dissabte, 15 d’octubre de 2016

Sri Lanka_9: Sigiriya rural

A la tarda em vaig apuntar a una excursió per veure la vida rural. Valia uns 20 euros una volta que dura dues hores. Va ser curiós, ja que vas en diferents medis de transport. 

El primer tram el fèiem en carro tirat per un bou, però com que era l’hora de la calor, l’animal no estaven massa per la labor, i no es deixava enganxar al carro. Finalment van aconseguir que fes cas. Per un camí de terra vam anar cap al llac. La pista no estava en molt bon estat i quan vam creuar amb un altre carro va ser una mica laboriós el pas. 

Un cop al llac vam agafar una barca per fer un recorregut pel llac. Més que una barca era una plataforma de fusta suportada per dos barques estretes que feien de flotadors. Feia molta calor ja que estàvem a ple sol, però era fantàstic. Aquest artilugi no anava a motor, sinó a rems, o sigui que el silenci era absolut. Al fons del llac es veia la roca de Sigiriya. 

Aquí i allà es veien casetes disperses, que indica que hi ha gent vivint al voltant del llac. 

Ens apropen a una zona on està ple de lotus. Recullen fulles i ens fan un barret per protegir-nos del sol. També cullen flors de lotus que encara estan tancades i les obren fent diferents dissenys amb els seus pètals. Són uns artistes. La que em van donar a mi tenia forma de rosa blanca. 

Vam arribar a un petit poblet on ens esperava una família. Vam veure a l’avia, una parella i el seu fill. La dona va ser la que ens va ensenyar com vivien. L’avia cuidava del net i l’home venia de tant en quant a ajudar en alguna cosa. 

En el poble hi ha cases de fang, altres amb les parets de fulles de palmera trenades i algunes d’obra, que ja són més confortables. 

La senyora ens ensenya com separen el gra d’arròs de la closca. Provem també el morter de fusta, per treballar dret; és molt similar al que he vist per Àfrica. Aixequen el piló i el tiren amb ritme constant i força, per anar picant el que hi ha dins. Sembla senzill però el piló pesa molt; ella el fa anar amb una agilitat impressionant. Jo no arribo a aixecar-lo ni tres centímetres. 

Tenen també un molinet de pedra. Aquest es fa servir assegut en un tamboret baix. S’ha de fer rodar, una pedra sobre una altra, empenyent per un pal que hi ha dret. Un cop més, no té res de senzill. Asseguda jo no tenia prou força per girar la pedra. Mig dreta la cosa millorava una mica, però no massa. 

Ens va ensenyar a preparar el pa típic d’aquí, el roti. Barreja coco ratllat, amb una farina (que no sé de què és). Afegeix alguna espècie i fa una massa afegint una mica d’aigua. Posa la massa entre dues fulles de cocoter i ho cou sobre una planxa metàl·lica que està sobre el foc. El foc el fa amb closques de coco. 

A part prepara una salsa amb seva, tomàquet, bitxo, aigua i coco ratllat. Aquesta salsa és crua i serveix per acompanyar el roti. Com que era picant jo vaig optar per prendre el roti tot sol. Estava molt bo. A mi no m’agrada el coco i en canvi aquests rotis sí; no té el gust característic del coco. 

Per beure ens van preparar una infusió; per endolcir-la et donaven uns terrosos fets amb mel i gingebre. No s’ha de posar dins de la infusió sinó que es mossega un boci i es beu un glop d’infusió. 

El poble es troba en una clariana enmig de palmeres i suposo que tenen algun conreu. Des d’allà vam agafar un tuck-tuck per anar fins al bus i després ja de tornada a l’hotel. 

Havia sigut un dia intens, amb la pujada a la roca i el sol en el trajecte pel llac. Així que en arribar a l’hotel va ser genial poder-se donar un bany i descansar. La llàstima és que a la que va començar a baixar el sol van sortir gran quantitat de mosquits i mosques.

Sri Lanka_8: Sigiriya

Sigiriya és un important recinte arqueològic que atrau a moltíssims turistes. Per això vam anar-hi a les 7 del matí. A més, el guia hi havia anat abans per posar-se a la cua i ser dels primers quan comencessin a vendre entrades. La veritat és que val la pena anar d’hora. Hi ha moltíssima gent i hi ha trams en que el camí és estret, per tant es va en fila índia. Així que si ets dels primers no has d’anar-te aturant tota l’estona.

Sigiriya vol dir la muntanya del lleó. El que caracteritza a aquest lloc és la roca que sobresurt, uns 180 metres per sobre la plana. A dalt hi ha un palau i al voltant de la roca, en la base, hi ha uns bonics jardins. 

Fa uns dos milions d’anys en aquesta zona hi havia volcans actius; la roca de Sigiriya és el magma solidificat d’un d’aquests volcans. El vent i la pluja dels milers d’anys transcorreguts van erosionar el volca i ha quedat tan sols el magma endurit.

Les primeres traces de vida humana que s’han trobat són del 5000 a. C. i fins i tot hi ha qui no descarta que abans d’aquesta data ja hi visqués gent. 

Entre l’any 1000 i 300 a. C. els habitants de la regió es van tornar sedentaris, i es van començar a dedicar a l’agricultura, cultivaven mill i arròs. I van desenvolupar els primers sistemes d’irrigació. També va començar-se a utilitzar el ferro. 

El primer cop que es va produir ferro a Sri Lanka va ser cap a l’any 900 a. C. i el procés es va dur a terme aquí a Sigiriya. Fabricaven estris per treballar el camp Entre el segle I i IV d. C. van ser importants productors de ferro. 

A partir del segle III a. C. comença aquí la vida monàstica budista. El monjos vivien en les coves que hi havia en la roca. Aquest període s’allarga fins al segle I a. C. 

El regnat de Kasyapa I, entre el 477 i el 495, va ser el més profitós. La construcció es va desenvolupar molt en la regió. El palau que hi ha sobre la roca i els jardins de la base es van construir en aquest període. 

Abans de l’any 477 el rei era Dhatusena I, que vivia a Anuradhapura. Aquest rei tenia dos fills, Moggallana, que era el príncep hereu, i el seu germanastre, Kasyapa, que no era fill de la reina. Kasyapa va fer un cop d’estat, va matar al seu pare, va enviar al seu germanastre a l’exili a l’Índia i es va proclamar rei. Va establir-se a Sigiriya, on va fer-se construir un palau sobre la roca. 

Ara be, menys de 20 anys més tard va reaparèixer el seu germà a reclamar el trono; evidentment hi va haver enfrontaments i batalles i Kasyapa, davant la derrota que patia, es va suïcidar; diuen que ho va fer en el mateix camp de batalla. 

Vam començar la visita pujant a la roca, l’emblema de la ciutat. La primera part del camí és a peu pla, creuant els jardins fins que s’arriba al peu de la muntanya. Llavors es comença a pujar més o menys per l’ombra; en algunes zones és pels arbres, d’altres per l’ombra de la pròpia roca. En les vistes aèries es veu el bloc de roca enmig del verd de la plana.

Hi ha escales metàl·liques subjectades a la roca, i rampes, per facilitar l’accés a la part de dalt. Pel camí hi ha alguns nois i homes que s’ofereixen a ajudar al que tingui problemes en algun punt. 

La pujada a dalt de tot es fa en dos trams: hi ha un primer replà, que és l’esplanada de l’escala del lleó, i després pujant aquesta escala s’arriba al cim, on hi ha les restes del palau. 

En el primer tram hi ha, a mig camí, el que anomenen la paret mirall. És un mur que tapa el penya-segat, de totxana i enguixat a sobre. Es va construir en el segle V. Diuen que el polit de la paret feia que es pogués veure des de molt lluny. Aquest estil que combina la roca i la totxana era típic de les construccions de Sigiriya. 

Una mica més amunt d’aquesta paret mirall hi ha una cova amb frescos. Queda relativament poques pintures a veure, o que et deixen veure, però antigament sembla que hi havia uns 140 metres de llarg per 40 metres d’alçada decorats. Una part en la roca, altra en la cova i també en la paret mirall. En un llibre publicat l’any 1907, sobre les antigues capitals de ceilan, es parla de que tota la roca semblava una gran galeria de pintura. 

Tot i que molts cops a aquestes pintures se les anomena frescos, diuen que no sembla que s’hagués utilitzat aquesta tècnica. 

La visita d’aquesta cova em va agradar, tot i que em va decebre una mica. Potser perquè no pots entretenir-te massa, hi ha cua, n’hi ha menys d eles que em pensava i al natural el color es veu més esmorteït que el que trobes en les fotografies. No deixen fotografiar-ho o sigui que he fotografiat les del llibre que vaig comprar. 

Es puja per una escala de cargol de sentit únic, ja que és molt estreta; es baixa per una que hi ha a l’altre extrem de la cova. Hi ha representades apsares, o nimfes celestials, típiques de l’art en el mon asiàtic. 

Les primeres descripcions que es van fer d’aquestes pintures es basaven en el que es veia per telescopi des dels jardins. Això passava cap al 1830-40. L’any 1891 es va publicar un article amb reproduccions fetes per l’home que va accedir fins a la cova i les va poder copiar. 

Hi ha qui opina que aquestes figures femenines tenen les faccions de les dones de la cort de Kasyapa i que representa una processó cap a un temple. Altres suggereixen que hi ha una princesa i que es volia representar el caràcter diví de la reialesa. 

Quan en el segle V o VI el palau va quedar abandonat, es van construir monestirs en aquesta zona i per tant aquesta roca es va convertir en centre de pelegrinatge per la gent del país. Pujaven a veure el palau i també les pintures. La seva bellesa els deixava impressionats i els hi dedicaven poemes que gravaven sobre la paret mirall. Hi ha grafitis del segle VI i al llarg dels segles, fins al XIV n’hi van anar apareixent de nous. Se n’han pogut interpretar uns 700. 

A partir del segle VI es van construir nous monestirs, i el seu poder va anar augmentant fins al segle X o XI. Llavors, com que la capital era Polonnaruva, Sigiriya va entrar en declivi. La ciutat va quedar abandonada i només continuava la vida rural; ara be, el sistema d’irrigació es conservava. 

El palau que hi ha sobre la roca va quedar oblidat des del segle XIV fins al segle XVII en que es va ocupar amb finalitats militars. Va ser a partir de 1890 quan es va restaurar l’accés al palau, es van fer plànols i mapes de la zona, i es van analitzar i estudiar les pintures que hi ha a les coves. 

Després de la cova de les pintures s’arriba a l’esplanada de l’escala del lleó. És impressionant. Aquí era on començava l’escalinata que et duia cap a palau. En el passat hi havia una figura de lleó, i si ho he entès be, l’escala passava més o menys per l’interior. El que queda ara són les urpes del lleó. Per la seva mida ja s’intueix que la figura era de talla considerable. La roca i l’escala de pujada impressiona. 

La figura del lleó té un simbolisme, es considera aquest animal com un ancestre i a més era el símbol dels reis de Sri Lanka. Per tant en l’accés al palau reforçava el poder del rei i la seva majestat. 

Des d’aquesta esplanada la vista és interessant. Es veuen els fonaments de diverses construccions al voltant i una mica més avall. 

En la paret que queda just a sota del palau, hi ha des de fa anys, ruscos d’abelles. Són impressionants. Quan la gent puja per l’escala metàl·lica fins al cim, si fa massa soroll, i especialment quan comença a tocar el sol, les abelles es poden posar nervioses i sortir a atacar a la gent. Si es va d’hora, hi ha menys gent, per tant es fa menys soroll i fa menys calor, amb el que el risc es minimitza. 

A l’esplanada hi ha una tenda força amplia, amb mosquitera, que serveix de refugi si les abelles ataquen. Hi ha personal mèdic de guàrdia i vigilants. Tenen uns vestits protectors, un mono de plàstic, amb caputxa que tapa tot el cos i la cara. Quan les abelles fan molt brogit, vol dir que estan molt nervioses i llavors poden arribar a prohibir l’accés al palau. Si tot i així es vol accedir al cim, cal fer-ho vestint aquest equip. Si es declara l’emergència mentre s’està a l’esplanada la gent es tanca a la tenda. 

No sé que deu passar si estàs pujant i les abelles surten. Es deu muntar un bon caos a l’escala i pot ser perillós. Per això penso que a la que detecten que hi ha un petit risc ja veten l’accés. 

Vam tenir sort, era d’hora i encara no hi havia massa soroll. Senties el run-run que feien les abelles però no en vaig veure cap. Un cop a dalt te n’oblides del tema fins que no tornes a passar per la seva vora. 

Després de l’últim esforç, pujant per l’escala clavada a la roca, s’arriba al cim. És de forma ovalada i es poden veure les restes del palau. El que més impressiona en arribar és la vista. Miris on miris al voltant tot és verd. 

El que és el palau té tres seccions: la part baixa del palau, la part alta i els jardins. Connectant les tres zones hi ha una gran piscina tallada a la roca. Les construccions tenien teulades i sembla que recollien l’aigua de la pluja i la que baixava per la teulada. Part de l’aigua s’utilitzava i la resta baixava per canals cap a una cisterna que hi havia a la part baixa del palau. 

Devia ser impressionant veure tot això des de la plana. Per una banda el lleó de la porta d’accés i a dalt, sobresortint el palau amb els seus jardins. 

Es baixa per una altra banda, a través del bosc i es van trobant més restes d’antigues construccions. Crec que algunes són monestirs. En arribar al peu de la roca vaig poder-me entretenir una estona passejant pels jardins. Diuen que són uns dels jardins històrics més antics del món. Estan força cuidats, al menys la part per la que s’accedeix a la roca. Hi ha moltes basses amb nenúfars i lotus. No hi falten tampoc els micos. 

Després vam anar al museu. Hi ha alguna maqueta i vistes aèries de tot el complex arqueològic. Hi havia una exposició temporal en la que es podia veure com era una casa tradicional i alguns dels estris que feien servir; molts fabricats amb pell d’animal. Em van cridar l’atenció unes xancletes, que tenien la mateixa forma que ara, però eren de pell d’animal.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Sri Lanka_7: Medirigiriya

Després de visitar Polonnaruva vam anar a dinar, un buffet molt casolà però que estava molt bo. Em va costar 1000 rupies, que son uns 6 euros. Hi havia crema de carbassa, dal (llenties) que picaven força, curris, que ja he après que el blanc és una mica menys picant que l’altre. Hi ha vegetals diversos, pa de coco, que no té gaire gust a coco, pastissets variats.... vaja que hi havia una mica de tot, amb diferents graus de picant.

Després de dinar vam anar cap al recinte arqueològic de Medirigiriya. S’assembla a Polonnaruva però molt més tranquil, ja que hi ha molt poca gent.

El vatadage (edifici circular) de Medirigiriya és menys conegut que el de Polonnaruva però diuen que és el més important de tots. Es va descobrir l’any 1897 i ja des d’aquell moment es va veure la importància que tenia la descoberta. Ara be, a l’hora de començar els treballs de restauració es van trobar amb el fet de que els obrers budistes trobaven malament cobrar per restaurar un temple del seu culte. Així que van haver de recórrer a treballadors musulmans per tirar endavant el projecte de restauració, que es va acabar en el 1945. 

A part del vatadage, estaven convençuts que en aquella zona tenia que haver-hi més restes arqueològiques. Per preservar-les, l’any 1937 es va declarar zona protegida un terreny d’uns 600 acres. Ara be, amb el temps la regió es va anar poblant i aquest perímetre protegit va anar-se escurçant. La gent s’instal3lava, removia la terra per dedicar-la al cultiu, i si hi havia peces antigues o les feien desaparèixer per poder seguir utilitzant el terreny o les venien. Així que la zona protegida s’ha reduït considerablement; ara el recinte arqueològic ocupa uns 250 acres. 

Actualment a Sri Lanka queden tan sols 10 vatadages. Com ja he explicat aquesta construcció circular és típica de Sri Lanka, tot i que moltes dels motius decoratius tenen influencia índia. És un lloc de culta budista, amb una petita dàgoba al centre envoltada per cercles de columnes. Alguns autors opinen que aquestes columnes devien aguantar un sostre de fusta que protegia la dàgoba. Ara be, en el vatadage de Medirigiriya, les columnes no semblen prou altes i es pensa que en aquest cas no hi havia sostre. 

Segons les cròniques, aquest lloc de culte es va construir durant el regnat de Kanista Tissa, entre els anys 167 i el 186. Després cap a l’any 670 hi va haver una primera ampliació, la construcció d’una capella i d’una casa d’acollida. 200 anys més tard, ja hi havia un hospital i al llarg dels anys es van anar fent millores i ampliacions. 

A partir del que s’ha trobat en el que era l’edifici de l’hospital es pensa que les habitacions tenien portes. A més aquí s’hi ha trobat un bany medicinal en pedra, amb la forma del cosa humà. 

En algunes inscripcions que s’han trobat en pedres s’explica el funcionament de l’hospital així com anotacions del les provisions. S’indica que tenien cabres i galls. A més també hi ha un escrit en el que s’indica que no està permès que els malalts deambulin per la ciutat. Una de les pedres amb inscripcions està en llenguatge tàmil. 

Sembla que en el segle XII els monjos de Medirigiriya van tenir un paper clau en la resolució d’un important conflicte polític. Ja feia temps que hi havia constants enfrontaments entre les tropes reials i les rebels; hi havia hagut molts morts i molt patiment. 

Els dos bàndols estaven força igualats i no semblava que el conflicte es pogués resoldre fàcilment. Això va portar als monjos a intervenir, utilitzant la influencia que tenia la religió en la societat del moment. Van aconseguir una treva en les hostilitats i que s’arribés a un acord. El rei ja era força gran i encara no havia decidit qui seria el seu successor; per altra banda el líder dels rebels era jove. L’acord a que es va arribar era que el rei seguiria governant fins a la seva mort i que el seu successor seria el líder dels rebels. O sigui que el líder rebel si esperava una mica seria proclamat rei. Per evitar que cap dels dos bàndols es fes enrere en el tracte, aquest acord es va gravar en dos pilars de pedra. un d’ells va quedar a Medirigiriya i l’altre es va enviar a Samgamuva. 

A mi aquest complex em va agradar molt. S’estava tranquil, era més petit i em va semblar més assequible, més acollidor. 

A part del temple circular hi ha una dàgoba de totxanes vermelloses, amb figuretes de buda. També hi ha les restes d’un edifici amb escultures de budes de diferent mides. Algunes sense cap. Esta prohibit fer-se fotos donant l’esquena a la imatge i també posant-se traient el cap per darrera d’ella. Es a dir tot el que es pugui considerar una falta de respecte al seu culte. 

Més enllà hi ha l’arbre de la il·luminació, que com en altres llocs, està protegit; hi ha banderoles d’oració de colors, imatges de buda i els llaços blancs amb la moneda a dins per demanar algun desig. 

Tot el conjunt està en una zona enjardinada, molt verda i frondosa, per tant no és d’estranyar que quan la vegetació no estava cuidada, hagués quedat amagat i també protegit per la natura.

Sri Lanka_6: Polonnaruva

Palau reial
Vam sortir molt d’hora al matí, a un quart de 8, per no trobar massa gent ni patir massa calor durant la visita de l’antiga ciutat de Polonnarowa. 

Polonnaruva es va convertir en la capital del país, després de la destrucció de Anuradhapura l’any 993. 

Aquí s’hi poden veure els monuments realitzats pels Cholas, i esl jardins construïts en el segle XII que va ser el període de màxim esplendor d’aquesta ciutat, que va ser la segona capital del país entre els segles XI i XIII. Va tenir gran influencia en la política i la societat del moment. Des de l’any 1982 forma part del patrimoni de la Unesco. Es conserven tant edificis religiosos com civils. 

L’antiga ciutat ocupa una gran extensió. D’alguns edificis es veu molt poca cosa, tan sols els fonaments, d’altres hi ha més cosa en peu. Jo vaig trigar unes dues hores en recorre’l. Per sort els trams entre un edifici i l’altre els pots fer amb sabates i es en cadascun d’ells que te les vas traient. Un cop més, els mitjons son fonamentals si un té la planta del peu una mica sensible. 

Aquesta antiga capital va ser destruïda quan hi va haver la invasió per part d’un rei de l’Índia, Kalinga Maga, en el 1236. Van capturar al rei, el van torturar i matar; també es van acarnissar amb la població i amb els monjos. Els temples van ser destruïts, la ciutat saquejada. Els monjos que quedaven van ser expulsats i al final la ciutat va quedar abandonada. La vegetació va amagar-la i va caure en l’oblit. 

Va ser durant el període britànic que es va retrobar, l’any 1820. Es va publicar una primera noticia del seu descobriment, i uns anys més tard es publicava a la premsa una descripció de la ciutat. 

Hi ha indicis que apunten a que abans del regne de Polonnaruva aquesta zona ja estava habitada. El primer rei d’aquesta dinastia (1055-1110) va ser el que va alliberar el país del domini chola. Es va dedicar a restaurar els temples i dàgobes que havien quedat malmeses amb la guerra. Durant el seu mandat es van recuperar antigues escoles, es van construir cases per refugiats, especialment per dones i nens. Es van rehabilitar antigues canalitzacions d’aigua.es van estendre les relacions comercials amb països propers, com Malàisia, Sumatra i Xina. I va saber mantenir aliances amb reis Choles. 

Un altre rei que va ser important va ser el que va regnar entre el 1153 i el 1186. Va unificar les sectes budistes que hi havia, va ser un període molt bo per l’arquitectura. Va portar la pau al país. Es van construir nous embassaments per acumular aigua de pluja, noves canalitzacions i es van estendre les zones de cultiu. La ciutat de Polonnaruva es va reconstruir i millorar, incorporants sistemes de defensa, però també jardins. Es van construir nous temples i dàgobes. I és d’aquest període la construcció d’un temple on guardar i venerar la dent de Buda. 

Es va construir la sala de les almoines, on s’acollia als pobres, i també hospitals. El rei d’aquesta època es veu que era un bon metge. També es va decretar que no es matés als animals que vivien prop de les ciutats.

Aquest regne tenia bons vaixells mercants i militars, les relacions comercials amb l’exterior van anar prosperant. I els sistema de canals i reserva d’aigües també va anar-se ampliant al llarg dels anys. 

Els embassaments pels singalesos tenen i han tingut al llarg dels segles gran importància. No és tan sols un lloc on acumular i guardar l’aigua de la pluja, sinó que ja des del segle IV les tècniques per emmagatzemar-la i distribuir-la eren sofisticades. El sistema de rec i canalitzacions portava aigua als cultius, per tant era la seva font de vida i subsistència. Per això sempre estaven al costat d’un temple o monestir, envoltades d’espai verd on poder fer celebracions de tipus religió. L’aigua font de vida i el temple a part de l’aportació espiritual donava assistència mèdica. 

Els reis singalesos construïen embassaments o cisternes en diferents llocs. A les parts altes per poder fer arribar l’aigua a les valls, en els boscos, per evitar que els animals s’apropessin als llocs habitats a buscar aigua o destrossessin els camps de cultiu. Els canals estaven connectats als embassaments i hi havia algun sistema de vàlvules que, segons la pressió que hi hagués, permetia regular el pas de la cubeta de reserva al canal. A més regulava també el flux.

Els antics singalesos consideraven la cobra com l’animal guardià i protector de l’aigua. Així que en qualsevol reserva d’aigua, es poden veure gravats o figures en pedra, que representen el cap d’aquesta serp. 

El primer que trobem son les restes del palau reial; sembla que tenia 7 pisos i mil habitacions. Costa d’imaginar amb el que es veu ara, però sí que vas trobant restes aquí i allà enmig de jardins, cosa que ja et fa pensar que era grandiós. 

El recinte és tant gran i hi ha tantes coses disperses que costa una mica saber on fixar l’atenció. Per allà hi havia un grup de turistes asiàtics, potser indis o potser singalesos, no ho sé. El cas és que em vaig dedicar a seguir-los; no entenia el que els hi explicaven però si que podia veure en que els feien fixar-se que devien ser les coses més importants. 

La sala del consell, és molt bonica. Enmig del jardí, hi ha una plataforma, més o menys a mig metre d’alçada. Tot el voltant d’aquesta base està gravada amb elefants, lleons i cavalls; està bastant deteriorada i com que vaig veure’ls a ells mirant és quan m’hi vaig fixar, sinó potser no me n’hagués adonat. Hi ha uns quants graons per pujar a dalt, custodiats per dos figures de mida força gran, que crec que representen lleons. A dalt hi ha tot de columnes arrenglerades que devien aguantar un sostre de fusta. En les columnes hi ha inscripcions que destaquen la importància del rei. Aquí hi havia el trono del rei, per això els lleons a l’entrada i també estaven al costat del seu seient, en pedra. 

Al peu de les escales, o a l’accés a temples i llocs sagrats hi ha una pedra semicircular, la lluna de pedra, que està gravada. Les primeres pedres d’aquest estil no estaven gravades. Es creu que inicialment eren per eixugar-se els peus i després va anar-se modificant la forma i decorant-se. Aquí a Polonnaruva s’han trobat tant en edificis religiosos com civils.

Vatadage
En el que eren edificis religiosos, les escalinates tenen unes figures d’animals tallades en pedra, són els guardians, tenien una funció protectora. 

Una mica més enllà hi ha el bany reial; l’aigua estava canalitzada des de la cisterna fins aquí. I pel que diuen les cròniques sortia de la boca d’uns lleons en pedra, fent una mena de dutxa. Sembla ser que al costat hi havia una habitació que servia de vestuari. El lloc és agradable, ja que hi ha l’ombra dels arbres.

Em trobo una família que té ganes de parlar, i ens fem fotografies uns als altres. Hi ha alguna noia jove, molt guapa, i un grup de dones grans vestides de blanc, molt agradables. 

Trobo també les restes d’un temple, està mig ensorrat però es pot entrar i al fons, en una sala petitona, que ja no té sostre, hi ha un lingam i un yoni de pedra, que representen dos divinitats hinduistes, Xiva i Shakti, la unió de lo masculí i lo femení. Coma guardiana hi ha una dona gran, que du un vestit vermell i té una expressió de gran serenitat al rostre. 

Les restes de figures i relleus a les parets indica la importància que tenia aquesta ciutat, ja que es veu molt treballat. Algunes construccions són en pedra mentre que d’altres fetes en totxana. 

En l’interior d’algun edifici, o de les seves restes, es poden trobar racons on hi ha escultures de Buda, en diferents posicions, dret i assegut. Sempre hi ha alguna llàntia cremant al seu davant i hi ha pètals i flors com a ofrenes. 

llibre de pedra
El que anomenen el Vatadage, que vol dir edifici circular. Al centre hi devia haver una dàgoba que protegia una relíquia. És molt curiós. Hi ha quatre escalinates per pujar, que a l’igual que abans, tenen les baranes gravades, i la seva pedra de la lluna abans del primer graó. Tot està treballat, la paret i els graons. Hi ha diverses figures de guardians en cada escala, i quatre figures de Buda, en els quatre punts cardinals, mirant cap a les escales. 

Hi ha un altre conjunt arquitectònic que em crida l’atenció, el que anomenen Nissankalata Mandapa. Hi ha un conjunt de columnes amb decoracions molt peculiars, diferents a la resta que hi ha per aquí. Aquests conjunt va ser construït cap a l’any 1190. Al centre hi ha una petita dàgoba, on se suposa que hi guardaven els llibres religiosos. Les columnes probablement aguantaven un sostre que protegia aquesta dàgoba. 

També hi ha un temple que es va construir per guardar i protegir les relíquies de Buda (una dent i el seu bol) durant una època convulsa. 

Més enllà el que anomenen el llibre de pedra. És una gran pedra plana, amb una inscripció que diuen que és la més gran trobada a Sri Lanka. En la inscripció s’explica que s’havia portat des de Mihintale, que està a uns 100 Km fins aquí per un home molt fort. En el text es fa un elogi del rei, dels seus orígens i del seu progrés. Així com de les coses bones que havia aportat a la població. 

Hi ha un edifici de 7 pisos que diuen que té decoracions d’estil cambodjà; es pensa que podria ser un lloc de culte pels soldats cambodjans que formaven part de l’exercit de Polonnaruva. Està bastant deteriorat però si que es veuen restes de decoracions sobre les parets exteriors. 

Polonnaruva era una ciutat emmurallada, amb quatre portes; al menys la ciutat antiga. Si ho he entès be, a l’interior hi havia el palau reial, els temples i monestirs i la guàrdia reial. I fora de les muralles hi vivia la població. 

Hi havia botigues i mercats, típic d’una gran ciutat. Els mercaders i la gent de classe benestant vivien en cases construïdes en totxana, mentre que la població més pobre vivia en cases de fusta i fang, amb sostre de palla. Hi havia forces edificis de pisos. 

La ciutat disposava de canalitzacions d’aigua, de clavegueram, hospital, cases per peregrins i necessitats.... Molt ben equipada per l’època (al voltant del 1170). El cementiri estava a les afores de la ciutat. 

Hi ha una dàgoba, crec que fora del que era la ciutadella. Es va construir com una rèplica de la d’Anuradapura. Al voltant, té diferents nínxols, com petites capelles, on hi ha imatges de Buda, de diferents talles i l’estat en que es troben també varia força. També hi ha altres divinitats, Això és una cosa que em sorprèn, la mescla de les dues religions. 

La barreja d’hinduisme i budisme té el seu origen en que els reis singalesos es casaven amb princeses índies, per tant hinduistes. Així que els reis, per tal de que poguessin seguir els seus propis rituals religiosos, feien construir temples hinduistes, a més dels budistes. 

Un altre conjunt que està una mica més allunyat però que a mi em va encantar és el que anomenen Uttararama, o Gal Vihara. 

En un gran bloc de roca granítica hi ha esculpides 4 figures de Buda, de mides i postures diferents. En una d’elles està assegut, en una altra dret, el que està estirat és molt gran i una altra més petita dons d’una mica de cova. En totes elles el treball de la pedra és impressionant i els devots dipositen flors de lotus al seu davant. El contrast del color de la pedra amb el de les flors fa molt bonic.