dissabte, 26 de novembre de 2016

Sri Lanka_22: Matara i Unawatuna

Matara
Ens dirigim cap a Unawatuna, però pel camí fem alguna parada. La carretera segueix la costa pel sud de l’illa cap a l’oest. Ens vam aturar a Matara.

Matara, a l’igual que els altres llocs que vam visitar pel sud de Sri Lanka (Situlpauwa, Yala, Bundala) formava part del regne de Ruhuna, un dels regnes singalesos. 

El riu Nilwala creua la ciutat, que es bastant extensa i hi ha ferris per creuar-lo. Un dels problemes que presenta aquest riu és que hi ha cocodrils i en els pobles de la vora de la ciutat i potser també en la pròpia ciutat, de tant en quant hi ha accidents. 

Es parla del conflicte entre els homes i els cocodrils. La població que viu a la vora del riu l’utilitza per rentar-hi la roba, banyar-se.... també s’ha anat traient la vegetació de la vora del riu, fet que molesta als animals, a part de que alguns els maten o destrueixen els seus ous. Així que els cocodrils ataquen. 

Al centre de la població hi ha un temple que va fer construir un dles antics reis i que és molt venerat pels budistes. 

La ciutat va estar governada entre els segles XVI i XVIII primer pels portuguesos i després pels holandesos. A l’època portuguesa l’anomenaven Maturai, que vol dir la gran fortalesa. Ara be, sembla que podria venir de la paraula tàmil Thurai que vol dir ferri. 

L’any 1756 els holandesos es van apoderar de la província marítima de Sri Lanka. Quatre any més tard, les tropes del rei de Kandy van atacar el fort i es van apoderar de la ciutat. No van aconseguir conservar el control massa temps ja que els holandesos la van reconquerir en el 1762. I el 1796 va passar a mans britàniques. 

El far, construït pels holandesos és un dels més antics de l’illa i un dels mes bonics, segons diuen. A la ciutat hi ha dues fortaleses també del temps dels holandesos. A l’igual que l’església Sant Mary. 

La població d’aquí és singalesa, però en els segles XVI-XVII van arribar a aquesta regió comerciants àrabs, i els seus descendents segueixen vivint aquí en bona harmonia amb els singalesos. 

Davant de la costa hi ha una illa, pigeon island, o illa dels coloms, en la que hi ha un temple budista relativament modern, anomenant Parevi Dupatha. Per arribar-hi es passa per un pont penjant metàl·lic, que es va instal·lar en el 2008 ja que l’anterior se’l va endur el tsunami del 2004. 

Weligama
No vaig veure massa cosa de la ciutat, em vaig dedicar a recórrer la zona marítima, i arribar fins al temple budista, però sense entrar-hi. Al llarg de tota la costa es veia gent asseguda contemplant el mar, parelles o grupets d’amigues, protegits sota un paraigües que els hi conferia un certa intimitat.

Trobo també algun grup de nenes que surten de l’escola, totes de blanc, amb el mocador també blanc que suposo que són de la minoria musulmana. 

Després vam continuar per la carretera de la costa, la zona on el tsunami va fer més mal. Pobles sencers desapareguts. Es veuen restes de cases, altres noves, reconstruïdes o millor dit, construïdes de nou. 

illa de Taprobane
Vam arribar a Weligama, població des d’on es divisa la casa que tenia Paul Bowles en una illa just al davant, anomenada Taprobane.

L’any 1950 Bowles va visitar a un amic seu a Ceylan; l’any abans havia vist unes fotografies de l’illa de Taprobane que l’hi van agaradr molt. Quan va ser allà altra cop aquesta illa va cridar la seva atenció. I quan dos anys més tard es va posar a la venta, la va comprar. La seva dona no resistia be el clima d’aquí i quatre anys després de comprar la casa, Bowles la va tornar a vendre per tornar cap a Tànger. 

Sorprenentment, el tsunami del 2004 no va afectar massa a l’illa de Taprobane, i la casa no va patir masses desperfectes. Les 40 persones que hi havia llavors a la casa no van patir cap mal. Veient la illa sorprèn molt i m’imagino l’esglai que devien sentir la gent que estava allà. 

Vam continuar la ruta fins a Unawatuna. Pel camí es poden veure una sèrie de pals clavats drets a dins de l’aigua, que es on es posen els pescadors d’aquesta zona per pescar. Generalment pugen al pal al capvespre. Aquest pal s’anomena petta, té uns 4 metres d’alçada. S’asseuen aquí i es posen a pescar. 

Unawatuna
La fotografia d’aquest estil de pesca es troba en molta de la publicitta de Sri Lanka i en fotografies de viatgers i turistes. Sembla que sigui la forma habitual de pesca. Actualment no ho és; ara s’hi posen només si els turistes paguen. 

L’origen d’aquesta forma de pescar prové de la segona guerra mundial. Els llocs per pescar estaven ocupats i algunes famílies tenien problemes per alimentar-se, pel que els seus homes van haver d’espavilar-se i pescar des de dins de l’aigua. Feien servir restes de vaixells o avions que sobresortissin de l’aigua per posar-se a pescar. Després alguns van tenir la idea de clavar un pal, i fer-hi un petit seient, i pescar des d’allà. 

Aquest estil de pesca es va anar estenent. Clavaven el seu petta i protegien la seva zona. Em sembla que passa d’una generació a l’altra la zona de pesca. 

Després del tsunami va deixar de practicar-se aquest estil de pesca. Ara ha ressorgit, diuen. Jo no els vaig veure pescant, però no era el capvespre que és quan s’hi dediquen. Era el migdia i els pocs que hi havia oferien pujar al pal perquè els turistes els hi facin fotografies. Segons el que pagues pugen més o menys homes als petta. 

Vam continuar ruta fins arribar a Unawatuna, que està a uns 5 Km de Galle. Es un lloc summament turístic. Tot el front marítim està ple de restaurants i hotels, i en el carrer de darrera és on hi ha les botigues de records i agencies que t’organitzen sortides per veure els esculls de coral o altres excursions.

És una de les majors atraccions turístiques de l’illa, famosa per les seves platges i el corals. Aquí també va fer estralls el tsunami del 2004. Molts hotels van desaparèixer i també bona part de la platja. 

En un extrem de la badia hi ha una dàgoba que és un centre de pelegrinatge. Els pescadors porten ofrenes i part dels seus guanys els entreguen al temple per demanar protecció per quan surten a l’oceà. 

Em vaig oblidar d’agafar mitjons i entre les pedres i que era hora de molta clor, vaig passar-ho una mica malament visitant el temple. La vista sobre la badia està be. Aquí és un budisme és força diferent al del Tibet i Bhutan. Per exemple, em sorprèn que aquí no hi ha cap moli d’oracions. 

Els holandesos van arribar aquí per mar, en el 1640, i va ser des de Unawatuna que van anar a la conquesta del fort de Galle. De les cases que es van construir els oficials en aquella època, algunes encara perduren, i s’han convertit en hotels, i una d’elles és l’hospital. 

Mentre vaig estar per la zona de costa alternava el menjar calamars gambes. Estaven les dues coses molt bones. Els peixos també tenien molt bona pinta, però em molesten les espines i per això no en prenia.

Sri Lanka_21: Parc de Bundala

Aquest parc també es troba a la costa sud de l’illa. Es beneficia dels monsons i té una humitat bastant elevada, del 80%. A més, en el parc hi ha diverses llacunes. El paisatge és molt bonic. 

Aquest parc és sobretot un refugi d’ocells i punt de parada d’aus migratòries aquàtiques. 

L’any 1969 es va declarar aquesta zona protegida, l’any 1993 va classificar-se ja com a parc nacional i en el 2005 la unesco el reconeix com a reserva de la biosfera

Hi ha 197 espècies d’aus, entre ells el flamenc. També gran varietat de plantes, 383 especies vegetals, incloent un petit manglar. 

Com que és un parc eminentment aquàtic, hi ha 32 especies de peixos i 15 d’amfibis. A més, 48 especies de rèptils i 32 de mamífers. No hi falten tampoc una gran varietat de papallones. 

De les especies vegetals destaquen les plantes que es troben en les llacunes que són resistents a la sal. 

El que abunda més a part dels ocells són els micos. Tot i que trobem alguns búfals. 

Diuen que aquí es poden trobar les dues especies de cocodrils que hi ha a Sri Lanka, fet poc usual. 

Ja a la costa hi ha una zona de dunes. És un indret força tranquil i molt agradable, i és que aquest parc és poc visitat, o al menys nosaltres hi trobem poca gent.

Sri Lanka_20: Parc de Yala

A la tarda vam anar cap al parc nacional de Yala. Aquest és el parc més visitat de l’illa, i el segon més gran de Sri Lanka. El parc té diferents parts, cadascuna amb el seu nom, una d’elles es el que es coneix com parc nacional de Ruhuna.

Per visitar el parc es va amb jeeps, oberts pels costats el que et permet tenir força bona visibilitat. 

En aquesta zona hi havia viscut una gran civilització basada en l’agricultura; van construït una sèrie de pous i embassaments per recollir l’aigua. Bona part d’ells estan en mal estat, però alguns encara serveixen en l’època seca per protegir la vida en el parc. Com ja vaig comentar també hi ha algun centre religiós com el de Situlpauwa. 

Un cartògraf espanyol va ser el primer que va marcar el parc nacional de yala en un mapa, en el 1560. Però degut a la insalubritat de la zona va quedar abandonat durant uns 300 anys.

El parc té unes 130.000 hectàrees amb diferents hàbitats. Hi ha zona de bosc, una altra de prades, hi ha matolls, embassaments, pous i llacunes, rius... Alguns dels rius queden secs després del període de monsons, pel que l’aigua acumulada en els pous i embassaments permet que els animals segueixin vivint en aquest parc. 

Va ser declarat santuari de la natura en el 1900 i parc nacional en el 1938. Tot i així, els britànics el feien servir per anar-hi de cacera. Aquí hi habiten 44 varietats de mamífers i 215 espècies d’ocells. 

També diuen que aquí hi ha la major densitat de lleopards del on. És un lleopard endèmic de Sri Lanka. Però és un animal difícil de veure, suposo que en part perquè el moviment de jeeps es constant. O sigui que no el vaig veure. 

Els primers animals que vaig veure van ser els porc senglars o sigui que no era molt emocionant. També vaig veure sambars, búfals, cocodrils i evidentment, elefants. 

Una de les coses que em sorprèn en aquests parcs és trobar animals que casa nostra son de granja, com el gall o gall d’indi, en llibertat compartint espai amb elefants i cocodrils, entre d’altres. 

El parc de Yala està a tocar de la costa, pel que el tsunami que hi va haver a l’oceà índic en el 2004 el va afectar seriosament. En aquesta zona van morir 250 persones. 

Va tocar a la costa de Sri Lanka 90 minuts després del seu inici. Les onades van arribar als 6 metres d’alçada i les aigües van arribar en alguns llocs a inundar terrenys que estaven a 1500 metres de la costa.

Hi va haver un canvi significatiu en la vegetació del parc, però curiosament quan les aigües van baixar no es va trobar cap animal mort ni ferit. Es pensa que ttos van fugir just abans de l’arribada de les onades. 

En el parc hi havia dos elefants que duien un dispositiu per poder seguir els seus moviments; analitzant el seu comportament es va veure que van fugir just quan hi va haver els primers indicis o moviments i suposo que la resta d’animals del parc els van seguir.

Actualment just al costat de la costa hi ha un monument dedicat a les víctimes del tsunami. 

En aquest punt et deixen baixar del jeep i passejar una mica per allà. El monument és curiós. Son unes lamines metàl·liques ondulades, que imiten les onades que van arrasar la zona.

divendres, 25 de novembre de 2016

Sri Lanka_19: Situlpauwa

Estàvem allotjats a l’hotel Safari a Tissamaharama. Aquesta ciutat va ser la capital d’un dels regnes singalesos en el segle III a. C. Actualment serveix de punt de partida per visitar el parc Yala. L’hotel està molt ben situat, en un entorn idíl·lic, amb la piscina a tocar d’un llac que té una petita illa just davant de l’hotel.

Al matí vam sortir direcció al parc Yala, per visitar Situlpauwa. El paisatge és boscos i estava força sec. Pel camí vam trobar un grup de micos molt esbojarrats i que cridaven molt; ens van dir que podia ser que fos perquè detectaven la presència d’un lleopard. 

Situlpauwa és un complex religiós que es troba sobre un turó rocós. Se’l coneix també com el temple de la roca. Les escales per accedir-hi estan tallades a la mateixa roca. 

Antigament aquest lloc es coneixia amb el nom de Cittalpabbata, que vol dir “turó de la ment en calma”. Diuen que és el temple més ben situat en quant a tranquil·litat i per tant, el lloc més adient pels monjos que es volien dedicar a la meditació. 

Pel que sembla hi van arribar a viure 12.000 arahants en el segle I (no he aclarit si a.C. o d. C). Els arahants, són els monjos budistes que han arribat a la il·luminació. 

Aquest centre religiós es va construir durant el regnat de Kavantissa i actualment es troba dins d’un parc nacional, el Ruhuna. Tot i així és un important centre de peregrinació i han arreglat els accessos i restaurat algunes construccions. 

El complex religiós consta de moltes estructures diferents. Hi ha dàgobes, temples en coves i vatadages (estructures circulars típiques d’aquí Sri Lanka). El recinte té una superfície força àmplia. 

Aquí s’hi han trobat figures de bodisatves, una de la deessa Tara, fragments de frescos. En una de les coves temples les parets estan pintades amb frescos del període del regne d’Anuradhapura, en el segle III a. C., en les que predominen els vermellosos i ocres. 

També s’han trobat roques amb inscripcions que són les que han permès conèixer el seu nom antic. Segons les cròniques, aquí s’hi havien construït 10 dàgobes. També hi ha alguna altra crònica que explica que el rei va cedir uns terrenys al temple. 

La dàgoba més important es troba sobre la roca i al seu davant hi ha un altre turó amb una altre dàgoba. Les dues van ser construïdes abans de la nostra era. 

El dia que hi vam anar nosaltres era diumenge, pel que vam poder veure-ho en plena efervescència. El que destaca més sobre l’entorn són les dues dàgobes blanques, restaurades. 

N’hi ha d’altres que estan força fetes malbé. Hi ha també un llac i restes d’altres temples. Els dos turons estan separats per un riu. 

Jo no vaig pujar a la dàgoba del turó de davant, em vaig quedar en el primer recinte, explorant una mica la part baixa del complex, entre els dos turons i parlant amb la gent, que era molt comunicativa. 

Com en altres centres religiosos, no podia faltar l’arbre de la il·luminació, i tampoc el descalçar-se; la meva tortura particular. La gent agafava aigua d’una font allà al costat i donava voltes a l’arbre el regava. 

Tot i la quantitat de gent que hi havia, que molts feien el turista, també es respirava religiositat. Molts anaven vestits de blanc, com és habitual en aquest país en els llocs religiosos. 

Sota d’un sortint de la roca han fet un petit museu, on es poden veure algunes de les figures que s’han trobat en excavar en aquesta zona. N’hi ha de molt boniques. Un home que em vaig trobar amb ganes de parlar, em va explicar que el país havia perdut molt del seu patrimoni en l’època colonial i després amb les guerres. Restaurar tot el que ha quedat malmès costa molts diners. 

La gent per aquestes terres és entranyable. Amables, somrients i amb moltes ganes de comunicar-se. Em feia gràcia perquè volien fer-se fotografies amb mi. Em feien seure amb ells, amb la família; potser em veien cansada o patint de mal de peus. El cas és que volien compartir uns moments amb mi i jo encantada de compartir-lo amb ells.