dissabte, 8 d’octubre de 2016

Sri Lanka_5: parc nacional de Minneriya

Avui anem de safari; deixem enrere la costa i ens dirigim cap a l’interior, al parc nacional de Minneriya.

Aquest terreny en parc boscos, en part espai obert cobert de gespa, és un parc nacional des de l’any 1997, però ja des del 1938 era una zona protegida. L’objectiu era protegir la vida al voltant d’un embassament que hi ha. Em xoca una mica perque diuen que va ser construït en el segle III d. C., en canvi a mi em sembla natural. Rep l’aigua tant del riu amban com d’un canal, el elahera. 

En l’època seca, quan els altres parcs i boscos queden més desproveïts d’herba fresca, els elefants migren cap aquí, que hi ha la reserva d’aigua. Hi ha uns 150 o 200 elefants, però sembla que poden arribar a ser uns 700. 

A part dels elefants hi ha altres animals i plantes. Hi ha 24 espècies de mamífers, 160 d’ocells, hi ha diversos tipus d’amfibis, rèptils i moltes especies de papallones. Hi ha dos tipus de micos, endèmics del país. El lleopard de Sri Lanka també és endèmic però està en risc d’extinció i es fa molt difícil veure’l. 

Moltes aus migratòries en els seus viatges s’aturen en aquest parc descansar i reposar forces. 

També hi ha bastanta diversitat de plantes i arbres, entre ells hi ha el ficus religiosa, palmeres datileres, eucaliptus, teca, tot i que aquests dos últims em sembla que els han plantat. Veiem també bastant bambús. Impressionats per la seva alçada. 

La visita del parc es fa en jeeps oberts, i es munta una bona cua a l’hora de sortir. Es va per una pista de terra; una part del trajecte es per zona més o menys boscos, pel que hi ha ombra però en altres trams es va a ple sol. O sigui acabes arrebossat de sorra que se t’enganxa amb la suor. A mi no m’importa gaire si després tinc una dutxa; en canvi m’encanta anar sentint l’aire a la cara. 

El paisatge el trobo relaxant, especialment els espais oberts, tot verd, alguns arbres que es retallen contra el cel, el relatiu silenci que hi ha, tenint en compte que hi ha un munt de jeeps de turistes. 

Els conductors dels jeeps s’avisen entre ells quan han divista animals, o si un tram del camí està massa enfangat. O sigui que al finals, s’acaben reunint tots els vehicles en el mateix punt. 

El rei incontestable del parc és l’elefant. Diuen que els que hi ha aquí son una agressius amb els homes. Sembla ser que una elefanta va perdre la seva cria quan va xocar contra un dels jeeps. No m’estranya, ja que quan hi vam ser nosaltres hi havia gairebé el mateix nombre d’elefants que de jeeps. 

Hi ha un moment, en que els jeeps bloquegen tot el camí i llavors algun dels elefants té la brillant idea de voler passar cap a l’altra banda. El segueixen uns quants més. Avancen amb parsimònia però amb decisió caps als vehicles aturats. No busquen un lloc per on poder passar, sinó que van recte. O sigui que de cop tots els conductors es posen en marxa i obren un pas perquè puguin avançar els paquiderms. Es munta una mica de caos però tot acaba be. 

Hem vist també alguns búfals, micos, el paó reial i alguns han vist el gall daurat, que és el símbol del país. Jo només vaig veure galls negres. Això sí, em fa gràcia trobar en llibertat aquests animals que aquí son de corral.

El parc és agradable, i sobretot pel contrast de les visites a les ciutats antigues, però en quant al nombre d’animals que es poden veure no és massa gran.

Sri Lanka_4: Nilaveli i Trincomalee

Entrada al fort Frederick 
Des d’Anuradhapura ens vam dirigir una mica més al nord, a la costa est, per arribar a la població de Nilaveli on ens allotjàvem. L’hotel Anilana Nilaveli està molt ben situat, a tocar de la platja. Vam arribar molt acalorats amb el que va ser molt agradable donar-se un bany i veure des de l’aigua la posta de sol.

La platja és molt tranquil·la i l’hotel cuida força els detalls, tant en el tracte com en decoració. Volen potenciar el turisme en aquesta zona, un turisme de luxe, per les seves platges i el submarinisme iq eu aprofitin a visitar la regió. Vam sopar al mateix hotel. Jo vaig optar de nou pel peix arrebossat, peix espasa, ja que en no tenir salsa m’asseguro de que no pica. 

Nilaveli està uns kilòmetres més al nord que Trincomalee. En la zona nord del país és on és concentren majoritàriament els tàmils, un dels dos grups ètnics més importants del país. L’altre son els singalesos. 

No està del tot clar quan van arribar els tàmils a l’illa, provinents del sud de l’Índia. Hi ha constància que en el segle II a. C. ja hi havia relacions comercials entre aquests dos territoris, el nord de Sri Lanka i el sud de l’Índia. Moltes restes arqueològiques trobades en aquesta regió, enterraments i objectes de ceràmica, entre d’altres, presenten grans semblances amb les trobades al sud de l’Índia, que algunes sembla que són del segle X a. C.

Així doncs, les arrels tàmils d’aquest territori venen de lluny. I és en la costa est d’aquesta regió on es troba Trincomalee. Està ubicada en l’extrem nord de la badia de Koddiyar, en una península. Aquesta badia és la cinquena més gran del mon. 

Trincomalee és una de les ciutats més antigues d’Àsia, i la seva importància és deguda, en part, al port i la seva ubicació, en el bell mig de diferents rutes marítimes pel sud-est asiàtic. En el mon antic va ser la capital dels diferents regnes que hi va haver aquí a l’est. 

Aquí arribaven peregrins, marines i comerciants de diferents indrets (Europa, orient mig, Àfrica, Xina i l’Àsia oriental, Australià). En el període colonial el seu port va passar de ma en ma (portuguesos, danesos, holandesos, francesos, britànics). 

Ara be, la seva importància també és deguda als seus temples, especialment al temple de Koneswaram. Aquest temple es troba en un turó, i crec que és aquest el que s’anomena la muntanya dels tres temples. 

Sobre l’origen o construcció d’aquest temple, les informacions que trobo son disperses. Sembla ser que ja en el segle IV i III a. C. venien peregrins hindús del país veí. Les inscripcions més antigues que s’han trobat d’aquesta època estan escrites en tàmil. Aquest és un dels assentaments tàmils més antics de l’illa. 

En el Mahabarata la narració èpica hindú que es va escriure entre el 100 i el 400 a. C. ja menciona aquest temple, com un important centre de culte. 

En el segle II a. C. aquí hi havia diversos temples i monestirs budistes i en el segle I d. C. ja hi convivien al menys tres religions: hinduisme, budisme i jainisme. Al llarg dels segles els rituals d’unes i altres s’han anat barrejant, i encara avui es pot veure que els temples son venerats per budistes i hinduistes. Hi ha qui diu que el temple de Koneswaram antigament era un temple budista. 

En les restes del temple es va trobar un gravat amb dos peixos i una profecia que deia que després del segle XVI arribarien uns homes provinent d’occident amb diferent color d’ulls i que governarien el país durant 500 anys, però que després el govern tornaria a mans dels del nord. 

Trincomalee és un lloc sagrat tant pels tàmils com pels hindús de tot el mon. Hi ha diferents llocs sagrats hinduistes que en alguns casos també ho son pels budistes. 

Els portuguesos van destruir el temple de Koneswaram, al que anomenaven com el temple de les mil columnes, l’any 1624. Van fer servir el material per la construcció del fort i algunes peces que els hi van semblar valuoses se les van endur cap a Lisboa.

Quan els portuguesos van arribar a Ceilan no van demostrar massa interès per Trincomalee i la regió del nord; ara be, la cosa va canviar quan va aparèixer la primera expedició holandesa. Aquests van arribar l’any 1602 i es va instal·lar a la badia de Batticaloa, bastant més al sud que Trincomalee, però a on no hi havia portuguesos. 

Ofrenes a l'entrada del temple 
Des d’aquest emplaçament van establir bones relacions amb l’emperador de Kandy, que es troba al centre del país. Això és el que va fer que es mobilitzessin els portuguesos. En primer lloc, el 1611 van apoderar-se de Kandy, la van cremar i el seu rei es va haver de rendir. Va ser l’any 1624 quan els portuguesos van arribar a conquerir Trincomalee, van destruir el temple i davant l’amenaça holandesa van construir el fort. 

La població va poder salvar alguna de les imatges del temple i les van amagar en alguna dàgoba. Diuen que en alguns dels murs del fort es poden veure inscripcions i fragments de texts que es trobaven en peces de l’antic temple. 

Tot i el temps passat, els hindús encara tenen molt present la ofensa que representa haver utilitzant material de caire religió en construccions civils i de defensa. Per això per ells el temple actual és un lloc molt venerat. Cada any hi ha una processó en la que els fidels porten ofrenes, fruites i flors, a la posta de sol. Un dels punts en el que es fa la cerimònia és un sortint de la roca, que dóna sobre l’oceà.

Quan els portuguesos van destruir el temple, molts dels objectes van quedar coberts per la runa, enterrats o van anar a parar al mar. De tant en quant, alguna d’aquestes peces surt a la llum. Per ara s’han trobat algunes escultures de divinitats hinduistes.

El fort Frederick, és el que van construir els portuguesos per defensar-se dels holandesos. Més tard aquests el van reconstruir; en algun moment va estar en mans franceses i després el van ocupar els britànics. Actualment és terreny militar, i és la porta d’accés al temple de Koneswaram.

A tocar del mar, just al costat de la porta d’entrada del fort, hi ha una petita capella dedicada a Ganeixa, la divinitat hindú de la saviesa, que es venera perquè du bona sort i ajuda a resoldre els problemes. 

El recinte del fort és molt ampli, veiem soldats fent exercici en alguns dels terrenys que hi ha a banda i banda del camí d’accés. El camí és ombrívol i agradable (tot i ser militar). Un cop s’arriba a dalt, com en altres llocs, cal descalçar-se. En una roca ja es veu una petita balma amb algunes figures de divinitats hinduistes. Més enllà et topes amb una figura gegantina de Xiva, una de les divinitats més importants de l’hinduisme, i a qui està dedicat el temple. 

El temple encara està en reconstrucció. Fins al 2009, any en que va acabar la guerra civil entre els grups tàmils i els singalesos, no es va tornar a obrir al públic. Tot està pintat de nou amb el que costa fer-se a la idea de la seva antiguitat. 

A l’interior no deixen fer-hi fotografies però les de l’exterior ja reflecteixen en part com és. A mi m’impressiona lo elaborat que és i els seus colors. no és un estil que m’entusiasmi, però si que el trobo xocant. 

La situació d’aquest temple és molt bona, com que està sobre un turó a tocar de la costa, es té una bona vista. 

Hi ha molta gent que puja fins aquí a fer les seves ofrenes. I el que és més sorprenent per mi és el ritual que fan per demanar la fertilitat. Al costat del temple hi ha un espai quadrat, amb una malla al voltant, i unes pedres al centre. La gent s’apropa duent un coco, s’atura al davant, fa una pregària i llança el coco al centre, perquè en xocar contra les pedres es trenqui. Si estàs massa a la vora fent el tafaner acabes esquitxat amb l’aigua de coco. La gent entra primer al temple, després surt amb el coco i fan cua per fer la seva pregària. 

Penjant de les branques dels arbres sobre el penya-segat, hi ha ofrenes diverses. I seguint el contorn de la roca, hi ha un caminet, amb coves excavades a la paret que contenen també figures de divinitats hindús, algunes amb una petita llàntia encesa. La gent va fer les seves pregàries en cadascuna d’elles. També s’aturen a fer-se fotos amb els mòbils. En un sortint de la roca, que queda sobre el mar, hi ha una figura, que no sé quina divinitat és, però a la que tots els fidels hi paren molta atenció. 

Prop del temple, al lloc on es deixen les sabates i ha paradetes on venen les paneres d’ofrenes per dur al temple. Aquí hi vénen tant fidels hinduistes com budistes, i alguns d’aquests fan també la cerimònia del coco. Veig també algun monjo budista. 

Baixem del temple, creuant altre cop el terreny militar per anar a veure la ciutat. El primer que visitem és el mercat del peix. El que em xoca és que el tenen sobre una tarima a menys d’un pam de terra, però per on ells caminen. Ara be, el peix té molt bona pinta i l’entorn està molt net. Hi ha bastantes parades que venen tonyina però molt més petita que a casa nostra. Els dies que he pres tonyina l’he trobada molt bona. 

La gent compra el peix sencer i després a fora del local hi ha els qui l’evisceren i el netegen, així el lloc de la venta del peix es conserva net. 

La part del mercat són carrers amb botigues obertes al carrer, amb les mercaderies mig a fora, alguns edificis una mica tronats. Hi ha una mesquita petita enmig de les botigues. El que costa és trobar algun lloc en el que aturar-se a descansar, refrescar-se i beure alguna cosa. 

Hi ha també el mercat de les verdures i el de les espècies. Són petits però agradable. Venen també peix sec, i no tan sols petit, com és habitual en altres llocs. 

Sabíem que a la ciutat hi ha un altre temple hinduista, però quan preguntàvem les indicacions que ens donaven eren contradictòries; ens enviaven en direccions oposades. Finalment, vam aconseguir arribar-hi. Estava també en obres, i l’estil és similar al de l’anterior. Hi estaven oficiant alguna cerimònia i no vaig gosar entrar massa endins per no destorbar. 

Una mica acalorats i amb gana ens en vam entornar cap a Nilaveli, al nostre hotel. Una de les atraccions d’aquí és anar a fer snorkel, com que a mi això no em va em vaig quedar a l’hotel. Vaig fer una mica de platja i passeig. No va estar malament. 

Apalancar-me a prendre el sol o sota els arbres no m’entusiasma, però sí que m’agrada passejar per la vora de l’aigua. I és el que vaig fer. 

L’ambient canvia d’un tram a l’altra. Davant dels hotels, el que trobes és la gent que està allotjada allà, però un cop acaben els hotels ja trobes a la gent local. Famílies amb les criatures, joves... és un ambient distes i divertit. 

A més, quan ja comença a baixar el sol, que és quan vaig poder sortir de sota els arbres sense socarrimar-me, trobes les vaques que surten a pasturar per la platja. Vaig passar una estona amb dos joves singalesos que estaven fent, a l’igual que jo, fotos de la posta de sol.


dissabte, 1 d’octubre de 2016

Sri Lanka_3: Anuradhapura

En tornar de Mihintale vaig sopar a l’hotel: dits de peix espasa arrebossat acompanyat de salsa tàrtara i patates fregides. Estava bo i el preu comparat amb els d’aquí be. Ara be, van trigar bastant a preparar-ho. El problema sempre és a l’hora de pagar, ja que costa tenir bitllets petits i no sempre tenen canvi.

Al matí vam anar a visitar l’antiga ciutat d’Anuradhapura, que forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. Vam començar la visita a les 8 del matí, ja que durant el mes d’agost la calor és forta i cap al migdia costa passejar; aquí et passes el dia suant. 

L’origen d’aquesta ciutat seria més o menys així: l’any 543 a. C. un príncep indi va arribar a Sri Lanka, es va fer amb el control de l’illa i es va proclamar rei. Els que havien arribat amb ell van establir en diferents punts formant pobles. Un grup es va instal·lar en el lloc on ara hi ha la ciutat antiga. L’any 377 a. C. es va convertir en la capital del regne d’Anuradhapura i es va desenvolupar considerablement. Durant tot aquest regne va ser la capital, excepte un breu període de 20 anys en que ho va ser Sigiriya.

El nom d’aquesta ciutat ja apareixia en el mapa del mon que havia fet Ptolomeu en el segle II d. C. 

Durant el segle II a. C. va ser quan tot el país va quedar unificat sota un sol regne, el d’Anuradhapura. Durant els més de 1300 anys d’existència, de tant en quant emergien grups independentistes en diferents regions, i també van patir invasions des del sud de l’Índia. Tot això va portar al final del regne. 

En aquest període el rei era el governant suprem, però des de la conversió del rei al budisme, aquesta filosofia va tenir un paper fonamental en la vida del país, influint en la cultura, les lleis i en la forma de governar. Això es va accentuar encara més amb l’arribada de la relíquia de la dent de Buda a Sri Lanka. 

La gent es dedicava essencialment a l’agricultura, pel que era fonamental tenir un bon sistema d’irrigació, ja que hi ha parts del país que són bastant seques. Tots els reis van contribuir a la construcció d’un sistema de canals i embassaments per tal de que l’aigua arribés a tothom i a tots el camps. 

A més es van dedicar a la construcció de dàgobes, temples i escultures diverses. Les pintures de Sigiriya (que son molt famoses, tot i que jo no sabia de la seva existència) es van fer durant aquest regne.

Com ja he dit, sovint patien invasions des de l’Índia i cada rei tenia que lluitar per preservar la integritat del reialme, que es va desfer durant el regnat de Mahinda V. En aquells moments el país patia gana i hi havia molta pobresa; també diuen que el reia no aconseguia recaptar les taxes. Això va afavorir que la invasió dels Cholas, del sud de l’Índia prosperés. Van capturar al rei i van saquejar la ciutat, traslladant la capital a Polonnaruwa. 

Les primeres taxes que es van instaurar van ser la del gra, que era la que es pagava per utilitzar la terra pel cultiu, i la de l’aigua, per fer servir els embassaments i canals; a més, en els ports hi havia una altra taxa. I si algú no podia pagar les taxes havia de complir un servei comunitari. 

El cultiu d’arròs era un dels recursos més importants del regne d’Anuradhapura, tot i que també es cultivava el cotó, la canya de sucre i sèsam. L’excés en la producció d’aquests productes es dedicava a l’exportació. De totes formes, els productes que tenien més pes en les exportacions eren les pedres precioses i les especies. 

Per altra banda importaven objectes de ceràmica, seda, perfums i vins. Sovint els intermediaris en el comerç amb l’Índia i la Xina eren mercaders àrabs. 

Sri Lanka té una posició privilegiada en l’oceà índic, situant-la en lloc de pas de diferents rutes comercials. Per això el mercat de la seva capital tenia gran importància. La població era autosuficient en molts aspectes, alimentació i teixits de cotó, però hi havia moltes altres coses que tenien que comprar-les i venien de fora. El port de Trincomalee, que està més al nord, va ser un important port comercial durant aquest període. 

En aquesta ciutat s’hi han trobat una mena de monedes de l’any 200 a. C.; són unes peces rectangulars de plata. 

Com ja he dit, el budisme va tenir gran importància en el desenvolupament d’aquest regne i de la seva capital. Un fet rellevant per aquesta ciutat va ser l’arribada de la princesa Sanghamitta; aquesta era una monja budista germana de Mahinda, el monjo que va convertir al rei al budisme. Aquesta noia duia un esqueix de l’arbre sota el que Siddharta Gautama, Buda, va arribar a la il·luminació. Sanghamitta va anar a Sri Lanka amb la idea d’establir un monestir de monges. 

Aquest esqueix va arrelar i es ara un arbre descomunal, molt venerat pels budistes. L’anomenen Sri Maha Bodhi. La relíquia de la dent de Buda va arribar més tard, cap a l’any 320. Es va fer una processó per tal de que tothom la veies i la venerés. I aquesta processó es va anar repetint any darrera any. Vam veure-ho a Kandy, en la festa del Esala Perahera, de la que ja en parlaré quan arribem allà. Aquesta relíquia es va convertir en un símbol pel país i de la reialesa. La persona que posseïa la relíquia era el veritable governant del país. 

Anuradhapura, va ser la capital política i religiosa de Ceilan, i va prosperar durant 1300 anys però en l’any 1017 d. C. el regne de Anurapadhura va arribar a la fi. La ciutat arrasada i abandonada va caure en l’oblit i la vegetació exuberant va propiciar que quedés amagada durant anys.

Actualment és una ciutat sagrada pels budistes. Els monestirs i temples ocupen uns 40 Km2 i es considera un dels jaciments arqueològics més grans del mon. Hi ha diferents zones en les que es poden veure restes de diferents períodes. Mahavihara correspon al que era el centre espiritual i on es troba l’arbre de Buda, el Sri Maha Bodhi. Abhayagiri era un conjunt monàstic format per temples i dàgobes de més de 2000 anys d’antiguitat. Hi ha també la ciutadella, una mica menys antiga, uns 1000 anys (que no vam visitar) i una altra dàgoba la Jetavanarama.

El primer que vam anar a veure va ser el centre religió, Mahavihara. Aquí s’hi fan sovint cerimònies religioses i s’hi han trobat relíquies que van des del segle III a. C. fins al segle XI. En el centre d’aquest recinte, hi ha l’arbre. Es considera que és l’arbre més antic del mon (es diu que es va plantar l’any 288 a. C.) i ha estat vigilat i custodiat durant més de 2000 anys; trobo algun lloc en que destaquen el fet de que va estar custodiat fins i tot durant el període d’ocupació índia. 

La gent ve aquí, majoritàriament vestida de blanc pel fet de ser un lloc sagrat. En tots els recintes religiosos la majoria de gent vesteix de blanc i va descalça. Durant la lluna plena és quan hi ha més gent que ve a fer les seves ofrenes. Hi ha més d’un arbre, suposo que han anat sortint diferents brots al llarg del segles, però el més important es el que està sobre un pedestal. 

Em va encantar perquè era un espai molt ampli, tot al voltant de la porta d’accés a l’arbre, i hi havia molta vida, molta gent comprant i portant ofrenes. Hi havia unes parades on venen les paneres amb les ofrenes que després porten al peu de l’arbre o a les imatges de Buda que hi ha en diferents punts del complex. 

Les ofrenes són molt variades, flors, fruites, roba pels monjos, o el seu kit bàsic (el bol per demanar l’arròs, la tela taronja, roba interior, agulla i fil de cosir, tisores i la fulla d’afaitar). La flor de lotus (crec que és aquesta) simbolitza el renaixement i és la que es troba generalment al peu de les imatges de buda. 

Fan cua per poder entrar al recinte on hi ha l’arbre envoltat d’una tanca. Hi ha banderoles d’oració per tot arreu, gent... és un ambient de religiositat però alhora alegra. Tenen ganes de parlar i comunicar-se amb nosaltres. L’ambient és distès. 

Hi ha gent que va en grup, altres van sols, també hi van famílies, alguns canten o resen, altres en silenci, cap cot, les mans juntes davant del pit... A mi em commou veure la seva religiositat.

Per tot arreu es poden veure bocins de tela lligats en branques d’arbres o en reixes, on sigui. És un tros de tela blanca que a l’interior té una moneda amagada. La gent ho posa per demanar un desig i quan aquest es compleix ho deslliguen i donen la moneda al temple.

Hi ha molta gent, la majoria semblen budistes, alguns són gent del país, d’altres han vingut de països veïns. Es veia algun monjo i també alguna monja. La majoria amb túniques taronges, però un d’ells duia la túnica granat. Si no estic equivocada, el color indica la comunitat monàstica a la que pertanyen; pel sud-est asiàtic en general és taronja o sigui que el que la duia d’un altre color potser venia de més lluny. 

Com ja he comentat, la ciutat d’Anuradhapura ha passat per diferents etapes, de ser la capital d’un regne a quedar oblidada i abandonada, però l’arbre de la il·luminació s’ha conservat sempre allà, un símbol religiós impertorbable davant dels canvis al seu entorn. El coneixement màxim budista se’l coneix com bodhi, que vol dir il·luminació. Per això l’arbre és el “bodhi tree” o arbre de la il·luminació. 

L’arbre és tant antic que va arribar un moment en que semblava que es moria, fet que va preocupar molt i es va analitzar què passava. Es va arribar a la conclusió de que la terra en la que es trobava ja no tenia nutrients; es va renovar tota la terra i es va desinfectar amb el que es va aconseguir. Actualment es vigila també que l’aigua amb que es rega no estigui contaminada. 

A llarg dels segles, al voltant de l’arbre s’hi ha anat incorporant imatges de buda i altres símbols. Antigament es pensa que eren noies verges les que es cuidaven de regar l’arbre; es proposa aquesta teoria ja que s’han trobat unes figures de bronze que ho representen.

La gent té gran respecte per aquest arbre i tallar una de les seves branques és una falta molt greu. Llegeixo que un home en va tallar una l’any 1929 i que les tempestes, al llarg del temps han trencat tres branques. Em sorprèn que estigui tant controlat i que no hagi passat res mes. Diuen que les branques trencades es van cremar fent una cerimònia. 

L’any 1985 un grup de terroristes tàmils, volien destruir aquest símbol budista i van atacar als fidels que hi havia allà, que van morir, però els intents de fer malbé l’arbre es veu que van fracassar. 

És curiós que enmig de la gent, campant al seu aire hi ha micos, molts d’ells amb les seves cries. 

Prop dels recintes religiosos hi ha uns espais amb llànties d’oli que ofereixen els fidels. Per allà també es va descalç i la pedra estava que cremava, no sé si pel sol, o per l’escalfor de tanta llàntia encesa en un recinte tancat. 

Prop de l’arbre hi ha les ruïnes d’un palau que tenia el sostre en bronze. Aquest sostre estava sostingut sobre 1600 columnes de pedra, de les que ara queden les restes, però el sostre ja no hi és. Aquest palau podia allotjar a unes mil persones, especialment eren monjos els que vivien allà. Al llarg del temps es va reconstruir diverses vegades.

Més enllà arribem a una dàgoba blanca impressionant, Ruvanvelisaya. Sorprèn el contrast del blanc impol·lut amb l’entorn, verd i pedra de l’entorn. Està envoltada d’un mur que té unes figures d’elefants sobresortint, de color gris. L’efecte és espectacular. Ara moltes d’aquestes figures són reconstruccions, però les originals es van posar l’any 140 a. C. La dàgoba també s’ha reconstruït diversos cops i diuen que actualment és més baixa que abans. Al seu voltant, la zona és enjardinada i s’hi veuen restes d’altres construccions. 

Més enllà hi ha una altra dàgoba, Thuparama. Aquesta va ser construïda en el segle III a. C. i és la més antiga del país. També es diu que de les antigues dàgobes o stupes del món és l’única que s’ha conservat. Al voltant hi ha restes de columnes, el que fa pensar que aguantaven un sostre cònic de fusta. A l’interior d’aquesta dàgoba hi ha alguna relíquia de Buda. 

Una de les dàgobes, crec que deu ser aquesta, és la segona construcció més antiga del mon feta en totxana; la primera van ser les piràmides. 

Hi ha encara una altra dàgoba, del segle I a. C., Abhayagiri, que vol dir muntanya de la protecció. Es de totxanes vermelloses i formava part del monestir del mateix nom. Hi ha restes de diferents edificis on vivien els monjos Tenia uns 100 m d’alçada i era una de les construccions més importants del mon antic. Era el centre de cerimònies religioses de 5000 grans monestirs.

En algunes fotografies antigues, moltes d’aquestes dàgobes es veuen cobertes de vegetació. Ha calgut fer una important feina de restauració. 

En una zona enjardinada molt agradable, plena d’arbres, bancs, la gent seu a descansar a l’ombra, hi ha una estàtua d’un Buda assegut, del segle IV. Diuen que una de les més boniques del país. Com per tot arreu, just als seus peus hi ha un munt de flors deixades pels fidels. 

En aquest bosc es poden veure també restes de construccions, en una superfície bastant extensa. De fet en una maqueta que hi ha de tot el recinte arqueològic es veu la grandiositat que devia tenir aquesta ciutat. 

Hi ha també dos embassaments, Kutam Pokuna, que estan connectats i que els feien servir els monjos del monestir per rentar-se. Hi ha figures de caps de cobres, les nagues, i caps d’elefants, que tenien una finalitat protectora. 

Enmig del bosc es troba un altre embassament, que se’l coneix com el de l’elefant. Es pensa que era la reserva d’aigua del monestir.

Va ser una visita molt interessant, malgrat que el terra cremava molt, tot i que anava amb mitjons, i que a mi em molesta molt que se’m clavin les pedretes del terra. La gent és el punt fort; molts són turistes de països veïns budistes. Dieun que en vénen molts de Myanmar. També és molt curiós els contrastos que hi ha. Les dàgobes són sòbries i moltes imatges de buda també, però n’hi ha d’altres que són de colors vius i llampants. 

Hi ha un petit museu, on es pot veure la maqueta de la que parlava abans. Aquí hi ha algunes peces trobades en el recinte arqueològic, però el que em va agradar més era l’esquema de com estaven cobertes les dàgobes. Des de dalt de tot sortia una teulada que es recolzava en pilars de pedra. 

Aquesta va ser una gran ciutat en el seu moment, si no recordo malament parlaven d’unes deu mil persones. La gent vivia en cases de fusta, que amb el temps s’han fet malbé i no en queda res. El que s’ha conservat és el que estava construït en material més robust.