diumenge, 12 de març de 2017

Iran_27: Xiraz. Santuari Shah Cheragh

El santuari conegut com Shah Cheragh es troba també prop del basar. És un important centre de pelegrinatge i un no es pot perdre la seva visita. És espectacular. Jo vaig visitar-lo dos cops el mateix dia: hi vaig anar a la tard, per veure amb llum de dia la decoració i el lloc, i hi vaig tornar després de la posta de sol per veure la il·luminació.

És un santuari d’accés lliure, però amb cert control. Per entrar es passa un control de seguretat, separat homes i dones. Per accedir a l’interior les dones han de portar xador. O sigui que després del control de motxilles i bosses, comproven que et posis el xador. Si no en tens elles te’n deixen, però has d’esperar que en vagin a buscar i te’l portin. 

A més, si ets estranger, no pots anar per lliure per dins del recinte. T’ha d’acompanyar una persona de l’oficina de relacions internacionals, o un nom similar. Una persona que parla anglès i que és la responsable de vigilar-te i explicar-te la historia del lloc. 

Els dos cops que vam entrar era el mateix procés. T’has de carregar de paciència perquè triguen molta estona aportar-te el xador i enviar algun dels guies locals. 

Quan van arribar els xadors el problema era col·locar-se’ be. Ens van ajudar a posant-se’ls. Per sort no era negre sinó blanc amb estampats marró o blau. És un incordi anar amb xador; a mi se’m desmuntava a cada moment, em tapava els ulls, em queia, se m’entortolligava a les cames... Complicat fer fotografies, aguantant-lo perquè no caigui i no se’t vegi la roba de sota. Perquè cal recordar que ja vas tapada i amb mocador, i el xador és encara una capa més que has de dur a sobre. 

La dona que ens acompanya porta un xador negre y una banda blanca i verda creuant-li el pit, el que et permet trobar-la quan et despistes. A més pul·lulant pel recinte hi ha uns homes amb una mena de plumero verd que serveix per tocar-te i avisar-te quan no vas correctament vestida. 

Aquest és el centre de pelegrinatge més important de la ciutat de Xiraz. Tot i que a la ciutat hi ha molts monuments islàmics interessants, el més important des del punt de vista religiós és aquest mausoleu, el de Syed Amir Ahmad que també es coneix com Ahmad ibn Musa.

Amir Ahmad i el seu germà Mir Muhammad, eren dos dels disset germans de Imam Reza; es van refugiar aquí quan els abbàssides perseguien als xiïtes. Amir Ahmad va morir aquí, en el 835 i no està clar si va ser assassinat. Les seves despulles estan aquí enterrades. 

Originalment hi havia tan sols un senzill mausoleu, però en el segle XIV la reina Tashi Khatun, que diuen que era molt piadosa i molt amant de l’art, va fer erigir una mesquita i una escola de teologia en aquest lloc. També s’hi va fer construir una tomba per ella. Llavors es va convertir en un important centre de pelegrinatge. 

És d’aquesta època l’alcorà que va presentar la reina (cap a l’any 1345) de 30 volums escrit en or, i decoracions també d’aquest metall. És l’alcorà que es conserva en el museu pars. Dels edificis fets construir per aquesta reina no queda gairebé res. 

Aquest lloc se l’anomena localment Shah Cherag, que vol dir “rei de la llum”. L’origen d’aquest nom és per la forma en la que es va descobrir la tomba. 

Diuen que es va veure una llum que sortia d’una de les sepultures d’un cementiri. Es va excavar la tomba que emetia llum i es va descobrir un cos que duia una armadura i que portava un anell amb una inscripció que indicava que era la tomba de Ahmed, fill de Musa al Kadhim. Aquest descobriment es va fer cap a l’any 900 d. C. 

En el segle XII hi havia un senzill mausoleu, i com ja he dit, en el segle XIV es va construir la mesquita. I la decoració amb miralls i rajola de colors seria ja d’aquest període. Amb els miralls es volia intensificar la llum. 

El pas del temps i els terratrèmols van malmetre molt aquest recinte al llarg dels segles. La mesquita va haver de ser reparada molts cops. I la cúpula blava es va renovar l’any 1958; es va canviar per una estructura més lleugera i més resistent, però amb la mateixa forma que l’original. 

A Xiraz hi ha més santuaris dedicats a descendents i familiars dels 12 imams xiïtes. Es considera que aquests llocs, o els sants als que estan dedicats tenen propietats miraculoses i els peregrins que venen a Xiraz aprofiten per demanar ajuda en malalties tant físiques com psicològiques. 

És un lloc impressionant. Al capvespre és quan hi havia més gent, i la il·luminació està molt ben aconseguida. L’hi dóna un toc molt especial.

Aquell vespre vaig anar a sopar a una teteria un tant particular. M’hi van acompanyar sinó, no l’hagués trobat per molt que m’expliquessin on era. 

Des de fora no vaig veure res que em fes pensar que allà dins servien alguna cosa per menjar. 
Era una entrada d’una casa. Hi havia un pati, amb algunes taules. Gent fumant la shisha; em va sorprendre trobar-hi una noia asseguda sola i fumant. 

Era un lloc molt casolà i el menjar era molt bo. Vaig prendre un estofat d’albergínia i tomàquet amb carn. Sort que quan m’hi van acompanyar ja havien concretat el preu i me l’havien dit, perquè la comunicació amb el noi que servia era molt difícil. 

En sortir d’allà després de sopar encara hi havia botigues al voltant del basar que estaven obertes. 

Per Xiraz la conducció és similar a la de Teheran, és a dir, poc respecte pels passos de vianants, quan n’hi ha. Les grans avingudes costen de creuar, per això a la nit vaig optar per fer una mica de tomb, però creuar pel pas elevat que hi ha. Em va sorprendre gratament veure que té escales mecàniques. Ara be, només funcionaven les d’un cantó.

dissabte, 11 de març de 2017

Iran_26: Xiraz. Ciutadella de Karim Khan i jardins Nazar.

A poca distancia de l’entrada del basar hi ha la fortalesa. Va ser construïda en temps de Karim Khan, l’any 1766, quan Xiraz era la capital. Es van escollir materials d’alta qualitat i hi van treballar els millors arquitectes i artistes del moment. En tan sols un any ja va estar acabada.

Va ser la residencia dels mandataris de la dinastia Zand i més tard, durant la dinastia Qajar, va ser la seu del govern. Amb la caiguda de la dinastia Qajar, es va convertir en caserna de policia i presó; les pintures dels murs es van cobrir amb guix. 

La muralla és de totxanes, i les torres que hi ha, de forma arrodonida, tenen decoracions fetes amb la pròpia totxana. Curiosament la torre té una certa inclinació, com si hagués cedit el terreny de la base. Diuen que el disseny d’aquesta ciutadella combina l’estil de les construccions militars amb el de residencia. 

Just a sobre la porta d’entrada hi ha un dibuix amb rajoles que és de l’època Qajar. Representa la batalla de Rostam amb el dimoni. Rostam és el protagonista del poema èpic titulat Shahnameh de Ferdowsy. Aquest poeta és un dels més famosos dels segles X i XI. 

Justa passar la porta s’arriba a un jardí de tarongers. Les habitacions que hi ha al voltant tenen portes i finestrals de fusta treballada. Algunes d’elles estan protegides per una cortina de roba, per protegir-les del sol, o per protegir l’interior. 

A l’interior es poden veure fotografies de com estava la ciutadella abans de la seva restauració, que es va iniciar en el 1977; algunes fotografies en les que es veu tot abandonat i descuidat són del 1981.

En una de les habitacions es pot veure, a més dels frescos decorant les parets, unes figures representant com vivia Karim Khan i la gent de l cort.

Els vitralls de colors donen un joc de llums molt bonic, i combinat amb les decoracions del sostre i les parets es veu que eren cases senyorials. Molt boniques. És una sort que ho hagin restaurat el que permet fer-se una petita idea de com era la vida de la classe benestant durant la dinastia Zand. 

Hi ha també la casa dels banys o hammam. Hi ha decoracions florals realitzades per artistes de Xiraz en les diferents sales. Tant el terra com els seients són de marbre. 



Per sota el terra hi ha canonades de terra cuita per on circula l’aigua calenta i així també escalfa el marbre del sòl. Com en altres cases de banys, aquest era un lloc de trobada; aquí la família reial es reunia i es rentava i els seus servents els hi feien massatges. 

Hi havia unes habitacions que es feien server a l’estiu I les de l’altra banda del jardí a l’hivern. Suposo que depenia de com estaven orientades. 

No massa lluny de la ciutadella hi ha els jardins Nazar on es troba el petit museu Pars. Aquests jardins eren uns dels més grans durant la dinastia safàvida (1501-1722). Més tard, en el període zand, Karim Khan va fer construir una estructura de planta octogonal, que es va anomenar Kolah Farengi, ja que servia per allotjar-hi als visitants estrangers, i també per fer-hi recepcions oficials i altres cerimònies. 

Aquest pavelló forma part del projecte reial en el que es van realitzar diverses construccions amb finalitats administratives de la cort zand i també per us públic. Dins d’aquest projecte hi havia la construcció del basar, la ciutadella, els banys i la mesquita vakil...

Va ser l’any 1936 que aquest pavelló es va convertir en museu. Va ser el primer museu que es va obrir fora de Teheran. En aquest pavelló es on està enterrat Karim Khan.

Les parets exteriors del museu estan decorades amb rajoles, amb dibuixos florals i escenes un tant bucòliques de la vida en aquell temps. 

L’interior també té una decoració exquisida, i hi ha objectes de períodes molt diferents. Ceràmica, estris de metall, monedes, que van des del 4.000 a. C. fins al present. 












Hi ha estoigs decorats, espases, dagues, armadures...em sembla que alguna de les espases era la de Karim Khan. 

Hi ha una col·lecció de 30 alcorans del segle XIV, escrits a ma. També hi ha pintures de famosos pintors iranians. 

Al jardí hi ha una pedra cilíndrica amb un gravat, en diuen la tauleta de la historia; hi ha tres inscripcions escrites a ma, relacionades amb tres períodes històrics, seljúcida, safàvida i qajar. 

És un museu petit però interessant. El jardí molt tranquil i en obres. 

Un cop a fora vaig passejar buscant el riu que es veu en el plànol, però no té aigua (al menys on jo vaig arribar). 

A la que t’allunyes dels punts turístics l’ambient canvia, son barris tranquils, poca gent pels carrers, botigues senzilles... De tant en quant es veu alguna mesquita.... El que no hi ha és ni un sol lloc on aturar-se per beure alguna cosa  i descansar.


dijous, 9 de març de 2017

Iran_25: Xiraz. Basar Vakil.

Una altra de les visites obligades és la del basar Vakil. En realitat és un conjunt que agrupa quatre mercats coberts. El conjunt actual data del segle XVIII, tot i que aquí ja hi havia hagut un mercat en el segle XI, però suposo que molt més petit.

L’actual basar el va fer construir Karim Khan, el primer governant de la dinastia Zand i el que va fer de Xiraz la capital del país. Aquesta dinastia va durar poc i la va reemplaçar la Qajar. Karim Khan volia convertir aquesta ciutat en un gran centre comercial. 

El recinte del mercat és una estructura construïda en totxanes, amb el sostre en voltes, que aïlla l’espai interior de les temperatures extremes de l’exterior, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Com en la majoria de basars, hi ha de tot. Alguns passadissos són estrets i estaven plens de gent i altres racons eren més espaiosos. Hi ha molta varietat de productes de tota mena. Una de les coses que em va cridar l’atenció va ser el sucre cristal·litzat; en un bastonet d’uns 20 centímetres de llarg hi havia adherits els cristalls de sucre, d’un color daurat.

També venien uns fulls o làmines de colors, que són de fruita, seca i premsada. En algun altre país ja ho havia provat, notes el tast àcid i una textura curiosa.

A dins del basar hi ha una antiga escola corànica. La decoració amb l’estil que fan servir per aquí, rajola decorades amb colors blaus, roses i grocs. Hi ha un pati central i tot de sales i habitacions al voltant. Una d’aquestes sales, la més gran, té tot de cadires al seu voltant i em fa l’efecte d’una sala d’actes. Suposo que l’utilitzen per recepcions, reunions o concerts. Una de les habitacions que hi ha al voltant del pati és el taller d’un artesà de la fusta. Té peces molt curioses. 

En un altre racó del mercat hi ha un antic caravanserrall. Té dos plantes i en les habitacions dels dos pisos hi ha botigues. El pati central, amb arbres i bancs, és on la gent s’asseu a descansar després de fer les compres. 

Allà hi vaig trobar les dones d’una família amb les que vaig parlar una mica. Hi havia dues dones vestides de cap a peus de negre, que eren les més grans. Una altra dona més jove, amb les seves filles petites, que duia un mocador granatós, i una noia que és la que parlava amb mi, que vestia de colors: vestit blau, pantalons tipus texà, mocador estampat. Les nenes, eren molt simpàtiques i quedaven molt gracioses amb el cap cobert per un barret de color rosa. 

Més enllà es troba la mesquita Vakil, que va ser construïda al mateix temps que el mercat, i reconstruïda després, durant el període Qajar. Estava parcialment en obres, ja que l’estan restaurant. És curiosa, les columnes són llises i les rajoles que decoren la sala tenen colors diferents als que hem vist fins ara, aquí hi ha notes de verd de diferents tons. Per fora, els colors tornen a ser els blaus, grocs i roses.




dissabte, 4 de març de 2017

Iran_24: Xiraz. Naranjestan.

Sortint de la mesquita vam anar a veure la casa museu anomenada Naranjestan, que vol dir casa de les mandarines. En el jardí hi ha molts arbres fruiters, no tinc clar si de taronja amargant o de mandarines. També es coneix com la casa Qavam.

La família Qavam va tenir gran influencia a Iran durant diverses dinasties. Eren mercaders però van formar part de diferents governs.

Aquesta família havia controlat la regió de Xiraz; cobraven fortes taxes als grangers, cosa que generava gran descontent en la població. 

Sembla que els Qavam es van apropiar de moltes terres, al llarg dels anys; diuen que almenys 50 pobles van passar a les seves mans. Durant uns 150 anys aquest clan familiar es considerava com si fos el xa de Xiraz i la seva zona d’influència o control era gran, arribava fins a la costa, a Bandar Abbas. 

Això es va acabar cap als anys 1930, quan el xa Reza els hi va retirar tot el poder i va exiliar tota la família a Teheran. 

Aquest complex es va construir entre 1879 i 1886 i s’atribueix la seva construcció a un dels nets de la família Qavam. L’any 1965 va convertir-se en la seu de l’institut d’Àsia i de la Universitat de Xiraz. Ara hi ha també un museu, on es recullen diverses peces antigues. 

Aquest edifici va ser construït per artesans de la mateixa ciutat de Xiraz. És una construcció feta en totxanes, que diuen que és un bon exemple del tipus de cases de les famílies benestants al segle XIX. 

Aquest complex tenia diversos edificis. Hi havia la part dedicada als treballadors i servei, una altra dedicada a la família. 

També hi havia les sales i edificis per les recepcions i reunions amb els dignataris Qajar. Hi havia banys privats, banys públics. No hi faltava la sala per les cerimònies religioses, una presó i els estables. La presó i els estables ja no es conserven. 

Els diferents edificis estaven comunicats per passadissos subterranis. La gent venia aquí a fer gestions administratives. 

El que es visita ara és impressionant. Ja abans d’entrar a banda i banda de la porta d’entrada es poden veure els relleus de figures de soldats Qajar. En el vestíbul es poden veure més decoracions a la pedra i sostres treballats amb tocs de color blau. 

Un cop a dins et trobes un jardí molt agradable, amb els arbres flanquejant el camí central que du cap a l’edifici principal. Les rajoles de les parets amb colors vius, roses, blaus i grocs, com a tons predominats, donen un aire alegra a l’entorn. 



La façana de l’edifici principal és espectacular. Hi ha relleus i decoracions per tots els gustos. Una figura que es pot veure és la del lleó i el sol. Aquest conjunt és un dels símbols que s’ha associat més sovint amb Pèrsia. Va ser l’emblema de Pèrsia quan governava la dinastia Qajar (1794-1925). 

Ara be, aquest símbol (el sol i el lleó) ja tenia importància molt abans. Fa referencia a quan el sol està en la constel·lació del lleó, però també es relaciona amb els antics símbols de la reialesa, i el seu llinatge diví. El sol era el que governava en els cels i el lleó en els animal i els homes. 

Els timúrides ja van fer servir aquest emblema amb els dos símbols, però va ser la dinastia Qajar la que ho va adoptar com a emblema oficial, cap al 1850. El disseny va anar canviant amb els anys, al començament el lleó estava generalment estirat a terra i el sol tenia cara humana, i més tard el lleó estava aixecat, portant una espasa, i darrera seu el sol amb una corona, fet que reforçava la idea del poder reial. Van passar de ser dos símbols aïllats a formar un sol símbol.

És un edifici de dues plantes i un semi soterrani en el que hi ha el museu. La planta baixa té un gran vestíbul ple de miralls. És impactant. No puc dir que m’agradés, però si que deixa bocabadat. És una sala amb columnes, on tota la superfície és plena de miralls i decoracions lluents. 

El que em va sorprendre és que la decoració era força diferent d’una sala a l’altra. Algunes eren gairebé sòbries, les altres amb profusió de pintures... Diuen que l’estil de la decoració de les cases de Xiraz era únic. En aquesta època era habitual pintar i decorar els sostres de les cases, que eren de fusta.

El conjunt decoratiu el vaig trobar un tant excessiu, però mirant els detalls per separat, eren fantàstics.