El camí fins a Butrint passa per valls molt verdes, direcció sud i propers a la costa. Vam arribar allà a primera hora de la tarda, el que ens va permetre veure-ho amb una llum molt bonica.
En l’altre viatge a Albània ja havia visitat aquest indret que vaig trobar molt interessant. No m’ha sabut gens de greu tornar-hi. I és que és un recinte arqueològic i monumental molt ric. Des de l’any 1992 forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco.
Butrint es troba en una península al sud d’Albània, que està banyada pel mar jònic, i a poca distància davant seu hi ha l’illa de Corfú. La peculiaritat d’aquesta península és que enlloc d’endinsar-se al mar, el seu istme és allargat i es corba sobre si mateix fent que la península quedi just davant de la costa separada tant sols per un canal, el canal de Vivari. I la zona d’aigua que queda entre la península i la costa és el llac Butrint.
Tant en la península com en la part continental hi ha diversos turons, i ja en l’edat del ferro i del bronze estava habitada. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en recintes emmurallats, però no va ser fins al segle VIII a. C. que va començar a adquirir importància. En aquest recinte arqueològic, que es troba en l’extrem de la península, proper al canal de Vivari, s’hi ha trobat restes de ceràmica, tant autòctona com coríntia, ambdues del segle VIII a. C. Això indica que hi havia bones relacions comercials ja en aquell temps.
El fet que aquesta zona estigués habitada ja des de tant antic es deu a la seva situació estratègica. Té el llac que proporciona peix i musclos, hi ha terres fèrtils a la vora, connexió marítima amb el mediterrani, i una sèrie de turons que ajuden a la seva protecció.
En el segle VI a. C. Butrint era una de les ciutats més importants de la regió d’Epir. La ciutat havia crescut tant que ja es començava a construir fora de les muralles. Es d’aquesta època el temple dedicat a Esculapi, el deu de la medecina, el teatre, el passeig i diversos edificis públics.
El teatre s’utilitzava tant per celebracions religioses, com per assemblees i reunions públiques, com per espectacles.
Durant aquest període hel·lenístic es van construir les muralles en pedra, de les que encara es veu una part, en la part de la ciutat que donava al canal i al llac.
Quan en el 167 a. C. l’exercit romà va ocupar la regió d’Epir, destruint les poblacions i agafant a la gent com a esclaus, Butrint es va salvar ja que en aquell moment era aliada de Roma.
En el segle II a. C. va desenvolupar-se molt més encara i era el centre d’un conjunt de ciutats que es van construir al seu voltant. La ciutat disposava d’una estructura política i administrativa, disposava de diverses institucions civils, religioses i militars.
Donada la posició estratègica d’aquesta ciutat pel control del comerç marítim i la riquesa natural, els romans la cobejaven. Ja en temps de Juli Cèsar (en el 44 a. C.) van provar de posar el peu en aquetes terres, però la primera colònia romana no va arribar a instal·lar-se aquí fins a l’època d’August en el segle I d. C. Això va portar un flux significatiu d’italians a aquesta ciutat.
La ciutat es va estendre cap a l’altra banda del canal de Vivari i es va construir l’aqüeducte que permetia creuar el canal i abastir d’aigua a la ciutat. La imatge d’aquest aqüeducte es representava en les monedes d’August i de Neró.
Cap a segle III a. C. sembla que hi va haver un terratrèmol i el centre de la ciutat va quedar gairebé abandonat, però no per massa temps ja que cap a finals del segle IV d. C. es van reconstruir molts dels edificis, com les termes, i es van pavimentar els terres amb mosaics.
Durant l’antiguitat Butrint va ser un centre de culte a Esculapi, el deu de la medicina. Els creients dormien en el temple amb l’esperança de tenir visions i somnis que els ajudarien a guarir-se de les seves malalties. A més, els sacerdots i metges realitzaven diversos rituals per explicar els somnis que havien tingut i els hi donaven els medicaments adequats.
Aquest temple atreia a molts creient de tota la regió, que portaven regals i ofrenes al deu Esculapi per venerar-lo i assegurar-se la seva cura. Moltes d’aquestes ofrenes es van trobar durant les excavacions realitzades l’any 1920 en la zona del temple.
Ara be, a Butrint també s’adoraven altres deus, com Apolo, Artemisa, Atenea, Demetri i Zeus. S’han trobat algunes estàtues representant-los en aquest recinte.
La situació estratègica de Butrint, al costat del mar i del llac era la porta d’entrada del comerç a l’interior d’Epir. Tot i que el mar era la millor via de comunicació, hi havia una bona xarxa de rutes terrestres que comunicaven la costa amb les regions interiors. Els objectes que s’han trobat en les excavacions mostren que hi havia intercanvi comercial amb altres regions mediterrànies i també que s’havia desenvolupat molt l’artesanat.
Hi va haver un important desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, així com de la pesca tant en el llac com en el mar Jònic.
Una de les descobertes més interessants van ser les inscripcions que es van trobar sobre pedres en les que es mencionava l’alliberament dels esclaus en honor a Esculapi. Aquestes inscripcions es van trobar en el teatre i també en unes pedres reutilitzades per construir una torre.
S’han trobat altres inscripcions que han permès veure que el paper de la dona en la societat de Butrint era més important que el que tenia en aquell mateix temps a Grècia. La llei a Epir garantia el dret de les dones a tenir propietats, a poder heretar i alliberar als seus esclaus.
Una altra evidencia de les relacions comercials en el mediterrani, amb els grecs i romans, és que s’han trobat monedes diverses. Hi ha peces fabricades a Butrint, però d’altres a Corint, a Corfú, Macedònia, Il·líria i Itàlia. Les que s’havien fabricat a Butrint durant els regnats dels emperadors romans August, Claudi i Neró, commemoren la fundació de la colònia romana a Butrint per Juli César. En algunes monedes hi ha representat l’aqüeducte de la ciutat i en d’altres un toro, símbol de Butrint. El nom de Butrint pot derivar de Buthrotum que vol dir el toro que passa, en referencia una llegenda sobre l’origen de la ciutat.
La historia de Butrint durant el període romà es coneix gràcies a la correspondència que va mantenir Ciceró amb Pompon Attis, que era un terratinent que vivia a Butrint. Attis tenia por de perdre les seves tres si la ciutat es convertia en colònia romana i per això va demanar a Ciceró que fes servir la seva influencia per evitar la creació de la colònia. La colònia es va establir a la ciutat, ell no va perdre la seva riquesa ni la seva quantitat d’esclaus. Tenia una gran vil·la a la ciutat.
Durant l’època romana la ciutat va prosperar molt i la població tenien un bon nivell de vida; utilitzaven utensilis de vidre i objectes de luxe per decorar les cases. Es va construir l’aqüeducte que enllaçava el barri nou de la ciutat a l’altra banda del canal amb la ciutat antiga.
Van construir-se diversos palaus, com el palau Triconche, amb una gran sala per les recepcions i les banquets.
Però en el segle V d. C. la ciutat va patir diverses invasions que la van malmetre significativament i que van afectar a la forma de vida de la població. Les cases que es van construir després eren més petites i senzilles; ja no estaven construïdes totes en pedra, sinó que els pisos superiors era construïts en fusta.
No està clar quan va arribar el cristianisme a la ciutat; la primera menció fa referència a Sant Terin (o potser es deia Terinus) que en el segle III el van matar en el teatre de Butrint llançant-lo a la plaça amb algun animal salvatge. Ara be, no hi ha cap evidencia clara de que hi hagués hagut algun edifici religiós cristià.
L’any 451 és el primer cop que es menciona al bisbe de Butrint. Molts dels monuments cristines que s’han trobat son del segle V i VI d.C., com el baptisteri i la gran basílica. En aquesta època es feien servir símbols cristians com a talismans per protegir-se d’esperits malèfics i dels riscos en el dia a dia.
La desfeta de l’imperi romà va portar canvis culturals en la població. Van sorgir noves estructures socials, però també va canviar la forma de vestir i les joies i complements.
El mosaic del baptisteri ésel més gran i el més complet de tots els baptisteris del mon romà. Era un missatge dels beneficis de la vida eterna per aquells que es batejaven. Hi ha dos cercles concèntrics de vuit columnes i set anells de mosaic envoltant la creu central. El numero 8 pels antics cristians simbolitzava el bateig, la creació i la salut. Per preservar-lo està recobert de sorra.
Entre els segle VII i IX no se’n sap gran cosa de la ciutat. No va ser fins a finals del segle IX que torna a aparèixer en els registres històrics. L’any 1081 la ciutat va ser envaïda pels normands. Hi va haver una important batalla naval entre bizantins i normands.
En el segle XII el geògraf àrab Ibn Al Idris parlava de Butrint dient que era una ciutat molt poblada. En canvi l’any 1191 Benedicte de Peterborough la descrivia com una fortalesa deserta.
En el segle XII la ciutat va ressorgir de nou, A l’acròpolis s’hi va construir un castell, es van ampliar les muralles, es van construir noves esglésies i es van re-emprendre les relacions comercials amb les regions del mediterrani. En aquest període les cases es construïen en fusta sobre els fonaments d’antigues construccions romanes en pedra.
L’any 1386 Venècia va comprar Butrint i l’illa fortalesa de Corfú. Durant 400 anys va servir de defensa de l’illa de Corfú. A més els hi subministrava aliments, de la pesca i de les seves terres fèrtils, i també empraven les seves terres per la pastura. En el període venecià es van reconstruir part de les muralles i es va construir el castell a l’entrada del canal de Vivari.
La república veneciana va controlar el comerç naval entre el mediterrani i el llevant entre els segles XI i XVIII. L’any 1387 va comprar l’illa de Corfú i també Butrint per poder controlar el comerç i navegació en la costa del mar adriàtic.
A partir del segle XV els otomans van assaltar diversos cops la ciutat, tot i que els venecians van reforçar la seva defensa. L’any 1797 quan Venècia va sucumbir enfront de Napoleó, Butrint va passar a mans del dèspota local Ali Paixà de Tepelena.
En el segle XIX Butrint s’havia convertit en un petit poble de pescadors al voltant de la fortalesa triangular d’Ali Paixà, que controlava Epir des del seu castell de Ioannina.
Ali Paixà va ser un personatge controvertit; per una banda era dominant i sense pietat, però per altra banda va aportar prosperitat a la regió. Es van obrir noves rutes i es van construir diverses fortaleses. Butrint era un dels llocs de caça preferits per Ali Paixà. Va fer construir el castell que hi ha a l’entrada del canal Vivari. Aquest personatge va ser retirat del càrrec l’any 1820 i un any més tard moria assassinat a Ioannina.
En el segle XIX diplomàtics estrangers i viatgers de renom, com Lord Byron, eren visitants assidus a la cort d’Ali Paixà i van ser els primers en escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Aquell segle diversos pintors van plasmar el paisatge de la zona i del que es veia de l’antiga ciutat.
Gerald Durrell en la seva obra “La meva família i altres animals” recorda la seva infantesa quan anaven de cacera a Corfú i Butrint.
Just a l’entrada del recinte arqueològic hi ha la torre veneciana, a la vora del canal de Vivari. Després es continua per un camí entre arbres ben condicionat i s’arriba a les restes més antigues. Que correspon al centre d’Esculapi i el centre de la ciutat antiga.
A l’igual que l’altre cop que vaig estar aquí, bona part de les estructures antigues estan plenes d’aigua. Suposo que degut a la seva ubicació, a tocar del mar, el llac i el canal és fàcilment inundable. L’hi dona un toc curiós però també les fa malbé.
El camí que passa pel costat de diverses restes, devia ser un carrer i s’arriba al teatre. L’indret devia ser molt acollidor, té la muntanya al darrera i el públic està orientat mirant al canal.
Més enllà hi ha les restes d’una font. Segons diuen hi ha mosaics al voltant. Ara costa d’imaginar i veure, ja que hi ha aigua i vegetació. Tot i que ja ho havia vist, segueix impressionant-me les restes de la ciutat que va iniciar-se abans de la nostra era. Intento imaginar la vida de la gent, grecs, romans, en aquell temps, les mansions i edificis públics... De tot allò queden poc més que els fonaments, i el que s’ha anat trobant que ha permès conèixer que va ser una ciutat important.
Allunant-se de la costa s’arriba a la part cristiana, començant pel baptisteri, que té una mica d’aigua i el mosaic està perfectament tapat. En aquell temps l’únic dia en que es podia realitzar el ritual del bateig era el diumenge de pasqua.
Aquell dia al matí tota la població amb el capellà i els catecúmens feien la cerimònia al carrer, just en el moment en que el sol sobresortia per sobre de les cases i entrava per la finestra del baptisteri. Llavors tota la processó entrava al baptisteri.
Els catecúmens s’asseien als bancs que hi havia tot al voltant i el capellà i el seu ajudant es situaven prop de la pila baptismal. Es cridava un per un als que tenien que ser batejats, que s’apropaven i baixaven per l’escala a l’interior de la banyera i els hi tiraven aigua per sobre el cap. Quan sortien es considerava que estaven regenerats. Es posaven una túnica blanca i passaven a la sala del costat, que també estava decorada amb mosaics. Segons diuen de pitjor qualitat que els del baptisteri. S’esperaven en aquesta sala fins que estaven tots batejats. Llavors tots junts anaven fins a la catedral de la ciutat per prendre la primera comunió.
Una mica mes enllà hi ha la basílica paleocristiana. No sé si és aquí on venien els batejats o en una altra església. Curiosament aquesta església tot i ser molt gran i bonica no la feia servir l’episcopat de Butrint, ja que contenia tombes que no estaven autoritzades segons les normes d’aquella època. Es pensa que s’utilitzava pels funerals i també com a santuari dedicat als màrtirs. La gent que visitava la ciutat s’apropava fins aquí a visitar aquestes tombes.
Des d’aquí vam tornar seguint la muralla que dona al canal de Vivari. Una de les portes, la del lleó, té un relleu més o menys ben conservat, en el que es pot veure un lleó menjant-se o atacant a un búfal. Diuen que potser no estava acabat.
Hi ha el museu que és petit, i que aquest cop no vaig visitar. Però des d’allà a la vora hi ha bona vista sobre la plana i el canal. I hi ha una reproducció de la deessa de Butrint. Un cap en marbre que es va trobar en fer excavacions en el teatre. Hi ha qui diu que representa a Apol·lo.
Un cop a fora del recinte arqueològic vam creuar el canal de Vivari amb una planxa metàl·lica que estiraven per medi de cables d’acer. Una mena de ferri un tant casolà. Vam passar nosaltres i vehicle.
Vam arribar a Ioàninna a primera hora de la tarda. És una ciutat força gran, amb bastant trànsit i problemes per aparcar. La ciutat té un gran llac, envoltat de muntanyes, que en aquesta època estaven nevades. La ciutat antiga està dins de la ciutadella, i després hi ha diversos barris fora de muralles.
El nom de Ioàninna o Jannina sembla que té el seu origen en un monestir que hi havia hagut aquí, dedicat a Sant Joan Baptiste, al voltant del qual va anar creixent la població.
La ciutadella es troba sobre un turó rocós sobre el llac Pamvotis. S’han trobat evidencies de que aquí hi havia hagut un assentament cap al 1100 a. C., però no va ser fins al segle V o IV a. C. que hi va haver una ciutat organitzada. Aquesta ciutat antiga va ser destruïda pels romans en el 167 a. C. 
La ciutat va formar part del primer imperi búlgar cap a finals del segle X fins que es va fusionar amb l’imperi bizantí. 
Donada la seva historia, els canvis de potencies governants, a la ciutat hi convivien en harmonia cristians, musulmans i jueus. Tot i que en acabar la segona guerra balcànica, i després de signar-se el tractat de Bucarest, l’any 1923 els turcs van ser evacuats de la ciutat. 
Després, durant la segona guerra mundial els que van desaparèixer de la ciutat van ser els jueus, que van ser exterminats, tot i que encara queda alguna petita comunitat jueva. 
Com que era una mica tard, el primer que vam fer va ser entrar a la ciutadella i anar a veure la Mesquita d’Aslan Paixà, on hi ha un petit museu que tancava d’hora. 
Aquesta mesquita es va fundar en el 1619 en el lloc on hi havia hagut un Monestir ortodoxa dedicat a Sant Joan. El nom de la mesquita és el del paixà que governava en el moment de la seva construcció. Havia sigut un important complex religiós i educatiu. Es conserva el mausoleu, la madrassa o seminari, i la mesquita pròpiament dita, amb el seu minaret estilitzat. 
En el museu que hi ha es pot veure objectes dels resident en la ciutadella, de les tres religions, musulmans, cristians i jueus. Son objectes que daten des del segle XVIII fins al segle XX, donats per famílies benestants.
Passejant pels carrers empedrats de la ciutat antiga, dins de la ciutadella es troben els banys i altres edificis en pedra, de l’època otomana. 
El seu marit estava molt sovint de viatge per negocis i aprofitant quan ell no hi era, va mantenir una relació sentimental amb el fill d’Ali Paixà. Una de les raons que es donen per la seva reacció és que no l’hi agradava la influencia que tenia sobre el seu fill. Per no posar-se en evidencia de quina era la raó d’eliminar-la juntament amb ella va fer empresonar 17 dones més acusades d’adulteri. 
A principis de gener de 1800, les van executar de la forma habitual en aquell temps: una nit les van ficar en sacs i les van llançar al llac Pamvotida. La comunitat grega es va revoltar, i actualment pels grecs aquestes dones son considerades màrtirs dels otomans. 
A dalt de tot hi havia el palau del Paixà. Ara és una amplia esplanada amb un bar en una cantonada. Queda algun edifici, i poca cosa més. 
Fora de la muralla, però propera a ella, hi ha un barri que també té carrers estrets, que sembla molt turístic. Hi ha moltes botigues i restaurants i bars, un al costat de l’altre. És agradable, tot i que com que fan els pinxos de carn al carrer l’olor i el fum ho envaeixen tot. 
Era la vigila de cap d’any i la ciutat estava plena de turisme, especialment grec. De fet teníem previst dormir en aquesta ciutat però a darrera hora van anular les reserves i ens van enviar a dormir a Metsovo.
