Turkmenistan_7: Mary

La manera més fàcil i pel que sembla, més habitual, per anar a Mary i Merv des de Ashgabat és agafant l’avió. Aquest va ser el primer cop que vaig fer una excursió d’un dia en avió. Vam sortir d’hora al matí i vam tornar al vespre. Era curiós això d’anar a l’aeroport tan sols amb el que necessitaves pel dia.

Just a la porta de la terminal passes el primer control en el que ja t’has de treure les sabates. Uns metres més enllà, un nou control, altre cop sense sabates. Finalment vam arribar a la porta d’embarcament. Hi havia molta gent, l’avió anava complet. Moltes famílies, que suposo que havien anat a la capital per les festes del Nowruz, se’n tornaven a casa carregats de paquets. 

Tinc temps de mirar-me els mocadors que duen les dones; a la festa ja m’hi havia fixat, que algunes porten alguna peça a sota que fa que quedi aixecat. És una peça més o menys tova, com una rotllana, em sembla o un coixinet, que el pots graduar (segons m’explica el guia) de manera que quedi més o menys elevat. Si no recordo malament, depèn de la importància de la festa que sigui més o menys alt. Els nois, en algunes celebracions porten una mena de casquet per cobrir-se la coroneta. 

El vol dura uns 40 minuts; o sigui que en poc temps et plantes a l’est del país, en un aeroport modern, que en el 2009 es va convertir en aeroport internacional. 

La ciutat de Mary és el punt de partida per visitar l’antiga ciutat de Merv, que és patrimoni de la Unesco. Hi ha una mica d’embolics de noms, ja que la ciutat nova també s’ha anomenat Merv, durant molt de temps. El nom de Mary em sembla que és des del 1937. 

Mary és la tercera ciutat més gran de Turkmenistan i es troba en un dels oasis del desert del karakum, regat pel riu Murghab. Es va fundar en el 1884 com un centre militar i administratiu rus. Es troba a uns 30 Km de l’antiga ciutat de Merv, que formava part de la ruta de la seda. Durant el període soviètic es va desenvolupar el cultiu del cotó i aquesta industria segueix tenint molta importància actualment. L’any 1968 es va descobrir, a uns 20 Km de la ciutat, una gran reserva de gas. Tant el cotó com el gas són dues de les matèries primes que exporta el país. 

L’any 2015 va ser la capital cultural del mon turc. És una de les ciutats més antigues del mon, que no ha quedat com a ciutat fantasma sinó que no ha perdut mai la seva importància i vitalitat.

En tots els períodes de la historia turcmana el record de Merv s’ha preservat en la memòria col·lectiva, com a símbol de poder i resistència. Com antigament, Mary i els seus voltants, son una sèrie d’oasis en el delta del Murghab. Mary s’ha desenvolupat especialment en agricultura, producció de gas natural, industria tèxtil... Un 80% de l’electricitat del país es genera a Mary que té la central elèctrica més gran del país. Recentment s’ha reconstruït el que permet exportar electricitat als països veïns, Afganistan i Iran, i es preveu en un futur exportar-ne també cap a Pakistan i la índia.

L’economia de la regió ha millorat molt gràcies als dipòsits de gas. Però l’agricultura també és un factor important. Hi ha grans plantacions de cotó i s’alterna el cultiu de cotó amb el de blat. Hi ha també cultiu de remolatxa sucrera i meló. S’ha desenvolupat també la indústria tèxtil i sucrera. 

Durant segles, els oasis del Murghab han atret a l’home gràcies a la fertilitat del seu sol i a l’abundància d’aigua. en l’edat de bronze les tribus que vivien aquí a la regió de Margiana van desenvolupar un estil únic de cultiu. Merv es va fundar cap al segle VII a. C. i va ser la capital de l’oasi i va adquirir gran renom. En el segle IV a. C. Alexandre el gran la va conquerir i la va anomenar Alexandria de Margiana. Només un segle més tard, en el III a. C. el rei part Mithridates I la va reconquerir i la ciutat va formar part de l’imperi part. 

A la regió de Mary, a part dels turcmans hi ha bastants altres grups ètnics. Hi viuen russos, tàrtars, armenis, kurds, azerbaidjanesos... viuen sense conflictes ètnics. En el cementiri aquí a Mary hi ha dos zones diferenciades, però en el mateix recinte, una per cristians i l‘altre per musulmans. 

Abans d’anar cap a l’antiga ciutat de Merv, vam passejar per la nova ciutat, Mary. En certa forma recorda Ashgabat, ja que aquí també s’està construint en marbre blanc. La primera parada va ser a l’església ortodoxa russa, Pokrovskaya. És sorprenen per la seva arquitectura, diferent a la de moltes altres esglésies d’aquest culte, i per que està construïda en totxanes de color vermell teula. 

Em sorprèn una mica que en aquestes esglésies ortodoxes hi trobem algun fidel, mentre que les mesquites que he visitat estan sempre buides. Aquesta església la trobo molt bonica. El seu interior és agradable i acollidor, amb decoració discreta, un iconòstasi d’acord també amb l’entorn. 

Aquesta església va ser construïda en el 1900 i l’any 2015 amb motiu del 115 aniversari es va fer una campanya per recollir diners i poder comprar instaL3alr unes campanes, ja que durant anys van estar fent servir les vies del tren per tocar a la pregària. A l’entrada, hi ha unes cassoles grans plenes d’aigua, és aigua beneïda. 

Com deia abans, la ciutat amb els seus edificis blancs recorda la capital. Un dels nous edificis és la biblioteca, que diuen que està molt ben equipada. Té un observatori amb un potent telescopi. És el successor de l’observatori de l’antiga Merv, en la que s’hi havia reunit astrònoms i matemàtics de gran rellevància. 

Anem a visitar la mesquita Gurbanguly Hajji, una altre de les icones de la ciutat. Tota blanca amb la cúpula blava i quatre minarets que l’envolten. És molt nova ja que es va inaugurar el 2009. És molt espaiosa i molt bonica. Els detalls estan molt cuidats. Els colors de les rajoles que decoren part de les parets destaca sobre el blanc del fons. Hi ha els casquets que es posen els homes per la pregària i també la mena de rosaris, per si algú no es porta el seu. Això ho vaig veure en totes les mesquites. 

A la vora de la mesquita hi ha algun hotel, un teatre, la casa presidencial (que no es pot fotografiar), el mercat, que està en restauració i no es pot visitar. El que si fem és entrar en un hotel de luxe, per anar als lavabos. Molt senyorial, uns salons amb mobiliari antic, grans quadres... i uns lavabos molt elegants. Vam dinar a Mary abans d’anar cap a les ruïnes de Merv.

Turkmenistan_6: Ashgabat

Després d’estar a la festa del Nowruz passejar per la ciutat d’Ashgabat era un contrast brutal. Tot el caliu i color del país es trobava en aquella explanada i en canvi els carrers de la ciutat tenen un aire massa fred pel meu gust.

Vam visitar (des de fora) els monuments soviètics de l’època de leninista. Es pot fotografiar el monument i el mural però no apuntar amb la càmera cap al costat, que és on hi ha el local de l’agència de seguretat nacional.

A l’hotel hi havia un mapa emmarcat del país, que permet fer-se una idea d’on es troben els nuclis habitats i les antigues ciutats històriques i el gran buit que hi ha al centre del país.

 

Després vam anar a la mesquita turca “Ertugrul Gazi Mosque”, o mesquita Azadi, ja que es troba en aquest carrer. Diuen que és una de les més boniques de Turkmenistan. Va ser construïda en el 1998, en estil turc, i recorda una mica la mesquita blava d’Istanbul. És molt gran, hi caben uns 5000 fidels. Està construïda en marbre, com molts dels edificis de la ciutat. És un espai molt agradable. A l’interior, en el centre, hi ha una construcció (en marbre també) on s’enfila l’imam per predicar. Diuen que barreja l’estil islàmic i bizantí. 

Després vam anar al parc Yiham o parc de la inspiració. És una avinguda enjardinada amb un canal d’aigua i fonts en la part central i a banda i banda escultures de poetes i escriptors famosos turcmans. Diuen que representa la unitat espiritual de la nació, indestructible, la connexió entre generacions i períodes. Per això en la construcció del parc s’han combinat estils i tendències diverses. 

Hi ha 40 escultures fetes per 30 escultors del país, incloent artistes joves. Hi ha representades diferents personalitats, amb algun objecte que els representa. Hi ha personalitats de diferents períodes, algun és del segle IX.

A un extrem del parc hi havia un escenari amb una actuació. Música i danses i molta gent mirant. Tot forma part de la festa del Nowruz. Realment durant les festes la ciutat està en plena ebullició. 

Em va resultar curiós observar el públic. Estaven més o menys separats homes i dones. Estaven allà, per l’espectacle, però en realitat estaven xerrant entre ells, passant l’estona, de tertúlia.... 

Davant de l’hotel, també hi havia un altre escenari i vaig veure el mateix, les dones al davant, i els homes a darrera, sense seguir l’espectacle, entretinguts amb els mòbils. 

Després vam arribar-nos a la torre de la neutralitat i vam poder veure el canvi de guàrdia. Els soldats amb els seus uniformes foscos destaquen sobre la pedra blanca. 

Ashgabat és una ciutat impressionant, la majoria nova del tot, de marbre, blanc. En uns sis anys han destruït barris de cases senzilles per construir la ciutat blanca. Als propietaris de les cases els hi canviaven la que tiraven per una altra, en un altre barri, totalment equipada; però això que sembla beneficiós a la gent gran els hi ha representat un trasbals, ja que els han tret del seu barri per enviar-los a un altre que ells no han escollit. Han hagut d’adaptar-se a nous veïns, altres botigues... els han allunyat del seu entorn habitual. 

Quan t’oferien la nova casa podies dir que no t’agradava aquella un cop, o màxim dos, després tenies que acceptar la que et donaven a canvi. Encara es veuen alguns barris de cases baixes, suposo que d’època soviètica, però més modestos, menys amplis els carrers. Suposo que desapareixerà en pocs anys.

Turkmenistan_5: festa del Nowruz

El dia que teníem que anar a la festa del Nowruz havia fet molt de vent tota la nit i havia desmuntat les parades i yurtes, pel que calia esperar a que refessin les instal·lacions. És un gran festival que aplega a la gent de diferents regions del país en una gran esplanada a les afores de la capital.

Teníem que anar-hi en autocar i ens van reunir a tots els turistes de la mateixa agencia en el mateix autocar. Hi venia el propietari de l’agencia, suposo que com a màxim responsable de tots nosaltres i tres guies, un de cada grup. Va ser una mica caòtic. La festa no començava a l’hora perquè estaven refent el muntatge, per això ens van dur primer a la catedral ortodoxa i a Anau. Quan van dir que ja estava tot a punt ens van dur cap al lloc de la celebració. 

Tot plegat va ser una mica peculiar. El cap de l’agencia volia que anéssim tots junts, cosa impossible en un recinte ampli on cadascú vol veure una cosa diferent. Ens van donar un fulard vermell a cadascun perquè així ens podrien localitzar. Va ser un bon embolic tot plegat ja que les actuacions no començaven fins que arribés la ministra i alguna representant governamental. O sigui que a l’hora que teníem que marxar encara no havia començat.... per tant van decidir allargar i quedar-nos més temps, però no van aconseguir avisar a tothom... El que va comportar alguns conflictes. 

Jo vaig gaudir molt de la festa. Anava pel meu compte però de tant en quant localitzava al nostre guia per si hi havia canvis. 

Vam baixar de l’autocar en la zona d’aparcament, on ja hi havia algun cotxe. A l’hora de marxar el nombre d’autocars, vehicles privats i taxis era impressionat. Al meu davant s’estenia una gran esplanada coberta de gespa, i com que havia plogut força estava molt verda i brillant. Plantades a sobre destacaven tot un conjunt de yurtes blanques, lluents sota el sol matinal. Alguns grans gronxadors i banderoles de colors completaven aquella imatge. Els vestits de la gent, en un primer moment em va semblar que tots eren vermells, ja que és el que destacava més, però després vaig veure que no, que anaven de diferents colors, per grups ètnics, o de població de procedència. 

Només arribar allà em vaig sentir feliç, amb ganes de recórrer tot el recinte de veure tot el que hi havia, intentar comunicar-me amb la gent... Era com un mon nou que s’obria davant meu. Va ser genial! No en sabia gran cosa d’aquesta festa i va ser tot un descobriment.

La festa del Nowruz és la celebració de l’any nou segons el calendari persa. Es celebra a l’Iran i a tots els països que han tingut influencia persa, com és el Turkmenistan. És la festa per l’equinocci de la primavera. 

Nowruz vol dir “nou dia”. L’origen de la festa té les seves arrels en el zoroastrisme, la religió que hi havia a Persia. En aquesta religió hi ha un déu del be i la llum i un altre del mal i la foscor. En l’equinocci la nit i el dia tenen la mateixa durada. L’inici de la primavera representa que acaba l’hivern amb els seus dies foscos i comença un nou període de llum i el renaixement de la natura, per això es considera que és també la festa de la fertilitat. És l’inici d’un nou cicle vital. 

Llegeixo que a Iran els dies abans es fa una bona neteja de la casa. A Turkmenistan no ho sé, però suposo que també. Els dies abans de la celebració tot gira al voltant d’aquesta festa, que a Turkmenistan dura 4 dies, des del 20 al 23 de març. 

La festa del Nowruz forma part del patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco des del 2009. Les dones tenen un paper clau en l’organització d’aquesta festa, així com en la transmissió i conservació de les tradicions. El Nowruz promou valors com la pau i la solidaritat entre generacions i dins de la família, les bones relacions entre veïns i la reconciliació si cal. Contribueix a cultivar la diversitat cultural i l’amistat entre els pobles i les diferents comunitats. Un fet que destaquen és que no és una festa d’una sola religió sinó de totes. Simbolitza que l’antiga cultura persa segueix viva. 

Per la festa es prepara una taula amb set menjars que han de començar per la lletra s, en persa. Des de l’antiguitat a Pèrsia el numero set ha sigut sagrat, i no sé si sempre però crec que en aquesta festa vol simbolitzar: renaixement, salut, felicitat, prosperitat, alegria, paciència i bellesa. 

Els menjars que es posen sobre la taula són: germinat de blat o de llenties, que representen el renaixement; un pastís, que representa la transformació; una poma símbol de bellesa i salut; fruits de lotus secs, que representen l’amor; alls per simbolitzar la medicina; fruits vermells que fan referencia a la sortida del sol quan el déu sol venç a la nit; el vinagre simbolitza l’edat i la paciència. 

A vegades sobre la taula també s’hi posen unes monedes per representar la prosperitat. Una cistella amb ous pintats que representa la fertilitat. Una taronja flotant en un bol amb aigua significa la terra flotant en l’espai. Pot haver-hi una peixera representant la vida, o una ampolla d’aigua de roses que es considera que té poders màgics per netejar. Hi ha també un lloc on es crema una planta que es considera que allunya els mals esperits. Unes flors, jacints o narcisos, un mirall (les imatges i els reflexos de la creació). Als dos costats del mirall espelmes, una per cada fill, representen la felicitat. 

És una festa que té més de 3000 anys d’antiguitat. El nom de Nowruz apareix registrat en temps dels Parts, entre el segle Ii a.C. i II d. C. però es pensa que a Pèrsia ja se celebrava en el 400 a. C. Alguns especialistes suggereixen que un dels complexos de Persèpolis podria haver sigut construït expressament per la celebració d’aquesta festa. 

Durant el govern sassànida entre els anys 224 i el 650 la festa del Nowruz ja era la celebració més important de l’any. Fins i tot en els primers temps de l’Islam era una data assenyalada. Hi ha constància de que els califes presidien aquestes festes i en el període abbàssida era una festa reial. Ni les invasions mongols i turques van eradicar aquesta festivitat. 

Hi ha qui creu que el comportament i actitud que es té durant el Nowruz marca el nou any que comença. Si ets amable amb els del teu voltant tindràs un bony any, però si et baralles o discuteixes tindràs un mal any. 

Abans de la caiguda de la Unió Soviètica Iran era l’únic país on es celebrava, però quan Àsia Central i el Caucas van independitzar-se van recuperar aquesta festivitat i el Nowruz es va declarar festa nacional. 

Aquí a Turkmenistan hi ve la gent dels diferents pobles i regions del país, per això hi ha diferencies ètniques, que s’evidencien pels vestits. A mi de faccions no em semblaven tant diferents, però els colors i detalls dels vestits si que canvia. Cada poble porta les seves tradicions musicals, culinàries, artístiques... és una festa intercultural. 

A l’interior de les yurtes les dones estaven enfeinades, en unes parant la taula per menjar, en altres estaven reunides i xerraven o es vestien per les actuacions que farien. A fora hi havia focs, olles preparant menjar. Vaig sentir curiositat per saber que cuinaven i ja de bon matí em van oferir un tros de pollastre que era el que hi havia a dins de l’olla. 

Em vaig dedicar a fer un munt de fotografies, i me’n van fer també moltes. Els joves, nois i noies anaven també com bojos, fent fotografies amb els seus mòbils. No ens enteníem amb paraules però les cares els gestos eren prou expressius.

Així com els vestits de les dones són de colors vius, blaus, grocs, vermells, blancs... els homes majoritàriament van amb conjunt d’americana i pantaló fosc, amb camisa blanca i corbata fosca. Ara be, vaig veure un grup d’homes grans amb els vestits tradicionals. Eren barbuts, amb unes llargues barbes blanques, una jaqueta blau-gris que arribava al genoll, i uns grans barrets foscos. També porten els vestits tradicionals els nois que tenen alguna actuació, i varia segons de quina regió son, igual que passa amb les noies. 

Hi ha unes parades on venen refrescos i menjar; hi ha alguns escenaris on, quan arriben les autoritats hi ha actuacions. 

Hi ha també molts homes vestits de fosc, que vigilen i controlen, que no sempre et deixen circular per on vols, que es comuniquen entre ells i aconsegeuixen saber que passa en cada racó de la festa. 

Hi ha artesania de les diferents regions, i també en alguns llocs ensenyen diferents treballs artesanals. En una de les parades fan pastes i em posen a mi a aplanar i retallar la pasta mentre els de la televisió filmen. Sembla molt fàcil però no ho era, les que vaig tallar jo van quedar fatal, i suposo que després van haver de refer-les.

Més enllà em van enganxar per parlar amb una senyora, ens filmaven mentre intentàvem comunicar-nos, ella en turcman i jo en anglès. M’ensenyava com es cardava la llana i ho vaig intentar, també amb bastant poc èxit. Amb les estores de canya me’n vaig sortir una mica millor: tens els llistons de canya i has d’anar passant el cordill per subjectar-les entre elles. L’estora està posada en vertical, i el cordill amb una pedra penjant, per tibar. 

En un altre lloc tenen unes palanganes amb tints on teixeixen la llana. Més enllà hi ha els animals: camells, alguns amb la cadira decorada i coberta per quan hi va la núvia, xais, cavalls... Els cavalls són molt importants aquí, per això hi ha el ministeri dels cavalls i el de les catifes. 

Aquí i allà actuacions, obres de teatre enmig d’una rotllana, grups que canten... Està tothom esperant a les autoritats per començar de debò. Quan arriben, amb hores de retard, tota la festa s’activa. Hi ha espectacles en cada racó. Les càmeres (televisió i premsa) que segueixen a la comitiva. L’estrella és l’actuació dels cavalls. Aconsegueixo estar en primera fila, ja que el guia ens havia avisat que valia la pena. És una pista circular, en la que hi van entrant diferents cavalls amb els seus genets, fent acrobàcies. És un bon espectacle. Sorprèn també una criatura, que es veu molt petita sobre el cavall, l’agilitat i destresa que té.

Hi ha un noi que camina sobre un filferro, o hi va en bicicleta aguantant-se amb un llarg pal. Més enllà veig una sessió de lluita.... és tot un espectacle continu. Alegria i música per tot arreu. Uns nois fan un concert amb tasses com a instruments. 

Quan ja anava a tornar cap a l’autocar doncs era l’hora que havien dit de marxar, al menys la darrera vegada que havia vist al guia, em va venir un noi que venia a l’autocar amb nosaltres, ajudant de guia suposo, que en veure’m amb el fulard vermell em va dir que tenia que entrar en una yurta a menjar, que estaven tots allà. 

Vaig entrar i a l’interior hi havia una taula parada i algun dels alemanys instal·lats menjant. O sigui que vaig menjar allà. Al meu costat hi van venir uns iranians que van entrar darrera meu. Hi havia una mica de tot: embotits i formatges, embotits sense porc, pollastre, pans diversos, refrescos, sucs, safates amb fruites, caramels i dolços.... Tot molt ben presentat. 

La família iraniana, una parella amb el fill, havien vingut per la festa; l’home em va explicar que tot i que a Iran també es celebra és molt diferent, ja que al seu país és més una festa familiar, dins de casa, no se surt al carrer a ballar, no hi ha aquesta explosió de colors i vida a l’aire lliure. Em deia que tot i que els dos països estan a tocar, era el primer cop que visitaven Turkmenistan. 

Vaig estar una estona amb ells i després vaig marxar per retrobar la meva gent. Eren ja les tres del migdia i molta gent marxava; era un munt de taxis i autocars donant la volta i tornant cap a la ciutat.

Aquesta festa m’ha fet venir ganes d’anar altres anys a veure com se celebra el Nowruz en els altres països de l‘Àsia central.