dimarts, 6 de desembre de 2016

Japó_5: Kakunodate

Per anar a Kakunodate des de Sendai s’agafa el shinkansen, que són els trens d’alta velocitat. Cal reservar seient i t’indiquen el numero de vagó i el seient. A l’andana hi ha marcat a terra on hi haurà l’entrada a cada vagó. O sigui que resulta força senzill.

L’estació de Sendai té dos pisos, i el shinkansen s’agafa al pis de dalt. En aquest pis tot està encara més cuidat i net; on hi ha diferencia és en els lavabos de la planta baixa on hi ha més moviment de gent i els d’aquest pis on hi ha el trens més cars. 

Un cop a l’andana, es qüestió de fixar-se en les marques que hi ha al terra, que indiquen on s’atura cada vagó. Està marcat també on posar-se i fer la cua per pujar, de forma que no destorbi als que baixen del tren. 

Kakunodate està a 262 Km de Sendai. Es puja cap al nord, fins a Morioka, que està a 160 Km i després es va cap a l’oest. Em va semblar entendre que algun tram de via per sobre Morioka no estava operatiu. El tren que havia agafat era la fusió de dos. Feien el tram Sendai-Morioka conjunt i un cop allà es dividia. Uns vagons continuaven fins a Akita, que era la branca que tenia que agafar jo, i els altres continuaven cap al nord. 

Era un tren molt llarg, jo estava al vagó 15. A Morioka la parada va ser força llarga, comparat amb la de Sendai on tan sols s’havia aturat dos minuts. De totes formes, no va ser més de cinc minuts, que ja havien separat els dos trens i tornàvem a estar en marxa. 

El tren molt confortable, però els respatllers dels seient son molt alts, preserven la privacitat dels seus ocupants, però per veure el panel lluminós que informa de les parades em calia estirar molt el coll. 

En tots els trens et recomanen que no facis servir el mòbil. I en aquest que el teclat de l’ordinador estigui en silenci per no destorbar als altres passatgers. Em fa gràcia perquè no prohibeixen les coses, sinó que son recomanacions. Com et recomanen que reprimeixis el desig de fumar pel carrer, o de parlar pel mòbil en llocs públics...  

L’estació de Kakunodate també hi ha les marques a terra d’on s’atura cada vagó. L’hi vaig agafar gust a anar en tren! Veus el paisatge, pots observar a la gent i està tot tant ben indicat que no hi ha pèrdua encara que no sàpigues l’idioma. 

El paisatge que es veia des del tren era muntanyós i molt verd. Kakunodate es troba envoltat de muntanyes per tres bandes i el riu Hinokinai flueix per la banda sud. 

La ciutat castell de Kakunodate es va fundar en el 1620, pel dàimio (senyor feudal) Yoshikatsu Ashina. Inicialment es va construir sobre un turó d’aquí a la vora, però va patir una sèrie de desgràcies (inundacions i incendis) i de seguida la van traslladar a on està ara.

Del castell d’aquella època no queda res. El que l’ha fet famosa és que es conserva el barri on vivien els samurais ara fa 380 anys. De fet, la ciutat té dos barris ben diferenciats: el dels samurais i el dels comerciants. 

Quan vaig arribar a la ciutat vaig anar a informació i turisme que està al costat de l’estació. Em van donar un plànol i em van indicar quines són les cases dels samurais que valen més la pena visitar. També em van donar un altre plànol on estaven marcats els restaurants, però estava en japonès, pel que no em va servir de gran cosa. 

En el barri samurai hi vivien 80 famílies, Ara teòricament hi ha 6 cases obertes al públic, però jo en vaig trobar alguna que indicava al mapa que estava tancada. Les dos mes importants son la Aoyagi i la Ishiguro. 

Hi ha un carrer principal, amb les cases de fusta a banda i banda, que queden tapades per les tanques de fusta que les envolten. Totes tenen jardí amb grans arbres, que fan ombra sobre el carrer. Es poden veure algunes cases noves construïdes en el mateix estil, que no desentonen gens. 

Aquí vaig entendre una mica més les jerarquies que van existir al Japó. Els samurais eren guerrers que podien servir al dàimio (senyor feudal) o al shogun. Els shoguns eren senyors de la guerra. Els samurais eren lleials al seu senyor i només a un. A canvi dels serveis que li oferien rebien terres i /o un salari. El dàimio a més de controlar als samurais també era responsable dels residents en el seu territori, els artesans i comerciants. 

Entre el 1603 i el 1867 el shogunat estava en mans del clan Tokgawa; era el període edo, ja que la seu del shogunat estava en la ciutat que duia aquest nom que és on ara està Tokio.

El sistema feudal es va acabar quan els samurais del sud van fer un cop d’estat per restablir el poder imperial, que va donar lloc al periode Meiji. Això va ser en el 1867. Es va instaurar llavors una monarquia constitucional amb l’emperador com a cap d’estat.

La casa dels Aoyagi. El fundador d’aquest clan era vassall d’Ashina en el 1570 i inicialment vivien a uns 350 Km d’aquí. En el 1603 quan Ashina es va traslladar aquí el van seguir. Ara be, els Ashina només van governar durant tres generacions, així que la família Aoyagi després van servir al següent senyor feudal, Satake-Kita. Aquest va donar-li major responsabilitat. Al llarg de 200 anys la família va tenir major poder i també més recursos econòmics. Van adquirir un elevat estatus social. 

En acabar-se el període feudal, la família Aoyagi va aconseguir preservar les terres. En el 1902 un membre d’aquesta família va ser nomenat alcalde de Kakunodate. 

En l’època feudal les portes de les cases simbolitzaven l’estatus social de la família que hi residia. La porta de la casa Aoyagi va ser construïda en el 1860, quan el dàimio els hi va donar permís com agraïment per alguna cosa. 

La casa té tres entrades que porten a àrees separades on hi accedeix diferent gent. 

La porta frontal, ben decorada i el vestíbul porten a la sala pels convidats. Però tan sols les visites de molt alt nivell entraven per aquí. Gairebé mai es feia servir. Des d’aquesta sala tenien bones vistes al jardí. 

La segona porta dóna a la part on vivia la família. Per aquí entrava la família i els amics propers. A la dreta hi havia l’habitació del cap de família, i a l’esquerra el menjador. La tercera porta dona a la cuina i era la que feien servir els servents. 

A l’armeria es pot veure una col·lecció d’armes d’antiguitats diverses, des del segle XV fins al XIX. Les armadures lacades són espectaculars. 

També es poden veure quimonos de seda que havien donat els samurais a les novies pel casament. 

Es poden veure també objectes de la vida quotidiana durant el període edo. Una de les coses que em cridava l’atenció era el calçat. 

Hi ha un espai dedicat a la traducció del primer tracta d’anatomia de l’holandès al japonès, l’any 1774. Si no recordo malament, era una obra en cinc volums; Sugita Genpaku era el traductor, però la importància que té aquí aquest llibre és per que les il·lustracions del cos humà van ser obra d’un samurai nascut en aquesta ciutat i que era parent del clan familiar Aoyagi, el seu nom era Odano Naotake.

Hi ha uns quadres en els que es combina la pintura amb el relleu fet amb teixits com seda o cotó, em sembla que s’anomenen oshi-e. Ho fabricaven les dones dels samurais i els seus fills, per vendre-ho i augmentar una mica els seus ingressos. 

Hi ha un gramòfon i un fonògraf originals; el fonògraf marca Edison. Hi ha també moltes càmeres de fotografia, algunes molt curioses; entre elles una Leica. 

El jardí és ombrívol i molt agradable. Diuen que hi ha plantes rares, com un tipus de cirerer que només es troba en aquest jardí. Hi ha també en un racó un antic cotxe de bombers. 

En una sala al costat de la botiga hi ha un home treballant la fusta. L’especialitat d’aquí és utilitzar l’escorça de cirerer. Recobreixen objectes de fusta, es fa servir molt en caixes i contenidors per te i tabac ja que protegeix el seu contingut. Aquesta tècnica va ser inventada pels samurais fa uns 200 anys. 

Per visitar aquesta casa es triga una hora ben bona. Després vaig anar a la casa dels Ishiguro que és la més antiga de totes. Diuen que són els descendents d’aquesta família els que la conserven i l’ensenyen als visitants. A l’igual que l’altra, s’ha de pagar entrada. 

Aquesta família havia sigut una de les de més prestigi. La porta va ser construïda en el 1809 i el jardí té més de 250 anys d’antiguitat. És un jardí molt agradable. Com en l’altra casa, és molt ombrívol, amb arbres impressionants. 

El graciós de la visita a aquesta casa va ser el tema del guia. Em van dir que em farien una vista guiada en anglès. Va venir una noia, duia un portafolis amb una col·lecció de textos escrits en anglès. La noia no parlava gens d’anglès. Em va ensenyar el primer full on estava escrit que primer m’explicaria i després podria fer fotografies. Ella anava parlant en japonès i m’indicava el que tenia que llegir, al mateix temps m’anava assenyalant les coses. Ho vaig trobar molt enginyós. 

Em va ensenyar com utilitzaven les ombres que feia la gelosia en una paret per decorar la del costat. Hi havia una tortuga, que és un símbol de felicitat. 

També em va assenyalar la diferent forma de disposar els tatamis. El tatami és una mena d’estora que recobreix el terra de les cases. Són peces totes de la mateixa mida; antigament i no sé si encara és així, la mida d’una habitació es donava en nombre de tatamis que es necessiten per cobrir-la. 

En aquesta casa, en la sala principal estaven col·locats en fila, sense creuaments. La mida d’una de les peces era l’espai que ocupaves, per exemple per fer una reunió amb algú important. No podies passar d’una fila a l’altra. Si ho he entès be, llavors ningú més podia seure en aquell tatami. 

En canvi en una altra habitació els tatamis estaven entrecreuats, i llavors és com si dins de la mateixa habitació hi hagués diferents espais, cadascú el del seu tatami. 

Les portes que divideixen espais o habitacions en paper. Hi havia uns quimonos, de núvia, que em va dir que per la mida semblaven d’una noia molt jove. Deia que eren petits, tot i que a mi em semblaven molt amples.
 
Hi havia altres cases tancades i un xic abandonades. En alguna hi ha un temple. Hi havia algun turista, però molt pocs; no devíem ser més de deu o quinze persones corrent per allà. 

Quan ja vaig donar la vista del barri dels samurais per acabada vaig buscar un lloc per dinar. Com ja era habitual, no entenia res; ja començava a acostumar-m’hi. Vaig prendre unes broquetes de pollastre; el curiós és que els trossos de pollastre estaven amb la seva pell. Un altre dia em va semblar veure unes broquetes de pell de pollastre. Ho vaig trobar sorprenent.

Una altra de les atraccions de Kakunodate és el passeig al costat del riu Hinokinai. El camí està flanquejat per cireres, i la millor època per veure aquest indret és al mes d’abril, quan els cirers estan en flor i es passa per un túnel creat per les branques dels arbres plenes de flors. Com que no era l’època, el camí estava molt mort. Era agradable, ja que estaves a l’ombra, però no hi havia ningú. Les fotografies que havia vist d’aquest indret eren espectaculars; la realitat a finals d’agost era força diferent. 

Els cirerers ploraners són un símbol de la ciutat. Hi ha més de 400 cirerers, descendents d’arbres trasplantats des de Kyoto, fa uns 300 anys. Hi ha 152 d’aquests cirers que estan considerats monuments nacionals. 

L’altre cantó de la ciutat correspon a l’antic barri dels comerciants. Aquí va ser el primer lloc que vaig veure un carrer amb porxos de fusta i taules i bancs per seure! Aquí vaig poder passar una estona asseguda, prenent una coca-cola, en una curiosa ampolla de llauna, i xocolatines. Era un carrer solitari, tot i ser cèntric; en tota l’estona que vaig estar allà no va passar ningú. Una sensació molt curiosa. 

Les cases dels comerciants eren diferents a les dels samurais. Una d’elles estava oberta, convertida en botiga. Combina la fusta i la totxana; no sé si era així originalment o és en la restauració. Les altres cases estaven tancades. 

Hi ha un edifici de totxana vermella, que és del període Meiji; és un antic magatzem, Ando Jozo Miso. Al costat hi ha una font i el rètol que hi ha diu que és l’aigua que es feia servir per destil·lar el miso i la salsa de soja. Segons el que he trobat per internet, la soja quan fermenta és la que dóna lloc a una pasta, que és el miso i el líquids és la salsa de soja. Per aquí venen aquests dos productes preparats segons la recepta tradicional, de fa més de 150 anys. 

Aquest magatzem teòricament és de les coses que es podia visitar, però està tancat. Un home m’explica que falten diners, que per això tot està tancat.

En tota aquesta zona del nord sembla que els efectes colaterals del tsunami del 2011 segueixen presents. Hi ha algunes cases arreglades, però no es veu ningú pels carrers. 

Vaig continuar carrer enllà a veure si trobava un temple que estava marcat en el plànol de la ciutat, el Shinmeisya. Aquí hi ha un monument dedicat a Masumi Sugae. 

Masumi Sugao (o al revés Sugae Masumi, no sé com s’escriu ja que ho he vist d eles dues formes) va ser un escriptor i viatger del període Edo.

Va néixer l’any 1754 prop de Nagoya, al centre del país. Quan tenia 29 anys va emprendre un viatge cap al nord amb la intenció de trobar la forma d’arribar fins a l’illa que actualment es coneix com Hokkaido. Cinc anys més tard, en el 1788 hi va arribar creuant l’estret de Tsugaru. Es va quedar en aquesta illa quatre anys, aprenent la llengua local i escrivint un diccionari ainu-japonès. 

Després va tornar a l’illa principal, Honshu i va viatjar per la regió de Tohoku. No va tornar mai a la ciutat natal ni cap el sud de l’illa. El seu viatge el va dur fins a Kakunodate, on va morir el 1829 als 75 anys. 

Els últims anys es dedicava a topografiar la regió de Tohoku, però va morir abans d’acabar aquest projecte. 

Al llarg dels seus viatges prenia nota de tot, dibuixava, pintava, escrivia poemes... intentava plasmar tot el que l’hi explicaven i el que observava. No ho feia amb l’objectiu de publicar-ho i segons diuen, no feia judicis sobre el que l’hi deien. Simplement ho registrava. Va ser molts anys després de la seva mort, en el 1966 quan es va publicar la seva obra. 

El temple de Shinmeisya estava tancat, i amb un aire una mica polsos i descuidat. No mereixia massa la pena fer la caminada fins aquí, a plena solana. La cosa positiva és que he descobert qui era Masumi Sugae, del que no n’havia sentit a parlar mai. M’agrada això d’observar i no jutjar les coses. 

Acabada la visita de la ciutat vaig agafar el tren de tornada amb ganes de veure una mica de gent, i això a Sendai no en falta. 

Trobo que la gent per aquí és molt amable; em disculpen quan faig errades de protocol o educació, em cedeixen el pas... i ens comuniquem per gestos. ‘ha sorprès descobrir que són molt xerraires. Vesteixen de forma clàssica, els nois pantalons molt ajustats (no texans), generalment foscos, negre o gris, camisa blanca. Van tots amb la tovalloleta per eixugar-se. Als llocs de menjar no acostuma a haver hi tovallons. I de seguida et deixen el compte boca avall, perquè quan el vulguis no t’hagis d’esperar.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Japó _4: Shiroishi

Shiroishi està a 36 Km de Sendai. Hi ha un tren que té el final en aquesta població, cosa força practica ja que així no has de patir si et passes de parada. Em va costar una mica trobar per internet la informació del tren a agafar i la via d’on sortia. Després va resultar tot força senzill.

El dia era bo, s’havien acabat les pluges. Hi havia estones de sol i a les 9 del matí ja començava a fer calor. 

El trajecte en tren dura una hora, està en la mateixa direcció que Yamadera, o sigui tirant cap al sud. El paisatge és molt verd, muntanyós, però amb cims no gaire alts, més aviat turons.

A l’estació mateix hi ha un oficina d’informació i turisme i vaig poder aconseguir un mapa en anglès. El més important d’aquí és el castell. 

Shiroishi estava sota control del clan Date que depenia del shogunat de Tokugawa. Aquí hi va haver una gran batalla durant la guerra per restaurar els Meiji, es van enfrontar les tropes pro-imperials i les del shogun Tokugawa. 

Aquest castell té els seus orígens aproximadament en el 1085, quan el van construir els del clan Katta. En aquell primer temps era una fortalesa de fusta. Després va estar en mans dels diferents clans, els Shiroishies, els Date i els Gamos. 

L’any 1598 va canviar altre cop de mans, passant al clan Uesugi. El van reconstruir i es va convertir en residencia. Poc després, en el 1600 Masamune Date, el senyor de Sendai el va capturar i es va fer amb el control de bona part d’aquesta regió; va posar al seu vassall Kojuro Katakura com a governador. Així que el castell de Shiroishi va ser la residencia del clan Katakure durant 260 anys. Durant aquests anys el castell i la ciutat van prosperar.

Kojuro Katakura va dedicar tota la seva vida a Masamune Date, que va ser el seu mentor, quan era petit. Diuen que Katakura tenia molt bon criteri i que gràcies a això els Date van poder sortir-se’n en moltes ocasions. Va ser l’oficial més important dels Date, reconegut pel propi shogun, Tokugawa. 

L’any 1615, durant el shogunat de Tokugawa, hi havia una llei que restringia molt l’existència de castells (per evitar revoltes i que s’aixequessin en contra seu) i molts van haver de tancar; en aquell moment aquest castell es va salvar de ser desmantellat. 

Quan els Meiji van guanyar la guerra, en el 1874, el castell es va tancar i els Katakura van fugir cap al nord, fins a l’illa d’Hokkaido.

En el passat la riquesa de la gent es mesurava amb kokus. Un koku era una unitat de volum, uns 180 litres. Però també era la quantitat d’arròs que necessita una persona durant un any, que equival a uns 150 kg. Les pagues dels samurais es feien en kokus o es calculava el seu valor d’or en base al koku. Per tant, el seu sou depenia del preu de l’arròs. 

Durant anys el castell va quedar abandonat. No va ser fins al 1995 que es va restaurar el castell. La restauració del castell es va fer el més similar possible a l’original, en fusta de xiprers i de pi, sense utilitzar claus. 

Vaig arribar a la ciutat a les 10 del matí. El camí per arribar al castell estava força ben indicat, tot i que en un punt em vaig despistar una mica, però preguntant i assenyalant el mapa vaig arribar. 

No es veia una ànima; vaig pensar que era per ser massa d’hora, però no. Érem quatre o sis turistes sota la solana. Pels carrers no es veia ningú. Es triga uns 15 minuts des de l’estació. 

Com que no tots els rètols són fàcils d’entendre, vaig passar de llarg de la taquilla. Més amunt hi havia una màquina on podies comprar l’entrada, però no vaig aclarir-me, o sigui que vaig arribar al castell sense haver-la comprat. Per sort, l’home va ser molt amable, i em va vendre l’entrada. Per uns moments vaig pensar que hauria de tornar a baixar a comprar-la. Vist des de la distància fa molt bonic. 

Té tres pisos, prop de 17 metres d’alçada, i em sembla que és el més alt del Japó. Té les parets blanques i es veu molt cuidat. Just passar la porta, hi ha una gran esplanada amb gespa i arbres. Aquest recinte és molt apreciat per la gent d’aquí i s’hi fan moltes activitats. Quan hi vaig ser jo hi havia una furgoneta de premsa i estaven entrevistant a algú, primer als jardins i després el passejaven pel castell. Dins del castell hi ha un petit museu i l’hi estaven ensenyant. 

En aquests jardins s’hi celebra cada any el festival samurai. És el primer dissabte d’octubre. Es fa una representació, en la que els que fan de samurais van vestits com a tals, amb una rèplica de la vestimenta en metall i les armes. Ve gent dels pobles del voltant a veure l’espectacle i participar de la festa. 

Des del pis de dalt es té una bona vista sobre els jardins, la ciutat i l’entorn. A la vora del castell hi ha un temple i també el cementiri dels samurais. Em fan molta gràcia la varietat de figuretes i objectes que deixen com ofrenes. 

Al voltant del castell diuen que hi ha cases que són del període edo, tot i que estan restaurades. Jo no vaig saber veure res especial. Em va semblar un barri residencial. Seguia sense haver-hi ningú pels carrers. La ciutat té uns quants canals, però no arribava a saber al costat de quin cnal estava. Tampoc hi havia gent per preguntar.

Buscava la residencia dels samurais, que estava marcada al mapa. Feia molta calor, no hi havia ni un sol arbre. Em va costar de trobar però ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar-hi el primer que vaig fer va ser comprar una beguda a la maquina que hi havia al costat de les taquilles. L’home m’explicava on era la casa a visitar però jo necessitava recuperar forces. La taquilla estava a un costat de carretera i la casa a l’altre. 

És una caseta de fusta, que veus des de fora, les portes i envans estan obert amb el que pots veure la distribució. Una mena de forat a terra on es feia foc i les brases escalfaven i no sé segur si també servia per preparar-ho el te. No hi havia cap explicació en angles. Et diuen que miris la web, que moltes coses estan en japonès. Al jardí hi ha una col·lecció de bonsais. Aquesta casa va ser restaurada en el 1991. 

Era ja l’hora de dinar; estava morta de gana i de calor. Per sort algun carrer que semblava important, ja que era ampla, estava cobert i podies evitar el sol. Tot estava tancat. Botigues, restaurants. Intentava buscar el centre de la ciutat sense èxit. 

Per fi vaig trobar un restaurant! En aquest poble són famosos els fideus. Vaig veure que tenien un cartell amb un menú de 1300 iens. No tenia ni idea de què hi havia al menú. Em van ensenyar una fotografia, en la que no es veia massa clar, em deien moltes coses, em preguntaven alguna cosa, que no entenia. 
Em van servir cafè fred, però jo preferia un refresc. Em van portar una safate amb diferents coses. Uns fideus freds de pasta d’arròs, un bol amb una sopa, que inicialment té aspecte gelatinós i translúcid i després quan remenes canvia de textura i perd la transparència. Era gustosa, amb un cert gust a pollastre. 

Hi havia també un bol amb tempura de verdures i una gamba també arrebossada. A sota hi havia arròs. En un costat, una safata petita amb dos coses que no reconec ni per la forma ni el gust: una és fosca i l’altra groguenca. Un altre bol amb caldo fred de soja, on segons m’han explicat, tenia que tirar els fideus. També hi havia una mica d’amanida. Estava tot molt bo. 

Els fideus de Shiroishi tenen fama, son els noodles umen. Segons la llegenda, hi havia un noi, Miemon, que veient que el seu pare portava molts dies al llit amb problemes estomacals, i que no tolerava res de menjar, va sortir a buscar algú que li digués com preparar alguna cosa que pogués prendre el seu pare. Va trobar a un religiós, que estava de pas, i que l’hi va explicar com preparar uns fideus més digestius. Tenia que preparar-los sense posar-hi oli, només farina aigua i sal. Alimentaven i eren més fàcils de digerir. El pare es va recuperar i es va guarir del problema que arrossegava des de feia anys. 

Una altra de les coses típiques d’aquí son les nines kokeshi; són de fusta amb un cosa gairebé sense forma i el cap. Totes tenen algun toc de pintura vermella. 

I també fabriquen un teixit de paper, washi, que va començar ja a fabricar-se en el temps dels Date. És un material lleuger, fresc i que es pot rentar. Durant un període, a començaments del període edo, només els samurais el feien servir. 

Aquesta tècnica sembla que va venir de la xina, passant per corea, juntament amb el budisme. Es va iniciar a Kyoto i aquí el van desenvolupar els Date i els Katakura. Es feia servir una planta de la regió, el kozo. Els pagesos es dedicaven a la fabricació de paper en els mesos d’hivern i així tenien una altra fon d’ingressos. 

Durant anys però, aquesta tècnica va anar a la baixa. Va ser en el segle XX que es va recuperar aquest sistema tradicional de fabricar paper. Actualment en alguns temple en les grans cerimònies es fan servir teixits de washi. 

L’any 1948 van incorporar millores al material, fent-lo més resistent; aquest nou material s’anomena kamiko. 

Vaig intentar visitar alguna botiga d’artesania o els tallers, però estava tot tancat o no ho vaig saber trobar tot i que en el mapa estava marcat. 

Després de dinar vaig provar sort amb els temples. Segons el plànol hi ha forces temples en aquesta ciutat. No vaig tenir massa èxit. Alguns dels que vaig trobar són actualment cases particulars. D’altres, tot i preguntar a la gent del barri ningú sabia on eren. 

Una veïna d’un dels temples em va acompanyar personalment fins a la porta perquè sinó ni l’hagués trobat. Tampoc hi ha rètols indicant-los. Els que vaig trobar, estaven tancats i al costat sempre hi ha un petit jardí amb el cementiri. 

La ciutat em va semblar molt morta; a part del castell, que sí que val la pena, la resta no vaig saber-hi trobar-hi cap encant. No sé si en una altra època està més animada, però aquell dia no. 

Una cosa curiosa en aquest país és que trobes moltes màquines que venen refrescos però no trobes cap banc on seure i beure tranquil·lament. Així que cansada de deambular per carrers deserts, vaig tornar cap a Sendai.

Rondant per la ciutat de Sendai vaig descobrir el barri de bars i restaurants, kokubuncho. Son carrers estrets amb molta animació quan es fa fosc. A totes les cruïlles hi ha nois i noies fent publicitat dels seus locals. Però fan publicitat només a la gent local. És curiós. 

En el lloc on vaig sopar, la noia que em va servir parlava una mica d’anglès, i l’hi intrigava saber què hi feia a la ciutat. No hi ha masses estrangers. De fet, jo no n’havia trobat cap encara. Els que viuen aquí treballen molt i tenen poc temps per sortir, pel que no és fàcil trobar-los pel carrer.

divendres, 2 de desembre de 2016

Japó_3: Sendai

El mal temps estava anunciat. La ciutat estava en alerta màxima. Les noies d’informació i turisme em van avisar molt de que no sortís de la ciutat. O sigui que, tot i que quan em vaig llevar feia relativament bo, vaig decidir visitar la ciutat.

Hi ha un bus turístic, el Loople Sendai, que costa 620 iens i fa un circuit circular, amb 16 parades. Unes quantes d’elles estan al costat de llocs turístics. No està malament. És un bus estil antic, bastant petit, té wifi a l’interior i una pantalla en la que va sortint informació dels llocs a visitar. Pots pujar i baixar del bus tots els cops que vulguis al llarg del dia. A més, amb aquest bitllet tens descompte en algunes entrades a museus o llocs turístics. 

Vaig començar el meu recorregut amb la visita Zuihoden Mausoleum. Es troba en el turó Kyogamine i és el cementiri de la família Date. 

El clan Date era un llinatge de senyors feudals (dàimios) que van controlar la zona nord del Japó, la regió de Tohoku on es troba Sendai, a partir del segle XIV. De fet, Date no era el cognom familiar; el que va començar el clan, cap a l’any 1190 va anar a viure al districte que duia aquest nom. 

D’aquest clan, el que va tenir gran importància, al menys pel que fa a aquesta regió, va ser Date Masamune. Va néixer en el 1566 i va ser el fundador de la ciutat de Sendai i el seu primer dàimio. Als 15 anys ja va participar en una batalla al costat del seu pare, contra clans rivals i al 1588, quan el seu pare es va retirar, va assumir el control del clan. Era un guerrer que va conquerir varies àrees del sud de la regió de Tohoku. 

A començaments del període Edo, que es va iniciar en el 1603, va promoure la industria local, l’economia i la cultura. Va potenciar l’arribada d’estrangers i de les seves innovacions. Va tenir gran poder en la regió nord del Japó. Va enviar una expedició marítima per establir contactes amb el papa de Roma, i també per visitar Espanya, Filipines i Mèxic. Alguns dels participants en l’expedició es van quedar a Sevilla, ja que eren cristians i al Japó en aquell temps estaven perseguits. Em sembla que va ser la primera expedició japonesa en vaixell arreu del mon. 

La seva simpatia pel cristianisme es va posar de manifest quan en el 1613 va sortir en defensa d’un capellà cristià que estava condemnat a mort per predicar la seva religió. I diuen que la seva filla gran s’havia convertit al cristianisme. 

El mausoleu Zuihoden es va construir un any després de la seva mort, en l’estil d’arquiectura típic de l’època. L’any 1931 l’emperador el va declarar tresor nacional. Malauradament un dels bombardejos de l’any 1945 el va cremar. Després el van reconstruir, però el tsunami del 2011 el va tornar a fer malbé pel que va necessitar una restauració i es va intentar que fos el més semblant possible a l’original. 

Quan va morir Date Masamune, al començament del període Edo, era tradició que quan moria el senyor feudal els seus samurais i subordinats, es suïcidaven; no sé si tots o només uns quants. En aquest cas van ser 20 persones. En aquest mausoleu hi ha també al costat, les tombes d’aquests samurais. 

És un complex força gran. Per arribar-hi ha una certa pujada, pel bosc. Just abans de començar a pujar hi ha un contenidor de fusta ple de pals. No sabia què era, fins que no vaig veure, quan ja anava de tornada que la gent agafava els bastons per caminar millor durant la pujada, i en acabar la visita els tornaven a deixar al lloc. 

Acabada la pujada s’arriba a la porta d’accés, Nehanmon, que vol dir nirvana, lliure de desitjos. Però també vol dir després de la vida. 

En aquest mausoleu hi ha enterrats uns quants dels dàimios del clan. Quan es va procedir a reconstruir-lo, en les excavacions que es van fer es van trobar els esquelets de tres d’ells dàimios amb bona part dels seus aixovars. Aquests objectes estan en un petit museu que està passada la porta Nehanmon. 

El tercer dàimio Date Tsunamune era un artista i només va poder governar dos anys dels 19 anys als 21, ja que el Shogun (que era un càrrec militar concedit directament per l’emperador) el va obligar a abandonar. I llavors es va dedicar a la pintura, la cal·ligrafia i el treball en laca. El seu mausoleu també és molt bonic. A l’igual que els altres són reconstruccions modernes, amb molt de color i harmonia. 

L’entorn, enmig del bosc, els edificis en fusta pintada, el fet que no hi havia gairebé ningú (4 persones) feia sentir que era una lloc idíl·lic. 

Sembla que alguns dels cedres que hi ha flanquejant el camí de pujada es van plantar en el moment de la construcció del mausoleu, o sigui que deuen tenir al menys 400 anys i simbolitzen l’antiguitat de la historia de la ciutat de Sendai. El nombre de graons per arribar al mausoleu indicava la riquesa familiar.

Enmig del bosc hi ha un cementiri de nens. I a la part baixa, un temple budista amb els seus budes coberts amb teles vermelles. 

Vaig tenir molta sort perquè vaig poder fer aquesta visita sense pluja. Després va començar el diluvi. Per això vaig decidir anar de museus. Vaig començar amb el museu de la ciutat. 

Aquest museu està en una zona enjardina, en el parc on hi ha el castell de Sendai. L’autobús no deixa exactament a la porta i com que començava a ploure vaig arribar a dins una mica mullada. La noia que venia les entrades me va donar una caixa de mocadors de paper perquè m’eixugues una mica. Uns que van entrar cinc minuts més tard que jo van arribar totalment xops i regalimant. O sigui que vaig tenir una mica de sort. 

Vaig trobar molt interessant el museu, ja que em va permetre aprendre algunes coses de la vida en aquesta regió. 

Els senyors feudals passaven un any a Sendai i un any a Edo, l’actual Tokio. Mentre eren allà aprofitaven a fer vida social. Les seves dones, les oficials, passaven la major part del temps a Tokio. 

Hi ha una col·lecció de dibuixos en les que es pot veure la forma de vida, les festes a l’aire lliure, vestimentes... 

Hi ha una col·lecció de nines de guix pintades, de no més de 20 cm d’alçada molt curioses. Les nines japoneses de la regió de Tohoku es van començar a fabricar cap al 1800. Hi ha una gran varietat de tipus de nines i de materials. Segons alguns autors, i potser només algun tipus de nines, es pensa que les fabricaven els pagesos de la zona per regalar als turistes que venien aquí als banys termals. Inicialment eren en fusta, però com que el comerç amb l’exterior estava tancat van canviar al guix. No sé si perquè van començar a escassejar (ho trobo estrany perquè hi ha molt bosc). N’hi ha que són en paper-maché. Algunes són pel festival de les nines, que es fa al mes de març, d’altres per qüestions religioses. 

Hi ha figures de tota mena, nines, guerrers, diversos personatges representats, dones... 

Hi ha l’armadura d’un del senyors de clan Date. I com ja explicava abans, Date Masamune l’any 1613 va enviar una expedició a Roma i Espanya, passant per Mèxic que llavors era colònia espanyola, per establir relacions comercials. En el museu es pot veure un plànol amb el recorregut que van fer, una reproducció del vaixell que van emprar i alguns objectes que van portar quan van anar de tornada. 

Quan vaig sortir del museu estava diluviant. Vaig passar bastanta estona al vestíbul del museu esperant per si millorava una mica el temps, però com que no era així vaig optar per sortir. 

A la parada del bus, al costat dels arbres, la pluja queia amb molta intensitat i bufava un fort vent. Sentia cruixir els arbres, veia caure algunes branques. Era impressionant. Mentre era allà mig protegida de la pluja, sentia per megafonia que avisaven alguna cosa, però era en japonès. Vaig suposar que si realment fos un avís d’alguna cosa greu ho dirien també amb anglès. 

En el museu hi havia algunes lloses de pedra amb inscripcions, i al costat hi havia un rètol que avisava que en cas de terratrèmol t’allunyessis d’allà. Mentre era a la parada hi vaig pensar. A la vora hi havia un pal d’electricitat, vaig posar-me el més allunyada possible, per si de cas queia. Per sort el bus no va trigar massa a venir, tot i que aquells vuit o deu minuts que vaig passar allà se’m van fer força llargs. 

La següent parada la vaig fer al museu d’art. No és que tingués molt interès, però tampoc em venia de gust tancar-me a l’habitació de l’hotel. Aquest museu ja està més a la vora del centre de la ciutat. 

Vaig aprofitar a dinar allà mateix, i entrar una mica en calor i eixugar-me. Vaig menjar be. Vaig prendre una quiche de verdures amb gambes; el que em va sorprendre és que tant les verdures com les gambes estaven senceres. Una amanida, un tastet de macarrons amb salsa de tomàquet. I per entrar en calor, una copa de vi. No hi havia gaire gent, i és que amb aquell temps, no venia de gust sortir. 

El museu d’art em va semblar poc acollidor; potser pel dia, potser perquè estava jo sola passejant per allà... i tampoc em motivava gaire. Hi ha algunes escultures que estan en un pati obert, però amb aquell temps les he mirat de lluny sense sortir. 

Després vaig anar a la mediateca. És una mena de centre cultural, amb una bona biblioteca i wifi. O sigui que vaig passar una bona estona al bar d’allà, a resguard de la pluja. És un dels llocs que recomanen visitar pel seu disseny.

Em va sorprendre no trobar turisme occidental. Ni a Yamadera ni per la ciutat de Sendai. Veia alguns turistes, no gaires, però eren orientals. No sabria dir si japonesos, coreans o d’altres llocs. 

Canada ja de pluja vaig anar cap a l’estació (l‘ultima parada del bus turístic) per consultar a les d’informació i turisme com anar a Kakunodate. Em van recomanar que esperés encara un dia per anar-hi, ja que no estava clar si havia passat el cicló i havia acabat el temporal. 

Aquell dia vaig tenir una grata sorpresa, a les botigues de l’estació sí que hi havia refrescos coneguts! Vull dir coneguts per mi. Vaig poder comprar-me una coca-cola! Al supermercat del costat de l’hotel (un 7 eleven) no en tenien. Cada vespre, després de sopar passava per allà per comprar xocolata, o alguna pasta... per completar el sopar amb dolç.

Després vaig anar a l’hotel a descansar i canviar-me de riba. Estava cansada d’anar mullada i de pluja. El difícil era posar les coses a eixugar; com ja vaig explicar l’habitació era minúscula, posar tota la roba estesa, i el paraigües obert em va costar lo meu. 

Quan va parar de ploure i semblava que ja no hi tornaria em vaig animar a tornar a sortir. Vaig anar per una sèrie de carrers comercials que estan coberts, em plan galeries. És curiós com un mateix carrer va canviant d’estil. La part alta, són botigues de més qualitat que la part baixa del carrer que està a tocar de l’estació. 

En aquest tram baix hi ha molta més gent, botigues, restaurants, karaokes... una mica de tot. Vaig veure’n un que segons el cartell de la porta tenien makis i sushi. Al veure que mirava el cartell de seguida va venir una noia i em va fer passar. Per sorpresa meva, el menjador no era allà, sinó que entraves en una porteria, agafaves l’ascensor i et pujaven fins al pis on hi havia el restaurant. Més tard ho vaig veure en algun altre lloc això de que el restaurant no està a nivell de carrer. 

El cas és que em vaig trobar en un pis, amb un llarg passadís; el terra de fusta i t’has de descalçar i posar les sabates en un armariet del que et guardes la clau. A mi em va fer certa vergonya posar les sandàlies, que encara estaven xopes, en aquell armariet! 

Em van portar a una de les habitacions, un reservat, em van deixar la carta i em van assenyalar un timbre per quan estes llesta, o si necessitava qualsevol cosa, pogués avisar. Sentia molt xivarri a les altres habitacions. La porta no era de fusta sinó les típiques per aquí, que tenen llistons de fusta i la resta sembla paper o un material mig translúcid. Preserves la intimitat però no et sents tant tancat. De totes formes a mi se’m feia estrany estar jo sola en aquell reservat!

El sopar va ser molt bo. Hi havia diferencia entre els makis i sushis d’aquí Barcelona. Hi havia molt peix i poc arròs. La tonyina estava deliciosa. També vaig tastar un llagostí a la planxa cobert de sal, un pinxo de salmó acompanyat de maionesa. Vaig provar una bola d’arròs fregit amb soja. En conjunt un bon sopar. També més car del que semblava d’entrada, segons els preus de la carta. Suposo que i havia alguna taxa o el servei... com que el compte és inintel·ligible.... Em va sortir a 1700 iens, que són uns 16 euros, que tampoc està gens malament. 

Lo del timbre em va fer gràcia. Això em recorda que en els lavabos, en alguns llocs he vist que tenen un intèrfon per si necessites ajuda. Hi ha un munt de detalls curiosos. El paper de wàter que utilitzen aquí és molt prim. Per tot arreu tenen dispensadors de desinfectant per les mans. A l’hotel just abans d’entrar al menjador n’hi ha un. Al costat de la porta dels lavabos, vagis on vagis, també. I en els restaurants si no hi ha el producte desinfectant et donen una tovalloleta humida. 

Una altra curiositat: a l’hotel, si poses el cartell de que no et canviïn la roba de llit i les tovalloles cada dia, et regalen una ampolla d’aigua. De fet, cada dia que s’estalviaven de canviar-ho, una ampolla!