Aquest és un viatge pel sud de Xina, començant per la província de Yunnan, passant per les províncies de Guizhou i Guangxi, per acabar en la de Guandgdong, visitant les grans ciutats de canton i Hong Kong.
El nostre objectiu era arribar a Shangri-la. Volàvem amb la companyia Finnair, amb escala a Hèlsinki i d’aquí cap a Chongqing on teníem que agafar un altre vol. Ja a Barcelona hi havia molt caos per la vaga del personal del control de seguretat. El vol de Hèlsinki a Chongqing era llarg, unes hores.
Vam arribar a Chongqing a les 7 del matí; vam recollir l’equipatge i per sortir has de passar-lo per l’escàner. Teníem que anar a la terminal de vols nacionals. Vaig treure diners d’un caixer automàtic; el canvi és més bo que si vas al banc de xina, però la comissió que em va cobrar el BBVA fa que em sortís pitjor el canvi (2000 yuans, que és el màxim que es pot treure en caixers, m’han costat 273 euros, mentre que al banc serien deu euros menys). El canvi al banc està en 7,6 yuans per euro.
Hi ha un bus per anar d’una terminal a l’altre. Vam arribar a la terminal dels vols nacionals abans de les 9 del mati. No obrien la facturació del vol cap a Shangri-la fins a 2/4 d’una del migdia. El vol estava previst per 2/4 de 4 de la tarda. Va ser una mica pal esperar per allà amb les maletes.
És un aeroport força nou, i hi ha molt moviment de gent, també bastantes mesures de seguretat.
Un cop vam poder facturar encara vam seguir unes hores més tirats per allà ja que van retardar la sortida. Mentre esperàvem ens van donar una safata amb menjar: hi havia una mica de tot, però picant. Vaig prendre només l’arròs blanc. No va ser fins a les 7 de la tarda que vam sortir cap a Shangri-là. Tot plegat va resultar un viatge molt llarg i pesat fins que no vam arribar a destí. A l’avio ens van donar una mena de pasta d’arròs premsat. No estava malament del tot.
Vam deixar les coses a l’hotel i vam sortir a donar una volta per tenir un primer contacte amb la ciutat. Va ser relaxant després de les hores passades en aeroports.
L’hotel on estàvem quedava molt a la vora de la turística, que és el que correspondria a la ciutat antiga. A la llum del capvespre resultava agradable, lloms groguenques, cases de color terrós,... i pluja. Un viatge passat per aigua, des del primer dia fins al final.
La primera impressió va ser agradable. Hi havia bastant turisme, però l’ambient és distes. Moltes botigues de material de muntanya, d’artesania, petits restaurants... una mica de tot. Hi ha una plaça que té al centre una estupa il·luminada i una altra plaça molt més gran, al peu del turó d ela tortuga, en el que es veu a dalt de tot un temple i més avall un gran molí d’oracions, característic del budisme tibetà. D’aquell vespre no recordo massa més cosa. Va ser a la tarda següent que vaig passejar amb tranquil·litat pels seus carrers i places.
La vall on es troba el comptat de Shangri-la està a 3200 metres d’alçada, al nord de la província de Yunnan. La seva població és majoritàriament d’ètnia tibetana, tot i que també hi ha naxis. Per això l’arquitectura, la cultura i la llengua d’aquesta zona és molt peculiar, ja que és la fusió de la tibetana i la naxi. Sembla que el tibetà que es parla aquí no l’entenen els tibetans del Tibet o dels altres comptats tibetans. Llegeixo que hi ha 147 comptats tibetans i que aquest és el més gran i ben conservat, però no sé si això és part de la propaganda per atraure turisme.
Fins a l’any 2001 aquest era el comptat de Zhongdian. Es va fer el canvi de nom per promoure el turisme. El nom de Shangri-la es va treure de la novel·la d’aventures “Horitzons perduts” de l’escriptor britànic James Hilton que es va publicar en el 1933 i de la que després es va fer una pel·lícula. En aquesta obra es parla d’un lloc fictici, idíl·lic i romàntic, anomenat Shangri-la. Per descriure aquest lloc es va inspirar en els escrits de Joseph Rock, que va estudiar entre d’altres llocs, el nord de Yunnan.
Joseph Rock va néixer a Viena en el 1884 i com molta gent de la seva època tenia interessos i coneixements molt amplis; era botànic, lingüista, explorador i geògraf. Es va instal·lar a viure a Honolulú en el 1907, però entre el 1922 i el 1949 va viure al sud-oest de Xina, per estudiar la seva vegetació, la llengua i la seva gent. Part dels seus estudis es va basar en la regió de Yunnan. Va escriure diversos articles pel National Geographic i va dirigir la publicació del primer diccionari de la llengua Naxi.
Els tibetans que viuen en aquesta vall l’anomenen Gyalthang, que vol dir “planes reials”.
Antigament aquesta ciutat s’anomenava Dukezong. Tot i que hi ha indicis de que la zona ja estava habitada en el paleolític, i que abans de la nostra era ja hi havia societats tribals assentades aquí, sembla que l’origen de la ciutat és del segle VII d. C. i seria una de les poblacions més antigues de la regió.
Aquesta ciutat es va construir al voltant d’un turó, el turó de la tortuga, i en origen sembla que un rei tibetà local va fer construir una fortalesa al peu d’aquest turó. Després les cases es van distribuir en forma radial sent el centre aquest turó. Alguns autors ho han relacionat amb una ciutat anomenada Shambala que diuen que apareix en alguna escriptura budista tibetana. En aquests escrits es parla d’una ciutat en les muntanyes nevades que té la forma de flor de lotus amb vuit pètals.
En un altre lloc diuen que la fortalesa es va construir durant la dinastia Ming, o sigui que com a molt d’hora en el segle XIV, quan la família Mu de Lijiang, va ocupar aquesta ciutat.
Tot el que he trobat sobre aquesta ciutat és un tant confós. Sembla que quan es va voler potenciar el turisme es va publicar molta informació que pogués agradar i atraure al turisme, i no està clar què és verídic i que és una mica de ficció per fer el lloc més atractiu.
Quan es va fundar aquesta població es va trobar caolí, una argila blanca que trituraven i podien fer servir per pintar. Van pintar totes les cases de blanc i per això el poble va rebre el nom de Dukezong, que vol dir ciutat de pedra blanca. Diuen que a les nits clares aquesta antiga ciutat lluïa com si fos de plata. També se li donava el nom de ciutat de llum de lluna.
Donada la posició estratègica d’aquesta població, a tocar del Tibet, proper a la província de Sichuan i també de la frontera amb Myanmar (Birmània), era una parada obligada en la ruta del te i els cavalls. Era un lloc d’intercanvi entre tibetans i han. Durant el segle XVII va ser un important centre comercial i era un mosaic d’ètnies i cultures. Era el punt d’intercanvi de les mercaderies de les terres altes (carn, llet, cavalls...) per les de les baixes (te i arròs).
Durant la guerra amb el japonesos, aquests havien ocupat Myanmar pel que molts productes que es necessitaven a Yunnan, i especialment a Kunming, tenien que venir de Lhasa, creuant les muntanyes del Himàlaia.
Tot i la importància que havia tingut en el passat, l’antiga ciutat de Dukezong o Zhongdian, no sé quan va canviar el nom, va anar quedant abandonada. La gent es traslladava a viure a la nova ciutat que emergia, ja que les cases antigues en l’estil tibetà-naxi no tenien el mateix confort. No tenien aigua corrent ni electricitat i la ciutat tampoc tenia clavegueram. A partir del 1975 aproximadament va anar-se buidant.
Ara be, les cases tradicionals tenien un estil de construcció preparat pels terratrèmols, i eren barates de construir ja que els materials eren assequibles (argila, sorra, fusta) i la ma d’obra era la família i amics.
La gent que la va visitar a finals del segle XX la descriuen com una ciutat gairebé deserta, abandonada, polsosa, sense cap encant.
El renaixement de l’antiga ciutat es va iniciar en el 2002 quan un suec i el seu soci o sòcia de Sichuan van llogar una de les cases velles per obrir-hi un bar. Un any més tard uns altres dos estrangers van obrir un pub anglès. Això va atraure l’atenció de la gent i també del secretari del partit comunista de Lhasa, que va veure el potencial turístic que podia tenir l’antiga ciutat Zhongdian.
Així que l’any 2004 el partit es va decidir a potenciar aquesta ciutat, com a centre de turisme ètnic. Es van pavimentar els carrers, utilitzant pedres que semblessin antigues, també les làmpades que es van posar imitaven les de les antigues ciutats tibetanes dels anys 1930 o 1940.
Sembla que en el marc de la campanya publicitària es van començar a publicar llibres sobre la historia de la ciutat. També van sorgir relats de ficció sobre aquest lloc, es parlava dels seus anteriors ocupants, senyors de la guerra, bandits, santons... He llegit algun comentari un tant crític sobre aquest tema, que qüestiona si tot el que se n’explica és veritat o està escrit perquè agradi al turista.
Va ser amb aquest afany d’atraure turisme que es va canviar el nom de la ciutat pel de Shangri-la. I es va construir el molí d’oració gegant que hi ha en el turó de la tortuga. Volien que fos el més gran del mon. També descriuen la ciutat com la més ben conservades de les ciutats antigues del mon tibetà, però la seva renovació va ser en el 2005 i en el 2016.
Els primers que van muntar negocis en les cases de la ciutat antiga volien preservar l’arquitectura tradicional i van adaptar els negocis a les cases, però poc a poc va anar arribant més gent per fer negocis aquí (estrangers i d’altres regions de Xina)i en molts casos es van tirar les cases antigues a terra per construir-ne de noves. També en el pla de renovació potenciat pel govern.
A començaments del segle XXI van proliferar els negocis de venta d’artesania, petits restaurants, cases d’hostes... L’artesania ja no era artesanal sinó que es produeix de forma massiva en les factories de Guangdong i altres zones industrials de Xina. Segons llegeixo, alguns dels mocadors de seda provenen de Índia i Nepal.
En aquesta zona, a part de tibetans hi havia viscut i encara n’hi viuen, els Naxi. Shangri-la com a pas fronterer que era, tenia una comunitat multiètnica important. A part dels tibetans, una de les ètnies que també han viscut aquí són els naxi. Tant l’arquitectura com al llengua tibetana d’aquest comptat presenten una gran influencia naxi. I per altra banda, la religió dels naxi que viuen aquí és el budisme tibetà i mostren gran respecte pels lames tibetans i les seves ensenyances.
Així doncs, la ciutat gairebé abandonada del segle XX van renéixer en el segle actual, tornant a acollir a gent de diferents llocs. Gracies al seu passat tibetà i a que és una regió predominantment d’ètnia tibetana, quan en el 2008 hi va haver les revoltes al Tibet molta gent de Lhasa va fugir cap a la regió del Kham (Sichuan i Yunnan) i Amdo. Molts van venir a parar a aquesta ciutat. O sigui que va augmentar el nombre de tibetans, però tenien arrels diferents, i això alguns cops portava a discussions sobre què era tibetà i què no.
Una nit de gener del 2014 la ciutat antiga es va cremar. Però de fet ja era una imitació de la ciutat antiga. Diuen que això passa en molts altres llocs de Xina, que el que es veu com antic es una renovació.
El foc es va iniciar en una de les moltes cases d’hostes que s’havien obert; un calefactor massa proper a unes cortines les va encendre. La propietària quan se’n va adonar va córrer a buscar ajuda però el foc ja havia pres a les teulades de les cases veïnes. El foc va cremar durant deu hores i la mitat de la ciutat antiga va quedar destruïda (unes 200 cases). Ara be, aquestes cases eren noves, no feia ni deu anys que s’havien construït.
En el passat, quan hi havia un incendi la gent el que feia de seguida era desmuntar el sostre de fusta i col·locar-lo en el centre de la casa, que no tingués res inflamable al voltant. Les parets d’argila de les cases, protegien el seu interior del foc. Només els sostres patien el risc d’encendre’s. Quan es va produir l’incendi, en el 2014, bona part de la població anava a fer el que havien fet sempre, per evitar l’expansió del foc, però la policia va prohibir l’accés a la zona que cremava per tal de protegir a la població. Segons els cossos de seguretat van evacuar a 2600 persones i ningú va patir danys. Ara be, una part de la gent que va perdre les cases era crítica amb l’actuació policial; segons ells, si haguessin pogut aplicar el sistema tradicional s’haguessin salvat moltes cases.
Hi va haver uns mesos de discussions sobre les responsabilitats. Per una banda, la propietària de la casa d’hostes on es va iniciar l’incendi va ser arrestada immediatament i l’hi van caure 5 anys de presó. Se la va considerar responsable de la pèrdua de les dues cases veïnes, però no de la resta. Que es propagués l’incendi era culpa dels bombers, i per tant la responsabilitat del govern. Sembla ser que els dipòsits d’aigua estaven buits per evitar que es congeles l’aigua en les canonades i rebentessin. L’estació de bombers era nova, només tenia un any!
Es van trigar uns quants mesos a repartir culpes i aclarir quina compensació es donaria als afectats. Finalment es va poder procedir a la reconstrucció de la ciutat. Es van portar arquitectes d’una de les universitats de Beijing per planificar la reconstrucció. Sembla que el document que es va preparar es parlava tant dels aspectes tècnics com estètics. Es volia construir una ciutat bonic i atractiva, que recordes les antigues ciutats d’estil tibetà-naxi. A l’estiu del 2015 la majoria d’edificis ja estaven altre cop en peu. Els constructors havien seguit les directrius que se’ls hi havia donat, s’havien utilitzat nous materials però les cases eren d’estil tibetà. Les parets, en lloc de ser de tova, com les tradicionals, es van construir en formigó i per simular l’antic estil es van recobrir amb pintura de color mostassa, imitant l’argila i se l’hi donava un aspecte rugós.
Les entrades de les cases, es van pavimentar amb rajoles de pedra. L’aspecte dels carrers era més net i polit i també es veu molt mes regular. Les cases antigues tenien un pati davant i un darrera, però en les noves construccions això es va treure.
En una fotografia de després de l‘incendi es veu el turó de la tortuga amb el temple a dalt encara en peu i el fastuós molí d’oració intacte, envoltat de runa, les cases del voltant no havien resistit.
L’actual ciutat antiga de Shangri-la és nova però segueix sent un lloc on es troben els que busquen noves oportunitats per obrir negocis, els turistes, viatgers... una barreja peculiar de gent que l’hi dona vida. Jo el que vaig veure més era turisme xinès; n’hi havia bastant, tot i que molt menys que en altres ciutats que vam visitar. Alguns anaven en grup, amb el seu guia amb bandereta per que el seguissin i els autobusos esperant a la porta de sortida de la part antiga.
De fet el la zona “antiga” no és gaire gran, uns pocs carrers, i algunes places. De seguida vaig haver donat dues voltes i com que no soc massa d’entrar a botigues vaig acabar sortint per veure també la part més nova, no turística, amb carrers amplis, atapeïts de cotxes amb botigues que no estan destinades al turisme si no als habitants locals. I carrerons tranquils amb cases molt senzilles, en els que em miraven amb curiositat preguntant-se que se m’havia perdut per allà.
A la plaça que hi ha al peu del turó de la tortuga hi ha un temple budista que vaig visitar; se sentia musica religiosa, molt suau. Es respirava tranquil·litat i el brogit del carrer, les masses de turistes i la pluja quedava en segon terme. S’hi estava be.
Com ja he comentat, en aquesta plaça hi ha un gran molí d’oració daurat. Té 21 metres d’alçada i pesa 60 tones; diuen que calen al menys sis persones per fer-lo rodar. Volia pujar-hi, igual que al temple que hi ha més amunt però a mig em vaig haver d’aturar ja que em costava i tenia mal de cap. L’alçada em passava factura. Hi havia un home assegut al meu costat que també intentava recuperar-se. Així que vaig abandonar la idea i me’n vaig anar a descansar una mica a l’hotel.
Quan ja estava més recuperada vaig tornar a sortir, M’havien dit que en aquesta plaça i en una altra que hi ha més al centre al vespre es reuneix la gent per ballar. Vaig anar cap allà. Poc a poc va anar arribant la gent. Era molt curiós. Hi havia gent de totes les edats i condicions. Ballaven fent una rotllana, alguns ho feien molt be, altres veies que imitaven als veïns, la gent s’hi afegia i sortia quan volia; era tot molt informal. Deixen les seves pertinences en el centre de la rotllana. Algunes persones grans duien el vestit tradicional, d’altres xandall o alguns americana... Gran diversitat. Em va fer pensar en una sardana improvisada.
Després vam anar a sopar al cafè Noah. Vaig prendre una mena d’estofat de vedella amb patates, seba i pastanaga, condimentat amb comí, entre d‘altres coses. Vaig demanar una copa de vi que em va costar gairebé el mateix que el plat. En conjunt vaig pagar 65 yuans, o sigui una mica menys de 9 euros.
L’hotel on estàvem allotjats era el Kokusri, molt ben situat ja que estava a cinc minuts de la part “antiga” i a més servien esmorzars, cosa que no fan en tots els hotels.
Diuen que son unes de les gorges més profundes del mon. A uns 200 metres de fondària hi corre el riu Jingsha, que és el nom que rep en aquest tram el riu yangtse. El Jingsha té 18 ràpids. Els primers que van intentar baixar-los, en el 1980 van desaparèixer. El primer descens que va tenir èxit va ser l’any 1986. 
En la zona més estreta, aquestes gorges tenen 30 metres d’amplada. Hi ha una roca sortint que és la que fa que sigui el punt més estret. Segons una antiga llegenda un tigre que fugia d’un caçador va aprofitar aquesta roca per saltar a l’altra banda del riu i escapar. D’aquí ve el nom d’aquestes gorges. 
Llegeixo que hi ha en discussió la creació de diverses preses per poder generar electricitat, però això comportaria el desplaçament de mes de cent mil persones i a més. desapareixeria l’atractiu turístic del salt del tigre. 
I és que aquestes gorges són un gran reclam turístic. Hi ha possibilitat de fer senderisme recorrent les gorges, però també es pot anar en cotxe fins a la zona on és més estret i llavors, pagant entrada pots baixar per unes escales fins al nivell de l’aigua i tornar a pujar. Això és el que vam fer nosaltres. 
Ja a dalt de tot i també pel camí hi ha homes que t’ofereixen portar-te amb una cadira de ma. Portar algú per aquelles escales, amb la quantitat de gent que hi ha té mèrit. Una dona que anava en la cadira posava olt mala cara, no sé si perquè es trobava malament i per això anava en cadira o si era pel fet d’anar en aquell carruatge. 
Baixes per una banda i pots recórrer un petit tram per la part baixa per tornar a pujar per una altra escala. 
Per dinar vam fer una variat de plats. En general es fa tants plats diferents com persones i es comparteixen. Moltes verdures, i una de les coses que em va agradar més va ser la flor de carabassó arrebossada, estava boníssim. Amb un refresc valia uns sis euros. 
