou atac, aquest cop va ser la invasió dels mogols. 

Tinc una mica d’embolic sobre el que hi ha en l’antiga Nisa i la Nova Nisa, així com el perquè dels dos noms. Em sembla que l’antiga era la fortalesa i residencia imperial i la nova era la ciutat i capital. S’han realitzat diverses excavacions però encara queda molt terreny per explorar i de ben segur moltes coses per descobrir. 

En els dos tells s’hi ha trobat restes de muralles. El que jo vaig visitar era l’antiga Nisa, el recinte tenia forma de pentàgon irregular i estava envoltat per una muralla defensiva feta de totxanes de terra. En tot el perímetre de la muralla hi havia 43 torres rectangulars i bastions en els vèrtexs. 

Com ja he comentat era un punt de gran importància en les rutes comercials que connectaven Àsia amb el Mediterrani. Això s’ha evidenciat amb els objectes trobats en els que s’observa la fusió entre l’art romà, hel·lenístic i el propi d’Àsia central. 

Si no estic confosa, a la nova Nisa és on vivia l’aristocràcia local, en construccions envoltades per grans jardins. En un lloc llegeixo que la població va continuar vivint aquí després de la caiguda de l’imperi, però en un altre diuen que va estar dos segles abandonada, després de que els sassànides la destruïssin. Va ser restaurada a mitjans del segle V pel rei Firuz, que va valorar la posició estratègica de la ciutat de Nisa. 

Les excavacions a la nova Nisa han sigut esporàdiques però han permès trobar un edifici funerari amb decoracions d’estuc a les parets. Tant l’arquitectura com les decoracions i els objectes trobats han permès veure que va ser una de les ciutats més importants de la regió, i que va tenir rellevància des del període part (o sigui segle III a. C,) fins a l’edat mitja. 

En l’antiga Nisa, intramurs hi havia edificis monumentals, palaus, temples i algun centre cerimonial on s’hi feien festivals dedicats als representants de la dinastia dels Arsacid. 

Ara be, no totes les restes trobades corresponen a la mateixa època; s’han trobat construccions i monuments que corresponen el període medieval. 

Les primeres excavacions es van fer abans de la segona guerra mundial en el que és la antiga Nisa, però els resultats no es van publicar. No va ser fins després de la guerra que es va iniciar la era de les grans exploracions arqueològiques a l’Àsia central soviètica. Els resultats d’aquesta expedició es van publicar parcialment en el 1950-53. 

Llegeixo que l’antiga Nisa va quedar destruïda en el segle I a. C. per un terratrèmol. M’intriga saber per què una s’anomena antiga o vella i l’altre nova. Podria ser que la nova fos la que es construís després del terratrèmol? No ho sé. Tota la informació em resulta una mica confosa. I com ja he dit, del que trobo, no sé quins palaus o edificis estaven en la nova i quins en l’antiga. O sigui que ho comento en general. 

Les muralles estaven fetes de totxanes de terra o tova (suposo que deixades assecar al sol). Un edifici funerari trobat en la nova Nisa tenia el sostre pla, un pòrtic exterior davant de la façana, amb columnes estilitzades; les parets estaven recobertes per làmines de terracota reproduint capitells jònics, en relleu. 

La part de la nova Nisa és la que ha estat menys excavada, i està més deteriorada que l’altra ja que la terra s’ha remogut al llarg dels segles per utilitzar-la per cultiu.

Arsace I, que va regnar entre el 247 i 211 a. C., va ser el fundador de l’imperi part però no tinc clar si va ser el fundador de la ciutat de Nisa o no. En algun lloc diuen que si, però en altres diuen que el que va fer construir la ciutat va ser Mithradata I, que va regnar entre 171-138 a. C., i que per això la ciutat es va anomenar Mithradatkirt (fortalesa de Mithradata). 

Durant uns anys va ser la capital de l’imperi però després es va traslladar cap a Àsia menor; tot i això la ciutat va conservar la seva importància i els reis seguien desplaçant-se cap a Nisa per assistir als festivals, crec que retre homenatge als antics governants de la dinastia arsacid, ja que es creu que aquí hi havia una necròpolis dels reis parts i que era un important centre cerimonial. 

La construcció de l’antiga Nisa sobre un turó, permetia tenir bona visibilitat i control sobre la plana. Tost els edificis estaven construïts en terra i hi ha una part que en la que hi ha una certa depressió, que devia ser un embassament envoltat d’arbres. 

La que anomenen la casa quadrada, es trobava en un pati estava envoltada per uns porxos: Tenia habitacions rectangulars amb un banc al llarg de tota la paret, el sostre sostingut per una filera de columnes. Se suposa que la funció principal d’aquest edifici era oficial, probablement per assemblees i banquets. Ara be, es pensa que en el segle I de la nostra era, es va convertir en un magatzem de mobiliari i objectes decoratius; o sigui seria on es guardaria els objectes en desús, o els tresors que no s’utilitzaven. Sembla que quan les habitacions estaven plenes, es tancaven i se’n construïa una altra en la zona dels porxos. 

Aquests canvis en la utilització dels edificis i l’espai també es va observar en altres edificis, en els que es va veure que al seu voltant s’hi havia construït noves estructures per seguir-les utilitzant com a magatzem. 

Aquestes noves construccions van arribar a bloquejar la porta d’entrada de la casa quadrada. Va ser en aquestes habitacions tancades que feien de magatzem on es va trobar molt material d’estudi. Es va trobar un gran nombre d’ostracons (fragments de ceràmica que servien per escriure-hi o pintar-hi) que han permès tenir informació sobre l’economia i la forma d’administrar els productes de les granges i les vinyes. És en una d’aquestes peces de terra cuita on es va trobar escrit el nom de Mithradatkert. Moltes d’aquestes peces de ceràmica daten del segle II a. C. Es van trobar uns segells, que servien per precintar les habitacions que feien de magatzem quan ja estaven plenes i es tancaven. 

Recinte de l'antiga Nisa 
La importància de Nisa rau en que la seva arquitectura és única. En la casa quadrada s’ha pogut veure la planta en creu, que és el primer cop que s’utilitza. Més tard, cap a l’any 1000, l’art musulmà també la fa servir. El palau tenia una sala central amb nínxols amb figures de terra pintades que representaven els reis ancestres divinitzats.

Dels objectes que es van trobar a la casa quadrada destaca una quantitat considerable de rhytons, en ivori gravat, que estan en molt bon estat. Els rhyotns són recipients en forma de banya que poden estar fabricats en diferents materials. Al museu d’ Ashgabat hi ha una bona col·lecció, fabricats en diferents materials, molt elaborats en quant a decoració i alguns realment en molt bon estat de conservació. 

Rhyton
Els rhytons que es van trobar aquí a Nisa estaven en una de les habitacions, sobre un dels bancs, com si estesin allà guardats. La troballa és excepcional ja que no és habituals trobar aquest tipus de recipients en ivori, i també per la qualitat de la seva decoració. Aquestes peces es construïen unint les parts; en les d’ivori la banya conserva la forma original del ullal, i després s’ha decorat amb motius vegetals, fent petites incisions i també estan coberts de relleus, especialment figures caràcter mitològic. La iconografia d’aquestes figures esculpides a tot el voltant presenta una barreja d’elements grecs i iranians. En alguns d’aquests recipients s’hi ha trobat restes de color, el que fa pensar que estaven pintats. 

S’ha trobat un rhyton que combina bronze i ivori, en el que hi ha representats els 12 deus de l’Olimp, en unes escenes que representen un sacrifici. L’estil de les figures té un aire grec, però amb el toc d’Àsia central. Aquests vasos segurament s’utilitzaven en cerimònies rituals i potser també en banquets. 

També s’han trobat fragments d’escultures en marbre i algun fresc. A la casa quadrada es van trobar restes de cinc estàtues que s’han identificat com cinc divinitats gregues tot i que un parell d’elles representarien deesses antigues, Nana i Anahita. 

En les diferents peces trobades, es veu la confluència de diferents estils artístics, grec, romà, persa, i dels pobles de les estepes. Van saber fusionar l’art d’orient i occident, creant un estil propi. 

S’han trobat algunes restes de frescos, amb escenes d’una batalla entre dos grups d’homes a cavall, els dos grups vestits a l’estil iranià. També hi ha un fragment en el que està representada l’estratègia coneguda com el tret part; en la batalla de Karra, entre els parts i els romans, els arquers parts van simular que es retiraven, però com que eren molt hàbils, mentre marxaven anaven disparant cap enrere les seves fletxes. 

També s’han trobat restes d’alguna inscripció en grec. I les restes d’un edifici que les parets no eren verticals, sinó que s’anaven corbant per fer un sostre en forma de cúpula. Aquí hi havia escultures de més de 2 m d’alçada que estaven pintades, i els fragments indiquen que el vestuari era d’estil hel·lenístic del segle IV a. C.. El marbre devia ser importat dels països del mediterrani. Algunes en marbre, figures masculines, amb barba i fisonomies marcadament iranianes fan pensar que eren retrats, potser del fundador de la ciutat. 

L’estil arquitectònic dels parts va tenir influencia en l’estil iranià i islàmic. Una de les aportacions va ser l’estructura de ciutat circular i la planta en creu dels edificis, l’altra és a nivell decoratiu; els parts utilitzaven majoritàriament l’estuc per les decoracions, en lloc de la terra cuita que era menys robusta i no tenia la mateixa facilitat per endurir-se. En altres llocs del mon antic ja s’utilitzava l’estuc, però no a Iran i va ser com herència dels parts que ho van començar a utilitzar. 

En una de les construccions s’hi va trobar una escultura que es pensa que correspon a Mithradates I i per tant aquest edifici podia ser el seu mausoleu. En algun text antic es menciona que aquí hi havia tombes dels reis Arsacid però per ara no s’han trobat. 

No s’ha trobat cap evidencia que indiqui que la ciutat hagués estat habitada durant el període sassànida. Més aviat sembla que va quedar abandonada i que tan sols ocasionalment servia de refugi a pastors o grangers. Això va portar al deteriorament dels edificis que van anar caient. 

A l’edat mitja va renéixer l’interès per l’antiga Nisa i es van començar a construir de nou. Diuen que els nous edificis eren menys sòlids que els dels parts, tenien les parets més fines, però estaven distribuïts de forma ordenada, el que indica que hi havia un govern al darrera que va potenciar la re-urbanització del lloc. El període final va ser entre el segle XII i XVI, segons es dedueix d’algunes inscripcions trobades en totxos.

Nisa es troba en un punt que en el passat va ser clau pel comerç. Per una banda aquest imperi feia de barrera per l’expansió romana i alhora era una important via de comunicació i comerç entre orient i occident i entre nord i sud. 

Amb el que es veu ara costa imaginar tota aquesta riquesa. Cal visitar el museu d’Ashgabat i veure el que hi ha trobat per fer-se’n una idea. L’indret és molt bonic, ja que estàs a tocar de les muntanyes i com que és primavera i havia plogut estava tot verd i ple de flors; el contrast entre els edificis de color terra mig restaurats i l’entorn verd era molt bonic. 

El guia del recinte t’ensenya algunes fotografies de com es pensa que eren els diferents edificis, cosa que ajuda una mica a imaginar-ho. Així i tot, costa bastant. Bona part dels edificis han quedat coberts per la sorra; m’impacta molt veure a ras del terra actual que sobresurt el que era el llinda d’una porta o potser el marc d’una finestra. Això indica que la major part de l’edifici encara està cobert.

Turkmenistan_1

Feia temps que Turkmenistan m’atreia i de cop vaig veure la possibilitat de fer-hi una escapada el mes de març d’aquest any. Ha sigut una visita curta, però m’ha permès fer-me una petita idea d’aquest país. No sabria dir per què m’atreia Turkmenistan, potser per que em resultava desconegut, per ser un fragment de l’Àsia central del que en sabia poca cosa... Suposo que és una mica tot.
Així que a mitjans de març vaig marxar cap allà, aprofitant que era la festa del Nowruz. És un país en el que està tot molt controlat i has de fer els tràmits per poder entrar-hi amb antelació.
És un dels països d’Àsia central més desconegut. Per l’oest té el mar caspi, o sigui que per aquesta banda té enfront Azerbaidjan; al sud-oest fa frontera amb Iran mentre que pel sud-est hi ha Afganistan. Al nord i a l’est la frontera és amb Uzbekistan. Al nord-oest hi ha una petita part del país que toca a Kazakhstan.
De fet el país està en la depressió que hi ha entre el mar Caspi i el mar d’Aral. La major part d’aquesta depressió està ocupada pel desert del Karakum. Les ciutats i nuclis habitats més importants es troben en la perifèria d’aquest desert, on hi ha aigua. les fonts d’aigua més importants són el mar Caspi, i el riu Amu Daria; les aigües d’aquest riu que passa proper a la frontera amb Uzbekistan s’utilitzen per irrigar la resta del país a través del canal del Karakum. Hi ha dos rius més cap al sud, el  Murgab i el Sumbar, però de menor importància que l’Amu Daria.
La capital es troba al sud, propera a Iran, del que està separada per una carena muntanyosa anomenada Kopet Dag. Els cims més alts estan al voltant dels 3000 metres.
Vestíbul de l'hotel
És un país molt peculiar. Per obtenir el visat necessites una carta d’invitació que et fa l’agencia local. A Barcelona en facturar l’equipatge ja et demanen si tens la carta. Anava via Istanbul i allà també, abans de pujar a l’avió que ens tenia que dur a Turkmenistan comprovaven que duguessis la carta. Un cop arribes a l’aeroport d’Ashgabat entregues la carta (ells tenen l’original nosaltres duem una còpia) per que et fessin el visat, es queden el passaport mentre vas a la finestra del costat a pagar, un total de 99 dòlars (85 per serveis consulars, 10 de registre i 4 que no tinc clar de que són). Et fan signar tots els rebuts i llavors tornes a recuperar el passaport. Després d’això passes el control de passaport i pots recollir l’equipatge. Per sortir escanegen tots els equipatges i control de passaport i visat. Quan ja estàs a la ciutat els de l’agencia es cuiden d’anar a fer el registre i et donen el document per circular pel país.
Als turkmens els hi controlen sobretot el tabac; només poden entrar al país dos paquets i un d’ells ha d’estar ja encetat. Ja a l’aeroport ens diuen que està prohibit fumar en la majoria de llocs i que pel carrer només en alguns punts està permès.
Actualment ells no poden tenir dòlars. El canvi és fix i es recomana dur dòlars per canviar, el canvi és 1 dolar =  3,6 manats.
Vista de la ciutat des del cotxe
Per entendre el control i el país cal tenir present la seva historia. L’any 1924 es va convertir en una de les repúbliques de la Unió Soviètica. A l’octubre del 1991, quan va caure la Unió Soviètica, es va declarar la independència de Turkmenistàn. El que fins llavors havia sigut el secretari general del partit comunista es va convertir en cap d’estat; aquest era Saparmurat Niyazov. El juny del 1992 va convocar eleccions presidencials, però era l’únic candidat i per tant va sortir escollit. Va ser el primer president del país independent. L’any 1993 se’l nomena (o s’auto nomena) Turkmembashi, quer vol dir “líder de tots els turkmens”. L’any 1999 va aconseguir que el càrrec de president fos vitalici. Va morir de forma sobtada en el 2006. Durant el seu llarg mandat el país no va mantenir gaires relacions amb l’exterior i la democràcia no era el seu punt fort.
El va succeir Gurbanguly Berdimuhamedow que durant l’anterior govern era vici-primer ministre i ministre de sanitat. Va guanyar les eleccions en el 1997, amb un 89% dels vots. En les eleccions del 2012 va treure un 97% dels vots i per ara té assegurat el mandat fins al 2017. Ha continuat amb un mandat autoritari,  similar al del seu predecessor, però va abolir la política del partit únic. Fins llavors el partit existent era el partit democràtic, que provenia de l’antic partit comunista. El nou partit que va sorgir va ser el dels industrials i empresaris; ara be aquest partit també és fidel al president, per tant no és un partit d’oposició.
Al desembre de 2013 hi va haver eleccions parlamentaries multipartidistes, en les que a més dels dos partits s’hi van presentar una organització de sindicats, la unió de dones de Turkmenistan i una organització juvenil. En aquestes eleccions el partit democràtic va perdre la majoria.
Segons Amnistia Internacional la situació dels drets humans en aquest país no ha millorat i els observadors independents estan vetats.  El govern vol crear la institució del defensor del poble. La llibertat d’expressió i circulació segueix estan restringida,
Vista de la ciutat des del cotxe
El viatge fins aquí va ser una pallissa, ja que vaig tenir una escala molt llarga a Istanbul i vol nocturn de 4 h cap a Ashgabat. O sigui que en arribar a la ciutat estava molt cansada, però com que tenia pocs dies calia aprofitar el temps. Així que després d’esmorzar i una bona dutxa vam sortir a descobrir el país.
Pel camí de l’aeroport a la ciutat ja em va impressionar el que es veia. Grans avingudes, edificis blancs... poca gent pels carrers. Edificis de formes originals, molt modern tot. La sorpresa em feia mantenir els ulls ben oberts. La ciutat està propera a les muntanyes, que tenien encara una mica de neu. I l’últim dia aquestes muntanyes em van servir per orientar-me en la ciutat.
Feia calor; era mitjans de març i el sol ja comença a escalfar, o sigui que quan estava al sol podia anar amb màniga curta, però a l’ombra o si bufava el vent, feia fred.

Vam sortir de la ciutat i vam anar cap a Nisa (també ho he vist escrit com Nissa) que es troba a uns 20 Km d’Ashgabat, o segons on es consideri el límit de la capital, està a  menys distància, ja que la ciutat ha “crescut”. Es van annexionar molts pobles dels voltants per tal de que la ciutat tingués el nombre d’habitants necessari per poder optar a tenir els jocs asiàtics, que tindran lloc en el 2017.