Iran_21: illa de Qeshm. Vall de les estrelles.

A continuació anem a la vall de l’estrella caiguda. Aquesta vall no està massa lluny e la ciutat de Qeshm. Diuen que és el lloc més visitat de l’illa.

L’origen del nom és perquè la gent local creu que en el passat una estrella, un cometa o meteorit va caure aquí i en impactar amb el sol les pedres i la terra van sortir expedides cap a l’aire on van quedar congelades formant aquestes formes geològiques. 

Una altra creença popular és que en aquesta vall a la nit hi habiten fantasmes i criatures sobrenaturals; a la nit les formacions rocoses i el soroll del vent bufant poden haver donat lloc a aquestes llegendes. 

Com en les altres valls que hem vist en aquesta illa, les formes que han agafat les roques són degudes a una combinació de fenòmens. Per una banda l’erosió del vent i la pluja, i per altra banda, les capes de terreny de diferent resistència. Així que les capes més toves s’han anat disgregant i s’han conservat les més dures. 

Aquests dos tipus de capes es poden veure n les parets, unes toves, de color clar, que pot ser ocre o gris clar, i les més dures que són de color blanc i gris fosc. Les capes internes toves han patit l’erosió, mentre que les de sobre seu, que generalment contenen calç han resistit l’erosió. 

Quan les capes superiors també han sucumbit a l’erosió és quan s’han format estructures similars a petites gorges. 

En algunes àrees es poden veure estructures en forma de columnes o pilars, algunes en forma punxeguda. 

Aquestes formacions són degudes sobretot a les tempestes de pluja estacionals, que renten aquests pilars, de forma circular, erosionant les parts toves. Moltes d’aquestes formes tenen la part de sobre coberta per roca dura, com si portessin un barret que protegeix l’estructura de columna. 

En alguns llocs el terreny és molt tou. Per això indiquen que no s’ha de pujar a aquestes formacions ja que es poden ensorrar i pot ser perillós, a part de destruir un patrimoni geològic important. Tot i que semblen formes resistents son molt vulnerables ja que les capes baixes s’han anat ja erosionant. 

La formació d’aquesta vall va començar fa 5 o 10 milions d’anys i després l’erosió ha fet la resta. Una feina de molts temps que ha anat dissolent la muntanya i ha creat el paisatge que es pot veure ara. És impressionant, com tantes altres valls d’aquesta illa, que jo no sabia ni que existís, abans de decidir venir per aquí.

Costa una mica imaginar que el terreny que trepitges era la base d’aquestes muntanyes, que hi havia moltes capes de sediments per sobre. A diferencia de l‘illa d’Ormuz, aquí els colors no són molt atractius. Tot va de games d’ocre, color terrós, que a la posta de sol pot agafar tonalitats boniques, però no a ple migdia quan la llum és inclement i cau gairebé vertical. 

Aquí l’atractiu son les formacions rocoses, els volums, siluetes, passatges... Al començament, el camí és ampli, ben marcat, després ja et fiques entre les roques, el sol ja és més ondulat, les columnes i parets arrodonides, altes... et sents petit allà al costat. Hi ha parets que recorden una mica els tubs d’un orgue, ja que s’han creat canals verticals. És impressionant.

Després pots pujar al pla que hi ha a dalt i veus aquesta vall des del sostre. És espectacular. Recorda una mica el canyó del Colorado, als Estats Units. Ja sé que ni el color ni les dimensions tenen res a veure, però m’hi v fer pensar. Estàs a la part alta de l’altiplà, i a sota veus les columnes i agulles, els camins, passatges, com si fos un laberint. És impactant veure l’efecte fenòmens naturals.

No sabria dir si em va impactar més vist des de dalt o des de baix. Des de dalt impressiona la vista i sobretot l’extensió que cobreix, però des de baix és la sensació de petitesa el que impacta. Quan tornava cap a l’aparcament, caminant per la part baixa, hi va haver un moment en que em vaig despistar de camí. Hi ha fletxes que marquen la ruta, però una estava caiguda i la vaig interpretar malament. O sigui que vaig agafar una via estreta que em va portar a un cul de sac. Sense sortida. 

Així que vaig haver de tornar enrere i provar per l’altra ramal, que sí, va ser el que tenia sortida. Va ser un breu instant en que em vaig adonar que el pas es feia cada cop més estret, que sabia que la sortida estava allà mateix, darrera d’aquella gran paret que barrava el pas. Era frustrant i alhora tenia encara més la sensació de ser minúscula en aquell laberint de columnes i roques. 

En la part alta es pot trobar una planta que sembla gairebé seca, mig rebregada, però que està ben viva. I que sorprèn trobar-la en aquest paratge tant inhòspit. Hi ha alguna planta més, crec que tipus acàcies.

Iran_20: retorn a Qeshm. Coves de Khorbas.

Vam agafar el ferri per retornar a l’illa de Qeshm i vam tenir sort, ja que no va sortir amb massa retard. Anava molt ple. Amb certa recança deixava enrere aquella illa àrida però plena de colors.

Vam arribar a l’illa de Qeshm a mig matí. Vam veure la fortalesa des de fora. L’estan reconstruint, ja que estava molt deteriorat. 

La diferencia més significativa amb la d’Ormuz és en el color de les pedres. Aquí té color ocre, que és el to predominant en aquesta illa, mentre que la d’Ormuz era de color vermellós. És sorprenent que dues illes que es troben tant properes la pedra predominant sigui tant diferent. 

Vam anar a visitar les coves mitraistes de Khorbas, que estan a uns 10 km de la ciutat de Qeshm. 

El mitraisme, una religió molt estesa en l’imperi romà entre els segles Ii IV d. C., sembla que es va sorgir a Pèrsia. Sembla que Mitra era una divinitat del panteó hindú-iranià, que podria tenir els seus orígens en el 2000 a. C.; la primera referència que hi ha a aquest nom és del segle XV a. C. A l’Índia se’l coneixia com el deu de la llum i a Pèrsia era una divinitat benèfica. 

El culte a Mitra es realitzava en temples que es trobaven en coves; aprofitaven coves naturals, tot i que a vegades també se n’excavaven algunes altres. Amb l’arribada del zoroastrisme el deu Mitra va quedar relegat a segon terme.

El recinte on es troben aquestes coves està ben cuidat. En una paret de la muntanya terrosa es veuen les entrades a diferents coves. Aquestes coves estan connectades entre ella per un passadís interior i a més hi ha un camí per la part exterior. 

A l’entrada es conserven alguns dels relleus que hi havia a les parets del passadís. La que devia ser la sala principal té dos espais separats i si no recordo malament hi havia alguna mena de banc tallat a la paret així com algun nínxol. Hi ha dos nivells de coves. 

He estat buscant informació sobre aquestes coves però no he trobat gairebé res. Es pensa que aquí s’hi feien cerimònies religioses; les informacions que hi ha sobre els cultes mitraistes són de quan aquesta religió es va expandir cap a l’imperi romà.

Iran_19: illa d’Ormuz vista des del mar

Després d’un dinar a base de gambes amb salsa de tomàquet, arròs i amanida, vam anar al port on vam embarcar per veure l’illa des del mar. Hi ha uns espadats impressionants, el que fa que estigui força protegida; no hi ha masses punts per on sigui accessible des de l’aigua. Des de la barca els diferents paisatges, colors i formes es veuen molt be. 

En arribar altre cop a la població hi havia força gent pels carrers. Era el cap vespre, feia menys calor i suposo que era l’hora de sortir a conversar uns amb els altres, i els nens a jugar. La gent que creuàvem ja ens coneixia. Els crios, riallers i encuriosits, com passa per tot arreu. 

Davant d’una casa hi havia quatre dones, assegudes sobre estores, amb diversos productes en caixes, suposo que ho venien. Una d’elles estava fumant la pipa d’aigua. En un altre lloc n’hi ha unes altres brodant els baixos d’uns pantalons. Sota la roba llarga es veu que moltes d’elles porten els pantalons amb aquests acabats brodats.

Iran_18: illa d’Ormuz

Continuem explorant l’illa. La primera parada la vam fer a la fàbrica on trituren el mineral de ferro. El terra i tot el que l’envolta té color vermell del polsim del mineral. 

Diuen que aquesta fàbrica encara està en funcionament; hi ha alguns sacs ja plens per dur cap al port d’Ormuz, però la maquinària, al menys una que veig, té un forat. No se sentia cap màquina funcionant... Semblava més aviat morta, tot i que hi havia dos o tres homes per allà.

Després vam anar cap al manglar, però com que la marea estava baixa no tenia massa encant. 

Més enllà ens vam aturar en un lloc on assequen el peix. El tenen estès per terra, directament sobre la sorra. De primer moment em va sorprendre, veure’l així tirat, però té una explicació: no és per alimentació humana. El trituren i l’utilitzen coma fertilitzant i també com a pinso pels animals. Com que feia calor, la pudor era molt intensa i força desagradable. Hi havia tota mena de peixos, grans i petits. Alguns ja estaven en sacs i d’altres escampats per allà. 

La següent parada va ser en una altra vall; si no recordo malament l’anomenen la vall de la sal de safrà. Havia vist unes fotografies espectaculars i en arribar allà em va decebre una mica. 

Aquesta vall es caracteritza per tenir unes vetes grogues per tot el terra, de fet el camí estaria ple d’aquest mineral groc (que no sé què era). Quan hi vam ser nosaltres feia un any que no plovia, pel que tota aquesta sal estava coberta de terra vermellosa. Si grates una mica la superfície la pots veure, i en alguns llocs encara es veu força, però... no era tal com ho havia vist en fotos d’altra gent. 

El curiós son els contrastos entre les pedres de diferents colors. Diferents sals i minerals, amb solubilitat i duresa diferent, configuren el paisatge d’aquesta illa. 

Una mica més enllà formacions d’alguna sal que semblen tamborets o bolets. També bruta, coberta de terra. I camins on la sal ha cristal·litzat a la superfície, formant grans llengües blanques, com si fossin de neu. 

Després vam baixar cap a la platja, a veure la costa i l’erosió de l’aigua sobre les roques. La zona de platja que està prop de la mina d’oligist (el mineral de ferro) la terra és molt vermella i l’aigua del mar que arrossega part d’aquesta terra adquireix també aquesta tonalitat.

Els contrastos de color a Ormuz són espectaculars. En algun lloc hi havia roques de color blau verdós, que suposo que contenien algun mineral de coure; el color però és més apagat que els vermells i ocres que predominen per tot arreu.

Els artistes locals aprofiten la gran varietat de terres de diferents colors per les seves obres d’art. A la platja es poden veure grans dibuixos fets combinant sorres de diferents tonalitats. 

Vam entrar també en una petita cova de sal, en la que no hi podia faltar tampoc alguna nota de color.