diumenge, 2 de juliol de 2017

Montpeller_5

Després de dinar en un bar a tocar de la catedral, un lloc molt tranquil, me’n vaig anar amb el tramvia cap a l’altra punta de la ciutat, a l’Odysseum. 

És un centre comercial a cel obert. De disseny original, s’hi poden trobar les botigues de marca que també hi ha per aquí. Alterna botigues amb bars i potser algun restaurant. 

Però on hi ha més restaurants és a l’espai que hi ha just al costat, que correspon a la següent parada de tramvia. S’hi arriba fàcilment caminant i és una gran zona d’oci, on hi ha l’aquari i diversos llocs d’activitats, com un que anava de pirates.



Vaig tornar a agafar el tram i vaig baixar a Port Marianne. És una zona residencial i de despatxos. Des d’aquí s’arriba a la vora del riu Lez. Està molt ben arreglat, i hi ha un camí que voreja el riu, pel que hi circulen bicicletes i vianants. És molt agradable caminar per allà, ja que és molt verd i se senten els ocells. Els cotxes queden lluny i sembla que estiguis fora de la ciutat. Des d’aquí, vaig anar a la plaça Europa per on també passa el riu Lez. És un altra dels barris moderns, amb jardins i lloc de relax de molts montpellerins.

Vaig sopar en una creperia en un carreró proper a l’hotel. Estava molt plena. Eren molt amables i les crepes excel·lents. Em vaig dedicar a les creps pels sopars. Sortia força be de preu. Un parell de creps i un quart de litre de vi, surt a 14 euros. 

Avui la intenció era veure el museu de la farmàcia Albert Ciurana. Està ubicat a la facultat de farmàcia, i en principi no hauria de ser difícil de trobar. Però a mi em va costar molt d’arribar-hi. Els indicadors es perdien pel camí, des de la parada del tramvia. Vaig fer cinquanta mil voltes i quan vaig aconseguir arribar em van dir que estava tancat. Obren molt pocs dies i molt poques hores. Vaig consultar la web, diferents webs, diferents horaris. Vaig agafar la que em va semblar mes fiable... i error. Resulta que obren dimarts i divendres. Estava tancat. 

Una mica frustrada me’n vaig anar cap a l’Estany d’O on havia llegit que hi havia el castell d’O. Aquest edifici és el que es coneixia com “folies” és de mitjans del segle XVIII. 

Aquesta era una zona agrícola, on cap al 1730 s’hi va construir una casa. L’any 1743 aquesta propietat la va comprar un vescomte que més tard va ser intendent del rei al Llenguadoc. Va fer-hi construir una mansió, que és la que es veu actualment. L’any 1762 va instal·lar fonts i llacs al jardí, per poder organitzar-hi festes nàutiques. Després aquesta finca va anar canviant de propietaris fins que l’any 1906 ho va comprar el consell general de la regió de l’Hérault. 

Actualment hi ha un teatre de 230 places, un amfiteatre de 1800 i una sala d’espectacles on hi caben 600 persones.

Llegeixo que els pins que hi ha al jardí són d’Alep. Una historia local explica que en una de les festes que s’hi organitzaven en les que es navegava pel llac, al bisbe l’hi va caure l’anell pastoral a l’aigua i que van haver de buidar el llac per recuperar-lo. 

Les “folies” eren cases d’estiueig o de recepció que es feia construir la burgesia benestant i l’aristocràcia, a la perifèria de les ciutats. Van començar a aparèixer a partir del segle XIV, però quan van estar més de moda va ser en el segle XIX. A Montpeller la construcció de les “folies” va iniciar-se en el segle XVIII.

L’edifici, al menys des de fora, ja que no es pot visitar, no és massa interessant. Els jardins estil francès amb toc italià, segons diuen. L’interès dels jardins està en la varietat de plantes mediterrànies. 

Son uns jardins tranquils, tan sols hi havia dues mares amb les criatures. No hi ha ni un trist banc on seure, és una llàstima, perquè és un lloc agradable. Només hi ha lloc per seure a l’entrada, al costat de l’aparcament. 

De tornada amb el tram vaig baixar a Antígona, el barri dissenyat per Bofill. Hi havia molta més animació que el diumenge quan hi vaig passar. Era dia de mercat. Em recordava els mercats de Lió. No sé si el posen cada dia entre setmana o si és tan sols un dia per setmana. Tota l’avinguda de vianants estava ocupada per les parades. Hi ha fruites i verdures, menjars preparats, roba... 

Vaig menjar en un restaurant allà mateix; vaig tenir sort perquè quan no feia ni cinc minuts que havia segut ja no quedava cap taula lliure. Podies escollir plat i entrant o plat i postra, o plat sol, o les tres coses... Jo vaig prendre una amanida de salmó i pollastre al rocafort, acompanyat de puré i verdures. 14 euros. Estava molt bo. Però menjar entre setmana surt més car que a Barcelona. Aquest barri a part de ser residencial també té moltes oficines. La clientela del restaurant eren majoritàriament gent de les oficines.

Des d’Antígona creuant per les galeries Lafayette s’arriba a la plaça de la Comédie.

Montpeller_4: Historia de la medicina.

Vaig fer una visita guiada de l’oficina de Turisme, sobre la historia de la medicina. Va ser una visita molt interesant pel barri antic. La primera parada és a la Borsa, o cambra de comerç. És un edifici que fa cantonada; antiga casa particular, l’hotel Saint Côme, que es va construir en el 1750 i l’any 1920 va es va convertir en la seu de la cambra de comerç.

Quan es parla de la medicina aquí a Montpeller de seguida surt el nom de François de Lapeyronie. Aquest va ser un cirurgià francès, nascut a Montpeller. Va obtenir el diploma de mestre cirurgià i barber als 17 anys. No va ser fins al 1743 que es van separar els cirurgians i els barbers. Va marxar a París a estudiar i després va tornar a la seva vila natal, en el 1697. Va ser professor a l’escola de medicina fins que en el 1704 se’n va anar a fer de cirurgià militar. Va tornar a París tretze anys més tard on va ser primer cirurgià i confident del rei Lluis XV. 

Els diners llegats per Lapeyronie són els que van permetre la construcció de l’hotel Saint Côme. Part de la seva fortuna la va deixar perquè es construís un amfiteatre d’anatomia, similar al que hi havia a París. 

Aquest edifici tenia una part dedicada a sala de reunions dels cirurgians i l’altra part és on hi havia l’amfiteatre, on es feien les demostracions d’anatomia. L’any 1794 un decret uneix les dues escoles, de medicina i cirurgia en una sola, sota el nom d’escola de salut. Llavors aquest edifici va quedar abandonat i va ser l’any 1801 que s’hi va instal·lar la borsa i el tribunal de comerç de la ciutat. 

Em sembla que abans de l’edifici finançat per Lapeyrone, aquí ja hi havia una escola de cirurgia.

La facultat de medicina de Montpeller és la més antiga del mon que encara esta en actiu. L’antic claustre del monestir de Sant Benet és on hi ha l’amfiteatre d’anatomia, construït en el 1804. 

L’ensenyament de la medicina en aquesta ciutat va començar de forma pràctica, en el segle XII, sense cap institució. El senyor de Montpeller, Guillem VIII va concedir el dret a ensenyar i practicar la medicina a tothom, fos quin fos el seu origen. Va ser cap al 1220 que es va veure la necessitat de reglamentar l’ensenyament de la medicina. Però fins a començaments del segle XIV no tenia un edifici propi, sinó que les classes es feien en edificis particulars a casa del professor; l’estudiant vivia allà durant el seu aprenentatge. Els actes relacionats amb aquest ensenyament es feien en una església.

L’any 1340 es va impartir el primer curs d’anatomia. La universitat d’aquesta ciutat tenia gran prestigi ja que havia incorporat els coneixements de jueus i àrabs i tenia estudiants de tot Europa. 

En el 1215 el quart concili de Latran prohibia als religiosos vessar sang. Va ser això que va dur a diferenciar els dos rols, de cirurgià i de metge. El metge es considerava que era un home instruït, d’estudi, mentre que el cirurgià era el que es dedicava al treball manual. 

Els barbers i cirurgians eren els que podien fer alguna acció sobre el cos. Aquestes accions anaven des de tallar cabells i afaitar, arrencar dents i queixals, o intervencions més importants.

La separació entre cirurgià i barber no estava clara. La van fer els de la confraria de Sant Cosme, que van diferenciar dos tipus de cirurgians, els de vestit llarg, que abans de poder exercir passaven un examen i els de vestit curt que nomes feien petites intervencions. Això passava en el 1379. 

Com que els cirurgians no depenien de la universitat eren menyspreats pels metges, que els consideraven que realitzaven treballs manuals, sense prestigi ni saviesa.

El bastó d’Esculapi i el caduceu es fan servir com a símbol de la medicina. El bastó d’Esculapi, un bastó amb una serp enrotllada, va aparèixer aproximadament cap al 800 a. C. Des de l’any 1947 és el símbol del cos mèdic de l’exercit d’uns quants països i de l’OMS. El caduceu representa al deu Hermes, que no te cap relació amb la medicina, sinó que es el déu del comerç. 

Hi ha diferents llegendes que relacionen a Esculapi amb la medicina. Una d’aquestes llegendes diu que Esculapi estava a casa d’un pacient, que havia patit la descàrrega elèctrica d’un llamp i que va morir. Llavors va entrar una serp a l’habitació i Esculapi la va matar amb el seu bastó. Va entrar una segona serp amb unes herbes a la boca i en ficar-les-hi a la boca de la seva companya morta, aquesta va reviure. Esculapi va fer servir les mateixes herbes per fer reviure al seu pacient. 

A part de les llegendes gregues, Esculapi va ser un metge que vivia a Tessàlia i que tenia molt de renom per tota Grècia. Quan l’any 293 a. C. es va declarar una important epidèmia a Roma, després de consultar l’oracle van cridar a Esculapi. 

Esculapi era el nom donat pels romans, Asclepie pels grecs, era el deu de la medicina en aquestes cultures. Pels antics grecs la serp és un animal que tant pot viure sobre la terra com en el interior. I Asclepi tenia el do de la curació, coneixia les plantes medicinals i dominava l’art de la resurrecció.

El símbol d’Esculapi apareix en el segle IX a. C. Segons la llegenda, Esculapi estava a la casa de Glauco quan en l’habitació on eren va entrar una serp. Esculapi la va matar amb el seu bastó. Llavors va aparèixer una nova serp portant una planta a la boca que en passar-li a la boca de la que estava morta, va reviure. I diuen que va ser així com Esculapi va salvar al seu pacient.

El caduceu, que en grec vol dir estri del missatger, era el símbol del déu Hermes o Mercuri, missatgers de l’Olimp. Entre els romans es feia servir com a bandera per la treva. 

Inicialment consistia en una branca d’olivera amb dos brins de llana. Els brins de llana can derivar amb el temps cap a dos cintes blanques i més tard dues serps mirant-se de front. La branca d’olivera també es va transformar convertint-se en una vara amb un puny i dues ales esteses.

La persona que va posar de moda el caduceu va ser el rei Enric VIII Anglaterra que el va incloure en el seu escut nobiliari. Després una editorial de llibres mèdics el va fer servir i en el 1856 el servei mèdic de la marina d’Estats Units també el van utilizar ja que indicava el caràcter no combatent de la classe mèdica. Va ser a partir de 1902 que es va estendre el seu us. 

Un símbol semblant al caduceu es va trobar a Mesopotàmia (datat aproximadament cap al 3500 a. C.). També en pedres tallades assíries (30.000 a. C. i 6500 a. C.), o en peces trobades a Caldea, del 3000 a. C., a Egipte, fenícia…

Tornem a l’edifici de la cambra de comerç, que havia sigut l’escola de cirurgia. Ens expliquen que el sol disponible a Montpeller era escàs i que els cirurgians estaven orgullosos d’haver aconseguit aquest terreny, mentre que els metges estaven a les afores del centre de la ciutat. Donada la rivalitat entre els dos gremis els cirurgians s’apuntaven un tanto amb això. Com ja he dit, els metges es consideraven superiors als cirurgians, tot i que després van veure que els necessitaven. 

L’espai és relativament reduït, pel que no tenien lloc per un tanatori. Així que van construir una sala molt alta i a la part de dalt, a tocar a la cúpula on hi ha finestres l’aire era més fresc. Conservaven els cadàvers per les classes d’anatomia allà dalt penjats; abans de la sessió els baixaven amb una corriola fins a l’amfiteatre de dissecció. 

Aquesta sala alta esta dividia en dos pisos. El pis superior és des d’on es veu la cúpula, actualment és una sala de conferencies o de reunions. Des d’aqíu et pots imaginar com devia ser. El que em va al·lucinar més és lo dels cossos penjats pujant i baixant amb la corriola. 

A la planta baixa, el que és la recepció i entrada a oficines, hi ha un vitrall modern, molt interessant, en el que estan representats els diferents elements importants de Montpeller: el símbol de la medicina, el mont sant Llop, les vinyes i la plana fèrtil.

La pugna entre cirurgians i metges es troba representada a les portes de la facultat de Medicina, on hi ha dues figures, cadascuna representant a un gremi. El cirurgià, Laperyronie, amb vestit curt, i als seus peus unes eines (una serra i unes pinces) i a sota un llibre. A l’altra banda de la porta, l’escultura representa a un metge, Barthez, amb el vestit llarg i el llibre sobre els genolls. 

Sant Roc és molt especial pels montpellerins. Va néixer aquí en el 1346 i se’l venera perquè va guarir a molta gent de la pesta. Cada any, el 16 d’agost, s’ofereix aigua dels pous de la seva casa natal, que es considera que tenen propietats curatives, a tots els fidels que s’hi apropen. 

Va estudiar medicina i quan van morir els seus pares, va distribuir tots els seus bens i va anar de pelegrinatge a Roma. Pel camí, gracies als seus coneixements de medicina i a la seva fe, va guarir a la gent que trobava infectada per la pesta. 

El papa Urbà V, que havia estudiat a Montpeller el va rebre quan va arribar a Roma, però en el camí de tornada va contraure la pesta. Es va aïllar en una cova on es va recuperar, però el van prendre per un espia i el van detenir. Va morir a la presó però diuen que el seu desig final era vetllar pels desheretats i els desesperats. Hi ha una placa a la porta de la casa familiar. 

La següent parada és a la farmàcia i capella de l’obra de la misericòrdia. És una antiga farmàcia, convertida en museu. L’any 1622 la congregació laica de les Dames de la Misericòrdia va fundar aquesta obra. Es van associar amb les noies de la Caritat i es van instal·lar en una casa que els hi havien llegat en el 1715.

L’obra de la misericòrdia era una associació de dones de la burgesia i aristocràcia, que es va fundar en el 1622. Va ser en aquesta època que les tropes de Lluís XIII van conquerir la ciutat, després en el 1629 hi va haver l’epidèmia de pesta. Aquestes dones distribuïen menjar als pobres i indigents catòlics. L’any 1633 es va crear la congregació de les filles de la caritat, que preparaven i distribuïen remeis. Van rebre el llegat d’una casa i diners per poder convertir-la en orfenat. L’església va donar el vist i plau a aquesta obra benèfica i fins i tot hi van enviar dos metges perquè visitessin regularment als pacients. Més tard, un metge es va quedar fixe i el següent pas va ser la creació d’una escola i quatre cirurgians van passar a formar part del personal del centre. 

Amb la revolució es va convertir en oficina de beneficència i l’any 1959 la farmàcia va tancar definitivament. 

La farmàcia tenia dos sales, una d’elles era el laboratori on hi havia l’alambí amb el que preparaven els destil·lats florals (les flors provenien de Niça) i els altres remeis. Molts eren per problemes respiratoris, també preparaven olis per cremades o malalties de la pell. Les monges eren les que preparaven els remeis. 

En el que sembla la botiga hi ha tot de pots i gerres de ceràmica fabricada a la regió. Com molts remeis eren aigües florals, el curiós es veure com la paraula aigua està escrita de formes molt diferents en els recipients. “o”, “eu” o “au. Tota la paret està recoberta per uns armaris, en els que la part de dalt és vidriera amb on hi ha les gerres i a la part de baix hi ha calaixos, molt plans, on es guardaven les flors i herbes seques. 

Més enllà hi ha el carrer Girona. Aquí hi havia hagut el collegi de Girona o de Boutonet. Va ser fundat en el 1453 com a llegat del noble Joan Bruguera de Girona per ajudar als estudiants de Medicina de la seva ciutat natal. Era el que avui coneixem com a col·legis majors o residencia d’estudiants. En aquestes residencies no podien entrar a les habitacions dones i tampoc animals. Aquest home va estudiar medicina a Montpeller i quan va morir va deixar en el seu testament que volia fundar un col·legi per ajudar a dos estudiants de medicina de la seva ciutat natal o si no al menys, catalans. Deixava els diners per invertir i que es pogués posar en marxa l’obra i el manteniment dels dos estudiants. 

També els jueus residents a la ciutat ajudaven als seus correligionaris quan hi arribaven. 

Un altra d’aquests col·legis era el de Mende o dels dotze metges. Al 1369 el papa Urbà V d’Avinyò, amant de les arts i les ciències, va concedir el permís i va finançar aquest col·legi. 

Van entrar a la facultat de Medicina. Aquell dia no es podia visitar l’amfiteatre, però si que vam veure l’escalinata i una de les sales on es fan lectures de tesi i actes oficials. Vam visitar també la sala on hi ha els armaris amb els vestits tradicionals del professorat i doctors. Fotografies omplint les parets. Molt senyorial. 

Com ja he dit, a Montpeller convivien cristians, jueus i musulmans, i quan l’any 1180 es va autoritzar l‘ensenyament de la medicina aquest intercanvi cultural va augmentar. Un segle més tard, l’església reconeixia l’ensenyament d’aquesta matèria. 

La universitat de Montpeller es va crear l’any 1289 i duia el nom de Studium generale, que agrupava els ensenyaments de medecina, dret, lletres i teologia. 

L’estudi de la medicina comportava l’estudi de les plantes medicinals i per això l’any 1593 es va crear el jardí de les plantes. Fins al segle XVIII aquesta ciutat estava considerada la capital de la botànica. 

La universitat de Montpeller, com totes les altres universitats franceses va tancar durant la revolució. Així i tot, els professors de medicina ensenyaven de forma semi clandestina. L’any 1794 es va veure la necessitat d’aquest estudis i es van fundar tres escoles de salut, a París, Estrasburg i Montpeller. Va ser en aquest moment que es va instal·lar on està ara, als locals de l’antic bisbat, al costat de la catedral. En el 1803 es va crear l’escola de farmàcia. 

I al costat de la facultat de Medicina hi ha el jardí de les plantes; aquí es cultivaven les plantes necessàries pels preparats farmacològics. Es uhn indret molt agradable i tranquil. Hi havia moltes flors i un bon bosc de bambús molt alts.

Montpeller_3

Creuant el barri de l’ecusson s’arriba a l’arc de triomf. Aquest arc es va construir en el 1691. Aquí comença el passeig de Peyrou, que és la plaça reial, dedicada a Lluis XIV. Aquest és un dels punts més alts de la ciutat, a 52 metres d’alçada.

La inscripció que hi ha diu, mes o menys: Lluis el gran, el seu regne dura 72 anys, ha portat la pau a la terra i al mar després d’haver separat, contingut i haver-se unit a pobles aliats, durant una guerra de 40 anys. Hi ha quatre medallons al·legòrics a la grandesa d’aquest rei; en un d’ells es representa la revocació de l’edicte de Nantes, que entre 1598 i 1685 donava un certa llibertat religiosa als protestants de la ciutat. Després va ser revocat. 

Vaig fer una visita del barri antic amb l’oficina de turisme i ens van portar fins aquí. Anant amb ells tens la possibilitat de pujar a dalt de l’arc de triomf. Hi ha 90 graons per accedir-hi i la vista val la pena. 

Aquest arc es troba on hi havia hagut una de les portes de la muralla. En volien posar un altre a l’altre extrem, aprofitant una altra de les portes, però quan van obrir l’avinguda Foch els veïns es van negar a que tiressin a terra les seves cases, amb el que aquesta avinguda no arriba a creuar tota la ciutat antiga. 

Des de dalt de l’arc de triomf es veu la figura del rei, el passeig de Peyrou i bona vista sobre la esplanada reial amb la figura del rei i l’aqüeducte més al fons. També es pot apreciar que les cases del voltant queden per sota de la plaça, això és perquè no podien sobrepassar l’alçada de l’esplanada reial.

A partir de l’arc de triomf s’obra un passeig enjardinat, Peyrou, que en occità vol dir pedregós, en el que al centre hi ha l’estàtua del rei, i al fons de tot, la torra d’aigües. Hi havia molta gent passejant per allà, gaudint de la fresca a l’ombra dels arbres… Molt agradable. Aquest passeig és del 1700 -1800. 

Al final del passegi hi ha la torra de les aigües, de forma octogonal, que servia per distribuir l’aigua potable que provenia del riu Lez i arribava a través de l’aqüeducte que hi ha més avall. 

Des d’aquí i també des de dalt de l’arc de triomf es pot veure el pic Sant Llop. Un dels símbols de la ciutat. 

L’estàtua de Lluis XIV que hi havia inicialment la van fondre, en el 1792, durant la revolució per fer canons. En el seu lloc hi van arribar a posar una guillotina. I va ser l’any 1838 quan van posar una nova estàtua reial, rèplica de la primera, però de mida molt més reduïda. És la que es pot veure actualment.

Diuen que la primera estàtua s’havia encarregat a París l’any 1685 i com que era molt voluminosa es va enviar en vaixell, però la guerra de religions i algun altre problema va fer que arribes a Montpeller 33 anys més tard, quan ja feia tres anys que el rei havia mort. 

L’aqüeducte queda força més avall de l’esplanada de Peyrou, vist des de la base és impressionant. Té 14 Km i en es conserven en algun lloc la doble arcada que tenia. Està inspirat en el pont romà de Pont du Gard. 

La següent parada que vaig fer va ser a la catedral. Vista de fora és xocant. És la catedral de Sant Pere i originalment era la capella d’un monestir fundat en el 1364 pel papa Urbà V. Es va convertir en catedral l’any 1536 quan la seu episcopal es va traslladar des de Maguelone fins a Montpeller. 

L’església tenia quatre torres i era una mena de fortalesa; tant és així que a finals del segle XVI tenia el nom de fort Sant Pere. La porta d’entrada té un porxo format per dues columnes cilíndriques impressionants que és el que queda de la catedral del període medieval. 

Durant les guerres de religions va patir atacs per part dels protestants. Un dia d’octubre del 1561 alguns dignataris catòlics s’havien refugiat a l’església i la població la va assaltar; hi va haver diversos morts i es van robar els objectes de valor que hi havia. Diuen que en unes hores va quedar totalment buida. 

Després de saquejar la catedral els revoltats van continuar passant pels convents i monestirs que hi havia a la ciutat. Cal dir que en aquells moments, la ciutat estava assetjada per les tropes catòliques. Van fondre les campanes i tot el que hi havia de ferro per fer municions. 

L’any 1567 els protestants van assaltar de nou l’església per destruir l’edifici. Els capellans es van refugiar a Maguelone i a Frontignan, fins que va acabar el setge de la ciutat l’any 1622, quan regnava Lluis XIII que va fer reconstruir la catedral. En els segles XVIII i XIX es va ampliar. 

A tocar de la catedral hi ha la facultat de medicina, i és que una part del que era l’antic monestir de Sant Benet, va passar en el 1795 a formar part de l’escola de Medicina.

L’interior de la catedral estava molt tranquil, i a mitja tarda el sol passava a través dels vitralls il·luminant i donant color a les capelles laterals. En les fotografies no es percep gaire, però al natural quedava molt bonic.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Montpeller_2: Lattes

Tenia curiositat per veure el recinte arqueològic de Lattes, l’antiga ciutat portuària coneguda també amb el nom de Lattara. Tot i que està a 7 Km del centre s’hi pot arribar en tramvia.

La primera impressió va ser decebedora. En baixar del tram tot el que es veia era nou, era zona residencial i feia un sol aclaparador. Vaig buscar el centre d’informació i turisme sense èxit. Va ser més tard, quan ja tornava del museu que el vaig trobar però estava tancat. A l’ajuntament em van donar un plànol de la població que em va servir per constatar que no hi havia gran cosa a veure.

El museu no estava massa lluny del centre, potser una mitja hora caminant; se’m va fer llarg perquè no tenia massa clar si anava per bon camí i si encara faltava molt o poc, i tampoc hi havia ningú a qui preguntar. Les indicacions s’havien acabat en deixar el que semblava el centre de la població. El museu estava obert però el jaciment arqueològic no. Vaig visitar el museu en solitari. 

Ja en el segle XIX s’havien trobat restes romanes en aquest indret, però no va ser fins al 1963 que Henri Prades va començar les excavacions que van dur a la descoberta de l’antiga Lattara. El vigilant del museu em va explicar que hi ha hagut grups d’arqueòlegs catalans que han participat en les excavacions que es van fer des de la descoberta del lloc. Tenien alguns llibres interesants.

El port de Lattara és del segle VI o V a. C.; per les restes trobades es pensa que la fundació de la ciutat al delta del riu Lez estaria lligada a la presencia dels mercaders etruscs (de la regió d’etrúria, l’actual toscana). 

La zona del delta del riu Lez desembocant al mediterrani és una zona de llacs i aiguamolls, que al llarg dels segles ha anat canviant considerablement el seu relleu. Aquesta ubicació estratègica és el que va propiciar el desenvolupament durant més de 700 anys. 

El primer document escrit que hi ha on apareix el nom de Lattara és del geògraf espanyol Pomponi Mela, del segle I. Una mica més tard, Plini explicava que els pescadors de l’estany de Lattes utilitzaven els dofins per ajudar-los a pescar. S’ha trobat alguna inscripció romana que parla dels habitants de Lattes.

Entre les restes trobades hi ha àmfores de vi i altres objectes amb inscripcions en etrusc, el que fa pensar que els etruscs provinents de la toscana van tenir alguna cosa a veure amb la fundació de la ciutat. 

La ciutat estava emmurallada i tenia forma triangular, a tocar de l’estany. S’hi ha trobat més de trenta àmfores que havien contingut vi etrusc. També restes de vaixella de la mateixa procedència. 

Per ara no s’han trobat masses objectes metàl·lics. El que hi ha sobretot son claus que estaven prop d’on devia haver-hi les portes, que devien ser de fusta i van desaparèixer cremades. 

Hi ha indicis que apunten a que en el segle V la ciutat devia patir un greu incendi que va destruir to el que era matèria orgànica. Només s’han trobat restes de cereals o fusta en llocs que estaven protegits, en àmfores, o restes de porta que quedaven protegits per la pedra. No se sap a què va ser degut l’incendi, si va ser degut a algun assalt. 

Després de l’incendi sembla que moltes zones de la ciutat van quedar abandonades, però en algunes parts s’ha trobat restes de que va tornar a habitar-se. El material que s’ha trobat d’aquest període ja no és etrusc sinó marsellès. A partir de l’any 525 a tot el Llenguadoc els productes de Marsella van prendre el relleu als d’Etrúria. La ceràmica d’aquesta època té inscripcions en grec, ja que en aquella època Marsella estava sota la influencia grega. 

Quan es va fundar Lattes els grecs ja tenien des de feia temps colònies a Marsella, Còrsega i Empúries. Tot i així, Lattes sembla que la van fundar els etruscs i el vestigis del període marsellès son posteriors. 

La zona del delta del riu Lez ja estava habitada a l’edat del ferro, però quan va aparèixer una aglomeració important, va ser a finals de l’edat de bronze (IX i VIII a. C.) Ara be la creació de Lattara va ser una novetat a nivell d’urbanisme. Es va crear en una península gairebé tota envoltada per aigua, en un dels estanys del litoral. 

La península tenia forma triangular i per això la fortificació també. Aquesta muralla és del segle VI a. C. i estava construïda amb els fonaments a l’aigua. Protegia a la població de les fluctuacions en el nivell d’aigua del llac, degut a les crescudes del riu Lez. Per la construcció de la muralla van haver d’anar cap a l’interior a buscar pedres, i per fer les totxanes i deixar-les assecar necessitaven espai i molta ma d’obra. L’estil de construcció era nou per l’època. La muralla tenia una de les portes que permetia el pas dels carros. També hi havia una torre que podia tenir al funció de vigilància i de far. 

Les cases tenien fonaments en pedra i les parets de tova recobertes de calç. Els dentells de les portes i les portes eren de fusta, igual que els mobles que estaben ben treballats. Tot això es ben diferent al que hi havia en aquell moment en la regió, per això s’hi veu la influencia estrangera. A més, en diversos objectes s’hi ha trobat inscripcions etrusques que indiquen que aquest van viure a la ciutat, de la que van ser expulsats cap al 475 a. C. Poc després es va construir una nova muralla. Les cases tenien un forn a terra per coure-hi el pa. Cuinaven en un foc a terra. 

S’hi ha trobat una estàtua d’un guerrer mig agenollat, que servia de suport a una porta d’una casa del segle III a. C. però la vestimenta i el cinturó fan pensar als arqueòlegs que la figura era d’uns segles abans, cap al segle VI o V a. C. 

Els estanys servien de port natural i Lattera va néixer per ser un centre comercial. 

Pels objectes trobats es veu que primer van ser els etruscs, després els grecs i els romans, però també hi va haver relacions comercials amb celtes, púnics, i ibers. Més de la meitat dels productes que es consumien a Lattes venien de fora. El comerç era majoritàriament per intercanvi, tot i que en la regió ja es coneixia la moneda a finals del VI segle a. C. a Lattera no hi va aparèixer fins al segle IV a. C. S’ha trobat unes peces de plata enterrades, que es feien servir pel comerç exterior. La utilització de peces de plata i sobre tot de bronze es va estendre a partir del segle II a. C. però no va ser fins al segle I a. C. que es pot dir que es pagava amb monedes. 

El port d’aquesta ciutat tenia la seva importància, ja que hi podien arribar els vaixells que anaven pel mediterrani. Hi havia el moll per descarregar i carregar els productes del comerç i també magatzems. Un dels productes amb els que es comerciava era el vi. La vida a Lattera també girava al voltant de la pesca i s’han trobat diferents útils per la pesca. També hi havia activitat agrícola, es dedicaven a cultiu de cereals, vins i arbres fruiters. 

Fins als segle I a. C. la pesca es feia al llac. No va ser fins a l’època romana que la pesca es va diversificar i s’inicià la pesca al mar, especialment de petites especies migrants com la sardina, l’anxova i el verat. Amb aquests peixos preparaven salses i conserves en salaó.

S’ha trobat una necròpolis romana, en el que hi havia urnes amb cendres, directament enterrades a terra, algunes acompanyades d’altres objectes; també enterraments en àmfores amb vasos de ceràmica i vidre, tombes en pedra, amb diversos vasos al seu interior. Algunes tombes tenien esteles funeràries. 

Estava sola al museu i el vaig trobar interessant; el jaciment només el vaig poder veure per la finestra, però de fet hi ha poc a veure, pel que em va semblar des d’allà. Es pot veure en el museu una col·lecció d’àmfores i com les disposaven en els vaixells perquè no es trenquessin durant la travessia. 

Després vaig dinar en un dels pocs restaurants que hi ha al poble. En ser una zona residencial la gent deu menjar a casa. En el local hi havia alguns treballadors de les obres d’allà a la vora i algú del poble. Tothom es coneixia. 

Al costat de l’ajuntament vaig trobar una petita església del segle XII, molt senzilla. Reconstruïda en el segle XVII. 

On ara hi ha port Ariana és on hi havia hagut l’antic port de Lattes, entre els segles XII i XV; aquest port és el que va fer que Montpeller tingues gran importància comercial. 

Ara és un port comercial, ple d’apartaments i zona residencial. Alguns restaurants i bars... A ple migdia era una mica desolat, ningú circulava pels carrers, tot molt mort. 

La visita a Lattes em va permetre conèixer la historia d’aquest indret, però el que és les coses a veure.... poques. El lloc és agradable i tranquil, però al menys quan jo hi vaig anar, excessivament tranquil i buit. O sigui que sense res més a fer en aquell poble vaig tornar a agafar el tram de tornada al centre de la ciutat. 

És una ciutat curiosa, on la gent s’aplega al voltant de la plaça de la Comédie i la resta està molt mort. Pels carrerons prop de la plaça, al vespre, gent dormint al carrer, amb els seus gossos.... Una ciutat amb dues cares, com passa en molts altres llocs.