Sud de Xina_12: Yunnan. Dali

Vam continuar ruta des de Nuodeng cap a Dali. El paisatge és muntanyós i és bonic el contrast de colors entre el verd de la vegetació i el vermell de la terra argilosa.

Vam arribar a mitja tarda i vam anar a passejar pel centre de la ciutat, que no estava massa lluny de l’hotel. Com ja començava a ser habitual, plovisquejava.

Dali és una ciutat molt turística, fins i tot vam veure algun que altra occidental. I uns quants bars i restaurants tenen rètols en anglès. 

Aquesta ciutat es troba en una depressió al sud-est de l’altiplà tibetà, entre les muntanyes Cang, o Cangshan (shan vol dir muntanya) i el llac Erhai, que es part de la conca del Mekong. Les muntanyes Cang, tenen 19 pics amb una alçada mitja de 3500 metres i hi ha 18 rius que alimenten el llac, que es troba a gairebé 2000 metres d’alçada. El nom d’Erhai vol dir que té forma d’orella. 

Hi ha evidencies de que la regió del llac ja estava habitada durant el neolític i l’edat de bronze amb una cultura força desenvolupada. Durant la dinastia Qin (221- 206 a. C.) aquí hi vivien tribus que es dedicaven a l’agricultura i la vida nòmada. Va ser amb la dinastia Han (206 a. C.-220 d. C.) que es va convertir en un important centre comercial gràcies a que era una parada gairebé obligada en la ruta de la seda que enllaçava Sixuan i l’Índia.

Durant la dinastia Tang (618-907) van sorgir sis tribus que després es van unifica, l’any 738 i van formar el regne de Nanzhao. Dali va ser la capital d’aquest regne i encara es conserven moltes construccions d’aquesta època. Els reis de Nanzhao es van convertir al budisme i va ser un focus important en la propagació d’aquesta religió cap a la resta de Xina i de l’est d’Àsia

Després va ser la capital del regne de Dali. De fet va ser el centre polític, econòmic i cultural de Yunnan entre els segles VIII i XIII. En ser un lloc de pas de les caravanes era un punt d’intercanvi cultural. 

Ara be quan les tropes de Kublai Khan, el primer emperador de la dinastia Yuan van conquerir la regió l’any 1253, el centre polític de Yunnan es va traslladar a Kunming. Dali es va convertir en un important centre militar fins la conquesta per part de les tropes de l’emperador de la dinastia Ming en el 1382. 

Actualment està considerada una de les ciutats històriques de la Xina, i per això atrau molt turisme. Tenia una muralla amb quatre portes i torres en les portes i a les quatre cantonades. Actualment queden dues d’aquestes portes, la nord i la sud, amb el carrer comercial que porta d’una a l’altra. Es van restaurar en el 1982 juntament amb diversos carrers de la ciutat antiga. 

L’ètnia majoritària son els Bai, un 65% de la població. Tenen una cultura i tradicions pròpies, que van sorgir fa més de 3500 anys, quan els ancestres dels Bai vivien a la vora del llac Erhai. Al llarg dels segles la seva musica, arquitectura, literatura, art... ha tingut influencia índia i xinesa, convertint-la en el que és ara. 

També el budisme que segueixen és una barreja del de les diferents sectes l’India, Xina central i el Tibet, amanit amb tocs de la pròpia cultura Bai. Durant el regne de Nanzhao el budisme es va convertir en la religió de l’estat i va continuar sent-ho durant el regne de Dali. Diuen que 9 dels 22 emperadors de Dali es van fer monjos del temple Chongsheng. 

El primer que vam fer va ser visitar el temple de Confuci. Va ser construït durant la dinastia Yuan, en el segle XIII i reconstruït durant la dinastia Qing, en el segle XIX. 

És un recinte bonic, on es combina el parc amb el marbre i el temple. També hi ha un camí cobert que és d’agrair per protegir-se de la pluja. El temple principal és una sala amplia amb les figures monumentals daurades unes, molt acolorides les altres, i que contrasten amb la fusta envellida. Tot i aquest contrast el conjunt em resulta harmònic i és un espai tranquil comparat amb el brogit que hi ha a l’exterior.

Hi ha dos carrers que son els eixos comercials i estan atapeïts de gent. Un d’ells se’l coneix com el carrer dels estrangers, perquè està ple de restaurants i cases de te, amb la carta i rètols en anglès. També estan plens de botigues de records i artesanies diverses. Com a reclam en les botigues hi ha gent que du el vestit tradicional. Hi ha demostracions de com es fabriquen dolços, o com es preparen diversos productes. 

El primer edifici que es va construir durant el regne de Nanzhao era una casa d’hostes estatal, que se la coneixia com la casa de les cinc flors. Al llarg dels segles es va cremar diverses vegades i la van tornar a reconstruir, cada cop en una mida més petita. Actualment és una mena de mercat de la cal·ligrafia i pintures. Costa veure l’estructura de les cases ja que estan plenes d egent i objectes. Quan era per allà no em vaig fer massa a la idea de que pogues ser una casa amb solera. 

Vam arribar-nos fins una de les portes i vam pujar al pavelló que hi ha a sobre, des d’on es té una bona vista sobre el carrer; a més, a una certa distancia es veu el llac. Aquí dalt hi ha una petita capella. 

En el cantó sud hi ha dues portes, de períodes diferents, separades 1 Km i que indica que la ciutat havia tingut perímetres diferents. Una d’elles es va construir durant la dinastia Qing; hi ha una inscripció signada en el 1701 en que hi diu que Dali és una ciutat històrica amb una rica cultura.

La part antiga de la ciutat, la que es troba entre les quatre portes que marcaven les entrades a la ciutat pels quatre punts cardinals, és molt peculiar. Hi ha els carrers atapeïts de gent, però a la que t’allunyes una mica la cosa canvia; hi ha tranquil·litat, els bars son més petits, però alguns molt bonics, de disseny, la gent va més pausada, i té un aire menys artificial. 

Hi ha una església cristiana, fundada en el 1904, que inicialment se la coneixia com l’església Cristiana Xinesa i que al llarg dels anys va anar canviant de noms. Actualment es coneix com l’església cristiana de Dali. També forma part de les relíquies culturals. Construïda en pedra i fusta, és molt senzilla per dins i trobem el capellà amb moltes ganes de xerrar.

Passejant tantes hores pels carrers sempre acabo anant a visitar els banys. Una casa molt bonica, de dos pisos, ampli i ben cuidat. En la major part de llocs estan molt be, nets i gratuïts. En algun, no sé segur si era aquí, a més hi ha una petita pantalla de televisió. 

Tot passejant, en una plaça, allunyada de botigues i soroll trobo un grup de gent fent tai-xi. 

Al vespre les portes estan il·luminades, i la ciutat recupera una mica la calma. Aquell vespre vaig sopar en un dels restaurants que tenen carta en angles i menjar no xines. Per canviar una mica em vaig prendre una pizza gegant i una copa de vi. Em va costar prop de 10 euros. El lloc era molt agradable i a més tenia wifi.

Sud de Xina_12: Yunnan. Nuodeng

Vam tenir sort i la visita a la ciutat antiga de Nuodeng la vam fer sense pluja. Però com que havia estat plovent força els dies passats hi havia hagut una esllavissada i la terra despresa bloquejava la carretera. 

El nostre vehicle no podia passar, el vam deixar allà i vam tenir la sort de que passava un home amb un tricicle i ens va pujar fins a l’entrada del poble. La baixada la vam fer a peu.

Nuodeng és el poble més antic de la minoria Bai que hi ha a la província de Yunnan i al llarg dels segles no ha canviat de nom. Aquesta població s’ha fet famosa per la sal i el pernil. 

L’any 110 a. C. l’emperador Wudi, de la dinastia Han, es va instal·lar en aquesta regió i va començar el desenvolupament dels pous d’extracció de sal. 

En un llibre escrit durant la dinastia Tang (618-907) ja es parlava d’aquesta població, em sembla que en aquell moment es coneixia com els pous de Nuodeng.

Va ser una població important en la ruta comercial de la sal. Durant la dinastia Ming (1368-1644) una de les seus per recaptar les taxes de la sal es va instal·lar aquí, el que va contribuir al seu desenvolupament. 

La sal que s’extreia aquí es transportava amb cavalls i mules cap al Tibet, Myanmar i l’Índia. Com que era un negoci pròsper, amb els guanys es van finançar alguns dels ponts que hi ha a la vall i que facilitaven el transport. 

Actualment els burros i cavalls segueixen rondant pel poble i transporten material de construcció, ja que està en renovació. L’any 2002 es va proclamar aquest poble com d’importància històrica i cultural, ja que queden bastantes construccions de l’època Ming i Qing. 

Llegeixo que fa un parell d’any el govern havia promès ajuts econòmics als que convertissin les cases antigues en pensions i cases d’hostes, per potenciar el turisme. Aquesta crida va portar cap aquí a gent d’altres províncies que van llogar per períodes llargs, de 10 o 15 anys, antigues cases que van restaurar i les han convertit en cases d’hostes i pensions. En una pagina web vaig trobar un comentari de que sembla que els ajuts promesos no havien arribat. Potswer hores d’ara sí que ja han rebut els diners promesos. 

Al costat del riu hi ha l’aparcament i el poble s’enfila per la muntanya amb carrers empedrats i escales; està tot molt ben senyalitzat. És molt agradable i interessant i gairebé no hi ha turisme. 

A la base del poble, prop del riu, és on es troben els pous d’extracció. En realitat s’extreu l’aigua subterrània, que és salada, i d’aquí cristal·litza la sal. Actualment algunes famílies continuen amb la tradició d’obtenir salt.

És una tècnica laboriosa i cal molta paciència per controlar be el procés d’evaporació i obtenir una sal fina. Es necessita un dia per obtenir la sal en forma de cristalls blancs. Després es porta carregada en cistells a assecar al sol. Un cop seca es premsa amb un motlle fet amb dos peces de bambú. A continuació es posa sobre planxes de ferro que s’escalfen amb carbó, per tal d’endurir les peces. 

Segons expliquen el que fa especial a la sal de Nuodeng és el seu contingut en clorur de potassi que l’hi dona un sabor únic, i que fa especial el pernil d’aqui. 

Pel poble es veu en alguna casa, grans cassoles metàl·liques on evaporen l’aigua amb l’ajut de foc de llenya. És una zona de molta vegetació o sigui que suposo que la fusta no escasseja. 

Es pot visitar un dels pous, que està organitzat com un museu, amb dibuixos explicatius a les parets.

El negoci de la sal es va acabar quan l’any 1949, amb la pujada al govern de Mao Zedong es va nacionalitzar la industria de la sal. 

Tot i això, alguns descendents d’antics comerciants, com els de la família Huang, continuen extraient la salmorra i bullint-la per obtenir la sal. 

Segueix sent una font d’ingressos per la gent del poble, juntament amb el turisme i el pernil curat. Per curar el pernil fan servir també aquesta sal i si no estic confosa, en el passat ja comerciaven també amb el pernil. 

Com ja he dit, un altre dels distintius d’aquesta regió és el pernil curat. I just a tocar dels pous ja es pot trobar una parada on en venen. 

Cada any, durant les festes de l’any nou xinès, es maten els porcs per poder preparar pernils. Sembla que els preferits son els porcs blancs, que tenen menys greix i la carn és més fosca. He trobat alguna variant en la preparació. Primer s’extreu la pell i l’excés de greix, es deixa escórrer la sang i llavors ja està a punt per preparar-lo pel curat que es fa amb sal. 

Una variant es cobrir-lo de sal, guardar-lo en un contenidor 20 dies i després tornar-lo a cobrir de sal i penjar-lo en un lloc airejat i sec. L’altra variant canvia els 20 dies en el contenidor per untar-lo amb aiguardent de blat de moro abans de cobrir-lo amb sal i penjar-lo a assecar. En un o dos anys està llest per consumir. 

El que va atraure l’atenció dels xinesos sobre el pernil de Nuodeng va ser un programa de cuina que es va emetre en la televisió central xinesa. Des de llavors la demanda d’aquest producte ha augmentat molt. 

La majoria de famílies tenen a casa seva una habitació destinada a l’assecat de pernils. Jo no el vaig provar. Diuen que té diferent gust que el d’aquí, en part degut a la dieta dels porcs, que mengen els vegetals de la zona, blat de moro, mongetes grogues i vegetals verds. 

El pernil el fabriquen sobretot per vendre. Ells només en prenen en ocasions molt especials o quan tenen convidats importants. Diuen que en un bon vanquet no hi pot faltar el pernil. 

Un dels conjunts arquitectònics que visitem és on hi havia les oficines de taxació de la sal i tot el tema administratiu relacionat amb això. Aquesta era una ciutat administrativa, i per això, en tenir un estatus més elevat que d’altres, podia tenir un temple dedicat a Confuci. 

Es poden veure cases residencials, altres més senzilles, i també diversos temples. Alguns edificis estan restaurats però d’altres no. Moltes cases amb portes i detalls de fusta amb relleus... devien ser cases senyorials. 

Entrem en algun patí que segurament abans devia ser d’una sola família i ara hi ha diferents habitatges. Em sorprèn veure que deixen les claus posades al pany. Com que son construccions que poden patir fàcilment incendis entremig hi ha uns murs gruixuts en pedra per aïllar-les i que en cas d’incendi no es propagui el foc. 

El curiós és el contrast entre la construcció antiga i de cop, una porta tota nova, de fusta, lluent. Son patis agradables, amb plantes i mol i un estris diversos aquí i allà. 

Una de les mansions que queda és la de la família Huang; una família de comerciants de la sal que ha viscut aquí al llarg de 22 generacions. La casa estava tancada però vam veure la porta en forma d’arc que van fer construir per commemorar que un dels membres del clan, crec que va ser a començaments de la dinastia Qing, va aprovar els exàmens imperials. És un arc de fusta amb un treball increïble.

Més tard, altres membres d’altres famílies benestants van passar exàmens o van tenir algun tipus de reconeixement. 

Just davant de l’arc de fusta hi ha el temple de Confuci i més enllà algun que altra temple. En aquesta població hi ha temples de les tres creences, budisme, confucianisme i taoisme. Van deixar de ser lloc de culte després de la revolució cultural. 

En tot el poble predominen les cases tradicionals, amb un estil arquitectònic que diuen que combina la cultura de les planes centrals de Yunnan amb la cultura de l’ètnia bai. I també els temples són uan combinació de les tres filosofies tot i que la predominant és la de Confuci. 

És un poble molt agradable. Vam estar unes dos hores i mitja per visitar-lo. Té molts racons on entretenir-se i com que no hi ha gaire gent és agradable de passejar.

Sud de Xina_11: Yunnan. Vall del riu Pi. Shundanjing. Caifeng.

Per anar de Lanping a Yunlong es va per la vall del riu Pi. Aquest riu és tributari del Mekong i al llarg de la vall el creuen diferents ponts antics. 

Alguns d’ells son coneguts com els ponts de vent i pluja. Al creuar els ponts pots accedir als poblets que hi ha a l’altra banda.

El pont Anlang és el més llarg que creua el riu Pi, té 60 metres. 

En els pobles hi ha molts dibuixos i pintures murals a les parets, que de forma gràfica expliquen normes de conducta. 

Un altre pont és el Tongjing. Em sembla que és aquest en el que ens vam creuar amb vaques i cavalls passant pel pont. És de fusta, cobert, i el més gran d’aquest tipus que hi ha a Yunnan. 

El pont original es va construir l’any 1776, tot i que el que es veu ara és de la dinastia Qing. Té 30 metres de llarg. El seu nom sembla que fa referencia al comerç de la sal i la plata. 

Aquests ponts coberts generalment tenen un pavelló a cada banda o al menys en una. Un cop creuat el riu en el pavelló hi ha un temple tradicional que demostra la importància que tenia aquest pont. 

El pont Qingyun és el que es troba a tocar de Yunlong i va ser un dels més importants. Es va construir en el 1824 amb cadenes de ferro i té 36 metres llarg. El governador de Shiaanxi va contribuir de la seva pròpia butxaca en la construcció. Aquest pas era fonamental en la ruta comercial de la sal però una riuada se’l va emportar en el 2012. 

He llegit que la culpa de la seva caiguda va ser l’acumulació de residus a la base. En el pavelló que hi ha al costat del riu hi ha una estàtua de la deessa Guanyin, com a protector del riu. 

L’any 2013 es va reconstruir el pont i la figura de la deessa Guanyin es va restaurar. Segons he llegit la van repintar i l’hi van posar robes noves confiant en que aquest cop protegeixi millor el pont. Però sembla que l’acumulació de residus continua amb el que algunes veus critiques apunten a que pot tornar a ensorrar-se. 

El pont Caifeng és el segon o tercer pont més llarg sobre aquest riu Pi (diuen que és el segon però té 27 metres de llarg, per tant si el de Qingyun en té 36 aquest seria el tercer). El pont original es va construir el 1628 però l’actual és d’uns deu o quinze anys més tard. El seu nom vol dir arc de Sant Martí del vent.

Quan es creua el pont s’arriba al pavelló Xuantian que està pujant per la muntanya a l’altra banda del riu. Aquest pavelló és la porta d’accés al poble de Shundangjing.

En aquest pavelló hi ha l’estàtua de Xuan Wu que és la divinitat protectora que fa de vigilant perquè no entrin els mals esperits al poble. 

A Xuan Wu se’l coneix com el guerrer misteriós o el cavaller fosc. És una divinitat taoista. Se’l considera capaç de controlar els elements i amb molts poders màgics. 

Un cop es creua aquest pavelló s’entra al poble de Shundangjing. Aquest poble tenia la seva importància durant les dinasties Ming i Qing ja que era on es taxava la sal que duien les caravanes. En aquesta zona les aigües subterrànies son salades i la sal s’extreu del subsol. 

La vegetació és exuberant, es veu tot molt verd i enmig dels arbres sobresurten les teulades dels pobles. És agradable, malgrat la pluja i les esllavissades que es produeixen. 

Vam arribar a Yunlong que ja era tard. No em va semblar massa interessant aquesta població, tot i que no vaig veure gairebé res. Dalt de la muntanya es veuen alguns temples il·luminats i també el camí que du fins allà. Hi ha un passeig al voltant del riu que també està il·luminat. Estàvem a la part nova, no sé si aquesta població té un barri antic.

Sud de Xina_10: Yunnan. De Shaxi a Lanping.

Vam sortir a mig matí de Shaxi per anar cap a Lanping. Pel camí vam trobar un temple en el que hi havia una cerimònia de celebració perquè s’havia comprat una nova estàtua de Buda.

Fora del temple es veia força gent, majoritàriament de l’ètnia Bai. Va ser molt interessant de veure. 

Quan vam arribar-hi van començar a sortir del temple els monjos, vestits de fosc, amb els instruments característics budistes, els bols d’oració i els platerets, salmodiant. 

Darrera seu, vestides igual, amb una capa marró fosc, les dones, suposo que eren monges. I a continuació els seguia la població local. 

Aquest seguici va donar la volta al temple, va pujar a dalt d’un turó i van tornar a entrar al temple per darrera. Mentre feien la volt jo vaig entrar a dins, per veure la gent i veure el temple. Hi havia molta gent, de totes les edats i condicions; vull dir que hi havia gent gran vestida de forma tradicional i gent jove amb texans. 

La majora de gent amb barret o gorra. Molts dels homes i dones grans porten una gorra amb visera. I tots pantalons. Van entrant i sortint de la capella principal, però la majoria s’estan asseguts al pati, parlant o contemplant l’ambient. 

Ens miren amb curiositat i nosaltres a ells. No els hi sabia greu que els hi fessis fotografies i després els hi feia gràcia mirar-les.

La cerimònia té lloc dins del recinte principal. En el pati hi ha el cremador de les barretes d’encens que porten els fidels i també en un racó una taula de marbre amb el taulell de mahjong gravat. Això per aquestes terres és habitual, ja que és el seu joc estrella. 

Alguns dels assistents a la festa porten una gran flor a la solapa. Si no recordo malament allà en repartien. 

Aquí les pipes que feien servir eren petites, de fusta i a la cassoleta hi clavaven la cigarreta. Un mètode peculiar. 

En una capella lateral diverses divinitats protectores, figures de totes mides i moltes ofrenes. 

Com ja he dit, era una festa per celebrar que s’havia comprat la nova figura de Buda, però encara no la tenien allà. Davant de la capella principal hi havia una figura d’un protector o guardià, daurat amb els ulls tapats. Si ho vaig entendre be, en acabar la cerimònia l’hi destaparien els ulls.

Vaig pujar al turó on havia anar el seguici una estona abans. Allà hi havia un grup de gent cantant i reporters locals enregistrant l’actuació. 

Quan baixava vaig trobar els lavabos i una de les dones grans abans d’entrar-hi va agafar un grapat de fulles d’uns matolls que creixien allà a la vora, per eixugar-se, enlloc de paper. 

A l’altra banda de la carretera, un grup de dones estava assajant una dansa o fent tai-xi. Era un dia festiu, cadascú feia la seva sense interferir-se els uns amb els altres. Em va agradar l’ambient.

Vam continuar la ruta cap a Lanping. El paisatge és molt verd, cosa que no m’estranya ja que no deixa de plovisquejar. En un control, crec que era a l’entrada de la població, vam tenir un petit problema ja que en el full de ruta no hi constava que pararíem allà. 

La fitxa de l’itinerari, que em sembla que han de dur tots els vehicles de transport públic, l’espai que hi ha per escriure les poblacions per les que passaràs, és petit. 

Tan sols hi ha una carretera, o sigui que encara que no estes apuntada aquesta població, és de pas obligat per anar cap a Yunlong. Van haver de fer alguna trucada perquè se’ns autoritzes a parar allà.