diumenge, 19 de març de 2017

Iran_28: Mausoleus de Naqsh-e Rostan

Anant de Xiraz cap a Persèpolis, a uns 7 Km d’aquesta antiga ciutat hi ha les tombes reial aquemènides de Naqsh-e Rustam.

És impressionant. En un massís rocós amb les parets planes hi ha excavades unes cambres funeràries. Em recordava una mica Petra, a Jordània. 

Primer ho vam contemplar des del turó de davant per gaudir de la vista del conjunt i després vam baixar per observar-les des de la base. Aquestes tombes són dels reis aquemènides que van regnar entre el 522 i 330 a.C. 

Aquest lloc ja tenia importància durant l’imperi elamita (cap al 2000 -1000 a. C.), bastant anterior a l’aquemènida. S’ha trobat un fragment de relleu, parcialment cobert pels que es van fer posteriorment, en el que es veu un home amb un barret punxegut i una vestimenta que no era típica d’èpoques posteriors. La població local associa aquesta figura a Rustam, l’heroi de la mitologia persa que apareix en el poema Shahnameh, o el llibre dels reis. 

Hi ha quatre cambres tallades a la roca, que es troben a la part alta de la paret rocosa. Aquest lloc també se’l coneix com les creus perses, degut a la forma de la porta d’entrada. L’entrada a la cambra mortuòria es feia pel centre de la creu. Només la tomba de Dario I (que va regnar entre el 522 i 486 a. C.) està perfectament identificada ja que hi ha una inscripció que així ho indica. Les altres tres tombes se suposa que pertanyen als seus successors: el seu fill Xerxes I (486-465 a. C.), Artaxerxes I (465-424 a. C.) i Dario II (423-404 a. C.). 

Hi ha una cinquena tomba, inacabada, que tant podria ser la de Artaxerxes III, que tan sols va regnar dos anys, o la de Dario III que va regnar entre el 336 i el 330 a. C. i va ser el darrer rei aquemènida. Els historiadors pensen que segurament pertany a aquest darrer. Malauradament les tombes van ser saquejades per l’exèrcit d’Alexandre Magne quan va vèncer als aquemènides. 

No es pot accedir a l’interior de les cambres mortuòries, però he trobat una breu descripció de com és la de Dario I. Just passada l’entrada hi ha un vestíbul, paral·lel a la paret de la muntanya, i al fons de la sala hi ha tres portes que donen pas a les cambres mortuòries voltades amb una cavitat en la que segurament s’hi dipositava el sarcòfag, probablement de fusta, i després es devia segellar. En aquestes cambres s’hi enterrava el rei i la seva família. 

No està clar si en el sarcòfag s’hi enterrava el cos, o be si hi havia només els ossos. La tradició era que el fèretre es posava en el que es coneix com les torres del silenci. Generalment aquestes torres es trobaven en indrets elevats i a la part alta de la construcció es deixava el cos perquè els voltors, el vent i el sol acabessin amb la carn; quan els ossos estaven totalment blancs i nets es tiraven a l’interior de la torre. 

Aquesta necròpolis és un exemple de l’estil artístic en el període aquemènida. 

La part exterior, o sigui el que podem veure des de fora, imita l’entrada d’un palau, i té columnes flanquejant la porta d’entrada. Aquesta representació de la tomba de Dario I diuen que té les mateixes proporcions que el seu palau de Persèpolis.

Sembla que el més innovador en quant a estil arquitectònic era la incorporació de les columnes en l’arquitectura en roca, que sembla que fins aquell moment encara no s’havia fet. 

A la part superior es poden veure trenta figures, representant a la població, que subjecten una plataforma en la que hi ha el rei davant de l’altar del foc i el símbol de la divinitat Ahura Mazda. Aquest símbol alat, amb un cercle del que surt una figura humana representa a l’esperit suprem i creador de totes les coses, en el zoroastrisme. 

En el relleu es veu al rei venerant al foc, però al mateix temps la posició de la ma dreta és igual a la del símbol alat de Ahura Mazda, el que els investigadors interpreten que es volia posar de manifest la connexió entre el rei i la divinitat. La inscripció que hi ha a la roca posa de manifest aquest lligam. 

En aquesta inscripció es diu que Ahura Mazda és un gran Déu que va crear la terra, el cel i a l’home. Que va crear la felicitat per l’home i que ha nomenat rei a Dario I, un dels nombrosos reis, un senyor per molts. El text seguiex en primera persona: sóc Dario el Gran rei, rei de reis, rei de països que contenen tota mena d’homes, rei de grans territoris d’aquesta gran terra, fill de Histaspes, un aquemènida, un persa, fill d’un persa, un ari, que té una ascendència ària. 

Després explica que per la gràcia de Ahura Mazda ha conquerit i regnat sobre un gran llistat de territoris, que l’hi ha pagat tribut i l’han obeït. I continua encara una mica mes la seva narració i la seva adhesió a Ahura Mazda. 

Diuen que una de les coses que va diferenciar l’imperi aquemènida del romà és que mai van intentar aniquilar la cultura existent en els terrenys conquerits. Van respectar les antigues civilitzacions existents. 

En totes les tombes hi ha també un símbol a la cantonada dreta superior, que podria ser una lluna creixent. No se sap el simbolisme, i tan sols suggereixen que potser en el mon aquemènida aquest astre tenia algun significat en la mort i el més enllà. 

A mitja paret, per sota de les tombes hi ha una col·lecció de baixos relleus de començaments de l’imperi sassànida. En el segle III d. C. els sassànides eren vassalls de l’imperi part. Per donar legitimitat al seu poder desitjaven que se’ls associés amb els aquemènides, dels que es consideraven successors. És per això que en aquesta muntanya on hi ha les tombes dels reis aquemènides van inscriure els seus relleus.

Durant el període sassànida va ser un centre cerimonial, que va estar en funcionament fins al segle VII d. C. Aquests van ser els últims governats de Pèrsia abans de l’arribada de l’islam. 

Hi ha un gran contrast entre els relleus de les tombes, aquemènides i els dels plafons de sota, sassànides. Hi ha vuit escenes que daten del 226 al 309 d. C.

En el primer es veu al rei Ardashir I rebent l’anell que el converteix en rei, de mans de Ahura Mazda. En el següent apareix Sapor I que va vèncer a l’emperador romà Valerià que apareix agenollat davant del cavall del rei. En un altre, el seu fill quan és nomenat rei per la deessa Anahita. N’hi ha uns quants més, cadascun amb la seva historia. 

Davant de la muntanya amb les cambres mortuòries hi ha una construcció anomenada Kaba-e Zartosht, que vol dir recinte zoroastrià.

És una torre rectangular construïda en pedra, amb una escalinata que du fins a l’única habitació que té i que està orientada mirant a la muntanya. Es va construir durant el regnat de Dario I però no està del tot clar quina era la seva funció. 

A l’exterior, en totes les parets excepte la de la porta, hi havia una inscripció de Sapor I, en diferents llengües. Sembla que en el període sassànida utilitzaven aquesta torre com a memorial. 

Alguns investigadors apunten a que podia servir per guardar-hi objectes religiosos i textos de valor. Altres opinen que podria ser una torre per la coronació. 

Hi havia també un bany, proper a la paret rocosa, que podria ser per realitzar-hi rituals, o senzillament una cisterna per tenir aigua per beure, tant els religiosos com els fidels.

diumenge, 12 de març de 2017

Iran_27: Xiraz. Santuari Shah Cheragh

El santuari conegut com Shah Cheragh es troba també prop del basar. És un important centre de pelegrinatge i un no es pot perdre la seva visita. És espectacular. Jo vaig visitar-lo dos cops el mateix dia: hi vaig anar a la tard, per veure amb llum de dia la decoració i el lloc, i hi vaig tornar després de la posta de sol per veure la il·luminació.

És un santuari d’accés lliure, però amb cert control. Per entrar es passa un control de seguretat, separat homes i dones. Per accedir a l’interior les dones han de portar xador. O sigui que després del control de motxilles i bosses, comproven que et posis el xador. Si no en tens elles te’n deixen, però has d’esperar que en vagin a buscar i te’l portin. 

A més, si ets estranger, no pots anar per lliure per dins del recinte. T’ha d’acompanyar una persona de l’oficina de relacions internacionals, o un nom similar. Una persona que parla anglès i que és la responsable de vigilar-te i explicar-te la historia del lloc. 

Els dos cops que vam entrar era el mateix procés. T’has de carregar de paciència perquè triguen molta estona aportar-te el xador i enviar algun dels guies locals. 

Quan van arribar els xadors el problema era col·locar-se’ be. Ens van ajudar a posant-se’ls. Per sort no era negre sinó blanc amb estampats marró o blau. És un incordi anar amb xador; a mi se’m desmuntava a cada moment, em tapava els ulls, em queia, se m’entortolligava a les cames... Complicat fer fotografies, aguantant-lo perquè no caigui i no se’t vegi la roba de sota. Perquè cal recordar que ja vas tapada i amb mocador, i el xador és encara una capa més que has de dur a sobre. 

La dona que ens acompanya porta un xador negre y una banda blanca i verda creuant-li el pit, el que et permet trobar-la quan et despistes. A més pul·lulant pel recinte hi ha uns homes amb una mena de plumero verd que serveix per tocar-te i avisar-te quan no vas correctament vestida. 

Aquest és el centre de pelegrinatge més important de la ciutat de Xiraz. Tot i que a la ciutat hi ha molts monuments islàmics interessants, el més important des del punt de vista religiós és aquest mausoleu, el de Syed Amir Ahmad que també es coneix com Ahmad ibn Musa.

Amir Ahmad i el seu germà Mir Muhammad, eren dos dels disset germans de Imam Reza; es van refugiar aquí quan els abbàssides perseguien als xiïtes. Amir Ahmad va morir aquí, en el 835 i no està clar si va ser assassinat. Les seves despulles estan aquí enterrades. 

Originalment hi havia tan sols un senzill mausoleu, però en el segle XIV la reina Tashi Khatun, que diuen que era molt piadosa i molt amant de l’art, va fer erigir una mesquita i una escola de teologia en aquest lloc. També s’hi va fer construir una tomba per ella. Llavors es va convertir en un important centre de pelegrinatge. 

És d’aquesta època l’alcorà que va presentar la reina (cap a l’any 1345) de 30 volums escrit en or, i decoracions també d’aquest metall. És l’alcorà que es conserva en el museu pars. Dels edificis fets construir per aquesta reina no queda gairebé res. 

Aquest lloc se l’anomena localment Shah Cherag, que vol dir “rei de la llum”. L’origen d’aquest nom és per la forma en la que es va descobrir la tomba. 

Diuen que es va veure una llum que sortia d’una de les sepultures d’un cementiri. Es va excavar la tomba que emetia llum i es va descobrir un cos que duia una armadura i que portava un anell amb una inscripció que indicava que era la tomba de Ahmed, fill de Musa al Kadhim. Aquest descobriment es va fer cap a l’any 900 d. C. 

En el segle XII hi havia un senzill mausoleu, i com ja he dit, en el segle XIV es va construir la mesquita. I la decoració amb miralls i rajola de colors seria ja d’aquest període. Amb els miralls es volia intensificar la llum. 

El pas del temps i els terratrèmols van malmetre molt aquest recinte al llarg dels segles. La mesquita va haver de ser reparada molts cops. I la cúpula blava es va renovar l’any 1958; es va canviar per una estructura més lleugera i més resistent, però amb la mateixa forma que l’original. 

A Xiraz hi ha més santuaris dedicats a descendents i familiars dels 12 imams xiïtes. Es considera que aquests llocs, o els sants als que estan dedicats tenen propietats miraculoses i els peregrins que venen a Xiraz aprofiten per demanar ajuda en malalties tant físiques com psicològiques. 

És un lloc impressionant. Al capvespre és quan hi havia més gent, i la il·luminació està molt ben aconseguida. L’hi dóna un toc molt especial.

Aquell vespre vaig anar a sopar a una teteria un tant particular. M’hi van acompanyar sinó, no l’hagués trobat per molt que m’expliquessin on era. 

Des de fora no vaig veure res que em fes pensar que allà dins servien alguna cosa per menjar. 
Era una entrada d’una casa. Hi havia un pati, amb algunes taules. Gent fumant la shisha; em va sorprendre trobar-hi una noia asseguda sola i fumant. 

Era un lloc molt casolà i el menjar era molt bo. Vaig prendre un estofat d’albergínia i tomàquet amb carn. Sort que quan m’hi van acompanyar ja havien concretat el preu i me l’havien dit, perquè la comunicació amb el noi que servia era molt difícil. 

En sortir d’allà després de sopar encara hi havia botigues al voltant del basar que estaven obertes. 

Per Xiraz la conducció és similar a la de Teheran, és a dir, poc respecte pels passos de vianants, quan n’hi ha. Les grans avingudes costen de creuar, per això a la nit vaig optar per fer una mica de tomb, però creuar pel pas elevat que hi ha. Em va sorprendre gratament veure que té escales mecàniques. Ara be, només funcionaven les d’un cantó.

dissabte, 11 de març de 2017

Iran_26: Xiraz. Ciutadella de Karim Khan i jardins Nazar.

A poca distancia de l’entrada del basar hi ha la fortalesa. Va ser construïda en temps de Karim Khan, l’any 1766, quan Xiraz era la capital. Es van escollir materials d’alta qualitat i hi van treballar els millors arquitectes i artistes del moment. En tan sols un any ja va estar acabada.

Va ser la residencia dels mandataris de la dinastia Zand i més tard, durant la dinastia Qajar, va ser la seu del govern. Amb la caiguda de la dinastia Qajar, es va convertir en caserna de policia i presó; les pintures dels murs es van cobrir amb guix. 

La muralla és de totxanes, i les torres que hi ha, de forma arrodonida, tenen decoracions fetes amb la pròpia totxana. Curiosament la torre té una certa inclinació, com si hagués cedit el terreny de la base. Diuen que el disseny d’aquesta ciutadella combina l’estil de les construccions militars amb el de residencia. 

Just a sobre la porta d’entrada hi ha un dibuix amb rajoles que és de l’època Qajar. Representa la batalla de Rostam amb el dimoni. Rostam és el protagonista del poema èpic titulat Shahnameh de Ferdowsy. Aquest poeta és un dels més famosos dels segles X i XI. 

Justa passar la porta s’arriba a un jardí de tarongers. Les habitacions que hi ha al voltant tenen portes i finestrals de fusta treballada. Algunes d’elles estan protegides per una cortina de roba, per protegir-les del sol, o per protegir l’interior. 

A l’interior es poden veure fotografies de com estava la ciutadella abans de la seva restauració, que es va iniciar en el 1977; algunes fotografies en les que es veu tot abandonat i descuidat són del 1981.

En una de les habitacions es pot veure, a més dels frescos decorant les parets, unes figures representant com vivia Karim Khan i la gent de l cort.

Els vitralls de colors donen un joc de llums molt bonic, i combinat amb les decoracions del sostre i les parets es veu que eren cases senyorials. Molt boniques. És una sort que ho hagin restaurat el que permet fer-se una petita idea de com era la vida de la classe benestant durant la dinastia Zand. 

Hi ha també la casa dels banys o hammam. Hi ha decoracions florals realitzades per artistes de Xiraz en les diferents sales. Tant el terra com els seients són de marbre. 



Per sota el terra hi ha canonades de terra cuita per on circula l’aigua calenta i així també escalfa el marbre del sòl. Com en altres cases de banys, aquest era un lloc de trobada; aquí la família reial es reunia i es rentava i els seus servents els hi feien massatges. 

Hi havia unes habitacions que es feien server a l’estiu I les de l’altra banda del jardí a l’hivern. Suposo que depenia de com estaven orientades. 

No massa lluny de la ciutadella hi ha els jardins Nazar on es troba el petit museu Pars. Aquests jardins eren uns dels més grans durant la dinastia safàvida (1501-1722). Més tard, en el període zand, Karim Khan va fer construir una estructura de planta octogonal, que es va anomenar Kolah Farengi, ja que servia per allotjar-hi als visitants estrangers, i també per fer-hi recepcions oficials i altres cerimònies. 

Aquest pavelló forma part del projecte reial en el que es van realitzar diverses construccions amb finalitats administratives de la cort zand i també per us públic. Dins d’aquest projecte hi havia la construcció del basar, la ciutadella, els banys i la mesquita vakil...

Va ser l’any 1936 que aquest pavelló es va convertir en museu. Va ser el primer museu que es va obrir fora de Teheran. En aquest pavelló es on està enterrat Karim Khan.

Les parets exteriors del museu estan decorades amb rajoles, amb dibuixos florals i escenes un tant bucòliques de la vida en aquell temps. 

L’interior també té una decoració exquisida, i hi ha objectes de períodes molt diferents. Ceràmica, estris de metall, monedes, que van des del 4.000 a. C. fins al present. 












Hi ha estoigs decorats, espases, dagues, armadures...em sembla que alguna de les espases era la de Karim Khan. 

Hi ha una col·lecció de 30 alcorans del segle XIV, escrits a ma. També hi ha pintures de famosos pintors iranians. 

Al jardí hi ha una pedra cilíndrica amb un gravat, en diuen la tauleta de la historia; hi ha tres inscripcions escrites a ma, relacionades amb tres períodes històrics, seljúcida, safàvida i qajar. 

És un museu petit però interessant. El jardí molt tranquil i en obres. 

Un cop a fora vaig passejar buscant el riu que es veu en el plànol, però no té aigua (al menys on jo vaig arribar). 

A la que t’allunyes dels punts turístics l’ambient canvia, son barris tranquils, poca gent pels carrers, botigues senzilles... De tant en quant es veu alguna mesquita.... El que no hi ha és ni un sol lloc on aturar-se per beure alguna cosa  i descansar.