dilluns, 14 de novembre de 2016

Sri Lanka_18: Kataragama

Vam continuar ruta cap al sud, fins a Kataragama, que està ja bastant a prop de la costa. Deixem enrere la regió muntanyosa; pel camí es veia gent banyant-se en els rius i cascades que anàvem passant. 

Aquesta localitat és un important centre de peregrinació per tots els singalesos, sigui quin sigui el seu origen i religió. Pels budistes és un dels setze llocs de pelegrinatge que hi ha a Sri Lanka.

S’han trobat vestigis que indiquen que aquesta zona ja estava habitada al menys en el 700 a. C. La primera referència escrita que hi ha és de segle V de la nostra era, però en aquest text es parla d’uns fets que havien tingut lloc en el 288 a. C. 

Kataragama va ser la seu de molts dels reis singalesos. Aquí hi van venir també a refugiar-se alguns reis del nord de l’illa, quan hi va haver invasions des de l’Índia. 

Abans de l’arribada del budisme a Sri Lanka, els vedes, l’antic poble singalès, venerava a una divinitat anomenada Sama, que es creia que vivia a dalt de la muntanya. Algunes llegendes parlen del déu Kataragama que inicialment vivia al món Kailas, a l’Himàlaia, junt amb la seva parella la deessa Thevani, i es va traslladar a viure aquí, a Kataragama. Un cop es van haver instal·lat es va enamorar d’una princesa dels vedes, de nom Valli; es va convertir en la seva segona esposa i també en una divinitat. Aquesta seria la raó per la que el temple que hi ha aquí sigui venerat també pels descendents dels vedes. 

Segons els historiadors, els rituals que es fan en aquest conjunt de temples tenen els seus orígens en els rituals de la població veda.

Actualment els rituals tenen influencia també del budisme, de l’hinduisme i fins i tot de l’islam. Aquest conjunt de temples està a la vora del riu. I en algunes celebracions, abans d’entrar al temple la gent s’hi banya per purificar-se. 

La dàgoba que hi ha aquí diuen que la va fer construir el rei d’aquesta regió després de reunir-se i escoltar les prèdiques de Siddharta Gautama (Buda) quan va fer el seu tercer viatge a Sri Lanka. Els budistes consideren que Buda va beneir aquest lloc. L’arbre de la il·luminació que hi ha també és molt antic, diuen que del segle III a. C. 

La població va estar forces anys gairebé abandonada, amb molt poca població, tot i que la gent venia a rendir culte a les seves divinitats. 

Durant el segle XV venien molts hinduistes del sud de l’Índia en pelegrinatge. Hi ha llegendes, tant hinduistes com budistes, que atribueixen a aquest lloc fenòmens sobrenaturals. 

El lloc és molt curiós i està molt ple de gent, la majoria vestida de blanc. A l’estiu és quan hi ha les grans celebracions. És un gran recinte en el que hi ha a banda i banda del camí central, diversos temples dedicats a divinitats diverses. 

Hi ha alguna divinitat, com Sakanda, que té diversos noms; aquest és el seu nom hinduista i budista, però pels tàmils és Murugan i a més crec que representa a Sanat Kumara, que és el deu de la humanitat i del món. Aquí hi ha temples dedicats a Vixnu, a Ghanesa, a Thevani... Una gran varietat, de diferents religions, en perfecte harmonia. 

Com en altres llocs, per tot el recinte es tenia que anar descalç, cosa que és una petita tortura per mi. La gent portava ofrenes, entrava a les capelles de la seva preferència per dipositar-les i pregar. 

Al fons de la gran avinguda sobresurt la dàgoba blanca, cap a on, lentament, la gent s’anava dirigint. A mi em resultava curiós la mescla de divinitats, d’estils de temples. I el graciós és que allà enmig també hi havia un elefant menjant tranquil·lament. Molts singalesos (o potser eren indis) l’hi feien fotografies, com els altres turistes. O sigui que hi ha una barreja entre centre de pelegrinatge i curiositat turística. 

L’arbre de la il·luminació és molt gran i, com en altres llocs està envoltat per un mur baix. Només els homes (al menys pel que fa a estrangers) podien entrar en el recinte i tenien que posar-se una tela enrotllada a la cintura per que els deixessin passar.

Per entrar en alguns dels temples a dipositar les ofrenes es tenia que fer cua. M’intrigava saber que feien i de seguida la gent, molt amable, em va incorporar a la cua i em vaig trobar davant del sacerdot. Alguns deixaven allà l’ofrena, d’altres li donaven diners, i l’hi ensenyaven una safata amb menjar que beneïa; també els beneïa a ells, i a mi. En sortir les dones em van oferir una de les peces de fruita beneïda. He llegit que és part de la celebració compartir el menjar que han dut. 

Es veia també algun monjo budista, que ressaltava amb a seva indumentària taronja, enmig de la gent vestida de blancs. 

Hi havia també el lloc on fan la cerimònia de trencar el coco, per demanar la fertilitat. I aquí i allà se sentia música i hi havia danses també. 

Em va xocar un grup que dansava i tocava tambors; les dones anaven de vermell i eren les que ballaven i recitaven alguna cosa, incomprensible per mi. Els homes duien una peça rara vermella... vaig intentar saber què feien o que representava però no ho vaig aconseguir. No saber singalès era un problema, i hi havia poca gent que parles angles, i els que en parlaven era el primer cop que veien la celebració, o no sabien explicar-me de que anava. Algun moment em va semblar que podia ser una dansa per demanar la fertilitat. 

Va ser molt agradable; hi vam estar una hora i mitja, fins que es va fer fosc del tot, i vaig poder perdre’m aquí i allà, i estar amb la gent amb tranquil·litat.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Sri Lanka_17: Parc Nacional de Hortons Plains

El parc nacional d’Hortons Plains està a 32 Km de Nuwara Eliya, en les terres altes de sri Lanka. Està envoltat de pics de mes de dos mil metres i el parc es troba entre els 2100 i 2300 metres alçada. Aquí hi neixen tres dels rius més importants de Sri Lanka.

S’hi ha trobat estris de pedra, el que indica que ja aquesta zona estava habitada ja en temps molt remots. 

El seu nom original era Maya Eliya Thenna, que vol dir “gran plana oberta”. Van ser els britànics els que l’hi van canviar el nom i l’hi van donar el del governador dels anys 1830, Horton; així és com ara es coneix, per les planes de Horton. 

En l’època colonial els britànics venien aquí a caçar; les especies predilectes eren el cérvol sambar i elefants. El terreny de les valls, al peu de les muntanyes, és el que van dedicar al cultiu, a les plantacions de cafè i més tard de te, de patates i altres vegetals. Però en la zona que correspon al parc, les planes i boscos, que son rics en flora i fauna, els britànics van començar a protegir-ho en el 1873. No va ser fins al 1977 que es va eradicar qualsevol cultiu en aquesta zona. I en el 1988 es va declarar parc nacional. 

L’any 2010, les terres altes centrals de Sri Lanka, que inclouen aquest parc, formen part del patrimoni de la Unesco. 

És una zona muntanyosa, rica en especies endèmiques de la regió. Hi ha unes 750 especies de plantes, de 20 famílies diferents. Hi ha 24 espècies de mamífers, 87 d’ocells, 9 de rèptils i 8 d’amfibis. 

Els elefants van desaparèixer totalment d’aquesta zona cap als anys 1940. El mamífer que es veu més freqüentment per aquí és el cérvol sambar. Diuen que n’hi ha entre 1500 i 2000. Jo només en vaig veure un, crec que era aquest. Diuen que hi ha un tipus de mico, de cara blava, que m’hagués agradat molt veure, però no vaig tenir sort. 

L’any 1937 es va descobrir la presencia d’un diminut primat, tipus lèmur, que no s’havia vist abans. Més tard s’han pogut fotografiar i s’ha confirmat que és una nova espècie de lèmurs.

Actualment per entrar al parc hi ha un control estricte: no es pot arrencar cap planta. No es pot entrar cap tipus de plàstic, ni llumins o encenedors, ni tabac; no està permesa l’entrada de res que pugui generar residus. Aquesta normativa es va tornar molt estricte després que un sambar moris ofegat per empassar-se un tros de plàstic. 

Per visitar el parc recomanen anar-hi d’hora. O sigui que vam sortir abans de les 5 del matí de Nuwara Eliya. A l’hotel ens van preparar un pícnic per esmorzar que jo em vaig menjar durant el trajecte en cotxe, ja que no el pots entrar al parc. 

La carretera es plena de corbes, feia bastant fred i la boira ho cobria tot. El trajecte va ser curiós, entre la foscor perque encara no havia sortit el sol, la densa boira que no deixava gairebé ni veure les llums del cotxe... tot tenia un aire fantasmal. 

Es deixa el cotxe a prop del centre de visitants i des d’allà es comença la visita. És un circuit circular d’uns 9 o 10 km, que es pot fer en tres hores. Nosaltres vam començar la volta en sentit contrari al que feia la majoria de gent. Hi havia força gent, i així anaves més tranquil. A més, a nivell paisatgístic em va agradar aquesta forma de fer-hi. Vam començar amb la part de bosc humit i el final era les planes verdes. 

En la zona boscosa, la humitat calava una mica, però de seguida amb el ritme de caminar vaig anar entrant en calor. Diuen que es pot veure l’arbre de pebre, de canyella, de cardamom. Jo no els sé reconèixer. 

Hi ha zones de camí de roques desgastades, amb coloracions curioses, vermelloses i ocres.

En un extrem del parc, a una alçada de 2140 metres hi ha el que es coneix com “la fi del mon”. És una de les atraccions turístiques del parc. És un precipici de 900 m. Diuen que en dies clars, que no va ser el cas quan jo vaig ser-hi, es pot arribar a veure la costa.

Un dels motius d’anar-hi d’hora era no trobar massa boire aquí i tenir bona visibilitat. No vam tenir molta sort, ja que estava força tapat, però si que es veien les planes, el riu i un embassament. Tot el verd que es veu a la plana correspon a les plantacions de te. 

A mi em va decebre una mica. Pensava que la caiguda era més vertical. Potser la boira i el que no et pots apropar massa a la vora, dificulten la visió del buit. 
Hi ha un altre precipici més petit, de tan sols 270 metres de desnivell. 

L’excursió és molt bonica, ja que s’alterna planes i boscos. Les planes verdes amb rierols son molt relaxants. Tot i que a l’entrada hi havia molta gent i al mirador de la fi del mon també, al llarg del camí vaig anar sola i va ser una bona experiència. En algun punt coincidia amb algú altre que anava sol, o una estona amb un grup de japonesos. No vaig veure animals, però si que sentia els ocells. 

Un altre dels llocs estrella del parc és la cascada Baker. És una caiguda d’aigua de 20 metres de desnivell. El camí està ben condicionat, i hi ha una escala que facilita l’accés. 

Vam tenir sort perquè no ens va ploure, només quatre gotes. Diuen que habitualment plou. El més empipador era la boira, però després per les planes es va anar aixecant. 

Com que fèiem el circuit en sentit contrari anàvem creuant els que anaven en l’altre sentit. Molts eren gent del país, que anaven molt abrigats. Quan ja era prop de la sortida em sorprenia trobar famílies molt poc equipades per caminar, que es disposaven a arribar al mirador de la fi del mon. Hi havia també forces orientals. I és que Sri Lanka no els hi queda lluny.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Sri Lanka_16: Plantacions de te i Nuwara Eliya

Avui ens dirigim cap al sud, a una població de muntanya anomenada Nuwara Eliya. Pel camí entre les muntanyes ens aturem per veure una plantació i factoria de te.

La industria del te dona feina, directa i indirectament, a més d’un milió de persones a Sri Lanka. Molta de la gent que hi treballa són dones i agafen gent a partir dels 12 anys d’edat. 

Actualment el país és conegut pel te, però anteriorment tenia grans plantacions de cafè; l’any 1860 era el major productor de cafè del mon. Tot i que era un comerç lucratiu, l’any 1867, l’escocès James Taylor va decidir dedicar-se al cultiu del te. Va plantar 19 hectàrees de terreny, en una zona propera a Kandy, a 500 metres d’alçada. 

Dos anys més tard, en el 1869, va arribar a l’illa un fonc letal per les plantes de cafè; en deu anys va malmetre la major part de plantacions de cafè, el que va provocar la ruïna de molts terratinents britànics. Molts d’ells se’n van entornar al seu país. Els que es van quedar van seguir l’exemple de Taylor i es van dedicar al cultiu de te. 

Tant quan es cultivava cafè com després amb el te, la població singalesa no volia treballar en les plantacions, pel que els britànics van haver de portar ma d’obra de la Índia, i així la població tàmil al país va anar augmentant. Actualment bona part de la població tàmil continua treballant en la industria del te. 

L’any 1890 Thomas Lipton va comprar algunes de les plantacions de te de Sri Lanka i l’any 1965 aquesta illa va esdevenir la major exportadora de te a nivell mundial. 

Ara be, tot i que el te era de Sri Lanka, com que la industria estava dominada pels britànics, exportaven aquest producte com a propi. 

Merril J. Fernando, era un singalès que es dedicava al cultiu de te i que el seu somni era que tot el procés de cultiu, tractament, envasat i comercialització depengués de Sri Lanka. Va aconseguir fer realitat el seu somni l’any 1988, quan amb els seus fills van fundar la companyia de te Dilmah. Diuen que és una de les millors marques de te del país. 

Les llegendes diuen que pels voltants del 1350, el rei, veient-se amenaçat pels enemics es va amagar en aquesta zona de muntanyes, prop de Pussellawa, on ara hi ha les plantacions de te. 

Nosaltres vam visitar la factoria de te de Pussellawa; la població es troba a 850 metres d’alçada, el que fa que tingui un clima fresc i suposo que adient pel cultiu del te. 

Diuen que les plantacions de Pussellawa les van iniciar els germans Worms, que van arribar a Ceilan cap als anys 1840, abans de que Taylor fes la seva gran plantació. 

Les plantacions de Pussellawa i Maturata estan formades per 43 hisendes, que cobreixen una superfície de 23.000 hectàrees. Entre totes produeixen més de 12,5 milions de quilos de te i hi treballen unes 21.000 persones. Una d’aquestes hisendes és la Delta, que és la que nosaltres vam visitar. 

Ens ensenyen tot el procés de tractament i per tenir els diferents tipus de te. El procés d’assecat, la classificació dels tes, els brots tendres... és molt interessant. Després podem olorar els diferents tipus i també degustar-los. Evidentment també hi ha la botiga on pots trobar gran varietat de caixes i paquets on hi ha un assortit de tes. 

Des d’aquí vam continuar pujant fins arribar a la població de Nuwara Eliya, que es troba a gairebé 1900 m; és la ciutat de Sri Lanka que es troba a més alçada.

Nuwara Eliya ja es coneixia durant el regne de Kandy. De fet, en l’època dels reis singalesos la gent venia aquí a buscar material i pedres precioses, però no s’hi vivia. S’hi ha trobat una pedra gravada del segle X, que confirma que aquesta regió era ja coneguda. 

La historia d’aquesta regió també la relacionen amb un fragment del Ramayana (narració èpica índia, probablement escrita en el segle III a. C.). Els singalesos creuen que Ravana, el rei de Lanka, tenia la seva capital aquí i que quan va segrestar Sita, la dona del seu rival Rama la va dur a aquestes muntanyes. 

Els antics reis singalesos protegien aquesta zona ja que és rica en aigua. No s’hi van construir mai palaus. Consideraven que si preservaven la natura i l’ecosistema, protegien l’aigua que era fonamental pels cultius. 

L’any 1818 els britànics van descobrir aquest lloc; anaven de cacera i caminant pel bosc es van trobar amb les muntanyes i les cascades de Nuwara Eliya. Van quedar meravellats, tant pel paisatge com per la riquesa en animals i pedres. en aquell temps aquí hi vivia una gran població d’elefants. Malauradament van fer desaparèixer bona part d’aquests animals; diuen que un caçador en va arribar a matar més de 400.

Uns deu anys després d’haver descobert aquesta regió el governador s’hi va establir, ja que gràcies a l’alçada el clima és molt més agradable que el que hi ha a la costa. Poc després es va obrir una mena de centre de salut que era conegut a nivell internacional. 

Com ja he comentat, al començament els britànics van dedicar-se al cultiu de cafè, i de seguida van veure que el clima era idoni pel cultiu de vegetals. La major part dels vegetals que es consumeixen a l’illa venen d’aquesta regió. 

Les plantacions de cafè i després de te van contribuir al desenvolupament d’aquesta zona, ja que entre altres coses, es van millorar els accessos. Donat el seu bon clima aquí era un dels llocs de descans dels terratinents britànics. 

L’any 1910 tan sols hi havia dos singalesos que fossin propietaris d’alguna casa en aquesta població. No va ser fins després de la primera guerra mundial, en el 1918, quan els singalesos van començar a comprar terrenys i es van anar construint cases aquí. 

La ciutat es va construir seguint l’estil anglès de planificació, en la construcció de parcs i els edificis en estil victorià. Hi ha diversos hotels que conserven l’aspecte que tenien en l’època colonial. 

De fet, la ciutat és una barreja curiosa, perquè trobes els grans hotels, amb aquest aire angles i al costat mercats i carrers amb un aire ben singalès. No hi falten tampoc les dàgobes i les escultures de Buda, en un extrem de la ciutat i en l’altre, l’església cristiana. 

Vam anar a fer el “te de les cinc” al Gran Hotel. És un edifici senyorial, impressionant; el personal vestit a joc amb l’estil del hotel, grans salons amb mobiliari antic, butaques, miralls... Els pastissos, estaven boníssims i jo vaig provar el te irlandès, o potser era escocès. Era com el cafè irlandès però amb te. Molt curiós. 

Hi ha grans magatzems de roba i material d’esport. Originals i falsificacions. Diuen que quan ja porten un temps al mercat ja es poden vendre les copies. Pel que diuen està molt be de preu.

Després vam agafar un tuc tuc i ens en vam anar cap al llac Gregory. A la que es va amagar el sol feia fred, es nota que s’està a les muntanyes. Tot i la fresca que hi feia va ser molt agradable. És una altra cara de la ciutat. 

El llac Gregory és un llac artificial que es troba molt a la vora de la ciutat. A mesura que va anar augmentant la població que vivia aquí, gracies al bon clima que té, el governador va decidir que s’hi tenia que fer arribar l’electricitat. Per això es va construir el llac que acumula l’aigua de pluja i la que baixa de les muntanyes i aquesta aigua es transporta fins a la central hidroelèctrica. Es va construir en el 1873. 

El llac va servir també, en l’època colonial, com a lloc d’esbarjo. De seguida van començar a aparèixer petits negocis, amb barquetes per fer la volta al llac, lloguer de cavalls i ponies.... i la gent hi anava a fer el pícnic. Actualment segueixen totes aquestes activitats, però el recintes està molt més arreglat que fa cent anys. Hi ha camins asfaltats i llocs per seure. 

Quan hi vam anar nosaltres hi havia una festa i es tenia que pagar entrada. Hi havia moltes famílies, i atraccions de tota mena. Era curiós perquè tant podies trobar gent en màniga curta com d’altres molt abrigats i amb gorros de llana. Va ser un passeig molt agradable.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Sri Lanka_15: Kandy, Sri Dalada Maligawa i Natha Devalaya

Al cantó nord del llac hi ha el complex monumental de Sri Dalada Maligawa, format pel palau reial i el temple de la dent de Buda. La ciutat de Kandy forma part del patrimoni de la Unesco, en part gràcies a aquest conjunt monumental. 

Del conjunt original no queda molta cosa, el que es veu ara és en bona part la reconstrucció que es va fer en el segle XVIII. 

El temple i el palau estaven molt propers un de l’altra, ja que el rei era el responsable de la relíquia i l’únic que la podia veure. A partir de 1815, quan acaba el regne de Kandy, el guardià de la relíquia s’escollia d’una assemblea de savis i dignataris. 

La relíquia està molt ben guardada i custodiada, tot i que tres cops al dia la treuen per tal de que els fidels la puguin veure. El reliquier d’or es diposita sobre una taula de plata i els fidels poden fer les seves ofrenes. Anuncien el moment amb tocs de tambor. 

El reliquier és una joia sofisticada. Jo no ho vaig veure, o sigui que és el que he llegit. La dent està disposada sobre una flor de lotus, crec que en or i a sobre protegida per set tapadores en forma de dàgoba, una sobre l’altra. Cada capa és ja en sí una joia plena de pedres precioses. 

L’any 1998 hi va haver un atemptat per part de la guerrilla dels Tigres Tàmils, i va quedar molt malmès tot el conjunt. Diuen que l’únic que no es va veure afectat era l’edifici on es guarda la relíquia. 

La torre octogonal, que és el que més destaca des de fora, la va fer construir l’últim rei de Kandy, en el 1802, per utilitzar-la com a presó. Actualment té la funció de biblioteca, ones guarden manuscrits antics, escrits en fulles de palma.

Hi ha un fossar ple d’aigua, que envolta el recinte de Dalada Maligawa; antigament era més ampla i l’aigua provenia del llac. Hi havia un pont plegable, que més tard es va substituir per un en pedra. 

El complex és molt gran, i a m i em va costar bastant quedar-me amb què era cada cosa. Hi ha diferents edificis, sales... Tot està molt decorat, molta riquesa, tant en or, com marfil. Moltes coses en fusta ben treballada i decorada. 

Ja només entrar el passadís està totalment pintat, parets i sostre. Després arribes a una porta on el llindar en pedra té moltes figures gravades. Miris on miris trobes alguna cosa que et sorprèn. 

Hi ha portes amb lleons guardians, i ullals de marfil posats drets, protegint l’entrada; és en la part on hi ha la relíquia. És un edifici de dos pisos. 

Hi ha força gent, i a dalt, que és on exposen el reliquier la gent hi diposita flors de lotus, i fan les seves pregàries. Molts grups estan asseguts a terra, alguns resen en silenci, altres canten. Asseure’s una estona allà, contemplar l’anar i venir de la gent, deixar-se portar per les seves melodies, és un moment entranyable. 

Sortint d’aquí hi ha el palau reial, del darrer rei de Sri Lanka. Hi havia un fàcil accés i comunicació entre el temple i el palau. Un altre edifici és on es fabricaven les armes i es treballava l’or. 

Vam trobar una sala gran, renovada o nova, no ho sé, amb moltes figures de Buda i quadres penjant entre les columnes. Aquí hi havia un grup de xicots reparant les vestimentes dels elefants, per la processó del vespre. Un rètol deia que no se’ls destorbés. Hi havia també caps d’elefants recoberts d’or, un altar... La riquesa es veu per tot arreu. Per venerar la relíquia no escatimen esforços ni medis. 

A l’exterior trobem un recinte obert, amb sostre i columnes de fusta on hi ha alguns homes vestits de blanc que s’estaven posant els turbants al cap. En realitat no s’ho fan ells mateixos, sinó que és un altre el que els hi enrotlla la tela blanca. És un procés laboriós, ja que porten molts metres de roba entortolligats fent el turbant. S’estaven preparant per la desfilada al capvespre. 

Aquí i allà hi ha encensers de pedra. No sé si es diuen així, grans recipients en pedra, on es claven les barretes d’encens. Per tot aquest recinte cal anar descalç, i això per mi sempre és un problema. La pedra crema, la sorra se’m clava a la planta del peu... em resulta incòmode anar d’un lloc a l’altre així. De totes formes vaig anar a veure el màxim de coses. 

Hi ha un espai cobert on la gent diposita les llànties d’oli enceses. Com en altres recintes que vam visitar, el terra en aquest espai és metàl·lic, amb el que a aquestes alçades del viatge m’ho mirava des de fóra. La planxa metàl·lica era massa per mi, tot i que ja veia que era molt fotogènic i m’ho perdia.

Va ser agradable deambular per allà i explorar els diferents edificis, veure a la gent, la veneració dels fidels, la curiositat dels turistes... 

Després pots recuperar les sabates i passar a l’altra banda. Si no estic confosa, aquesta part és el Natha Devalaya. És un altre complex religiós, en el que es barreja el budisme i hinduisme; hi ha temples dedicats a divinitats d’un i altre culte. Aquests són els temples més antics; ja existien abans de la construcció del temple per la relíquia. 

Era un centre de peregrinació, venia la gent a venerar a Natha, la deïtat protectora de l’illa. Diuen que aquesta va ser una de les raons per les que la cort es va instal·lar aquí. Era en aquest recinte on es feia la cerimònia de coronació dels reis. 

Quan es va construir el temple per la relíquia es va considerar que les divinitats que es veneren aquí protegirien també a la relíquia. Hi ha moltes celebracions que es fan conjuntes entre els temples de les dues bandes del carrer. 

La divinitat més important és Natha, que vol dir sense forma i volum. És la protectora de Sri Lanka. Alguns la relacionen amb el bodhisattva Avalokitesvara, mentre que d’altres amb Maitreya, el Buda del futur. 

La següent divinitat en importància és marcadament hinduista, Vixnu. El segueix en importància Kataragama, que és una divinitat de les dues religions, hinduista i budista. Hi ha també un temple dedicat a la deessa Pattini, la que cura les malalties infeccioses. 

Aquí es poden veure els temples dedicats a totes aquestes divinitats, uns al costat dels altres, compartint fidels i espai. Sembla ser que aquest sincretisme ja existia en el segle XIV. 

Fins fa poc els monjos d’aquests temples, la nit de cap d’any regalaven preparats medicinals a base de plantes, abans del primer bany del nou any. 

Aquest recinte està menys cuidat que l’altra, no es paga entrada i hi ha un aire més festiu. Només t’has de descalçar en entrar en les capelles, però entre elles pots portar sabates. 

Hi ha moltes famílies amb nenes, l’aire és més festiu; potser també és degut a que s’apropa l’hora de la desfilada de l’Esala Perahera. 

Vam sortir per fer un tomb per la ciutat, però ja estaven tots els preparatius per la processó. Vaig poder veure be les làmpades que porten amb les closques de coco. La policia ja tallava carrers i per on tenia que passar el seguici es feien controls. Els dies que dura aquesta festa no es pot fumar ni beure alcohol. Els controls que feia la policia eren per veure si es duia alguna d’aquestes dues coses, i suposo que també per seguretat. Et feien obrir la bossa o motxilla. 

La ciutat tornava a estar en ple bullici. Vam passar pel mercat, i pels carrers per on no hi hauria la processó. Intentàvem evitar quedar tancats enmig i vam poder veure que hi ha més vida a part del Perahera. De totes formes, crec que l’ambient de la ciutat deu ser molt diferent en una altra època. 

Ens va costar una mica trobar un lloc per sopar fora de l’aglomeració. Al final vaig menjar en un lloc modern, un centre comercial en el que hi havia un espai amb cuines de diferents llocs. 

En entrar et donaven una tarja magnètica. Passaves pels estands que volies i escollies el menjar. T’ho carregaven a la tarja. Podies prendre coses de les diferents parades, sense pagar en cadascuna d’elles. En sortir ho pagaves tot. 

I com que continuava la festa del Perahera, vam haver de donar tota la volta al llac per pujar fins al nostre hotel.